Cap 9 Scilla i Caribdis (La Biblioteca)

  

Amb to cortès, com per tranquil·litzar-los, el bibliotecari quàquer ¹ va remugar:

―I no és cert que nosaltres tenim aquelles pàgines, que no tenen preu, de Mestre Wilhem? ². Un gran poeta que parla d’un gran poeta germà³ . Una ànima dubitativa ⁴que pren les armes contra un mar de dificultats, turmentat pels mateixos dubtes conflictius que es veuen a la vida real.

Va fer un cinquè pas ⁵ cap endavant sobre el cruixent terra de cuiro, i un pas enrere de la mateixa dansa damunt del solemne pis.

Un silenciós assistent, des de la porta ajustada, li va fer un silenciós senyal.

―De seguida vinc ―va dir ell, fent el gest d’anar-se’n, però retenint-se― El magnífic somiador inefectiu, que topa amb dolor contra la dura realitat. ⁶ Així, a un sempre li sembla que els judicis de Goethe són veritables; veritables en una anàlisi més detallada.⁷

Després d’una anàlisi de dues passes, ell ha tocat el dos amb un coranto ⁸. Aquest calb, més atent que res a la porta, ha dedicat les seves enormes orelles a les paraules de l’assistent: les ha escoltat, i ha fotut el camp.

Dos a fora ⁹

―El senyor de la Palisse―va etzibar Stephen en to burlesc― era viu quinze minuts abans de morir.¹⁰

―Has trobat aquells sis estudiants de medicina valents ―va preguntar John Eglinton¹¹ amb mala baba de vell― per escriure El Paradís perdut al teu dictat? ¹²Ell l’anomena Les Penes de Satanàs ¹³

Somriu. Somriu amb el somriure de Cranly. ¹⁴

Primer la va pessigar.

Després li donà palmellades

Després, el catèter femella.

Perquè estudiava medicina

Aquell vell verd de ...¹⁵

―Penso que tu en necessitaries un de més, per al Hamlet . Set és el nombre preferit per a la mentalitat mística ¹⁶ Els set resplendents, els anomena W.B. ¹⁷

Amb els ulls brillants, la seva closca, rogenca al costat del llum de sobretaula coronat de pantalla verda, cercava el rostre d’un ollav ¹⁸ barbut i de mirada santa, enmig de l’ombra verd fosca. Es va posar a riure sense cridar: la rialla d’un sizar del Trinity ¹⁹: sense resposta.

Orquestral Satanàs, plorant un bon tros de camí

Llàgrimes, tal com els àngels ploren ²⁰

Ed egli avea del cul fatto trombetta ²¹

Ell aguanta la condició d’ostatge de les meves follies:

Els onze autèntics homes de Wicklow que, segons Cranly, alliberarien la seva senyora terra. ²² La Kathleen de les dents separades, amb els seus preciosos camps verds i l’estranger a casa seva ²³. I un més per saludar-lo amb les paraules Ave Rabbi²⁴, amb els dotze de Tinahely ²⁵ Des de l’ombra de la vall, ell fa un parrup d’ocell per a ells; li vaig regalat la meva ànima jove, nit rere nit, a la velocitat d’un déu. Bona cacera. ²⁶

Mulligan ha rebut el meu telegrama.

La follia persisteix.

―Els nostres joves bards irlandesos ―va dir John Eglinton en to de censura―, encara no han creat un personatge que el món pugui col·locar a l’alçada del Hamlet del saxó Shakespeare, tot i que jo l’admiro, com feia el vell Ben, amb aquesta idolatria parcial. ²⁷

―Totes aquestes qüestions son purament acadèmiques―va pontificar Russell des del seu amagatall ― em refereixo a si Hamlet és Shakespeare o Jaume I o Essex. Com les discussions clericals sobre la historicitat de Jesús. És l’art el que ens ha de revelar idees, essències espirituals sense forma.²⁸ La qüestió suprema entorn d’una obra d’art prové de la profunditat amb què fa brotar una vida. La pintura de Gustave Moreau ²⁹ és la pintura de les idees. Tant la poesia més profunda de Shelley, com les paraules de Hamlet, ens porten la ment al contacte amb la saviesa eterna, el món de les idees de Plató. ³⁰ Tota la resta és especulació de nois d’escola per a nois d’escola.

A.E. ha estat informant a algun entrevistador ianqui ³¹ Barrera defensiva ³², damnació ataca’m!

―Els homes d’escola han estat abans nois d’escola ― va dir Stephen, de forma més que educada― Aristòtil havia estat abans noi de l’escola de Plató.

―I és d’esperar que continués sent-ho ―va dir John Eglinton amb tota la calma― Se’l pot veure un noi d’escola model amb el diploma sota el braç.

La rialla va tornar a la cara barbuda del fins ara somrient.

Espiritual sense forma: Pare, Paraula i Alè Sant ³³ I el Tot Pare, l’home celestial ³⁴ Hiesos Kristos, el màgic de la bellesa, el Logos que pateix en nosaltres a cada moments ³⁵ Verament és així: jo sóc el foc damunt l’altar; sóc la mantega del sacrifici. ³⁶

Dunlop ³⁷, Judge ³⁸ el més noble romà de tots ells ³⁹ A.E., Arval ⁴⁰, el Nom Inefable a les Altures ⁴¹, K.H., el mestre de tots ells, la identitat del qual no és cap secret per als adeptes ⁴². Germans de la gran Logia Blanca, sempre atents per veure si poden ajudar. El Crist amb la germana núvia, humitat de llum ⁴³, nascuda d’una verge animada, Sofia penitent, que ha marxat al pla del buddhi ⁴⁴; la vida que s’aproxima a aquest pla no és per a la persona ordinària; abans, la persona ordinària ha de treballar per eliminar el karma dolent. La senyora Cooper Oakley una vegada va besllumar allò elemental ⁴⁵ de la nostra molt il·lustre germana Helena Petrovna Blavatsky.

Si tens vergonya, calla! Pfuiteufel! ⁴⁶ No has de mirar res, quan una dama ens fa la demostració d’allò elemental.

El senyor Best ⁴⁷ va entrar, alt, jove, amable, lluminós. Duia a la mà amb elegància un quadern de notes, nou, gran, net, brillant.

―Aquest noi d’escola modèlic ―va dir Stephen― trobaria reflexions de Hamlet sobre la vida post mortal de la seva ànima principesca, en un monòleg improbable, insignificant, poc dramàtic, i tan superficial com si fos de Plató.

John Eglinton, arrufant les celles, va dir, indignat d’allò més: ⁴⁸

―Dit al peu de la lletra, em fa bullir la sang sentir algú comparar Aristòtil amb Plató.

―Qui dels dos ―va preguntar Stephen―m’hauria desterrat de la seva república? ⁴⁹

Desembeinem, doncs, la daga de les definicions. La idea de cavall seria el què de tots els cavalls ⁵⁰ Corrents de tendència i eons que ells veneren ⁵¹ . Déu: el soroll del carrer ⁵², molt peripatètic. L’espai, allò que el fotut de tu has de veure, i a través d’espais més petits que els glòbuls rojos de la sang humana, ells, darrere el cul de Blake, fan un rastreig esgarrifós cap endins de l’eternitat, de la qual aquest món vegetal no n’és sinó una ombra. ⁵³Però, mantén-te en l’ara i l’aquí, a través dels quals tot el futur se submergeix en el passat ⁵⁴.

El senyor Best va entrar,amb posat amistós, dirigint-se al seu col·lega.

―Haines ha sortit ―va dir.

―Ah, sí?

―Li estava ensenyant el llibre de Jubainville ⁵⁵. Has sentit mai a parlar de les Cançons d’amor de Hyde? L’hauria pogut portar, quan he sentit la vostra discussió. Ell ha anat a comprar-lo a Gills’s.

T’enquaderno de pressa el meu llibret

Per saludar l’insensible públic

Escriure’l, però, mon desig no era

En llengua anglesa eixuta i grollera.⁵⁶

―El fum de la torba li enterboleix el cap ―va opinar John Eglinton. ⁵⁷

«A Anglaterra tenim la sensació...⁵⁸ El lladre penitent ⁵⁹ és fora; jo vaig fumar del seu tabac. Pedra verda i rutilant ; maragda ajaguda damunt l’anell del mar ⁶⁰

―La gent no sap que perilloses poden arribar a ser les cançons d’amor, ja va advertir en clau ocultista l’ou àuric de Russell ⁶¹. Els moviments que fomenten revolucions al món neixen dels somnis i visions del cor d’un camperol a la vora del turó. Per a ells, la terra no és un sòl explotable sinó la mare vivent. L’aire enrarit de l’acadèmia i l’arena produeixen la novel·la de sis xílings ⁶² i la cançó de music-hall. França produeix la flor més fina de la corrupció en Mallarmé, però la vida desitjable només es revela al pobre de cor ⁶³ en la vida dels feacis a l’Odissea d’Homer.

Oïdes aquestes paraules, el senyor Best va adreçar un rostre conciliador envers Stephen.

―Mallarmé, no saps ―va dir―que ha escrit aquelles magnifiques proses poètiques que Stephen Mac Kenna em solia llegir a París? La una sobre Hamlet, on hi diu: il se promène , lisant au livre de lui-même, ja saps, llegint el llibre d’ell mateix. ⁶⁴ Descriu Hamlet representat a una ciutat francesa, ja saps, una ciutat de províncies; i ells que se’n van adonar.

La seva mà lliure va descriure amb molta gràcia uns petits signes enlaire.

HAMLET

ou

LE DISTRAIT

Pièce de Shakespeare

I, adreçant-se a les celles novament arrufades de John Eglinton, va repetir:

―Pièce de Shakespeare,⁶⁵ no ho sabia vostè? És molt francès, és el punt de vista francès. Hamlet ou...

― El captaire distret ⁶⁶ ― va acabar la frase Stephen.

John Eglinton es va posar a riure.

―Sí, suposo que seria així ―va dir― Un poble excel·lent, sens dubte, però penosament curt de mires en alguns aspectes.

Sumptuosa i estancada exageració de l’assassinat.⁶⁷

―Un home amb l’ànima morta, el va anomenar Robert Green ⁶⁸―va dir Stephen― No perquè sí era el fill d’un botxí que empunyava l’alabarda des del trineu i escopia al palmell de la seva ma ⁶⁹. Nou vides van ser segades per l’única del seu pare, Pare Nostre qui estàs al purgatori. Els caqui Hamlets ⁷⁰no dubtaven de disparar; les sangonents arrossegades de peus de l’acte cinquè⁷¹ són el preludi del camp de concentració cantat pel senyor Swindburne ⁷² .

Cranly, i jo el seu mut assistent , seguint des de lluny les batalles. ⁷³

Cadells i maleïts enemics assassins, de qui ningú

Llevat de nosaltres, se n’havia salvat... ⁷⁴

Entre el somrís del Saxó i l’udol del ianqui ⁷⁵, només hi ha el dimoni i el mar profund. ⁷⁶

―Tenim, doncs, que Hamlet és una història de fantasmes― va dir John Eglinton en favor del senyor Best― que, com aquell noi gras de Pickwick,⁷⁷ ens vol esglaiar la carn.

Escolta! Escolta! Oh Escolta!

La meva carn el sent: s’esglaia, el sent

Si mai tu...⁷⁸

―Què és un fantasma?―va dir Stephen amb estremidora energia―Un que s’ha esvaït en la impalpabilitat a través de la mort, a través de l’absència, a través del canvi de manera de ser. El Londres de l’època elisabetiana rau tan lluny de Stratford,⁷⁹ com el corrupte París de la verge Dublín. Qui és el fantasma que retorna del limbo patrum ⁸⁰al món que l’ha oblidat? Qui és el rei Hamlet?

John Eglinton va canviar de posició el seu migrat cos, tirant-se enrere com per reflexionar-hi.

Es va incorporar ⁸¹

―És en aquesta hora d’un dia de mitjans de juny ―va dir Stephen, demanant, amb ràpida mirada, l’atenció del seu auditori― quan la bandera oneja al capdamunt del teatre a la vora del riu⁸² . L’ós Sackerson⁸³ bramula dins la fossa del costat, al jardí de París ⁸⁴. Els aixecadors de lones ⁸⁵ que van salpar amb Drake, masteguen les salsitxes entremig dels espectadors.

Color local ⁸⁶. Treballa en tot el que sàpigues, i a ells fes-los còmplices. ⁸⁷

―Shakespeare ha sortit de casa de l’hugonot al carrer Silver ⁸⁸ i camina a la vora del riu al costat dels corrals de cignes; però no s’atura a donar de menjar als més joves. que hi insisteixen corrent cap a la jonquera. El cigne d’Avon ⁸⁹ té altres pensaments.

Composició de lloc; Ignasi de Loiola té pressa per ajudar-me! ⁹⁰

―Comença la funció. Un intèrpret apareix de sota l’ombra ⁹¹ , maquillat amb la cota de malla de segona mà d’un pixaví de la cort, un home ben plantat amb veu de baix. Es tracta de l’esperit del rei, d’un rei i no rei alhora ⁹², i l’intèrpret és el propi Shakespeare perquè s’ha estudiat Hamlet tots els anys de la seva existència, no pas per la vanitat d’interpretar el paper de l’espectre.⁹³ Dirigeix les paraules a Burbage ⁹⁴, el jove intèrpret dret davant seu, a l’altra banda del decorat de núvols de cera, i el crida pel nom:

Hamlet, sóc l’esperit del teu pare ⁹⁵

i l’invita a escoltar-lo. Parla a un fill, al fill de la seva ànima, al príncep, al jove Hamlet i al fill del seu cos, Hamnet Shakespeare, que ha mort a Stratford, ⁹⁶ perquè el seu homònim pugui viure per sempre.

―Em pregunto si és possible que aquell Shakespeare actor, (esperit in absentia i, amb les vestidures de la Dinamarca enterrada ⁹⁷, l’esperit d’un mort), pronuncii amb les seves pròpies paraules el nom del seu propi fill (que, si Hamnet Shakespeare hagués viscut , hauria estat el bessó del príncep Hamlet). M’agradaria saber si és possible, o probable, que ell no descrivís o preveiés la conclusió lògica d’aquelles premisses, és a dir, tu ets el fill desposseït ⁹⁸, jo sóc el pare assassí ⁹⁹, la teva mare és la reina culpable: Ann Shakespeare, nascuda Hathaway. ¹⁰⁰

―Però això és maneflejar a l’interior de la vida familiar d’un gran home― va començar Russell amb impaciència

Ets allà , persona honesta? ¹⁰¹

―Cosa que només interessa al rector de la parròquia. Vull dir, que nosaltres tenim les obres; vull dir que, quan llegim la poesia del Rei Lear, què ens importa com va viure el poeta? Com ha dit Villiers de l’Isle, de la vida ja se’n ocuparan els nostres criats¹⁰²; espiant i tafanejant a l’interior del quarto verd ¹⁰³ les xafarderies del dia: les begudes del poeta, els deutes del poeta. Nosaltres tenim El Rei Lear, i és immortal.

La cara del senyor Best mostrava el seu acord.

Cobreix-los amb les teves ones i les teves aigües, Mananaan, Mananaan Maclir... ¹⁰⁴

Comença el soliloqui de Stephen ..........................................................................

Què hi ha, vilatà, d’aquella lliura que ell us va prestar quan teníeu gana? ¹⁰⁵

Redéu, jo la necessitava! Aquí teniu aquest noble¹⁰⁶

Aneu a fer punyetes! En vau balafiar la major part en el llit de Georgina Johnson, filla d’un clergue. Agenbite of inwit ¹⁰⁷

Teniu la intenció de tornar-li-ho?

Pla que sí.

Quan? Suara?

Bé...no.

Doncs, quan?

Sempre pago els deutes, sempre pago els deutes. ¹⁰⁸

Seguiu així, doncs. Ell procedeix de més enllà de les aigües del Boyne ¹⁰⁹; el racó del nord-est. És el vostre deute.

Espereu. En cinc mesos, totes les molècules canvien, per tant ara sóc un altre, no aquell qui va rebre les lliures

Buzz; buzz ¹¹⁰

Però jo, en tant que entelèquia ¹¹¹ i forma de formes¹¹², sóc Jo per causa de la memòria, sota formes que sempre canvien.

Jo, que vaig pecar, vaig pregar i vaig dejunar .

Sóc un nen que Conmee ¹¹³va preservar dels cops de corretja.

Jo, jo i jo. Jo ¹¹⁴

A.E.I.O.U. ¹¹⁵

Acaba el soliloqui de Stephen..................................................................................

―Vols dir escopir a la cara de la tradició de tres segles? ―va preguntar la veu crítica de John Eglinton― L’esperit d’ella ¹¹⁶ ja jeu per sempre. Ella va morir, si més no per a la literatura, abans de néixer.

―Ella va morir ―va replicar Stephen― seixanta-set anys després de néixer. Va veure el seu marit a dins i a fora del món; va rebre les seves primeres abraçades; va parir els seus fills i va dipositar els penics damunt dels seus ulls per mantenir-li les parpelles closes quan ell jeia al seu llit de mort.

Llit de mort de la mare; espelmes; el mirall cobert amb un llençol ¹¹⁷. La qui em va dur a aquest món jeu allí, tapada pel bronze adornat amb uns quantes flors barates: Liliata rutilantium ¹¹⁸

Vaig plorar tot sol.

John Eglinton contemplava la recargolada lluerna del seu llum de sobretaula.

―El món creu que Shakespeare es va equivocar ―va dir―, i que se’n va sortir de pressa, tant bé com va poder.

―Romanços! ―va contestar Stephen amb rudesa― un home genial no s’equivoca; els seus errors són intencionats i alhora són portals de descoberta. ¹¹⁹

Portals de descoberta oberts per anar a raure a mans del bibliotecari quàquer, que calça còmodes sabatilles, és calb, orellut i assidu.

―Una harpia ―va dir John Eglinton amb astúcia d’harpia― no la podem pas imaginar com un portal de descoberta gaire útil. Quina descoberta va fer Sòcrates de boca de Xantipa? ¹²⁰

―La dialèctica ―va contestar Stephen― ; i de la seva mare, com portar els pensaments al món ¹²¹. El que va aprendre de la seva altra esposa Myrto (absit nomen) ¹²² , ni l’Epipsychidion de Socratididion ¹²³, ni cap home, ni cap dona mai no ho sabran. Però, ni la saviesa de la llevadora, ni les lliçons de Caudle ¹²⁴ , el van salvar dels arconts del Sinn Fein ¹²⁵ i del vas de la cicuta.

―Però Ann Hathaway? ―es va sentir la veueta del senyor Best, com aquell qui demana perdó ― Sí, sembla que ens estem oblidant d’ella quan el propi Shakespeare la va oblidar.

La seva mirada va transitar des de la barba d’incubadora fins a la closca del criticaire, mirant de reprendre’ls de forma amable; després, a la pometa calba rossa del lolard ¹²⁶, innocent tot i difamat.

―Ell tenia l’enginy d’un penic de sèmola ¹²⁷―va dir Stephen― però no la memòria d’un estudiant que fa campanes. En el seu penós viatge a Romeville ¹²⁸, duia un record dins del sac mentre anava xiulant La noia que vaig deixar enrere ¹²⁹. Si no hi hagués hagut el terratrèmol ¹³⁰ , ara sabríem on situar la pobra llebre asseguda al seu cau, el baladreig dels gossos, la brida embotonada i les finestres blaves d’ella. ¹³¹ Aquell record de Venus i Adonis perviu en les alcoves de cada llum d’amor ¹³² a Londres. És Caterina una fera indòmita i desfavorida? Hortensio diu que és jove i bonica ¹³³ Creieu que qui va escriure Antoni i Cleopatra, pelegrí apassionat, ¹³⁴ tenia els ulls al clatell, i va escollir la doctrina més lletja de tot el comtat de Warwick ¹³⁵ per poder mentir en tot? Sí, d’acord, la va deixar i va guanyar el món dels homes; però les seves actrius masculines són les dones d’un noi ¹³⁶ : tant la vida, com els pensaments, com el discurs d’elles, tot els és prestat per mascles. Va escollir malament ell? ¹³⁷ Jo diria que ell va ser escollit ¹³⁸; si els altres tenen voluntat, Ann té un camí ¹³⁹ Dimoni, ella va ser la culpable ¹⁴⁰;manyaga i amb vint-i-sis anys, li va muntar el vine-aquí ¹⁴¹. La deessa d’ulls grisos que s’inclina sobre el jove Adonis ¹⁴² en actitud de conquesta, com a preludi de l’acte culminant, s’encarna en una mossa descarada de Stratford que, en un camp de panís, s’ajeu damunt d’un amant més jove que ella.

I el meu torn, quan?

Vinga!

―Un camp de sègol ―va esmenar el senyor Best, amb brillantor i alegria , mostrant el seu nou llibre, amb alegria i brillantor.

Després, va murmurejar amb daurat encant per a tots:

Enmig dels acres del sègol

Aquests bonics camperols mentirien.

Paris: el ben complagut complaent. ¹⁴³

Una figura d’alta estatura, amb indumentària casolana i peluda, va emergir de l’ombra revelant el seu rellotge cooperatiu ¹⁴⁴.

―Ho lamento, però haig de ser al Homestead ¹⁴⁵

A on se’n deu anar? Algun assumpte profitós.

―Se’n va, vostè? ―van preguntar les celles inquisidores de John Eglinton― El veurem aquesta nit a can Moore ¹⁴⁶? Piper hi serà ¹⁴⁷.

―Piper?― va pipar el senyor Best― Ja ha tornat Piper?

Peter Piper picotejà una picadura de pic de picotí de pebre picat. ¹⁴⁸

―No ho sé pas si podré. És dijous i tenim la reunió. ¹⁴⁹ En tot cas, si puc sortir d’hora.

Reunió de Yogibogey als locals de la llibreteria de Dawson, sobre Isis desvelada ¹⁵⁰ , el llibre escrit en pali ¹⁵¹, que vam intentar ¹⁵² d’empenyorar. Sota una ombrel·la s’hi entronitza un logos asteca ¹⁵³ que funciona a nivells astrals, com a ànima transcendental de tots els assistents, és a dir, mahamahatma ¹⁵⁴. Els fidels hermetistes esperen la llum que els faci madurs per esdevenir novicis, en el procés d’iniciació als misteris, mentre donen voltes en torn d’ell. I, tal com expliquen Louis H. Victory i T. Caulfield Irwin, les dones lotus ¹⁵⁵ se’ls acosten per fer-los resplendir la glàndula pineal ¹⁵⁶. Ple de la divinitat, ell s’asseu al tron, com Buda sota el plàtan. I així, les ànimes que han sortit de Déu han de tornar a Déu; ànimes masculines, ànimes femenines, un autèntic banc d’ànimes submergides en crits i gemecs, en un remolí arremolinat ple de plors. ¹⁵⁷

En la trivialitat de la quinta essència,

Una ànima femenina resideix durant anys en aquesta presó de carn. ¹⁵⁸

―Diuen que tindrem una sorpresa literària―va dir el bibliotecari quàquer, amistosament seriós― Corre el rumor que el senyor Russell està fent un recull de força versos dels nostres poetes joves. Ho esperem tots amb ansietat.

Amb ansietat va llençar la mirada cap el con de llum on hi brillaven tres rostres il·luminats.

Veus això? Recorda-ho.

Stephen va abaixar els ulls vers un ample caubeen ¹⁵⁹, penjat damunt del seu bastonet de passeig pel damunt dels seu genoll . Vet ací el meu casc i la meva espasa. El va tocar lleugerament amb els dos dits índexs (experiment d’Aristòtil). N’hi ha un o dos? La necessitat és allò en virtut del qual és impossible que l’un pugui ser d’una altra manera. Ergo, un barret és un barret. ¹⁶⁰

Escolteu.

Els joves Column i Starkey ¹⁶¹. La part comercial, a càrrec de George Roberts ¹⁶². L’editor Longworth ho explotarà a l’Express; I tant!. Em va agradar «Un Bover» de Column; sí, crec que el poeta té aquella cosa especial, aquell punt de geni. Penseu que ho és realment un geni? A Yeats li encanta aquest verset seu: Com en terra salvatge un gerro grec ¹⁶³, no és cert? Confio que podreu venir aquesta nit; Malachi Mulligan també hi serà, i Moore li va demanar que portés Haines. Heu sentit com la senyoreta Mitchell se’n riu de Moore i Martyn, dient que Moore encarna els excessos de Martyn? Hàbil definició, no trobeu?. Recorden el cas de Don Quixot i Sancho Panza ¹⁶⁴ ; per cert, si el doctor Sigerson, ¹⁶⁵ diu que la nostra èpica nacional encara està per escriure, Moore seria l’home adequat. Seria el Cavaller de la trista figura, aquí a Dublín; amb un kilt de color safrà, com O’Neil Russell? ¹⁶⁶ És clar, ha de parlar la gran i vella llengua. I qui seria la seva Dulcinea? James Stephens ¹⁶⁷ n’està donant algunes pistes molt afinades: sembla que estem esdevenint importants.

Cordelia. Cordoglio (en italià), la filla més solitària de Lir ¹⁶⁸.

Arraconat, no val la pena. Ara el teu millor polidor de mobles francès.

―Moltes gràcies, senyor Russell―va dir Stephen, aixecant-se― Seria tan amable de donar la carta al senyor Norman...¹⁶⁹

―I tant! Si ell ho considera important, s’hi afegirà; tenim molta correspondència.

―Comprenc―va dir Stephen―Gràcies.

Déu t’ho pagui; el periòdic dels porcs ¹⁷⁰, que fa amistat amb els bous.

―Synge ¹⁷¹ també m’ha promès un article per a Dana ¹⁷² Ens llegiran? Penso que sí; la lliga gaèlica necessita edicions en irlandès. Espero que us acostareu aquesta nit. Hi portarem Starkey¹⁷³

Stephen va seure.

El bibliotecari quàquer va sortir d’entre els qui s’acomiadaven, i la seva màscara ¹⁷⁴ envermellida va dir:

―Senyor Dedalus, els seus punts de vista són d’allò més il·luminadors ¹⁷⁵

L’home anava i venia , caminant de puntetes gairebé a l’alçada d’un chopine¹⁷⁶, i, enmig del bullici dels qui sortien, va dir en veu baixa:

―Així que vostè creu que ella no va ser fidel al poeta?

Un rostre alarmat em fa la pregunta. Per què ha vingut? Cortesia o llum interna?

―On hi ha una reconciliació ―va dir Stephen― cal que hi hagi hagut abans una ruptura.

―Sí, és clar.

Christfox ¹⁷⁷ en pantalons de cuir, fugint dels crits dels perseguidors amagant-se entremig de soques d’arbre pelades, i, com una guineu ¹⁷⁸ sense parella, havent de suportar tot sol la cacera . Les dones les va guanyar entremig de la gent tendra ¹⁷⁹, entre elles una meretriu de Babilònia ¹⁸⁰, dames de la justícia ¹⁸¹, i també dones de taverners grassos i cepats. Guineu i oques ¹⁸². I a la Nova Residència ¹⁸³, un cos femení fluix i sense glòria, que un cop havia estat gentil i dolç, tant fresc com la canyella, ara està quedant tot desfullat, temerós de la tomba estreta i de l’oblit. ¹⁸⁴.

―Sí. Així que vostè pensa…

La porta es va tancar darrere del qui havia sortit ¹⁸⁵

El descans es va ensenyorir de cop de la discreta volta de la cambra, descans de calor i d’aire crispat.

Una torxa de vestal.¹⁸⁶

Aquí ell reflexiona sobre coses que no han estat: per exemple, que Cèsar hauria sobreviscut, si hagués fet cas del què li pronosticava l’endeví ¹⁸⁷ : possibilitats d’allò possible, en tant que possible. O sobre coses desconegudes, com quin nom ostentava Aquil·les quan vivia com una dona ¹⁸⁸

Pensaments enterrats al meu voltant, en sarcòfags de mòmies embalsamades amb espècies de paraules. Thoth, déu de les biblioteques, un déu amb cap d’ocell i coronat amb els corns de la lluna. I vaig sentir la veu d’aquell summe sacerdot egipci:¹⁸⁹ En cambres pintades i enrajolades de notes blaves. ¹⁹⁰ .

Ara estan quiets. En altres temps s’abraonaven als cervells dels homes ¹⁹¹ Quiets, però un desfici de mort els domina, per explicar-me a cau d’orella una rondalla sentimental; per tant, m’urgeix frenar la seva voluntat.

―És veritat―va comentar John Eglinton―de tots els grans homes, ell és el més enigmàtic. No en sabem res, a banda que va viure i va sofrir. I encara no gaire. D’altres també ho veuen així. ¹⁹² Una ombra penja damunt tota la resta.

―Però Hamlet és tan personal, no trobeu? ―va al·legar el senyor Best― Vull dir que ve a ser és com unes memòries privades de la pròpia vida de l’autor. ¹⁹³ Vull dir que m’importa un rave, a qui hi maten o qui n’és culpable, sabeu?...

Va quedar com un llibre innocent a un cantó de l’escriptori, somrient la seva pròpia gosadia: memòries privades en l’original. Ta an bad ar an tir.Taim imo Shagart ¹⁹⁴. Posa-li beurla, littlejohn¹⁹⁵.

Com diria Littlejohn Eglinton:

―He vingut preparat per a les paradoxes a què ens té acostumats Malachi Mulligan, però us adverteixo que per més que vulgueu treure’m del cap que Shakespeare és Hamlet, la feina serà vostra.

Tingueu paciència amb mi ¹⁹⁶

Stephen va resistir una plaga d’ulls malintencionats i plens de duresa sota celles arrugades. Un basilisc. E quando vede l’uomo l’attosca. Misser Brunetto, gràcies per la teva frase. ¹⁹⁷

―Tal com nosaltres, o la mare Dana ¹⁹⁸, teixim i desteixim els nostres cossos dia rere dia ―va dir Stephen―, i les seves molècules van d’un cantó a l’altre, així l’artista teixeix i desteixeix la seva imatge. I tal com la taca de naixença de la dreta del meu pit rau al mateix lloc on era quan vaig néixer, tot i que tot el meu cos hagi estat teixit amb nova filosa, així mateix a través de l’esperit del pare que no descansa, es va formant la imatge del fill que encara no viu. En aquest instant intens d’imaginació, quan la ment , segons diu Shelley, és un carbó que s’està apagant, allò que jo era és allò que jo sóc i allò que és possible que jo pugui arribar a ser. Així en el futur, germana del passat, em puc veure a mi mateix tal com ara sec aquí , però com a reflex procedent d’allò que llavors haig de ser.

Drummond de Hawthornden us ajudaria en aquest estil de discurs ¹⁹⁹

―Sí ―va dir el senyor Best en to juvenil― Hamlet el sento del tot jove. La seva amargor li podria venir del pare, però els passatges amb Ofèlia segur que corresponen al fill.

Ha fet una mala elecció. Ell és en el meu pare. Jo sóc en el seu fill.

―Aquella taca de naixença és l’últim que desapareix ―va dir Stephen rient.

John Eglinton va fer una ganyota de desaprovació.

―Si aquella fos la taca de naixença del geni ―va dir― , el geni seria una droga venuda en el mercat. Les obres dels últims anys de Shakespeare, que Renan admirava tant, exhalarien un altre esperit.

―L’esperit de reconciliació ―va exhalar el bibliotecari quàquer.

―No pot haver-hi cap reconciliació ―va dir Stephen―si abans no hi ha hagut ruptura.

Com ja havia dit abans.

―Si vols saber quins esdeveniments han projectat la seva ombra sobre l’infern del temps del Rei Lear, Otelo, Hamlet, Troil i Cresida, espera veure quan i com s’aixeca l’ombra. I veuràs quina cosa debilita el cor d’un home sotmès al terrible naufragi en una tempesta, sotmès a la dura prova com l’altre Ulisses, el príncep de Tir, de Pèricles. ²⁰⁰

Amb una barretina vermella al cap, sacsejat per les onades i mig encegat per la sal marina. ²⁰¹

―Un infant, porta una nena als braços, Marina ²⁰²

―La tendència dels sofistes envers les dreceres dels apòcrifs és proverbial va detectar John Eglinton ― Les carreteres principals són pesades, però et porten cap a la ciutat. ²⁰³

El bo de Bacon fa malves des de fa temps; i també Shakespeare, trapelleria de la joventut de Bacon ²⁰⁴. Mentre tant, els joglars de camins, com Ignatius Donnelly, deixen pistes per les carreteres principals²⁰⁵: són els que indaguen el gran enigma. I, quina ciutat, bons mestres? ²⁰⁶ Plena de noms de pantomima: A.E., eó: Magee, John Eglinton. L’est del Sol, l’oest de la Lluna: Tir na n-og ²⁰⁷. Tots dos, guarnits com a pelegrins.

Quantes milles per a Dublín?

Tres gambades i deu més, senyor.

Hi arribarem amb llum d’espelma? ²⁰⁸

―El senyor Brandes ho accepta ―va dir Stephen― a partir de la primera obra del darrer període. ²⁰⁹

―Ah, sí? I què hi diu el senyor Sidney Lee, o Simon Lazarus, com alguns l’anomenen? ²¹⁰

―Marina ―va dir Stephen― la filla de la tempesta, Miranda, una meravella, Perdita, la que es va perdre²¹¹ . Quina pèrdua se li retorna? La seva filla petita. En veure-la, Pericles diu La meva estimada esposa era com aquesta criatura.²¹² Quin home estimaria la filla, si no hagués estimat la mare?

―L’art de ser avi ―va murmurar el senyor Best― L’art d’être grand...²¹³

―No veurà potser que ha renascut en ella, amb la memòria de la pròpia joventut d’ell―va afegir―una altra imatge?

Saps de què estàs parlant?. Sí, d’amor; l’amor que tots els homes coneixen. Amor vero aliquid bonum vult unde et ea quae concupiscimus²¹⁴

―Per a un home amb aquella estranya genialitat, la seva pròpia imatge és el patró de tota experiència material i moral. Això l’afectarà, fins al punt que les imatges d’altres mascles de la seva sang li causaran repulsió, perquè hi veurà intents grotescs de la naturalesa de pronosticar o repetir la seva persona.

El front bonhomiós del bibliotecari quàquer es va tenyir d’un rosat d’esperança.

―Espero que el senyor Dedalus desenvoluparà aquesta teoria per il·lustrar el públic. I això ens obliga a mencionar un altre comentarista irlandès, el senyor George Bernard Shaw, ni tampoc hauríem d’oblidar el senyor Frank Harris ²¹⁵ ; els seus articles sobre Shakespeare en el Saturday Review van ser segurament brillants, però, encara que sembli mentida també ens hi descriu una relació poc brillant amb la dama fosca dels sonets ²¹⁶. El rival afavorit és William Herbert, comte de Pembroke, encara que sospito que, si el poeta hagués estat rebutjat, aquest rebuig estaria més en consonància amb ―com ho diria?―les nostres nocions d’allò que no hauria hagut de ser. ²¹⁷

Content, va acabar de parlar, inclinant la seva calba respectuosa davant d’ells , que brillava com un ou d’alcà ²¹⁸, com a cloenda del seu discurs.

Al capdavall, ell tuteja la seva dona amb serioses paraules maritals. M’estimeu, Míriam? Estimeu el vostre home? ²¹⁹

―També podria ser ―va acceptar Stephen―Hi ha una dita de Goethe que li agrada citar al senyor Magee: Compte amb allò que desitges de jove, perquè ho tindràs a l’edat adulta²²⁰. Per què envia ell a algú que és un buonaroba²²¹, una euga blanca muntada per tots els homes, una dama amb l’honor d’una joventut escandalosa, perquè un petit lord la festegi en comptes d’ell? Ell, tot un home de lletres, s’hauria convertit en un rufià i després hauria escrit Romeu i Julieta. Per què la creença en si mateix hauria d’haver mort de forma prematura? ²²² Primer, va perdre la partida en un camp de blat de moro (en un camp de joc, diria jo) i després no es considerarà mai un vencedor, ni mai no guanyarà cap partida de riu i jeu ²²³. La consideració de dongiovannisme no li valdrà de res ²²⁴; no desfent més tard, desfarà allò que abans ha desfet. L’ullal del senglar l’ha ferit allí on l’amor es dessagna. Per més que la petita fera perdi la batalla, encara li resten armes invisibles de dona.²²⁵ Aquí hi ha, ho noto en les paraules, un agulló de la carn que el mena a una nova passió, més fosca que la primera, que li enterboleix més encara el propi coneixement de si mateix. ²²⁶Un destí semblant li espera a ell, amb les dues passions convergint en un remolí ²²⁷

M’escolten, i ara els ompliré els porxos de les orelles. ²²⁸

―L’ànima ha estat des d’un principi condemnada a la mortalitat, un verí introduït en el porxo d’una orella que dorm . Però aquells que han mort mentre dormien no poden saber res del seu assassinat, si el seu Creador no dota les seves ànimes del coneixement de la vida futura. El verí i la bèstia bífida que va instar a beure’n, no podien haver estat coneguts pel fantasma del rei Hamlet, si el Creador no l’hagués dotat de coneixement. Per això, el seu discurs (en llengua anglesa eixuta i grollera)²²⁹ sempre indica un punt de retorn ; violador i violada, allò que ell voldria i alhora no voldria ²³⁰, des dels pits de Lucrècia ²³¹ fins al d’Imogen ²³² amb les seves cinc pigues. Ell ²³³ gira cua, fart de la creació que ha amuntegat per amagar-se d’ell mateix, com un gos vell que es llepa velles ferides. ²³⁴Però, precisament perquè s’ha perdut en el seu guany, ell entra a l’eternitat amb la personalitat intacta, incontaminat per la saviesa que ha escrit o per les lleis que ha revelat. Porta la visera de l’elm enlaire; és un esperit, és una ombra ara, el vent que bufa pels penya-segats d’Elsinore, o per on vulguis, la veu del mar, una veu que només pot ser oïda en el cor de qui és la substància de la seva ombra, el fill consubstancial amb el pare.

―Amen!―van respondre des de la porta d’entrada.

M’has trobat, oh enemic meu? ²³⁵

Entr’acte

Amb rostre ple de mofa irreverent i el posat taciturn d’un degà, va entrar Buck Mulligan, per mutar-ho després en to alegre mentre anava avançant cap a les cares somrients de benvinguda. El meu telegrama havia arribat a temps.

―Si no m’equivoco, estaves parlant del vertebrat gasós?²³⁶ ―va preguntar referint-se a Stephen.

Abillat amb colors primaverals, va saludar-los gentilment fent voleiar el seu panamà com una joguina.

Li van donar la benvinguda. Was Du verlachst wird Du noch dienen²³⁷.

Cria de burletes: Foci ²³⁸, el pseudo-malaquies ²³⁹, Johann Most ²⁴⁰.

Aquell Qui es va engendrar a Si Mateix, per mitjà de l’Esperit Sant, i Ell Mateix es va enviar a si mateix, com a Agent comercial entre Ell Mateix i els altres, Aquell Qui el va entregar als seus enemics, despullat i assotat, clavat com un rat penat a una porta de graner i mort de fam a la creueta d’una nau, Aquell Qui el va fer sepultar, ressuscitar, torturar a l’infern, conduir-lo cap al cel i allí ha estat assegut aquests mil nou cents anys a la dreta de Si Mateix, però vindrà el darrer dia a condemnar els qui es mouen i els morts, tant bon punt s’hagi mort tot allò que es mou. ²⁴¹

Glo---o--ri--a in ex---cel---cis De---o ²⁴²

Va enlairar les mans ; els vels van caure. Oh, flors! Campanes i més campanes dringant sense parar.

―En efecte ―va dir el bibliotecari quàquer―Una discussió d’allò més instructiva. Senyor Mulligan, també m’adhereixo a la teoria exposada per ell sobre l’actuació i sobre Shakespeare. Dos aspectes de la vida que cal representar.

Va repartir somriures per tots cantons amb la mateixa proporció.

Buck Mulligan va fer com aquell qui es troba desconcertat:

―Shakespeare? ―va dir―Em sembla recordar aquest nom.

Un somrís flotant va il·luminar la seva compostura relaxada.

―No n’estic segur ―va dir, simulant un record brillant― però diria que és aquell paio que escriu com Synge ²⁴³ .

El senyor Best se li va dirigir:

―Haines el va trobar a faltar―va dir― No el va veure? Es trobarà més tard amb vostè al D.B.C. ²⁴⁴ Ara és a la llibreria de Gill a comprar les Cançons d’amor de Connacht de Hyde.

―Tot venint, vaig passar pel museu ―va dir Buck Mulligan― Hi era ell?

―Els compatriotes del bard ―va contestar John Eglinton―estan més aviat tips de les nostres brillants teoritzacions. Tinc entès que una actriu va interpretar Hamlet per quatre-cents-vuitena vegada la nit passada a Dublín ²⁴⁵. Vining sostenia que el príncep era una dona ²⁴⁶ Hi ha hagut ningú que el considerés irlandès? Doncs, sí, el judge Barton, ²⁴⁷ que tinc entès que n’està buscant més proves; Sa Altesa (que no Sa Senyoria) ²⁴⁸,en un moment determinat de l’obra jura per Sant Patrici ²⁴⁹.

―El més genial de tots és aquell relat de Wilde―va dir el senyor Best, aixecant el seu polit quadern de notes― El del Retrat del Sr. W. H. on hi demostra que els sonets va ser escrits per un tal Willie Hughes, un home molt polícrom.

―Per a Willie Hughes, vol dir vostè, no?―va preguntar el bibliotecari quàquer,

O potser Hughie Wills. O potser William Himself (el propi William). W.H.: qui sóc jo? ²⁵⁰

―Sí, vull dir per a Willie Hughes ―es va auto-corregir el senyor Best― És clar que que tot és una paradoxa, no ho veuen?: Hughes, per una banda, i hews i hues, per l’altra ²⁵¹, però així és, de típica, la forma com ell treballa. L’autèntica essència de Wilde, no ho veuen? El toc lleuger...

...En efecte, el toc lleuger de la seva mirada a les cares d’ells, mentre somreia talment com un ros efeb. Au, domestiquem l’essència de Wilde ²⁵² .

Ets un condemnat bromista. Et vas endinyar tres pintes de l’aigua de la vida ²⁵³ amb els ducats de Dan Deasy.

Quant m’hi vaig gastar? Res, uns quants xílings.

Per a una caterva de canta-diaris, n’hi ha prou amb humor humit i sec ²⁵⁴

Sentit. Prou que donaries els teus cinc sentits per la lliurea jovenívola que ell llueix, i amb el rostre mostrant el desig satisfet²⁵⁵

N’hi ha moltes més; però aquesta reserva-me-la per a mi; és l’època del zel. Júpiter, a elles envia’ls un zel més atenuat. Sí, la penso seduir amb el cant.

Eva; el pecat del ventre nu i ple de blat ²⁵⁶. Una serp se li enrosca i la besa amb els ullals.

―Creu vostè que es tracta només d’una paradoxa? ―anava preguntant el bibliotecari quàquer― Ningú no es pren mai seriosament el bromista, quan parla seriosament del tot.

Tots es van posar a parlar seriosament de la seriositat del bromista.

La cara corpulenta de Buck Mulligan va tornar a donar una ullada momentània a Stephen. Després, movent el cap, s’hi va acostar , es va treure de la butxaca un telegrama plegat , mentre els seus llavis inquiets llegien, somrient amb nova delectança.

―Telegrama! ―va dir― Inspiració meravellosa! Telegrama! Una butlla papal! .

Es va asseure al racó més fosc de la taula, i es va posar a llegir alegrament i en veu alta:

―El sentimental és aquell capaç de fruir sense cobrar la immensa factura pel favor fet. ²⁵⁷ . Signat: Dedalus. D’on ho has tret això? De la migdiada? No, del College Green ²⁵⁸. Ja t’has polit la quarta lliura bevent? La tieta trucarà al teu pare no substancial ²⁵⁹ Després, telegrama!: A Malachi Mulligan , destí el Vaixell, carrer de l’Abadia baixa. A tu, comediant incomparable! A tu kinchet capellanesc! ²⁶⁰

Amb la mateixa alegria es va ficar a la butxaca missatge i sobre, però , de sobte es va posar a plànyer amb queixós accent irlandès.

―És el que intento dir-te, senyor del meu cor: Haines i un servidor ens trobàvem estranys i marejats, abans no ens van servir. Si el murmur que fèiem hagués estat per veure com penjaven algú, estic segur que hauríem fet trempar un frare ²⁶¹, i fins i tot fer-lo escórrer. I nosaltres, en canvi, asseguts una hora, dues, tres, educadament, esperant una pinta per cap.

Se li va escapar un gemec!

―I nosaltres allí, vida meva ²⁶², i tu, des d’un parador desconegut, enviant-nos recomanacions de com hem de treure la llengua una iarda enfora, com els clergues assedegats, per desmaiar-nos per un mos.

Stephen es va posar a riure.

Ràpidament, i amb posat d'advertència, Buck Mulligan es va inclinar:

―El perdulari de Synge t’està buscant per matar-te ―va dir―Li van dir que et vas pixar a la porta del seu vestíbul. Ha sortit amb els seus mocassins per assassinar-te.

―A mi! ―va exclamar Stephen― Això és contribució teva a la literatura.

Buck Mulligan es va repenjar enrere adreçant una sonora rialla cap al sostre sempre fosc i amatent.

―Assassinar-te a tu! ―va exclamar sense deixar de riure.

Una amenaçadora cara de gàrgola em vigilava des del sostre damunt la taula plena de menuts de carn barata, a la rue Saint-André-des-Arts. ²⁶³ En paraules de paraules per a paraules, palabras²⁶⁴: Oisin amb Patrici ²⁶⁵. Ell va trobar Faunman en els boscos de Clamart, ²⁶⁶amb una ampolla de vi a la mà. C’est vendredi saint! ²⁶⁷A matar irlandesos. Ell va trobar la seva imatge vagant pel bosc. Jo vaig trobar-hi la meva; vaig trobar un boig al bosc...

―Senyor Lyster ―avisa un conserge des de la porta ajustada.

―...allà on cadascú pot trobar-hi les seves coses. Així, el Molt Honorable Jutge Madden en el seu Dietari del Silenci del Mestre William hi ha trobat els principis de la cacera... ²⁶⁸ Sí? De què es tracta?

―Senyor, ha vingut un cavaller ―va dir l’empleat, passant-li una targeta del Freeman.― Desitja examinar les carpetes del Kilkenny People de l’any passat.

―I tant, i tant, i tant. Qui és el cavaller?...

Va agafar la targeta, li va donar una ullada sense veure-hi res, la va deixar damunt la taula, va afinar la ullada per veure-la bé, va preguntar dos cops després de doblegar-la:

―És ell?...Ah, és allà!

Amb vigorosos ritmes de gallarda ²⁶⁹ , es va aixecar per sortir, i, mentre recorria el passadís assolellat, es va posar a parlar amb manifestos esforços del deute acomplert, acompanyats del moviments de les ales del barret de la forma més gentil , més elegant i més honesta que sabia.²⁷⁰

―Aquest cavaller? Freeman Journal? Kilkenny People? I tant! Bon dia, senyor. El Kilkenny...Segur que el tenim...

Una silueta, personificació de la paciència, l’esperava, a l’aguait.

―Les publicacions capdavanteres de la Província...Northern Whig, Cork Examiner, Enniscorthy Guardian, 1993...Li satisfaran?...Evans, acompanya aquest cavaller...Només que pari l’atenc...Sis

plau, permeti’m...per aquí..per favor, senyor...

Amb xerraire sentit del deure, va anar guiant en direcció als papers provincials una educada figura fosca que gairebé li trepitjava els lleugers talons.

La porta es va tancar.

―El jueu! ²⁷¹―va cridar Buck Mulligan.

Es va posar dret d’un salt i va robar la carta.

―Com es diu? Ikey Moisès? ²⁷²Bloom.

Va continuar el discurs.

―Jehovah, ²⁷³ el recaptador de prepucis, ja no hi és. Me’l vaig trobar al capdamunt del museu, quan vaig anar-hi a honrar Afrodita nascuda de l’escuma ²⁷⁴: la boca grega que mai no se li ha vist fer cap ganyota de pregària. Cada dia hauríem d’homenatjar-la , com a Vida de la Vida, els teus llavis encenen el foc ²⁷⁵ .

Sense més ni més, s’adreçà a Stephen:

―Ell et coneix, i també coneix el teu vell col·lega. Cosa que em fa por per a mi mateix , és més grec que els grecs! ²⁷⁶Els seus pàl·lids ulls galileus ²⁷⁷ no s’apartaven de les línies anatòmiques d’ella, de l’estàtua de Venus Kallipege ²⁷⁸; sobretot d’aquells lloms que fan tronar i ploure! El déu perseguint la donzella amagada ²⁷⁹

―Voldríem saber més coses ―va decidir John Eglinton amb l’aprovació del senyor Best―.Sobretot de la Sra. S. Till, que ha despertat el nostre interès en imaginar-la com una possible Griselda pacient, o una Penèlope de vocació casolana ²⁸⁰.

―Antístenes, alumne de Gorgies ²⁸¹ ―va explicar Stephen― va arrabassar la palma de la bellesa del galliner del Senyor Menelau, Helena d’Argos, on hi dormien a dins una vintena d’herois, i la va entregar a la pobra Penèlope. Va viure a Londres durant vint anys, i durant bona part del temps va cobrar un salari igual al del Lord Canceller d’Irlanda. La seva vida era rica. El seu art, més que l’art del feudalisme, com l’anomena Walt Whitman, és l’art de l’excés ; pastissos calents d’arengades, gerres verdes de licor, salses de mel, massapans, colomes farcides de groselles, conserves de rels afrodisíaques. ²⁸² Sir Walter Raleigh, quan el van arrestar, duia mig milió de francs a l’esquena dins d’un parell de luxoses cotilles ²⁸³. La usurera Elisa Tudor anava guarnida de tantes gales que hauria pogut competir amb la seva col·lega de Saba.²⁸⁴ Pel que fa a ell ²⁸⁵, va balafiar vint anys entre amor conjugal, delícies castes, aventures adúlteres i plaers vergonyosos. Ja coneixeu la història de Manningham, sobre la casada que va invitar Dick Burbage al seu llit després d’haver-lo vist a Ricard III, i com Shakespeare, havent-se’n assabentat, i sense fer soroll per no res ²⁸⁶ , va agafar la vaca ²⁸⁷ per les banyes i, quan Burbage va trucar al portal, Shakespeare des de l’interior dels llençols del capó, va contestar «Guillem el Conquistador ha arribat abans que Ricard III» ²⁸⁸. I la petita dama, senyora Fitton, entusiasmada, vinga muntem i cridem Ohhh!!!, mentre lady Penelope Rich, la delicada protegida d’ell, dona d’una gran decència, queda adscrita a un paper a l’escena, i les putes de la vora del Tàmesi, es consolen amb un penic per sessió.

Cours-la-Reina. Encore vingt sous. Nous feron de petites cochonneries. Minette. Tu veux? ²⁸⁹

―Vet aquí l’alçada de la bona societat. I la mare de sir William Davenant d’Oxford amb la seva copa de vi canari per a cada polla de canari ²⁹⁰

Buck Mulligan, amb els ulls pietosament adreçats al cel, va pregar:

―Benaurada Margarida Maria d’Anycock! ²⁹¹.

―I també la Filla d’una de les sis dones de Harry i d’altres lady-friends de les rodalies, com Lawn Tennyson, cavaller, poeta i cantor. ²⁹²Però, durant tots aquests vint anys, què suposeu que feia la pobre Penèlope de Stratford al darrere dels seus miralls de diamants?

Fer i fer ²⁹³. Fet i fet. En un roserar del carrer Fetter, propietat de l’herbolari Gerard, ell hi va caminant, amb els seus ulls color avellana, els seus cabells castanys i la seva barba. ²⁹⁴. Una campànula blavenca com les venes d’ella ²⁹⁵. Les parpelles dels ulls de Juno, violetes. Ell camina. Una vida és, tota, un sol cos; n’hi ha prou, però fes. Lluny d’allà, enmig d’una pudor de lascívia i misèria, les mans son posades damunt de la puresa.

Buck Mulligan va donar un cop violent a l’escriptori de John Eglinton.

―De qui sospites? ―va fer amb to desafiant.

―Diguéssim que ell és l’amant rebutjat dels sonets. Rebutjat un cop, rebutjat dos cops. Però el tribunal, de forma arbitrària, el va rebutjar per un lord, l’amor de la seva vida.

Déu faci que no en digui el nom.

―Com a bon anglès, vols dir ―va preguntar John Eglinton―que el seu amor era un lord?

Vella paret on de vegades s’hi veuen lluentes sargantanes. A Charenton, ²⁹⁶ en vaig veure.

―Així ho sembla―va dir Stephen―quan es deleix per celebrar, per a si mateix i per a totes les altres singulars matrius que no s’ho mereixen, el Sant Ofici d’un mosso de quadres quan aparella el semental a l’euga. Tal vegada, com Sòcrates, va tenir una llevadora per mare i una harpia per muller. Però ella, la dona frívola, no trencava un vot de llit. Dos fets obsessionaven la ment d’aquell esperit²⁹⁷: un vot trencat i la baixa categoria d’aquell que havia merescut el favor d’ella, és a dir, el germà del marit occit. Dedueixo que a la dolça Anna²⁹⁸ li bullia la sang, per la seva reincidència a obtenir pretendents.

Stephen es va remoure amb aire orgullós damunt la cadira.

―El pes de la prova recau sobre vosaltres, no sobre mi ―va dir arrufant la celles― Si negueu que, a la cinquena escena de Hamlet, ell ha fet caure damunt d’ella la infàmia, digueu-me per què no la menciona en absolut durant els trenta-quatre anys des del dia de la boda fins a l’enterrament. Totes aquelles dones que ara us diré van veure els seus marits amortallats i enterrats: Mary, el seu bon John ²⁹⁹; Anna , el seu pobre i estimat Willun ³⁰⁰, quan ell es va morir abans d’ella després d’haver fet la broma que seria el primer en tocar el dos; Joana³⁰¹, els seus quatre germans; Judith,³⁰² el seu marit i tots els seus fills; Susan, ³⁰³també el seu marit, mentre que la filla de Susan , Elisabet, com dirien els nostres nostres avis, va enxampar el segon després d’haver-se carregat el primer. ³⁰⁴.

Vinga, digueu-ho, que també és veritat! En els anys quan ell vivia opulent en el reial Londres, ella, per poder pagar un deute havia de manllevar quaranta xílings del pastor del seu pare. Expliqueu-ho, doncs! Expliqueu també el cant del cigne que l’ha dut, a ella, a la posteritat.

Dit això, es va encarar al silenci de tots.

Trencat per Eglinton amb aquestes paraules:

Et refereixes al testament.

Això ja estat, crec, aclarit pels juristes.

A ella se li va intitular la dot del seu vidu ³⁰⁵

El qual posseïa un notable coneixement de la llei ³⁰⁶

Tant, que , com ens diuen els jutges,

Sabia el dimoni on jeu

Conya addicional:

En conseqüència, va ometre el nom d’ella de la primera redacció,

Però no ho va ometre

A les donacions per als néts i netes, per a la seva germana , i per a les seves velles amiguetes de Stratford i de Londres, i d’on hi haguessin urgències.

I, pel que em sembla recordar,

a la seva «segona millor» ³⁰⁷, li va fer donació del Gran Llit.

Punkt ³⁰⁸

Renoi!

―La bona gent del camp ³⁰⁹tenia poques propietats en aquell temps― va observar John Eglinton― igual que avui, si és que els nostres autors actuals ens teclegen la veritat ³¹⁰

―Ell va ser un cavaller rural ben ric ―va dir Stephen― amb escut d’armes i finca a Stratford i un estatge al camp irlandès; és a dir, un capitalista accionista, promotor de vendes i de fundacions. Per què no va deixar-li a ella el seu millor llit, si volia deixar de sentir-la roncar de per vida?

―Està clar que allí hi havien dos llits, un el millor i un el segon millor, va acabar dient el senyor Segonmillor Best.

―Separatio a mensa et a thalamo³¹¹―va puntualitzar Buck Mulligan, suscitant els somriures.

―L’Antiguitat ens parla de llits famosos― va arrufar el Segon Eglinton, amb somriure de llit. Deixeu-me pensar.

―L’Antiguitat ens diu que l’Estagirita ³¹², estudiant trapella, savi pagà i calb―va explicar Stephen― mentre s’estava morint a l’exili, allibera i dota els seus esclaus , paga el tribut als seus ancians , expressa el desig que l’enterrin al costat dels ossos de la seva dona morta i demana els seus amics que siguin amables amb una vella concubina (no us oblideu de Nell Gwynn Herpyllis) i que la deixin morir a la seva vila.³¹³

―Vols dir que ell va fer això?―va preguntar el senyor Best amb un punt d’incredulitat. Vull dir...

―Què coi! Va morir borratxo! ―va concloure Buck Mulligan― Una quarta de cervesa és un glopet per a un rei. Mira, vols saber què hi deia Dowden! ³¹⁴

―Què deia?―va preguntar Besteglinton.

William Shakespeare & Co, Ltd. ³¹⁵ William per a la gent. Referències, demaneu-les : E.Dowden, Highfield House, Highfield Road, Rathgar, County Dublin.

―Meravellós!―va sospirar Mulligan amorosament― Li vaig preguntar què pensava de les acusacions de pederàstia contra el bard. I es va limitar a aixecar les mans i dir : Tot el que podem dir és que la vida corria a un nivell molt alt en aquells dies. Fabulós! ³¹⁶

Catamita ³¹⁷

―La sensació de bellesa ens mena a viaranys equivocats― va dir Best amb atractiva tristesa a l’enlletgit Eglinton.

John va replicar amb severa fermesa:

―El doctor ens podria explicar què signifiquen aquests paraules: Tens el pastís a mà i no pots menjar-te’l. ³¹⁸ .

Vols dir amb això, que ens poden arrabassar, que em poden arrabassar la palma de la bellesa? ³¹⁹

―I el sentit de la propietat―va afegir Stephen― Shylock se’l va treure de la seva pròpia i fonda butxaca ³²⁰. El fill d’un treballador de malta i prestador de diners , era ell mateix, traficant de blat de moro i usurer, amb deu mesures de blat de moro acumulades durant els disturbis de la fam. Els seus prestataris són, sens dubte, aquells qui, com diria Chettle Falstaff, submergits en el mar de l’adulació, proclamen la seva noblesa de tracte. ³²¹. Va demandar un company de joc pel preu d’uns quants sacs de malta i va estipular una lliura de carn com a interès per cada moneda prestada. ³²²Com, sinó, podia el mosso de quadra d’Aubrey fer-se ric tant de pressa? ³²³ De qualsevol fet se’n duia gra per al seu molí. Shylock ressona amb la cacera de jueus posterior al penjament i l’esquarterada de López, sangonera de la reina, amb el cor arrancat mentre el jueu encara era viu ³²⁴: Hamlet i Macbeth, amb l’accés al tron d’un filosofastre escocès amb dèria de rostir bruixes. ³²⁵. L’armada perduda és la seva paròdia de Treballs d’Amor Perduts³²⁶.Les seves desfilades pretesament històriques marquen ell punt més alt de la marea d’entusiasme de Makeking. ³²⁷ Procés contra els jesuïtes de Warwickshire, i ja tenim la teoria de l’equivocació del porter ³²⁸ El Sea Venture arriba a port procedent de les Bermudas, i l’escena que Renan admira és escrita amb Patsy Caliban. El nostre cosí americà ³²⁹. Els famosos sonets ensucrats de Shakespeare, en realitat són de Philip Sydney. Pel que fa a Elisabet, altrament anomenada «la pèl-roja Bess, la gran verge que va inspirar «Les alegres casades de Windsor», deixeu que algun «Meinherr» ³³⁰s’ho passi bé a «Almany» ³³¹ mentre visqui, amb els plaers amagats que hi ha al fons de la bossa de la neteja ³³²

Crec que m’ho estic passant pipa. Ara ja només cal una barreja de teologia, teleologia , filologia i lògica: Mingo, minxi, mictum, mingere ³³³

―Ara prova que ell era jueu ―el va desafiar John Eglinton, amb to expectant― El degà de la teva facultat sosté que era un sant catòlic romà.

Sufflaminandus sum.³³⁴

―Ell es va fer a Alemanya ³³⁵―va replicar Stephen― com l’expert francès dels productes polidors de l’escandalosa ebenisteria italiana.

―Un home d’innombrables recursos―va recordar el senyor Best―Així el va descriure Coleridge.

Amplius. In societate humana hoc est maxime necessarium ut sit amicitia inter multos.³³⁶

―Sant Tomàs―començava Stephen...³³⁷

―Ora pro nobis― va rondinar Fra Mulligan, enfonsant-se a la cadira

I es va posar a salmodiar una trista runa.

―Pogue mahone! Acushla machree! ³³⁸ Des d’avui tot està destrossat! I tant, que ho està! ³³⁹

Tots van intercanviar somriures.

―Sant Tomàs ―va dir Stephen amb el somrís a la boca―, de qui gaudeixo d’allò més llegint-li els seus panxuts treballs ³⁴⁰en text original, tracta sobre l’incest des d’un punt de vista molt diferent a com ho va fer el nou professor de l’escola de Viena senyor Magee, i el relaciona, de forma curiosa, amb una avarícia de les emocions. Ve a dir que l’amor que es professa a una persona consanguínia és cobejosament negat a qualsevol altra que el vulgui fer seu. Els jueus, a qui els cristians tenen per avariciosos, són, d’entre totes les races les més propenses a l’endogàmia ³⁴¹ . Les acusacions han resultat de les enemistats, perquè les lleis cristianes que han propiciat les fortunes dels jueus (per als quals, com també per als seguidors de Wycliffe, les tempestes han estat els seus refugis³⁴²) van vincular també les seves preferències amb arcs d’acer. Si es tracta de pecats o virtuts, això ens ho aclarirà el vell Paredeningú ³⁴³, el dia del Judici. Però un home que proclama de forma tan taxativa allò que considera els seus drets per sobre d’allò que considera seves obligacions, també exigirà amb la mateixa forma taxativa allò que considera els seus drets per sobre d’aquella a qui anomena la seva dona. Cap veí, per sir Smile que sigui, no desitjarà el bou de l’altre, la seva dona , el seu servent, la seva serventa, ni el seu burro.³⁴⁴

―Ni la seva burra ³⁴⁵―va postil·lar Buck Mulligan

―Al gentil Will l’estan tractant de forma molt barroera ³⁴⁶―va dir el gentil senyor Best amb tota gentilesa.

―Quin Will? ―va preguntar amb fina ironia Buck Mulligan―Ens estem embolicant.

―La voluntat ³⁴⁷ de viure―va filosofar John Eglinton―, per a la pobra Anna. la vídua de Will, és la voluntat de morir ³⁴⁸.

―Requiescat! ³⁴⁹ ―va pregar Stephen.

I la voluntat de fer?

Si s’ha esvaït fa tant de temps...³⁵⁰

―Ella, la reina embolcallada ³⁵¹, reposa ajaguda amb plena rigidesa en aquell segon millor llit, per més que demostris que, en aquells dies, un llit era una cosa tan rara com avui un automòbil, i que la seves estructures deixaven perplexes set parròquies. ³⁵² A les seves velleses es fa dur predicadors puritans (un d’ells residia a New Place ³⁵³ i es bevia un quart de vi blanc que li pagava el municipi, però en quin llit dormia, no es prudent de preguntar-ho) i així ella notava que hi havia una ànima a la vora ³⁵⁴. Ella llegia , o es feia llegir per ells , tractats religiosos puritans, que les preferia a les Alegre Casades i, mentre anava buidant les seves aigües nocturnes al jordà ³⁵⁵, el seus pensaments volaven entorn dels Botons i Traus per als Pantalons dels Creients i també de les Caixes de Rapè Més Espirituals perquè els Esternuts dels usuaris fossin els més Devots de totes les Ànimes. Els llavis se li havien torçat de tantes pregàries a Venus: Agenbite of inwit: remordiment de consciència. És una edat de prostitució exhaustiva en honor del déu de torn.

―La història mostra que això va ser veritat― inquit Eglintonus Chronolologus―³⁵⁶ Les edats s’han succeït una darrere l’altra, però tenim la certesa absoluta que el pitjor enemic de l’home ha de ser un de la pròpia casa i família ³⁵⁷Penso que Russell té raó: ens importen un rave la seva dona i el seu pare? Jo gosaria dir que només els poetes de família tenen vides de família. Falstaff no era un home de família. Crec que el cavaller gras és la seva suprema creació ³⁵⁸

Es va estarrufar amb tot el seu cos magre. Tímid com ets, renega dels teus parents ³⁵⁹, dels estufats de si mateixos. Tímid com ets, quan beus amb el descregut ell et birla la copa. Una autoritat del comtat d’Antrim, a l’Ulster, li ho va proposar, i el visita aquí els dies de penitència i pregària a l’església ³⁶⁰ . Mr.Magee, ³⁶¹ senyor, un cavaller el vol veure. A mi? Sí, diu que és el vostre pare, senyor. Passa’m els meu Wordsworth. Surt a l’escena Magee Mor Matthew ³⁶², un rude i típic soldat irlandès ³⁶³ amb calçotets i bragueta embotonada , les mitges enfangades de sota, amb deixalles de deu boscos, i la vareta màgica a les mans.

El teu propi pare? Coneix el teu ancià, el vidu.³⁶⁴

Després d’una correguda per l’alegre París cap a l’esquàlida golfa mortuòria de la mare, a la vora del moll, el vaig agafar per la mà. Parlava amb una veu que tenia una nova calidesa: el doctor Bob Kenny l’està atenent ³⁶⁵. Ulls que em desitjaven el bé, però que no em coneixien.

―Un pare―va dir Stephen―que lluita contra la desesperança és un mal necessari. Ell va escriure l’obra durant els mesos que van seguir la mort del seu pare ³⁶⁶. Si consideres que ell, un home canós amb dues filles casadores i amb trenta-cinc anys de vida , nel mezzo del cammin di nostra vita ³⁶⁷, amb cinquanta d’experiència, és el llicenciat barbamec de Wittenberg, aleshores també hauràs d’admetre que la seva anciana mare de setanta anys és la reina de la seducció . No. El cadàver de John Shakespeare no es passeja per la nit, sinó que hora rere hora es va podrint cada cop més ³⁶⁸ ; descansa, destituït de la paternitat, després de dissenyar aquella finca mística per al seu fill ³⁶⁹. El Calandrino de Boccaccio va ser el primer i últim home baró que es va sentir amb un nen a dins.³⁷⁰ La paternitat, en el sentit d’engendrar de forma conscient, és desconeguda per al gènere masculí humà; és una finca mística, una successió apostòlica, que parteix del qui només engendra al qui només és engendrat ³⁷¹. És sobre aquest misteri, i no sobre la maddona, que l’astut intel·lecte italià va expandir per les multituds europees, ³⁷² que l’Església es fonamenta, i de forma irremovible , talment com el món (macro- i microcosmos) ho fa sobre el buit.³⁷³ Pel damunt de la incertesa i de la improbabilitat, l’amor matris³⁷⁴, tant en genitiu subjectiu com objectiu, podria ser l’única veritat de la vida. La paternitat, en canvi, podria ser una ficció legal. Qui és el pare de qualsevol fill que qualsevol fill hauria d’estimar-lo o ell estimar qualsevol fill?

On redimonis vols anar a parar?

Ja ho sé, però calla i ves a fer punyetes! Tinc les meves raons.

Amplius. Adhuc. Iterum. Postea. ³⁷⁵

Estàs condemnat a fer això?

―Estan sotmesos a una vergonya corporal tan intensa, que els annals mundials del crim, tacats de tota mena d’incests i bestialitats, amb prou feines les superen. Fills amb mares, pares amb filles, germanes lèsbiques, amors que no goso descriure, nebots amb àvies, presidiaris amb panys de porta, reines amb toros premiats. ³⁷⁶. El fill abans de néixer desfigura la bellesa; un cop nat, porta dolors, divideix efectes, exigeix cada cop més cura. Si és un mascle, la seva creixença és la decadència del pare; la seva joventut, l’enveja del pare ; el seu amic, l’enemic del seu pare.

Això ho anava pensant a rue Monsieur-le-Prince.

―Què els vincula a la natura? Un instant de zel cec.

Sóc pare jo?. I si ho fos?

Mà insegura i encongida ³⁷⁷

―Sabel.li , l’heresiarca africà més astut de totes les bèsties de la terra ³⁷⁸ sostenia que el Pare era Ell mateix el Seu Propi Fill. El bulldog de Sant Tomàs d’Aquino ³⁷⁹, per a qui era impossible callar, el refuta. Vejam, si el pare que no té un fill no pot ser un pare, pot el fill que no té un pare ser un fill? Quan Rutland-bacon-southampton-shakespeare o un altre poeta del mateix nom en la comèdia dels disbarats, va escriure Hamlet, no sols no era el pare del seu propi fill, sinó que ja no essent un fill , era i se sentia el pare de tota la seva nissaga, el pare del seu propi avi, el pare del seu net nonat, el qual, per la mateixa raó, mai no va néixer, atès que la naturalesa, tal com l’entén el senyor Magee, detesta la perfecció ³⁸⁰.

Els ulls eglintonians de seguida van mirar enlaire amb tímid plaer. El feliç purità donava una mirada cofoia a traves de l’englantina torçada ³⁸¹

Adulació. Rara, però adulació.

―Així que ell mateix és el seu pare― va comentar el mateix-fill-Mulligan. Anem a pams. Jo porto un fill a dins. Porto un fill no nat al cervell. Pal·les Atena! ³⁸² . Una obra! L’obra és la cosa! ³⁸³ Deixeu-me parir!

Com si fos una llevadora, es va prémer la panxa-front ³⁸⁴ amb ambdues mans.

―Pel que fa a la seva família ―va dir Stephen― el nom de la seva mare és encara viu en el bosc d’Arden, La mort d’ella li va inspirar l’escena amb Volumnia a «Coriolà.».La mort del seu fill gran (Hamnet) dóna lloc a l’escena del jove Arthur a l’obra «Rei Joan».Hamlet, el príncep negre, és Hamnet Shakespeare. Qui són les noies a «La Tempesta», a «Pericles, i a «Conte d’Hivern», ja ho sabem. Qui són Cleopatra, l’olla de carn ³⁸⁵ d’Egipte, Cressida i Venus, és fàcil d’endevinar ³⁸⁶

―La parcel·la es fa grossa―va dir John Eglinton.

El bibliotecari quàquer, tot ell tremolant va entrar de puntetes, tremolor, la seva màscara, tremolor, de pressa, tremolor, xerrameca buida.

La porta tancada. Cel·la. Dia.

Escolten; són tres, ells.

Jo, tu, ell, ells

Vine, para la taula.

Stephen: Ell tenia tres germans, Gilbert, Edmund, Richard. Gilbert, ja vell, va dir a uns cavallers que havia obtingut del mestre Cobrador una entrada d’estranquis per una sessió on hi actuava, el seu germà Wull mestre dramaturg, a Lunnon ³⁸⁷, i el va poder veure en una escena de lluita , tombant l’adversari d’esquena. La salsitxa que servien al teatre li va arribar al cor a Gilbert ³⁸⁸ . Aquest personatge no és enlloc: però un Edmund i un Richard sí que s’evoquen en les obres del dolç William.

Mageeglinjohn ³⁸⁹ Noms! Què hi ha en un nom?³⁹⁰

Best: Richard és el meu nom, no ho sabies? Espero que faràs algun elogi de Richard, a la meva salut, no?

(Rialles)

Buck Mulligan: (Piano diminuendo)

Llavors li va dir l’estudiant Dick

Al seu confident Davy...³⁹¹

Stephen: A la trinitat shakespeariana de convictes i confessos, d’entre els xoriços Iago (a Otel·lo ), Richard Crookback (a Ricard III) i Edmund (a Rei Lear), dos porten els noms dels seus perversos oncles. Rectifico, l’última peça es va escriure, o ja estava escrita, quan el seu germà Edmund s’estava morint a Southwark.

Best: Uf! Espero que Edmund se n’adonarà. El meu propi nom Richard, no m’agrada...

(Rialles)

El quàquer Lyster: ³⁹² (A tempo) Però el qui em furta el meu bon nom... ³⁹³

Stephen: (Stringendo)³⁹⁴ Ell ha amagat sempre el seu propi nom William, un nom ben bonic ³⁹⁵, en les seves peces teatrals: aquí és una primera figura, allà un pallasso, i, tal com un pintor de l’antiga Itàlia, retrata el seu rostre en el racó més fosc del quadre. L’ha revelat, en canvi, en els sonets, on hi ha un excés de la paraula «Will» ³⁹⁶. Com també li era car el nom de John O’Gaunt ³⁹⁷, tant car com l’escut d’armes que es delia per tenir ³⁹⁸ , damunt d’un sabre corb una llança o una peça d’argent acerat, honorificabilitudinitatibus ³⁹⁹, més gratificant que la seva glòria del més gran sacseja-escenes ⁴⁰⁰ del país. Què hi ha en un nom? ⁴⁰¹ Això ens preguntem a la infantesa quan escrivim el nom que ens diuen que és el nostre. L’onze de novembre de 1572, una estrella, una estrella diürna com un drac de foc, va aparèixer al firmament ⁴⁰² , per continuar brillant-hi en solitari de dia amb més lluentor que Venus durant la nit, i de nit es veia sobre la Delta de Cassiopea, la constel·lació inclinada que dibuixa la inicial del nom d’ell enmig de les estrelles ⁴⁰³. Els seus ulls la van poder veure ajaguda a l’horitzó, a l’est de l’Ossa Major, mentre caminava a mitjanit pels melindrosos camps estiuencs, de retorn de Shottery i dels braços d’ella⁴⁰⁴.

Tots dos satisfets. I jo també.

No els diguis pas que ell tenia nou anys quan el fenomen es va extingir. I això de venir dels braços d’ella, espera que et facin la cort i tinguin èxit. I qui et farà la cort a tu, pixa-freda? ⁴⁰⁵

Llegeix el firmament: Autontimeroumenos Bous Stephanoumenos ⁴⁰⁶. Quina és la teva carta astral? «Stephen, Stephen, cut the bread even» ⁴⁰⁷. «S. D.: sua donna. Già: di lui. Gelindo resolve di non amar S. D.»⁴⁰⁸

―I de què es tractava, senyor Dedalus? ―va preguntar el bibliotecari cuàquer. D’un fenòmen celestial potser?

―De nit, una estrella ―va dir Stephen― de dia, una columna de núvol ⁴⁰⁹

Què se’n podia dir més?

Stephen es va mirar el seu barret, el seu bastó, les seves botes.

Stephanos, la meva corona. La meva espasa. Les botes d’ell ⁴¹⁰ m’estan deformant els peus; n’haig de comprar unes altres. Els mitjons foradats, i també el mocador.

―Vostè fa un bon us del nom, ―va admetre John Eglinton― el seu propi nom és força estrany. Suposo que això explica el seu fantàstic sentit de l’humor.

Jo, Magee i Mulligan.

Fabulós artífex, l’home falcó ⁴¹¹ Tu també has volat. Cap a on? Ruta Newhaven-Dieppe, passatgers en direcció a París, anada i tornada. Fredeluga ⁴¹², Ícar ⁴¹³ . Pare, va cridar. ⁴¹⁴, mentre anava caient i rodolant amarat d’aigua marina. Fredeluga ets tu, i fredeluga sempre seràs.

El senyor Best, ple d’entusiasme, va deixar el seu llibre i va dir:

―Això és molt interessant, perquè aquest motiu dels tres germans, saps que es troba també en els antics mites irlandesos? Exactament el que tu dius; els tres germans Shakespeare. I el motiu també es troba en Grimm, recordes els contes de fades? El tercer germà és el qui es casa amb la bella dorment ⁴¹⁵ i així guanya el millor premi.

El millor dels germans Best⁴¹⁶. El bo, el més bo, el millor ⁴¹⁷.

El bibliotecari quàquer, allà a prop, seguia amb la seva.

―M’agradaria saber ―va dir― quin germà vostè...Entenc que vostè suggereix que va haver-hi una mala conducta envers un dels germans...Però, potser m’anticipo?

De seguida es va sentir atrapat; els va mirar a tots i no va continuar.

Un assistent va anunciar des de la porta d’entrada:

―Senyor Lyster! El Pare Dineen necessita...

―Oh, i tant Pare Dineen! Segueixi recte. ⁴¹⁸

Amb ràpides i ben orientades gambades , en un tres i no res havia desaparegut en la direcció correcta.

John Eglinton va desembeinar l’espasa.

―Vinga― va dir―Fes-nos saber què has de dir sobre Richard i Edmund . Te’ls has guardat per al final, no és veritat?

―En preguntar-vos si recordàveu aquells dos nobles oncles Richie i Edmund ⁴¹⁹― va contestar Stephen,― m’ha fet la sensació que potser demanava massa. Un germà és tan fàcil d’oblidar com un paraigües.

Fredeluga. ⁴²⁰ On és el teu germà? A la residència d’apotecaris⁴²¹, la meva pedra d’esmolar. Primer ell, després Cranly, Mulligan, i ara aquests d’aquí. ⁴²². Tot el discurs que vulguis , però actua, actua dins del propi discurs. Ells fan conya per fer-te actuar; actua, doncs, que l’actuació segueixi.

Fredeluga. Estic cansat de la meva veu, la veu d’Esaü. El meu regne per una beguda. ⁴²³

Segueixo.

―Vosaltres direu que aquells noms ja hi eren, a les cròniques d’on ell hi va treure el material de les seves obres. Doncs, per què va triar aquelles i no d’altres? ⁴²⁴Ricard, un geperut bastard i malparit, festeja la viuda Anna (què hi ha en un nom? ⁴²⁵ , li fa l’aleta, i aconsegueix fer-se seva la bastarda vídua feliç ⁴²⁶. Així, Ricard el conqueridor, tercer germà, va arribar després de William el Conquerit ⁴²⁷. Els altres quatre actes de l’obra pengen subtilment del primer: De tots els seus reis, Ricard és l’únic desprotegit de la reverència (l’àngel del món) ⁴²⁸de Shakespeare. A què ve, doncs, l’afegitó de Rei Lear, on Edmund hi resta foragitat de l’Arcadia de Sydney ⁴²⁹ i en canvi serveix d’entrepà ⁴³⁰d’una llegenda cèltica més vella que la història?

―Aquest era el sistema de Will ―va justificar John Eglinton― No podem barrejar una saga noruega amb un extracte de novel·la de George Meredith. Que voulez-vous? ⁴³¹ (com diria Moore) de qui situa Bohèmia a la costa marítima ⁴³² i fa que Ulisses citi Aristòtil. ⁴³³

―Per què? ― el propi Stephen es va respondre a si mateix― Perquè els temes de la falsedat, de la usurpació , del germà adúlter, o de tots tres a la vegada, indiquen que «el pobre no està sempre amb ell» ⁴³⁴. El símptoma de desterrament, desterrament de cor, desterrament de casa seva, ressona de forma ininterrompuda a partir de «Els dos cavallers de Verona» fins que Prospero ⁴³⁵ trenca el seu bastó, l’ensorra unes quantes braces sota terra i hi enterra el seu llibre. A la meitat de la seva vida això es duplicarà, es repetirà a si mateix en un altre procés, sota el principi de pròtasi, epitasis, catàstasi, catàstrofe ⁴³⁶ .El procés es repeteix quan ell està a prop de la tomba, quan la seva filla casada Susan (branca de la mateixa soca), és acusada d’adulteri. Però va ser el pecat original que va enfosquir el seu enteniment i va afeblir la seva voluntat amb una forta inclinació al mal. Les paraules són les dels meus senyors bisbes de Maynooth: un pecat original i, en tant que pecat original, comès per un altre en qui ell també ha pecat.⁴³⁷ Això es troba interpolat entre línies a les seves últimes paraules escrites ⁴³⁸, i gravat a la làpida sepulcral on els quatre ossos d’ella ⁴³⁹ no hi reposarien mai. El pas del temps no ho ha marcit; la bellesa i la pau no ho ha abandonat. ⁴⁴⁰ Hi ha una infinita varietat arreu del món que ell ha creat, a «Molt soroll per res», doblement a «Com tu ho vulguis», a «La Tempesta», a «Hamlet» a «Mesura per mesura», i a totes les altres obres que no he llegit.

Es va posar a riure per alliberar la seva ment de la seva esclavitud mental.

El jutge Eglinton va dictar la sentència.

―La veritat es troba a mig camí―va afirmar― Ell és l’esperit i el príncep. Ell és tot en tot.

―Ho és― va corroborar Stephen. El xicot de l’acte primer és l’home madur de l’acte cinquè. Tot en tot. Tant a Cim-belí, com a Otel·lo, és alhora un alcavot i un cornut; actua i alhora actuen damunt d’ell. Enamorat d’un ideal o d’una perversió, a l’estil de Don José, ell mata la Carmen real. En el seu intel·lecte hi ha sempre l'obsés Iago que no deixa mai de voler que el moro que hi ha en ell hagi de sofrir.

―Cucut! Cucut!― va cloquejar, amb lasciva intenció Cuc-Mulligan― Oh temible càntic! ⁴⁴¹

El so arribat a la fosca cúpula, va retornar reverberat.

―I quin tros de personatge és Iago! ―va exclamar l’impàvid John Eglinton―Quan tot ja està dit, Dumas fils (o potser père) té raó. Després de Déu, Shakespeare és qui ha creat més coses.

―No li deleix ni l’home ni la dona ⁴⁴²― va dir Stephen―Després d’una vida d’absència, retorna a aquest cul de món on va néixer, on sempre , d’home i noi , n’havia estat un testimoni silenciós, i allí hi acaba el seu viatge, planta la morera i mor. ⁴⁴³ El moviment s’ha acabat⁴⁴⁴. Els enterramorts sepulten Hamlet père i Hamlet fils. Al final, un rei i un príncep a la mort amb la música protocol·lària. I allò pel què ploren tots els fràgils i tendres cors danesos o dublinesos , malgrat haver-lo traït i assassinat, és la pena que el difunt és l’únic marit de qui haurien refusat divorciar-se. Si voleu fer-ne més llarg l'epíleg: el pròsper Próspero, el bon home recompensat ⁴⁴⁵, Lizzie, nineta dels ulls de l’avi ⁴⁴⁶ , i l’oncle Richie, l’home dolent , deportat per la justícia poètica al lloc on hi van els negres dolents ⁴⁴⁷. Teló fort ⁴⁴⁸; ell va trobar com a real en el món exterior allò que en el seu món interior era possible. Maeterlinck ⁴⁴⁹ diu: Si Sòcrates no fos a casa seva avui, ell trobaria el savi assegut a la porta. Si Judes caminés davant seu aquesta nit, seria cap a Judes que els seus passos tendirien.⁴⁵⁰ . Cada vida són molts dies , l’un darrere l’altre. Caminem a través de nosaltres mateixos, i hi trobem lladres, esperits, gegants, homes vells, homes joves, dones casades, vidus, cunyats, però sempre ens trobem a nosaltres mateixos. El dramaturg que va escriure el guió d’aquest món i el va escriure malament (primer ens va donar la llum i el sol dos dies més tard) ⁴⁵¹, el senyor de les coses, a qui el més romà dels catòlics anomena dio boia (déu botxí) ⁴⁵², rau sens dubte del tot en tots nosaltres, mossos de quadra i carnissers, i també seria alcavot i cornut, si no fos que, en l’economia celestial, segons la predicció de Hamlet, ja no hi ha casaments, perquè l’home hi està glorificat en la condició d’àngel androgin, portador d’una esposa en ell mateix.⁴⁵³

―Eureka!―Va cridar Buck Mulligan⁴⁵⁴ ―Eureka!

Entusiasmat de cop, d’un salt , va anar a parar d’un bot al pupitre de John Eglinton.

―Si se’m permet de dir-ho―va fer―El Senyor ha parlat a Malaquies ⁴⁵⁵

Es va posar a fer uns gargots en un full de paper

En sortir, m’enduc uns quants paperets del mostrador.

―Tots els qui estan casats, senyor Best, douce ⁴⁵⁶ herald―va dir―tots, excepte un, viuran. La resta quedaran tal com estan.⁴⁵⁷

Ell, que no estava casat, es va posar a riure davant d’Eglinton Johannes, un graduat en arts.⁴⁵⁸ . Tots dos concos, i sense ser-ne especialistes, però procurant no caure en errors, anaven fullejant amb els dits, cada nit , l’edició que cadascú tenia de «La petita fera domada».

― Vostè m’ha decebut―va dir rotundament John Eglinton a Stephen― Ens ha dut tots al seu terreny per mostrar-nos un triangle francès ⁴⁵⁹. Se la creu vostè aquesta teoria seva?

―No― va cuitar a dir Stephen. ⁴⁶⁰

―Pensa vostè escriure-ho? ―va preguntar el senyor Best―No creu que en podria fer un diàleg com els platònics que Wilde va escriure?

John Eclecticon⁴⁶¹va somriure per segona vegada.

―Bé, aleshores ―va dir―, no arribo a veure per què esperaria cobrar-ne res, si vostè mateix no hi creu. Dowden ⁴⁶²creu que hi ha un cert misteri a Hamlet, però no dirà res més. Herr Bleibtreu, l’home que Piper va trobar a Berlin, que ha treballat a fons la teoria de Rutland, creu que el secret s’amaga en el monument de Stratford. Piper diu que pensa anar a visitar l’actual duc de Rutland ⁴⁶³, per provar-li que les obres van ser escrites pel seu avantpassat. Resultarà una sorpresa per a sa Gràcia, però ell ja creu la seva teoria.

Crec, Senyor, ajuda la meva manca de fe! ⁴⁶⁴ Com s’ha d’entendre? Ajuda’m a creure o ajuda’m a no creure? Egomen.⁴⁶⁵, a qui no haig de creure? A un altre paio...⁴⁶⁶

―Vostè és l’únic col·laborador de Dana ⁴⁶⁷ que demana monedes de plata. Doncs, no ho sé en el proper número . Fred Ryan necessita espai per un article sobre economia.

Fraidrine ⁴⁶⁸. Em va prestar dues monedes de plata. Et fa sortir del pas; això és economia.

―Per una guinea―va dir Stephen―pots publicar aquesta entrevista.

Buck Mulligan va parar de fer els seus ridículs gargots i es va aixecar rient: a continuació va dir seriós i regalimant malícia:

―Vaig visitar el bard Kinch a la seva residència estiuenca de la part alta del carrer Mecklenburg, i me’l vaig trobar estudiant en profunditat la Summa contra Gentiles ⁴⁶⁹, en companyia de dues dames gonorreiques, Fresh Nelly i Rosalie , la puta del moll del carbó ⁴⁷⁰.

Es va preparar per anar-se’n.

―Vine, Kinch. Vine, errabund Ængus dels ocells ⁴⁷¹

Vine , Kinch, que ja t’has menjat tot allò que nosaltres hem deixat. Sí, et serviré els teus pinsos i deixalles.

Stephen es va aixecar.

La vida són molts dies. Això s’acabarà.

―Ens veurem amb vostès aquesta nit―va dir John Eglinton. ―Notre ami Moore ⁴⁷² diu que Malachi Mulligan ha de ser-hi.

Buck Mulligan va fer ostentació de la seva túnica i del panamà.

―Monsieur Moore ―va dir―especialista en cartes franceses ⁴⁷³ a la joventut d’Irlanda. Hi seré. Som-hi, Kinch, els bards hem de beure. Podràs caminar dret?

Rient, ell...

Beguda fins a les onze ⁴⁷⁴. Diversió a les nits irlandeses.

Un paio gras com una bota...

Stephen va seguir al darrere de l’ home gras...

Un dia, a la Biblioteca Nacional vam tenir una discussió sobre el tema «Shakes» ⁴⁷⁵, i ara li anava al darrere de la seva greixosa esquena, per trepitjar-li el galindó del peu ⁴⁷⁶

Stephen es disposava a saludar-lo, però va quedar del tot decebut. Havia perseguit un pallasso gras , amb el cap ben polit pel barber, que sortia de la foscor de la biblioteca cap a un espaterrant dia assolellat, gens apte per elucubracions.

Què hauré après jo? D’ells? De mi?

Ara camino com Haines.

La típica sala de lectors. En la llista de lectors, Cashel Boyle O’Connor Fitzmaurice, Tidsdall Farrell ⁴⁷⁷ posa una rúbrica en cadascun dels seus polisíl·labs ⁴⁷⁸. Tema: era boig Hamlet? La coroneta del quàquer, senyal divina, en un debat literari amb un jove capellà.

―Oh, faci-ho, senyor, si us plau...Em satisfarà molt...

Això va provocar la diversió de Buck Mulligan, en la versió d’un murmuri solitari, amb moviment de cap inclòs: ⁴⁷⁹

―Un cul satisfet. ⁴⁸⁰

Torniquet d’accés ⁴⁸¹

És aquell?...Amb un barret rivetejat de color blau...escrivint amb molta mandra ...Què? Ha mirat?

La balustrada corbada; el Mincius ⁴⁸² que s’esmuny amb suavitat.

Puck ⁴⁸³ Mulligan, encasquetat amb el panamà, anava pas a pas, mentre entonava de forma provocadora aquest iambe ⁴⁸⁴:

John Eglinton, el meu Jo, John

Per què no vols tenir una esposa? ⁴⁸⁵

Va etzibar unes síl·labes explosives:

―Oh el xinès sense barbeta! ⁴⁸⁶ Chin Chon Eg Lin Ton ⁴⁸⁷ .

Ell, Haines i jo ens vam arribar fins a la «caixa de les eines teatrals» , és a dir, el Plumbers’Hall. ⁴⁸⁸. Els nostres actors hi estan creant un nou art per a Europa, a l’estil del grecs o de M. Maeterlinck, amb el nom de Teatre de l’Abadia: ja sento la fortor d’un públic de monjos suats. ⁴⁸⁹

Ell va escopir en blanc. Va oblidar ni més ni menys que la flagel·lació que va patir a mans del pèrfid Lucy. ⁴⁹⁰. I que va abandonar la femme de trente ans. I per què no d’altres fills nascuts.? I que el seu primer fill va ser una noia?

Entorna-te’n, saviesa inútil!

L’auster reclús encara és allí (hi té el seu pastís): el dolç jove minyó ⁴⁹¹font de plaer , la joguina dels cabells rossos de Fedó.⁴⁹².

Ep...jo tan sols eh...volia... he oblidat...que ell...

―Longworth i M’Curdy Atkinson eren allà...⁴⁹³

Amb habilitat, Puck Mulligan va pagar la factura refilant com un ocell:

Amb prou feines sento els crits de la caserna de mala mort

O la veu d’un soldat, mentre hi passo pel costat

Abans que els meus pensaments comencin a fluir

Sobre F.M’Curdy Atkinson,

El mateix que duia la cama de fusta

I aquell filibeg ⁴⁹⁴ tan filibuster

Que mai no gosà apagar la seva sed,

Magee, el de la boca sense barbeta

Que tenia por de casar-se en aquest món.

Es masturbaven per tot allò que valgués la pena. ⁴⁹⁵

Una altra conya: Coneix-te tu mateix.

Aturat sota meu, algú em mira per interrogar-me. M’aturo.

―Trista disfressa ―va rondinar Buck Mulligan―Synge ⁴⁹⁶ ha sortit vestit de negre per ser com la natura. Només les creus, els capellans i el carbó anglès són negres.

Se li va escapar la rialla dels llavis.

―Longworth no es troba gens bé―va dir―després que vas escriure tot allò sobre la vella tafanera Gregory. Ets un tros de jueu jesuïta borratxo i inquisidor! Ella t’aconsegueix una feina al Diari, i tu vas i reveles les seves bestieses a tot déu. No podies tenir el tacte de Yeats? ⁴⁹⁷.

Es va passejar amunt i avall, fent ganyotes i cantussejant, mentre movia els braços amb certa gràcia.

―El llibre més bonic que s’ha publicat a Irlanda a la meva època ⁴⁹⁸. Ni que fos Homer.

Es va aturar a peu d’escala.

―Acabo de concebre una obra per als mims ―va dir amb to solemne.

Els pilars morescs del vestíbul oferien unes ombres entrellaçades. ⁴⁹⁹ Però ja no hi són els nou homes ballant el morris amb signes matemàtics a les gorres. ⁵⁰⁰

Variant suaument els tons de la veu, Buck Mulligan va llegir la seva tauleta ⁵⁰¹

Cadascú la Seva pròpia Dona

o

Una Lluna de Mel a la Mà

(una immoralitat nacional en tres orgasmes)

per

Collonut ⁵⁰² Mulligan

Va adreçar-se a Stephen amb una mitja rialla de satisfacció, dient:

―Tinc por que la disfressa no sigui transparent, però escolta:

Es va posar a llegir, marcato⁵⁰³

―Personatges:

Toby Tostoff ( un polonès sense ni cinc) ⁵⁰⁴

Crab (un bandit)

Estudiant de medicina Dick }

i } (dos ocells amb una pedra)

Estudiant de Medicina Davy }

Mare Grogan (una carregadora d’aigua)

Fresh Nelly

i

Rosalie (la puta del moll de carbó)

Es va posar a riure, movent el cap d’un cantó a l’altre, mentre seguia caminant davant de Stephen: i entusiasmat titllava les ombres d’ànimes humanes.

―Ah, aquella nit al Camden hall ⁵⁰⁵, quan les filles d’Erin havien d’aixecar-se les faldilles per acostar-se a tu mentre jeies entremig dels teus nombrosos vòmits de color de móra i de molts altres productes!

―El més innocent fill d’Erin, per a qui mai les havien aixecat ―va dir Stephen.

A punt de travessar el carrer, va sentir algú al darrere i es va aturar a un cantó.

Separa’t, ara és el moment. On, si no? Si Sòcrates sortís de casa avui, si Judes fes el seu camí avui ⁵⁰⁶ Per què? Perquè això rau en l’espai on jo un dia haig d’arribar, de forma indefugible.

La meva voluntat, enfrontada a la seva voluntat. Entremig , les aigües del mar ⁵⁰⁷.

Un home va passar entremig d’ells, saludant-los amb un gest del cap.

―Bon dia també ―Va dir Buck Mulligan.

El pòrtic.

Aquí vaig prendre els ocells com un auguri. Ængus⁵⁰⁸ dels ocells. Ells van i venen. La nit passada vaig volar; i amb facilitat.⁵⁰⁹ Els homes se’n feien creus. Al darrere, un carrer de putes. Ell em va servir crema de meló; a dins, ja ho veureu.

―Vet ací el jueu errant ―va xiuxiuejar Buck Mulligan amb expressió de pallasso atemorit― Li has vist l’ull ? Et guaitava amb desig de posseir-te. Em fas por, vell mariner⁵¹⁰. Kinch, estàs en perill. Posa’t un coixí al cul.

Maneres d’Oxford ⁵¹¹

El temps? El sol semblava un carretó damunt de l’arc del pont ⁵¹²

Una esquena fosca anava davant d’ells. Petjades d’un lleopard, cap avall, sortint de la portalada, sota portculis barbs⁵¹³

Van seguir el camí.

Torna’m a ofendre. Continua parlant.

Una impressió agradable suscitava aquell conjunt cases del carrer Kildare. Sense ocells ⁵¹⁴. Dels terrats de les cases, en pujaven, amb delicadesa, dos plomalls de fum, que s’anaven expandint amb tota suavitat.

Prou d’esforços! ⁵¹⁵. I que regni la pau hierofàntica ⁵¹⁶ dels sacerdots druides de Cymbeline, : des de la terra ampla, erigim un altar.

Alabem els déus

I que els nostres indignes fums ens pugin a les narius

Procedents dels nostres beneïts altars.

1 Thomas William Lyster (1855-1922). Director de la Biblioteca Nacional d’Irlanda.

2 «Aprenentatge i Viatges de Mestre Wilhem» de Johann Wolfang von Goethe (1749-1832).

3 Goethe que parla de Shakespeare.

4 El Mestre i Hamlet

5 En anglès «sinkapace» del francès «cinque pace». Dansa de l’època elisabetiana, semblant a una gallarda.

6 Observacions del Mestre sobre Hamlet, que es poden aplicar perfectament al mateix Mestre.

7 Afirmació poc substancial, segons els comentaristes.

8 Dansa de la mateixa època de les anteriors.

9 És a dir, el bibliotecari i Bloom. Torna Stephen Dedalus a la palestra.

10 Obvietat atribuïda al soldats del mariscal d’aquest nom, que va morir després d’un esforç heroic i inútil a la batalla de Pavia el 1525.

11 Pseudònim de W.K.Magee, crític i assagista, personatge real conegut de Joyce. Fill d’un clergue protestant i educat al Trinity College, va ser secretari de la Biblioteca Nacional del 1904 fins al 1922, quan va dimitir i retirar-se a Anglaterra com a protesta per la fundació de l’Estat Lliure Irlandès.

12 Cita de «Milton» de Blake, on parla de la ironia dels «estudiants de medicina»,com a anti-poetes, que volien substituir les filles de Milton cec a les quals el pare dictava el Paradís Perdut.

13 Novel·la de Marie Corelli (pseudònim de Mary MacKay (1855-1924). El títol es burla de la intenció de Stephen (segons Blake) de reescriure El Paradís Perdut de forma que Satanàs seria l’heroi romàntic i campió de la causa de l’home contra Jehovà, forces impersonals de l’univers.

14 Veg. Nota 77.

15 Fragment d’un poema obscè no publicat. «Dick i Davy, estudiants de medicina» d’Oliver St.John Gogarty.

16 Cert. És el número sagrat en les tradicions hebrees, gregues, egípcies i orientals.

17 W.B. Yeats a «Una cançó de bressol» : «Déu riu dalt del Cel / De veure’t tant bo/ I els set resplendents / S’alegren d’això». El poeta es refereix als set planetes, coneguts el 1890 i reconeguts avui.

18 A la Irlanda precristiana, mestre del saber i de la poesia.

19 En el Trinity College de Dublin (i també a la Universitat anglesa de Cambridge) un sizar era un estudiant amb els estudis pagats pel col·legi, a canvi de serveis prestats a l’edifici. Portaven un capell vermell, que els distingia dels altres.

20 Fragment de «El Paradís Perdut» de Milton.

21 «I del seu cul en va fer una trompeta», Dante (Inferno)

22 Basat en una observació feta per l’amic de Joyce, J.F.Byrne (el Cranly de ficció), que dotze homes decidits podrien salvar Irlanda, i que es podrien trobar en el comtat de Wiclow; el text diu «onze» perquè probablement Cranly seria el dotzè.

23 Segons l’obra de Yeats «Cathleen ni Houlihan» (1902). Cathleen hi apareix com la Pobra Vella, símbol tradicional d’Irlanda, que rep a casa seva un francès, de la força expedicionària que aquell any va desembarcar per ajudar els irlandesos.

24 La salutació proverbial de Judes, a Mt 26,49, per identificar i trair Jesús.

25 Ciutat de mercat, a la vora del riu Derry, al sud del comtat de Wiclow

26 Segons l’obra de John Millington Synge (1871-1809) d’un sol acte «En l’ombra de la vall» (1903). L’heroïna del relat, Nora Burke, creient que el seu marit és mort, surt a fer un parrup (xiulet) per cridar un jove pasto.. Al final de l’obra, Dan Burke foragita la seva dona, a una velocitat tanta com la d’un déu, i ella s’allunya en companyia del fogós i poètic Tramp («bona cacera») a la recerca d’una vida de llibertat lírica en plena natura.

27 Ben Johnson, que en el seu elogi de Shakespeare diu «perquè jo estimava l’home, i honoro de debò la seva memòria, amb aquesta idolatria parcial, com qualsevol altre.»

28 Una de les frases favorites de George William Russell: «L’espiritualitat és el poder d’aprehensió de les essències espirituals sense forma, de veure allò etern en allò transitori...» a «Religió i Amor» (1904).

29 (1826-98) Pintor francès, notable pel seu estil romàntic i simbòlic.

30 Interpretació transcendental de Plató, pròpia del segle XIX.

31 Stephen evoca les paraules d’O’Molloy, hores abans d’aquest dia, sobre la condició d’A.E. com a mestre dels místics. Veg.cap. 9

32 Terme esportiu.

33 Concepte de la Teosofia, en la seva branca coneguda com a «cristianisme esotèric».

34 En el cristianisme esotèric, és Crist, de naturalesa dual, sense límits i alhora limitat. És l’equivalent de l’Adam Kadmon de l’escola hermètica.

35 Transcrit correctament seria Iesous Khristós en grec. La Teosofia mantenia que Jesus va ser iniciat «en aquella sublim Logia dels Autèntics Misteris d’Egipte».

36 Stephen ho cita literalment del Bhagavad Gita, un dels principals llibres sagrats de l'hinduisme.

37 Daniel Nicol Dunlop, (1896-1915) irlandès teòsof i editor.

38 William Q.Judge, (1851-96) Teòsof americano-irlandès, que va ajudar la Sra. Blavatsky a fundar la Societat Teosòfica l’any 1875.

39 Lloança de Marc Antoni al «ara mort Brutus», en el discurs final de «Juli Cèsar» de Shakespeare.

40 Nom del cos director del moviment teosòfic, compost de dotze membres. El nom prové d’un sacerdot romà.

41 IAWEH, el nom diví, prohibit de pronunciar als israelites.

42 El mestre K.H. era «Koot Hoomi» un dels dos mestres, o «mahatmas» de Blavatsky.

43 És a dir, llum passada pel baptisme.

44 Segons el gnòstic Valentí, Sofia (la saviesa), en l’ultim eó abans de Crist, va caure en el caos, en el seu intent d’arribar a les Altures. Crist va ser enviat per redimir-la d’aquest caos. El pla del buddhi, en la tradició budista, és el «quart pla, en el qual encara hi ha dualitat, però no separació...»

45 En teosofia, allò més baix i mortal de la natura humana. Els deixebles de Blavatsky deien que ells se’ls apareixeria després de la seva mort. Això dóna lloc a un joc de paraules no teosòfic sobre els seus genitals.

46 Renec alemany que significa aproximadament «Dimoni fastigós»

47 Director de la Biblioteca Nacional Irlandesa, i traductor de diverses obres.

48 L’original anglès «waxing wroth» està tret del poema «Mutabilitie» d’Edmund Spencer (1552-99), ,suposada part de Faerie Queen, dedicada a la Reina Elisabet, i que parla de la indignació de Júpiter per l’ordre natural alterat.

49 Plató a la seva República, suggereix prohibir la poesia, perquè retrata falsedats i apel·la a les emocions més elementals.

50 El text original diu «Horseness is the whatness of allhorse». En llatí, es podria traduir així «Equuitas Equuitotium quidditas» Teoria platònica de les idees, les quals serien anteriors als individus empírics.

51 És a dir, els teòsofs platònics, com G.W. Russell.

52 Proverbis 1, 20-22: «La Saviesa convoca pels carrers / fa sentir la seva veu per les places...»

53 Referència a l’obra «Milton» de Blake i a l’Inferno de Dant. Per un cantó, Dant i Virgili , muntant sobre el cul de Satanàs, surten de l’infern cap a la superfície de la Terra, i al Mont del Purgatori. Per l’altre, a l’obra de Blake sobre Milton, s’hi troben aquests versets «I cada espai més petit que un glòbul de sang humana / entra a l’Eternitat,de la que la Terra vegetal no n’és sinó una ombra.»

54 Inspirat en «De Immortalite Animae» de Sant Agustí. «...l’expectació és de les coses futures, però la intenció d’actuar és del present, a través del qual el futur s’escola cap al passat...»

55 Traduït pel propi Best, amb el nom de «El cicle mitològic i la mitologia cèltica irlandesa»

56 Primera estança d’un poema de Hyde.

57 És a dir, considera que la renaixença de la cultura cèltica de l’oest és massa per a l’anglès Haines.

58 «... que us hem tractat injustament. Potser cal culpar la història.» Paraules de Haines, al cap. I.

59 És a dir, el bon lladre crucificat al costat de Jesús, a l’evangeli de Lluc. Stephen tradueix el terme llatí latro paenitens, de la litúrgia catòlica, concretament l’Adoro te devote.

60 És a dir, Irlanda.

61 En Teosofia «allò que ha estat donat al Cos Causal, degut a la seva forma.»

62 Novel·la barata i «no seriosa».

63 Referència als «pobres d’esperit» de les Banaurances de l’evangeli de Mateu.

64 Francès: «es passeja llegint el llibre d’ell mateix»

65 Joc de paraules irònic amb la gramàtica. En anglès, el correcte és dir «by», i el «de» francès predisposa a traduir «of», amb la qual cosa, tindríem «a piece of Shakespeare»,és a dir, «un tros de Shakespeare»

66 Títol d’un poema de Rudyard Kipling musicat per Sir Arthur Sullivan.

67 En el fur intern de Stephen, la visió de Mallarmé , en la seva obra «Hamlet i Fortimbras», seria la d’una matança causada pels llimbs de vacil·lació que pateix Hamlet.

68 Escriptor contemporani de Shakespeare. Se’l considera el seu primer comentador.

69 Al·lusió a la descripció d’Horaci sobre el pare de Hamlet.

70 Referència a l’uniforme adoptat pels anglesos a la guerra dels bòers.

71 Que comença amb l’enterrament d’Ofèlia, i acaba amb les morts violents de Gertrudis, Claudi, Laertes i Hamlet.

72 És a dir, el seu sonet «A la mort del coronel Benson», militar anglès mort presoner dels Bòers.

73 El Cranly històric va contemplar la Guerra de les Dues Roses «des de lluny». No queda clar quines guerres Stephen podia contemplar al costat de Cranly, si van ser d’escacs, de handbol, curses de cavalls o les batalles de la guerra dels Bôers.

74 Del controvertit poema de Swindburne, per qui les atrocitats només les cometien els bòers.

75 Frase de Walt Whitman a «Cançó de mi mateix» (1891): «No sóc ni un xic manso, també sóc intraduïble / El meu udol bàrbar ressona pels terrats de tot el món».

76 Evoca la difícil elecció entre els mitològics Scilla i Caribdis, que dóna nom a aquest capítol.

77 «Els papers de Pickwick Club» de Dickens.

78 «...has estimat el teu benvolgut pare / Venja el seu foll i antinatural assassinat...» Hamlet, parla el fantasma aparegut del seu pare.

79 Ciutat natal de Shakespeare.

80 En l’època elisabetiana, un modisme per a la presó; a la teologia catòlica romana, el lloc on havien estat els patriarques precristians del Nou Testament fins a ser duts al cel amb Crist ressuscitat.

81 Segons algun comentarista, potser per tirar-se un pet, com a ressò de l’anterior cita de Dant «del cul trombeta»

82 Stephen s’inspira en un relat de Brandes.

83 Famós ós mencionat a Les alegre casades de Windsor

84 El Paris Garden de Dublín , a la vora del riu, des del segle XVI al XIX va ser un espai d’entreteniment, amb óssos i toros engreixats per concursar.

85 Soldats, tal com els anomena Shakespeare a «Pericles».

86 Capçalera d’un subcapítol de «Hamlet» de Brandes

87 Es refereix al mètode socràtic de primer estar d’acord amb l’adversari, i a partir d’aquí rebatre-li l’argument.

88 L’hugonot Christopher Mountjoy, residència de Shakespeare a Londres , de 1598 a 1604, d’acord amb la crònica de Charles W. Wallace.

89 Epítet de Shakespeare encunyat per Ben Johnson.

90 Es tracta del «primer» dels seus Exercicis Espirituals. (1548)

91 Així s’anomenava el fons de l’escenari del teatre elisabetià, protegit per una plataforma.

92 Seguint el text de la tragicomèdia de Brandes.

93 Eclesiastès 11, 10: «Allunya del teu cor la tristesa i aparta del teu cos el sofriment; perquè la joventut i el temps dels cabells negres són vanitat»

94 Richard Burbage (1567-1619). Actor anglès, constructor del teatre Globe.

95 En realitat: Hamlet: Qui és? Esperit: Sóc l’esperit del teu pare/Condemnat a vagar per la nit durant un temps»

96 Als onze anys i mig al 1596.

97 Tret de la increpació d’Horaci a la presència de l’esperit « en qui la majestat de la Dinamarca enterrada / a vegades va marxar»

98 Hamnet Shakespeare.

99 William Shakespeare.

100 Amb aquesta digressió, Stephen planteja si el fet que Shakespeare interpretés el paper de l’esperit del pare, seria més aviat per remordiments personals que no pas per una il·luminació del món no sensible. Crítica al platonisme i al discurs teosòfic.

101 Resposta de Hamlet, en sentir la veu de l’esperit.

102 Paraules del comte Axel, en una obra seva.

103 Lloc on els intèrprets descansaven , tradicional en els teatres anglesos des del 1700.

104 Del drama poètic Deirdre, de George William Russell. (1907). Mananaan és el déu celta del mar.

105 A.E., és a dir, George William Russell.

106 Antiga moneda anglesa.

107 «Remordiment de consciència», en anglès medieval

108 Aforisme del senyor Deasy, referent a ell mateix, i lema dels protestants d’Irlanda del Nord.

109 Riu que delimita el Taronja de l’Ulster i el Verd d’Irlanda. S’hi va lliurar l’1 de Juliol de 1690 la batalla entre el protestant Guillem III d’Orange de l’Ulster contra el deposat rei Jaume II recolzat pels irlandesos catòlics. La derrota va suposar el manteniment del domini anglès a Irlanda.

110 «Dures notícies». Hamlet utilitza aquesta expressió per burlar-se de Poloni quan aquest anuncia l’arribada del músics viatgers.

111 Concepte aristotèlic per indicar la realitat actual, contraposada a la mera existència potencial.

112 Stephen defineix així l’ànima humana.

113 És a dir, el pare Conmee, del seu col·legi.

114 Suggereix la continuïtat de l’ànima aristotèlica ( la memòria sota formes canviants), i alhora la discontinuïtat del cos i les seves molècules.

115 Si es lletregen ràpidament en anglès, generen la frase I Owe You (Jo us dec), que trenquen l’argument nuclear de Stephen.

116 És a dir, de la senyora Shakespeare.

117 Costum arcaic per evitar que l’esperit del difunt s’aparegués en la reflexió del mirall.

118 Veg. Nota 33.

119 Tal com s’ha atribuït al mètode de Sòcrates: enganyar per deixar d’enganyar; presentar arguments falsos perquè els interlocutors descobreixin la veritat per ells mateixos.

120 La dona de Sòcrates, el nom de la qual ha connotat la típica harpia, tot i que el deixeble Xenofont li atribueix grans virtuts domèstiques.

121 La mare de Sòcrates, Phaenarete, era llevadora, en grec «maieutikê, d’aquí la maièutica, com a exponent del mètode socràtic de «fer néixer» el coneixement.

122 Locució llatina que equivaldria a «del nom, ni parlar-ne!)

123 Poema (1821) de Percy Bysshe Shelley, que es tradueix com «Aquesta ànima de la meva ànima, del petit Sòcrates»

124 Arengues nocturnes que Margaret Caudle impartia durant la nit al seu marit Job Caudle (el pacient Caudle), una de les històries humorístiques de Douglas Jerrold (1803-57).

125 Transposició històrica satírica.

126 Seguidor de Wycliffe, reformador anglès. Es refereix al bibliotecari, que, en realitat era quàquer.

127 Frase de Robert Greene. Vol dir una mancança d’enginy.

128 És a dir, Londres.

129 Balada irlandesa, amb moltes variants.

130 Referència a Venus i Adonis de Shakespeare, quan descriu els cataclisme de la formació de la terra. També l’autor tenia memòria del terratrèmol de Londres del 1580, quan ell tenia setze anys.

131 «La brida embotonada / ella la lliga àgilment a la punxeguda branca» («Veus i Adonis 37-38)

«La nit de sofriment ara ha esdevingut dia/ Ella aixeca lleugerament les dues finestres blaves/ com si fos el sol gentil» (Venus i Adonis, 481-83).

132 En anglès «Light o’Love» , era una dansa elisabetiana, associada per tradició a la fragilitat i inconstància de l’amor.

133 «La petita fera domada» de Shakespeare.

134 Referència a «El pelegrí apassionat» , de Shakespeare.

135 Referència a l’acusació que va tenir Shakespeare d’impediments canònics per al seu matrimoni. En el comtat esmentat, hi ha situat Stratford-on Avon.

136 En els escenaris elisabetians, els papers femenins eren interpretats per nois joves. No va ser fins quaranta-quatre anys després , mort ja Shakespeare, que una actriu femenina va actuar (en el paper de Desdemona a Otelo) en un escenari anglès.

137 El seu matrimoni.

138 Segons Brandes, «Will, de naturalesa sensual, impacient i ociosa , va deixar Anne Hathaway a l’estacada, i va haver de casar-s’hi, però tot seguit se’n va penedir».

139 Joc de paraules perceptible en text anglès: «That to be heaven Ann hath a way / She hath a way / Ann Hath-a-way. (Charles Dibdin, a «Anna Hewit, o el Crusoe femení».)

140 Inspirat en la cançó de bogeria d’Ofelia: «By cock, they are to blame» («Dimoni, la culpa la tenen ells»).

141 Ell en tenia divuit.

142 «Venus i Adonis».

143 Joc de paraules sobre el mite grec de Paris, que complau Afrodita fent-la guanyar el premi de bellesa davant d’ Atena i Hera. Afrodita, al seu torn, va complaure Paris amb el premi d’Helena de Troia.

144 Es tracta de George William Russell (alies A.E.) El rellotge corporatiu fa al·lusió a la puntualitat amb què gestionava les seves tasques corporatives per al món rural i financer.

145 A la redacció de l’Irish Homestead, revista de la Societat d’Organització Agrícola Irlandesa.

146 George Moore (1852-1933) Novel·lista poeta, dramaturg i home de lletres irlandès.

147 Possiblement William J. Stanton Pyper, figura de la perifèria literària de Dublín.

148 Narrativa interna de Stephen, parodiant un travallengua infantil.

149 La de la Societat Teosòfica.

150 Bíblia teosòfica escrita per Helena Petrovna Blavatsky.

151 Variant del sànscrit.

152 Joyce i Gogarty, de forma fraudulenta, en els propis locals de la societat hermètica.

153 D’acord amb la teoria de la Sra. Blavatsky, que les religions antigues guarden el coneixement de les veritats universals.

154 En sànscrit: «gran anima gran», i, segons la Teosofia, el qui ha arribat al Nirvana, o alliberament, però retén el cos físic , per poder continuar ajudant al progrés de la humanitat.

155 Una mena de nimfes hindús.

156 En Teosofia, ve a ser com el tercer ull, capaç de visió transcendental.

157 En termes teosòfics, Déu es desprèn de les ànimes, sense deixar d’estar en elles, perquè, des d’un principi eren u amb Ell. A la vida terrenal, la majoria obliden aquesta procedència, tot i continuar-hi a dins.

158 Els dos primers versets d’un poema de Louis H. Victory sobre la mort.

159 Barret de camperol irlandès, adoptat més tard com a capell oficial dels regiments irlandesos de la Commonwealth.

160 Cita de la Metafísica d’Aristòtil.

161 Poetes irlandesos.

162 Poeta i editor.

163 Del recull de poemes de l’autor New Songs (Noves cançons).

164 Moore i Martyn eren cosins, i aquest segon era un aristòcrata que havia de suportar, vulgues que no, el nacionalisme literari irlandès de l’altre.

165 George Sigerson (1838-1925). metge, biòleg, poeta, traductor de l’irlandès i home de lletres.

166 Figura del renaixement de la llengua cèltica.

167 (1882-1950) Poeta, folklorista i novel·lista irlandès.

168 És a dir, el rei Lear. El seu nom gaèlic Lir és el de l’antic déu irlandès del mar Mananaan MacLir.

169 La carta de Deasy a l’editor de la revista de la Societat Agrícola Irlandesa (Homestead).

170 Referència no amistosa al Homestead.

171 John Millington Synge (1871-1809) dramaturg irlandès

172 Revista editada per Eglinton, de tendència cèltica. El nom Dana es d’una deessa irlandesa de l mar.

173 Un dels dos poetes joves nomenats abans.

174 Referència teatral grega, pròpia de Joyce,que indica el caràcter de personatge menor del bibliotecari, en el context de la pantomima.

175 Al·lusió a la «llum interna» de la fe quàquera.

176 Sabates de taló molt alt, amb alces de suro, que les dones feien servir per no trepitjar la brutícia del terra. Utilitzat també als escenaris teatrals.

177 Paraula que uneix Crist (El Messies) amb George Fox, fundador dels quàquers.

178 Al·lusió al cognom Fox. Ell no es va casar fins al quaranta-cinc anys.

179 Frase seva dedicada a les persones inclinades a la recerca de la llum espiritual. Va tenir conversions exitoses.

180 Parafrasejant Apocalipsi 17, 5.

181 Es va casar amb Margaret, vídua del jutge Fell de Swartmoor Hall.

182 En el seu diari, Fox refuta explicitament l’aleshores concepte de les dones com a oques, i argumenta que les dones són tan tendres com el sexe contrari. Guineu i oques era també un joc infantil en que un d’ells feia d’oca i havia de ser empaitat en la seva corredissa entre dos cantons.

183 La darrere de Shakespeare a Stratford-on-Avon

184 Aquest llenguatge de Stephen suggereix la cançó popular irlandesa: “El meu amor és tan dolç com l’arbre de la canyella / Ella se m’acosta tant a prop com l’escorça a l’arbre / Però les fulles es marciran / I la bellesa de la seva joventut s’esvaïrà aviat”.

185 George Russell.

186 Referència a la solteria d’Eglinton.

187 És a dir, que anés en compte amb els idus de Març.

188 Al·lusió al fet que, per evitar que anés a la guerra de Troia, la seva mare Thetis el va disfressar de noia i el va dur a viure amb les filles d’un amic seu. Però Ulisses, amb una estratagema, va delatar la disfressa i Aquil·les va anar cap a Troia amb les tropes gregues.

189 Es refereix al discurs de John F. Taylor en el debat de la Societat d’Estudiants de Dret, en defensa de la llengua irlandesa, que, al final, la compara amb la cultura dels jueus.

190 Cita d’origen desconegut.

191 Referència de Stephen als jesuïtes. .

192 «Others abide our question», Cita literal de Matthew Arnold , comentant Shakespeare.

193 Opinió molt generalitzada al segle XIX sobre el caràcter autobiogràfic de Hamlet.

194 En gaèlic: «La barca ha desembarcat. Jo sóc el sacerdot.»

195 Béarla vol dir anglès en gaèlic, transformat en beurla, per fer joc de paraules amb beurre (mantega, en francès) Littlejohn, personatge de Robin Hood, que George Moore posa com a epítet a Eglinton.

196 Paraules de Marc Antoni al funeral de Juli Cèsar (Shakespeare)

197 Brunetto, escriptor florentí admirat per Dant. Stephen cita que «quan el basilisc mira un home, aquest mor enverinat».

198 Triple deessa de la mitologia cèltica, mare de la terra, de la fertilitat, i de la joventut.

199 William Drumond (1585-1644) poeta escocès. La segona edició de les seves «Flors de Sion» conté una meditació en prosa sobre mortalitat i immortalitat.

200 Ulisses no és només la versió llatina d’Odisseu , sinó també un personatge de Troil i Cresida, no d’Atenes , sinó de Tir.

201 Aquesta imatge de John Eglinton suggereix Odisseu quan, després del naufragi del seu últim vaixell, se les heu amb els remolins d'Escil·la i Caribdis

202 Això correspon a l’obra Pericles, després que la seva dona hagi infantat en plena tempesta.

203 És dubtosa la participació de Shakespeare en la composició de Pericles.

204 Fent-se ressò de la teoria del segle XIX que Francis Bacon va ser l’autèntic autor de les obres de Shakespeare.

205 És a dir, no per les dreceres.

206 Paròdia. El joglar Donnelly ha desembarcat a Hastings (Minessota), com ho feu el normand Guillem el Conqueridor a l’Anglaterra saxona. (1027-1087), amb la mateixa pregunta.

207 Gaèlic. La mítica «Terra de l’eterna Joventut» a l’oest d’Irlanda.

208 Ritme d’una cançó infantil.

209 Que serien Pericles, Sim-Belí, Conte d’Hivern i La Tempesta.

210 Lee no agrupa Pericles en les últimes obres, sinó amb Antoni i Cleopatra i Timó d’Atenes.

211 Seguint l’etimologia llatina, Marina, filla de Pericles, el mariner, Miranda, filla de Pròsper a «La Tempesta, quan el seu futur espòs Ferdinand la veu, exclama «Quina maravella! Perdita («perduda») es perd i es retroba a «El conte d’estiu».

212 «...I una nena així / Podria ser la meva filla»

213 Best inicia la paraula francesa grandpêre, títol de l’obra de Victor Hugo.

214 «Però l’amor vol les coses bones... i que d’elles també en tinguem desig.» Tomas d’Aquino «Summa Contra Gentiles» Cita inconnexa de Stephen.

215 1856-1831. Editor i propietari del Saturday Review, (1894-99) on hi va publicar una sèrie d’articles sobre Shakespeare.

216 La Sra. Fitton, de qui Shakespeare estava enamorat, però que després ella es va enamorar del seu jove amic Lord Herbert, amb la qual cosa, Shakespeare es va quedar sense amic i sense amant.

217 En al·lusió a una altra teoria de l’època sobre la vida amorosa de Shakespeare, segons la qual, el poeta hauria estat perdudament enamorat de William Herbert; i aleshores, el «rebuig» de Mary Fitton en braços de Herbert hauria tancat el triangle sencer.

218 Au ja extinta en temps de Joyce, que només ponia un sol ou. L'al·lusió de Stephen rau en el caràcter ja extint de l’espècie, que remet al final del debat.

219 Com a quàquer, s’adreçava a la seva dona, o a qualsevol altra persona de la família, i també en oracions, amb l’arcaica segona persona del singular (cosa vàlida només en anglès «thou, thee, thy, thine»), que ja feia temps que utilitzaven el «you»en tots els casos. En català, he optat de forma discrecional pel «vos», tot i que encara és molt usat entre persones grans.

220 En alemany: «Was man in der Jugend wünscht, hat man im Alter die Fülle»

221 En italià de l’època, una persona que gaudia d’una vida plena de comoditats.

222 El terme anglès «ultimely killed»(«mort de forma premtura») recorda la descripció del naixement de Macduff a «Macbeth» : «Macduff va ser del ventre de la seva mare / arrabassat de forma prematura (untimely ripp’d)».

223 Joc de cartes «Laugh-and-lay-down» durant l’època elisabetiana.

224 L’argument de Harris és que Shakespeare va intentar compensar el fracàs del seu matrimoni fent de Don Giovanni (Don Juan), per seduir una colla de dones, però Harris conclou que en això també va fracassar.

225 Es refereix al famós personatge femení de Katharina «La petita fera domada» de Shakespeare.

226 Aquell «agulló de la carn», que, segons les cartes de Pau, continua actuant a través del pecat original. Així, el «pecat original» de la seducció d’Anne Hathaway s’hauria complicat amb la «nova passió» envers Mary Fitton, la presumpta dama negra dels sonets.

227 És a dir, Caribdis.

228 En cursives els mots utilitzats pel fantasma del pare de Hamlet.

229 (Discurs de Shakespeare). Estança d’un poema de Douglas Hyde . Cfr. Nota 1223.

230 Com canta Zerlina «vorrei ma non vorrei» a l’òpera «Don Giovanni» de Mozart.

231 Sakespeare «El rapte de Lucrècia» «Els seus pits com globus d’ivori encerclats en blau».

232 Filla de Cymbelina, i heroïna casta de l’obra de Shakespeare, violada visualment però no físicament pel vilà Iachimo, mentre ella dorm : «Sobre el seu pit esquerre / Cinc pigues com gotes de carmesí / Hi veig el fons d’una prímula.»

233 Shakespeare.

234 A diferència de Brandes, Harris imagina altrament el destí de Shakespeare: «La veritat és que les passions pel plaer, la gelosia i la ràbia, han anat minvant la força de Shakespeare, i, després de guanyar endebades en serenitat a «La Tempesta», s’arrossega cap a Stratford per morir».

235 En el seu diàleg intern, Stephen reprodueix les paraules del rei Aqab dirigides al profeta Elies (1Re 21, 20)

236 Descripció post-darwiniana de Déu, atribuïda al filòsof i naturalista Erich Haeckel (1834-1919).

237 Proverbi alemany: «D’allò que te’n rius, encara li retràs homenatge»

238 Patriarca de Constantinoble, excomunicat per Roma per afirmar que Esperit només procedeix del Pare.

239 És a dir, Mulligan.

240 Enquadernador germano-americà (1846-1906), anarquista, fundador del diari «Die Freiheit», que, tot i a la presó, tenia robat els cors dels irlandesos, per la seva violent defensa dels assassins de Phoenix Park.

241 Paròdia del Credo, segons l’esquema de Sabeli, Valentí i altres heretges, i copiada gairebé textualment del pamflet de Johann Most «La pestilència deística»

242 En llatí: «Glòria a Déu a les altures».

243 Broma literària dublinesa que té el seu origen en l’afirmació hiperbòlica de Yeats que Synge era la reencarnació d’Esquil.

244 Dublin Bakery Co. Saló de te al carrer Dame.

245 Es tractava de la Sra. Bandmann Palmer.

246 Edward Payson Vining (1847-1920) a «El misteri de Hamlet; intent de solucionar un vell problema», sostenia la teoria que Hamlet era una dona, educada i vestida com un home, en un complot per assegurar el tron de Dinamarca per al llinatge de la seva família.

247 Judge del Tribunal Suprem d’Irlanda. Segons ell, el domini danès a Irlanda coincideix amb el temps històric durant el qual Hamlet en fou príncep.

248 És a dir, Hamlet, no el jutge irlandès.

249 Després d’haver parlat amb l’esperit del seu pare.

250 Combinatòria especulativa d’alguns noms possibles amb les mateixes lletres.

251 Sinonímia entre paraules que signifiquen un nom (Hughes), porcions (hews) i policromia (hues).

252 Expressió basada en una rima satírica sobre Wilde, apareguda a Punch, poc després de la caiguda de l’autor «Esteta d’estetes/ Com resumir-ho en un nom? /El poeta és Wilde /Però amb la seva poesia domesticada.»

253 «Usquebaugh». Adaptació local del gaèlic irlandès i escocès, que va derivat a l’anglès «whiskey»

254 D’aquesta forma paradoxal, Joyce es burlava de l’humor dels seus compatriotes: «Twas Irish humor, wet and dry».

255 Inspirat en poemes de William Blake: «Quès és allò que les dones exigeixen a l’home? / El rostre mostrant Desig Satisfet» I també «En una dona, jo hi desitjaria / Allò que que en una puta sempre es troba / L’expressió del desig satisfet».

256 Ha estat molt discutida aquesta juxtaposició del pecat d’Eva amb el «naked wheatbellied sin», Alguns l’han relacionat amb la creença esotèrica que la primera dona no podia tenir melic , perquè no havia nascut d’altra dona.

257 George Meredith (1828-1909).

258 Oficina Postal de Branch, agència de girs postals i telegràfics, ubicada al 29 del carrer College Green.

259 Ironia religiosa recurrent en Mulligan, amb referència a la doctrina de la Trinitat.

260 Referència en diminutiu al pseudònim Kinch, que Mulligan dedica a Stephan, en l’episodi de la Torre, unit a la burla de «jesuïta cagat», aquí «priestified», (capellanesc)

261 Al·lusió obscena de Mulligan al fet que un penjat a la forca té una erecció durant el procés.

262 Aquestes expressions amoroses cap a un mateix sexe formen part de l’argot (slang) anglo-irlandès, que Mulligan adopta a l’estil de Synges.

263 Stephen recorda la seva trobada amb Synge a París, la seva cara morena amb faccions pronunciades i arrugues profundament gravades.

264 Ignoro el sentit d’aquesta interpolació en castellà.

265 Oisin, el poeta heroi llegendari dels Fianna (antics guerrers celtes). Segons la llegenda, convertit al cristianisme per Sant Patrici.

266 Petita ciutat al sud de París , on hi va tenir lloc l’estranya trobada narrada per Synge, comparable a la de Sant Patrici i Oisin.

267 En francès: «És divendres sant».

268 Basant-se en els escrits de Shakespeare.

269 Dansa de l’època elisabetiana Vg.Nota 1172

270 Referència al costum quàquer tradicional.

271 En el text figura l’adjectiu «sheeny», argot menyspreatiu.

272 Figura de còmic de jueu de finals del segle XIX, que es vol integrar a la societat gentil. En un setmanari londinenc il·lustrat, hi sortia un personatge anomenat així, dedicat a fer de carterista i estafador, fins al punt de robar del moneder de les hostesses de la festa de Nadal. Disfressa d’antisemitisme.

273 És a dir, Déu, en tant que «receptor» del sacrifici de la circumcisió.

274 Deessa grega de l’amor i l’alegria, nascuda de l’escuma del mar a la vora de Cythera, quan tenia les aigües impregnades dels genitals d’Urà després de ser castrat pel seu fill Crons.

275 Text de Shelley «Prometeu alliberat».

276 Altrament dit, tolera la pederàstia.

277 Al·lusió al «Himne de Proserpina» de Swynburne, on l’autor es fa ressò del poema epigràfic «Vicisti Galilae» («Has vençut , Galileu»), atribuït a l’Emperador Julià l’Apòstata.

278 En grec: «Venus de les boniques natges», estàtua de marbre, descoberta a la «Domus Aurea» (Casa d’Or) de Neró a Roma i resident avui al Museo Nazionale di Napoli

279 Verset del cant coral de l’obra Atalanta a Calydon de Swinburne, durant el diàleg entre Pan i Bacus.

280 L'epítom de la dona pacient i virtuosa és prominent en el conte «Decameron» de Boccaccio, mentre que Chaucer en «els contes de Canterbury» l’utilitza per personificar les virtuts de la dona cristiana pacient i humiliada sense queixar-se de les indignitats a què la sotmet el seu marit.

281 Antístenes d’Atenes, filòsof grec fundador de l’escola cínica. Deixeble de Sòcrates, apareix al seu diàleg Fedó.

282 Delícies gastronòmiques de l’època elisabetiana.

283 Les seves accions agressives contra els espanyols, no van ser tolerades pel rei Jaume I, successor d’Elisabet I, que volia mantenir una política de pau. El van condemnar a mort dues vegades, i a la segona,el van executar a Westminster.

284 Tot i dissimular-ho amb el gaèlic «goimbin», es refereix a Elisabet I d’Anglaterra, titllant-la d’usurera per l’explotació dels camperols irlandesos durant el seu regnat.

285 Stephen es torna a referir a Shakespeare.

286 Al·lusió a la comèdia shakespeariana «much ado for nothing» en versió negativa.

287 Manera fina de dir que les «banyes» les agafarà el marit cornut.

288 Històricament fals, però cert a l’escena..

289 Típic regateig de les prostitutes al Passeig de la Reina, a la vora dreta del Sena a París: «Vint sous (francs) més i farem petites baconades, xato, et ve de gust?»

290 Joc de paraules partint del relat apòcrif de les relacions de Shakespeare amb la muller de d’Avenant, cada cop que passava per Oxford; i també del significat de cockcanary, que ve a dir que les ofertes de vi de la dona seria extensiva a totes les polles de canari accessibles.

291 Joc de paraules de suma irreverència. Mulligan substitueix el cognom de la Beata «Alacoque» (la visionària francesa que donaria lloc a la devoció al Sagrat Cor), per «Anycock» que, en llenguatge profà i vulgar equivaldria a «Qualsevol polla (o penis)».

292 Evidentment, la Filla es tracta d’Elisabet I, filla d’Anna Boleyn, i Lawn Tennyson seria el cavaller que va donar nom a la variant de tennis damunt d’herba.

293 A MacBeth,mentre les bruixes busquen Macbeth a la bruguera, la Primera Bruixa proposa revenjar-se en la dona d’un mariner , ofegant-li el marit absent : «Ho faré, ho faré, ho faré»

294 Barba, que Stephen especula que ja era grisosa arribat a la trentena.

295 A l’obra «Sim-Belí», el fill d’ella parla al seu germà Guiderius de les «flors més boniques» amb què «ell endolcirà la trista gravetat» del «noi» mort, Fidele: «No et mancaran / la flor que s’assembla a la teva cara ,ni / la campànula blavenca com les teves venes, no, ni / La fulla d’englantina.».Fidele, en realitat no és ni un mort, ni un noi, sinó la germana de tots dos, disfressada d’Imogen.

296 Ciutat a uns cinc milles al sud-est de París.

297 És a dir, l’esperit del pare Hamlet, que inicia el text de l’obra.

298 La dona de Shakespeare.

299 Els pares de Shakespeare (ell mort el 1601; ella el 1608).

300 El matrimoni Shakespeare (ell, el 1616, ella , el 1623).

301 Germana de Shakespeare (1646, a 88 anys)

302 Germana petita de Shakespeare.

303 Germana gran de Shakespeare (el 1649)

304 Stephen s’inspira en Hamlet, quan la reina de joguina diu: «protestes massa; amb el segon marit, deixa’m ser punyetera: Ningú no es casa amb el segon, si no ha matat abans el primer»

305 1613. En qualsevol transacció d’una porció de la seva finca a Londres, Shakespeare va intentar embargar-hi la dot de la seva dona, això és, impedir que ella reclamés una porció de la finca de valor equivalent a a la dot que ella va aportar per casament i/o a una tercera part de la propietat vitalícia de la finca del marit.

306 Concretament, de la Common Law o «lex communis» vigent a Anglaterra.

307 Tot sembla indicar la seva dona.

308 En alemany, punt ortogràfic,per indicar un tema o punt de discussió. Per arbitrària disposició de l’autor, cadascun d’aquests punts (Punkte) correspon a una frase del text que ve a continuació, que indicarem en negreta.

309 Lletra d’una cançó popular, com hem indiat més amunt.

310 Com seria el cas de Yeats, Lady Gregory, i d’altres dramaturgs.

311 Llatí: «separació a la taula i al llit nupcial» O també «separació de cossos», admesa per les esglésies cristianes abans d’admetre el divorci (exceptuant la catòlica).

312 És a dir, Aristòtil, nascut a Estagira (Macedònia).

313 Alexandre el Gran el va acusar d’impietat i ell mateix es va exiliar a Càlquida . Stephen cita Diògenes Laerci en tot el que ha explicat abans. I la frase «No deixeu morir de gana la pobre Nelly» la va dir en realitat l’actriu anglesa Nell (Eleanor)Gwyn, que també era concubina de Carles II Estuard.

314 Edward Dowden (1843-1913). Professor de literatura anglesa i oratòria al Trinity College de Dublín. Un dels seus temes favorits era que Shakespeare era poeta de la gent i per a la gent (poble).

315 Sota aquest nom editorial es va publicar la primera edició d’Ulysses de James Joyce el 1922 per Sylvia Beach (1887-1962).

316 Hi ha hagut innombrables especulacions sobre les implicacions homosexuals dels sonets de Shakespeare. Dowden aborda el tema amb gran circumspecció , referint-se a les caloroses amistats entre home i home durant el Renaixement.

317 Dit de xicot acusat de pràctiques homosexuals

318 Es refereix a Sigmund Freud, el fundador de la psicoanàlisi.

319 És a dir, pretenen Freud i la psicoanàlisi fer com Antístenes, que va arrabassar la «palma de la bellesa» de la formosa Helena per poder premiar a la moral i virtuosa Penèlope? Altrament dit, prendre-ho a l’artista en benefici de la moralista?

320 És a dir, el venjatiu usurer jueu del «Mercader de Venècia», segons el comentarista Brandes, surt de l’atracció de Shakespeare per la idea de crear un home real, un jueu real, del seu intolerable dimoni de l’ambició.

321 Editor de Londres (1560-1607) que va publicar obres de Shakespeare, qualificant-les de manera contradictòria.

322 Això expliquen els seus crítics Lee i Brandes. I la seva al·lusió a la «lliura de carn» a pagar és una referència fictícia a l’episodi conegut del «Mercader de Venècia» , per remarcar la gasiveria de Shakespeare en tot allò que tocava interessos materials.

323 John Aubrey, col·lector d’anècdotes, finalment editades, sobre Shakespeare i la seva família.

324 El febrer de 1594, Roderigo Lopez, jueu i metge de la Reina va ser acusat, amb minses evidències, d’haver acceptar el suborn d’agents espanyols per enverinar la Reina i Antonio Perez un espanyol renegat. L’execució va ser el preludi d’un violent brot d’antisemitisme a Londres.

325 Jaume I d’Anglaterra (1566-1625) i VI d’Escòcia 1567-1625, fascinat per la bruixeria, va editar un tractat de Demonologia (1597), i, com a rei d’Escòcia va promoure una colla de processos de bruixeria i execucions. El cronista Brandes vincula Hamlet i Macbeth amb les aficions del rei Jaume, però és més caut que Stephen en situar el rei Jaume com a inspirador de Hamlet.

326 Tracta sobre l’Armada Invencible, l’intent d’invasió espanyola a gran escala, derrotada en part pels anglesos i en part per les tempestes. El nom fictici del protagonista, don Adriano de Armado és una caricatura de com els elisabetians tipificaven els espanyols.

327 Ciutat de Sud Africa, posició forta anglesa durant la guerra amb els boers, però, en el fons, victòria pírrica que després va servir de mot per ridiculitzar l’entusiasme nacionalista.

328 5 novembre de 1605. Complot anglocatòlic per volar les dues cases del Parlament, i de retruc el rei que s’hi encaminava. Intercepten el complot i es frustra. Un dels interrogats va ser el provincial de l’orde aleshores clandestina a Anglaterra, que va defensar la «doctrina de l’equivocació», segons la qual, mentir els acusadors, ni que fos sota jurament, era perfectament ètic «per a major glòria de Déu» (lema jesuïta) En el cas de Macbeth, el porter es va despertar de la mona alcohòlica, per una trucada al portal, imaginant-se que era el porter del Cel tot cridant: «Qui és, en nom de l’altre dimoni? Aquí hi ha algú que s’equivoca, de debò, que podria jurar entorn d’una escala contra una altra escala; però al cel no es pot equivocar. El cronista Lee fa la connexió entre el Pare Provincial (Garner) i el porter. ,

329 El cronista Lee argumenta que «La Tempesta «es va inspirar en part per les experiències de la tripulació del Sea Venture, vaixell perdut a les Bermudes en un viatge a Virgínia (1609). Els supervivents al cap de deu mesos van arribar a Virgínia, i d’allà a Anglaterra. El relat fantasiós de les seves trifulgues va causar sensació a Anglaterra. Per a Renan, Caliban, el gran esperit humà de la terra, en el relat de Shakespeare, és el «doble» de Patsy en honor de les caricatures del segle XIX sobre els immigrants irlandesos.

330 En anglès, popularment, «un cavaller alemany»

331 En anglès elisabetià: popularment «Alemanya»

332 Molt s’ha comentat sobre els dobles sentits del mot «buckbuster» , a més de la «bugada»

333 Conjugació del verb llatí mingere (mingitar, orinar, pixar).

334 Llatí: «haig de mantenir la calma i no enfadar-me!

335 Frase que es va generalitzar des que els fabricants alemanys van començar a inundar els mercats europeus amb els seus productes pels volts del 1890. També les escoles alemanyes tenien la tendència d’expropiar Shakespeare titllant-lo de «unser» («nostre»)

336 Llatí: «Més encara. A la societat humana és del tot necessari que hi hagi amistat entre molts.

337 Tot i aquest inici que Stephen, atribueix a sant Tomàs, la font és desconeguda.

338 Gaèlic irlandès: «Besa el meu cul! Escolta els batecs del meu cor!»

339 Fragment de l’acte I de «Genets del mar»,(Synge) interpretat a Dublín el 25 de febrer de 1904.

340 Referència a l’obesitat de l’autor.

341 La tradició jueva, articulada en l’Antic Testament, expressa un dur prejudici tradicional contra els casaments amb no-israelites

342 Con en en el cas de la Guerra de les Roses, quan Joan de Gant, duc de Lancaster, va col·laborar en el conflicte contra el poder de l’Església, recolzant Wycliffe i protegint els seus seguidors

343 En anglès Nobodaddy. Terme encunyat pel poeta i ateu William Blake per caracteritzar la deïtat gelosa i venjativa de l’Antic Testament. És important de remarcar que Joyce va llegir l’autor durant l’estada a Trieste.

344 Aquest fragment d’Exode 20, 17, que tanca el paràgraf, fa inclusió amb la paraula smile (somrís) del començament. Sir Smile és un personatge tret de «Conte d’Hivern» de Shakespeare

345 Epíleg irònic de Mulligan, Si jack-ass vol dir «burro», el gènere femení es podria formar canviant el gènere del primer nom de pila., en aquest cas, jenny-ass.

346 Inspirat en l’epítet de Ben Johnson «Gentil Shakespeare», que utilitza dues vegades en els poemes dedicatoris al primer volum,

347 En anglès «will» és «voluntat»

348 És a dir, com a santa puritana, Anna Hathaway Shakespeare, deuria haver anhelat morir, i així entrar a la vida eterna. Eglinton també al·ludeix a l’afirmació de Freud que els dos desigs bàsics i en conflicte en l’inconscient son la voluntat de viure i la voluntat de morir. Podríem afegir-hi les paraules d’algú més proper a Shakespeare que Freud, Teresa d’Àvila : «a tan alta vida espero, que muero porque no muero».

349 Llatí: «que descansi!»

350 Primers versets del poema d’A.E. (George William Russell) «Per cantar en un camí apartat / traspassat per la sageta del somni / disparada per l’arquer desconegut».

351 Quan Hamlet demana al tot just arribat primer personatge, que li repeteixi el discurs que descriu l’assassinat de Príam, rei de Troia, la reina Hècuba, testimoni del fet, és descrita com la reina embolcallada.

352 Per més que es cert que en l’Anglaterra elisabetiana un «gran llit» era una raresa , i la majoria de gent dormia en matalassos de palla , un llit «millorat» era ja comú en dormitoris de classe mitja.

353 És a dir, a casa del propi Shakespeare.

354 Els cronistes ho atribueixen a les simpaties del gendre de Shakespeare envers els puritans, tot i l’enemistat d’ells envers la poesia, les arts i la música.

355 Forma puritana d’anomenar l’orinal, que alguns de la secta consideraven el símbol de l’últim baptisme i la conversió.

356 Inquit (llatí : «va dir»): «Englintonos Chronolologos»(hel·lenització del llatí : «Englinton cronologista».)

357 Sembla referència a Mateu 10 35-36 («els enemics de l’home seran sempre a casa nostra».)

358 Epítet recorrent en referència a Falstaff en les obres «Enric V» i «Les alegres casades de Windsor».

359 Julieta. «a la finestra de dalt», diu, sense adonar-se que Romeu és a l’hort de sota : «Ai Romeu ,Romeu, on ets Romeu? /Renega de la teva família i refusa el teu nom».

360 Els anomenats «amber days», avui , i «quarter days» antigament.

361 El pseudònim de John Eglinton.

362 «Mor»,paraula irlandesa per dir «gran senyor», que sovinteja en els primers poemes compostos per Wordsworth.

363 Tal com ho descriu Shakespeare a «La Tragèdia de Ricard II».

364 Les mateixes paraules que Mulligan havia dit respecte de Bloom.

365 Doctor Robert D. Kenny, cirurgià de la Unió hospitalària per als pobres del nord de Dublín. Altrament dit, la mare de Stephen era un cas de caritat.

366 Es refereix a Shakespeare.

367 Dante «La divina comedia», Obertura del Cant I de «Inferno».

368 Inspirat en Jack Touchstone («As you like it») ,quan cita les paraules d’un boig en el bosc: «Així, d’hora en hora, madurem i madurem/ i després d’hora en hora ens podrim i podrim / I en tot això es basa el conte»

369 És a dir, aquella que, per definició, només pot ser heretada espiritualment, no físicament.

370 Decameron Dia 9, conte 3. Els amics del crèdul i pàmfil Calandrino el convencen que estava prenyat, i després el «curen» amb tots els diners que ell té.

371 Segons el Credo de Nicea, que defineix Crist com «el fill unigènit de Déu».

372 Stephen argumenta que el clergat italià havia substituït la «fàcil i emocional» devoció a la Verge Maria pel concepte intel·lectual i difícil de la consubstancialitat de Pare i Fill.

373 Algun comentarista veu entre la «roca» que és l’apòstol Pere i el «buit» de Stephen, les figures mitològiques de la «roca» d’Escil·la i el «remolí» de Caribdis.

374 En llatí: amor de mare.

375 Llatí: més enllà, fins ara, altra vegada, a partir d’ara. Termes retòrics associats a arguments escolàstics.

376 Mitologia grega. La dona de Minos, rei de Creta, es va enamorar d’un toro blanc. Per satisfer la seva passió, es va amagar a l’interior d’una vaca de fusta que Dèdals li havia preparat; el resultat d’aquella unió va ser el Minotaure ―meitat toro, meitat home.

377 Segons Aristòtil, la mà és l’analogia de l’ànima; la mà és l’eina de les eines, talment com l’ànima és la forma de les formes. A partir d’aquí, Stephen considera la seva mà com a insegura i encongida. Des del seu punt de vista, l’ànima no prové de la sang del pare, sinó que de la mà de Déu i de les pròpies experiències de la persona.

378 Stephen assimila l’autor grec a la condició de la serp temptadora, tal com la descriu Gn 3, 1.

379 Stephen fa el joc de paraules: Dominican en anglès és fàcilment separable en la forma llatina Domini canis (gos de Déu) i, en conseqüència bulldog en honor de la seva gran tenacitat apostòlica

380 W.K.Magee (pseudònim John Eglinton). a «Còdols d’un rierol» (1901). escriu «La Naturalesa detesta la perfecció. Les coses perfectes a la seva manera, siguin conducta, poesia , pintura, mètodes científics, sistemes filosòfics, arquitectura, rituals, ho són només quan s’han estancat dels corrents eterns, allà on la vida ha deixat de circular. El pas del temps es decora amb perfeccions, però no les porta en el seu si».

381 Expressió treta de Milton.

382 A la mitologia grega, la deessa de la saviesa i artesania , nascuda del front de Zeus. A l’Odissea, àngel guardià i protector d’Ulisses i la seva família.

383 Paraules de Hamlet disposat a revelar el secret de l’assassinat del rei.

384 La paraula anglesa paunch-brow (panxa-front), evoca el part frontal de Zeus en el naixement d’Atena .

385 Apel·latiu basat en Exode 16, 3 (les olles de carn enyorades pels israelites al desert).

386 Segons Stephen, serien Anna Hathaway, la dona de Shakespeare.

387 Lunnon. Antiga forma anglosaxona del topònim llatí Londinium, actual Londres.

388 Productes comestibles que se servien en els racons dels teatres en aquell temps. Els seus consumidors («groundlings») molestaven a actors i espectadors pel soroll que feien.

389 Contracció de Magee i John Eglinton.

390 Paraules de Julieta a Romeu, quan ella descobreix que ell és un Montesco.

391 Fragment (vid. Nota 1182) del poema obscè ( no publicat) de Gogarty «Estudiant Dick i estudiant Davy». El text parla de les grans proeses sexuals de Dick contraposades a les proeses financeres de Davy.

392 Thomas W. Lyster, «el bibliotecari quàquer», era un dublinès de la vida real , que va exercir de director de la Biblioteca Nacional de 1895 a 1920.

393 Iago a Otel·lo « Tant en l’home, com en la dona, estimat senyor / el bon nom és la joia més preuada de l’ànima: / Qui em roba diners, em roba deixalles.../ Però qui em furta el meu bon nom / Em roba allò que no el pot enriquir / I a mi m’empobreix de debò»

394 Terme musical italià, que significa accelerar el ritme. Del verb stringere (apretar)

395 Tret de la comèdia «Tal com t’agrada»: Touchtone: «Us dieu William, Vos?» William: «William, sí Senyor. Touchtone: Un nom ben bonic.

396 És a dir, «voluntat» en anglès. Per exemple, el sonet 135 1: «Sigui qui sigui el qui ella desitja, tu fes la teva voluntat (Will).

397 A «Ricard III», el personatge John of Gaunt, a la vigília de la seva mort, elabora repetits jocs de paraules amb el seu nom. Per exemple «El vell de debò està demacrat (gaunt), i cada cop més gaunt (demacrat), a mida que es fa vell.»

398 Segons els seus historiadors, la família dels Shakespeare, en realitat no tenien dret a l’escut d’armes, i que el personatge de John («reivindicat» pel seu fill) va haver de sotmetre’s a una colla de maniobres qüestionables per assegurar l’escut d’armes i el rang social que implicava.

399 Llatinada jocosa pròpia de les escoles britàniques de l’època, que es pot traduir per «en condició de rebre una colla d’honors».

400 Traducció discutible de l’original «skakescene»,mot que li va dedicar el seu crític Robert Greene.

401 Vid. Nota 1557.

402 L’onze de novembre de 1572, l’astrònom danès Tycho Brahe (1546-1601) va descobrir una super-nova damunt mateix de la petita estrella Delta, dins la constel·lació Cassiopea, quan Shakespeare tenia vuit anys i mig. Drac de foc (Firefrake, expressió obsoleta per meteor). Segons les cròniques, el fenomen va durar gairebé setze mesos i va causar una gran sensació a l’Anglaterra elisabetiana, on alguns hi veien una mena d’estel de Betlem que anunciava la segona vinguda de Crist.

403 És a dir, la W (inicial de Williams).

404 El poblet de la parròquia de Stratford on hi vivia Anne Hathaway abans del matrimoni.

405 El terme anglès «meacock» s’aplica a un home efeminat o sense empenta. Skakespeare l’utilitza a «La petita fera domada», quan Petrucchio explica el seu sobtat èxit en guanyar a la difícil Katarina : «Cal veure-ho per creure-ho! / Com una merda de pixa-freda (meacock) / pot arribar a domar la més ferotge de les dones».

406 Grec: «Autoflagelador» i «Ànima de bou de Stephen» (epítet dels companys d’estudis de Stephen, quan ell anava a la platja). El nom de Stephanos deriva del grec StejanoV, que vol dir «corona» o «garlanda», cosa que suggereix que Stephen, en el seu soliloqui, es veu com la bèstia del sacrifici, coronada amb la garlanda ritual.

407 Típic exercici escolar anglès de vocalització rimada, en les paraules «Stephen» i «even», de pronunciació gairebé idèntica. Traduït al català seria: «Stephen, Stephen, talla al pa en trossos iguals»

408 Italià: «S.D.: la seva dona. Sí, sí ―la d’ell, Gelindo (nom masculí) decideix de no estimar S.D.» Aquest segon S.D. es pot llegir com les inicials de «Stephen Dedalus», o senzillament com «la sua donna». És a dir, el personartge de Stephen es pot llegir com algú fred de sentiments i incapaç d’estimar.

409 Cfr. Ex 13, 21

410 Les botes que li ha prestat Mulligan, quan passejava per la platja al capítol «Proteu»

411 Es refereix a Dèdal, l’inventor mitològic d’una màquina de volar.

412 Ornit. En anglès «lapwing», en castellà «avefría».

413 En tant que «fill» de Dèdal , Stephen podria ben bé ser Icar, qui va tenir la gosadia de volar massa alt, i va trobar la mort caient al mar. Però Stephen també podria ser la fredeluga, que ens descriu Ovidi, («Les Metamòrfosis») en el seu relat de les exèquies d’Ícar, l’ocell que va sortir d’un fangal batent les seves ales mentre emetia uns joiosos crits. Aquesta au visita cada estiu Irlanda procedent de França i la Península Ibèrica. Stephen Dedalus tornarà aviat a Europa, d’aquí que «fredeluga seré».

414 Stephen s’identifica en el crit d’Ícar en la seva caiguda, tal com relata Ovidi «Els seus llavis, sense parar de cridar el nom del seu pare, es van enfonsar dins del mar de color blau fosc».Vulgues que no , això evoca Lluc 23, 46 : «Jesús, cridant amb veu potent, va dir Pare, en les teves mans encomano el meu esperit.»

415 A «La bella dorment», el tema dels tres germans precisament no surt.

416 Joc de paraules en anglès: «Best of Best brothers»

417 Best & Best (24 Frederick Street), va ser el més ben reconegut dels advocats irlandesos.

418 Pare Patrick S. Dineen, (1860-1934) Escriptor de parla irlandesa, traductor i famós representant del moviment gaèlic.

419 La paraula anglesa arcaica «nuncle» l’utilitza Shakespeare per referir-se a «alumne» i «successor oficial» en el món de l’escenari.

420 En aquest context, el nom d’aquest ocell errant podria tenir el sentit figurat de silly (ximple). En qualsevol cas, forma part del soliloqui de Stephen, ple de retrets envers ell mateix.

421 Stanislaus Joyce, que apareix com a Maurice Daedalus a l’obra de Joyce «L’heroi Stephen», havia fet d’oficinista a la Residència d’Apotecaris, fins al gener de 1904.

422 Amb el terme de «whetstone» (pedra d’esmolar), continua la imatge del duel de genialitats. La seqüència de personatges representa els companys intel·lectuals de Stephen, començant pel seu germà Maurice, seguit de Cranly (absent en l’obra) i Mullligan.

423 Paròdia de les famoses paraules de Ricard III demanant un cavall a canvi del seu «regne», vençut per l’exèrcit dels Tudor. El lligam amb Esaü, és el plat de llenties que va obtenir del seu ancià pare Isaac, a canvi de nomenar hereu del regne al germà Jacob, més jove. (Gn 25, 27-34)

424 La majoria provenien de les Cròniques de Raphael Holinshed (1580), a la seva història d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda.

425 Com hem dit abans, paraules de Julieta quan descobreix que Romeu és un Montesco.

426 El mateix nom de la protagonista l’opera lleugera «Die lustige Witwe» del compositor hongarès Franz Lehar (1870-1948).

427 Atès que Stephen ha eliminat Gilbert (el tercer germà històric), i William Shakespeare va ser conquerit per Anna Hathaway.

428 Qualificació de la reverència, inspirada en l’obra Cim-belí.

429 Es refereix a l’obra de Sir Philip Sydney, Arcadia,(1590) on relata el penós estat i la crueltat del rei de la Paphlagònia.

430 Un «dispatch cook»,que, a banda del significat gastronòmic, significa també un fragment interpolat en una obra literària.

431 Francès: «Què voleu?»

432 Ficada de pota shakespeariana, molt citada a «Conte de Nadal» (Brandes), pel que sembla induïda per Robert Greene.

433 Un altre atzagaiada de Shakespeare, perquè és Hèctor i no Ulisses qui «cita» Aristòtil a «Troilus i Crèssida.

434 Contraposat a la frase de Jesús «Perquè els pobres sempre els teniu amb vosaltres, però a mi no em teniu sempre» (Mt 26, 11; Mc 14, 7; Jo 12, 8).

435 A «La Tempesta».

436 Parts constitutives del drama antic, a l’escola alexandrina, que indiquen, respectivament, introducció, tema central, clímax i catàstrofe.

437 Aquí Stephen s’inspira en el text de la Vulgata Sixto-clementina, on tradueix del grec «in quo omnes peccaverunt» («en ell [el primer Adam] tots vam pecar») a la carta de Pau als romans 12, 5. Després del Vaticà II, quedarà autoritzada la traducció omnes peccaverunt» («perquè tots vam pecar») a la Nova Vulgata.

438 Es refereix al fet que Anna Hathaway Shakespeare va ser inicialment omesa per voluntat del seu marit, i no va ser interpolada fins més tard.

439 Expressió irlandesa per als quatre punts cardinals del cos, cap, mans i peus; altrament dit, la fissilitat del cos.

440 Inspirat en la molt citada lloança d’ Enobarbus a Cleopatra, a «Antoni i Cleopatra» : «L’edat no la podrà marcir, ni els seus costums perdran la seva infinita varietat»

441 Inspirant-se en el refrany : «Llavors el cucut, des de cada arbre/ Se’n riu dels homes casats /Per això canta ’cucut’ ’Cucut, cucut’! Oh, càntic temible a les orelles d’un casat!» És evident que «cucut» recorda «cuckold» (en anglès «cornut»).

442 Referència mal citada de la misantropia de Hamlet/Shakespeare. En el text de l’obra, Hamlet, després de desfer-se en elogis de l’obra mestre que és l’home, diu: «I tanmateix què és per a mi aquesta quinta essència de la pols? L’home no em deleix, ni tampoc la dona, per més que somrigueu»

443 Segons tradició apòcrifa, Shakespeare va plantar una morera en el seu jardí de New Place.

444 Paraules de Julieta quan creeu per error que Romeu ha mort en un duel amb Tibald: «Vil terra, renuncia a la terra; acaba el teu moviment aquí...»

445 Al final de «La Tempesta», Prospero recupera el seu ducat i tot es resol de forma positiva.

446 Elizabeth Hall, primera neta de Shakespeare, nascuda el 1608.

447 Segons canta la coral a la cançó de Stephen Foster «Vell oncle Ned».

448 A la tradició de «l’obra ben feta»,un «teló fort» és la finalització d’un acte o escena amb una sorpresa que promou el suspens per a la pròxima escena.

449 Maurice Maeterlinck (1862-1949), poeta belga simbolista i dramàtic.

450 El lema del poeta belga era: «Cal no oblidar mai que res no ens passarà que no estigui en la naturalesa de nosaltres mateixos».

451 Cfr. Gn 1, 1-19.

452 Expressió romana comuna, dedicada a la força que frustra les esperances i els destins humans.

453 Al·lusió a Mt 22, 30, on Jesús contesta la pregunta insidiosa dels saduceus, afirmant «que en la resurrecció ni ells es casaran , ni elles seran donades en matrimoni, perquè tothom serà com àngels de Déu en el Cel.»

454 La cèlebre expressió d'Arquimedes (Ho he trobat) després del seu descobriment.

455 Al·lusió al llibre del profeta Malaquies 1, 1 («La càrrega del Senyor a Israel per mitjà de Malaquies»).

456 En francès, «dolç».

457 Paraules de Hamlet a Ofèlia, en «l’escena del convent»

458 El sarcasme de Mulligan rau en el doble significat de la paraula anglesa bachelor (graduat / solter)

459 Dit de la relació entre les tres persones implicades en un adulteri: marit, muller, amant.

460 Recordem aquesta afirmació anterior de Stephen: «Un home genial no s’equivoca; els seus errors són intencionats i alhora són portals de descoberta»

461 Joc de paraules que implica que els punts de vista de John Eglinton són una barreja eclèctica dels punts de vista vigents aleshores.

462 Edward Dowden . Estudiós londinenc sobre les obres de Shakespeare.

463 James Robert Manners. (1818-1906)

464 Paraules del pare del fill que seria guarit d’un esperit maligne per Jesús (Mc 9,24)

465 En grec Egw men «Per una banda, jo....Partícula correlativa amb de , utilitzada per establir alternàncies.

466 En el text «Other chap»,que pot interpretar-se com l’altre en la seva alteritat, o llunyania.

467 Publicació on Joyce hi va lliurar un poema en el seu quart número (Agost 1904).

468 Versió amical de Fred Ryan, de idèntica pronunciació

469 Una de les obres més importants de Sant Tomàs d’Aquín

470 Dues de les contribucions d’Oliver St. John Gogarty al folklore irlandès.

471 Fill de Dagda, la deessa suprema de les tribus de Dana, era el déu irlandès de la joventut, la bellesa i l’amor, Se’l retrata amb els ocells de la inspiració planant entorn del seu cap. La frase de Mulligan evoca el poema de Yeats «El cant d’Aengus errabund».

472 Vid. Nota 1313

473 Òbviament, literatura francesa, però de forma grollera aplicable als condons.

474 A les onze tancaven tots els pubs de Dublín. El text reprodueix la rima de l’home del temps: «Rain after seven; rain till eleven»

475 És a dir, «Shakespeare».

476 En sentit figurat, «per fer-li la punyeta».

477 Un dublinès excèntric, per malnom Endymion Farrell. Més detalls en nota 940.

478 Per evitar que puguin ser objectes de falsificació.

479 Traducció personal del binomi «amused» / «mused», del text original, en forma de «diversió»/ «versió».

480 Al·lusió al personatge de Lyster («Somni d’una nit d’estiu») , que sosté una conversa amb Titània, reina de les fades , sense adonar-se del seu cap d’ase.

481 Des del pupitre circulatori de la sala de lectura principal a les oficines inferiors de la biblioteca.

482 Riu de Llombardia, prop d’on Virgili creia haver nascut.

483 Stephen li endossa a Mulligan el nom del criat d’Oberon, rei de les fades, a «Somni d’una nit d’Estiu».

484 Peu mètric, consistent d’una síl·laba curta i una síl·laba llarga.

485 Inspirat en el poema «John Anderson, el meu Jo» (1789-1790) de Robert Burns

486 Joc de paraules en l’original: «O, the chinless Chinaman!»

487 Inspirat en una coral de l’òpera lleugera «La Geisha». «Chon-Eg-lin-Ton»., paràfrasi burlesca de «John Eglinton» Vid. Nota 458

488 Nom del local de l’Institut Mecànic , del carrer Abbey 27. L’estiu del 1904 va ser renovat i obert a la tardor, com a Teatre Abbey, local nou i permanent de Societat del Teatre Nacional Irlandès.

489 En aquest local es van dirimir constants batusses amb els catòlics (i nacionalistes), pels intents de censurar o suprimir les seves representacions.

490 Segons la tradició, Shakespeare va ser perseguit , flagel·lat i potser empresonat per Sir Thomas Lucy per haver-li robat un cérvol, tot i que es probable que Shakespeare fugís a Londres per escapar-se’n.

491 El terme anglès «minion» derivat del francès «mignon». La referència és el sonet 126 de Shakespeare (dins dels sonets del «jove ros» : «No obstant, tem el temps i la natura d’ella, Oh tu minyó del seu plaer femení»

492 En el diàleg Fedó de Plató, Sòcrates acaricia els rinxols de Fedó i li diu mofant-se’n «Suposo, Fedó, que demà et xollaràs aquests cabells tan bonics». La burla de Sòcrates ve a dir que els arguments jovenívols de Fedó tindran el mateix destí que els seus cabells rossos.

493 Membres de «cercle intern» de George Moore, a la perifèria de la Societat del Teatre Nacional Irlandès.

494 Del gaèlic filleadh beag , que es refereix al kilt (típica faldilla masculina cèltica).

495 Paròdia de la primera estança de Yeats «Baile i Aillin» (1903) «Amb prou feines sento el cant del xamerlí / Ni la febre gris quan el vent bufa fort, / Abans que els meus pensaments comencin a fluir/sobre l’hereu d’Uladh, fill de Buan/...

496 Actor del Teatre de l’Abadia.

497 En realitat, el qui va ofendre Lady Gregory quan ella va publicar «L’ànima d’Irlanda» al Daily Express dirigit per Longworth (26 març 1903), va ser el propi Joyce. Lady Gregory es vas ofendre comprensiblement, atès que havia recomanat Joyce a Longworth. En canvi Yeats, també afavorit pel patronatge de Longworth, va felicitar-la gentilment.

498 Reproducció exacte de les paraules elogioses de Yeats a l’obra de Lady Gregory.

499 Aquest racó de la Biblioteca Nacional recorda certament l’Alhambra.

500 Evidentment, això ho pensa Stephen, en contemplar l’arquitectura exòtica del vestíbul.

501 Paròdia evocadora de les Taules de la Llei del Sinaí.

502 Traduït de l’anglès «Ballocky»

503 Terme musical italià que indica èmfasi.

504 Toby i Crab, personatges tradicionals en l’escenografia universitària obscena anglesa. Tostoff és un acròstic del verb to toss off (vulgarment «pelar-se-la, masturbar-se). Crab significa «cabra», en català, el paràsit que infecta els pèls del pubis.

505 Petit magatzem a una rebotiga del carrer Cambden.

506 Stephen evoca la dita de Maeterlinck: «No oblidem mai que res no ens passa que no formi part de la nostra pròpia natura...Si Judes surt de casa aquest vespre, es mourà cap a Judes, i tindrà ocasió de trair; però si Sòcrates obre la porta hi trobarà Sòcrates dormint al portal, i tindrà l’ocasió de ser savi».

507 Suggereix Stephen i Mulligan en els rols de Scilla i Caribdis, i entremig d’ells Bloom com a Odisseus. .

508 Vid. Nota 1638.

509 Evoca el seu somni on havia emulat Dèdal i Ícar .

510 Tret de la «Rima del Vell Mariner» de Coleridge (1798)

511 Es refereix a les seqüeles de l’educació en els col·legis universitaris anglosaxons , preocupats per l’homosexualitat, amb secrets i restriccions.

512 Recorda el crític i reformador anglès John Ruskin i la seva idea de la lliure associació . Segons Joyce, «un pompós professor anomenat Ruskin dirigia una colla d’adolescents anglosaxonsa la terra promesa de la societat futura―darrere d’un carretó.

513 Engraellat de ferro colat en l’arc pel damunt de la porta del carrer Kildare a la Biblioteca Nacional.

514 És a dir, sense auguris per al dia d’avui.

515 Consell de Circe a Ulisses , perquè eviti de navegar entre Scilla i Caribdis. Ulisses li pregunta com podria lluitar contra Scilla, i Circe el reprèn: «És que el teu cor pensa batallar per sempre?...Vell lluitador/ No et penses sotmetre’t als déus immortals?...»

516 És a dir, pròpia dels hierofants, intèrprets dels misteris sagrats o principis esotèrics.