—Digues, Cochrane, a quina ciutat el va enviar a buscar? 1
—A Tarent, senyor.
—Molt bé. Què més?
—Va haver-hi una batalla, senyor
—Molt bé. On?
La cara en blanc del noi preguntava a la finestra també en blanc.
Faula obra de les filles de la memòria 2. I tanmateix, semblava com si, d’alguna manera, no la relatessin com a memòria. Llavors, es tractaria potser de la impaciència, del soroll de les ales d’excés de William Blake 3. Sento la ruïna de tot l’espai, escampall de vidres trencats i restes d’edificis que s’enderroquen, i del temps, una sola i lívida flama final . Què ens queda, aleshores? 4
—He oblidat el lloc, senyor. Però va tenir lloc l’any 279 abans de Crist.
—Asculum —diu Stephen, donant una ullada al nom i la data del llibre brut de taques.
—Sí, senyor, i va afegeix : Una altra victòria com aquesta i haurem perdut. 5
Aquella frase, que el món havia memoritzat, era una rutina còmoda per a la ment, Des del cim d’un turó, i a sota una plana sembrada de cadàvers, un general parla als seus oficials, recolzat a la llança. De fet, qualsevol general parla així a qualsevol grup d’oficials. Sempre paren atenció.
—Tu, Armstrong —pregunta Stephen —Quina fou la fi de Pirrus?
—La fi de Pirrus, senyor?
—Jo ho sé, senyor. Pregunteu-m’ho a mi, senyor —diu Comyn.6
—Espera. Tu, Armstrong. Saps res sobre Pirrus?
Armstrong duia a la cartera una bossa de pans de figa ben visible. De tant en tant, n’esmicolava alguns amb les mans i s’ empassava tranquil·lament els bocins. Tenia els llavis7 plens de miques enganxades. Un xicot amb l’alè edulcorat. Gent benestant, orgullosa que el fill gran servís a la Navy. Carretera de Vico, Dalkey 8
—Pirrus, senyor? Ah, és clar, pirrus, un moll 9
Tots es van posar a riure. Rialla del tot maliciosa i sense entusiasme. Armstrong es va tombar a mirar els seus companys de classe, i el perfil ximple de la tabola. Aviat riuran molt més fort —pensa Stephen—, conscients de la meva manca d’autoritat i de les tarifes que paguen els seus papàs.
—Ara digues —fa Stephen, donant-li un copet a l’espatlla amb el llibre— què és un moll?
—Un moll, senyor —diu Armtrong— És una cosa que hi ha fora de les ones. Una mena de pont. Com el moll de Kingstown, senyor.
Alguns van tornar a riure: sense entusiasme, però amb intenció. Des del banc del darrere, dos van xiuxiuejar. Sí, tots ho sabien: ell no havia estudiat mai , ni mai no n’havia estat innocent de culpa. Ell contemplava les seves cares amb enveja. Edith, Ethel, Gerty, Lily. Els seus gustos: també els seus alens edulcorats amb te i pernil, els seus braçals entusiasmats en la baralla.
—El moll de Kingstown—fa Stephen—, Sí, un pont malaguanyat
Aquelles paraules torbaren les mirades de tots ells.
—Què dieu, senyor? —s’exclama Comyn— Un pont travessa un riu.
Per a afegir-ho al quadern de dites de Haines 10: Aquí ningú ve a escoltar 11. Aquesta nit, enmig d’accés de beguda i xerrameca, a travessar la fina cota de malla de la seva ment. I doncs, què hi trobarem? Un bufó a la cort del seu mestre, que, mimat i desestimat, es guanya l’elogi clement de l’amo i senyor. Per què ells han escollit sempre aquest paper? 12 No només per obtenir una carícia suau. Per a ells, massa història era com un conte massa sovint escoltat. I la seva terra, una casa d’empenyorament.
I si Pirrus no hagués caigut a mans d’una bruixa a Argos, o Juli Cèsar no hagués mort apunyalat? No s’han de pensar pas com coses absentes: el temps les ha marcat amb ferro roent i les ha encadenat, i ara s’allotgen en la cambra de les possibilitats infinites que ells han rebutjat13. Però, podem dir que haurien estat «possibles», si veiem que mai no s’han donat? O bé només ha estat possible allò que ha arribat a passar. 14 Teixeix, teixidor del vent 15
—Conteu-nos una història, senyor.
—O, sí , senyor, una història de fantasmes.
—A on començaries en aquest?—pregunta Stephen obrint un altre llibre.
—A «No ploris més»,— diu Comyn
—Doncs, endavant Talbot.
—I la història, senyor?
—Després —contesta Stephen. —Endavant, Talbot.
Un noi de pell bruna obre un llibre i el recolza amb destresa sota el parapet de la seva cartera. Es posa a recitar fragments de vers amb llambregades esporàdiques al text:
—No ploris més, trist pastor, no ploris més
Que Lycidas, el teu turment, no és mort
Per mes que s’hagi enfonsat sota les aigües del mar...16
Llavors, per força, ha d’haver-hi un moviment, una actualització del possible en tant que possible. 17 La frase d’Aristòtil agafava forma a l’interior d’aquells maltractats versos, i sortia flotant cap al silenci estudiós de la biblioteca de Saint Genevieve, 18 on ell s’havia dedicat a la lectura, nit rere nit, protegit del pecat de París. Arran del seu colze, un gat siamès ordia un manual de delicada estratègia. Al meu entorn, cervells nodrits i nodridors: sota bombetes incandescents empalades amb filaments bategants: i en la foscor de la meva ment, un d’aquells mamífers anomenats mandrosos, sorgit lentament del món inferior, tímid davant la clariana i removent els seus plecs escamosos de dragó. El pensament és pensar allò ja pensat. La clariana tranquil·la. D’alguna manera, l’ànima és tot allò que existeix: l’ànima és la forma de les formes. Tranquil·litat sobtada, vasta i lluminosa: forma de les formes. 19
Talbot repetia:
—A través de l’estimat poder d’Aquell qui caminava damunt les ones.
A través de l’estimat poder...
—Passa plana —fa Stephen tranquil·lament—. No hi veig res.
—Què, senyor? —es limita a preguntar Talbot, inclinant-se cap endavant.
Amb les mans passa plana, es tira enrere i es disposa a continuar amb la frase que tot just recordava. D’aquell qui caminava damunt les ones 20 . Aquí també plana la seva ombra damunt d’aquests cors mancats de coratge, i damunt del cor i dels llavis del bromista i damunt de mi mateix. Plana damunt d’aquelles cares expectants que li van mostrar la moneda del tribut. Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu, el que és de Déu. Una llarga mirada d’uns ulls foscos, una sentenciosa endevinalla per a ser teixida i teixida sense parar en els telers de l’Església.
Sí:
Endevina, endevinalla, follador.
Mon pare em féu plantar la llavor . 21
Talbot tanca el llibre i l’entafora dina la cartera.
—Ja ho he sentit tot? —li pregunta Stephen.
—Sí, senyor. És que tenim hoquei a les deu.22
—Avui toca mitja jornada de classe, senyor. Som dijous.
—Qui sabria contestar una endevinalla? —els pregunta Stephen.
Piles de llibres desats, espetecs de llapis i fregadissa de pàgines. S’apleguen tots junts, corden i ensivellen les carteres, mentre es posen a parlar amb joiós desordre:
—Una endevinalla, senyor? Pregunteu-me, a mi, senyor
—No, a mi, senyor.
—Una de ben difícil, senyor.
—Aquí teniu l’endevinalla— fa Stephen:
El gall va cantar
El cel era blau:
Les campanes de la glòria
Van sonar onze cops.
Aquest cop perquè aquesta pobra ànima
Pugés cap al Cel.
—Què és això?
—Què és, senyor?
—Un altre cop, senyor. No ho hem sentit bé
Els seus ulls es feien més grossos a mida que es repetien els versets. Després d’una estona de silenci, Cochrane diu:
—Què vol dir , senyor? Ens rendim.
Stephen, aclarint-se la gola, contesta:
—La guineu enterrant la seva àvia sota una branca de grèvol.
Es posa dret i esclata en un atac de rialla inquieta, contestada per ells amb un clam de decepció.
Un estic va colpejar la porta i una veu va cridar des del passadís:
—Hoquei!
Con si el grup esclatés en bocins, van abandonar els seus bancs , saltant-hi pel damunt. Ben aviat van ser fora, i provinent del traster es podia sentir-se el cruixit dels estics i l’avalot de les botes i de les veus.
Sargent, l’únic que havia restat dins l’aula, es va acostar poc a poc tot mostrant un quadern de notes obert. Els seus cabells embullats i el seu coll flàccid testimoniaven manca de preparació i, a través de les seves entelades ulleres, s’hi podien veure uns ulls suplicants. A la seva galta, pàl·lida i anèmica, hi havia una lleugera taca de tinta, que semblava recent, humida com la baba d’un cargol.
Va mostrar el seu quadern de notes. A la capçalera hi havia escrita la paraula Càlculs. Al dessota unes xifres inclinades, i a peu de plana una signatura maldestre amb una rúbrica invisible acompanyada d’una taca. Cyril Sargent: el seu nom i un segell.
—El senyor Deasy 23 m’ha dit que les tornés a escriure totes —diu ell—i que les mostri a vostè, senyor.
Stephen toca les vores del quadern. Era inútil.
—Saps com ho has de fer ara? —li pregunta.
— Els números onze fins al quinze—contesta Sargent—El senyor Daisy m’ha dit que els haig de copiar a la pissarra, senyor.
—Ho saps fer tu mateix? —pregunta Stephen.
—No, senyor.
Lleig i inútil: el coll torçat, els cabells embullats i una taca de tinta, autèntica baba de cargol. I tanmateix una dona l’havia estimat, i tot just parit l’havia acollit als seus braços i al seu cor. Si no hagués estat per ella, la rauxa del món l’hauria trepitjat, l’hauria esclafat com un cargol. Ella, en canvi, havia estimat aquella feble sang aigualida drenada de la seva pròpia. Aleshores, què és allò real? A la vida, quina és l’única cosa autèntica? L’ardent Columbà va abandonar el cos postrat de la seva mare, posseït d’un sant impuls 24 Ella ja no era més que l’esquelet tremolós d’una branqueta socarrimada, una fortor de palisandre i cendres humides 25 Ella també l’havia salvat de ser trepitjat pels peus del món, i se n’havia anat, amb prou feines havent existit. Una pobra ànima havia arribat al Cel: i ,damunt d’una mata de bruc sota les estrelles parpellejant, una guineu, amb fetor roja de rapinya a la pell i ulls despietats i brillants, furgava terra endins, escoltava, furgava terra més endins, escoltava, furgava i furgava...
Assegut al seu costat, Stephen li ha solucionat el problema. Prova per àlgebra que el fantasma de Shakespeare és l’avi de Hamlet. Sargent el mira de reüll amb les ulleres decantades. Soroll d’estics de hoquei en el traster: un cop de pilota i cridòria des del camp.
D’un cantó a l’altre de la plana del quadern, els símbols es movien al compàs d’una complicada dansa 26, protagonitzada per les lletres amb els seus birrets pintorescos de quadrats i cubs. Doneu-vos les mans, creueu-vos, saludeu la parella: així, molt bé: fantasia picaresca dels moros, escampada també arreu del món per Averrois i Moisès Maimònides, homes bruns de rostre i de moviments, que en els seus miralls burletes 27 hi van reflectir l’ànima obscura del món 28 , una foscor que brilla en la llum, i que la llum no ha sabut comprendre 29.
—Ho entens ara? Podries resoldre tu mateix el segon exercici?
—Sí, senyor.
Sargent copia les dades amb traços llargs i ombrejats. Sempre a l’aguait d’una paraula d’ajut, la seva mà descrivia fidelment els insegurs símbols, mentre una lleugera vermellor de vergonya anava tenyint la seva pàl·lida pell. Amor matris: genitiu subjectiu i alhora objectiu 30 , perquè ella l’havia nodrit amb la seva aigualida sang feta llet amarga, i l’havia amagat de la vista dels altres amb el seu feix de bolquers.
I talment com ell, així era jo, amb aquestes espatlles caigudes i aquesta manca de gràcia. La meva infantesa es doblega al meu costat. Massa llunyana per a mi, per a allargar-l’hi la mà ni tan sols una vegada. La meva és massa llunyana, la seva, secreta als nostres ulls. Secrets silenciosos i petris dins dels foscos palaus dels nostres respectius cors: secrets cansats de la seva tirania: tirans desitjosos de ser destronats.
El càlcul ja estava fet.
—És molt senzill —diu Stephen mentre es posa dret.
—Sí, senyor. Gràcies —respon Sargent.
Asseca la plana amb un full fi de paper secant i retorna el quadern al seu pupitre.
—Ara, millor que agafis el teu estic i te’n vagis amb els altres —diu Stephen, mentre segueix amb la mirada la figura poc agraciada del noi en direcció a la porta.
—Sí, senyor.
Ja en el passadís, es va sentir com cridaven el seu nom des del camp de joc.
—Sargent!
—Cuita! —li diu Stephen—El Sr. Deasy et crida.
Dret a la porxada, observa la poca pressa del noi per arribar al camp esvalotat , on veus agudes denoten baralles. S’havien seleccionat en equips i el Sr. Deasy hi arribava trepitjant brins d’herba amb els peus empolainats. En arribar a l’edifici de l’escola, unes veus, altre cop contencioses, el van cridar. Ell va mostrar el seu blanc bigoti ple de còlera.
—Què passa ara? — cridava contínuament, sense escoltar ningú.
—És que Cochrane i Halliday estan en el mateix equip, senyor —crida Stephen.
—Esperi’m un moment al meu despatx —diu Mr. Deasy— fins que hagi restablert l’ordre aquí.
I, mentre torna a travessar escrupolosament el camp de joc, la seva veu d’ancià crida amb severitat:
—Què passa? De què es tracta ara?
De totes bandes li arribaven veus baladreres: diverses figures de tots tipus el van envoltar, mentre els raigs generosos de sol descolorien el color mel dels seus cabells mal tenyits.
Un aire viciat de fum omplia el despatx juntament amb la fortor de la pell marró ja gastada de les cadires. Talment com el primer dia quan ell va regatejar amb mi. Tal com era en el principi, és ara 31 Sobre l’armari lateral, la safata de monedes de l’època Estuard , el tresor bàsic d’una cagadora 32: i així ha de ser per sempre. I, al capçal de la coberteria, de pelfa de porpra descolorida, els dotze apòstols després d’haver predicat a tots els gentils 33: món sense fi.
Passos apressats damunt de la porxada de pedra i després al passadís. El Sr. Deasy, esbufegant a través del seu peculiar mostatxo, s’atura davant la taula.
—Primer de tot, la nostra petita qüestió financera —comença.
Treu de la seva americana una cartera lligada amb una corretja de pell. L’obre d’un cop i en treu dues notes, dues meitats juntes, i les diposita curosament damunt la taula.
—En segon lloc —diu, mentre lligava i deixava apart la cartera.
En segon lloc, la caixa forta de l’or. Les mans atordides de Stephen es movien pel damunt de les petxines amuntegades en el fred morter de pedra: buccins i diners, cowries i lleopards marins: les petxines d’aquests últims, verticals com el turbant d’un emir, i aquesta, la vieira de Santiago 34. Tota la col·lecció d’un vell pelegrí, però tresor mort, petxines buides.
Un sobirà nou i brillant cau damunt les flonges estovalles.
—En tercer lloc —diu El Sr. Deasy, ensenyant la petita caixa d’estalvis que duia a les mans— Aquí hi ha coses pràctiques que cal tenir en compte. Mira. Aquest compartiment per a sobirans, aquest altre per xílings, aquest per a monedes de sis penics, aquest per a mitges corones. I aquí les corones. Guaita.
De la caixeta, en treu dues corones i dos xílings.
—Tres amb vint —diu— Suposo que ho trobaràs correcte.
—Gràcies, senyor —diu Stephen, recollint els diners amb tímida pressa i ficant-los a una butxaca dels pantalons.
—No, res de gràcies —replica el senyor Deasy— Te les has guanyat.
La mà de Stephen, altre cop lliure, retorna a les petxines buides, símbols també de bellesa i de poder 35. Dins la meva butxaca, un grapat de símbols tacats de cobdícia i de misèria.
—No els portis així —l’adverteix el Sr. Deasy— en qualsevol lloc se’t poden esllavissar i perdre’ls. Compra’t una d’aquestes caixetes, et seran molt pràctiques.
Per contestar alguna cosa
—La meva butxaca sovint queda buida —diu Stephen.
La mateixa estança i la mateixa hora, la mateixa saviesa: I jo, el mateix. Ja va la tercera vegada. Tres dogals al voltant del meu coll. És clar que, si volgués, aquest cop els podria trencar.
—Perquè tu no saps estalviar —respon Mr. Deasy, amb el dit aixecat— No has après encara què és el diner. El diner és poder, quan un ha viscut tant de temps com jo. D’acord, d’acord, Ah, només que la joventut sabés...36 Però, què diu Shakespeare?: A la teva bossa només posa-hi diners 37
—Iago —murmura Stephen.
Desvia la seva mirada de les tranquil·les petxines cap a l’escrutadora del vell.
—Shakespeare sabia què eren els diners —explica Stephen— Ell en va guanyar molts. Era un poeta, però també un anglès. Saps quin és l’orgull dels anglesos? Saps quina és la màxima expressió d’orgull que mai sentiràs de la boca d’un anglès?
El governador dels mars. Els seus ulls, freds com el mar, mirant la badia buida 38 : la culpa és de la història, dit sense odi en resposta a les meves paraules.
—Que en el seu imperi mai no es pon el sol —contesta Stephen.
—Romanços! Això no és anglès. Això ho va dir un celta francès 39— li rectifica Mr. Deasy, mentre tanca la caixeta dels estalvis amb l’ungla del polze
—Et diré quina és el seu màxim orgull: Vaig pagar en efectiu. —explica amb solemnitat
Bona gent, bona gent.
—Vaig pagar en efectiu, i mai de la vida no he manllevat un penic. Te’n fas càrrec? No dec res. Pots dir tu el mateix ?
A Mulligan, nou lliures, tres parells de mitjons, un parell de sabates, corbates. A Curran, deus guinees. A McCann, una guinea, A Fred Ryan, dos xílings, a Temple, dos esmorzars. A Russell, una guinea. A Cousins, deu shilings. A Bob Reynolds, mitja guinea. A Kohler, tres guinees. A la Sra.McKernan, cinc setmanes de lloguer. Amb el que duc a la butxaca, no en tinc ni per començar.
—De moment, no —contesta Stephen.
El Sr. Deasy esclata a riure de gust, mentre desa la caixeta d’estalvis.
—Ja ho sabia que no podies —diu tot cofoi—Però un dia te’n adonaràs. Som un poble generós, però també ens cal ser justos.
—Em fan por aquestes paraules grandiloqüents —diu Stephen—que ens fan tan infeliços.
El Sr. Deasy es posa a contemplar una estona, per sobre de la rapissa de la xemeneia, la figura corpulenta i ben plantada d’un home amb kilt40 de tartan : Albert Eduard, Príncep de Gal·les 41.
—Tu em consideres un vell conservador xapat a l’antiga —diu amb veu pensativa— He viscut tres generacions des de l’època d’O’Connell, 42 i recordo la gran fam.43 Sabies que les lògies orangistes 44 es van alçar contra la unió 45, vint anys abans que O’Connell ho fes, o abans que els prelats de la teva comunió el denunciessin com a demagog?46 Vosaltres, els fenians, 47 oblideu algunes coses.
Sí, els records gloriosos, pietosos i immortals. La lògia del Diamant a Armagh 48, i les esplèndides forques plenes de cadàvers de papistes. El pacte dels plantadors de veu ronca, armats i emmascarats,49 El nord negre i la veritable bíblia blau 50. Croppies jaieu! 51
Stephen insinua un petit gest.
—Jo també porto sang rebel a les venes, per via materna —diu el Sr. Deasy— , però sóc descendent de sir John Blackwood, que va votar per la unió. Tots som irlandesos, tots fills de reis.52
—Ai, las! —s’exclama Stephen.
—El seu lema era per vias rectas —explica el Sr. Deasy taxatiu— Per això va votar i es va calçar les botes per cavalcar cap a Dublin des dels Ards of Down 53 per fer-ho realitat.
Lal de ral de ra / Camí rocós cap a Dublin.54
Un rude genet a la gropa del cavall amb les botes de muntar ben lluents. Que tingui un bon dia, sir John. Un bon dia, senyoria...Dia...Dos cops de bota per esperonar la muntura, i cap a Dublin. Lal de ral de ra, la de ral de raddi.
—Això em recorda —diu el Sr. Deasy— que em podeu fer un favor senyor Dedalus, amb alguns dels vostres amics literaris. Aquí tinc una carta per a la premsa. Seieu un moment, que de seguida copio el final.
Se’n va al pupitre al costat de la finestra, estira dues vegades la cadira per seure-hi, i es posa a llegir en veu alta algunes paraules del full cargolat al tambor de la màquina d’escriure.
—Seieu, sisplau —diu d’esquena— els dictats del sentit comú. Només un segon.
Per sota les seves peludes celles, dóna una ullada al manuscrit que tenia vora el colze i, tot remugant, es posa a prémer el rígid teclat amb parsimònia, de tant en tant bufant mentre cargolava cap amunt el tambor per esborrar un error.
Stephen va seure sense fer soroll davant de tanta presència principesca a la sala. 55Al voltant de les parets, imatges esvaïdes de cavalls drets en posició d’homenatge i amb les cares manses suspeses enlaire: el Repulse de lord Hastings 56, el Shotover del duc de Westminster 57, el Ceylon del duc de Beaufort, prix de Paris 1866. Muntats tots ells per genets èlfics, a l’espera d’un senyal. Ell intuïa la rapidesa de tots ells, els colors reials darrere la gropa i la cridòria de multituds que ja no hi eren
—Punt i apart— ordena el senyor Deasy a les tecles— Però la prompta ventilació d’aquesta qüestió tan important...—segueix escrivint.
Era precisament allà on Cranly 58 em va dur per fer–me ric en un no-res, escollint els seus guanyadors entre els carretons plens de fang, enmig de la cridòria de corredors d’apostes, asseguts als tamborets, i la pudor de la cantina, empastifada de fang de tots colors. El cavall Fair Rebel valorat a la par: deu a un la resta dels participants 59: De pressa vam deixar enrere jugadors de daus i trilers de fira, mentre seguíem les petjades dels cascos equins, les gorres i jaquetes dels joqueis, i deixàvem enrere la dona amb cara de bistec, muller d’un carnisser, que xarrupava assedegada el seu grill de taronja.
Uns crits estridents provenen del camp on juguen els nois, acompanyats del so d’un xiulet.
Un altre gol! Entremig d’ells hi sóc jo, entremig dels seus cossos que pugnen esvalotats en un popurri: el torneig de la vida. Et refereixes a aquell xicot garrell, amor de la seva mare, que sembla patir una lleugera ressaca matinal? Torneigs. En altre temps, rebots colpejats, un cop darrere l’altre; torneigs, fang i bullici de batalles, el glaçat vòmit mortal del que queia, un crit de puntes de llança nodrides amb tripes humanes plenes de sang.
—Apa, doncs —diu el Sr. Deasy, aixecant-se.
Arriba a la taula, grapant els fulls escrits. Stephen es posa dret.
—He enllestit el tema amb poques paraules —diu el senyor Deasy— Es tracta del menjar i la malaltia bucal60 . Repassa-ho. No poden haver-hi dues opinions diferents sobre la matèria.
M’és permès de profanar el seu valuós espai? 61Aquella doctrina del laissez faire, que sovinteja tant a la nostra història; en el nostre comerç ramader; en l’estil de totes les nostres velles indústries. L’anell de Liverpool que feia la competència al nostre esquema portuari de Galway.62 La conflagració europea i el subministrament de gra per l’estreta ruta de les aigües del Canal. 63 El plusquamperfet tarannà impertorbable del Departament d’Agricultura. Sí que em disculparà vostè una al·lusió clàssica: Cassandra: arribar al fons de la qüestió per mitjà d’una dona que no era pas millor del que ella havia de ser. 64
—Oi que no hi sobren paraules? —pregunta Mr. Deasy, mentre Stephen ho segueix llegint.
Menjar i febres aftoses. Conegut com a preparat de Koch. 65 Sèrum i virus. Percentatge de cavalls tractats amb solucions salines.66 Pesta vacuna.67 Cavalls de l’Emperador a Mürzteg, Baixa Àustria.68 Cirurgians veterinaris.69 Mr. Henry Blackwood Price. 70 Oferta cortès d’una demostració clara. Preceptes de sentit comú. Qüestions de suma importància. En tots els sentits de l’expressió, agafar el toro per les banyes. Moltes gràcies per la hospitalitat de les vostres columnes.71
—Vull que s’imprimeixi i que el llegeixin —afegeix el senyor Deasy— Veuràs com en la pròxima epidèmia embargaran els ramats irlandesos. I tanmateix es pot curar. Es cura. El meu cosí, Blackwood Price, m’escriu que a Àustria els veterinaris de ramat fan el tractament amb regularitat i ho curen. S’ofereixen a venir per aquí, i jo intento agençar-me influència en el Departament. De moment, vaig a provar la publicitat. Les dificultats m’envolten, per culpa ...d’intrigues, per...influències sòrdides, per...
Aixeca el dit índex i el passeja enlaire, al vell estil, abans que la seva veu es deixi sentir.
— Tingueu ben present això, senyor Dedalus —comença— Anglaterra és en mans dels jueus. En els llocs més importants: finances, premsa. I ells són els signes de la decadència d’una nació. Arreu on es reuneixen, devoren la força vital de la nació. Ho he vist venir aquests darrers anys. Tant segur com que som aquí drets, els mercaders jueus ja han començat la seva tasca de destrucció. La vella Anglaterra s’està morint.
S’allunya a bon pas, mentre els ulls li recuperen el to blau quan travessa un ample raig de sol.
—Morint —continua— si no és que ja està morta.
Ell plany de la puta de carrer en carrer
Ha de teixir, del llençol anglès, el darrer 72
Obre els ulls de bat a bat, amb una mirada severa, a través del raig de sol on s’havia aturat. 73
—Un mercader —fa Stephen—és tot aquell qui compra barat i ven car, jueu o gentil, no és això?
—Ells van pecar contra la llum 74 —pontifica Mr. Deasy amb veu greu— I se’ls pot veure la foscor als ulls. Per això, fins al dia d’avui, han anat errant sobre la terra. 75
A l’interior de la Borsa de París 76 , homes de pell daurada, citant cotitzacions amb els dits plens de gemmes. Aldarulls de ramat d’oques, i brunzir groller de borinots en el Temple 77 , amb els caps maquinant sense parar, protegits de forma maldestra amb barrets de seda. Però els vestits, la xerrameca, els gests, no eren d’ells. Els seus ulls mig clucs desmentien les seves paraules i els seus gests impacients i inofensius, però coneixien les rancúnies amassades entorn d’ells i sabien que el seu zel era va. Paciència vana per amuntegar i acaparar. El temps segurament ho dispersaria tot. Una pila amuntegada a la vorera del camí: saquejada i tornem-hi. Els ulls d’ells coneixien els anys de camí errant i, pacients, coneixien el deshonor de la seva carn.
—I qui no? —diu Stephen
—Què vols dir? —pregunta Mr. Deasy.
Fa una passa endavant fins arran de la taula. La seva mandíbula inferior es decanta oberta amb incertesa. Això és la vella saviesa? Espera’t, ja em sentirà.
—La història— diu Stephen— és un malson del que estic intentant despertar. 78
Des del camp de joc, la jovenalla fa un crit. Sona el xiulet: gol! I què, si aquest malson et donés una puntada de peu a l’esquena?
—Els camins del Creador no son els nostres —diu el senyor Deasy— Tota la història es mou envers un gran gol 79, la manifestació de Déu.80
Stephen assenyala la finestra amb el polze, dient:
—Allò és Déu
Hurrah! Sí! RRuí!
—Què? —pregunta el senyor Deasy.
—Un crit al carrer —contesta Stephen, arronsant-se d’espatlles. 81
El Sr. Deasy mira cap avall i, per un instant, es pessiga les ales del nas amb els dits. Torna a mirar amunt i ho deixa de fer.
—Jo sóc més feliç que tu —diu— Tots hem comès molts errors i molts pecats. Una dona va introduir el pecat al món 82. Per culpa d’una dona que no era pas millor, Helena esposa fugitiva de Menelau, els grecs van sostenir deu anys de guerra amb Troia. Una dona sense fe va ser la primera en portar estrangers a les nostres costes, la muller de MacMurrough 83 i el seu amant O’Rourke, príncep de Breffni. També una dona va fer caure Parnell 84 . Molts error, molts fracassos, però no el pecat primer 85. Sóc un lluitador, ara i fins al final dels meus dies, però penso lluitar sempre pel dret.
Per Ulster lluitaré
I els seus drets defensaré 86
Stephen agafa els fulls amb la mà.
—Doncs, bé, senyor —comença
—Pressento —diu Mr Deasy— que no duraràs gaire en aquesta feina. Potser m’equivoco, però penso que no has nascut per ser professor.
—Sí, més aviat un aprenent —assenteix Stephen
I aquí què més pots aprendre-hi?
Mr. Deasy fa que no amb el cap.
—Qui sap? —diu— Per aprendre cal ser humil. Però la vida és la gran mestra
Stephen torna a senyalar els fulls
—I amb aquests, què hi haig de fer —comença
—Sí —respon Mr.Deasy— Aquí hi tens dues còpies. Si pots, publica-les de seguida.
Telegraph. Irish Homestead. 87
—Ho provaré —diu Stephen— i demà us ho faig saber. Conec de passada els dos editors.
—Servirà —afirma Mr Deasy taxatiu— Ahir nit vaig escriure a Mr Field, M.P.88 Avui a l’Hotel City Arms hi ha una reunió de l’associació de traficants de ramat. Li vaig demanar que presenti la meva carta abans de la reunió. Mira si la pots incloure en els teus dos diaris. Quins són?
—The Evening Telegraph...
—Servirà —fa Mr. Deasy— No podem perdre temps. Ara em toca contestar la carta del meu cosí.
—Bon dia, senyor —diu Stephen, mentre es fica els fulls a la butxaca— Gràcies.
—De res —Contesta Mr. Deasy mentre anava a buscar els papers a la seva taula— Vell com sóc, m’agrada trencar una llança per tu.
―Bon dia, senyor―torna a dir-li Stephen, amb una inclinació de cap.
Surt per la porxada d’entrada i baixa fins al camí de grava sota els arbres, mentre va sentint la cridòria de veus i els espetecs dels estics provinents del camp de joc. Els lleons rampants damunt de les columnes, mentre travessava el portal : terrorífics sense dents. Encara li donaré ajut en la seva lluita. Mulligan em dedicarà un altre nom: el bard amic dels bous.89
—Senyor Dedalus!
Ve corrents darrere meu. Espero que cap més carta.
—Només un moment.
—Sí, senyor —fa Stephen tornant al portal.
El. Sr. Deasy s’atura, respirant sorollosament i amb dificultat.
—Només us volia dir —fa— que diuen que Irlanda té l’honor de ser l’únic país que mai no ha perseguit els jueus. Ho sabíeu? No. I sabeu per què?
—Per què, senyor? —pregunta Stephen, amb el somrís a punt.
—Perquè mai no els va deixar entrar —contesta Mr. Deasy amb to solemne. 90
Un atac de tos i rialla surt de la seva gola, seguit d’una cataracta de flegma. Es tomba ràpidament, tossint, rient, gesticulant amb els braços enlaire.
—Irlanda no els ho va permetre mai —torna a baladrejar al compàs de la seva rialla, mentre ballava damunt la grava amb els seus peus empolainats— Vet ací el per què.
Damunt de les seves doctes espatlles, els raigs de sol garbellats per les fulles, hi deixaven caure una pluja d’espurnes, talment com una dansa de monedes.
1 Stephen, a la seva classe, fa preguntes sobre Pirrus (318-327 a C) i les seves campanyes contra els romans per ajudar els tarentins (colònia grega a la baixa Itàlia)
2 És a dir, les Muses, filles de Zeus i Mnemosyne, deessa grega de la Memòria.
3 Poeta i visionari anglès (1757-1827). Autor de «El matrimoni del cel i l’infern»: «El camí de l’excés mena al palau de la saviesa» i «Cap ocell no vola massa enlaire, si hi vola amb les seves pròpies ales.».
4 Blake prediu repetidament «el món...consumit pel foc. En una carta a a William Hayley (maig 1800) escriu que «tota pèrdua mortal és un guany immortal. Les ruïnes del Temps basteixen mansions a l’Eternitat». D’aquí, la seva visió de la natura de la història: «En la seva lívida flama final, tota la creació hi serà consumida, i apareixerà infinita i santa, arreu on ara apareix finita i corrupta».
5 Després de la batalla d’Asculum «es diu que Pirrus va contestar al qui li va donar la grata notícia de la victòria, que algú altre la desfaria del tot»
6 Al 1904 no hi havia cap família d’aquest nom resident a Dalkey, però Comyn era el nom d’una poderosa i prominent família d’Escòcia, després de la conquesta normanda, que es va desgastar amb una lluita fútil, com la de Pirrus, per preservar la independència dels escots al segle XIII.
7 Apart del context, s’ignora la procedència d’aquest nom. No hi havia cap família Armstrong resident a la carretera de Vico, a Dalkey l’any 1904.
8 Ciutat costera, a 10 kilòmetres de Dublin, . Tot i la fascinació que el filòsof Giambattista Vico (1668-1744) produïa a Joyce, amb el seu concepte de la història com un «ricorso sense fi», és molt dubtosa aquesta al·lusió.
9 Confusió fonètica amb el terme anglès pier, que vol dir moll, embarcador.
10 Referència a la intenció manifestada per l’anglès (Cap I) de col·leccionar les dites de Stephen.
11 Joc de paraules homòfones en anglès: No-one here to hear
12 Subtil referència a la relació dels irlandesos amb els anglesos. .
13 Argument basat en la Metafísica d’Aristòtil, concretament en l’antítesi entre allò potencial (que pot moure’s o ser mogut) i allò actual (l’existència de la cosa, que no es pot moure ni ser desplaçada). És a dir, el filòsof argumenta que, en un moment donat de la història, hi ha un nombre de «possibilitats» per al proper moment, però només una d’aquestes possibilitats esdevé «actual» i totes les altres queden «rebutjades» (ousted, en anglès).
14 En el capítol anterior, Stephen també meditava sobre “les burles (mockeries) que el vent ha teixit”. Aquí hi ressona una altra de les distincions d’Aristòtil, entre poesia i història: «Per tot el que hem dit, es veu que la funció del poeta és descriure, no pas allò que ha succeït, sinó la mena de coses que podrien succeir...»
15 A l’antiga tradició irlandesa, el teixir es vincula amb l’art de la profecia.
16 Lycidas, elegia pastoral de John Milton, dedicada al seu amic Eduard King, víctima d’un naufragi en els “mars irlandesos”.
17 Aristòtil (Física, 3, 1) «L’acompliment d’allò que existeix potencialment, en tant que existeix potencialment, és el moviment, és a dir, allò que es alterable qua (en tant que) alterable, alteració».
18 A París, a la Place du Panthéon, «sovintejada quasi exclusivament per estudiants» a les hores vespertines.
19 Aristòtil (Sobre l’ànima).
20 És a dir, Jesús caminant damunt del mar per unir-se i consolar els deixebles, la barca dels quals «empesa pel vent en contra» amenaçava naufragar. (Mt 14, 22-23)
21 Traducció lliure del començament de la popular cançó: “Riddle me, riddle me, randy ro. /My father gave me seeds to sow...” Acaba la reflexió irònica de Stephen sobre l’endevinalla de les paraules de Jesús.
22 Els nois jugaven l’esport anglès del hoquei, en comptes de l’avui revivat hurling irlandès.
23 El director de l’Escola.
24 Referència a Sant Columbà, monjo irlandès, que va abandonar la seva mare per evangelitzar Europa i fundar-hi monestirs (segles VIII-IX)
25 Motiu recurrent en els soliloquis de Stephen sobre el cadàver de la seva mare en el somni.
26 El text anglès l’especifica amb el nom de morrice, (també morris) dansa d’origen moresc.
27 És a dir, Averrois (musulmà i Maimònides (jueu) van ser culpables d’escrutar i endevinar amb el «mirall dels bruixots» (boles de cristall i d’altres estris).
28 Va ser Giordano Bruno (considerat per Joyce com a pare de la moderna filosofia) qui postulava una «anima del mondo» com a principi i causa de la natura. Antic frare dominicà, va morir cremat per heretge a la foguera de Campo dei Fiore.
29 Inversió paròdica de Jo 1, 4-5, sobre la Llum i les Tenebres.
30 En llatí, «amor de mare». Concepte ambigu per a Stephen perquè tant pot significar amor de la mare envers el fill (subjectiu), com amor del fill envers la seva mare (objectiu).
31 Evoca la segona part del Gloria Patri.
32 Bog, en el llenguatge popular, tot i que el sentit originari és pantà. Jaume II d’Anglaterra i Escòcia (1633-1701) de la dinastia dels Estuard, tot i ser catòlic, va invadir Irlanda , acceptant el vassallatge irlandès després de ser deposat del tron anglès (1688). Les monedes, tot i tenir inicialment tanta manca de valor com l’intent de l’Estuard per utilitzar els pantans (vulg. Comunes) d’Irlanda com a base per recuperar Anglaterra, són, naturalment, rares. Portaven el lema Christo Victore Triumpho (Crist en la Victòria i el Triomf).
33 El senyor Deasy té una coberteria on hi ha dotze culleres , amb els mànecs representant els dotze apòstols. Les culleres eren el regal tradicional dels padrins en els bateigs.
34 Símbol dels pelegrins a aquell racó d’Espanya.
35 En heràldica, les conxes són els símbols de la bellesa, de la bondat i de la saviesa de Déu.
36 Proverbi : «Només que la joventut sabés quina edat demanar/ tot seguit obtindria i estalviaria»
37 Al final de l’acte I, escena III d'Otel·lo, Iago diu a l’incaut Roderigo «posa diners a la teva bossa» de forma insistent i cínica, perquè té la intenció d’utilitzar tant Roderigo com el seu diner.
38 Stephen recorda Haines i les seves paraules, mirant el mar des de la torre.
39 Ni celta, ni francès, sinó Xerxes vantant-se de la glòria de l’imperi persa , segons Herodot.
40 La típica faldilla escocesa.
41 Fill de la Reina Victòria i successor d’Eduard VII, rei d’Anglaterra (1901-10)
42 Daniel O’Connell (1775-1847), líder polític irlandès, conegut com «l’Alliberador» pel seu èxit en l’acció de 1829 en contra de les lleis que limitaven els drets civils i polítics dels catòlics.
43 La desintegració de l’economia irlandesa havia condemnat, com a mínim, la meitat de la població de vuit milions d’irlandesos a una pobresa abismal i a una dependència de la patata com a aliment bàsic
44 Emergides com a nuclis protestants violentament anti-catòlics els 1700s. En principi contra la Unió, però, després de 1800 , a favor.
45 L’Acta d’Unió de 1800 va dissoldre el Parlament Irlandès per integrar-lo al Parlament Anglès
46 La realitat és que els bisbes catòlics irlandesos van ser molt més enèrgics en el seu suport a la campanya exitosa d’O’Connell per l’emancipació dels catòlics, que en la seva posterior de rebuig de l’Acta d’Unió.
47 Sota el pseudònim de «homes del turó», van adoptar el nom de la Fianna de la llegenda irlandesa, una força de guerrers comandats per Finn MacCool al segle III. La Societat Feniana (Germandat Republicana Irlandesa) organitzada el 1858 per James Stephens, aspirava a la independència irlandesa amb tàctiques revolucionàries violents.
48 Organitzadora d’una sèrie de persecucions contra els catòlic per foragitar-los d’Armagh.
49 Pacte de lleialtat a la corona anglesa, reconeixent-la no sols com a Cap d’Estat, sinó també de l’església.
50 Presbiterians escocesos (pel color blau que van adoptar en oposició al vermell dels reialistes durant la guerra civil anglesa).
51 Apel·latiu per a qualsevol rebel irlandès.
52 Dels antics reis d’Irlanda, és clar. Hi ha un proverbi jueu similar.
53 Ards, península d’Irlanda del Nord , o s’hi troba el comtat de Down.
54 Títol d’una anònima balada irlandesa, que descriu les aventures d’un pobre noi pagès catòlic de Connacht, mentre travessa Dublín de viatge cap a Liverpool.
55 És a dir, sota el retrat d’Eduard VII, que era un entusiasta criador de cavalls.
56 Que li va valdre les Mil Guinees de 1866, ,carrera anual a New Market, Anglaterra.
57 Que li va valdre les Dues Mil Guinees el 1882, en el mateix lloc.
58 Personatge, abans ja citat per Mulligan, inspirat en un elegant amic i company universitari del propi Joyce. Stephen, en aquest paràgraf, reprèn la seva fantasia sobre les carreres de cavalls.
59 És a dir, el corredor d’apostes oferia deu a una possibilitats que cap altre cavall de la pista podia guanyar al favorit. Fair Rebel va córrer d’acord a les possibilitats que Stephen recorda i va guanyar el Curragh Plate, (4 juny de 1902), a la carrera anual de Leopardstown.
60 La febre aftosa, malaltia vírica que afectava el ramat, porcs, xais, cabres, i ben sovint els homes. L’episodi de la carta del senyor Deasy és anacrònic, perquè no va ser fins el 1912 quan es va declarar a Irlanda aquesta malaltia.
61 Comença la carta a la premsa, del senyor Deasy (en cursiva)
62 En la dècada dels 1850s, un grup de promotors anglesos i irlandesos, van proposar transformar el port de Galway, a la costa oest d’Irlanda, en un port transatlàntic. El 1864, la companyia va tancar portes arran d’una sèrie d’accidents, no provocats per l’anell de Liverpool, sinó per la incompetència marítima dels promotors.
63 Que s’hauria facilitat entrant pel port de Galway, directament de l’Atlàntic.
64 Condemnada per Apol·lo, a qui ella havia rebutjat, a que ningú no donés mai crèdit a les profecies (sempre certes) que feia. L'al·lusió de la carta de Deasy a aquesta mítica dona, ve a tomb dels predictibles disbarats de l’economia britànica abans denunciats.
65 Per a la prevenció de l’àntrax, no pas de la febre aftosa.
66 Tractats amb T.C., substància derivada del virus de la tuberculosi , el 1905 pel metge alemany Emil Adolph von Behring (1854-1917)
67 Per a la qual no es coneixia encara la cura.
68 No hi ha constància d’experiments veterinaris en aquella regió d’Àustria, aleshores.
69 Nova branca de la cirurgia al tombant del segle.
70 Més endavant Deasy explica de qui es tracta.
71 Acaba la carta a la premsa del senyor Deasy, amb aquest segon paràgraf que resum els temes que hi tracta.
72 Línies 115-116 de «Els auguris d’Innocència» de William Blake.
73 De l’Odissea, «Mentre Néstor parlava, el sol es va pondre /i la foscor va envair la terra»
74 Referència al primer capítol de l’evangeli de sant Joan, a la figura del Baptista que «va venir per donar testimoni de la Llum»
75 Interpretació vulgar de la seva diàspora , començada per Vespasià i culminada per Adrià.
76 L’edifici de la Borsa de París era una còpia noucentista del temple Vespasià a Roma.
77 Al·lusió al passatge evangèlic dels mercaders del Temple
78 Frase inspirada en Melanges posthumes de Jules Laforgue (1860-87) «La vida és massa trista, massa sòrdida. La història és un vell malson de moltes portes, que no sospita que les millors bromes són les més curtes.»
79 L’autor juga amb la paraula esportiva anglesa goal que té el sentit primari de destí, finalitat.
80 En la boca del senyor Deasy, això expressa la fe victoriana en la inevitabilitat del progrés humà moral i espiritual.
81 «La Saviesa va cridar al defora; va fer ressonar la seva veu pels carrers...dient: Fins quan, homes simples, durarà la vostra simplicitat? I els burladors gaudiran en les seves burles i els brètols odiaran el coneixement?» (Proverbis 1, 20-22)
82 Referència al relat bíblic del jardí d’Edèn.
83 Rei de Leinster (1135-71), deposat el 1167, va fugir a Anglaterra, on va sol·licitar l’ajut d’Enric II i es va ajuntar amb diversos nobles d’Enric per a la primera invasió anglo-normanda d’Irlanda el 1169
84 Es refereix a Charles Stewart Parnell, irlandès protestant del segle XIX, que proposava l’autonomia per al país, de forma pacífica. La seva carrera política al Parlament britànic va quedar estroncada en revelar-se-li un afer amorós amb Katherine O’Shea.
85 Ve a dir que els irlandesos no són culpables del pecat contra la Llum (Original).
86 Ulster era la més septentrional de les quatre províncies de l’antiga Irlanda, juntament amb Leinster (est), Connacht (oest) i Munster (sud). Avui, (1985) l’entitat política d’Irlanda del Nord, s’acostuma a anomenar-se Ulster, però els sis comtats de predomini protestant i unionista d’Irlanda del Nord són, en realitat, una falsa reducció de l’antiga província dels nou comtats d’Ulster. El clam transcrit ha esdevingut un crit de batalla per a les forces anti catòliques i anti autonomistes.
87 L’Evening Telegraph era un diari de Dublín, de quatre pàgines i nou columnes. L’Irish Homestead, un setmanari de Dublín del qual AE (George William Russell) n’era soci, que posava de relleu la reforma agrària i s’adreçava expressament a l’Irlanda rural. L’epítet que Stephen li dedicava era «el diari del porc».
88 Membre del Parlament i president dels Traficants Irlandesos de ramats el 1904.
89 Al·lusió a Homer, perquè l’autor grec es posava de part del ramat del déu solar, i condemnava els membres de la tripulació d'Ulisses, que violava la prohibició, escorxant-ne alguns (Llibre 12 de l’Odissea). També al·ludeix a la preocupació de Stephen per Tomàs d’Aquino, a qui els seus alumnes de Colonya anomenaven «el bou ximple». Es diu d’Albert Magne (1193-1280), mestre de l’Aquinate , aquesta frase «L’anomenem bou ximple, però un dia farà un bram tan fort que retrunyirà d’un cantó a l’altre de la terra».
90 La veritat és que documents del segle XI ja acrediten per primer cop la presència de jueus residents a Irlanda. Enric II va reconèixer la seva presència, i la va legitimar, assignant-los una custòdia reial per part d’un dels seus cortesans el 1174. El 1290 van ser foragitats d’Irlanda i Anglaterra, i sota el mandat d’Olivier Cromwell van ser readmesos en ambdós països, a mitjans del segle XVII.
