diumenge, 14 d’abril del 2024
dimarts, 27 de febrer del 2024
dilluns, 27 de setembre del 2021
Bibliografia Sumària
Bibliografia Sumària
Joyce, James Ulysses Publicat per PENGUIN BOOKS LTD. Londres W8 5TZ Anglaterra 1992.
Gifford, Don i Seidman, Robert J. Ulysses Annotated, Londres, Anglaterra, 1988
Per xarxa:
www.ulyssesguide.com
Traducció: Jordi Bassas i Ribalta.
jordi.bassas@gmail.com
Tingudes en compte les traduccions del Doctor Joaquim Mallafré (català) i José Maria Valverde (castellà)
Observació: Per llegir el comentari de text, cal clicar el número que li correspon. I la mateixa operació en el número del comentari per retornar al text.
Cap 1 (Telèmac) La Torre
Amb aire cerimoniós, el rabassut Buck Mulligam baixa del replà de l’escala, amb un bol 1ple de sabó d’afaitar i amb un mirall i una navalla 2 al capdamunt. Una bata grogosa 3 i estirada 4 li bandeja suaument a l’esquena amb l’aire tebi del matí. Aixeca enlaire el bol i entona:
—Introibo ad altare Dei . 5
S’atura. Dóna una ullada a la foscor del capdavall de l’escala de cargol, i ordena amb exigència:
—Puja, Kinch6 . Puja d’un cop, jesuïta cagat!
Avança amb solemnitat i s’enfila a la rodona tronera. Mira entorn seu i, amb posat seriós, dóna una triple benedicció a la torre, als camps del voltant, i a les muntanyes que tot just es llevaven. Després, en veure Stephen Dedalus, s’inclina vers ell fent tres ràpides creus amb la mà, mentre li surt un rogall de la gola tot sacsejant el cap. Stephen Dedalus, enfadat i endormiscat, recolza els braços al cim de l’escala i etziba una freda mirada a aquella cara que el beneïa amb rogalls i moviments de cap , aquella llarga cara de cavall amb cabells clars sense tonsura, granulats i de color tirant a roure pàl·lid.
Buck Mulligan dóna una ullada sota el mirall i després tapa el bol amb decisió.
—Cap a la caserna!— brama
I afegeix amb to de predicador:
—Perquè això , oh caríssims germans, és la genuina Cristina 7: cos i ànima, sang i ferides Música lenta, sis us plau. Tanqueu els ulls, senyors. Un moment. Tenim un problema amb els glòbuls blancs. 8 Silenci, per favor.
Guaita cap amunt de gairell i emet un xiulet d’avís llarg però fluix. S’atura un moment amb profunda atenció, mentre les seves dents encara blanques resplendeixen amb puntets daurats. Crisòstom 9 Dos xiulets forts i estridents responen enmig de la calma 10.
—Gràcies, vell amic baladreja —Això anirà de perles. Desconnecta la corrent, vols?― Baixa de la tronera d’un salt i mira seriosament el qui l’observava, mentre va recollint-se fins a les cames els plecs de la bata. La seva cara gruixuda i la profunda papada de forma oval recorden un prelat protector de les arts a l’Edat Mitjana. Als seus llavis, hi va apareixent de mica en mica un somrís de satisfacció.
—Sembla una broma—diu rient—el teu cognom tan absurd! Grec antic! Amb un gest amistós, el senyala amb el dit , mentre puja al parapet rient tot sol. Stephen Dedalus el segueix però, amb gest de cansat, s’asseu a mig camí a la barana de la tronera, sense deixar de mirar com l’altre recolza el mirall contra el parapet, suca la brotxa en el bol i s’ensabona galtes i coll.
La veu cofoia de Buck Mulling segueix amb els seus tretze.
—Ben mirat, el meu nom també és absurd: Malachi 11 Mulligan, dos dàctils. Però, també té un ressò hel·lènic, no trobes? Grimpaire i assolellat com el propi boc 12. Hauríem d’anar a Atenes. Vindries si aconsegueixo que la tieta m’afluixi vint lliures?
Deixa la brotxa a un cantó i rient de gust crida: —Vindria ell? Aquest pàmfil de jesuïta.
Calla i comença a afaitar-se amb cura.
—Escolta , Mulligan— fa Stephen amb veu baixa.
—Què, rei meu?
—Quant de temps s’estarà Haines 13 en aquesta torre?
Buck Mulling mostra una galta afaitada pel cantó dret de l’espatlla.
—Déu meu, quin personatge més galdós —diu sense embuts — Un saxó pedant, que es pensa que tu no ets un cavaller. A la merda amb aquests fotuts anglesos, rebentats de diners i d’indigestions! I tot perquè ha estat a Oxford. Mira, Dedalus , tu sí que tens maneres autèntiques d’Oxford. Li passes la mà per la cara. La millor definició de tu, és com jo t’anomeno: Kinch, la fulla del ganivet 14
S’afaita el mentó amb molt de cautela.
—S’ha passat tota la nit delirant sobre una pantera negra—diu Stephen—On guarda les armes?
—Un infeliç llunàtic— contesta Mulligan—T’ha fet posar nerviós?
—I tant! —reconeix Stephen amb convicció i basarda creixent — A la fosca de la nit, amb un tipus que no conec i que no para de gemegar i delirar per una pantera negra que vol caçar. Tu has salvat alguns d’ofegar-se, però jo no sóc cap heroi. Sí es queda aquí, toco el dos.
Buck Mulligan es mira l’espuma de la navalla i arrufa les celles. D’un salt, baixa de la perca i es posa a burxar-se de pressa les butxaques dels pantalons.
—Merda!—crida amb ganes.
S’apropa a la tronera, entafora la mà a la butxaca davantera de Stephen, i li diu: —Permet-me que et manllevi el teu drap dels mocs per eixugar-me la navalla.
Stephen veu resignat com l’altre li estira un mocador brut i arrugat i l’exhibeix de cantó. Buck Mulligan eixuga la navalla amb pulcritud i, tot mirant-se el mocador, fa:
—El drap dels mocs del bard 15 Vet ací un nou color artístic per als poetes irlandesos : verdmoc 16 . Oi que gairebé es pot tastar?
Torna a pujar dalt del parapet i es posa a contemplar la badia de Dublin, mentre els cabells de color roure pàl·lid li branden suaument.
—Déu del Cel !—remuga en veu baixa— No és potser la mar, tal com escriu Algy 17 , una dolça mare gris? La mar verdmoc. La mar que ens tiba l’escrot. 18 Epi oinopa ponton .19 Ah, Dedalus, els grecs! Te n’haig d’ensenyar. Has de llegir el text original. Thalatta! Thalatta! 20 És la nostra gran dolça mare. Puja a contemplar-la.
Stephen s’aixeca i puja al parapet. Recolzant-s’hi, adreça la mirada sobre l’aigua i sobre el vaixell correu que surt de la boca del port de Kingstown.
—La nostra poderosa mare 21— insisteix Buck Mulligan.
Tot d’una, desvia del mar els seus ullassos escrutadors 22 i els clava al rostre de Stephen.
—La tia creu que vas matar la teva mare—li etziba —Per això no em permet cap tracte amb tu.
—Algú la deuria matar— comenta Stephen amb tristesa.
—Podries haver-te agenollat, maleït sigui, Kinch, quan a la vora de la mort la teva mare t’ho va demanar— l’increpa Buck Mulligan —Sóc tan hiperbori 23 com tu . Però pensar que la teva mare, en el seu darrer sospir, et va demanar que ho fessis i preguessis per ella i tu t’hi vas negar...Hi ha alguna cosa sinistra en tu...
Fa una pausa i es torna a ensabonar lleugerament la galta més llunyana. Els seus llavis dibuixen un somrís de tolerància.
—Però ets un comediant deliciós— murmura per si mateix—Kinch, el comediant més deliciós de tots.
Continua afaitant-se, amb suavitat i precisió, seriós i sense dir ni piu.
Stephen, amb el colze damunt l’aspre granit i tocant-se el front amb el palmell, es fixa en la vora gastada de la màniga negra de la seva llustrosa jaqueta. El cor li retreu que el seu dolor no és encara el dolor de l’amor. Després de la mort, ella li havia aparegut en somni, sense fer soroll. El seu cos, desfet dins del folgat vestit mortuori, desprenia fortor de cera i palisandre 24, i el seu alè, quan se li va acostar sense dir res però plena de retrets, recordava la cendra humida. En la seva esfilagarsada màniga, ell hi veu el mar tan celebrat com a dolça mare per la veu vigorosa del seu company. La badia i l’horitzó encerclen una massa de líquid d’un verd descolorit. Al costat del llit de la seva mare moribunda, hi havia un gibrell blanc de porcellana xinesa ple de la bilis verda i espessa que ella havia arrencat del seu fetge podrit, amb atacs de vòmit i sorollosos gemecs.
Buck Mulligan torna a eixugar la seva navalla.
—Ai, pobre burro de càrrega! 25 —fa amb to amable— T’haig de regalar una camisa i uns quants draps per al nas. Com et van els pantalons curts de segona mà?
—Força bé—contesta Stephen.
Buck Mulligan fa una ganyota per sota els llavis.
—És clar —diu en to bromista— deuen ser de segona cama. Déu sap de quin trinxeraire provenen. Jo en tinc uns de grisos, amb franges de pèl, que et faran semblar tot un senyor. No t’ho dic en conya, Kinch, quan vas ben vestit tens un aspecte fotudament elegant.
—Gràcies —li contesta Stephen — Però no puc dur-los si són grisos. 26
—El senyor no els pot dur— rondina Buck Mulligan davant la seva pròpia imatge del mirall. L’etiqueta és l’etiqueta. Mata la seva mare, però no pot dur pantalons grisos.
Plega la navalla i amb els dits es palpa la suavitat de la pell.
Stephen retira la mirada del mar i l’adreça a aquell rostre rabassut d’ulls bellugadissos de color blavós.
—Un que vaig trobar ahir nit al Ship 27 —fa Buck Mulligan— diu que tu pateixes de p.g.d. 28. És un dels capgrossos de Vila-sonats 29 amb Conolly Norman 30. Vol dir Paràlisi general de demència.
Amb el mirall traça un semicercle enlaire, com per fer brillar les notícies arreu del món 31, gràcies a la llum del sol ja radiant damunt del mar. Els seus ondulats llavis , tot just afaitats, insinuen la rialla vora les dents blanques i brillants. La rialla s’estén per tota la seva fornida còrpora.
—Mira’t tu mateix—diu—bard espantós.
Stephen es decanta per guaitar-se al mirall que sostenia l’altre, esquerdat per un cop, i se li posen els pèls de punta. Així és com ell i d’altres em veuen. 32 Qui em va escollir aquesta cara? Com eliminar els cucs d’aquest cos de gos? 33 També m’ho pregunto.
—El vaig pispar de la cambra de la dona de fer feines— aclareix Buck Mulligan— A ella li sembla força bé. La tia sempre reserva per a Malachi el servei més poc atractiu. No el deixeu caure en la temptació 34 El nom d’ella, per cert, és Úrsula.35
Torna a riure, mentre retira el mirall dels ulls escrutadors de Stephen.
—La fúria de Caliban 36 per no veure’s la cara en el mirall —comenta— Tant de bo Wilde visqués per veure’t a tu.
Stephen torna al tema i comenta amb tristesa:
—Tot un símbol de l’art irlandès. El mirall esquerdat d’un servidor. 37
Tot d’una, Buck Mulligan agafa Stephen de bracet i es posa a passejar amb ell pel voltant de la torre, mentre la navalla i el mirall li dringuen a la butxaca on els ha entaforat.
—No està bé que et provoqui d’aquesta manera, oi Kinch? —fa amb to amable —Déu sap que tens molt més esperit que qualsevol d’ells.
S’atura i pensa: “Tem el bisturí del meu art, com jo temo el seu. La freda ploma d’escriure” 38
—Així que el mirall esquerdat d’un servidor, eh? Digues-li això a l’oxfordià 39 del pis de sota i mira de pessigar-li una guinea. Està podrit de diners i creu que tu no ets un cavaller. El seu vell es va forrar venent jalapa 40 als zulus, o fotent qualsevol altra estafa. Déu meu, Kinch, si tu i jo poguéssim treballar plegats, podríem fer alguna cosa per a l’illa. Per exemple, hel·lenitzar-la.
El braç de Cranly 41 . El seu mateix braç.
—I pensar que tu has de demanar almoina a aquests bacons! Jo, que sóc l’únic que et coneix bé, per què no confies més en mi? Quina mosca t’ha picat en contra meu? Haines potser? Si munta cap escàndol aquí, baixaré amb Seymour i li farem un escarment pitjor que els que van fer a Clive Kempthorpe. 42
«Crits de joves adinerats a les habitacions de Clive Kempthorpe. Rostres pàl·lids 43 que fan petar les costelles de tant riure. Ai, que em moriré! Fes-li-ho saber, a ella, de forma suau,44 Aubrey! 45 Em moriré! Amb penjolls de la camisa voleiant, ell salta i coixeja al voltant de la taula, amb els pantalons caiguts fins als turmells, sí, els que li va destrossar l’Ades 46 de Magdalen 47 amb tisores de sastre. La seva cara, de vedell esporuguit sucat amb melmelada. No vull que em tragueu els pantalons! Sisplau, no jugueu al bou boig amb mi!
Crits procedents de la finestra oberta, una amenaça per al capvespre al pati. Un jardiner sord, amb el seu davantal i la cara disfressada de Mattew Arnold 48 , empeny la segadora damunt la fosca gespa, observant amb cura els saltirons dels brins de l’herba.
Per a nosaltres sols 49 ...retorn al paganisme...omphalos 50 »
—Deixa’l estar —diu Stephen— No fa res de dolent, excepte de nit.
—I, doncs, què? —pregunta Buck Mulligan amb impaciència.—Deixar-lo fer a tothora? Sigues franc. Què tens ara contra mi?
Callen, tot contemplant el contorn suau del Cap de Bray Head, que jeu damunt de l’aigua com el morro d’una balena adormida. Stephen li deixa anar el braç amb suavitat.
—Vols que t’ho digui? —li pregunta.
—Doncs, sí. De què es tracta?— respon Buck Mulligan— Jo no recordo pas res.
Mentre diu això, mira Stephen cara a cara. Un airet lleuger li dóna al front, ventant-li amb suavitat els cabells rossos despentinats, i estimulant signes de platejada ansietat en els seus ulls.
Stephen, deprimit per la seva pròpia veu, contesta:
—Recordes el primer dia que vaig anar a casa teva després de la mort de la meva mare?
Immediatament Buck Mulligan arrufa les celles i exclama:
—Què?. A on? No recordo res, només idees i sensacions 51. Per què? En nom de Déu, digues què va passar!
—Tu estaves fent el te —explica Stephen— i jo vaig travessar el replà per portar més aigua calenta. La teva mare i d’altres visites van sortir de la sala d’estar, i et va preguntar qui hi havia a la teva habitació.
—Ah sí? —fa Mulligan— I jo què vaig dir? No me’n recordo.
—Tu vas dir— contesta Stephen— Ah! només és Dedalus. El fill de la que ha tingut una mort tan bestial.
Les galtes de Buck Mulligan s’omplen d’un rubor que el fa semblar més jove i més atractiu.
—Això vaig dir? — pregunta — Bé, doncs, què té de dolent?
Amb cert nerviosisme, es treu del damunt el bloqueig mental:
—I què és la mort —pregunta — de la teva mare, de tu, o de mi? Tu només has vist morir la teva mare, jo en canvi els veig palmar cada dia al Mater i a Richmond 52, i com els esbudellen a la cambra de dissecció. Sí, és bestial, però res més. Senzillament, no té importància. Tu no vas voler agenollar-te per pregar per la teva mare moribunda quan ella t’ho va demanar. Per què? Perquè dintre teu hi ha la maleïda deformació jesuítica, només que injectada a l’inrevés. Per a mi, tot és una presa de pèl bestial. Els lòbuls cerebrals d’ella ja no funcionen; crida al doctor Sir Peter Teazle 53 i vol treure les floretes que li adornen l’edredó: d’humor, no li’n falta fins al final. Tu li negues el seu últim desig abans de morir, i en canvi t’emmurries amb mi perquè no faig les complantes com algunes mudes llogades a can Lalouette 54. Absurd! Ja t’ho vaig dir. De cap manera això suposa ofendre la memòria de la teva mare.
L’audàcia ha acompanyat, sens dubte, el seu discurs. Stephen, amagant la ferida oberta que aquelles paraules han causat en el seu cor, contesta amb fredor:
—No penso en l’ofensa a la meva mare.
—En què, doncs?— pregunta Buck Mulligan.
—En l’ofensa a mi— contesta Stephen.
Buck Mulligan pivota sobre el seu taló.
—Quina persona més impossible!— esclata.
Fuig , caminant a bon pas, al voltant del parapet. Stephen no es mou i es queda mirant envers el promontori, més enllà del mar en calma. Els batecs als ulls li velen la vista, i sent la febre a les galtes.
De l’interior de la torre, una veu crida amb força: —Ets aquí dalt, Mulligan?
—Ara vinc— contesta Buck Mulligan.
Es gira vers Stephen i li diu:
—Mira el mar. Què l’importen les ofenses? Engega Loyola 55 , Kinch, i baixa amb mi. El Sassenach 56 necessita els seus rashers del matí 57
El seu cap torna a aturar-se un instant al capdamunt de l’escala, tocant el propi sostre.
—No t’hi encaparris pas tot el dia —diu— Sóc del tot inconseqüent. Així que, deixa de covar la melangia.
La seva cara ja s’ha amagat, però el rum-rum de la seva sorollosa veu ressona encara del capdamunt de l’escala:
No et desviïs més del camí i no et planyis
Del misteri amarg de l’amor
Que Fergus58 ja comanda els carros de bronze.
En la pau del matí, ombres de fusta passen flotant en silenci, enllà del mar que ell contempla al capdamunt de l’escala. Hi passen, arran de costa i més lluny, emblanquides pel mirall de l’aigua, i apartades per peus apressats i amb prou feines calçats. Pitrera blanca del mar fosc. S’imposa l’aparellament: dos per dos; una mà que toqui l’arpa unint les cordes bessones. La blancor de les ones aparella les paraules que brillen en la foscor de la marea.
Lentament, un núvol comença a cobrir el sol, enfosquint la badia a un verd més fosc. darrere d’ell, hi ha un bol ple d’aigües amargues 59 . La cançó de Fergus: La vaig cantar sol a casa mentre arpejava les llargues i fosques cordes. La porta d’ella era oberta: volia sentir la meva musica. Amb silenci, ple de temor i pena, em vaig acostar al capsal del seu llit. Ella cridava en aquell miserable dormitori, perquè aquelles paraules, Stephen, són el misteri amarg de l’amor.
I on és ara?
Els secrets d’ella: vanos de velles plomes, carnets de dansa amb borles i perfumades amb almesc, bijuteria d’ambre en calaixos tancats; una gàbia penjada a la finestra que dóna al sol, de quan era una nena. També havia sentit cantar el vell Royce, 60 a la pantomima de Turko el terrible 61 , i esclatat a riure amb els altres mentre ell cantava:
Sóc el noi
Que pot gaudir
D’invisibilitat.
Rialla fantasmal, arxivada i perfumada d’almesc.
I no et desviïs més del camí i no et planyis.
Arxivada ella a la memòria de la natura 62 amb les seves joguines. Però els records no paren d’accedir al cervell entristit d’ell. El vas d’aigua de l’aixeta de la cuina, quan ella havia anat a combregar. 63 Una poma farcida de sucre morè, rostida al forn per a ella, un fosc capvespre de tardor. Les seves cuidades ungles dels dits, envermellides amb la sang dels polls esclafats de les camises dels fills.64
Una nit, ella li havia aparegut en somni, sense fer soroll. El seu cos, desfet dins del folgat vestit mortuori, desprenia fortor de cera i palisandre i el seu alè, quan se li va acostar amb paraules mudes i secretes, recordava la cendra humida.65
Els seus ulls vidriosos em miren de fit a fit d’entre els morts, per sacsejar i doblegar la meva ànima. I només a mi! 66 Ciri fantasmal per il·luminar la seva agonia. Llum fantasmal sobre un rostre torturat. La seva forta ranera semblava un crit d’horror, mentre tots pregaven agenollats. Els ulls d’ella restaven fixos en mi per colpir-me del tot. Liliata rutilantium te confessorum turma circumdet: iubilantium te virginum chorus excipiat.67
Maleït Ghoul! 68. Mastegador de cadàvers! No, mare. Deixa’m estar i deixa’m viure 69
—Kinch, som-hi!
La veu cantant de Buck Mulligan havia ressonat de l’interior de la torre. Ara torna a sonar més a prop, en els graons de l’escala. Stephen, tremolant encara amb el plor de l’ànima, percep la llum del sol que avança i, en l’aire de darrere seu, paraules amistoses.
—Dedalus, baixa amb calma. L’esmorzar és a punt. Haines s’ha disculpat per despertar-nos ahir nit. Tot s’ha arreglat.
—Ja vinc —contesta Stephen.
—Fes-ho, per l’amor de Déu —Diu Mulligan— per mi, i per l’amor de tots nosaltres.
La figura del seu cap desapareix i reapareix.
—Li vaig explicar el teu símbol de l’art irlandès. Diu que és molt ben trobat. Vejam si el treballes per una lliura; una guinea, vull dir.70
—Aquest matí ja m’han pagat— contesta Stephen.
—L’allotjament escolar? —pregunta Buck Mulligan — Quant? Quatre lliures? Ens en prestes una?
—Si ho necessites— contesta Stephen.
—Quatre llampants sobirans! 71—crida Buck Mulligan amb delectança— Quina ronda més gloriosa per deixar estupefactes els druides de la druitat . Quatre sobirans omnipotents!
Enlaira les mans i davalla per l’escala de pedra, tot cantant una tonada amb accent Cockney
Oi que passarem una estona feliç/ bevent cervesa, whisky i vi/ per la Coronació/ el dia de la Coronació? Oi que passarem una estona feliç / el dia de la Coronació?72
Els càlids raigs de sol damunt del mar, sí que resplendien feliços. El bol d’afaitar de níquel brillava, oblidat, al damunt del parapet. Me l’enduc, o l’hi deixo tot el dia? Ai, amistat oblidada!
Puja a buscar-lo, l’aguanta una estona a les mans, per sentir-ne la frescor i olorar-ne l’escuma enganxosa amb la brotxa a dins. Així duia jo, en altre temps, la naveta de l’encens a Clongowes 73 Ara sóc un altre i a la vegada el mateix. Encara un escolà; l’escolà d’un escolà.
Dins la sala d’estar, enfosquida per la cúpula de la torre, la figura de Mulligan en bata es mou sense parar d’un cantó a l’altre de la llar de foc, adés tapant-ne, adés deixant-ne veure les flames groguenques. Dos raigs de suau llum del dia penetren a través del terra escrostonat de les altes barbacanes ; i, en topar-se amb el núvol de fum de carbó i els vapors de greix fregit, els raigs floten i donen mitja volta.
—Ens ofegarem— diu Buck Mulligan— Haines, obre la porta, vols?
Stephen col·loca el bol d’afaitar damunt la calaixera. Una figura alta s’aixeca de la gandula on reposava, se’n va cap a l’entrada i estira els portals interiors per obrir-los.
—Tens la clau?— pregunta una veu.
—Dedalus la té— contesta Buck Mulligan. —Janey Mack 74 M’estic ofegant!—I, sense apartar els ulls del foc, bramula:
—Kinch!
—És al pany— diu Stephen, mentre s’acosta.
La clau grinyola sorollosament per dos cops, i tan bon punt la pesada porta comença a obrir-se, entra la benvinguda llum i l’aire fresc. Haines es queda dret al portal mirant enfora. Stephen arrossega la seva maleta de cap per avall cap a la taula i es posa a seure i esperar. Back Mulligan fica el fregit a la safata del costat del fogó. Després, porta la safata i una grossa tetera al capdamunt de la taula, ho col·loca tot amb un cop i fa un sospir d’alleujament.
—M’estic fonent com un ciri —explica— sobretot quan... 75 Però, callem, ni una paraula més sobre aquest tema. Kinch, desperta. Pa, mantega, mel. Vine Haines, que el ranxo ja està a punt. Beneeix-nos, Senyor, a nosaltres i aquests teus dons...On és el sucre? Merda, no hi ha llet!
Stephen se’n va cap a l’armari per agafar la barra de pa, el pot de mel i la manteguera. Buck Mulligan s’asseu amb un sobtat rampell.
—Quina casa de barrets és aquesta? —crida— li vaig dir a ella que vingués després de les vuit!
—El podem prendre sense llet —respon Stephen—A l’armari hi ha una llimona.
—Maleït siguis tu i les teves modes parisenques! Jo vull llet de Sandycove.
Haines , que ve de la porta d’entrada, anuncia amb calma :
—La dona ja arriba amb la llet.
—Que Déu et beneeixi— crida Buck Mulligan, saltant de la cadira― Seu i serveix el te. El sucre és a la bossa, aquí. Ara puc anar remenant els condemnats ous
Treu racions dels fregits de la safata i les fa arribar als tres plats, tot dient:
—In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti 76
Haines s’asseu per servir el te.
—Us poso a cadascú dos terrossos de sucre —diu l’anglès—Però, diria que fas un te massa fort, no Mulligan?
Buck Mulligan, que s’està tallant-se gruixudes llesques de pa, contesta imitant la veueta de dona vella:
—Quan jo fa te, jo fa te, com deia la vella mare Grogan.77 I quan jo fa aigua, jo fa aigua
—I tant que és te, per Júpiter!— corrobora Haines.
Buck Mulligan segueix amb la imitació de falset:
―Així ho faig, Sra.Cahill,― diu ella―. Per Déu, senyora,― contesta la Sra. Cahill―, Faci el te com Déu mana, no en el mateix pot!.
A continuació, s’adreça als comensals amb una gruixuda llesca de pa empalada al ganivet.
—Això és folklore per al teu llibre, Haines78 —sentencia seriós— Quatre línies de text i quatre planes sobre els costums i els déus peixos de Dundrum. 79 Imprès per les misterioses monges a l’any del gran vent.80
Es tomba cap a Stephen i li pregunta amb veu de subtil perplexitat i amb les celles amunt:
—Germà, recordes si, dels pots d’aigua i de te de la mare Grogan , se’n parla en el Mabinogion 81, o bé en els Upanishads 82?
—Tinc els meus dubtes —respon Stephen, amb la mateixa seriositat.
—Tens dubtes ara?— pregunta Buck Mulligan amb el mateix to de veu— Em pots dir les raons, sisplau?
—Jo diria —fa Stephen tot menjant— que no apareix ni dins ni fora del Mabinogion. En tot cas, la mare Grogan podria ser una parenta de Mary Ann.
El rostre de Buck Mulligan somriu de satisfacció.
—Encantador! —exclama amb veu especialment suau, mostrant la blancor de les seves dents i els ulls parpellejant de gust— Així, que creus que era ...?.Encantador del tot!
Però, tot d’una, canvia de tessitura i , mentre torna a llescar el pa amb energia, comença a grunyir amb veu ronca i desagradable:
—Perquè a la vella Mary Ann / res no l’importa un rave / fora de tirar-se amunt els enagos...83
S’omple la boca de fregit i es posa a mastegar amb soroll.
El portal s’enfosqueix amb una figura que hi entra.
—La llet, senyor.
—Entra, mestressa —fa Mulligan— Kinch, porta el gerro.
Una dona vella s’acosta i es posa a l’alçada del colze de Stephen.
—Un matí preciós, senyor —diu ella— Glòria sigui dada a Déu.
—A qui? —fa Mulligan mirant-se-la— Ah, bé, per estar segurs
Stephen torna a l’armari a buscar el gerro de llet.
—Els illencs —explica Mulligan a Haines, com per casualitat—parlen sovint d’un col·leccionista de prepucis.84
—Quant en poso, senyor?—pregunta la vella.
—Un quart 85—diu Stephen.
Se la queda mirant, mentre omple la mesura i després el gerro de llet de pura blancor, no com la d’ella: pits vells i eixuts. Ella torna a omplir una mesura i una propina. Vella i misteriosa, havia entrat procedent d’un món matutí, tal vegada una missatgera? 86 Mentre omplia, no parava de lloar les bondats de la llet. Ajupida sota la pacient vaca en despuntar el dia en l’exuberància del camp, talment com una bruixa amb el seu bolet verinós, els seus dits ràpids i arrugats havien munyit unes mamelles que no paraven de regalimar. Aquell ramat de pell sedosa per la rosada bé prou coneixien a qui mugien. Ai, aquells vells temps quan ella també compartia la sedosa pell de les vaques! 87 Una vella xaruga errant, figura humil d’un servei immortal al seu conquistador i al seu gentil delator, víctima de la infidelitat d’ambdós , ella missatgera del matí secret. Ell no sabria pas dir si havien estat serveis o retrets: però desestima demanar el favor d’ella.88
—De debò, mestressa! —fa Buck Mulligan, omplint de llet les tasses
—Tasti-la, senyor —diu ella.
Ell li fa cas, i se la beu.
—Tant de bo tinguéssim tota la vida una bona nutrició com aquesta — fa ell amb veu alta— No tindríem un país ple de dents corcades i budells podrits. Però, vivint en un aiguamoll, cruspint teca barata, i amb els carrers plens de pols, caques de cavall i gargalls de tísics...
—Sou estudiant de medecina, senyor? —li pregunta la vella.
—Ho sóc, mestressa —contesta Buck Mulligan.
Stephen escolta amb silenci ple de retrets: La testa arrugada d’ella es decanta cap a una veu forta que li està parlant: és el seu fetiller, el seu bruixot? 89; per mi, que ella no en fa cas . La veu que la confessarà i li administrarà els olis per a la tomba, és cosa seva, però els seus lloms femenins i bruts, de carn humana no feta a semblança de Déu, són la presa de la serpent...90 I també de la veuassa que ara la invita a callar, tot i la seva mirada de sorpresa.
—Entens el que ell et diu? — pregunta Stephen a la dona?
—M’esteu parlant en francès, senyor? —pregunta la vella a Haines.
Haines li torna dedicar un sermó encara més llarg i confidencial.
—En irlandès —li diu Buck Mulligan— Teniu el gaèlic, mestressa? 91
—M’ha sonat a irlandès —diu ella— Sou de ponent, senyor? 92
—Sóc anglès —contesta Haines.
—És anglès —diu Buck Mulligan— i creu que a Irlanda hauríem de parlar irlandès.
—I tant que hauríem de fer-ho! —diu la dona—i em fa vergonya no parlar la meva llengua. Els qui la saben m’han dit que és una gran llengua.
—Gran no és l’adjectiu adequat —diu Buck Mulligan— Meravellosa, està millor. Omple’ns una mica més de te, Kinch. En voldríeu una tassa, senyora?
—No, gràcies, senyor —contesta la vella, tot ajustant-se l’anella de la lletera a l’avantbraç amb intenció d’anar-se’n.
Haine li pregunta:
—Porteu la factura? Seria millor pagar-li, Mulligan, no trobes?
Stephen omple les tres tasses.
—La factura, senyor? —diu ella, aturant-se—Doncs, set matins una pinta a dos penics són set dosos, un xiling i dos penics de més , i aquests tres matins una quarta a quatre penics són tres quartes, un xiling i un i dos són dos i dos, senyor.
—Buck Mulligan sospira, i després d’omplir-se la boca amb un crostó farcit de mantega a tots dos costats, estira les cames i comença a furgar-se les butxaques dels pantalons.
—Paga-ho tot i queda bé —li diu Haines somrient.
Stephen omple una tercera tassa amb una cullerada de te, que dóna un color bonic a la blanca i deliciosa llet. Buck Mulligan treu un florí 93, el remena amb els dits i crida:
—Miracle!
El fa rodolar per la taula cap a la vella, tot dient:
—No em demaneu res més, estimada. Us dono tot el que us puc donar.94
Stephen diposita la moneda a les mans poc exigents d’ella.
—Quedem a deure dos penics —fa.
—No hi ha pressa, senyor —diu ella agafant la moneda. No hi ha pressa. Bon dia, senyor.
Ella li dedica una mirada cortès i se’n va, mentre Buck Mulligan entona una tendra cançó:
—Cor del meu cor, més n’hi hagués / més en dipositaria als teus peus.95
Es mira Stephen i li diu:
—De debò, Dedalus. Estic a les capses. Corre a furgar la teva paga escolar i porta’ns algunes virolles. Avui els bards hem de beure i fer barrila. Irlanda espera que aquest dia tothom compleixi amb el seu deure. 96
—Això em recorda —diu Haines aixecant-se—que avui haig de visitar la vostra biblioteca nacional. 97
—Primer, la nostra capbussada —diu Buck Mulligan.
S’adreça a Stephen i pregunta amb suavitat: —No és aquest el dia del nostre bany mensual, Kinch? Després explica a Haines:
—El brut del bard només es banya un cop al mes.
—Tota Irlanda es banya amb el Corrent del Golf —contesta Stephen, mentre unta de mel una llesca de pa.
Haines, des del racó on s’estava embolicant àgilment el coll de la camisa de tennis amb una bufanda, li diu:
—Si m’ho permets, penso fer una col·lecció de les teves dites.
Quan em parlen, renten, es banyen i freguen el terra. Remordiment de consciència.98 Consciència. Vol dir que aquí hi ha una taca. 99
―Aquell on dius que el mirall esquerdat d’un servent és el símbol de l’art irlandès, el trobo tan bo com un deuce 100.
Buck Mulligan engega una puntada de peu a Stephen, per sota la taula, i diu amb veu càlida.
—Espera que el sentis recitant Hamlet, Haines.
—Bé, vull dir —diu Haines parlant encara amb Stephen— que hi estava pensant, quan aquella pobra criatura acabava d’entrar.
—Hauria de cobrar-te per això?— pregunta Stephen.
Haines es posa a riure, i mentre agafa d’un ganxo de la gandula el còmode barret de colorn gris, diu:
—No és que ho sàpiga, n’estic segur.
A pas lent, surt per la portalada. Buck Mulligan arremet contra Stephen i li diu de forma grollera:
—Acabes de ficar la pota. A sant de què li has dit això?
—Mira—replica Stephen—El problema és aconseguir diners, però de qui? De la dona de la llet o d’ell? O cara o creu, penso jo.
—L’intento fer sentir orgullós de conèixer-te —diu Buck Mulligan— i tu em surts amb el teus pèssims recels i les teves tenebroses burles de jesuïta.
—Espero ben poc —contesta Stephen— tant d’ella com d’ell.
Buck Mulligan sospira tràgicament i agafa Stephen de bracet.
—De mi, sí oi, Kinch? —fa
I amb un canvi sobtat de to, afegeix:
—Si t’haig de dir la divina veritat, crec que tens raó. A fer punyetes tot allò de bo que puguin aportar! Per què no jugues amb ells com faig jo? Que se’n vagin tots a la merda! Fora els somnis.
Es posa dret, i amb tota seriositat és treu el cenyidor i la bata, tot proclamant amb resignació.
—Mulligan és despullat dels seus vestits. 101
Buida les butxaques damunt la taula.
—Aquí hi ha el teu drap dels mocs —diu.
Es posa el seu coll dur i la rebel corbata, mentre renyava aquestes peces i la cadena del rellotge que li penjava. Amb les mans furgava la seva còrpora, mentre demanava un mocador net. Remordiments de consciència. Senyor, si només hauríem de vestir el personatge! Necessito guants marrons i botes verdes 102. Contradicció. Em contradic jo mateix? 103 . Ai, mercurial Malachi! 104 De les seves parladores mans, en va sortir un negre i suau projectil.
—I aquí hi ha el teu barret del barri llatí 105— diu
Stephen l’arreplega al vol i se’l posa. Haines els crida des de la porta d’entrada.
—Que veniu, companys?
—Ja estic a punt —contesta Buck Mulligan, anant cap a la sortida. Som-hi, Kinch. Suposo que t’has cruspit tot el que hem deixat— Surt resignat amb paraules i pas solemnes, tot dient, gairebé amb pena:
—I fugint d’allà, va trobar-se amb Butterfly. 106
Stephen arreplega el seu bastó de passeig, els segueix i quan són al capdavall de l’escala, estira la pesada porta de ferro i la tanca, ficant-se després l’enorme clau a la butxaca interior.
A peu d’escala, Buck Mulligan li pregunta:
—Ja portes la clau?
—La porto —contesta Stephen, posant-se davant de tots.
I segueix caminant. Al seu costat sent com Buck Mulligan fustiga amb la pesada tovallola de bany els brots primerencs de falgueres i herbes.
—Fora, senyor meu. Què t’has cregut?
Haines pregunta:
—Pagues lloguer per aquesta torre?
—Dotze lliures —contesta Buck Mulligan.
—Al Ministre de Defensa— afegeix Stephen girant-se.
S’aturen, mentre Haines inspecciona la torre i al final emet el veredicte:
—Més aviat incòmoda per l’hivern, jo diria. Martello 107 l’anomeneu?
—Billy Pitt ja l’havia construït 108—explica Buck Mulligan— quan els francesos eren a la mar. Però per a nosaltres és l’omphalos. 109
—Quina idea tens sobre Hamlet? —pregunta Haines a Stephen.
—No, no —crida Buck Mulligan irritat— Jo no sóc com Tomàs d’Aquino i les seves cinquanta-cinc raons per apuntalar-ho 110 . Espera fins que porti unes quantes pintes a dins.
S’adreça a Stephen, mentre estira cap avall amb pulcritud les puntes de la seva armilla groga:
—Tu ho podries aconseguir amb menys de tres pintes, oi Kinch?
—El tema ha esperat tant —fa Stephen amb to apàtic— que encara pot esperar molt més.
—Piques la meva curiositat —diu Haines amb to amable—Es tracta d’alguna paradoxa?
—Ca! —Diu Buck Mulligan—Nosaltres hem crescut al marge de Wilde i les paradoxes. És força més senzill. Ell prova per àlgebra que el nét de Hamlet és l’avi de Shakespeare, i que ell mateix és el fantasma del seu propi pare.
—Què dius ara? —fa Haines senyalant Stephen— Ell mateix?
Buck Mulligan es penja la tovallola al voltant del coll, com un estola i ,reprimint una franca rialla, li diu a cau d’orella a Stephen:
—Oh, ombra del pare Kinch! Jafet a la recerca d’un pare! 111
—Pel matí ja estem cansats —diu Stephen a Haines— I és força llarg d’explicar.
Buck Mulligan reprèn el cap de la marxa i alça les mans.
—Només la sagrada pinta pot deslligar la llengua de Dedalus— exclama.
—Vull dir —explica Haines a Stephen, mentre seguien el camí —que aquesta torre i aquests penya-segats em recorden Elsinore 112. Aquells escarabats damunt la seva base mar endins 113, no trobes?
Buck Mulligan es tomba de sobte envers Stephen, però no diu res. En aquell instant de lluminós silenci, Stephen veu la seva pròpia imatge vestida de dol amb mal gust i empolsegada, entremig de les vistoses indumentàries de tots dos.
—És un relat magnífic —diu Haines, obligant-los a aturar-se altre cop.
L’anglès ho observa tot, més pàl·lid ferm i prudent que el mar refrescat pel vent. Ell, governador dels mars 114, mira cap al sud, pel damunt de la badia, tota buida llevat del nuvolet de fum del vaixell de correus, vaga silueta sobre el radiant horitzó, i d’una vela virant al costat del Muglins 115
—En algun lloc vaig llegir-ne la interpretació teològica —diu atordit. —La idea del Pare i el Fill. El Fill esforçant-se per ser expiat amb el Pare.116
Al punt, Buck Mulligan mostra la cara il·luminada per un ample somrís d’alegria. Els mira a tots dos, la seva boca ben formada s’obre cofoia, els seus ulls, dels que abans n’havia retirat qualsevol signe de perspicàcia, parpellegen ara amb alegria boja. Mou la cara de ninot d’un cantó a l’altre, les ales del seu barret Panamà tremolen, i comença a cantar amb veu tranquil·la i alhora feliç i esbojarrada:
—Sóc el jove més singular que mai hàgiu sentit dir.
La meva mare una jueva , el meu pare un ocellet.
Amb Josep el fuster no hi puc estar d’acord,
Per tant, aquí ho deixo als deixebles i al Calvari.
Amb el dit índex enlaire, fa un senyal d’avís
—Si algú pensa que no sóc diví
No beurà de franc quan jo faci el vi
Sinó que haurà de beure aigua i desitjar, naturalment,
Que jo ho torni a fer , quan torni a ser aigua el vi.
Estira amb rapidesa el bastó de Stephen en senyal de comiat i ,corrent cap a un dels cims del penya-segat, mou les mans de costat com si es disposés a volar, i entona:
—Adéu, adéu-siau. Escriviu tot el que he dit I digueu a Tom, Dick i Harry, que he ressuscitat d’entre els morts.
Que allò criat en els ossos no em pot evitar volar
Ni la brisa d’Olivet...I ara, adéu, adéu. 117
Es posa a fer saltirons davant d’ells en direcció al forat de quaranta peus 118, branda les mans com si fossin ales, brinca amb agilitat, mentre el seu barret de Mercury 119 es belluga pels cops de vent fresc que retornen fins a la colla els seus crits imitant una au.
Haines, que havia estat rient amb prudència, ja de camí es posa al costat de Stephen i li confessa:
—Considero que no hauríem d’haver rigut. Més aviat ha estat blasfem. Val a dir que no sóc pas creient, però la seva broma pot ofendre algú, no trobes? Com l’ha anomenat? Josep el Fuster?
—La balada del Divertit Jesús, contesta Stephen.
—Ah —exclama Haines—ja l’havies sentit abans?
—Tres cops al dia, després de cada àpat— diu Stephen secament.120
—Oi que no ets creient tu?—pregunta Haines—Vull dir, creient en el sentit estricte de la paraula. És a dir, Creació del no res, miracles, un Déu personal...
—Em sembla que només hi ha un sol sentit de la paraula —diu Stephen.
Haines s’atura per treure un estoig de plata llisa, on hi brilla una pedra verda. Obre el ressort amb el polze i l’ofereix.
—Gràcies —diu Stephen, agafant una cigarreta.
Haines prem el ressort per tancar l’estoig i se la torna a posar a la butxaca del costat, i de la butxaca de la seva armilla en treu una capsa de llumins, de níquel, l’obre també prement el ressort i, després d’encendre la seva cigarreta, acosta la flama a Stephen protegint-la de l’aire amb les mans fent cassoleta.
—Sí, és clar —continua, mentre reprenen la marxa—.O creus o no creus, no és això? Personalment, no podria empassar-me la idea d’un Déu personal. Tu tampoc no t’hi apuntes, oi que no?
—Tu veus en mi —fa Stephen amb franca indignació—un exemple sòrdid del lliure pensament.
I segueix caminant, esperant que l’altre li parli, mentre arrossega el bastó de costat. La fina marca que va deixant al caminet delata els seus talons. darrere, el meu familiar 121 cridant Steeeeeeeephen. Una línia ondulada al llarg del camí. Aquesta nit ells la seguiran, quan vinguin enmig de la foscor. Ell necessita la clau. Però és meva. Jo he pagat el lloguer. Ara li menjo el pa salat 122. Dóna-li també la clau. Tot. Ell ho demanarà. Se li veia als ulls.
—Al cap i a la fi— comença Haines...
Stephen es tomba i comprova que la visió tan freda que li havia atribuït, no era del tot correcta.
—Al cap i a la fi —continua Haines— haig de pensar que ets capaç d’alliberar-te tu mateix. Ets el teu propi mestre, em sembla.123
—Sóc el servent de dos amos 124 —diu Stephen— Un és anglès i l’altre italià
—Italià?—pregunta Haines.
Una reina boja, vella i gelosa. Agenolla’t davant meu.
—I hi ha un tercer —afegeix Stephen— que em necessita per a feines extravagants.
—Italià?—torna a preguntar Haines—Què vols dir?
—L’Estat imperial britànic—contesta Stephen, envermellint, i l’Església Santa, Catòlica, Apostòlica i Romana.
Abans de parlar, Haines es treu unes fibres de tabac encastades al llavi inferior.
—Puc entendre-ho perfectament— diu amb calma— Gosaria dir que un irlandès té l’obligació de pensar així. A Anglaterra tenim la sensació que us hem tractat injustament. Potser cal culpar la història.
Uns títols potents i orgullosos reporten a la memòria de Stephen el triomf de les seves campanes de bronze: et unam sanctam catholicam et apostolicam ecclesiam: la lenta creixença i el canvi de ritus i dogma com els propis pensaments tan rars d’ell mateix, una química d’estrelles 125. El Símbol dels Apòstols 126 en la missa del papa Marcello 127, amb la barreja de veus cantant a l’uníson i donant força a l’afirmació: i, a redós dels seus cants, l’àngel vigilant de l’església 128 desarmava i amenaçava els seus heresiarques. Una horda d’heretgies fugint amb les mitres retorçades: Foci 129 i el ramat de burletes, un dels quals era Mulligan, i Arri, tota la seva vida fent guerra contra la consubstancialitat del Fill amb el Pare, i Valentí rebutjant el cos terrenal de Crist, i el subtil heresiarca africà, Savelli que sostenia que el Pare era Ell mateix el seu propi Fill, paraules que Mulligan havia proferit feia poc en to de burla davant l’estranger130. Burla vana. La buidor espera segurament tots aquells que teixeixen el vent: 131 una amenaça, un desarmament i una derrota per obra d’aquells àngels de l’església en peu de guerra, exèrcit de Miquel , que sempre la defensaran, a l’hora del conflicte, amb les llances i els escuts.
Escolteu, escolteu, els prolongats aplaudiments. Zut! Nom de Dieu! 132
—És clar, jo sóc britànic —diu la veu de Haines —i com a tal em sento. No desitjo tampoc veure el meu país caient en mans dels jueus alemanys. Avui per avui , aquest és el nostre problema nacional, em temo.
Hi ha dos personatges drets a la vora del penya-segat, mirant: un home de negocis i un barquer.
—Ella va cap al port de Bullock.
El barquer assenyala el nord de la badia amb posat dubtós.
Hi ha cinc braces 133 allí —diu— Quan pugi la marea , només en quedarà una. Avui ja fa nou dies. 134
L’home que s’havia ofegat. Una vela vira entorn de la buida badia amb la intenció de pescar qualsevol objecte flotant, i a la llum del sol, apareix una cara inflada i emblanquida per la sal. Ja sóc aquí!
Tots baixen pel ventós corriol fins a la cala. Buck Mulligan resta dret damunt d’una pedra en mànigues de camisa, mentre la corbata deslligada se li enrosca a l’espatlla. Un home jove enganxat a la punta d’una roca, movia lentament a l’estil granota les cames que verdejaven dintre la profunda gelatina de l’aigua.
—El teu germà és amb tu, Malachi?
—Més avall, a Westmeath 135. Amb els Bannon 136
—Encara hi és? Vaig rebre una postal de Bannon. Diu que va trobar-hi una jove preciositat. Una noia de foto, segons ell. 137
—Instantània, oi? Una exposició breu.
Buck Mulligan s’asseu per descordar-se les botes. La cara vermellosa d’un home ja gran emergeix prop de la punta de la roca. Grimpa pedres amunt, amb l’aigua brillant-li per la seva coroneta 138 i la garlanda de cabells grisos, i regalimant-li pel pit i la panxa fins a caure a raig del seu bufat culot negre.
Buck Mulligan li deixa lloc perquè acabi de pujar i, mirant-se Haines i Stephen, se senya pietosament amb el polze al front, als llavis i al pit.
—Seymour ha tornat a la ciutat —diu el jove tornant-se a arrapar a la roca —Abandona la medicina i se’n va a l’exèrcit.
—Que Déu l’empari! —exclama Buck Mulligan.
—A finals de la setmana vinent, se’n va a suar el que no s’imagina. Per cert, recordes Lily, aquella noia de pèl roig de Carlisle?
—Sí.
—Doncs, es magrejaven ahir nit al moll. El pare està podrit de diners.
—Que potser està prenyada?
—Pregunta-li, a Seymour.
—Seymour, un funcionari xucla préstecs —diu Buck Mulligan.
Assenteix amb el cap, mentre es treu els pantalons, es posa dret i recita la dita:
—Dones de pèl roig, trinquen com les cabres. 139
Calla alarmat, palpant-se el costat, pel dessota la camisa que li voleia al vent.
—La meva dotzena costella ha desaparegut —crida— Sóc l’Übermensch 140. Kinch el desdentat i jo, som els super homes.
Es treu la camisa amb esforç i la tira al darrere seu amb la resta de la roba.
—Vens a l’aigua, Malachi?
—Sí, fes-me un lloc al costat del llit.
El jove neda cap enrere fins al bell mig de la cala, amb dues braçades llargues i impecables. Haines seu damunt d’una pedra fumant.
—No vols venir-hi? —li pregunta Buck Mulligan.
—Més tard —contesta Haines—No, ara que acabo d’esmorzar.
Stephen rebutja de fer-ho.
—Me’n torno, Mulligan —diu
—Deixa’ns la clau, Kinch —diu Mulligan —per poder guardar els meus enagos.
Staphen li allarga la clau i Buck Mulligan la deixa entremig de la seva pila de roba.
—I dos penics per a una pinta. Tira’ls al damunt.
Stephen llença el dos penics damunt de la tova pila de vestir-se i despullar-se. Buck Mulling, dret, amb les mans juntes davant seu, proclama amb solemnitat:
—El qui roba del pobre, ho presta al Senyor 141. Així parlava Zarathustra. 142
El seu cos rabassut es capbussa a l’aigua.
—Ens tornarem a veure —diu Haines, tombant-se mentre Stephen puja pel caminet, i dedicant un somrís a l’irlandès salvatge.
Banya de toro, pota de cavall, somrís de saxó. 143
—Al Ship—li crida Buck Mulligan— A dos quarts de dotze.
—D’acord —contesta Stephen.
I segueix pujant per la corba del caminet.
Liliata rutilantium. / Turma circumdet. / Iubilantium te virginum.144
L’aureola grisa del capellà dins del nínxol on es vestia discretament.145 Aquesta nit no penso dormir. A casa tampoc no hi puc anar.
Una veu de to suau i sostingut el crida des del mar. Arribat a la corba del camí, ell saluda amb la ma. La veu torna a cridar. Una testa rodona, fosca i brillant, la d’una foca, des de la llunyania de l’aigua. 146
Usurpador. 147
1 Que esdevindrà el calze de la paròdia de la Missa-en-escena.
2 Signe del sacrificador; el sacerdot com a botxí.
3 El 16 de juny és la festa de Sant Joan-Francesc Regis , jesuïta francès, molt venerat al sud de França. El color de la bata suggereix suggereix el dels ornaments de la missa del Sant.
4 A diferència de l’alba cenyida del sacerdot, significa la violació del vot de castedat.
5 Entraré a l’altar de Déu”, ( Salm 43, 4) que la litúrgia catòlica llatina recitava a l’inici de la Missa.
6 Prové de kinchin, «nen» en irlandès. També evoca el soroll del ganivet quan talla.
7 Crist en femení, al·lusió de Mulligan a la Missa Negra, que es celebrava de forma irreverent amb el cos d’una dona a l’altar.
8 Continua la paròdia eucarística amb la sang de Crist.
9 Referència al nom grec Chrisostomos (Boca d’or), que ostenta un Pare de l’Esglesia.
10 Referència als tocs de campana de l’escolà després de la consagració.
11 En hebreu, «missatger». Malaquies és el profeta de l’Antic Testament que va predir la segona vinguda d’Elies, abans de la vinguda del Messies.
12 Referència lúdica al seu propi pseudònim Buck, paraula anglesa que es pot traduir com a “boc, mascle de cabra”.
13 Nom de l’altre llogater de la torre, anglès. Possiblement el seu nom sigui un joc de paraules amb el francès «la haine» (l’odi), atès que el personatge és antisemita.
14 Possible joc de paraules entre Kinch i knife-blade.
15 Bard, antic poeta dels pobles cèltics
16 Traducció literal de l’irònic invent de Joyce, snotgreen.
17 Algernon “Algy” Charles Swinburne, poeta victorià
18 Perífrasi per traduir el terme “scrotumtightening sea”, com també seria “mar que ens fa trempar”
19 Frase que utilitza sovint Homer a l’Odissea, que significa “Damunt de l’oceà de color de vi fosc ”
20 , Mar, mar, en grec , de l’Anabasis de Xenofont, signe de victòria sobre els perses.
21 La frase favorita del poeta irlandès George William Russell
22 «Deessa dels ulls grisos», és l’epítet homèrica per a Atena.
23 En la llegenda grega, poble mític que habitava més enllà del vent del Nord, en una primavera perpètua, sense sofrir ni envellir.
24 En anglès rosewood. Fusta tropical d’una flaire molt peculiar, utilitzada preferentment per a mobles i instruments musicals.
25 El text diu «dogsbody» («cos de gos»), que es refereix a una persona submisa, però que també sap guardar els secrets.
26 Recorda la insistència de Hamlet de vestir de negre per la mort del seu pare, tot i que la resta de la cort ha abandonat el dol.
27 Hotel i taverna de Dublín.
28 El text original escriu g.p.i (general paralysis of the insane)
29 Dottyville en el text original. Referència burlesca al frenopàtic Richmond Lunatic Asylum.
30 (1853-1908). Un famós alienista irlandès, que va millorar mètodes per al tractament de la demència.
31 Així ho interpreten els comentaristes de Joyce, per a la frase original “to flash the tidings abroad”.
32 Tret de la novel·la de Robert Burns «Dedicat a un poll, en veure’n un en un barret d’una dama a l’església» (1759-96)
33 Aquí torna a sortir la paraula dogsbody, que, en boca de Mulligan tenia l’accepció vulgar de burro de càrrega, treballador d’ínfima condició. Però Stephen li dóna el significat literal cos de gos per referir-se a la corrupció de la naturalesa humana, que entreveu en la imatge del mirall esquerdat.
34 Referència sarcàstica al fragment del Parenostre.(Mt, 6, 13)
35 Nom d’una santa del cristianisme primitiu, que, segons la llegenda, avorria el matrimoni.
36 Personatge primitiu i esclavitzat de l’obra “La Tempesta” de William Shakespeare. Paràfrasi de Mulligan inspirada en el prefaci de la novel·la d’Oscar Wilde «El retrat de Dorian Gray» (1891).
37 Paràfrasi del diàleg (assaig) d’Oscar Wilde «The Decay of Lying» (1889)
38 La paraula anglesa steelpen es referex a les antigues plomes d’escriure amb mànec.
39 L’ oxy del text original és un despectiu d’Oxonian , habitant o estudiant d’Oxford, i també de Saxó.
40 Tubèrcul purgant originari dels Andes mexicans. El nom procedeix de la ciutat de Jalapa.
41 Stephen recorda el braç d’un amic seu, en una altra obra de Joyce, absent en aquesta.
42 Seymour i Kempthorpe, identitats desconegudes.
43 Apel·latiu irlandès per als anglesos, basat en les notícies procedents dels indis d’Amèrica.
44 Referència a una cançó popular nord-americana «Fes-li-ho saber a la Mare», la mort d’un fill seu en batalla.
45 Nom considerat com a efeminat, d’us freqüent per expressar el menyspreu que implica.
46 Personatge desconegut.
47 Col·legi de la Universitat d’Oxford.
48 (1822-88) Intel·lectual anglès que va encunyar el verb «hel·lenitzar»,per distingir el que considerava els dos impulsos dominants de la cultura occidental: hel·lenització i hebraïtzació
49 En irlandès, Sinn Fein: primer, lema dels grups patriòtics irlandesos formats els 1890s, per a la revitalització de la llengua i cultura irlandesa. A partir de 1905-6 nom del moviment polític d’independència nacional.
50 Paraula grega que significa melic i, en sentit mitològic, el melic del món .Alguns teosofistes de finals del segle XIX hi veien l’anima astral de l’home. Aquests tres últims paràgrafs corresponen a una intrusió on Mulligan i Stephen no eren a Irlanda sinó a Anglaterra.
51 Aquesta frase evoca el concepte essencialment mecanicista de la psique humana, desenvolupada pel filòsof anglès David Hartley (1705-57) derivada del pensament de John Locke (1632-1704) i Sir Isaac Newton (1642-1727).
52 Hospital Mater Misericordiae, el més gran de Dublín, sota la cura de les germanes de la Misericòrida (catòliques) i el Richmond Lunatic Asylum associat a l’anterior i destinada a «alleujar els malalts i moribunds pobres»
53 Cavaller vell i bondadós de cor, personatge del llibre «l’escola dels escàndols» (1777) de Richard Brinsley Sheridan (1751-1816)
54 Lalouette. Antiga funerària de Dublin, els serveis de la qual incloïen persones que durant la vetlla del difunt restaven en silenci.
55 És a dir, els jesuïtes.
56 És a dir, el Saxó, forma despectiva de dir l’anglès.
57 És a dir, el tall de bacon i ous ferrats del breakfast britànic.
58 Nom irlandès que significa “escollit, selecte”. Un dels cavallers del rei Artur, que, segons conta la llegenda, per la sang noble de la seva mare, va deixar de ser camperol, per ser armat cavaller pel rei. Fragment del poema de W.B.Yeats «Qui va amb Fergus?»
59 Llibre dels Nombres 5, 11-31: on descriu el «judici de la gelosia», el judici d’una dona sospitosa d’adulteri no provat. El sacerdot presenta la dona amb l’aigua amargant, i la maleeix de manera que, si és culpable «aquesta aigua que causa la maledicció entrarà als teus budells per inflar el teu ventre i podrir la teva cuixa». Si ella no es culpable, la maledicció no tindrà cap efecte.
60 Edward William Royce (1841-?) Actor còmic anglès, famós pels seus números i pantomimes.
61 De l’autor i editor irlandès Edwin Hamilton (1849-1919).
62 Allò que el teòsof anglès Alfred Percy Sinnet anomenava concepte teosòfic de la memòria universal, on s’hi guarden tots els moments i pensaments. Anomenats també Records Akàsics.
63 És a dir, els matins, quan ella anava a missa, abans havia observat escrupolosament el dejuni fins a l’acabament de la cerimònia.
64 La infestació amb polls era crònica entre les classes pobres de Dublín, a causa de les deficiències sanitàries i la manca general de neteja del cos i del vestit.
65 Reiteració de Stephen sobre l’aparició onírica de la seva mare morta. .
66 Quan l’esperit del pare de Hamlet, se li apareix i el crida, Horaci diu «Et crida que te’n vagis amb ell / com si desitgés fer alguna comunicació / només a tu.»
67 De les antigues exèquies llatines, significa: “Que una companyia excelsa de confessors amb lliris a les mans t'envoltin, i que t'acullin chors de verges joioses”
68 En la mitologia cèltica, esperit maligne que se suposava que robava les tombes per devorar els morts.
69 La mare de Hamlet urgeix el seu fill que abandoni el dol per la mort del pare «i fes que el teu ull miri Dinamarca com un amic [es a dir, el seu oncle padrastre Claudi] . Després l’esperit s’apareix i mena al príncep una actitud diferent.
70 La guinea no era sols més diner que els vint xílings d’una lliura, sinó també més de moda, una suma de diner digna d’un gentleman.
71 Sovereign, antiga moneda d’or amb valor d’una lliura esterlina
72 Una de les diferents variants d’una cançó de carrer popular anglesa el 1902 durant els mesos previs a la coronació d’Eduard VII. Dia de la Coronació també es podia referir al dia de cobrament del sou, perquè podria rebre’s en corones (monedes de cinc xílings).
73 Famós col·legi de jesuïtes, a uns trenta kilòmetres de Dublin.
74 Es tracta d’una interjecció, sense cap referència personal. Com si digués “Gosh!” forma popular irlandesa de dir “God”.
75 Òbviament, perquè el ciri s’està consumint per la flama. Tant obvi com que és el preludi d’un acudit obscè sobre la masturbació femenina.
76 Paròdia evident de la Trinitat representada pels tres comensals.
77 Conjugació defectuosa en tercera persona (makes) en lloc de make, que deuria ser corrent entre els vells irlandesos. En aquest cas, la mare Grogan és el personatge d’una cançó irlandesa anònima.
78 Un aspecte de la incipient autoconsciència irlandesa per intentar assolir una identitat nacional cultural a finals del segle XIX i començaments del XX, era la revifalla de l’interès pel folklore i els costums populars.
79 Fals folklore. Aquests deus-peixos s’associaven amb els formorians, tenebrosos gegants del mar, un dels pobles llegendaris de la Irlanda prehistòrica.
80 Citades per Yeats a «Dins dels set boscos» (1903)
81 Col·lecció d’escrits medievals galesos.
82 Llibres sagrats de l’hinduïsme.
83 Anònima cançó obscena irlandesa
84 És a dir, Déu, arran del seu manament de la circumcisió de tots els nens barons (Gn 17 10-14)
85 Un quart de galó. Aproximadament 0’94 litres, en mesura britànica.
86 La dona de la llet apareix en el paper de Mentes-Mentor(disfresses de Pal.las Atena) en els llibres 1 i 2 de l’Odissea.
87 Dos epítets tradicionals per a Irlanda: «Seda de la vaca» (la més bonica del ramat; al·legoria d’Irlanda. «La pobra dona vella», de la balada irlandesa «The Shan Van Vocht». A la llegenda apareix davant tothom com una dona vella, però als veritables patriotes és una «noia jove» que «camina com una reina» com resen les darreres línies del poema de Yeats «Cathleen Ni Houlihan» (Pobra dona vella) (1902)
88 Fragment de l’Odissea. Pal.las Atena organitza el vaixell i la tripulació per al viatge al Continent. Com que Telèmac s’adona que es troba en presència d’una divinitat, amb prou feines pot evitar que diguin que «desestima demanar el favor d’ella».
89 En el text original “medicineman”, sanador de les tribus.
90 Al·lusió a Gn 3
91 Col·loquialisme rural de l’oest d’Irlanda, equivalent «sabeu parlar gaèlic?».
92 És a dir, de l’anomenat Gaeltacht, remotes àrees a l’oest d’Irlanda on el gaèlic irlandès encara és molt usat entre els camperols (alguns d’ells monolingües en el 1900).
93 Antiga moneda britànica equivalent a dos xílings
94 Frase inspirada en les línies 1 i 2 de «L’oblació» a «Cançons abans del capvespre» de Swinburne, quan el poeta diu «Cor del meu cor, més n’hi hagués / Més en dipositaria als teus peus...»
95 Vid. Nota anterior.
96 Inspirat en paraules atribuïdes a Lord Nelson, a la batalla de Trafalgar (1805), on es va referir a Anglaterra, no a Irlanda.
97 La Biblioteca Nacional d’Irlanda, fundada el 1877.
98 El text original diu «Agenbite of inwit», que es troba en un manual de virtuts i vicis de l’època medieval, traduït al dialecte de Kent, a partir del francès de la Somme des Vices et Vertus de Fra Lorens.
99 De Macbeth, quan Lady Macbeth camina en les seves lluites oníriques i al·lucinades per a netejar-se les mans de la sang de Duncan, el rei assassinat.
100 Quaranta iguals, en tennis. Haine, que parla, hi juga, tal com es desprèn de la seva camisa.
101 Com és costum en el personatge, és evident la paròdia religiosa. En aquest cas, de l’episodi de la Passió de Jesús.
102 Aquesta mena de vestimenta idiosincràtica s’associava a la decadència de finals del segle XIX i al seu esteticisme.
103 Inspirat en la «Cançó de mi mateix» (1855) de Walt Whitman (1891-92). Swinburne el va lloar com a poeta de la «llibertat del déu de la terra.»
104 Així com Malaquies en hebreu vol dir «el meu missatger», Mercuri era el missatger dels déus de la mitologia romana. Per la part grega, és el paper del déu Hermes, que a «La Odissea» fa immune Ulisses a la màgia de Circe.
105 Barret suau i flexible, associat a l’art i al món estudiantil del Barri Llatí de París, en contraposició als Barrets «durs» (bolets i derbis) de moda aleshores a Dublín.
106 Paròdia de la fugida de l’apòstol Pere, després de sentir el gall cantar per tercera vegada. El text anglès diu «And going forth, he wept bitterly». La burla de Mulligan és substituir «wept bitterly («va plorar amargament» per («met Butterfly» («va trobar Butterfly»).
107 En memòria del Cap Martello de Còrcega, on el 1794 els britànics havien tingut grans treballs, per prendre-la. Torres semblants es van construir després a les costes irlandeses davant la possibilitat d’una invasió francesa durant les guerres napoleòniques.
108 William Pitt el jove (1759-1806). Primer ministre d’Anglaterra quan les torres Martello es van construir.
109 El melic del món com hem dit abans.
110 És a dir, que, com diu Aristòtil, l’univers consisteix de cinquanta-nou esferes concèntriques: les quatre esferes mutables de la terra i les cinquanta-cinc mutables de les esferes celestials, cadascuna amb el seu primer motor, o ratio.
111 Es refereix a la novel·la del capità Frederick Marryat (1792-1844), oficial de la flota anglesa. Segons l’autor, Jaffet, el més jovè dels fills de Noè, va ser l’avantpassat llegendari dels pobles indoeuropeus.
112 Ciutat danesa (en realitat Helsingbörd) on Shakespeare hi situa l’origen de Hamlet
113 Acte I. Horaci adverteix Hamlet dels perills que que impliquen seguir l’Esperit.
114 Al·lusió al famós himne de la Royal Navy “Rule Britannia! Britannia rule the waves., etc.”
115 Penyal irlandès situat a prop de Dalkey Island i Sorrento Point.
116 Interpretació teològica d’origen desconegut.
117 Adaptació del poema humorístic i també sarcàstic d’Oliver St.John Gogarty, escrit pels voltants del Nadal de 1904, amb el nom “The song of Cheerful Jesus”.(Cançó del divertit Jesús).
118 Un lloc per banyar-se al mar, a Sandycove, només per a homes.
119 Un barret d’ales amples era un dels atributs del déu Mercuri.
120 Com si fos la recepta d’una medecina.
121 Segons el Dictionary of Misticism [Nova York ,1953], «Un esperit que acompanya, i a vegades ajuda; un mag; fetiller o bruixot. » La tradició catòlica en diria, «L’Àngel de la Guarda»
122 Del Paradiso de Dant. Hi troba el seu rebesavi, Cacciaguida, que li prediu la seva vida futura i l’amargor del seu exili «...Allà comprovaràs com la sal fa gustós el pa d’un altre, i que dur que és baixar pel camí i pujar l’escala d’un altre...»
123 Com li diu Virgili a Dant purificat en el Purgatori: «Lliure, dreturera i absoluta és la teva voluntat, i seria una falta no actuar d’acord amb les seves instigacions»
124 De «Il servitore di due padroni», de Carlo Goldoni
125 És a dir, l’Alquímia, l’estudi i la poesia de la qual fascinava els teòsofs de les darreries del XIX i del començament del XX, com W.B. Yeats.
126 És a dir el Credo, on s’hi canten els articles de fe de l’Església.
127 Del compositor Giovanni Pierluigi de Palestrina. A Dublín es va interpretar per primer cop el 1890.
128 És a dir, l’arcàngel Miquel, protector de l’Església en la tradició catòlica
129 Que discrepava de Roma en dir que l’Esperit Sant procedeix només Pare.
130 Expressió irlandesa per designar els anglesos (invasors i dominadors)
131 Isaïes 19, 9: «i els qui teixeixen teranyines seran confosos»
132 En francès: “A l’infern, en nom de Déu”
133 Una braça, unitat de llargada aproximadament 1,8 metres
134 Hi havia la superstició que un cos que s’havia enfonsat i no es podia recuperar, al cap de nou dies pujava a la superfície.
135 Comtat a unes quaranta milles al nord-oest de Dublín.
136 Alec Bannon. Personatge secundari, conegut de Mulligan.
137 Es tracta de Milly Bloom, filla del personatge que sortirà en els capítols següents.
138 El nedador portava la tonsura, com a capellà catòlic o membre d’una orde religiosa. Aquest signe va ser abolit pel papa Pau VI el 1972.
139 La superstició ha associat el pèl roig a la traïdoria i la falsedat, des de l’antic Egipte. Així, les dones de pèl roig se les ha suposat indignes de confiança i, en conseqüència, addictes al sexe.
140 El Super Home de Nietzsche, (Així va parlar Zaratustra)
141 Paròdia de Proverbis 19, 17 «El qui té pietat del pobre, presta al Senyor»
142 La visió de Mulligan envers Nietzsche com a advocat de l'egoisme radical que explota els altres i els utilitza en benefici propi, estava de moda al tombat del segle entre els estudiants.
143 Afirmació basada en el proverbi popular: «Guarda’t de les banyes d’un brau, de les potes d’un cavall, i del somriure d’un anglès.»
144 Vid. Nota 67.
145 El capellà que havia nedat, anava revestit com a celebrant de la paròdia de la missa que acabava de concloure, i ara s’hauria de desvestir tot sol.
146 Segons la tradició, les foques simbolitzen la curiositat creixent, i a l’Odissea, constitueixen el «ramat» del qual Proteu n’és el pastor, i en rep tots els seus coneixements visuals,
147 Així considera Hamlet el seu oncle Claudi, qui, com diu Hamlet, «va matar el meu Rei i va prostituir la meva mare / i a la vegada va rebentar l’elecció i les meves esperances.»