Secció 1 El periple del Pare Conmee
El Pare Superior, reverendíssim John Conmee S. J. va donar corda al lleuger rellotge, que duia a la butxaca interior, mentre baixava les escales cap al presbiteri. Faltaven cinc minuts per a les tres, just a temps per anar a Artane 1. Una altra vegada... com es deia aquell noi? Ah, sí, Dignam, recordem Vere dignum et justum est 2 Ara calia trobar el germà Swan 3, segons la carta del senyor Cunningham; sí, obligui’l en cas necessari, perquè es tracta d’una bona pràctica catòlica, molt útil en temps de missió4.
Un mariner, a qui li faltava una cama, es va posar a grunyir algunes notes, mentre coixejava cap endavant amb la velocitat que li permetien les crosses. Va arribar davant del convent de les germanes de la caritat, i va presentar una gorra de visera per almoines davant del reverendíssim John Conmee S. J. El Pare Conmee, que ja el coneixia, el va beneir, en veure la seva ombra al sol, amb una corona de plata. 5
El Pare conmee va travessar cap a la plaça Montjoy 6. Es va posar a pensar, però no per gaire temps, en els soldats i mariners amb les cames mutilades per les bales de canons , que acabaven els seus dies en algun barri pobre, i també en les paraules del cardenal Wolsey 7 Si jo hagués servit el meu Déu tal com vaig servir el meu rei, Ell no m’hauria abandonat a les meves velleses». Mentre caminava a l’ombra dels arbres parpellejant pel sol, li va venir a l’encontre l’esposa del senyor David Sheehy M.P. 8
―Molt bé, de debò, pare. I vostè, pare?
Sens dubte, el pare Conmee es trobava meravellosament bé. Probablement hauria anat a Buxton 9 a prendre les aigües. I els nois d’ella, seguien els estudis bé a Belvedere 10? De debò? El Pare conmee se n’alegrava molt, de sentir-ho. I el senyor Sheehy? Encara a Londres; de ben segur que celebraven sessions al Parlament. Fa un temps magnífic, deliciós de debò. Sí, era molt probable que el Pare Bernard Vaughan vindria altre cop a predicar. I tant, un èxit extraordinari! Una persona realment meravellosa.
El Pare conmee estava molt content de veure l’aspecte esplèndid de l’esposa del senyor David Sheehy M.P. 11i li va demanar que donés força records al senyor David Sheehy M.P. Sí, sí, pensava trucar-lo.
―Bona tarda, Senyora Sheehy.
El pare Conmee es va treure el barret de seda, mentre s’acomiadava, i les comptes del rosari d’ella brillaven a la llum del sol. Va tornar a somriure en anar-se’n; s’havia netejat les dents, recordava, amb pasta d’areca 12.
El pare conmee caminava i, tot caminant, somreia pensant en els ulls picarescos del pare Bernard Vaughan 13 i en el seu accent cockney 14:
―Vell Pilat! Per què no vas engegar a dida aquella turba de mussols?15
Tanmateix, era un home devot; realment ho era. I la veritat és que, en aquest sentit, va fer molt de bé, no hi ha dubte. Va dir que estimava Irlanda i estimava els irlandesos. I era de bona família , ves qui ho diria, gal·lesa 16 .
Ah, sí! Per no oblidar-se d’aquella carta al pare provincial, el pare conmee va aturar tres col·legials a la cantonada de la plaça de Mountjoy. En efecte, eren de Belvedere, i de la petita casa 17: Molt rebé! I eren uns bons estudiants a classe? Així m’agrada! I com es deia aquell? Jack Sohan. I aquell altre? Gerald Gallaher. I aquell altre homenet? Es deia Brunny Lynam. Caram, quin nom més bonic 18
El pare Conmee es va treure una carta de la butxaca i la va lliurar al mestre Brunny Lynam, mentre li assenyalava la bústia vermella a la cantonada del carrer de Fitzgibbon.
―Però vagi en compte de no tirar-s’hi vostè mateix dins la bústia, petit cavaller―va dir.
Els nois van clavar els seus sis ulls al pare Conmee i van esclafir a riure.
―Oh, senyor.
―Vejam, deixa-m veure si saps tirar una carta a la bústia ―va dir el pare Conmee.
El Mestre Brunny Lynam va travessar el carrer corrent per tirar la carta del pare Conmee al pare provincial dins la boca de la bústia de color vermell lluent, el pare Conmee va somriure , va fer que sí amb el cap somrient i va emprendre el camí de l’est de la plaça Mountjoy.
El senyor Denis J. Maginni, professor de dansa, &co,19 amb el seu barret de seda, la seva levita color pissarra amb vores de seda, el seu mocador blanc de coll, els seus pantalons estrets de color lavanda, els seus guants de color groc canari i les seves botes punxegudes de bona marca, caminant amb postura seriosa, amb el màxim de respecte va cedir la vorera mentre passava pel costat de lady Maxwell a la cantonada del pati de Dignam 20
No era la senyora M’Guinness, aquella dama? 21
La senyora M’Guinness, imponent ella amb els seus cabells platejat, va adreçar una reverència al pare Conmee des de la voravia apartada, somrient-li tota l’estona. I el pare Conmee també va somriure i saludar. Com és que ho havia fet ella?
Ella tenia un carruatge fantàstic, posem, com el de Maria, reina dels escocesos 22 I pensar que el seu ofici era prestar diners, amb aquest...com ho diria ell?...aire de reina.
El pare Conmee tot baixant pel carrer Carles el Gran, va donar una mirada a l’església lliure, que li queia a l’esquerra i estava tancada. D.V. 23 el reverend T. R. Green B.A. hi farà el sermó. L’anomenen «l’incumbent» 24, i el pare Conmee considera que l’incumbeix del tot dir unes quantes paraules. Però cal ser caritatiu amb aquests de la «invencible ignorància» 25, atès que actuen d’acord amb les seves llums.
El pare Conmee va tombar la cantonada per agafar la carretera Circular del Nord. Semblava mentida que no hi hagués cap carril de tramvia en una via pública tan important. Segurament, hi serà tard o d’hora.
Una banda de col·legials amb carteres, travessaven procedents del carrer Richmond. Tots duien els capells de qualsevol manera, i el pare Conmee els va saludar benignament més d’una vegada. Eren membres dels Germans Cristians.
El pare Conmee desprenia olor d’encens de la seva mà dreta mentre caminava. Va passar pel costat de l’església de Sant Josep, al passeig de Portland, asil de femelles amb molts anys i virtuts. El pare Conmee es va treure el barret davant del Santíssim Sagrament. Si, les santes dones eren virtuoses, però ocasionalment també molt mal geniüdes.
A tocar de la mansió d’Aldborough, el pare Conmee va dedicar el pensament a aquell noble tan balafiador 26, la mansió del qual hores d’ara era una oficina o cosa per l’estil.
El pare Conmee va entrar per la via de la Platja Nord i va rebre la salutació del senyor William Gallagher, dret a la porta de la seva botiga. El pare Conmee va retornar la salutació del senyor William Gallagher, mentre li arribaven les flaires de llonzes de bacó i d’amples tines de mantega. Va passar pel costat de l’estanc de Grogan, ple de taulers de notícies que parlaven de la terrible catàstrofe de Nova York 27; a Amèrica aquestes coses passen contínuament, i la pobra gent mor d’aquella manera, sense preparació.28 Com a mínim, un acte de perfecta contrició.
El pare Conmee va passar pel costat de ca l’adroguer Daniel Bergin, a l’aparador del qual hi gandulejaven dos homes desvagats. El van saludar i ell els va correspondre.
El pare Conmee va passar pel costat de la funerària d’O’Neill 29, on Corny Kelleher apuntava xifres al diari, mentre mastegava una fulla de fenc. Un guàrdia es va quadrar al pas del pare Conmee i el pare Comnee va saludar el guàrdia. A la xarcuteria de Youkstetter, el pare Comnee hi va observar-hi tires de botifarres negres i blanques, curosament penjades una al costat de l’altre.
Amarrada sota els albers de Charleville, el pare Comnee hi va veure una gavarra, un cavall amb el cap decantat, un barquer amb un barret de palla bruta assegut a bord, fumant i mirant fixament una branca d'àlber damunt seu. Allò era idíl·lic, i el pare Comnee va reflexionar sobre la providència del Creador, que havia fet torba en els aiguamolls perquè els homes la cavessin per portar-la a la ciutat i als llogarrets i la gent pobra pogués fer focs.
Sobre el pont de Newcomen 30 , el reverendíssim John Conmee S. J. de l’església de Sant Francesc Xavier (del capdamunt del carrer Gardiner), va cuitar a pujar a un tramvia a punt d’arrencar.
D’un tramvia que acabava d’arribar, en va baixar, al pont de Newcomen, el reverend Nicholas Dudley C. C. 31 de l’església de Santa Àgata, ( del nord del carrer William).
Al pont de Newcomen, el pare Conmee va cuitar a pujar a un tramvia que arrencava, perquè no tenia ganes de travessar a peu el camí fastigós a on donava la Illa de Fang 32.
El pare Conmee, assegut a un racó del tramvia, va amagar curosament un bitllet blau dins del trau d’un guant de mà petita i grassoneta, mentre quatre xílings, un penic i sis penics , projectats pel seu altre palmell enguantat, anaven a parar-li al moneder. Mentre passava davant l’església d'heura 33 , reflexionava que el revisor acostumava a fer la visita quan algun passatger havia llençat el bitllet per descuit. Aquella solemnitat li sembla excessiva al pare Conmee per un viatge tan curt i barat. Al pare Conmee li agradava el decòrum però alegre.
Es presentava un dia pacífic. El cavaller amb ulleres assegut davant del pare Conmee havia acabat la seva explicació i mirava cap avall. La seva esposa, va suposar el pare Conmee. Un lleuger badall va obrir la boca de la dona del cavaller de les ulleres, mentre aixecava el seu petit puny enguantat i badallava suaument com mai; va cobrir la seva boca oberta amb el petit puny enguantat, i va somriure tímidament però amb dolcesa.
El pare Conmee va percebre el perfum d’ella dins del vagó. Va adonar-se també que l’home estrafet de l’altre cantó d’ella, seia a la punta del seient.
El pare Conmee, a la barana del presbiteri, ficava l’hòstia amb dificultat dins la boca de l’home estrafet a qui li tremolava el cap.
Al pont d’Annesley, el tramvia es va aturar i, quan estava a punt de reprendre la marxa, una dona vella es va aixecar de cop per sortir-ne, i el conductor va haver d’estirar el dispositiu per retenir-el vehicle. Ella es va disposar a baixar amb una cistella i una malla de mercat; i el pare Conmee va veure com el conductor l’ajudava a baixar amb la malla i la cistella : i el pare Conmee va considerar que, ja que ella gairebé havia esgotat l’import del penic de la tarifa, ella era una d’aquelles bones ànimes a les qui sempre calia dir dues vegades et beneeixo, filla meva, que ja havien estat absoltes, prega per mi. 34 Però tenien tantes cabòries a la vida, tantes preocupacions, pobres criatures...
Des de les tanques publicitàries, el senyor Eugene Straton somreia al pare Conmee amb molsuts llavis de negre 35
El pare Conmee es va posar a pensar en les ànimes dels homes negres, mulats i grocs, i va recordar el sermó que havia fet per San Pere Claver S.J. i la missió africana, i en la propagació de la fe i en els milions d’ànimes negres, mulates i grogues que no havien rebut l’aigua del baptisme quan els va arribar la seva darrere com un lladre a la nit.36Aquell llibre del jesuïta belga, Le Nombre des Êlus, li semblava al pare Conmee un argument del tot raonable. 37Eren milions les ànimes humanes creades per Déu a la Seva Pròpia Imatge, a qui la fe (D.V.)38 no els havia estat duta. Però eren ànimes de Déu, creades per Déu. Al pare Conmee li semblava una llàstima que elles haguessin de perdre’s, un balafiament, podríem dir.
A la parada de l’avinguda Howth, el pare Conmee va baixar, intercanviant salutacions amb el conductor.
Al carrer Malahide hi regnava silenci. Al pare Conmee li agradaven tant el camí com el seu nom. Campanes de joia repicaven en l’alegre Malahide 39. Lord Talbot de Malahide, hereu immediat, com a senyor almirall de Malahide i dels mars adjunts. Després, va arribar la crida a les armes, i ella va esdevenir esposa i vídua en un sol dia. Eren dies del vell món, temps de lleialtat en les joioses ciutats reials, vells temps a la baronia.
El pare Conmee, pel camí, pensava en el seu petit llibre Vells temps a la Baronia i en els llibres que era permès d’escriure a les cases de jesuïtes, i també en Mary Rochford, filla de lord Molesworth, primera comtessa de Belvedere.40 Ella, una dama apàtica i no gaire jove, passejava tota sola per la costa del llac Ennel: Maria, primera comtessa de Belvedere, sense esverar-se quan una llúdriga va saltar. Qui podria conèixer la veritat? No pas el gelós lord Belvedere, ni tampoc el confessor d’ella 41, si havia comès adulteri de forma consumada, eiaculatio seminis inter vas naturale mulieris42, amb el germà del seu marit? Ella ho hauria confessat, si no hagués pecat del tot, tal com les dones feien. Només Déu ho sabia, i també ella i ell, el germà del seu marit.
El pare Conmee pensava en aquella tirànica incontinència, tanmateix necessària per a la raça humana damunt la terra, i en els camins de Déu, que no eren els nostres camins.
Don Juan 43 Conmee caminava i es remetia a temps ancestrals, quan hauria estat humanitari i honrat. Dins del seu pensament hi havien secrets confessats, i somreia a cares nobles somrients en un rebedor polit amb cera d’abella i el sostre estucat amb dibuixos de fruites; i les mans d’una núvia o d’un nuvi agafades per les de Don Juan Conmee. Al capdavall, encaixades de noble a noble.
El dia era magnífic.
La cobertura que menava a un camp va mostrar al pare Conmee un devessall de cols que li feien reverència amb les seves fulles externes 44.El firmament li mostrava un floc de petits núvols blancs baixant poc a poc per l’impuls del vent: Moutonner (Escrespar la llana), en diuen els francesos: una paraula ben adequada i familiar.
El pare Conmee, mentre resava l’Ofici Diví, al breviari, va observar un floc d’aquests núvols pel damunt de Rathcoffey. Els seus turmells, poc protegits pels mitjons, rebien les punxades dels rostolls del camp de Clongowes 45. Cap allí caminava ell, tot llegint a la llum del capvespre, mentre sentia els crits de les línies de nois en els seus jocs, crits joves en el silenci del capvespre. Ell era el seu rector: el seu regne era suau.
El pare Conmee es va treure els guants i va agafar el seu breviari de vores vermelles. Un punt de llibre d’ivori li senyalava la pàgina que havia d’obrir.
Nones. 46 Les hagués hagut de resar abans de dinar, però havia vingut lady Maxwell.
El pare Conmee es va posar a resar en veu baixa el Parenostre l’ Avemaria i es va senyar. Deus in adiutorium...47
Es va posar a caminar amb calma mentre llegia en silenci les Nones, caminant i llegint fins que va arribar a la Resh 48en Beati immaculati: Principium verborum tuorum veritas: in aeternum omnia iudicia iustitiae tuae.49
D’un caminet entre una tanca de bardisses, en va sortir un home jove envermellit i darrere seu una dona jove amb unes decaigudes margarides a la mà. L’home jove es va treure la gorra de forma abrupta : la dona jove va saludar amb el cap també de forma abrupta i, amb curosa lentitud, es va espolsar una tija que li penjava de la seva lleugera faldilla.
El pare Conmee els va beneir tot seriós, i va passar una plana del seu breviari. Sin: 50 Principes persecuti sunt me gratis: et a verba tuis formidavit cor meum 51
Secció 2 Corny Kelleher
Corny Kelleher 52 va tancar el seu voluminós llibre diari i va donar una ullada, amb l’ ull decaigut, a una tapa de taüt de pi, dreta com un sentinella en un racó. Es vas estirar per posar-se dempeus, va acostar-s’hi i, fent-lo girar pel seu eix, va revisar la seva estructura i les decoracions de llautó. Tot mastegant el seu bri de fenc, va arraconar el taüt i se’n va anar a la porta d’entrada. Un cop allí, es va corregir l’ala del barret perquè li fes ombra als ulls i es va recolzar contra la porta, mentre guaitava cap enfora sense cap intenció concreta.
El pare John Conmee pujava al tramvia de Dollymount 53 al pont de Newcomen.
Corny Kelleher es va cordar les seves enormes botes i va continuar mirant ociosament , amb el barret cap avall, mentre mastegava el seu bri de fenc.
L’agent 57C54, que feia la seva ronda, es va aturar per passar una estona.
―Fa un bon dia, senyor Kelleher.
―Prou que sí ―va dir Corny Kelleher.
―Fa molta calitxa ―va afegir el policia.
Corny Kelleher va escupir el suc de fenc al voltant de la seva boca, mentre un generós braç blanc feia caure una moneda des d’una finestra del carrer Eccles.
―Quines són les millors notícies? ―va preguntar.55
―Ahir al vespre vaig veure aquell partit tan especial ―va dir el guàrdia entusiasmat.
Secció 3 El periple del mariner
Un mariner amb una sola cama se les manegava tot sol amb una crossa, a la cantonada on hi havia la farmàcia de MacConnell, vorejant el carretó de gelats de Rabaiotti 56, per tirar carrer Eccles amunt. A Larry O’Rourke 57 , que anava en manegues de camisa a la porta de la botiga, va grunyir-li en to gens amistós:
―Per Anglaterra...58
Coixejant amb dificultat cap endavant, va passar pel davant de la casa de Katey i Boody Dedalus 59, es va aturar i va grunyir en el mateix to:
―...pàtria i bellesa.
La cara aclaparada de preocupacions de J.J. O’Molly 60 va rebre la notícia que el senyor Lambert era a la botiga amb una visita.
Una dama refeta es va aturar, va treure una moneda de coure del seu moneder i la va deixar caure a la gorra que li presentaven. El mariner va rondinar les gràcies i va llençar una mirada d’amargor a les indiferents finestres, va arronsar el cap i va fer amb penes i treballs quatre gambades endavant
Es va aturar i va grunyir iradament:
―Per Anglaterra...
Dos pillastres descalços, rosegant llargues tires de regalèssia, es van aturar prop seu, mirant el seu monyó amb les boques obertes i plenes de regalims grocs.
Ell va seguir coixejant amb vigorosos esforços, es va aturar, va aixecar el cap envers una finestra i va udolar amb veu profunda:
―...pàtria i bellesa
L’alegre i dolça melodia xiulada que venia des de dins va continuar un compàs o dos més abans de cessar. Algú va aixecar la persiana, i una tarja que deia Pisos sense mobles es va esquitllar pel marc de la finestra i va caure. S’hi va veure brillar un braç generosament nu i molsut, sostingut d’un cosset d’enagos blanc i corretges ben tenses . Una mà de dona va llençar una moneda per sobre les baranes del veïnat, que va caure enmig del camí.
Un dels pillastres hi va córrer, la va collir i la va dipositar dins de la gorra del patriota, dient:
―Aquí la té, senyor.
Secció 4 Filles de Dedalus
Katey i Boody Dedalus van empènyer la porta de la cuina de vapor.
―Vas empenyorar els llibres?―va preguntar Boody
Maggy, davant del fogó, va prémer cap avall una massa grisosa al fons d’una bromera de bombolles, per dues vegades, amb el seu remenador de pots, i es va netejar el front.
―Van dir que no en donarien ni cinc ― féu ella.
El pare Conmee travessava els camps de Clongowes, amb els turmells flagellats pel rostoll. 61
―A on ho vas provar?―va preguntar Boody
―A can M’Guinness.
Boody va donar un cop de peu a terra, mentre llençava la cartera damunt la taula.
―Així es reventi la seva carota! ―va cridar.
Katey va anar fins al fogó i el va guaitar amb els seus ulls guenyos.
―Què hi ha dins l’olla?― va preguntar.
―Camises, ―va dir Maggy.
Boody va cridar, enrabiada:
―Crickey 62, no hi tenim res per menjar?
Katey, va obrir la tapa de la tetera, fent coixí protector amb la seva faldilla tacada, mentre preguntava:
―I aquí dintre?
Un espès núvol de vapor va eixir en resposta.
―Sopa de pèsols― va dir Maggy
―On l’has trobat?― va preguntar Katey.
―La germana Maria Patrícia ―va dir Maggy 63
El lacai va tocar la campana 64
―Barang!
Boody es va asseure a taula i va dir afamada:
―Serveix-nos aquí!
Maggy va vessar l’espessa sopa de color groc de la tetera a l’interior d’un bol. Katey, asseguda davant de Boody, va dir amb tranquil·litat, mentre amb la punta del dits es ficava de tant en tant engrunes a la seva boca:
―Encara gràcies que tenim això. On és Dilly?
―Ha anat a trobar-se amb el pare ―va dir Maggy
Boody, mentre entaforava grans trossos de pa a la sopa groga, va afegir:
―Pare nostre que no estàs al cel 65
Maggy, tot servint la sopa en el bol de Katey, va exclamar:
―Boody! Que no et fa vergonya!
Un esquif, una deixalla per llençar, Elies està venint,66 navegava lleuger Liffey avall, per sota el pont de Loopline, i encarant-se als ràpids on l’aigua fregava els voltants dels molls del pont i, sortint en direcció est, deixa enrere cascs de vaixells i cadenes d’àncores, entre la vella dàrsena de la Duana i el moll de George.
Secció 5 Thorton’s 67
A Thorton’s, la noia rossa va reforçar el cul de la cistella de vímet amb fibra cruixent. Blazes Boylan li va allargar l’ampolla embolicada en paper de seda rosa i una gerra petita.
―Posa això en primer lloc, d’acord?―va dir ell.
―Sí, senyor ―va dir la noia rossa― i la fruita al capdemunt.
―Això tindrà èxit, game ball―68 va dir Blazes Boylan.
Ella va col·locar-hi peres gruixudes capiculades amb pulcritud i enmig d’elles uns tímids préssecs madurs. 69
Blazes Boylan caminava amunt i avall amb les sabates ben enllustrades per tota la botiga flairosa de fruites, revisant-les totes, les arrugades per suc jove i els tomàquets vermells i grossos, controlant les olors.
Davant seu hi va veure els H.E.L.Y’S 70, amb els seus barrets de copa blancs, que havien deixat enrere el carreró de Tànger per a anar al seu punt de feina.
De cop, ell es va tombar davant d’un cistellet de maduixes , es va treure un rellotge d’or de la butxaca i el va estendre tota la llargada que donava la cadena.
―Les pots enviar per tramvia, ara?
Un personatge amb l’esquena enfosquida sota l’arc dels Comerciants, 71 examinava llibres d’un venedor ambulant. 72
―I tant, senyor. És dins de la ciutat?
―Oh sí ―va dir Blazes Boylan― A déu minuts de distància.
La noia rossa li va allargar una llibreta i llapis.
―M’escriurà l’adreça, senyor?
Blazes Boylan va escriure damunt del mostrador i va empènyer, cap ella, la lllibreta.
―Envia-ho de seguida, d’acord? ―va dir― és per a un invàlid.73
―Sí senyor. Ara mateix, senyor.
Blazes Boylan va remoure sonores monedes dins de la butxaca dels pantalons.
―Quin preu puja?―va preguntar.
Els fins ditets de la noia rossa es van posar a comptar els fruits.
Blazes Boylan es va fixar en el tall de la seva brusa. Una polleta jove. Va agafar un clavell vermell d’una copa alta.
―-Es per a mi?― va preguntar ell de forma galant
La noia rossa se’l va mirar de gairell, és va aixecar sense dubtar-ho ―ell duia la corbata arrugada― i es va posar vermella.
―Sí, senyor ― va dir.
Inclinant-se amb picardia, ella va tornar a comptar les peres gruixudes i els préssecs tímids.
Blazes Boylan, va mirar-li l’interior de la brusa amb més interès, mentre aguantava la tija de la flor roja amb les seves rialleres dents.
―Em permet dir alguna paraula al seu telèfon, senyoreta? ―li va demanar amb picardia.
Secció 6 Stephen & Artifoni
―Ma! 74 ― Va dir Almidano Artifoni.
Pel damunt de les espatlles de Stephen va donar una ullada a l’estàtua de Goldsmith 75
Dos carruatges plens de turistes passaven lentament, les dones hi seien al davant, arrapades, sense manies, als reposa-mans . Rostres pàl·lids 76. Els braços dels homes, sense manies, al voltant de les formes esquifides d’elles. Les seves mirades oscil·laven entre el Trinity i les porxades poc visibles del Banc d’Irlanda on els coloms hi rucucuejaven.
―Anch’io ho avuto di queste idee ― deia Almidano Antifoni― quand’ero giovine come Lei. Eppoi mi sono convinto che il mondo è una bestia. È peccato. Perchè la sua voce...sarebbe un cespite di rendita, via. Invece, Lei si sacrifica. 77
―Sacrifizio incruento 78― va dir Stephen somrient i brandant el seu bastonet de passeig, balancejant-lo pel mig lentament, però amb lleugeresa.
―Speriamo―va dir la bigotuda cara alegrament―Ma, dia retta a me. Ci rifletta. 79
Arran de l'estàtua de pedra de Grattan, amb la mà enlaire com demanant aturar-se, un tramvia descarregava bulliciosos soldats d’una banda militar de Highland,80 amb destí a la caserna de Inchicore.
―Ci rifletterò81―va dir Stephen, mirant cap avall els sòlids camals dels pantalons.
―Ma, sul serio, eh?82Va dir Almidano Artifoni.
La seva mà vigorosa va encaixar la de Stephen amb fermesa. Els seus ulls plens d’humanitat van observar un instant amb curiositat, i ràpidament es van decantar envers un tramvia de Dalkey 83
―Eccolo― Va dir Almidano Artifoni amb amistosa pressa―Venga a trovarmi e ci pensi. Addio, caro.84
―Arrivederla, maestro, ―va dir Stephen―traient-se el barret, quan l’altre li va deixar la mà lliure―E grazie. 85
―Di che?―va respondre Almidano Artifoni―Scusi, eh? Tante belle cose!86
Almidano Artifoni, amb una batuta de música cargolada a la mà com a senyal, va fer una corredissa amb els seus fornits pantalons cap al tramvia de Dalkey. Corredissa inútil, i senyals inútils enmig de la ruta d’aquells gillies 87 amb els genolls descoberts, que es dedicaven al contraban d’instruments musicals per les portes del Trinity.
Secció 7 L’Oficina de Boylan
La senyoreta Dunne 88 va amagar la còpia de La Dona de Blanc,89 de la biblioteca del carrer Capel a l’interior més profund del seu calaix, i va introduir a la seva màquina d’escriure un full de paper de nota de color cridaner.
Massa element misteriós hi ha en aquella obra. Estarà ell enamorat d’aquella Marion?90 Saps què? El canviaré per un altre, escrit per Mary Cecil Haye 91.
El disc va caure daltabaix de la ranura, un instant de balanceig, i va fer aparèixer davant d’ells el número: el sis. 92:
La senyoreta Dunne va teclejar a la màquina:
―16 de juny de 1904.93
Cinc homes-anunci amb barret de copa blanc, entre la cantonada de Monypeny i la llosa on no hi era l’estàtua de Wolfe Tone 94, es van posar en fila reconfigurant H.E.L.Y’S i van retornar amb el pas feixuc, tal com havien vingut.
Llavors, ella es va posar a contemplar el gran pòster de Marie Kendall 95, l’encisadora soubrette 96, i posant-se a jeure amb posat lànguid, va començar a gargotejar en el bloc de notes una colla de números setze i esses majúscules. Cabells mostassa i galtes mal pintades; no és precisament gaire bonica, oi? I la forma com s’aixeca el tros de faldilla; dubto que aquell paio sigui a la banda avui. Si jo pogués empaitar la modista perquè em fes una faldilla concertina com la de Susy Nagle; resulten fenomenals: Shannon i tots els elegantíssims del club nàutic, no van treure-li mai els ulls de sobre. Tant de bo que ell no em deixi plantada aquí fins a la set.
El telèfon va sonar grollerament a l’orella d’ella.
―Digui. Sí, senyor. No, senyor. Sí, senyor. Els trucaré després de la cinc. Només aquells dos, senyor, per a Belfast i Liverpool. D’acord, senyor. Així que me’n puc anar passades les sis, si vostè no ha tornat. Ah, un quart més tard! Sí, senyor. Vint-i-set i sis; ja li diré. Sí: un, set, sis.
Va escriure tres xifres en un sobre.
―Senyor Boylan! Hola! Aquell cavaller del Sport el buscava a vostè. El senyor Leneham, sí. M’ha dit que seria a l’Ormond 97 a les quatre. No, senyor. Sí, senyor. Els telefonaré tots després de les cinc.
Secció 8 L’Abadia de Santa Maria
Dues cares rosades van tombar del racó, a la llum de la petita torxa.
―Qui és?― Va preguntar Ned Lambert― Sou Crotty? 98
―Som Ringabella i Crosshaven 99―va replicar una veu, caminant a les palpentes, per no ensopegar.
―Què tal, Jack, ets tu? ―va fer Ned Lambert, aixecant, a tall de salutació, el seu llistó plegable per entremig del parpelleig dels arcs― Endavant, però ves en compte no t’hi entrebanquis.
La vesta que el clergue portava amb la mà enlaire es va consumir després d’una flama curta i suau, i la va deixa caure. 100Als peus d’ells, la seves restes van morir: i l’aire humit es va refer entorn d’ells.
―Que interessant! ―va exclamar un accent refinat enmig de la foscor.
―Sí, senyor ―va dir Ned Lambert amb entusiasme ― Ens trobem al recinte on es va celebrar el concili de l’Abadia de Santa Maria, on Tomàs el Sedós 101 es va proclamar rebel l’any 1534 102. És l’episodi més històric de tot Dublín. O’Madden Burke n’escriurà detalls un d’aquests dies. L’antic banc d’Irlanda era en aquest indret fins a l’època de la unió 103 , i el temple original dels jueus també era aquí abans que construïssin la seva Sinagoga a l’avinguda d’Adelaida. 104, No havies estat mai aquí abans, Jack, oi?
―No, Ned.
―Ell va baixar cavalcant pel camí de la Dama ―va dir l’accent refinat― si no em falla la memòria. La mansió dels Kildare era a la cort de Thomas.
―Correcte ―va dir Ned Lambert ― Totalment correcte, senyor.
―Aleshores ―va dir el clergue―seria vostè tan amable de permetre’m, la propera vegada potser...
―Cap problema ―va dir Ned Lambert.― Porti la cambra arreu on vulgui. Ja trauré aquests sacs de les finestres. Vostè les pot prendre des d’aquí o des d’aquí.
En l’encara feble llum, ell es va moure, palpant amb el llistó la pila de sacs de llavors i punts avantatjosos del terra.
D’una cara llarga, en penjava una barba i una mirada profunda sobre un tauler d’escacs. 105
―Li estic profundament agraït, senyor Lambert―va dir el clergue―No voldria pas molestar-lo en el seu valuós temps...
―És un plaer, senyor ― va dir Ned Lambert ― Vingui sempre que vulgui. Posem, la setmana que ve, li sembla?
―Sí, sí. Bona tarda, senyor Lambert. Encantat d’haver-lo conegut.
―El plaer és meu, senyor―va contestar Ned Lambert
Va acompanyar el seu invitat a la sortida i després va girar el seu llistó per entremig de les columnes. Acompanyat de J.J. O’Molloy, va tirar endavant lentament per entrar al carrer de l’Abadia, on els conductors de carruatges pesats anaven carregant-hi rais amb sacs de garrofes i pinsos de llavors de coco. Es tractava de la companyia de transports O’Connor, de Wexford.
Ell es va aturar per llegir la targeta que duia a la mà.
―El reverend Hugh C. Love, Adreça actual: carrer de Sant Miquel, Sallins; Un bon home per cert; em va dir que està escrivint un llibre sobre la família Fitzgerald 106. La redacció la té molt avançada, de debò.
La noia jove, amb molta delicadesa, es va espolsar una tija que li penjava de la seva lleugera faldilla. 107
―Em pensava que estaves preparant un nou complot de la pólvora 108― va dir J.J. O’Molloy
Ned Lambert va fer petar els dits enlaire.
―Redéu! ―va cridar― m’he oblidat d’explicar-li una cosa sobre el comte de Kildare, després que calés foc a la catedral de Cashel 109 . La coneixes aquesta? : Em sap un fotut greu el que vaig fer, va dir, però declaro davant de Déu, que em pensava que l’arquebisbe hi era dintre. Pot ser que no li agradi sentir-ho, però què carall, li diré de totes maneres. Aquell va ser el gran comte, Fitzgerald Mor110. Els Geraldins van ser tots ells gent apassionada.
Els cavalls que deixava enrere començaven a posar-se nerviosos sota els seus flonjos arnesos. Ell va donar una plantofada a l’anca d’un cavall pinto que tremolava prop seu i va cridar:
―Au, fillet meu!
Es va tombar cap a J.J. Molloy i va preguntar:
―Bé, Jack. Què passa? Quin problema hi ha?. Espera un moment i aguanta fort.
Amb la boca oberta i el cap tirat enrere, es va quedar quiet i, a continuació, va fer un sorollós esternut:
―Aaaatxíss! Sembla com si et reventessis! ―va fer.
―És la pols d’aquests sacs ―va dir J.J. O’Molloy de forma cortès.
―No―va dir Ned Lambert, panteixant― Vaig pescar un... refredat, la nit abans...d’aquells que et treuen l’ànima...la nit abans de l’última...hi havia un fotut corrent d’aire que no parava...
Va aguantar el mocador, preparat per a la pròxima escomesa nassal...
―Jo estava...aquest matí...pobre de mi...allò que se’n diu...Aaaatxís....La mare de Moisès!
Secció 9 El Periple de Leneham & M’Coy
Tom Rochford va agafar el disc del capdamunt de la pila que duia recolzada a la seva armilla de color borgonya.
―Veus? ― va dir― Digues-li que t’ensenyi l’espectacle número sis. Mira, fica’l aquí dintre, i es posarà en moviment.
El disc va caure daltabaix de la ranura, un instant de balanceig, i va fer aparèixer davant d’ells el número: el sis.111
Juristes del passat , arrogants en el plet , que observaven Richi Goulding passar de la Consolidada Oficina dels Impostos a la més tard Consolidada Cort nisi prius, portant la bossa de costos de Goulding, Collis i Ward, que van rebre informació confidencial procedent de la Divisió de l’Almirallat de l’escó de Sa Majestat per ascendir al Tribunal d'apel·lació, de boca d’una dona d’edat amb dents postisses que somreia d’incredulitat i duia una faldilla de seda negra d’allò més ampla. 112
―Veus? ―va dir―L’últim que vaig introduir és aquí sobre. L’ha tornat. L’impacte de la palanca, ho veus?.
Els va mostrar la columna creixent de discs a la dreta.
―Brillant idea ―va dir Nosey Flynn, 113 esbufegant― Així un paio que vingui tard, podrà veure quin espectacle és a l’escenari i quins s’han acabat.
―Veus? ―va dir Tom Rochford.
Ell mateix va introduir un disc: va observar la caiguda, el balanceig, la sortida, la visualització, el final: quatre. Aquest és l’espectacle que es representa ara.
―Ara mateix el veuré a l’Ormond 114―va dir Leneham― i el sondejaré. Un bon espectacle en mereix un altre.
―Fes-ho―va dir Tom Rochford― Digues-li que jo sóc Boylan i que estic impacient.
―Bona nit― va dir M’Coy abruptament ― quan vosaltres dos comenceu...
Nosey Flynn es va inclinar envers la palanca, esbufegant.
―Però, com funciona aquí, Tommy? ―va preguntar.
―Turalú 115 ―va dir Leneham―Adéu siau.
Va seguir M’Coy, que travessava la placeta de Crampton Court.
―És un heroi,― es va limitar a dir.
―Ja ho sé, ―va dir M’Coy― Et refereixes al desaigüe.
―Desaigüe? ―va dir Leneham.―Va ser al fons d’un pou.
Van deixar enrere el Music Hall, on Marie Kendall, l’encisadora soubrette,116 dedicava als vianants, des d’un cartell, un mal girbat somrís.
Mentre baixaven pel carrer de Sycamore, al costat del Music Hall, Leneham li va explicar a M’Coy com havia anat tota la cosa. Era un d’aquells pous que semblen un maleït tub de gas, on s’hi havia embussat el pobre infeliç, ja mig intoxicat pels gasos de la claveguera. Tot i això, va baixar-hi Tom Rochford, amb l’armilla de butxaques plenes d’apostes, amb una corda al voltant seu. I fes-te fotre, però va aconseguir de passar la corda al voltant del pobre diable , i tots dos van poder ser remuntats cap amunt.
―L’acte d’un heroi,―va dir.
En arribar davant del Dolphin 117 es van aturar per deixar passar el cotxe ambulància que galopava cap al carrer Jervis 118.
―Per aquí ―va dir, seguint per la dreta― Vull ficar el nas dins de Lynam per veure el preu de sortida de Sceptre 119 Quina hora tens al teu rellotge d’or amb cadena?
M’Coy va parar esment en l’interior de l’ombrívola oficina de Marcus Tertius Moisès 120, després al rellotge d’O’Neill. 121
―Les tres tocades―va dir―Qui la muntarà?
―O.Madden 122―va contestar Leneham―I és una potra que dóna joc.
Mentre ell s’esperava a Temple Bar, M’Coy va esquivar una pell de plàtan i, amb un hàbil moviment del dit del peu, el va treure del camí per engegar-lo a la claveguera. No fos cas d’una punyetera relliscada d’algú que passés per allí a la foscor.
Les portes de la sortida es van obrir de bat a bat per donar pas a la cavalcada virregnal 123
―Even money 124 ―va dir Leneham de tornada― Vaig ensopegar amb Bentam Lyons allà dintre, que anava a apostar per un fotut cavall que algú 125 li va recomanar i no té cap possibilitat. Anem per aquí.
Van pujar escales amunt sota l’arc dels Mercaders 126. Una figura enfosquida consultava llibres damunt del carro d’un venedor ambulant.
―Allà el tenim― va dir Leneham.
―Què dimonis està comprant? ―va fer M’Coy mirant a sota.
―Leopoldo o El Sègol ha florit 127―va dir Leneham.
―S’hi mira molt quan compra―va dir M’Coy―Un dia que era amb ell, va comprar un llibre de vell al carrer Liffey per dos xílings, que tractava d’Astronomia. Els fins platejats, que representaven les estrelles, la lluna i els cometes amb llargues cues, gairebé doblaven el preu.
Leneham es va posar a riure.
―Ja te’n diré un de collonut sobre les cues de cometes ―va dir―Vine aquí al sol.
Van travessar el pont de metall, i van continuar pel moll Wellington arran del mur que separava el riu.
Mestre Patrick Aloysius Dignam sortia de la xarcuteria Mangan (més tard anomenada Fahrenbach), traginant una lliura i mitja de llonzes de porc. 128
―Hi havia un gran rebombori al reformatori de Glencree 129―va dir Leneham seriosament― Ja saps, el sopar anual, i les camises amb coll dur. L’alcalde hi era, Val Dillon, i Dan Dawson va fer el discurs, i va haver-hi música ; van cantar Bartell d’Arcy i Benjamin Dollard...
―Ja ho sé ―el va tallar M’Coy―la meva senyora hi va cantar una vegada.
―Ah, sí?― va fer Leneham.
Un rètol Apartaments sense moblar va tornar a aparèixer al marc de la finestra del número 7 del carrer Eccles 130
Va revisar la seva història un moment, i va esclatar en una sorollosa rialla.
―Però espera que t’ho digui― va fer―El servei de catering era de Delahunt del carrer Camden i un servidor de vostè l’encarregat del xarel·lo. Bloom i la seva dona hi eren. Vam aportar-hi de tot i molt: vi de Porto, xerès, curaçao i en vam fer ampla justícia, amb fúria i sense parar. Després dels líquids van venir els sòlids: canapès freds a desdir i pastissos de carn...
―Ho conec ―va repetir M’Coy― per l’any que la senyora hi era.
Leneham el va agafar de bracet amb calidesa.
―Però, espera que t’ho digui ―va repetir― També vàrem fer un ressopó de mitjanit, després de tota la disbauxa gastronòmica, i quan vam sortir d’allà ja clarejava la matinada després de la nit. 131 .De camí cap a casa feia una meravellosa nit d’hivern, amb la vista de la muntanya Featherbed. Bloom i Chris Callinan seien a un costat del carruatge, i jo amb la seva dona anava a l’altre. Ens vam posar a cantar solos i duets : Lo, el primer raig de la matinada 132 Ella anava ben servida amb una bona ració de Porto de Delahunt dins la panxa , i, a cada sotragada que donava el maleït cotxe, me la tenia rebotant damunt meu. Ai, delícies de l’infern! Ella en té un bon parell, que Déu la beneeixi, d’aquest gruix:
Va mostrar la dimensió fent cassoleta amb les mans, amb les celles arrufades
―Tota l’estona li arreglava la manta de viatge que duia sota, i li posava bé la seva boà de plomes al voltant del coll . Entens el que vull dir?
Amb les mans va descriure amples corbes enlaire. Va cloure ben fort els ulls amb delectança, mentre encongia el cos amb un xarrup de dolçor als llavis.
―Amb tot, el manso estava atent―va dir amb un sospir―. Ella és una euga de primera i poca broma. Bloom estava ensenyant totes les estrelles i cometes dels cels a Chris Callinan i al cotxer: L’Ossa Major, Hercules i el Dragó i tota la resta. Però, Déu sap que jo estava perdut, per dir-ho així, en plena Via Làctia 133. Ell coneix totes les constel·lacions, ho certifico. Al final, a ella se li va ocórrer preguntar per una remenuda a una milla de distància. I quina estrella és aquella, Poldy?, diu ella. Ai Déu, ella havia acorralat Bloom. Aquella, oi?, diu Chris Callinan, segur que només el que vostè potser en diria una punxada d’agulla. Per Déu, que no estava gaire lluny de la definició correcta.
Leneham es va aturar per repenjar-se a la barana del costat del riu, panteixant amb un somriure suau.
―En sento feble― va dir respirant amb dificultat.
El rostre blanc de M’Coy va somriure un instant, per posar-se seriós després. Leneham va continuar caminant; es va treure la seva gorra de iot i es va gratar el clatell amb pressa. Va llençar una mirada de costat a M’Coy, a la llum del sol.
―És tot un home de cultura, Bloom ―va dir seriosament― No és un home qualsevol...saps?...Entorn del vell Bloom hi ha el toc d’un artista.
Secció 10 Parada de llibres (Bloom)
El senyor Bloom va passar full de la part no interessant de Les tremendes revelacions de Maria Monk 134, després, de l’Obra mestre d’Aristòtil 135: la impressió maldestre i matussera; les làmines: boles d’infants abraçats dins d’úters vermells de sang, talment com fetges de vaques esquarterades; de fet, una munió d’ells , en aquell moment estaven així per tot el món. Cada minut en neix un, com diria la senyora Purefoy. 136
Va deixar tots dos llibre apart, i va donar una ullada al tercer: Contes del Ghetto de Leopold von Sacher Masoch 137
―Aquest l’havia tingut ―va dir, apartant-lo.
El venedor va deixar caure dos volums sobre el mostrador.
―Tots dos són molt bons ―va dir.
El mostrador es va omplir de la fortor de cebes procedents de la seva destrossada boca. Es va inclinar per recollir els altres llibres, els va recolzar contra la seva armilla descordada, i els va retirar al darrere de la no gens neta cortina.
Damunt del pont O’Connell, moltes persones observaven la difícil manera de caminar i l’estrafolària vestimenta del senyor Denis J.Maginni, professar de dansa &c.
El senyor Bloom, tot sol, mirava els títols. Tirans amables de James Lovebirch. 138 Sé de què va. L’he tingut? Sí...
El va obrir, i així li ho va semblar.139
Una veu femenina va sonar rere la ronyosa cortina. Escolti: l’home.
No: aquell llibre, a ella, no li agradaria gaire. Una vegada li vaig comprar.
Va llegir l’altre títol: Postres de pecat. Més en la línia d’ella. Anem a veure.
Va llegir allà on el seu dit l’havia obert.
―Tots els bitllets de dòlar que el seu marit li donava, ho gastava als magatzems en les bates més precioses i amb els volants més cars. Per a ell! Per a Raül!
Sí, això, aquí, vejam!
―La boca d’ella es va fondre en la d’ell en un bes deliciosament voluptuós, mentre les mans d’ell buscaven les opulentes corbes dins del déshabillé d’ella.
Sí, ara anem al final.
―Has fet tard, va dir ell en to aspre, mirant-la amb l’esguard ferotge i ple de sospites. La formosa dona es va treure de cop el seu xal esquinçat, deixant el descobert les seves espatlles de reina i l’abundància dels seus encants. Un somrís imperceptible envoltava els seus llavis perfectes quan es va tombar envers ell calmosament.
El senyor Bloom va rellegir: La formosa dona.
Un xàfec d’escalfor va anar caient amb suavitat damunt d’ell, enervant la seva carn. Carn sorgida d’entremig de la roba arrugada. Ulls en blanc precedint el desmai. Les narius d’ell arcades damunt la presa. Barreja d’ungüents de pit (per a ell! Per a Raül!). Suor de ceba de les aixelles. Baba enganxosa de peix (ella mostrant la seva abundància!). Sent-la! Prem-la fins a esprémer-la! Excrement sulfurat de lleons!
Jove! Jove!
Una femella madura, ja no jove, va abandonar l’edifici de les corts de la cancelleria 140, del seient reial, del ministeri d’economia, i de les demandes públiques 141, després de conèixer-se, en la cort del Lord Canceller, el cas de demència de Potterton, en la divisió de citacions de l’Almirallat, la moció ex parte 142 dels propietaris de la Lady Cairns contra els propietaris de la barca Mona, i en el Tribunal d'apel·lació la reserva del judici en el cas de Harvey contra l’Ocean Accident and Guarantee Corporation. 143
Uns estossecs gargallosos van batre l’aire de la parada de llibres, procedents de dins de les fastigoses cortines. N’havia sortit el cap de cabells grisos despentinats i la seva cara vermellosa, tossint. Es va escurar la gola grollerament, per escopir flegmes a terra. Va trepitjar amb la bota allà on havia escopit, passant-hi la sola pel damunt i es va inclinar, mostrant una coroneta de pell crua i escassament peluda.
El senyor Bloom ho observava, i, dominant el fàstic respiratori, va dir:
―Em quedo amb aquest.
Els ulls saltadors del botiguer es van entelar per culpa d’un antic reuma.
―Així que Postres de Pecat―va dir, donant-li un copet―Un bon llibre.
Secció 11 S. Dedalus i Dilly
El lacai del la porta de les sales de subhastes de Dillon va tornar a tocar la campana i es va veure a si mateix en el mirall ple de guixades del gabinet 144 .
Dilly Dedalus 145, des de la voravia, va sentir els tocs de la campaneta, i els crits del subhastador a l’interior. Quatre amb nou. Aquestes magnífiques cortines, cinc xílings. Cortines acollidores, ara a dues guinees. Algú puja els cinc xílings? Va per cinc xílings.
El lacai va aixecar la campana i la fer sonar:
―Barang! 146
La campanada indicadora de l’última volta al circuit va esperonar els ciclistes de la carrera de la mitja milla a l’esprint final. 147 J.A. Jacksob, W.E. Wylie, A. Munro i H. T. Gahan, amb els seus moviments de cap, van negociar la corba de la Biblioteca del Col·legi.
El senyor Dedalus, estirant-se el llarg bigoti, va arribar procedent del passeig de William, i es va aturar prop de la seva filla.
―Estic per tu ―va dir ella.
―Posa’t ben dreta, per l’amor de Déu ―va dir el senyor Dedalus―És que vols imitar el teu oncle John, que toca la corneta amb el cap geperut ? Quin abatiment, Senyor!.
Dilly es va arronsar d’espatlles; el senyor Dedalus va posar-hi les mans al damunt i les va estirar cap enrere.
―Posa’t dreta, noia ―va dir―Que se’t torcerà l’espinada. Saps què sembles?
Ella, de cop, va enfonsar el cap avall, encorbant les espatlles i deixant caure la mandíbula inferior.
―Deixa-ho córrer, pare― va dir Dilly. Tota la gent t’està mirant.
El senyor Dedalus es va aixecar i es va tornar a estirar el bigoti.
―Has aconseguit alguns diners? ―va preguntar Dilly.
―I a on podria aconseguir diners? ―va dir el senyor Dedalus― A Dublín ningú no em prestaria quatre penics.
―Segur que n’has aconseguit― va dir Dilly, mirant-lo als ulls
―I com ho saps això?―va preguntar el senyor Dedalus, llepant-se la galta
El senyor Kernan, content de la comanda que havia registrat, caminava confiadament pel carrer James 148
―Ho sé ―va contestar Dilly― Estaves a la Casa Escocesa avui? 149
―No, allà no hi era―va dir el senyor Dedalus― Van ser les mongetes que et van ensenyar a ser tan fresca? Té.
Li va donar un xiling.
―Mira si pots fer res amb això ―li va dir ell.
―Calculo que en vas aconseguir cinc―va dir Dilly― Dóna-me’n més.
―Espera un moment―va dir el senyor Dedalus, amb to d’amenaça― Ets com la resta d’elles, ho sents? Una colla de petites putes des que la vostra pobra mare va morir. Però, espera, espera; totes obtindreu de mi una absolució curta i un dia llarg. Em vaig a desfer de vosaltres i de les vostres obscenes paraulotes. No us importaria gaire si jo estigués estès i rígid. S’ha mort, diríeu, l’home del pis de dalt és mort.
La va deixar i va seguir caminant. Ella ràpidament el va seguir i el va estirar de la jaqueta.
―Bé, què passa ara?― va dir ell, aturant-se.
El lacai va tocar la campana al darrere d’ells.
―Barang!
―Maleïda sigui la teva fotuda ànima estrident― li va cridar el senyor Dedalus, girant-se.
El lacai, conscient del comentari, va colpejar el batall ajagut de la seva campana, però suaument:
―Bang!
El senyor Dedalus se’l va quedar mirant.
―Guaita’l―va dir―D’això se’n diu instrucció. Vejam si ens deixarà parlar.
―Has aconseguit més que això, pare―va dir Dilly.
―T’ensenyaré un petit truc ―va dir el senyor Dedalus― Us deixaré a totes allà on va deixar Jesús els jueus 150. Mira, això és tot el que tinc. He obtingut dos xílings de Jack Power i he gastat dos penics per afaitar-me per al funeral.
Va llençar al davant seu un grapat de monedes de coure que duia a la mà, tot nerviós.
―Podràs buscar enlloc alguna moneda?―va fer Dilly.
El senyor Dedalus s’ho va pensar i va fer que sí amb el cap.
―Sí que podré ―va dir seriosament. ―He mirat per tota la canal del carrer O’Connell. I ara ho provaré per aquest.
―Que divertit que ets―va dir Silly, amb un somrís irònic.
―Té,―va dir el senyor Dedalus, allargant-li dos penics― Compra tu mateixa un got de llet i un brioix o el que et sembli. Aviat seré a casa.
Es va ficar a la butxaca la resta de monedes i i es va posar a caminar.
La cavalcada virregnal va passar, saludada per obsequiosos policies, procedent de la portalada del Parc 151
―Estic segura que tens un altre xiling ―va dir Dilly.
El lacai va tocar la campana amb força soroll.
El senyor Dedalus, enmig del terrabastall, es va allunyar caminant, mentre murmurava tot sol fent una ganyota d’afectació:
―Les petites monges! Petites i boniques formiguetes! Ben segur que elles no farien pas res! I tant que no farien res!. Oi, petita germana Mònica? 152
Secció 12 El Periple de Kernan
Des del rellotge de sol i en direcció al portal de Saint James, caminava el senyor Kernan pel carrer d’aquest nom, decidit i content per la comanda que duia per a Pullbrook Robertson, deixant enrere les oficines de Skackleton. Totes li ponien. Què tal, senyor Crimmins?153 De primera, senyor. Tenia por que no parés en altres establiment de Pilmico. Con li van les coses? Miri, sobrevivint. Estem tenint un temps magnífic. I tant!, bo per al camp; i aquells grangers sempre rondinant! Només necessito una mica del seu millor gin, senyor Crimmins. Un gin petit, senyor? Sí, senyor. Quina cosa més terrible l’explosió del General Slocum 154 . Terrible, terrible; un miler de víctimes. I escenes esborronadores; homes trepitjant dones i nens; quina cosa més brutal. Quina diuen que va ser la causa? Combustió espontània: la més escandalosa de les revelacions. Ni un sol bot salvavides en condicions de flotar i la mànega d’aigua tota socarrimada. No puc entendre com els inspectors podien permetre mai un vaixell així...Ja pot dir-ho ja, senyor Crimmins; i sap per què: corrupció. De debò? No en dubti pas 155 ; i miri, diuen que Amèrica és la terra de la llibertat, i jo que em pensava que estàvem malament aquí.
Li vaig somriure. Amèrica , li vaig dir, tranquil·lament, si fa no fa, una cosa així: Què són sinó les escombraries de tots els països, inclòs el nostre. No és veritat? És una realitat.
Corrupció, estimat senyor. Doncs, és clar, arreu on hi ha diners en moviment sempre hi trobarà algú disposat a omplir-se’n la butxaca.
El vaig veure que em mirava la levita. Això és el que fa el vestit. Res com dur una indumentària elegant; els desconcerta.
―Hola, Simon―va dir el Pare Cowley―Com van les coses?
―Hola Bob, vell amic―va contestar el senyor Dedalus, aturant-se 156
El senyor Kernan és va aturar per empolainar-se davant del mirall de la perruqueria de Peter Kennedy. La jaqueta és de moda, sens lloc a dubte, confeccionada per Scott del carrer Dawson 157Bé val el mig sobirà que li vaig pagar a Neary 158 per ell; la seva confecció mai no baixa de tres guinees. El fet és que m’escau bé de cap a peus; molt probable que algun dandi del club del carrer Kildare es vesteixi així. 159John Mulligan, el director del Banc Hibernià em va clavar una llambregada molt aguda ahir al pont de Carisle, si és que em va reconèixer.
Aham! Davant d’aquella gent, cal descriure el personatge com a cavaller de la ruta, com a cavaller sense més 160.I ara, senyor Crimmins, podem tenir l’honor de tornar a ser els seus clients, senyor. La copa que alegra però no embriaga, com diu la vella dita161.
Muralla del nord i moll de Sir John Rogerson, amb cascs de vaixells i cadenes d’àncores, esquifs salpant oest enllà, deixalles malmeses i bressolades en l’aigua de netejar transbordadors, l’Elies està arribant.162
El senyor Kernan va contemplar la seva imatge a tall de comiat. Pell colrada pel sol, com era preceptiu i el bigoti amb llenques grises: tot evocava la figura d’un oficial vingut de Índia.163 Amb gallardia, va fer avançar el seu cos camacurt amb sabates gravades i amb les espatlles ben quadrades. Pel camí hi ha aquell germà de Lambert, Sam? Què? Sí. Ho sembla, maleït sigui. No. El parabrisa d’aquell automòbil que li dóna la llum del sol, ha fet un reflex com si ho fos. Només una fotuda llampada que se li assemblava.
Aham! L’alt grau d’alcohol del suc de gingebre va escalfar les parts vitals i l’alè. Havia estat un bon glop de gin; a la clara llum del sol, els seus còctels es deixaven endevinar en els seus decidits passos.
Allí baix van penjar, arrossegar i esquarterar Emmet, 164amb una corda, greixosa i fosca. Els gossos li llepaven la sang damunt del carrer quan l’esposa del Lord Lloctinent va arribar-hi amb la seva calesa. 165
Mals temps aquells. Sí, sí, s’ha acabat i llest. I també molts borratxos; bebedors de quatre ampolles.
Anem a veure. El van enterrar a Sant Michan o no? A mitjanit va haver-hi un enterrament a Glasnevin, on el cadàver va ser-hi entrat en secret pel portal. Ara, allí hi ha Dignam, que es va morir de sobte. Compte, compte! Millor sortir d’aquí i donar la volta.
El senyor Kernanva va girar cua i va fer camí avall pel carrer Watling al costat de la cantonada que donava a la sala d’espera dels visitants de la destilleria Guinness. Al defora dels magatzems d’aquella destilleria hi havia un carruatge sense passatge ni conductor , amb les regnes dels cavalls lligades a la roda. Cosa fotudament perillosa; alguns imbècils de Tipperary 166 posant en perill les vides dels ciiutadans, amb una possible escapada dels cavalls.
Denis Breen amb els seus volums, cansat d’haver-se esperat una hora a l’oficina de John Henry Menton, va guiar la seva dona cap al pont d’O’Connell, amb destí a l’oficina dels Messrs. Collis & Ward. 167
El senyor Kernan es va aproximar al carrer de la Illa.
Èpoques de conflictes 168Haig de demanar a Ned Lambert que em presti les memòries de sir Jonah Barrington 169Quan ara ho contemples enrere tot en una mena d’arranjament retrospectiu: jocs al club Daly 170, sense intercanvi de targetes; i un d’aquells amb la mà clavada a la taula per una daga 171. Per algun lloc d’aquí, lord Edward Fitzgerald 172va escapolir-se de les urpes de l’alcalde Sirr173, cap els estables darrere la casa de Moira.174
Maleïda bona ginebra, la de llavors.
Home noble, jove, gentil i ben plantat; de bona soca, és clar. Aquell rufià, aquell escuder impostor, el va delatar amb els seus guants de color violeta. D’acord que estaven al cantó erroni,175 i es van aixecar en dies foscos i malèvols, com diu el bonic poema que en parla, de l’autor Ingram.176 Però ells eren cavallers, i la seva rendició va ser magistral.
En el setge de Ross, hi va caure el meu pare177
Una cavalcada de trot lleuger va passar pel moll de Pembroke, i les escoltes saltant, saltant sens parar en les seves, en les seves selles; i les seves levites com para-sols de crema.
El senyor Kernan hi va córrer a l’encontre, esbufegant gairebé sense alè.
Sa Excel·lència!... Massa tard! Ha vingut només d’un pèl. Maleït sigui! Quina llàstima.
Secció 13 El Periple de Stephen
Stephen guaitava, a través de la finestra enteranyinada, com els dits del lapidari 178 provaven una cadena cronometrada. La pols enteranyinava la finestra i les safates de l’aparador, i també enfosquia els laboriosos dits i les seves ungles de voltor. La pols també recobria pàl·lides bobines de bronze i de plata, rombes de cinabri, robins i pedres escamoses i de color vi fosc 179
Nascudes totes aquelles pedres en la fosca terra uterina, entremig de fredes espurnes de foc,180 malèfiques llums brillant en la foscor181. I allí on arcàngels caiguts feien caure estels de les seves celles 182, avui mans fangoses com morros de porc les arrabassen de soca arrel i se les enduen.
Ella dansa en una fastigosa foscor on s’hi crema xiclet i all. Un mariner amb una barba plena de rovell, va glopejant un got de rom mentre la mira; una rutina llarga i silenciosa, nodrida de mar. Ella dansa, brinca, remenant les seves desitjades anques i malucs, i en el seu ample ventre exhibeix un ou de robí.
El vell Russell 183 va tornar a polir la seva gemma amb un drap de camussa ple de taques, la va tombar i la va penjar a la punta de la seva barba de Moisès. Vet ací l’avi simi delectant-se amb un tresor robat 184
I vosaltres que arrabasseu velles imatges del sarcòfag de la terra! Les paraules de les ments trastornades dels sofistes: Antístenes 185; ciència estupefaent. En canvi, Orient i el pa immortal perdurant pels segles dels segles 186
Dues dones velles, perfumades per la flaire fresca de la salabror del mar, travessaven no sense dificultat Irishtown 187, pel camí del pont de Londres188 , l’una amb una ombrel·la plena de sorra, l’altra amb un sarró de llevadora d’on en rodolaven onze escopinyes.
El zum-zum de corretges de cuiro en funcionament i el soroll de dinamos procedents de la Central Elèctrica, van obligar Stephen a aturar-se. Alto! Éssers que no són. Quan cantes el teu cor, dius que batega sempre sense tu amb un batec que portes a dintre 189 I jo hi sóc entremig. A on? Sóc entremig de dos mons que bramulen allà on s’arremolinen 190 Esmicola’ls, l’un i tots dos, però també deixa’m inconscient a l’hora de fer-ho. Esmicola’m, tu que pots fer-ho; alcavota i botxí serien les paraules per descriure el teu nom 191. Però, jo dic! No encara, espera un moment, deixa’m fer una ullada al meu entorn.
Sí, de debò que és de grans dimensions, magnífic i manté el record d’una època famosa. Té tota la raó, senyor, seria un diumenge al matí, és cert. 192
Stephen va davallar pel passeig de Bedford, fent repicar el puny del bastonet contra l’omòplat. A l’aparador de la llibreria de Clohissey, es va fixar en un gravat imprès de Heenan boxejant contra Sayers;193 els espectadors, amb barrets de seda, s’ho miraven drets al voltant del ring acordonat. Els pesos pesats, abillats amb lleugers eslips, proposaven educadament uns als altres els seus bulbosos punys. I els seus cors d’herois bategaven amb força.
Es va tombar, aturant-se al costat del carretó de llibres.
―Dos penics cadascun ―va dir el venedor ambulant ― i quatre per sis penics.
Les pàgines en estat lamentable: L’apicultor irlandès. Vida i Miracles del Rector d’Ars. Guia de butxaca de Killarney194
Aquí podria trobar un dels meus premis escolars empenyorats: Stephano Dedalo, alumno optimo, palmam ferenti. 195
El pare Conmee, després de resar les hores lleugeres, va recórrer el llogarret de Donnycarney, murmurant les vespres. 196
Aquest té una enquadernació probablement massa bona, de què es tracta? Llibre vuitè i novè de Moisès. Secret de tots els secrets; el segell del Rei David 197. Les planes estan molt grapejades: senyal d’haver-lo llegit i rellegit. Qui hauria estat abans de mi? Com suavitzar les mans esquerdades; la recepta, vinagre de vi blanc. Com guanyar l’amor d’una dona . Per a mi, així: recitar el següent talismà tres vegades amb les mans plegades:
―Se el yilo nebrakada femininum! Amor me solo! Sanktus! Amen. 198
Qui ho deuria escriure això? Encanteris i invocacions del santíssim abat Peter Salanka divulgades a tots els autèntics creients199. Tan bons com qualsevol altres encanteris d’abat, com els murmuris de Joachim 200 Baixa, closca calba, o farem llana de la teva llana 201
―Què hi fas aquí, Stephen?
Les altes espatlles de Dilly i el seu vestit pengim-penjam.
Tanquem el llibre de pressa. Que no el vegi.
―I tu, què hi fas?― va dir Stephen.
Una cara Estuard estil eminent Carles, amb rastes de cabells caient-li pels costats 202 Resplendia com aquell qui s’ajup a avivar la llar de foc amb botes trencades. Li vaig parlar de París. S’havia llevat tard de sota un edredó d’abrics vells, jugant amb els dits amb un braçalet d’imitació , símbol de Dan Kelly. Nebrakada femininum 203
―Què hi portes?―va preguntar Stephen.
―Ho he comprat a l’altre carretó per un penic ―va dir Dilly, rient amb nerviosisme― És algun luxe?
Diuen que té els meus ulls. D’altres em veuen així? Ràpida, llunyana i atrevida. Ombra de la meva ment.
Ell li va agafar el llibre sense cobertes de les seves mans. Francès elemental de Chardenal.
―Per què te’l vas comprar?―va preguntar―Per aprendre francès?
Ella va fer que sí amb el cap, posant-se vermella amb els llavis tancats.
No tinc cap sorpresa; és completament natural.
―Doncs, molt rebé ―va dir Stephen―, però vigila que Maggy no te l’empenyori. Suposo que tots els meus llibres han volat.
―Alguns―va dir Dilly― vam haver de fer-ho.
S’està ofegant. Consciència, salva-la. Consciència, tot està en contra nostre. Ella m’arrossegarà al naufragi , amb ulls i cabells. Cabells molt fins d’algues marines s’enrosquen al voltant meu, del meu cor i de la meva ànima. Una mort verda de salt.
Nosaltres.
Remordiment de consciència i consciència del remordiment.
Misèria! Misèria!
Secció 14 Cowley, Dedalus & Dollard
―Hola, Simon ―va dir el Pare Cowley―Com van les coses?
―Hola, Bob, vell amic―va contestar el senyor Dedalus― aturant-se
Van encaixar de mans sonorament davant de Reddy & Daughter’s204. El pare Cowley , com de costum, amb la mà anava estirant el seu bigoti. 205
―Quines són les millors notícies?― va dir el senyor Dedalus.
―Que se’n sàpiga, no gaires.―va dir el pare Cowley―Però jo estic a l’aguait amb dos homes que ronden pel voltant de casa, mirant d’efectuar-hi una entrada.
―Quina gràcia!―va dir el senyor Dedalus―Qui són?
―Oh―va exclamar el pare Cowley― Un cert usurer de la nostra coneixença.
―Amb l’esquena trencada, oi?― va preguntar el senyor Dedalus.
―Aquest mateix, Simon ―va contestar el pare Cowley― Reuben n’és el tipus. 206 Justament, estic esperant Ben Dollard, perquè li digui a Long John 207 que retiri aquells dos homes. Només necessito una mica de temps.
Va mirar amb vaga esperança amunt i avall del moll, mostrant la gran protuberància que tenia al clatell.
―Ja ho sé―va dir el senyor Dedalus, assentint amb el cap―. El pobre infeliç de Ben! Sempre fent un favor a algú. Agafa’t fort!
Es va posar les ulleres per mirar un instant el pont metàl·lic.
―Mira-te’l, per Déu ―va dir― tot cul i butxaques.
El jaqué blau i descordat de Ben Dollard amb el seu barret de seda i pantalons folgats, havien travessat el pont metàl·lic. Se’ls va acostar, caminant sense pressa, mentre es gratava amb força al darrere de les cues del jaqué.
Quan va ser a prop, el senyor Dedalus el va saludar:
―Mira aquest home amb els pantalons d’estar per casa.
―Mira’l ara, aquest
―va dir Ben Dollard.
El senyor Dedalus va escrutar amb fred menyspreu diversos punts de la figura de Ben Dollard. Després, dirigint-se al pare Cowly amb un gest, li va murmurar en to despectiu:
―Déu-n’hi-do aquest conjunt per a un dia d’estiu, no?
―Què passa? Que Déu maleeixi la teva ànima eternament―va grunyir furiosament Ben Dollard― He llençat, en ma vida, més roba de la que tu mai hagis vist.
Es va quedar al costat d’ells somrient, a ells primer i després a la seva espaiosa indumentària, mentre el senyor Dedalus n’espolsava el borrissol d’alguns punts tot dient:
―En tot cas, van ser confeccionats a la salut d’algun home, Ben.
―Així es rebenti el jueu que els va fer―va dir Ben Dollard―Gràcies a Déu que encara no l’he pagat.
―I com sona aquell basso profondo,208 Benjamin?―va preguntar el pare Cowley,
Cashel Boyle O’Connor Fitzmaurice Tisdall Farrell, murmurant amb la vista perduda, caminava de pressa més enllà del club del carrer Kildare 209
Ben Dollard va arrufar les celles i, amb l’expressió vocal de cantor, va deixar anar una nota ben baixa.
―Oo!― va entonar.
―Exacte. Aquest és l’estil―va dir el senyor Dedalus, assentint amb el cap, en sentir aquell brunzit.
―Què us sembla?―va preguntar Ben Dollard―No massa empolsegat, oi?
Es va tombar envers ells.
―Resultarà―va fer el pare Cowley, també assentint amb el cap.
El reverend Hugh C. Love caminava procedent de la vella casa capitular de l’Abadia de Santa Maria, més enllà de les refinadores de James i Charles Kennedy, acompanyat de geraldins 210 alts i de bona planta, en direcció al Tholsel 211, més enlla del Ford of Hurdles 212 .
Ben Dollard, escorant-se en direcció als aparadors, els hi va encaminar, enlairant joiosament els dits.
―Veniu amb mi a l’oficina del subsheriff ―va dir― que us vull ensenyar la nova preciositat que el Rock 213 té per a agutzil: una barreja de Lobengula 214 i Lynchehaun 215 . Val la pena veure de veure’l, creieu-me. Veniu. Casualment acabo de veure John Henry Menton a la Bodega això em costarà una caiguda si jo no... espereu un moment... Anem pel bon camí, Bob, creu-me.
―Per a uns quants dies, digues-li ―va dir el pare Cowley ansiosament.
Ben Dollard es va aturar a mirar-lo fixament, amb el seu sorollós orifici bucal obert, un botó penjant-li de la jaqueta al compàs d’un fil brillant, mentre ell s’anava treient les pesades lleganyes que li obstruïen els ulls, per sentir-hi millor.
―Quins quants dies? ―va tronar―És que el teu propietari no t’ha embargat el lloguer?
―Sí que ho ha fet― va dir el pare Cowley.
―Aleshores l’escriptura del nostre amic no és vàlida en el paper on està impresa― va dir Ben Dollard―El propietari té la prioritat. Li vaig donar un informe detallat: Avinguda Winsor, 29. El seu nom és Love?
―Exacte―va corroborar el pare Cowley―El reverend senyor Love, i exerceix el ministeri en algun lloc del país. Però, estàs segur del que m’has dit?
―Li pots dir a aquest Barrabàs de part meva―va dir Ben Dollard―que pot ficar l’informe allà on Jacko hi va ficar els seus cocos. 216.
Va conduir el pare Cowly amb audàcia vinculada a la seva corpulència.
―Jo diria que eren avellanes ―va dir el senyor Dedalus, mentre es penjava les ulleres davant la jaqueta i els seguia.
Secció 15 El Periple de Cunningham
―El xicot hi estarà perfectament―va dir Martin Cunningham, mentre sortien pel portal del pati del Castell de Dublín.
El policia es va tocar el front.
―Déu us beneeixi― va dir Martin Cunningham tot cofoi.
Va fer un senyal al cotxer que s’esperava, i aquest va tibar les regnes en direcció al carrer de Lord Edward 217
Bronze al costat d’or, el cap de la senyoreta Kennedy i el de la senyoreta Douce van aparèixer, costat per costat, al damunt de les ventalles de l’hotel Ormond 218
―Sí―va dir Martin Cunningham, amb els dits pentinant-se la barba―Vaig escriure al pare Conmee per exposar davant seu tot el cas.
―Podries provar amb el nostre amic―va suggerir el senyor Power, girant-se cap enrere.
―Boyd? 219―es va limitar a dir Martin Cunningham― No em toquis220.
John Wyse Nolan, endarrerit mentre llegia la llista 221, va córrer darrere d’ells tan ràpid com podia baixant pel turó de Cork.
Baixant per les escales de l’Ajuntament, el conseller Nanneti va saludar Alderman Cowly i el conseller Abraham Lyon, que pujaven.
El cotxe del Castell 222 va entrar buit a la part superior del carrer Exchange.
―Guaita aquí, Martin―va dir John Wyse Nolan, que se’ls havia avançat a l’oficina del Dublin Evening Mail―Veig que Bloom hi va posar el seu nom per cinc xílings.
―Molt bé―va dir Martin Cunningham, agafant la llista―I també hi ha posat els cinc xílings.
―Sense cap nota addicional en ambdós casos―va dir el senyor Power.
―Estrany però cert―va afegir Martin Cunningham.
John Wyse Nolan va obrir els ulls de bat a bat.
―Jo diria que hi ha molt de bondat en el jueu―va citar amb elegància 223
Van anar carrer Parlament avall.
―Allí hi ha Jimmy Henry 224 ― va dir el senyor Power― dirigint-se a can Kavanagh 225
―Hi va de dret ―va dir Martin Cunningham.
Al defora de la Maison Claire226, Blazes Boylan v el cunyat de Jack Mooney, 227, elegant i ben guarnit, de camí cap les Llibertats 228
John Wyse Nolan va tornar al costat del senyor Power, mentre Martin Cunningham va fregar el colze d’un homenet abillat amb un elegant conjunt de xeviot amb botons blancs, que caminava de pressa, amb algunes dificultats, més enllà de la rellotgeria de Micky Anderson.
―Els ulls de poll li fan la guitza al funcionari municipal―va dir John Wyse Nolan al senyor Power.
Van agafar la cantonada en direcció a les bodegues de Kavanagh. Davant d’ells va aparèixer el carruatge del castell aturat al portal d’Essex. Martin Cunningham, sempre parlant, mostrava sovint la llista que Jimmy Henry no mirava.
―I aquí també hi viu Long John Fanning ―va explicar John Wyse Nolan― de per vida.
La gegantina figura de Long John Fanning omplia el portal on s’hi estava dret.
―Bon dia, senyor Sub Xerif ―va dir Martin Cunningham, així que tots es van aturar per saludar.
Long John Fanning no els cedia el pas. Amb decisió, es va treure el seu enorme Henry Clay 229, i els seus ulls grossos i ferotges van arrufar les celles amb astúcia davant de les cares dels nouvinguts.
―Prosseguiran els pares cons-criptes 230 les seves pacífiques deliberacions? ―va preguntar, amb paraules plenes de causticitat, al funcionari municipal.
Era un autèntic infern obert als cristians231, deia Jimmy Henry tot emprenyat, en referència a la maleïda llengua irlandesa que parlaven.232. I volia saber on era l’autoritat per mantenir l’ordre a la cambra municipal. 233. El vell Barlow, el macer234, era al llit amb asma, per tant no hi havia maça damunt la taula, ni res en ordre, ni tan sols quòrum, i el Molt Honorable Joseph Hutchinson, alcalde (lord mayor) de Dublín era a Llandudno 235, mentre el petit Lorcan Sherlock li feia de locum tenens (lloctinent). Maleïda llengua irlandesa dels nostres avantpassats.
Long John Fanning va deixar anar una glopada de fum dels seus llavis.
Martin Cunningham parlava per torns , tot cargolant-se la punta de la barba, amb el funcionari municipal i el sub xerif, mentre John Wyse Nolan mantenia la calma.
―Qui era aquest Dignam?― va preguntar Long John Fanning.
Jimmy Henry va fer una ganyota i va aixecar el peu esquerre.
―Ui, els meus ulls de poll! ―es va queixar llastimosament― Per Déu, que me’n vaig escales amunt fins que pugui seure allà on sigui. Uff!, Uuu! Compte!
Sense contemplacions, es va obrir pas pel costat de Long John Fanning, i va pujar escales amunt.
―Tornant a la seva pregunta ―va dir Martin Cunningham al sub xerif―no crec que vostè el conegués, o potser sí.
John Wyse Nolan i el senyor Power s’hi van incorporar.
―Era una ànima petita i decent―va dir el senyor Power a la fornida esquena de Long John Fanning que pujava en direcció al Long John Fanning del mirall.
―Més aviat curt de talla, Dignam treballava a l’oficina de Menton― va dir Martin Cunningham.
Però Long John Fanning no aconseguia recordar-lo.
L’aire va fer arribar l’estrèpit de cascos de cavalls.
―Què és això?― va preguntar Martin Cunningham.
Allà on eren, tots es van tombar: John Wyse Nolan va tornar a baixar, i des de la freda ombra del portal va veure els cavalls passant pel carrer del Parlament, amb els arnesos i les llustroses quartilles brillant a la llum del sol
Alegrement van anar passant sense pressa, davant dels seus ulls freds i poc amistosos. Damunt les selles dels que obrien la marxa, entre salt i salt, hi cavalcava l’escorta.
―Què era?― va preguntar Martin Cunningham, tan bon punt va arribar al capdamunt de l’escala.
―El lloctinent general i el governador general d’Irlanda― va contestar John Wyse Nolan des de la planta baixa.
Secció 16 Saló de Te de la Companyia Panificadora de Dublín
Mentre trepitjaven la gruixuda catifa, Buck Mulligan va xiuxiuejar a Haines al darrere del seu panamà.
―En aquell cantó hi ha el germà de Parnell 236
Van escollir una tauleta a vora la finestra, al cantó oposat d’un home de cara allargada amb la barba i la mirada clavada amb gran atenció en un tauler d’escacs.
―És ell, aquell?―va preguntar Haines girant la vista enrere el seient.
―Sí―va dir Mulligan― És John Howard, germà seu i agutzil de la nostra ciutat.
John Howard Parnell va moure lentament un alfil blanc, i va retornar les seves urpes grises al front, on s’hi van quedar.
Un instant després, fent visera, els seus ulls van adreçar una mirada ràpida i enigmàtica al seu rival, i un cop més es van fixar en una concentració de peces.
―Prendré una mélange 237 ―va dir Haines a la cambrera.
―Dues mélanges ―va dir Buck Mulligan― I serveixi’ns també alguns brioixos i pastissets.
Quan ella s’havia anat, ell va dir tot rient:
― Per això li diem D.B.C., perquè tenen damn bad cakes 238. Oh, però tu et vas perdre Dedalus, parlant sobre Hamlet.
Haines va obrir el seu llibre tot just comprat.
―Ho sento ―va dir― però considero Shakespeare com la beatífica pradera de caça de totes les ments que han perdut l’equilibri. 239
Pels voltants del número 14 del carrer Nelson, es va sentir la cantarella del mariner de la cama amputada:
―Anglaterra espera...240
L’esclat de rialla de Buck Mulligan va fer sotraguejar alegrement la seva armilla primaveral.
―Hauries de veure’l ―va dir―quan el seu cos perd l’equilibri. Jo l’anomeno Ængus errant.241
―Segur que té una idée fixe 242―va dir Haines, pessigant-se la barbeta amb el polse i l’índex amb actitud pensativa. Estic especulant de quina mena es tracta. Persones com ell sempre en pateixen.
Buck Mulligan es va inclinar pel damunt de la tauleta tot seriós.
―Perquè desvien els pensaments pel mal camí―va dir―amb visions de l’infern. Ell mai no captarà la nota àtica243; la nota de Swinburne 244, de tots els poetes, de la mort blanca i de la sang del naixement 245 Aquesta és la seva tragèdia: ell no podrà ser mai un poeta, ni sentir la joia de la creació...
―Càstig etern ―va dir Haines, assentint lleument amb el cap― Comprenc. Aquest matí l’he abordat amb la creença; he vist que duu alguna cosa a la ment. Força interessant , perquè el Professor Pokorny de Viena en té un interessant punt de vista 246
Els ulls vigilants de Buck Mulligan van veure venir la cambrera. La va ajudar a buidar la safata.
―En els antics mites irlandesos, ell no hi podrà trobar cap rastre de l’infern ―va dir Haines, enmig d’alegres brindis― Hi manquen la idea de la moral, el sentit del destí, la idea de la retribució; força estrany que justament ell tingui aquella idea fixa.247 Escriu ell res per al teu moviment?
Va introduir àgilment dos terrossos de sucre a la crema batuda. Buck Mulligan va partir pel mig un brioix que encara fumejava i hi va entaforar mantega; amb bona gana va mossegar-ne un bocí ben tou.
―Déu anys― va dir, mastegant i rient― En deu anys escriurà alguna cosa. 248
―Sembla un camí força llarg ―va dir Haines, aixecant la cullera amb to pensatiu― Encara que no m’estranyaria que ho fes, després de tot.
Va tastar una cullera plena del con de crema del seu vas.
―Això sí que es autèntica crema irlandesa, la prendré ―va dir amb to d’autodomini― No m’agrada que me la imposin.
L’esquif «Elies», lleugerament atrotinat i a punt d’anar-se’n al desguàs, va salpar en direcció est, al costat de vaixells i xabecs, enmig d’un arxipèlag de suros , cap a l’altre cantó del nou carrer Wapping, passat el transbordador de Benson i al costat de la goleta de tres pals Rosevean , procedent de Bridgewater i carregada de maons.
Secció 17 El Periple d’Artifoni i de Farrell
Almidano Artifoni, caminant, va deixar enrere el carrer Holles, Sewell’s yard 249. darrere seu, Cashel Boyle O’Connor Fitzmaurice Tisdall Farrell , amb un pal de paraigües penjant-li del guardapols, va esquivar el fanal de davant la casa de Mr. Law Samith 250 i, després de travessar el carrer, es va posar a caminar per la plaça Merrion. A un certa distància darrere seu, un dansaire cec aprofitava els passos d’ell arran del mur del Trinity College.
Cashel Boyle O’Connor Fitzmaurice Tisdall Farrell va adreçar els seus passos fins a les alegres finestres del Sr. Lewis Werner 251 , per després donar la volta i retrocedir a bon pas per la plaça Merrion , mentre li penjava el pal de paraigües del seu guardapols.
Es va aturar a la cantonada de la casa dels Wilde 252, va arrufar les celles davant del nom d’Elies al Metropolitan Hall 253 , les va arrufar al plaer distant de la gespa del duc 254. Les ulleres el van enlluernar, en arrufar-les en direcció al sol, i, ensenyant les dents, va murmurar:
―Coactus volui. 255
Va entrar esperitat pel carrer Clare, repetint mil vegades rabiüdes aquelles paraules.
Havent deixat enrere a tota marxa les finestres del consultori dental del Sr. Bloom 256, el moviment del seu guardapols va fregar bruscament de costat un fi bastonet de cec i es va precipitar cap endavant, després de colpejar alguna cosa semblant a un cos. El cec dansaire va tombar la seva malaltissa cara envers aquella baluerna que corria.
―Déu et maleeixi ―va dir amargament― sigui qui siguis! Ets més cec que no pas jo, fill de puta!
Secció 18 El Periple de Mestre Dignam 257
Davant del local de Ruggy O’Donohoe 258, Mestre Patrick Aloysius Dignam, grapejant la lliura i mitja de carn de porc de Mangan (més tard Fehrenbach) que li havien enviat a buscar, anava pel càlid carrer de Wicklow caminant sense pressa. Era massa avorrit seure al saló amb la Sra. Stoer i la Sra. MacDowell , amb la persiana avall i totes elles amb llàgrimes i sanglots , mentre feien honor a aquell xerès excel·lent que l’oncle Barney 259 va dur de Tunney’s 260 . I anaven endrapant bocins de pastís de fruita casolana, mentre xerraven i sospiraven tota la fotuda estona.
Després del carrer Wiclow, el va aturar encara més l’aparador de Madame Doyle, amb els seus articles de vestits i tocats de cort. S’hi va quedar mirant l’anunci amb la figura de dos boxejadors, nusos de cintura en amunt, enfrontant-se amb els punys enlaire. Des dels miralls laterals, dos, després d’acompanyar en el sentiment Mestre Dignam, es van posar a mirar sense dir res amb la boca oberta: Myler Keogh, l’anyell favorit de Dublín, s’enfrontarà amb el sergent major Bennett, el terrible pinxo de Portobello, per una bossa de cinquanta sobirans 261; per Déu, que seria un bon pugilat per veure. Myler Keogh és el que duu la faixa verda. L’entrada costa dos xílings, i meitat de preu per als soldats; em seria fàcil fer moros a la mama. Però mestre Dignam va agafar l’esquerra de tornada; sóc jo qui estic de dol. Per cert, quan es celebra el combat? El vint-i-dos de maig ... segur que la fotuda cerimònia s’haurà acabat. Va girar cap a la dreta i Mestre Dignam va continuar per la dreta, amb la gorra torta i el coll de la camisa tombat enlaire. Se la va cordar, deixant la barbeta al descobert, i va veure la imatge de Marie Kendall, l’encisadora soubrette 262, al costat dels dos boxejadors: una d’aquelles estampes eròtiques que surten dins dels paquets de cigarretes que el seu amic Stoer 263 fuma, i que va rebre el ventallot del seu pare quan li ho va descobrir.
Mestre Dignam es va tirar avall el coll de la camisa i va continuar amb el seu lent periple. El millor boxejador , pel que fa a la força, era Fitzsimons 264 Home, un cop de puny d’aquell personatge et deixaria K.O. durant una setmana! Però, el millor boxejador científic era Jem Corbet abans que Fitzsimons se’l carregués, tot i la seva manera d’esquivar el cop.
En el carrer Grafton, Mestre Dignam va veure una flor vermella dins la boca d’un dandi elegant, i un encara més elegant parell de puntades de peu damunt d’ell, mentre escoltava allò que el borratxo li deia rondinant tota l’estona 265
Cap tramvia via Sandymount 266
Mestre Dignam es va posar a caminar pel carrer Nassau, i va canviar la carn de porc a l’altra mà. El seu coll de camisa es va tornar a enlairar i ell el va empènyer cap avall. El punyeter botó era massa petit per al trau de la camisa, final fotut. Va trobar col·legials amb les seves carteres. Demà tampoc no hi aniré, estaré fora fins el dilluns. Va trobar més col·legials. S’adonen aquests que estic de dol? L’oncle Barney va dir que la nit mateixa duria la notícia al diari aquesta nit; aleshores tots ells el llegirien i hi veurien imprès el meu nom i el del papa.
La seva cara es va tornar tota grisa, en comptes de la vermellor d’abans, mentre una mosca anava voleiant entorn del seu ull. El cruixir que sentia era que estaven cargolant els visos al taüt: i les patacades, quan l’estan baixant escales avall.
A dins hi havia el papa, i la mama plorant al saló, mentre l’oncle Barney deia als homes com havien d’agafar la corba. Era un gran taüt, espaiós i d’aparença forta. Què havia passat? L’ultima nit que el papa estava begut, dret en el replà demanava a crits les seves botes per anar-se’n a Tunney a empinar-se encara més, i ara amb la seva camisa semblava gros i curt com un barril. Mai més no el veuré. Això és la mort; el papa és mort; el meu papa és mort; i em va dir que fos un bon fill de la mama. No li vaig poder sentir res més, però vaig veure que la seva llengua i les seves dents maldaven per dir-ho millor. Pobre papa; era el senyor Dignam, el meu pare. Confio que ara és al purgatori, perquè el dissabte a la nit va anar a confessar-se amb el pare Conroy.
Secció 19 Cavalcada Virregnal
William Humble, 267 comte de Dudley i Lady Dudley, acompanyats del coronel lloctinent Hesseltine, van sortir a cavall de la residència virregnal, després de dinar. En el carruatge que els seguia, hi anaven l’honorable senyora Paget, la senyoreta De Courcy 268 i l’honorable Gerald Ward (Aide-de-Camp), per atendre les dames.
La cavalcada va sortir per la porta inferior del Parc Phoenix, saludat per obsequiosos policies, i va seguir deixant enrere el Pont del Rei 269, per la ruta dels molls del nord. El virrei va ser saludat amb la màxima cordialitat en el seu periple a través de la metròpoli. En el Pont de la Sang 270, el senyor Thomas Kernan , des de l’altra vora del riu, el va saludar inútilment per mor de la distància. Entre els ponts de la Reina i de Whitworth, els carruatges virregnals que hi van passar, no van ser saludats pel senyor Dudley White, llicenciat en lleis, mestre en arts i advocat, que va romandre dret en el moll d’Arran, al defora de la casa de préstecs de la senyora M. E. White, a la cantonada oest del carrer Arran, mentre es fregava el nas amb el dit índex, rumiant indecís si arribaria a Phibsborough més de pressa amb un triple transbord de tramvia, o bé cridant un cotxe, o bé a peu passant per Smithfield, Constitution Hill i l’estació terminal de Broadstone. A la porxada de les Quatre Corts, Richie Goulding, amb la bossa de costos de Goulding, Collis & Ward 271, el va veure amb sorpresa. Passat el pont de Richmond, a les portes de l’oficina de Reuben J. Dodd, advocat i agent de la Companyia Patriòtica d’Assegurança, una dona a punt d’entrar-hi va canviar els seus plans i, redreçant els seus passos pel costat dels aparadors de King 272, va dedicar una colla de somriures al representant de Sa Majestat. De la seva resclosa del moll de Wood, sota l’oficina de Tom Devan 273, el riu Poddle deixava anar, amb tota lleialtat, una llengua de liquids residuals. Pel damunt del tendal de l’hotel Ormond, els caps de les senyoretes Kennedy i Douce, or al costat de bronze, ho contemplaven amb admiració. Sobre el moll d’Ormond, el senyor Simon Dedalus, de camí des de la casa verda 274 a l’oficina del sub xerif, es va quedar quiet enmig del carrer i es va treure el barret. Sa Excel·lència va retornar graciosament la salutació del senyor Dedalus. Des de la cantonada de Cahill, el reverend Hugh C. Love, M.A. va fer una salutació no percebuda, sabedor de la gran benignitat amb què els senyors diputats havien concedit als eclesiàstics els beneficis que marcava la llei anglesa. Sobre el pont de Grattan, 275 Leneham i M’Coy, que s’estaven acomiadant mútuament, es posaren a contemplar els carruatges que els passaven pel costat. Mentre passava pel costat de l’oficina de Roger Greene i de la gran impremta vermellosa, Gerty MacDowell 276 , que portava les cartes del lli de suro de Catesby 277 per al seu pare que estava malalt, va endevinar per l’estil del carruatge que era el del virrei i la virreina, però ella no va poder veure què duia Sa Excel·lència la virreina, perquè tant el tramvia com l’enorme furgoneta de color groc de Spring & Sons 278 és van aturar davant d’ella per deixar pas a la comitiva del virrei. Més enllà de Lundy Fooot & Co, 279 i des de la porta ombrívola de les bodegues de Kavanagh, John Wise Nolan va dedicar un somrís d’amagada fredor tant al lloctinent general, com al governador general de Irlanda. El Molt Honorable William Humble, comte de Dudley, G.C.V.O.280 va deixar enrere la rellotgeria de Micky Anderson 281, amb els tic tacs dels seus rellotges a tothora, i també la sastreria de Henry i James, amb els seus elegants models de cera de galtes fresques i brillants, el gentleman Henry i el dernier cri James. Davant per davant del Portal de la Dama 282, Tom Rochford i Nosey Flynn contemplaven l’aproximació de la cavalcada. Tom Rochford, notant que els ulls de lady Dudley el miraven, va treure’s ràpidament els polses de la seva armilla color bordeus i va donar un cop de gorra en honor d’ella. Una encantadora soubrette, la gran Marie Kendall 283, amb les galtes empastifades i la faldilla tirada amunt, somreia descaradament, des del seu cartell, en honor de William Humble, comte de Dudley, i també del coronel lloctinent H. G. Hesseltine i també de Gerald Ward Aide-de-Camp. Des de la finestra de la D.B.C. 284, un alegre Buck Mulligan i un seriós Haines tenien la vista posada sobre l’equipatge virregnal que transitava damunt les espatlles d’ansiosos invitats, la gran massa dels quals enfosquiria el mateix tauler d’escacs que John Howard Parnell mirava tan atentament 285. Al carrer Fownes, Dilly Dedalus 286, forçant la vista més amunt del seu primer Chardenal 287 de llengua francesa, va veure ombres de sol escampades i radis de roda que enlluernaven amb el seu moviment. John Henry Menton, omplint la porta d’entrada dels Edificis Comercials, mirava fixament amb ulls de grans ostres de vi, mentre sostenia amb la seva grossa mà esquerra, un enorme rellotge amb tapa protectora, sense ni mirar-lo ni sentir-lo. Allà mateix on la pota davantera del cavall del Rei Bill 288 s’enfilava enlaire, la senyora Breen va rescatar el seu esvalotat marit de sota les ferradures dels cavalls de l’escolta. La dona li va xisclar la informació arran d’orella, i ell, donant-se per entès, va desplaçar els llibres a l’esquerra per saludar el segon carruatge. L’honorable Gerald Ward Aide-de-Camp, agradablement sorprès, va cuitar a tornar-li la salutació.
Secció 20 Desfilada dels homes de H E L Y
A la cantonada de Ponsonby 289, un exhaust portador de la lletra H , i al darrere seu quatre portadors, amb sengles barrets de copa, de les lletres E. L. Y, ‘S, també es van aturar, mentre els estufats escoltes i els carruatges ja eren lluny. Just al davant, als magatzems de productes musicals Pigott 290, el senyor Denis J. Maggini professor de dansa &co., feliçment retornats a la venda, caminaven seriosament, un cop el virrei ja havia passat pel davant sense fer-los cas. Arran de la paret del prebost 291 , venia animadament Blazes Boylan, calçat amb botines de color marró i mitjons amb rivets blau-cels, al so de «La meva noia és una noia de Yorkshire» 292.
Blazes Boylan exhibia, davant les pitreres blau-cels i els saltirons dels cavalls que obrien la comitiva, una corbata també blau-cel, un barret de palla d’ales amples decantat de forma provocativa, i un conjunt de sarja de color anyil. Amb les mans ficades a les butxaques de la jaqueta, es va oblidar de saludar però no d’oferir a les tres dames l’atrevida admiració dels seus ulls i la flor vermella enmig dels seus llavis. Mentre cavalcaven pel carrer Nassau, sa Excel·lència va fer adonar a la seva consort, que no parava de saludar, del recital de musica que s’estava celebrant en el parc del College: uns descarats vailets de les terres altes 293 baladrejaven amb retocs de timbals a l’esquena del cortège:
Però encara que ella sigui una mossa de fàbrica
I no porti vestits bonics
Barrabum.
Tanmateix jo tinc una mena de
Condiment de Yorkshire per a
La meva petita rosa de Yorkshire.
Barrabum. 294
Enllà de la muralla, els corredors discapacitats del quart de milla llisa, M.C. Green, H. Thrift, T.M. Patey, C.Scaife, J.N. Jeffs, G.N.Morphy, F. Stevenson, C. Adderly i W.C. Huggard, van obrir la cursa l’un darrere l’altre. A grans gambades, van deixar enrere l’Hotel Finn, mentre Cashel Boyle O’Connor Fitzmaurice Tisdall Farrell, amb l’ajut d’uns ferotges binocles, mirava fixament, més enllà dels carruatges, el cap del senyor E.M. Solomons 295, en la finestra del viceconsolat austrohongarès. Al bell fons del carrer Leinster, al costat del porticó del Trinity, el lleial reialista Hornblower es va tocar la seva gorra de tallyho 296. Mentre els llustrosos cavalls feien saltirons al costat de la plaça Merrion, Mestre Patrick Aloysius Dignam, tot esperant, va copsar com saludaven al cavaller que anava amb barret de copa, i aleshores ell també va enlairar la seva gorra negra, amb els dits encara enllardats del paper de la carn de porc. El coll de la seva camisa també es va enlairar. 297 . Per la seva banda, el virrei, per tal de poder inaugurar el basar de Mirus i ajudar amb fons per a l’hospital de Mercer, va cavalcar , amb els seus seguidors, cap al carrer Lower Mount. Davant per davant de la botiga de Broadbent 298 , va deixar enrere un cec captaire. En ple carrer Lower Mount, un vianant amb un impermeable marró, que menjava pa sec, va travessar ràpidament i sense prendre mal, per on transitava el virrei. Al pont del Canal Reial, el senyor Eugene Stratton , des de la seva tanca publicitària 299 i amb els seus llavis molsuts, donava la benvinguda els qui arribaven al terme municipal de Pembroke. 300 A la cantonada de l’avinguda de Haddincton, dues dones velles es van aturar, i van desplegar una ombrel·la i un sac ple d’onze escopinyes, per poder veure sorpreses un alcalde i una senyora alcaldessa sense la cadena d’or.301 A les carreteres de Northumperland i Landsdowne, sa Excel·lència, puntualment assabentat, rep la salutació d’uns caminants mascles especials, la de dos petits col·legials a la porta del jardí de la casa que deien que deien que havia despertat l’admiració de l’última reina en la seva visita a la capital irlandesa acompanyada del seu marit, el príncep consort l’any 1849. I, finalment, la salutació del robusts pantalons d’Almidano Artifoni engolits per una porta que es tancava.
1 A les afores de Dublín, unes dues milles i mitja al nord-est de l’església del Pare conmee.
2 Llatí: «De debò és digne i just», la frase que inicia el Prefaci de la pregària eucarística (anomenada també Canon, o secció central, a la Missa catòlica.
3 El reverend germà William A. Swan, director de l’Institut O’Brien (un centenar d’alumnes), a càrrec dels Germans Cristians, grup de laics catòlics que es dedicaven a l’ensenyament.
4 Períodes anuals, quan els catòlics d’una parròquia es re-dedicaven a la seva església, i feien campanya per recaptar diners per al seu ajut.
5 Antiga moneda de cinc xílings ; un quart de lliura esterlina.
6 Àrea relativament de moda al nord-est de Dublín, avui força deixada.
7 Lord canceller d'Anglaterra (1475-1530), home d’estat i un dels col·laboradors i consellers més poderosos d’Enric VIII.
8 Bessy Sheehy, esposa de David Sheehy, nacionalista i membre del Parlament (1885-90).
9 Ciutat de Derbyshire (Anglaterra), d’aigües famoses per a tractar indigestions, gota, reumatisme i malalties nervioses i cutànies.
10 Col·legi privat de jesuïtes per a alumnes masculins a la ciutat de Dublín.
11 M.P. vol dir Member of Parliament.
12 Mena de palmera , Areca catetxu, cultivada als països orientals, on la gent la cargolava per mastegar-la. Es deia que ajudava a mantenir la blancor de les dents.
13 Jesuïta anglès (1847-1922) famós pels seus sermons. El 1906, Joyce va descriure’l com la figura pública més divertida de l’Anglaterra actual.
14 Propi d’algunes barriades de Londres.
15 Es refereix, evidentment, a la demanda de la crucifixió de Jesús, quan udolaven els ocells nocturns.
16 La reputació dels gal·lesos, en aquella època, no era precisament de gent gaire senyora.
17 «from the little house», és a dir dels graus inferiors de Belvedere, nois de set a deu anys.
18 Tots els noms corresponen a persones històriques, ciutadans de Dublín.
19 La seva vestimenta extravagant el consagrava com a referent mòbil de la ciutat de Dublín.
20 Interpolació indiscutible, perquè no té res a veure amb del context de l’episodi narrat. El pati de Dignam, avui situat al carrer Parnell, a una milla i mitja de distància d’on es troba el pare Conmee,
21 Aquesta pregunta pot semblar adreçada al pare Conmee per part de Denis Maginni, amb la intenció de ficar-los tots dos a la mateixa escena. Però no és així.
22 Maria Estuard, filla de Jaume V d’Escòcia, i decapitada per Elisabet d’Anglaterra.
23 Abreviatura del llatí «Deo volente» («Si Déu vol»)
24 Equivalent al «beneficiari» d’una parròquia catòlica.
25 Avaluació catòlica de la fe protestant, atès que el compliment protestant de la seva fe herètica, constitueix una «ignorància» que «es considera «invencible» quan la persona és incapaç d’adonar-se’n, tot i utilitzar la diligència moral», segons «La Enciclopèdia Catòlica» de 1910.
26 Efectivament, Lord Aldborough posseïa diversos immobles a Anglaterra i Irlanda que li costaven un dineral. Una , al camp, per a la seva dona que va refusar viure-hi perquè no li agradava el lloc.
27 Vid. nota 1156.
28 És a dir, sense sagraments.
29 La que va ocupar-se de l’enterrament de Paddy Dignam.
30 Que cobreix el Canal Reial.
31 Abreviatura per a «curate in charge» («capellà en funcions»)
32 Als ravals del nord-est de Dublín.
33 L'església episcopal de North Strand Road
34 És a dir, aquells penitents que no saben mai quan han acabat de confessar-se.
35 De nom Eugene Augustus Ruhlmann (1861-1918), era un nord-americà que va esdevenir estrella del music-hall com a imitador de Negro. La seva primera gira la va fer a les Illes Britàniques.
36 Referència evangèlica cristiana.
37 Pare A. Castelein S. J. El rigorisme, el nombre dels elegits i la docrina de la salvació (Brussel·les 1899) El llibre sostenia que la majoria de les ànimes s’haurien salvat; i va ser immediatament atacat per «massa liberal» pels dogmatistes o rigoristes.
38 Deo Volente («si Déu vol»)
39 Primer vers del poema «La boda de Malahide», del poeta irlandès Gerald Griffin (1803-40)
40 El pare Conmee evoca la història de la muller de Robert, primer comte de Belvedere. Convicta de l’adulteri amb el seu cunyat Arthur Rochefort. Tanmateix Robert no es va divorciar d’ella , sinó que la va mantenir confinada a la finca de Rochefort propera al llac Ennel. El jesuïta pensa en ella, per la seva associació amb el Casal de Belvedere, la residència de l’Orde.
41 Consideració irònica, perquè els Rochefort eren protestants.
42 En llatí: «ejaculació de semen a l’interior de l’òrgan femení natural»; definició tècnica de l’acte sexual complet.
43 El narrador li atribueix la coneguda personalitat escènica.
44 Possiblement per «agrair-li» haver contestat la pregunta infantil «D’on vaig venir?» amb la fugida d’estudis «Et vam trobar sota una fulla de col».
45 El pare Conmee es refereix al seu «regne» com a rector del Col·legi dels Rostolls de Clongowes.
46 És a dir, la lectura litúrgica corresponent a l’hora nona (nou hores després de la sortida del sol)
47 «Oh Déu, (vine) al nostre ajut...» Obertura del salm 70 (69 Vulgata), que indica el començament de les Nones.
48 Resh, lletra hebrea que encapçala el verset vintè del salm 119 (118 Vulgata). El símbol és ר i correspon aproximadament a la nostra «r»
49 «Feliços els purs: La veritat és el principi de les teves paraules: tots els judicis de la teva justícia duren per sempre.
50 Sin. Lletra hebrea que encapçala el verset vint-i-unè del salm 119 (118 Vulgata).El símbol és ש i correspon a la nostra «s» sonora.
51 «Els prínceps m’han perseguit sense causa: però el meu cor s’enforteix per les teves paraules»
52 Encarregat de la funerària que ha enterrat Dignam.
53 Suburbi a tres milles i mitja al nord-est de Dublín.
54 De la Divisió de la Policia Metropolitana de Dublin, amb seu oficial al carrer Store, al nord del Liffey.
55 Stock de frases de salutació utilitzades per Bantam Lyons i Simon Dedalus.
56 Antoni Rabaiotti, que tenia una flota de carretons de mà per vendre gelats pels carrers de Dublín.
57 L’adroguer que tenia la botiga carrer amunt.
58 Fragment de la cançó «La mort de Nelson» lletra de S. J. Arnold, música de John Braham.
59 Germanes de Stephen Dedalus.
60 Advocat sense èxit, que hem trobat al capítol d’Eoli, discutint sobre periodisme amb altres professionals.
61 Aquesta interpolació d’un episodi distant estableix una referència per a la cronologia dels fets.
62 Expressió per escapolir-se de maleir el nom de Crist.
63 Del convent de les Germanes de la Caritat catòliques al carrer Upper Gardiner.
64 Es refereix a la campanada de l’assistent a la porta de la sala de subastes, on Dilly es troba amb el seu pare Simon Dedalus, com es veurà després.
65 Paròdia del Parenostre.
66 Un dels signes tradicionals de la fi del món.
67 Propietat de James Thorton, fruiter i florista de Sa Majestat el Rei i de Sa Excel·lència el Lord Lloctinent. Botiga d’alt rang.
68 És a dir, «pilota de joc» en termes de tennis.
69 Aquestes «peres gruixudes» i «préssecs madurs» podrien tenir una consideració sexual, atès que Boylan es prepara per a una «liason».
70 Els cinc homes anunci que ja hem descrit abans, que fan propaganda de la papereria on Bloom solia treballar-hi.
71 Passatge cobert des del Temple Bar fins al moll de Wellington a la vora del sud del Liffey,
72 Es tracta de Bloom.
73 Mr. Boylan és allò que els irlandesos en dirien un «chancer», és adir, un oportunista.
74 Italià: «però!»
75 Popularment anomenada Goldsmith’s knobby poll. Olivier Goldsmith (1728-74), home de lletres irlandès. En el seu epitafi es deia d’ell «Aquí descansa Nolly Goldsmith, breument Noll / Que escrivia com un àngel, i parlava com un pobre lloro»
76 Vulgarment, «turistes anglesos».
77 Italià: «Jo també tenia aquestes idees, quan era jove com vostè. Després m’he convençut que el món és una bèstia. És pecat. Perquè la veu de vostè ...seria una font d’ingressos, endavant. En comptes d’això, vostè se sacrifica.»
78 «incruent», és a dir, «sense sang».
79 Italià: «Esperem-ho. Però, escolti. Cal que hi reflexionem».
80 Les terres muntanyenques escoceses.
81 Italià: «Hi reflexionaré»
82 Italià: «Però, de debò, eh?»
83 Petita ciutat al sud-est de la badia de Dublín.
84 Italià: «Aquí el tinc, vingui a veure’m i pensi-hi. Adéu, benvolgut.
85 Italià: «A reveure, mestre. I gràcies,»
86 Italià: «De què?. Ai, perdoni, eh? Tantes coses belles!
87 Popularment, «escocesos»
88 Secretària de Boylan, que només apareix en aquesta Secció.
89 Novel·la de sensacional intriga, obra de Wilkie Collins, soci de Dickens. A la trama hi ha de tot: bogeria, assassinat, identitats confoses, revelacions tardanes...
90 En realitat Marian (no Marion) a la novel·la de Collins. «Ell» és el comte italià Fosco, un home vil de talla falstaffiana.
91 (1840-86) Una de les més populars novel·listes sentimentals de l’època.
92 Interpolació avançada d’un paràgraf de la secció 9, on es presenta l’autor de l’invent, Tom Rochford.
93 Data del Bloomsday, que cada any celebra la societat joyceana.
94 1763-98. Theolbald Wolfe Tone, un dels grans patriotes irlandesos, i un dels principals fundadors de la Societat d’Irlandesos Units en 1791. Va morir suïcidat en juna presó de Dublín.
95 (1864-1974). Cantant i comediant anglesa, famosa per les seves pantomimes.
96 Soprano lleugera. El terme va arribar a Anglaterra via provençal i després francesa.
97 Hotel, la propietària del qual la Sra. De Massey.
98 Un cantaire del Teatre Gaiety.
99 Ringabella és una petita badia, i Crosshaven un poble prop de l’entrada del port de Cork, a la costa sud d’Irlanda.
100 Vesta. Petit llumí de fusta, que deu el seu nom a la deessa romana de la llar de foc i les flames.
101 Thomas Fitzgerald, 10è comte de Kildare. Als 21 anys va ser nomenat Governador d’Irlanda. Sllken (de seda) fa al·lusió als elms rivetats seda que duien els seus guerrers.
102 Silken Thomas va rebutjar l’aliança amb Enric VIII en el concili celebrat a la casa capitular de l’Abadia de Santa Maria, llençant la seva espasa « enmig dels terratinents anglesos».
103 Després que el Parlament irlandès fos dissolt el 1800 per l’Acta d’Unió, l’edifici va ser venut al Banc d’Irlanda (1802), estipulant que el recinte de la Cambra dels Comuns s’alterés de tal manera que no pogués servir de lloc per a discussions i debats públics ,
104 La primera Sinagoga de Dublín data del 1650, fins que el 1892 la congregació es va traslladar a la nova Sinagoga de l’avinguda d’Adelaida.
105 Interpolació intrusiva, referint-se a una trobada que Haines i Mulligan han de tenir amb el germà de Parnell.
106 Poderosa família anglo-irlandesa, que conserva la seva herència des del segle XII. Al segle XVIII havien esdevingut els ducs de Leinster.
107 Interpolació que fa referència a la dona jove que el pare Conmee troba enmig del camí, acompanyada del seu nòvio. (Secció 1).
108 La conspiració dels catòlics anglesos per destruir el Parlament anglès i el rei Jaume I, fent esclatar una mina secreta sota la casa dels Lords (novembre de 1605).
109 Seguint les ordres d’Olivier Cromwell, Lord Protector, que odiava els catòlics i els irlandesos.
110 Mor, en gaèlic irlandès, Gran.
111 A la secció 7, hi ha una intrusió d’aquest paràgraf. Un invent destinat als teatres, que acostumava a encadenar diversos shows durant tota la jornada. L’invent permetia a l’espectador que hi acudia a mig fer, assabentar-se del nom del show que es representava en aquell moment.
112 Escena interpolada dels Quatre Tribunals, un gran edifici del segle XVIII a la vora del Liffey, suprimits a la Guerra Civil (1922) i actualment restaurat com a Tribunal de Justícia Irlandès. Més informació a la Secció 10.
113 Personatge que hem trobat abans en el pub de Davy Byrne on Bloom hi dinava.
114 Vid. Nota 1780.
115 Vid. Nota 533
116 Vid. Notes 2222-23
117 Hotel i Restaurant, a la cantonada dels carrers Sycamore i Essex Est. Leneham i M’Coy tomben i continuen en direcció est cap a Temple Bar.
118 És a dir, l’hospital Infermeria de la Caritat, sota la cura de la Germanes de la Misericòrdia.
119 Sceptre era un poltre mascle no femella, i el seu preu de sortida a la Carrera de la Copa d’Or era de set contra quatre.
120 Traficant de te al major. També polític i magistrat a Dublín, i membre de les juntes directives de diverses institucions benèfiques de la ciutat.
121 Un altre traficant de te i vi d’allà a la vora.
122 Vid. Nota 693
123 Aquest petit paràgraf és una intrusió que ens remet a la Secció 19.
124 Expressió popular anglesa per indicar una aposta on s’hi guanya la mateixa quantitat de diner que s’hi ha apostat.
125 Segurament Bloom.
126 Passatge que mena cap a Temple Bar a la ribera sud del Liffey.
127 Del petit poema «La meva bonica Jane» o «When the Bloom is on the Rye» («Quan la flor brota en el sègol» d’Eduard Fitzball i música de Sir Henry Bishop (1786-1855).
128 Una altra intrusió d’un sol paràgraf.
129 Reformatori catòlic de Sant Kevin, a les capçaleres del riu Glencree. El «sopar anual» era una ocasió per recaptar fons. Des de 1974, la institució s’anomena Centre de Reconciliació de Glencree.
130 Al començament de l’episodi havia caigut daltabaix, quan Molly va obrir la finestra per tirar una moneda a un captaire.
131 Paròdia dels versets inicials de «Les tres de la matinada», del músic Julian Robledo: El lector de certa edat recordarà la versió castellana «Las tres de la madrugada / acaban de sonar» a ritme de vals.
132 «Lo, the early beam of morning». No és un duet, sinó un quartet de l’opera de Michael William Balfe, «El setge de la Rochelle» (1835).
133 Una altra picaresca al·lusió a la pitrera de Molly.
134 Maria Monk (1817-1850) una canadenca que havia arribat a Nova York el 1835, dient que havia fugit del convent de l’Hôtel Dieu, a Montreal, queixant-se de les pràctiques, que n’era testimoni. Els centenars de milers d’exemplars venuts van donar lloc a una violenta agitació anti-catòlica. L’any següent, ella mateixa va dir que era un frau, però això va tenir poc efecte entre els agitadors.
135 Obra apòcrifa d’un Pseudo-Aristòtil , de caràcter eminentment eròtic i pornogràfic.
136 Vid. Nota 937.
137 (1825-1895). Novel·lista austríac que va donar nom al masoquisme.
138 Altres obres seves publicades a París, amb títols tan significatius com Les cinc fessées de Suzette, traduïda més tard com La Flagel·lació de Suzette.
139 De forma inadvertida, Bloom practica les sortes biblicae, és a dir, la selecció aleatòria d’un passatge per tractar-lo com a revelador o profètic
140 Reminiscència de Miss Flyte «una dona vella petita i curiosa», força «grillada» que ronda per les corts de la cancelleria a Bleak House de Dickens.
141 És a dir, les Quatre Corts irlandeses de l’època de les que ja n’hem parlat abans.
142 Ex parte, moció decidida pel jutge sense requeriment de les parts.
143 Intrusió de la Secció 9.
144 Els articles a subhastar es marcaven en guix.
145 Feia dues hores, Bloom l’havia vist. Vid. Nota 1747.
146 Intrusió de la Secció 4 (Vid. Nota 1747)
147 Inclusió que ens remet a la carrera ciclista al voltant del circuit tancat del Parc del Col·legi de la Universitat de Dublín.
148 Intrusió que ens remet a la Secció 12 d’aquest capítol.
149 Un pub de Dublín.
150 És a dir, sense esperança de salvació, perquè des d’un punt de vista cristià doctrinari, ells estarien eternament condemnats, per haver refusat acceptar Jesús com el Messies i haver demanat la seva crucifixió.
151 Intrusió que ens remet a la Secció 19.
152 Al·lusió a la Casa de Caritat de Santa Mònica vídua, prop d’on es troben els nostres personatges.
153 William C. Crimmins, Traficant de te, vi i licors. Graduat al Trinity College i Guardià Pobre de la Llei, és a dir, Protestant i i Conservador.
154 Vid. Nota 1156.
155 El 16 de juny de 1904, els prejudicis de Kernan no podien fonamentar-se en les simples notícies, però el pas del temps demostraria que el desastre del General Slocum no no era només culpa del capità del vaixell o de la ineptitud d’una tripulació presa del pànic, sinó també de la corrupció : les mànegues d’aigua estaven tan podrides que havien estat denunciades i el vaixell immobilitzat amb un dret de retenció de 1.000 $. Misteriosament, però, el dret de retenció es va reduir a 25 $ el 14 de juny, i ben aviat sense càrrecs, de manera que l’Slocum podia salpar (mànegues podrides incloses) el 15 de juny.
156 Aquest diàleg és una intrusió en el monòleg de Kernan, suposadament concorrent amb aquell monòleg.
157 William Scott, sastre i mestre de confecció d’última moda, gens barat.
158 El sastre
159 El club del carrer Kildare era el més elegant de tots els anglo-irlandesos masculins de Dublín.
160 La intenció de Kernan és trobar l’epítet adequat per al venedor, però tradicionalment l’epítet es referia al viatger de camí ral. El Cavaller de la Ruta és també el nom d’una òpera còmica de Percy French i música de de Houston Colliston.
161 Del filòsof George Berkeley Siris (1744) per descriure l’agua enquitranada, medecina medieval de gust desagradable.
162 Intrusió en un paràgraf més endavant. Es tracta de l’arribada d’un esquif anomenat així
163 Lloc on Kernan no hi havia estat mai.
164 Vid. Nota 600.
165 El testimoni ocular tradicional hi veia una referència a 1 Reis 21, 19, quan el Senyor s’adreça a Elies perquè digui a Acab: «A la plaça on els gossos van llepar la sang de Nabot, també els gossos hi lleparan la teva sang »
166 Nom d’una famosa cançó militar britànica, Tipperary és un comtat rural a unes setanta-vuit milles al sud-oest de Dublín. Els imbècils tradueix la paraula gaèlica bastún, que vol dir un home o un xicot incaute o ignorant.
167 Advocats.
168 La Rebelió del 1798.
169 (1760-1834) Patriota irlandès, jutge i historiador. Com a membre del Parlament Irlandès, és va oposar fermament a l’Acta d’Unió.
170 Amb les seves picabaralles i duels de sang.
171 Episodis comuns entre aquells irascibles jugadors de cartes.
172 (1763-98) President del Comitè Militar dels Irlandesos Units , i considerat l’ànima de la rebelió de 1798.
173 Alcalde de Dublín i brutal cap de policia.
174 On Fitzgerald i la seva dona solien trobar-se.
175 Kernan és un «west Briton», pro anglès i contra la independència irlandesa.
176 John Kells Ingram (1823-1907), poeta irlandès i home de lletres. El poema és «La memòria dels morts»
177 De la cançó «The Croppy Boy» (El noi de la collita)
178 Tallador de gemmes.
179 Adjectiu que hem vist al capítol primer, que procedeix d’Homer (oinoy) relatiu al mar i de significat incert.
180 Evoca el discurs de Mammon als àngels caiguts, al Paradís Perdut de Milton: «I amb impies mans van saquejar els budells de la seva mare Terra/ Buscant-hi els tresors més amagats»
181 Evoca Jn 1, 5 : «I la llum va brillar en les tenebres / I les tenebres no ho van comprendre»
182 Evoca Apo 12, 4 « I la seva cua (la del drac) va arrabassar la tercera part de les estrelles del cel , i les va fer caure a la terra»
183 Thomas Russell, el personatge que Stephen contempla des de la seva finestra, lapidari i tallador de pedres precioses. En la fantasia de Stephen, el mariner seria Bloom i la ballarina Molly exhibint l’ou de robí.
184 En l’obra «Els devoradors de pedres precioses», (1893) Yeats descriu una visió de «l’Infern cèltic...l’infern de l’artista»: «un dia em va semblar veure...innombrables simis menjant pedres precioses del palmell de les seves mans. Les pedres eren brillants verds i carmesins, i els simis les devoraven amb insaciable fam».
185 Vid. Nota 1448.
186 Vid. Nota 96
187 Irishtown es troba a la costa de la badia de Dublín, al sud mateix de la boca del Liffey.
188 Es troba sobre el riu Dodder en direcció al central-sud de Dublín.
189 Evoca la novel·la del nord-americà James Lane (1849-1925) «L’ànim de pasturar»: «...Les nostres voluntats certament poden abastar la llargada dels nostres braços mentre les nostres veus puguin penetrar l’espai; però sense nosaltres i dintre de nosaltres es mou un univers que ens salva o ens enruna només pels seus propis propòsits...»
190 Evoca les famoses línies de «Estances de la Gran Cartoixa» de Mathew Arnold (1855) quan el qui parla es descriu a si mateix com a «Errant entre dos mons, l’un és mort / L’altre sense poder per néixer»
191 És a dir, un déu.
192 Stephen diu això tot passant pel costat de la rellotgeria de William Walsh.
193 7 d’abril de 1860.
194 Comtat del Sud d’Irlanda, famós pel seu llac «romàntic», i les seves muntanyes.
195 Llati: «A Stephen Dedalus, alumne excel·lent , portador de la palma».
196 El paràgraf, una intrusió.
197 O «estrella de David». Emblema del judaisme, símbol de la protecció divina.
198 Se llegeix Sel a la versió alemanya de l’obra; per tant si la frase fos Sel el yilo, es podria considerar una reproducció fonètica de l’espanyol Cielillo,i nebrakada podria ser la versió sefardita de «beneïda». Així el text podria llegir-se com: «El meu petit cel de la feminitat beneïda , estima'm només a mi. Sant. Amen .»
199 La versió alemanya de l’obra qualifica Salanka com a Pater no Peter, Prior (no Abat) d’un famós monestir trapenc espanyol. Però no ha estat possible identificar Salanka com a Salamanca.
200 Vid. Nota 114.
201 Vid. Nota 116
202 Així està pintat Carles I, segon rei Estuard d’Anglaterra.
203 «Beneïda feminitat», com hem vist abans en el macarrònic text.
204 En la realitat, Richard Reddy, res de «filles», un antic negociant.
205 Si hagués pròpiament un sacerdot, no hauria portat bigoti.
206 Vid. Nota 433
207 John Fahning (de ficció) subsheriff de Dublín.
208 Italià. En llenguatge musical, una veu de baix molt profonda.
209 Inserció d’allò succeït feia una hora. Bloom i la seva companyia del moment, la senyora Josie , van observar amb una punta d’humor la manera de caminar de Farrell , fora dels fanals, tot i que no hi havia gent a la voravia. (Episodi de la Biblioteca al capítol dels Lestrigons.)
210 Vid. Nota 1784.
211 Literalment : «toll collector booth» és a dir, «cabina recaptadora de peatge» (com els tradicionals «burots» catalans. )
212 Antic nom d’una Calçada elevada que permetia travessar el riu Liffey. El paràgraf és una inserció que ens retrotrau al trajecte del reverend després de trobar-se amb Ned Lambert i O’Molloy a l’Abadia de Santa Maria.
213 Possiblement nom pejoratiu del subsheriff, per la seva forma brutal de reprimir les revoltes.
214 Rei zulú dels Matabele, famós per l’audàcia de la seva lluita contra les incursions europees al seu territori
215 Alies d’un tal James Walshe, que va agredir i gairebé matar una dona a l’illa d’Achill, a la costa oest d’Irlanda.
216 Expressió possiblement treta del conte infantil «El mico burleta» on el mico Jacko menja cocos.
217 A 80 iardes al nord del castell, cosa que vol dir que Cunningham i companyia caminaran aquesta distància per muntar el carruatge.
218 «Bronze» i «or» descriuen el color dels cabells de cadascuna de les cambreres de l’hotel.
219 William A. Boyd, secretari general de la Young Men’s Christian Association de Dublín
220 Evoca el famós «Noli me tangere», paraules de Jesús a Maria Magdalena, després de la Resurrecció (Jn 20, 17).
221 D’aquells qui havien contribuït al suport temporal de la vida i el fill de Dignam.
222 Un transport públic a la ruta del qual hi havia el Castell de Dublín. Castell és un nom alternatiu al de Turó de Cork on els seus amics hi estan caminant.
223 De «El Mercader de Venècia» Shylock proposa a Antonio quedar-se una lliura exacta de la seva carn, si falla en pagar el deute en el termini convingut. El propi Antonio declara «Estic content, de debò/ segellaré aquesta mena de tracte / I dic que hi ha molt de bondat en el jueu».
224 Assistent del Consistori.
225 James Kavanagh, jutge de pau i traficant de te, vi i licors (a l’intersecció del Portal d’Essex, d’on procedien les bodegues )
226 Vid. Nota 1481
227 Bob Doran, que està de folgança.
228 El paràgraf és una intrusió.
229 Polític nord-americà, orador i home d’Estat (1777-1852). Hi ha discrepàncies quant al significat en el text: per alguns, es tracta d’un cigar popular que duia aquest nom; per d’altres un barret de palla de grans proporcions que també el duia.
230 Nom donat als senadors romans després de l’expulsió dels tarquins (510 d.C.) Brutus, fundador de la república romana, va afegir cent ciutadans al nombre de senadors, i els noms dels nou vinguts van ser afegits (conscripta) als murs. Fanning es refereix a la reunió del Consell de la Ciutat de Dublín (la Corporació), integrada per vint consellers i seixanta regidors d’entre els vint districtes de la ciutat.
231 Tret de l’obra «Infern obert els cristians; precaucions per no entrar-hi» (1688), de Giovanni Pietro Pinamonti (1632-1703), jesuïta italià.
232 El moviment per revitalitzar l’irlandès com a llengua cultural d’Irlanda va donar lloc a intents sovintejats de fer-la llengua oficial de Dublín.
233 Heus ací la resposta: jugant a escacs a la C.P.D. (Companyia Panificadora de Dublín). I l’autoritat era John Howard Parnell, un dels deures del qual era mantenir l’ordre en les reunions de la Corporació Municipal de Dublín.
234 Que duia la maça, com a símbol d’autoritat, davant de l’alcalde (lord mayor), o del seu representant.
235 Balneari de moda al nord de Gal·les.
236 John Howard Parnell (1843-1923), germà gran del líder nacionalista irlandès Charles Stewart Parnell, i després de la mort del seu germà, membre del Parlament pel partit nacionalista parnellista.
237 Francès: literalment barreja; en aquest cas, de fruites amb crema espessa.
238 Joc de paraules del text original. La Panificadora, en anglès «Dublin Bakery Company» (inicials D.B.C.) segons Mullighan servia «Damn Bad Cakes», és a dir, «una merda de pastissets dolents».
239 L’anglès Haines, el compara amb el Paradís dels indis nord-americans, per criticar la irresponsable especulació sobre Shakespeare a la darrere meitat del segle XIX.
240 Fragment de «La mort de Nelson».
241 Fill de Dagda, el déu suprem de les tribus de Dana. Era la divinitat irlandesa de la joventut, la bellesa i l’amor. Se’l retrata amb els ocells de la inspiració voleiant-li al voltant del cap.
242 Terme tècnic establert pel psicòleg francès Théodule Ribot (1839-1916)
243 És a dir, el nivell de la cultura d’Atenes del segle V a.C.
244 Algernon Charles Swinburne (1837-1909). Un dels poetes lírics més reeixits de l’era victoriana; símbol preeminent de la rebel·lió contra el conservadorisme de la seva època. Els seus temes eren sexuals explícits i tot sovint patològics
245 De Swinburne «Genesis» a «Cançons abans de l’aurora» : «Perquè la gran labor del creixement, essent múltiple, és una / Una sola cosa és la mort blanca i el naixement amb color de sang / L’aire invisible i el sol que tothom agraeix / I l’aigua infecunda i la terra plena de nens»
246 Julius Pokorny, especialista en filologia cèltica a Viena des de 1914 i professor de Cèltica a la Universitat de Berlín de de 1921. Le seves preocupacions eren els orígens racials i la longevitat racial.
247 La idea que els irlandesos són immorals o amorals no pertany tant a Pokorny com a la típica actitud conservadora anglesa. Parteix , com a mínim, de Giraldus Cambrensis c.1146 -c.1220, on descriu els irlandesos nadius com a infectats «d’abominable engany i de la pesta de la traïdoria»
248 Recorda «Son i Poesia» de John Keats «Oh, durant deu anys, puc jo / Atipar-me de poesia; així que puc fer-ho / Perquè la meva pròpia ànima així ho ha decretat».
249 James Walter Sewell & Fill i James Simpson, repositori de cavalls , i establiment de comissions i uniformes.
250 Philip H. Law Smith, advocat.
251 Cirurgià oculista i oftalmòleg de l’hospital de Mater Misericordiae i Royal Victoria Eye, i de l’Hospital de l’Oida. Les seves «alegres finestres» donaven al nord de la Plaça Merrion,
252 Sir William i Lady Wilde, pares d’Oscar Wilde havien viscut feia temps al número 1 de la Plaça: Així Sir William, oculista, tenia la consulta a «casa seva.»
253 Confusió de l’autor, perquè Farrell no pot mirar el Metropolitan Hall, que es troba al carrer dse l’Abadia (al nord del Liffey) i no pas el Merrion Hall, que es troba lluny a l’esquerra d’ell, a la cantonada del carreró de Denzille (avui Carrer Fenian).
254 La gespa de Leinster House, al sud-est d’on es troba Farrell.
255 Llatí, literalment significa: «Tot i coaccionat, ho he volgut». La frase es troba en el Codi legal de Justinià: «Si metu coactus adii hereditatem, puto me heredem effici, qua quamvis esset noluissem, tamen coactus volui» (Si he estat forçat per la por a acceptar una herència, considero que m’han fet hereu, perquè encara que jo no hauria volgut que me l’oferissin lliurement, tanmateix, encara que forçat, jo l’estava volent).
256 Es tracta aquí de Marcus J. Bloom, cirurgià dentista pel Col·legi Maynooth, sense cap relació amb Leopold Bloom.
257 Intrusió a la Secció 9
258 Bar internacional al carrer Wicklow, 23
259 Bernard Corrigan, germà de la Sra. Dignam.
260 William J. Tuny, botiguer i proveïdor familiar de queviures, te, vi i begudes alcohòliques.
261 Equivalent a cinquanta lliures, que avui dia seria aplicable a un combat semiprofessional.
262 Vid. Notes 2222-23
263 Fill de la Sra. Stoer que hem vist abans en el saló plorant de dol i atipant-se.
264 Robert Fitzsimons (1862-1917), un pes pesat anglès que va guanyar el campionat del món de 1897 , en deixar K.O. J.J.Corbett.
265 El «dandi elegant» és Boylan. El borratxo és Bob Doran (nota 645)
266 Durant el dia, els tramvies sortien del Pilar de Nelson en direcció Sandymount via carrer Nassau, cada deu minuts.
267 William Humble Ward, segon comte de Dudley (1866-1932), Conservador i Senyor Lloctinent (governador) d’Irlanda, casat amb Rachel Gurney el 1891: dos fills, tres filles.
268 Sir John de Courcy va ser un dels herois anglonormands de la invasió d’Irlanda (segle XII), i Henry William Paget , comte d’Angelsey, també havia estat un heroi militar a la batalla de Waterloo.
269 Sobre el riu Liffey, tot just sortint del Parc, anomenat així en honor de la visita de Jordi IV a Dublín. Avui s’anomena Pont de Sean Heuston.
270 Bloody Bridge, anomenat Pont de la Caserna el 1904. El nom anterior prové de la mort de quatre aprenents a mans dels militars, per protestar que el pont no servís per infraestructures civils (1670)
271 Vid. Nota 808.
272 William King, impressor i llibreter de manuals de llei.
273 Funcionari del Departament de Depuració d’aigües de la Corporació dublinesa. Aquell Departament era el focus de la controvèrsia que originava d’un el retard en la construcció d’un sistema de clavegueram centralitzat peer a Dublín.
274 The Greenhouse: Urinari públic situat a l’extrem oriental del moll d’Ormond
275 Antigament, Pont d’Essex, i després pont de Richmond.
276 Personatge femení que sortirà més endavant.
277 Linòleum manufacturat per T. Catesby &Sons , Ltd. a Glasgow.
278 Tractants i transportistes de carbó, agents immobiliaris, i magatzemistes de mobles.
279 Majoristes de tabac i de rapè.
280 Knight, Grand Cross of Royal Victorian Order (Cavaller, Gran Creu de l’Orde Reial Victoriana)
281 Personatge que hem vist abans.
282 Entrada a la muralla oriental de la ciutat medieval de Dublín, que ja no existeix.
283 En l’anunci del teatre de l’Empire Palace.
284 Vid. Nota 2365
285 Sobre aquesta afició per als escacs de John Howard Parnell , parent dels Parnell nacionalistes, vegeu Secció 16 d’aquest capítol.
286 Una de les germanes de Stephen.
287 Manual d’estudi amb què Silly aprenia l’idioma.
288 La molt vilipendiada, i objecte de tota mena d’agressions, estàtua eqüestre del Rei Quillem III (Guillem d’Orange). Guillem va derrotar els irlandesos a la batalla del Boyne (1690) suprimint una altra demanda de independència i reduint Irlanda a l’estatus de colònia penal. Se’l recorda amb un bocí més de cordialitat que Cromwell com a gran opressor. Va ser retirada l’any 1929.
289 Edward Ponsonby, venedor de llibres de lleis i de temes generals, agent governamental i contractista.
290 Pigott & Co, venedors de pianos i d’altres instruments musicals, així com partitures i d’altres publicacions musicals.
291 És a dir, de la Casa del Prebost del Trinity College
292 De C.W. Murphy i Dan Lipton. Boylan la sentia cantar a l’altre cantó de la pared
293 Probablement, dels highlands d’Escòcia.
294 Fragment de la cançó indicada a la nota 2419.
295 Membre prominent de la comunitat jueva de Dublín. Óptic, fabricant d’ulleres i d’instruments matemàtics i auditius.
296 Tradicional crit de cacera,quan la presa és albirada. Els funcionaris del Trinity College de Dublín encara porten una gorra no gens diferent de la dels antics membres de les caceres.
297 Com de costum, com hem vist abans.
298 J. S. Broadbent, botiga de fruiteria .
299 Artista musical nord-americà, que es disfressava de negre, per a les seves actuacions. N’hem parlat més enrere.
300 Situat al sud-est de Dublín.
301 Que només duia en afers d’Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada