Deshil Holles Eamus. Deshil Holles Eamus. Deshil Holles Eamus 1
Envia’ns-en un de brillant, un de lluminós, Horhorn, ben de pressa i fruit de les entranyes. Envia’ns-en un de brillant, un de lluminós, Horhorn, ben de pressa i fruit de les entranyes. Envia’ns-en un de brillant, un de lluminós, Horhorn, ben de pressa i fruit de les entranyes. 2
Hoopsa, boyaboy, hoopsa! Hoopsa, boyaboy, hoopsa! Hoopsa, boyaboy, hoopsa! 3
Universalment, l’agudesa d’aquella persona 4 s’estima com a poc perceptiva pel que fa a qualsevol de les matèries que es consideren com a màximament profitoses pels mortals dotats amb saviesa, perquè sigui estudiat qui és ignorant d’allò que la majoria d’erudits en doctrina i, certament, per raó d’allò que en ells manté l’ornament d’una ment superior mereixedora de constant veneració, quan per consens general ells afirmen que d’altres circumstàncies essent iguals, no per cap esplendor extern, s’assegura de forma més eficaç la prosperitat d’una nació, més que no pas per la mesura de fins a quina distància enllà pot haver progressat el tribut de la seva sol·licitud envers aquella continuació, la qual per bé que d’origen pugui estar absent de mals quan afortunadament present constitueix el senyal cert de la benedicció omnipol.lent 5 de la natura incorrupta. Perquè, ¿qui hi ha qui hagi après quelcom d’alguna significació però sigui conscient que l’esplendor exterior pugui ser la superfície d’una realitat luxuriosa que tendeix cap avall, o pel contrari que hi hagi cap inil·luminat 6 com per no percebre que, com que cap benedicció de la natura no pot contendre contra la generositat de l’increment, aleshores correspon a cadascun dels ciutadans més justos esdevenir l’exhortador i l’admonitor dels seus semblants. i tremolar perquè allò que en el passat la nació havia començat de forma excel·lent, no es pugui acomplir en el futur amb una excel·lència similar, si un hàbit no verecund ha anat traduint gradualment els costums honorables, transmesos pels ancestres, a aquell enllà de profunditat que aquell que va ser excessivament audaç, qui tindria la robustesa d’aixecar-se afirmant que cap més ofensa podia ser més odiosa per a qualsevol que la de negligir, de forma inadvertida, de consignar que l’evangeli mana i promet alhora quina cosa en tots els mortals amb profecia d’abundància o amb amenaça de disminució exaltava reiteradament la funció procreadora sempre irrevocablement ordenada?
En conseqüència,7 no tenim motiu per estranyar-nos si, com relaten els millors historiadors, entre els celtes qui no deixaven d’admirar allò que era admirable en el seu entorn natural, l’art de la medicina hagi estat altament honorada. No cal parlar d’hostals, leproseries, cambres suadores 8, tombes per a empestats; els seus doctors més eminents, els O’Shiels, els Hickeys, els O’Lees, han fundat amb perseverança diversos mètodes perquè els malalts i els recaiguts retrobessin la salut, tant si la malaltia havia estat el Ball de Sant Víctor com una diarrea. És veritat que, en tot treball públic que ha de tractar alguna cosa greu, la preparació ha de ser de mesurada importància i, per tant, ells van adoptar un pla 9 (ja sigui per mitjà d’una consideració prèvia o, perquè es diu que la maduració de l’experiència és difícil quan les opinions discrepants de consultes subseqüents, fins al dia d’avui, no són congruents per intervenir) per tal que a la maternitat, fins a la data, se li eviti tota possibilitat d’accident, i que qualsevol cura que la pacient requerís era preferència en aquella hora, la més difícil d’una dona, i no només per a les butxaques opulentes sinó també per a aquelles que, no essent prou adinerades, amb prou feines, i ni tan sols amb prou feines, podrien subsistir amb valentia, hi havia tractament a canvi d’un preu insignificant.
A ella, ja aleshores i més endavant, no podria, en cap cas, causar-li molèstia allò experimentat en general per tots els ciutadans, a excepció de les qui gaudien de la prosperitat de no poder ser mares prolífiques, per tal com havien rebut l’eternitat de la generació de déus mortals tal com es corresponia amb les observacions d’ella, quan el propi cas s’estava produint, parteres cap allà en vehicles portadores d’un desig immens entre totes i cadascuna d’elles, que l'impel·lia a ella ser rebuda en aquell domicili. Oh cosa digna d’una nació prudent, no merament ser vista, sinó també, fins i tot, ser considerada digna de ser lloada per elles veient-la anticipadament com a mare, que ella s’havia començat a sentir de cop, a punt de ser estimada per totes! 10
Abans de néixer, el bebè ja gaudia de felicitat 11. A l’interior de l’úter ja era digne de culte i adoració; qualsevulla cosa que es fes, en aquest sentit, es feia còmodament. Un llit atès per llevadores amb aliments saludables, còmodes i netíssims bolquers, com si allò que ha de venir, ja s’hagués realitzat ara, per una sàvia previsió: però sense obviar quines medecines són necessàries, o quins instruments quirúrgics escauen al cas d’ella, sense ometre aspectes de tots els espectacles verament distrets que tenen lloc en diverses latituds del nostre orbi terrestre, oferts juntament amb imatges, divines i humanes, la reflexió sobre les quals a càrrec de femelles separades propicia la tumescència o facilita el flux a la llum del sol dins la casa bonica i ben construïda de les mares quan, ostensiblement avançada en en la reproducció, decideix romandre al llit, esperant la seva hora.
Cert home que anava de camí estava dret a la porta de la casa mentre la nit s’acostava. 12. Segons la tradició d’Israel, es tractaria d’aquell home que, errant per la terra, ha arribat ben lluny 13. Insistent compassió d’home, l’encàrrec que el va dur tot sol fins aquella casa.
D’aquella casa, A. Horne n’és l’amo. Hi té setanta llits plens de mares que estan acostumades a jeure amb penúria i així dur al món fills sans. L’àngel del Senyor li va dir a Maria 14. Dues vigilants caminaven per allí, infermeres de blanc fent guàrdia desvetllades, que amb les seves picardies alleujaven el mareig: en dotze llunes, tres vegades cent. Les dues eren les vigilants de llit més fiables, per mantenir la molt cautelosa guàrdia de Horne.
Cautelosa en la guàrdia, la vigilant sent venir aquell home i amb gest tranquil s’aixeca amb el clatell cobert amb el grinyó i li va obrir l’ampla portalada. I vet ací que un llampec il·lumina, en un obrir i tancar els ulls, el firmament de l’oest d’Irlanda! Plena de por, la dona pensa si Déu el Destructor voldria anihilar la humanitat amb aigua pels seus greus pecats. Ella es va senyar el pit i li va dir que cuités a aixoplugar-se sota el seu sostre. L’home, segur que valia la pena el que deia ella, va entrar a la casa de Horne.
Poc disposat a causar molèstia en el vestíbul de Horne, aquell caminant va seguir dret amb el barret a la mà. En el lloc on hi havia ella, ell abans hi havia viscut amb l’estimada esposa i una filla adorable, i després havia sortint errant per terra i mar durant nou llargs anys.15 Un cop que ell 16 s’havia trobat amb ella, la germana Callan, al port de la ciutat, ell no havia estat gens cavallerós Ara ell implorava el perdó d’ella, amb la bona base que ella ho permetés, perquè amb la cara d’ell vista i no vista per ella, ell s’havia fixat amb la d’ella quan era tan jove. Els ulls d’ella brillaven, mentre les paraules d’ell anaven generant-li, a ella, una florida de rubors. 17
Quan els ulls d’ella es van adonar de la indumentària de dol, indicatius de pena, que duia ell, va agafar por. De contenta com estava abans, va caure en la temença. Ell li va preguntar, a ella, si el doctor O’Hare enviava notícies des de la costa llunyana, i ella, amb un graciós sospir, li va contestar que el doctor O’Hare era al Cel. Trist es va posar l’home en sentir aquella paraula que tant de pesantor l’inspirava a les entranyes. Tot allò que ella l’hi deia, lamentant la mort per un amic tan jove, sempre era una ferida que impedia voler parlar de la justícia de Déu. Ella li va dir que ell havia tingut una bona i dolça mort per mitjà de la bondat de Déu, amb el sacerdot que l’havia confessat, administrat l’eucaristia i ungit les extremitats amb l’oli dels malalts. Llavors l’home, tot seriós, va preguntar a la monja de quina mort havia finat el difunt i la monja 18 el va contestar dient que havia mort a la illa de Mona 19 d’un càncer d’estómac feia tres anys i quan venia la Festa dels Innocents ella pregava al Totpoderós que mantingués la seva estimada ànima en la immortalitat. Ell escoltava les tristes paraules d’ella mirant-la amb sentiment i amb el barret a la mà. Així van romandre ambdós una estona amb posat afligit, mentre s’acompanyaven mútuament en el sentiment. 20
En conseqüència, cadascun dels homes 21, que miri aquell final que és la teva mort 22 i la pols que s’apodera de tot home nascut de dona 23 perquè tant nu com ell va néixer del ventre de la seva mare, tant nu arribarà ell al final per anar-se’n tal com va venir. 24
L’home que havia entrat a la casa aleshores es va dirigir a la dona-infermera i li va preguntar quin preu pagava la dona que jeia en un bressol. La dona que feia d’infermera el va contestar dient-li que aquella dona feia tres dies sencers que estava amb dolors i que seria un part difícil innecessari de suportar, però que ara ja li faltava poc. A la qual cosa hi va afegir que ella havia vist molts parts però mai cap de tan difícil com el d’aquella dona. Després li va anar explicant a ell tot el temps que viscut al costat d’aquella casa. L’home escoltava atentament les seves paraules perquè sentia admiració pels planys de les dones en els dolors de part que les duia a ser mares, i també es meravellava de la cara d’ella que era una cara jove a la vista de qualsevol home, però no obstant havia deixat de ser una minyona després de molts anys. Nou anys de menstruació castigant la seva infantesa 25
I mentre ells parlaven 26 la porta del castell s’obrí i va arribar fins ells un soroll com de molts que s'asseguessin allí a menjar. I d’allí va venir cap al lloc on ells estaven drets un cavaller estudiant anomenat Dixon. 27 I el viatger Leopold era conegut d’ell per tal com havia succeït que ells havien tingut afers mutus a la casa de la misericòrdia on aquest cavaller estudiant hi romania pel fet que el viatger Leopold va venir allí per curar-se d’una ferida inflamada al pit causada per una llança amb la qual l’havia ferit un terrible i horrorós dragó 28 per la qual cosa ell va encarregar un ungüent de sal volàtil amb olis balsàmics tant com en pogués necessitar. I li va dir ara que entraria al castell per ser feliç amb aquells que ja hi eren. I el viatger Leopold li va dir que ell havia d’anar cap un altre indret per tal com ell era un home cautelós i subtil. També la dama era de l’opinió d’ell i reprovà al cavaller estudiant, tot i que creia que el viatger havia dit una cosa que era falsa pel que feia a la seva pretesa subtilesa. Però el cavaller estudiant no voldria sentir dir no, ni acatar les ordres d’ella. ni fer res que contrariés els seus desigs i va dir com de meravellós era el castell. I el viatger Leopold va penetrar al castell per descansar-hi una estona, ferides com tenia les extremitats després de tantes marxes pels encontorns de diverses terres a vegades indulgents 29 .
I en el castell hi havia un armari de fusta de bedoll de Finlàndia que estava sostingut per quatre homes nans d’aquell país però no gosaven moure’s per encanteri. I damunt l’armari hi havia espantoses espases i ganivets forjats dins d’una gran caverna per dimonis forjadors a partir de flames blanques que ells fixaven a les banyes de búfals i cérvols dels quals n’hi havia una esplèndida abundància. I hi havia vaixells forjats per la màgia de Mahound 30 a partir de la sorra de mar i de l’aire per un bruixot que amb el seu alè sona al seu interior com fent bombolles. I a bord hi havia un bon humor ple de riquesa que cap criatura vivent podia imaginar ni més ple ni més ric. I hi havia una tina de plata que s’obria fent força a l’interior de la qual hi jeuen uns peixos estranys sense cap per més que homes descreguts neguin que això sigui possible sense comprovar que tanmateix és així. I aquests peixos jeuen damunt d’una capa d’oli portat allí des de la terra de Portugal pel seu greix que a l’interior és com el suc d’olives premsades 31 I també és meravellós veure en aquell castell com per art de màgia fan un adob amb grans de blat procedents de Caldea que amb l’ajut de certs esperits enfadats que hi introdueixen s’infla de forma espectacular com una enorme muntanya. I ensenyen allí les serpents a entrellaçar-se elles mateixes cap amunt amb llargues canyes plantades al terra i de les escates d’aquestes serpents en fermenten una substància com aiguamel. 32
I el cavaller estudiant va abocar una libació per al noble Leopold al qual li va servir d’ajut per passar l’estona mentre tots els qui eren allí anaven bevent. I el noble Leopold va aixecar la visera de la seva armadura per complaure’l i va libar públicament un petit glop per amistat per tal com ell mai no bevia cap mena d’aiguamel, la qual després va deixar de costat i poc després va buidar en el el got del seu veí i el seu veí no va parar esment en l’estratagema d’ell. I ell es va asseure en aquell castell amb tots ells per descansar-hi una estona. I va donar gràcies a Déu Totpoderós.
En l’interí d’això 33 la bona germana34 romania dreta a la porta i els va pregar, en reverència a Jesús, Senyor legítim de tots, que abandonessin els plaers de la beguda perquè a dalt hi havia una gentil dama amb un apressat infant amb el temps manta curt. Sir Leopold va sentir al pis de dalt un crit d’alta tonada i es va preguntar si seria de l’infant o de la dona i m’estranya , va dir ell, que encara no hagi vingut. M’ha semblat que durava més del compte. I ell va parar atenció i va veure un burgès anomenat Leneham en aquell cantó de la taula, que era de més edat que qualsevol dels altres i com que tots dos eren cavallers virtuosos pel que fa a la mateixa influència i subsistència i per tal com ell era el més gran d’edat, li va adreçar la paraula amb plena gentilesa. Però,va dir ell, si la cosa triga ella parirà per la generositat de Déu i tindrà la joia del seu infantament per haver tingut una espera meravellosament llarga. I el burgès que havia begut va dir, Esperant que cada moment sigui el pròxim 35També ell va agafar la copa que estava davant seu perquè no necessitava mai que ningú li ho preguntés ni desitges que ell begués i, Ara bec , va dir ell, amb plena delectança, i es va posar a beure a grans glopades tant com el cos li permetia a la salut de tots dos perquè apart dels seus vicis era una bona persona. I Don Leopold era l’hoste més bonifaci 36 que mai havia segut al saló dels estudiosos i era l’home més dòcil i més amable que mai hagi posat la mà marital per sota la gallina i era el cavaller més fidel del món un que sempre feia serveis privats a una gentil dama que brindés per ell a l’hora de la copa. Una consideració prodigiosa envers les afliccions de la dona.
Parlem ara d’aquella companyonia que hi havia en la intenció d’estar beguts fins que no podien més. Hi havia un tipus d’estudiosos al llarg de cada costat de la taula, això és, l’anomenat Dixon estudiant de tercer any a Santa Maria Misericordiosa 37 amb altres companys seus Lynch i Madden, estudiants de medicina, i el burgès de nom Leneham i un procedent d’Alba Longa 38 un tal Crotthers 39, i un jove Stephen que tenia l’aire d’un frare i encapçalava la taula i Costello 40 que els homes havien anomenat Punch Costello en el curs d’un mestratge realitzat per ell feia temps (i d’entre tots ells, el reservat jove Stephen, que tot i essent el més begut encara demanava més aiguamel) i al costat seu el dòcil Sir Leopold. Però, pel que fa al jove Malaquies, l’esperaven per tal com ell havia promès venir i, per més que ho havien intentat, cap revelació divina no els deia com ell havia romput la seva confirmació. I Sir Leopold es va asseure amb ells perquè sostenia una ferma amistat amb Sir Simon i el seu fill el jove Stephen perquè la languidesa d’aquest darrer el va calmar estant allí després de llarguíssimes caminades fins al punt que es van posar a celebrar amb ell els temps passats de la forma més honorable possible. La compassió li aconsellava que l’estimació predominés per sobre de la voluntat de deambular, poc disposat a anar-se’n.
Perquè ells eren erudits alegres i enginyosos. I ell escoltava els seus raonaments de l’un contra l’altre connectant el naixement amb la justícia, el jove Madden mantenia que, donat tal cas, era dur que la dona morís (perquè així havia passat feia alguns anys amb una dona d’Eblana 41 a la casa de Horne la qual dona avui traspassada d’aquest món i que la mateixa nit abans de la mort d’ella totes les sangoneres mèdiques i apotecàries havien fet consell sobre el cas d’ella). I van dir que ella tenia obligació de viure més temps perquè en el principi ja s’havia dit que la dona infantaria amb dolor42 i per això els qui eren d’aquest parer afirmaven que el jove Madden havia dit la veritat perquè la consciència li permetia la mort d’ella. I, no pocs d’entre aquests, hi havia el jove Lynch que posava en dubte que el món fos ara governat per un dret dolent com mai cap altre, malgrat que la mitjana de la gent ho cregués altrament, però ni la llei ni els seus jutges hi posaven cap remei 43 . Déu concedeix una compensació. Un no amb prou feines formulat però cridat unànimement, per la nostra Verge Mare, la Mare hauria de viure i el nadó morir. 44 A causa de l’interès pel tema els caps bullien com ruixats amb cera calenta, en part pels arguments en part per efectes de la beguda. però el burgès Leneham oportunament els va abocar cervesa a cadascun de manera que en l’última etapa del camí l’alegria no pogués mancar. Aleshores el jove Madden va posar damunt la taula la totalitat del cas i quan va dir de quina faisó ella havia mort i com en nom de la religió per consell d’un pelegrí i un ermità i per un vot que havia fet a Sant Ultà d’Arbraccan 45 el bonhomiós marit d’ella no acceptaria la mort d’ella aleshores tots ells van quedar meravellosament curulls de pena. Als quals el jove Stephen va adreçar les següents paraules, El murmuri, senyors, acostuma a suplir la ignorància del poble laic. Tant el nadó com els seus pares glorifiquen ara Aquell qui els ha creat, l’un en la foscor dels llimbs, els altres en el foc purificador. Però, alerta, què és d’aquelles ànimes possibles a Déu que cada nit impossibilitem, la qual cosa és el pecat contra l’Esperit Sant, Veritable Déu, Senyor i Donador de Vida? 46. Perquè, senyors, el nostre plaer és breu. Nosaltres som els mitjans per aquestes criatures dintre nostre i la natura té altres finalitats que nosaltres. Aleshores el primerenc Dixon va preguntar a Punch Costello si sabia que era allò que finalitza 47 . Però ell havia begut molt més del compte i el millor que li podia contestar és que ell sempre seria deshonest amb una dona tant si fos l’esposa, una criada, o una meuca, si amb això tenia la fortuna de satisfer el seu desig de plaer. A la qual cosa Crotters d’Alba Longa es va posar a cantar la lloança del jove Malaquies d’aquella bèstia l’unicorn que una vegada cada mil·lenni compareix pel seu corn 48, mentre els altres, durant aquesta estona, van continuar amb les seves burles amb les quals li feien la guitza, assegurant que tots i cadascun dels miracles que Sant Foutinus era capaç de fer 49 eren cosa que estava a l’abast dels homes de poder fer. Això els provocava a tots una gran hilaritat llevat del jove Stephen i Sir Leopold el qual tampoc mai no gosava riure en públic per un humor extravagant que no tenia ganes de divulgar i també perquè li sabia greu per aquella a qui s'al·ludia, fos qui fos i fos d’on fos. Després va parlar el jove Stephen orgullós que la mare Església el volgués foragitar de la seva sina , del dret canònic, de Lilith, patrona dels avortaments 50, de l’embaràs forjat pels vents de llavors de brillantor o per la potència del boca a boca dels vampirs o, com deia Virgili, per la influència del vent de ponent 51 o per la pudor de la flor de Lluna 52 o si ella jeu amb una dona l’home de la qual acaba de jeure amb ella, effectu secuto 53, o per casualitat mentre ella es banya segons les opinions d’Averrois i Moisès Maimònides 54 . Va dir també que que és al final del segon mes quan s’infon una ànima humana i que en tota la nostra santa mare 55 sempre s’hi emparen ànimes per a major glòria de Déu mentre que la mare terrenal 56, que no era sinó un dipòsit per parir com una bèstia, mor segons el dret canònic perquè així ho ha dit aquell qui sosté el segell del pescador, fins i tot aquell benaurat Pere roca damunt del qual s’hi va fundar la santa església per a totes les edats. Tots els solters aleshores van preguntar a Sir Leopold si ell en un cas similar posaria així en perill la persona d’ella arriscant una vida per salvar una vida. Una reserva mental ell contestaria com a apropiada per a tot i, posant la mà a la mandíbula, va dir fugint d’estudis, com era el seu costum, que tal com l’havien informat, qui sempre havia estimat l’art de la física com podria ser un llec en la matèria, i que d’acord també amb la seva experiència que això era un accident vist rarament i que per això era bo que la Mare Església en una sola tongada rebés les donacions pel funeral i el baptisme 57i d’aquesta manera i de forma deliberada es va escapolir de les preguntes d’ells. Això és veritat, per Déu, va dir Dixon, i, si no m’equivoco, un argument prenyat de sentit. Ell, sentint el jove Stephen, es trobava d’allò més content i va afirmar que el qui robava del pobre feia un préstec al Senyor per tal com es comportava de forma salvatge quan anava begut i ara estava consumint allò que havien tornat a servir.
Però sir Leopold, malgrat el seu discurs, ho estava passant difícil perquè encara li durava la pena pels crits terrorífics i estridents d’aquella dona amb dolors de part, mentre recordava la seva bona dama Marion que li havia donat un sol fill mascle que havia mort al seu dia onzè de vida i cap home d’art no el podia salvar, així de fosc és el destí. I ella tenia el cor terriblement afligit per aquella sort funesta i per al seu enterrament li va teixir una bonica cotilleta de llana d’ovella, la més bonica del ramat, per tal que ell si no podia morir del tot, ajagut no agafés un refredat (atès que llavors era el bell mig de l’hivern), i ara sir Leopold que del seu cos no tenia cap fill baró per ser hereu, mirava el fill del seu amic 58i restava emmudit de pena per la seva felicitat passada i, trist com estava per no tenir un fill del coratge gentil d’ell (perquè tothom el considerava molt sencer) tanmateix patia en no menor mesura pel jove Stephen perquè tenia una vida tumultuosa amb aquella colla de tarambanes i balafiava els seus béns amb prostitutes. 59
En aquell temps 60, Stephen va omplir totes les copes que estaven buides i així van quedar, però una mica més per al prudent que no havia enfosquit l’apropament dels altres cap a ell que s’hi aplicava amb tot l’afany i que, pregant per a les intencions del sobirà pontífex, els ho servia per brindar pel vicari de Crist, que també, com deia ell, era el vicari de Bray 61. Bevem ara, quod 62 ell, d’aquest bol i empineu-vos d’aquesta aiguamel que no és precisament cap parcel·la del meu cos sinó encarnació 63 de la meva ànima. Deixeu una fracció d’aquest pa per aquells que només viuen del pa. 64. Ni tampoc tingueu por de qualsevol necessitat perquè aquesta consolarà més que no pas descoratjarà l’altra. Mireu aquí. I els va mostrar lluents monedes del tribut i bitllets dels orfebres pel valor de dues lliures i dinou xílings que tenia, va dir, per a una cançó que escrivia. Tots ells s’admiraven de veure les riqueses al·ludides amb tanta escassetat de moneda com abans s’ha dit. Les paraules d’ell aleshores van ser les següents: Sapigueu tots els homes, va dir, que les ruïnes del temps edifiquen mansions d’eternitat 65 Què vol dir això? El vent del desig destrueix la bardissa de l’espina, però després d’una bardissa en surt una rosa sobre la creu del temps. 66 Ara, preneu-ne nota. En les entranyes d’una dona la paraula es fa carn, però en l’esperit del creador de tota carn que passa hi esdevé la paraula que no passarà mai. Això és la postcreació. Omnis caro ad te veniet 67. No hi ha dubte que el nom d’Ella és poderós, la que va gosar concebre l’estimat cos del nostre Redemptor, Guaridor i Pastor, la nostra poderosa mare i mare la més venerable i Bernat va dir amb tota la raó que ella posseeix una omnipotentiam deiparae supplicem 68, això és, una omnipotència de petició perquè ella és la segona Eva i ens va guanyar, com va dir també Agustí, mentre que les altres, les nostres avantpassades, que estan vinculades per una successiva anastomosi 69 de cordons umbilicals ens ho van vendre tot, llavor, cria i generació per una poma barata de desert. Però, ara ve la qüestió: O ella el va conèixer70 , a ell vull dir, i no era sinó criatura de la criatura d’ella, vergine madre figlia di tuo figlio 71, o bé ella no el va conèixer 72 i llavors ella es troba en una negació o ignorància com la del pescador Pere 73 que viu a la casa que Jack 74 va construir 75 amb Josep el Fuster patró de la bona mort de tots els matrimonis desgraciats parce que M. Léo Taxil nous a dit que qui l’avait mise dans cette fichue position c’était le sacré pigeon, ventre de Dieu! 76 Entweder transubstancialitat oder consubstancialitat però en cap cas subsubstancialitat 77. I tothom se’n queixa per una raó ben escorbútica: Un embaràs sense plaer, ell va dir, un naixement sense dolors, un cos sense taca, una panxa sense embalum 78 Deixeu el lasciu amb la seva fe i fervor religiós. Amb voluntat resistirem, afegeixo.
Tot seguit Punch Costello va donar un cop de puny a la taula disposat a cantar la cançó obscena Staboo Stabella 79 entorn d’una mossa prenyada per un alegre fanfarró a la Germània i va passar a l’atac: Els primeres tres mesos ella no es trobava bé, Staboo, però llavors la infermera Quickley, de la porta estant i molt enfadada, els va renyar dient silenci us n'hauríeu d’avergonyir, i que no trobava que fos així tal com ella els recordava i que la seva intenció era que tot estigués en ordre abans que lord Andrew no arribés, perquè ella estava gelosa que cap disturbi extravagant pogués empetitir l’honor de la seva tasca de vigilància. Era una matrona vella i trista, de mirada assossegada i de forma de caminar cristiana, abillada amb un hàbit fosc que feia joc amb el seu abatiment i la seva cara arrugada. Punch Costello va ser agafat del braç per tots ells, els quals van escridassar al trinxeraire amb grolleria de barri, alguns, i d’altres amb improperis de caràcter més educat; mentre tots li feien retrets, una melangia s’emparava de l’imbècil, què dimoni li passaria, tu cony de puta, tu petit i feble, tu concebut damunt la palla, tu que no vals per res, tu menuts de porc, tu engendrat d’un rebel, tu abandonat al port, tu un avortat 80 ; per tal d’aturar la saliva que s’havia empassar-se per causa de tot allò com una maledicció del déu mico, el bon senyor Leopold , que tenia per vella coneguda la flor de la tranquil·la i gentil margeriana 81, va advertir també, en ocasió de l’hora, que era la més sagrada i la més digna de sacralitzar. Per tant, a la casa de Horn calia que hi regnés el descans.
Per dir-ho breument 82 aquest passatge era poc comú, ja que quan Mestre Dixon de Maria en Eccles 83, amb un amable somrís , va preguntar al jove Stephen per quina raó no s’havia decidit a prendre els vots de frare, ell va contestar: obediència dins l’úter, castedat dins la tomba i pobresa, de forma involuntària, tots els dies de la seva vida. A la qual cosa, Mestre Leneham es va fer ressò del que havia sentit sobre aquells actes vils i de com, a propòsit d’això, li havien contat que ell havia embrutat la virtut de lliri d’una confiada femella, la qual cosa era corrupció de menors i tots dos ho havien demostrat també entre si, creixent feliços i brindant per la paternitat d’ell. Però ell va dir que era totalment i netament contrari a allò que ells suposaven, perquè ell era el fill etern i sempre verge. Per això l’alegria va créixer d’allò més en ells i van assajar en ell el seu curiós ritus de matrimoni, per mitjà de despullament i desfloració de les esposes, com utilitzen els sacerdots de Madagascar, ella vestida de blanc, el seu nuvi de blanc i grana, mentre encenen nards i ciris, i els clergues, sobre un llit nupcial, canten kyries i l’antífona Ut novetur sexus omnis corporis mysterium84 fins que allí ella deixa de ser donzella. 85. Ells els dóna, aleshores, unes gotetes del molt admirable himen segons aquells delicats poetes Mestre John Fletcher i Mestre Francis Beaumont, 86 tal com consta en la Tragèdia de Donzella, escrita per ells en ocasió d’un aparellament semblant d’enamorats: Al llit, al llit, era la tornada que havien de cantar amb els acompanyants acords de virginals 87. Exquisit i melodiós epitalami d’una persuasió d’allò més tranquil·litzadora per a l’amatori juvenil, escortat per les torxes odoríferes dels paranimfs fins al quadrúpede prosceni de la comunió connubial. Bona cita van tenir ells, va dir Mestre Dixon, i alegre, però, escolti amb atenció, jove senyor, fóra millor que es diguessin Beau Mount i Lecher 88, perquè, si li haig de dir la veritat, d’aquest poti-poti en podia sortir molt, de producte. El jove Stephen va dir que, efectivament, segons li constava, però que entre tots dos i ella només hi havia una sola dona a l’hora de fer torn per al consum dels delits amorosos, perquè la vida en aquells dies era molt tolerant i la forma de vestir del país s’hi adeia 89, Un amor més gran que aquest, va dir, cap home no el tenia com per deixar que un altre home jagués amb la seva dona per amistat. Ves i fes tu el mateix 90 Aquestes, o paraules semblants, va dir Zaratustra, durant un temps professor regi de lletres franceses 91 a la Universitat d’Oxtail 92, i no hi va piular allí cap més home de qui la humanitat estigui tan agraïda. Si portes un foraster a la torre, serà dur, però tu hi tindràs el millor segon llit. Orate fratres, per memetipso. 93. I tota la gent dirà, Amen. Recorda, Erin, les teves generacions i els teus dies de vellesa, quan tu seies poc al meu costat i al de la meva paraula i vas portar un estranger a les meves portes per cometre fornicació a la meva vista i engreixar-te i donar coces com Jeshurum 94. Per tant, has pecat contra la llum i m’has fet, senyor teu, ser esclau dels servents. Retorna, retorna, Clan Milly 95: no em perdonis, Oh Milesi . Per què has comès aquesta abominació davant meu i m’has rebutjat com a mercader de jalapes 96 i em vas negar als romans i als indis de parla fosca amb qui les teves filles havien jagut luxuriosament? Mira endavant ara, poble meu, sobre la terra de petició, fins i tot des d’Horeb i des de Nebo i des de Pisgash i des dels Corns de Hatten 97 cap aquella terra que regalima llet i diners. Però tu m’has alletat amb llet agra: has enfosquit la meva lluna i el meu sol per sempre més. I tu m’has deixat sol per sempre en els camins foscos de la meva amargor: i amb un bes de cendres has besat la meva boca. 98. Aquesta tenebrositat de l’interior, va continuar dient ell, no ha estat il·luminada amb el saber de la Septuaginta 99 ni, tal com es diu per l’Orient, pel qui, des de les altures, va trencar les portes de l’infern per visitar una foscor que li era del tot forana 100 L’habit fa més passables les atrocitats (com Tuli Ciceró va dir dels seus estimats estoics) i a Hamlet, el seu pare no li va mostrar cap butllofa de combustió. Allò no diàfan al migdia de la vida és una plaga d’Egipte que, en les nits de la prenativitat i de la postmortemitat és l’ubi i el quomodo 101 més propi d’aquelles nits. I així com els finals i ultimitats de totes les coses concorden en algun aspecte i mesura amb els seus començaments i originalitats, aquella mateixa concordança multiplícita que guia el creixement a partir de la naixença i acompleix per una metamorfosi retrogressiva aquella disminució i ablació de camí cap al final que es agradable a la naturalesa, així passa amb al nostre ésser subsolar. Les infermeres ja madures ens duen a la vida: ens queixem, ens nodrim, juguem, ens donem cops, aplaudim, ens lesionem, envellim, morim: tracen damunt nostre la corba de la mort. Primer, salvats de les aigües del vell Nil, entremig de jonqueres i dins un llit teixit de bardisses: al final, la cavitat d’una muntanya, un sepulcre amagat enmig d’un concert de crits de gats mesquers i trencalossos I com que ningú no coneix la ubicació del túmul sepulcral d’ell ni a quin judici ens conduiria allí l'uixer , si a Tophet o a Edenville 102, de la mateixa manera tot resta amagat quan nosaltres volguéssim revisar de quina regió de temps remot el què del nostre qui ha cercat el seu d’on 103.
Per tota resposta, Punch Costello es posà a mussitar quelcom semblant a l’Etienne chanson 104 , però alçant la veu els va invitar a fer-ho tots plegats, la saviesa havia edificat la seva pròpia casa 105 , aquesta vasta i majestuosa volta des de tant de temps establerta 106, el palau de cristall del Creador tot ordenat com en un pastís de poma, un penic per al qui hi trobi el pèsol.
Mireu la mansió bastida per Dèdal Jack 107
Vegeu la poca malta que queda dins del sac,
En el circ superb on Jackjohn dorm dins d’un bivac.
Un gran terrabastall es va sentir pel carrer a prop, ai, ai, ai, va cridar, tornem-hi. Thor tronava a la banda d’occident: el llançador del martell estava enfurismat. 108 I després, la tamborinada que el deixava corglaçat. I Mestre Lynch que li recomanava que tingués cura de no fer-ne broma i ser irreverent atès que el propi déu estava enutjat per les seves paraules infernals i el seu paganisme. I ell, que abans s’havia vantat de ser tan valent i desafiador, s’havia posat pàl·lid com tots podien observar, i alhora encongit, i les seves invectives que abans apuntaven tan enlaire, ara tot d’una havien anat de capa caiguda i el cor li glatia dins la còrpora mentre s’empassava la remor d’aquella tempesta. Llavors va fer-ne un xic de broma i barrila i Punch Costello es va tornar a entusiasmar amb el seu alumne de Yale, del qual Mestre Leneham havia pronosticat què faria després i així havia estat, però de forma agressiva i volàtil, no per ser presa seriosament. Però el fanfarró i jactanciós de Stephen es va posar a cridar que dins les copes que havia servit hi havia un Nou Papi de Ningú 109 cosa que era del tot indiferent i ell no perdria pas el temps seguint-lo. 110 Però, de fet, això només li servia per disfressar el seu fracàs quan es va ajupir acovardit al vestíbul del Horne. Efectivament, ell va beure d’un sol glop per animar el cor d’alguna manera, mentre els trons bramulaven l’un darrera l’altre pel damunt de tots els cels, de tal manera que Mestre Madden, que en certs moments actuava de diví, li va palpar les costelles com si fos el Dia del Judici i Mestre Bloom, al costat del fanfarró, li adreçava paraules d’ànim per calmar el seu espant, advertint-li que el soroll que sentia no es tractava d’altra cosa que la descàrrega de fluid procedent del cúmul-nimbus que, ves per on, s’havia col·locat al capdamunt, que estava en l’ordre d’un fenomen natural.
Però, les paraules del Calmador havien vençut de debò el pànic del Presumit? Doncs, no, perquè aquest duia clavada al pit una estaca anomenada Amargor, que no es podia foragitar amb paraules. Aleshores ell no tenia ni la calma de l’un ni la divinitat de l’altre? Ell no era ni de bon tros com aquell altre que li hauria agradat de ser. Però no es podia ell haver-se esforçat per retrobar com en la seva joventut l’ampolla de la Santedat amb què havia viscut? Realment no, perquè la Gràcia no hi era per poder trobar aquella ampolla. Aleshores, oia potser ell, en aquella palmellada, la veu del déu Bringforth 111 o, com ha dit el Calmador, un fenomen de descàrrega de fluid ? Oia ? Per què ell només podia oir, no estant endollat al cable de l’Enteniment (i ell no hi estava). Perquè a través d’aquell cable ell veia que estava en el territori del Fenomen on ell hi havia de morir un cert dia, essent com ell era, també com la resta, un espectacle passatger. I ell no acceptaria morir com la resta i passar de llarg? De cap de les maneres ho acceptaria ell, i faria més espectacles tal com ho fan els homes amb les dones que el Fenomen els ha encomanat de fer segons el llibre de la Llei. Llavors no sabia res ell, d’aquella altra terra anomenada Creu-en-Mi, és a dir, la terra promesa que és pròpia del rei, Deliciosa i que hi serà per sempre, on no hi ha cap mort ni cap naixement ni matrimoni ni maternitat i on hi hauran de venir tots els que hi creguin? Sí, el Pietós li ha parlat d’aquella terra i el Cast li ha indicat el camí, però la qüestió és que en el camí ell es va trobar amb una certa prostituta de figura agradable als ulls, anomenada, segons ella, Ocell-en-Mà i ella el va seduir cap a camins equivocats, allunyats del camí veritable pel afalacs que li va dedicar ella, com «Oh, tu, home preciós! Desvia’t d’aquí i et mostraré un lloc esplèndid», i es va enllitar amb ell tota manyaga en la seva cova anomenada Dos-dins-l’Arbust i, per alguns entesos, Concupiscència Carnal.
Vet ací el que cobejava la majoria d’aquella trepa que seien plegats en el Casal de les Mares, i si arribaven a trobar-se amb aquella prostituta Ocell-en-Mà (que encomanava totes les plagues del vici, els monstres i un malvat dimoni), ells esperarien el que fos però s’hi acostarien i follarien amb ella. I, respecte de Creu-en-Mi, deien que no era res més que un concepte i que no se’n podien formar cap idea; en primer lloc, Dos-dins-l’Arbust 112 , on ella se’ls enduia per seduir-los, era la cova més deliciosa de totes: hi havien quatre coixins damunt dels quals hi havien quatre etiquetes amb aquests noms impresos: Passeig a Coll-i- Be, Rebolcada, Cara Avergonyida i Colze a Colze; en segon lloc, pel que fa a la plaga de verola i els monstres, tant els feia perquè els havien proporcionat com a Preservatiu un sòlid condó de tripa de bou; i, en tercer lloc, aquest escut no els podria causar dolor ni abocar-los a tenir descendència, en virtut de la qual cosa, el propi condó rebia el nom de Mata-canalla. Així, tots ells, en la seva cega fantasia, rebien els noms de: senyor Repar i senyor A Vegades Diví, senyor Mico Mala-Cervesa, senyor Fals Franklin, senyor Delicat Dixon, Jove Presumit i senyor Cautelós Calmador. D’on, oh dissortada trepa!, tots resultàveu enganyats, perquè es tractava de la veu del déu que estava tan greument enfurismat, com per presentar-se i aixecaria el seu braç per abatre les ànimes d’ells pels seus abusos i borratxeres contràriament a la paraula d’Ell que els oferia ardentment de portar-los cap endavant.
Som dijous setze de juny 113. Patk.Dignam jeu dins del fang, víctima d’una apoplexia, i després d’una dura sequera plou, gràcies a Déu, i a unes cinquanta milles, si fa no fa, un barquer ve pel riu carregat de torba dient que les llavors no brotaran, amb els camps assedegats, amb un color molt apagat i possiblement empestats de pudor, també els aiguamolls i les eixides de les cases. És de difícil respirar i tots els brots joves estan consumits de soca-rel sense rebre ni una gota, cosa que feia molt de temps que ningú no recordava. Les poncelles de rosa s’havien amarronat i estaven totes tacades, i damunt del turons res més que banderes seques i feixos de llenya, que cremarien a la primera espurna de foc. Tot el món parlant, perquè alguna cosa sabien, de la gran ventada del passat febrer 114 que havia fet uns estralls tan penosos a la terra, però poca cosa al costat d’aquella sequera. Però, més tard, tal com havien dit, al capvespre després de la posta del sol, el vent bufava de Ponent i la nuvolada prevista per la nit
s’inflava i creixia d’acord amb les prediccions dels estudiosos, amb alguns llampecs que s’anaven succeint, fins que, a les deu tocades, un llamp fulminant seguit d’un llarg tro, va provocar que, amb un parell de gambades, tots entressin a corre-cuita portes endins empesos pel xàfec fumigen, els homes protegint-se els barrets de palla amb draps i mocadors i el col·lectiu femení a saltirons amb els enagos enlaire tan bon punt van començar a caure les primeres gotes. Des de la plaça Ely, carrer Baggot, gespa de Duke, passant pels prats de Marrion fins al capdamunt del carre Holles, un devessall d’aigua cobria tot allò que abans era més sec que un os i no s’hi veia pels voltants ni una sola cadira, ni cap carruatge o fiacre, però sense cap més espetec després del primer. Davant mateix de la porta de casa de l’Honorable senyor Justice Fitzgibbon 115 (membre de la càtedra del senyor Healy, jurista de les terres col·legials) Mal. Mulligan un cavaller de cavaller que només havia vingut de casa del senyor Moore, escriptor (que abans era un papista però ara és, segons corre, un bon orangista) 116 va topar casualment amb Alec.Bannon amb els cabells tallats ben curts (com ara estan de moda juntament amb capes de ball de verd Kendal 117) el qual, des de Mullingar, acabava d’arribar, en diligència, a la ciutat on el seu cosí i alhora germà de Mal Mulligan s’hi quedaran encara un més fin a Sant Swithin 118 i pregunta què punyetes hi fa ell, allà, que tot i de camí cap a casa seva, s’havia entaforat a casa d’Andrew Horne per un glop de copa de vi, segons deia ell, però li podria parlar d’una frívola vaqueta, refeta per la seva edat i inflada de talons i mentrestant la pluja no parava, tots dos junts tampoc paraven a can Horne. Allí Leopold Bloom, del periòdic de Crawford, seia ben justet amb uns coneguts que probablement discutien i es barallaven , Dixon junior, estudiant de la Mare de Déu de la Misericòrdia, Vin. Lynch, un escocès, Will. Madden, T. Leneham, molt trist per una carrera de cavalls que li havia fet il·lusió i Stephen Dedalus. Leopold Bloom era allà per un atac de melangia que havia tingut, però ara ja li havia passat; per un estrany malson que havia tingut a la nit, de la seva dama la senyora Molly que anava amb sabatilles vermelles i rebia un parell de bufetades turques 119, la qual cosa s’atribueix, per part dels experts, a un canvi imminent; i, allí mateix la senyora Purefoy 120 que havia entrat suplicant pel seu ventre121 ,i ara estava prement el llit amb els peus per ajudar els seus esforços, pobre cos, dos dies després del seu termini, les llevadores s’hi havien posat de valent però no podia parir, ella marejada per la ingestió d’un bol d’aigua d’arròs, que es considera un assecador de les entranyes, amb la seva respiració molt més pesada que bona, i dient-li que seria un noi força agressiu per les puntades de peu que deien que donava, però Déu li va revelar, a ella ,l’ estat de la qüestió. Aquest és el seu novè pollet que viurà, vaig sentir, i el dia de l’Anunciació 122 va tallar les ungles del seu últim pollet, que aleshores tenia vint mesos 123 i amb els altres tres tots alletats que van morir com està escrit amb bona lletra a la Bíblia del Rei 124. El seu amo i senyor és metodista però participa del Sagrament 125 i se’l pot veure qualsevol dissabte de bon temps, amb els seus nois, a l’altura del port de Bullock, llançant l’ham de forma suau damunt de l’aigua amb el fil del carret ben frenat o bé seguint el rastre de pelaies i bacallans, i sempre omplint un bon sac, segons he sentir a dir. Comptat i debatut, ha caigut una tamborinada de proporcions infinites que ho ha refrescat tot i incrementarà les collites, per bé que els saberuts diuen que, després del vent i l’aigua, vindrà foc tal com pronostica l’almanac de Malaquies 126 (i he sentit a dir que el senyor Russell 127 ha redactat una meravella profètica del mateix signe, inspirada a l’Hindustan, per a la seva Gaseta del Camperol) que col·loca tots tres elements junts però que no deixa de ser un mer sensacionalisme sense cap raó de fons, atès que bruixes velles i joves de vegades l’han encepegat amb els seus què sense dir el com.
En aquestes, que va arribar Leneham 128 a peu de taula per dir que la carta s’havia publicat a la gaseta d’aquella nit, i va muntar el número per trobar-hi on es parlava d’ell (perquè va fer un jurament solemne sobre els esforços que li havia costat parir-lo) però a precs de Stephen va abandonar la seva recerca i fou invitat a seure al costat, cosa que va fer amb poderosa energia. Era una mena de cavaller esportiu que pretenia ser un humorista amb honesta malícia que considerava oportú tot allò pertocant a les dones, als cavalls o als escàndols picants. La veritat és que tenia una sort molt minsa, i per això era enyorat en la majoria de cafès i tavernes de baixa estofa amb saletes de joc, mossos de quadra, corredors d’apostes, esquenadrets, aprenents amb gorra, galants d’armilla, dames del bagno i d’altres bergants del joc, o amb un probable recaptador d’impostos o alt funcionaris sovint a les nits fins a ple dia, de qui ell n’obtenia, a més dels sackpossets 129,moltes xafarderies que voltaven per allí. Prenia el refrigeri habitual a una fonda barata, i si només havia pogut endrapar un refregit de menuts o un plat de tripa per la simple comprovació de la seva cartera, sempre tenia el recurs de treure’s de la llengua algunes sàvies sentències que guardava d’una prostituta, o qualsevol altra cosa, que rebentaria de riure cada fill de mare que ho sentís. L’altre, és a dir, Costello, en sentir aquest discurs va preguntar si era poesia o un conte. A fe de Déu, que no— diu ell— Frank (aquest era el seu nom), tracta sobre les vaques de Kerry 130 que seran sacrificades mentre duri la plaga. Però, per mi, ja s’hi poden posar fulles —diu fent-li l’ullet— i ficar les seves vaques en llaunes de conserva, amb verola inclosa. En aquesta llauna hi ha el peix més bo que mai s’hi hagi conservat — i molt amistosament li va oferir de tastar unes espasines salades que eren al taulell del costat que ell havia anat ullant amb fruïció i hi havia trobat certament el focus principal de la seva recomanació, de tanta gana com tenia. Mort aux vaches 131— diu llavors Frank en el francès que ell havia utilitzat per escriure a un exportador de brandi que tenia un local Bordeus, atès que també parlava el francès com un cavaller. Des de petit, aquest Frank havia estat un desvagat que el seu pare, un senzill policia, qui amb prou feines el podia mantenir perquè anés a l’escola a aprendre de lletra i jugar amb globus, el va matricular a la universitat perquè estudiés mecànica però ell va fer allò que sempre havia desitjat de fer talment com un poltre sense domar i se sentia més atret a exercir d’administrador i mestre de cerimònies d’una parròquia, que no pas a estudiar els seus volums. Per un temps ell seria actor de teatre, després un cantiner o un jugador morós, després res no el podria apartar de les pistes de baralles de gossos amb un os i de les de baralles de galls, després cap al mar oceà o a peu pels camins amb gitanos, raptant l’hereva d’un propietari per favor o a la llum de la lluna o fotent la camisa de dormir d’una donzella o escanyant pollastres rere una tanca de bardissa. Ell havia estat fora tantes vegades com les vides d’un gat i sempre retornava amb les butxaques buides, una i altra vegada cap al seu pare, el policia, que vessava una pinta de llàgrimes tant sovint com el veia. Què —fa Don Leopold creuant les mans, cosa seriosa si coneixies la deriva que això tenia— és que les escorxaran totes? Protesto. No les he vist fins avui pel matí que anaven cap als vaixells destí Liverpool—diu ell. I ell tenia experiència de com criar bèsties i del ramat vaquí , les vedelles de dos anys i de les llanes dels bovins castrats, per haver exercit uns anys de funcionari a les ordres del senyor Joseph Cuffe, un valuós venedor que va conduir el seu negoci cap a estocs de bestiar i subhastes rurals 132 al costat del pati del senyor Gavin Low, al carrer Prússia. —Jo l’hi poso en qüestió— diu ell. —Més que això, la malaltia de la llengua de fusta 133—El senyor Stephen, un xic afectat però amb molta elegància, li va dir que no es tractava d’això i que ell tenia despatxos procedents del cap de llepaculs de l’emperador agraint-li l’hospitalitat , i que enviava el Doctor Rinderpest 134 , el vaquer més valorat en tota la Moscòvia 135, amb una manada o dues de físics 136, per agafar el toro per les banyes. —Que vingui, que vingui — fa el senyor Vincent— negoci rodó. Es trobarà sobre les banyes d’un dilema, si negocia amb un toro que és irlandès — Irlandès de nom i irlandès de naturalesa—diu el senyor Stephen — i, amb un ràpid moviment va escampar la cervesa entorn seu.
—Un toro irlandès en una chinashop anglesa 137.— T’entenc —diu el senyor Dixon— És el mateix toro que va ser enviat a la nostra illa pel ramader Nicolau 138, el criador de bestiar més valent de tots ells, amb un anell de maragda al seu nas 139— Dius la veritat—fa el senyor Vincent des l’altre cantó de la taula—, i un ull de bou en el regateig —diu ell—i un toro ben engreixat i corpulent —diu ell— que mai no va cagar sobre un trebol. Tenia banyes en abundància, una capa d’or i un alè de tabac dolç que li sortia dels narius per tal que les dones de la nostra illa deixessin la cuina, amb la massa que pastaven i els corrons, per seguir-lo i penjar la virilitat d’ell en cadenes de margarides. —Per això—diu el senyor Dixon— abans que ell vingués, el ramader Nicolau, que era un eunuc, l’havia castrat degudament per mitjà d’un col·legi de doctors, que no eren pas millors per fora que ell mateix. Ara, sigues així per fora, li diu ell, i fes tot allò que et digui el meu cosí germà Lord Harry 140, i rep la benedicció d’un ramader, i amb això ell va clavar una bufetada molt sonora a la seva posterioritat. —Sí, però la bufetada i la benedicció li va mantenir l’amistat—diu el senyor Vincent—, perquè en compensació ell li va ensenyar una estratagema vàlida per tots dos: que la serventa, esposa, abadessa i vídua fins aquell dia, afirmés que ells en qualsevol dia durant el mes, xiuxiuarien a les orelles d’ell en la foscor del cau de la vaca 141, o bé rebrien un òscul al clatell procedent de la seva llarga i santa llengua, per després poder jeure amb les més fines i robustes joves belleses de les quatre praderes d’Irlanda. —I un altre aleshores s’hi afegeix—I elles el van vestir,—diu ell— amb una brusa amb llacet i enagos, amb l’ornament d’un cenyidor, volants al canell, el tupè agafat d’una abraçadora i tot ell ungit amb oli espermaceti 142, amb estables construïts per a ell a cada racó del camí amb un pessebre d’or a cadascun d’ells, ple de la palla millor del mercat, per tal que ell hi pogués dormir i defecar a pleret. En aquell temps, el pare dels creients 143 (perquè així l’anomenaven), es va engreixar tant que, amb prou feines podia anar a pasturar. Per posar remei a la qual cosa, les nostres múrries dames i damisel·les li portaven el farratge dins la falda dels seus davantals, i tan bon punt tenia la panxa plena ell s’encabritaria pel damunt de la seves parts posteriors per mostrar a ses femenines senyories un misteri bo i rugint i bramant en el llenguatge del toro, i totes elles darrera seu.— Sí, —diu un altre— i era tan consentit, que no li hauria dolgut gens que per tota la terra només hi creixés herba verda per a ell (l’únic color que la seva ment reconeixia): en un rètol damunt d’un monticle al bell mig de l’illa, hi havia una nota que deia: Per obra del senyor Harry verd hi ha tota l’herba que creix damunt la terra 144— I —diu el senyor Dixon— si mai ell va agafar l’olor d’un ramader a Roscommon o del terròs de Connemara o d’un home casat a Sligo, va ser mentre sembrava un grapat de mostassa o un sac ple de colza, o quan va irrompre com un boig sobre la meitat del camp, desarrelant amb les seves banyes tot el qui hi havia plantat , justament pel propi lord Harry.— De primer, va haver-hi sang entre ambdós —diu el senyor Vincent— , i lord Harry va titllar el ramader Nicolau de tots els old Nicks (dimonis) del món i de vell Mestre de Putes 145 que mantenia set prostitutes a casa seva 146 i vull immiscir-me en els seus assumptes —diu ell—.Faré que aquell animal olori l’infern —continua dient—amb l’ajut de la bona verga que el meu pare em va llegar— Però un vespre—fa el senyor Dixon—mentre lord Harry es rentava la seva reial pellofa per anar a sopar després de guanyar una regata (tenia rems de pala per a ell sol, perquè la primera regla de la carrera era que els altres havien de remar amb forques de fusta) va descobrir en ell mateix una meravellosa semblança a un toro i en agafar un llibre de capítols amb colze negre que guardava al rebost va descobrir que era força segur que ell era un descendent del famós toro campió dels romans, Bos Bovum 147 que és un bona llatinada per designar el cap de l’espectacle— A més a més —diu el senyor Vincent— lord Harry va ficar el cap dins l’abeurador on hi bevia una vaca,148 en presència de tots els seus cortesans, i mentre treia la testa cap enfora comunicava a tots ells el seu nom nou 149 . Després, amb l’aigua regalimant-l’hi, es va guarnir amb una vella brusa i una faldilla que havien pertangut a la seva àvia i es va comprar una gramàtica per estudiar el llenguatge del toro 150 però mai no en va saber aprendre ni un mot tret del pronom de primera persona que va copiar amb lletra grossa i el deia de memòria , i si mai sortia a passejar s’omplia les butxaques de guix per escriure’l allà on li passés pel cap, al costat d’una roca, damunt d’una taula per prendre el te, o en una bala de cotó, o en un flotador de suro. Ben aviat, ell i el toro d’Irlanda 151 es van fer amics tan íntims com un cul i una camisa—Ho eren—diu el senyor Stephen,— i al final va succeir que els homes de l’illa, veien que no rebien cap ajut mentre les dones ingrates compartien totes la mateixa idea, es van fabricar una mena de rai amb rems, van pujar-hi a bord, ells mateixos i els seus farcells de propietats, van plantar tots els pals erectes, els homes en formació a les vergues, van deixar lliure el timó, van virar, estaven tots d’allò més beguts, van posar la proa enmig del vent i l’aigua, van llevar l’ancora, van virar a babord amb el timó, es van proclamar pirates hissant la Jolly Roger 152, van cridar tres visques a Irlanda, que la sentina funcioni! 153, van partir amb la seva nau ben proveïda per recuperar l’alta mar d’Amèrica. —Cosa que fou l’ocasió —diu el senyor Vincent—de la composició per part d’un contramestre, d’aquella divertida cançó marinera:
—El Papa Pere només és un pixa llit.
Un home és un home, ves quin acudit.
El nostre inestimable conegut, senyor Malaquies Mullligan, acaba d’aparèixer a la porta d’entrada , mentre els estudiants donaven per acabat el seu discurs, acompanyat d’un amic , amb qui ell s’hi havia tot just retrobat , un jove cavaller, de nom Alec Bannon, que havia arribat últimament a la ciutat amb la intenció de comprar-se un uniforme de corneta dels fencibles 154 i allistar-se per anar a les guerres. El senyor Mulligang era prou cortès per expressar-ne la satisfacció, i molt més encara perquè això li facilitava un projecte propi per a corregir el mal pas que ell havia fet: haver entregat en mà a la companyia un joc de targetes de cartró on hi havia fet imprimir aquell dia, a l'impremta de George Quinnell, en elegants cursives: Mr. Malaquies Mulligam, Fertilitzador i Incubador, Illa de Lambay. El seu projecte, tal com ell va exposar, era abandonar la ronda de plaers ociosos com ara la tasca de director de negocis de sir Faldiller Pixaví i sir Sopadellet Ara-què 155 a la ciutat, i dedicar-se a la tasca nobilíssima per a la qual ha estat dissenyat el nostre organisme corporal— Doncs, bé, bon amic meu, som tot orelles —va dir el senyor Dixon— No tinc cap dubte que això fa olor de faldilles. Veniu i seieu tot dos, que aquí és tan barat seure com estar drets—El senyor Mulligan va acceptar la invitació i , esplaiant-se en son disseny, va comunicar als seus oïdors que havia arribat a aquesta conclusió a través d’una consideració de les causes de l’esterilitat, tant les inhibitòries com les prohibitòries; de si, tal volta, la inhibició, al seu torn, fóra deguda a vexacions conjugals o bé a una parsimònia de l’equilibri, i si també , tal volta, la prohibició procedia de defectes congènits o de proclivitats adquirides. Va afegir que l’omplia de pena i de fastigueig veure el llit nupcial defraudat de les seves expectatives més desitjades156 : i reflectir sobre tantes femelles agradables amb riques propietats (una presa per als bonzes 157 més vils) que amaguen les seves torxes 158 sota la foscor d’un desagradable claustre o perden la florida de la seva feminitat sota les abraçades d’inexplicables cares boniques quan elles podrien multiplicar les entrades de felicitat, i en canvi sacrifiquen la inestimable joia del seu sexe quan tenen a mà un centenar de joves guapos per acariciar; això, assegura ell, li fa plorar el cor. Per tal d’evitar aquesta inconveniència (va concloure ell, degut a una supressió latent de calor), i seguint les recomanacions de certs consellers ben valorats i reconeguts en aquesta matèria, ell havia resolt comprar amb tarifa simple per sempre la propietat vitalícia de l’illa Lambay al seu propietari, lord Talbot de Malahide, un cavaller tory, no gaire favorable del nostre partit d’ascendència. Ell va proposar instal·lar-hi una granja nacional de fertilització que rebria el nom d’Omphalos 159 amb un obelisc tallat i erecte a l’estil d’Egipte i oferir al seu obedient hisendat serveis per a la fecundació de qualsevol femella de qualsevol grau de vida que hauria de rebre ell directament amb el desig d’acomplir les funcions naturals d’ella. No hi havia afany de lucre, va dir ell, ni ell acceptaria cap penic pels seus esforços. La més pobra mossa de cuina, no menys que l’opulenta dama d’alta societat, si així ho permetien les seves complexions, i tenien el temperament persuadit per les seves peticions, trobarien en ell el seu home. Pel que feia a la seva manutenció, ell va establir que es nodriria exclusivament d’una dieta de saborosos tubercles, peixos i conills de la terra, perquè la carn d’aquests prolífics rosegadors era altament recomanable per als propòsits d’ell, tant rostits com estofats amb una fulla de maça i un o dos xilis de pebre. Després d’aquesta homilia que els va dedicar amb la més càlida de les asseveracions, el senyor Mulligan en un tres i no-res es va treure del barret un mocador amb què l’havia protegit. Tant ell com el seu acompanyant, semblaven haver estat víctimes de la pluja, la qual també els havia afectat la roba de recanvi, com es podia observar per la roba interior del senyor Mulligan d’un color grisós que ara s’havia tornat multicolor. Mentre tant, el seu projecte va rebre una acollida molt favorable per part dels seus auditors i va guanyar elogis cordials de tothom a excepció del senyor Dixon qui amb aire repelós li va preguntar si tenia també el propòsit de portar carbons a Newcastle 160 El senyor Mulling, tanmateix, va fer honor a la seva formació escolar amb una cita apropiada dels clàssics que, tal com la recordava, li va semblar un suport sonor i suculent a la seva pròpia contenció: Talis ac tanta depravatio huius saeculi, O quirites, ut matres familiarum nostrae lascivas cuiuslibet semiviri libici titillationes testibus ponderosis atque excelsis erectionibus centuriorum Romanorum magnopere anteponunt 161 : en canvi, per aquells de mentalitat més grollera, els feia entendre el seu punt de vista amb analogies del regne animal més adequades a l’estomac d’ells, el boc i la femella del clar del bosc, l’ànec mascle i l’ànec femella de la granja.
Elogiant-se a si mateix no pas poc per la seva elegància, essent realment un home amb gran personalitat, l’ orador es va preocupar ara per la seva vestimenta amb animadversions confesses entorn del sobtat caprici dels elements atmosfèrics, mentre la colla prodigaven els seus encomis envers el projecte que ell els hi havia avançat. El cavaller jove, amic seu, entusiasmat com estava per allò a què estava assistint, no va poder estar-se’n de dir-ho al seu veí del costat. El senyor Mulligan, adonant-se del què hi havia damunt de la taula, va preguntar per qui eren aquelles llesques de pans i peixos i, veient el foraster, es va inclinar educadament i li va dir, perdoni, senyor, necessitava vostè alguna assistència professional que li puguem oferir? L'al·ludit, davant d’aquella oferta, li va agrair de tot cor, tot i guardant les convenients distàncies, i va respondre que havia vingut allí per causa d’una dama, aleshores internada a l’Horne, que es trobava allí en una situació delicada, pobra dama, pels dolors de part ( i aquí va emetre un profund sospir) i era per saber si encara no havia arribat el moment feliç. El senyor Dixon, agafant el torn a la taula, es va encarregar de preguntar al propi senyor Mulligan si la incipient grossa dimensió abdominal, que mostrava a la reunió, anunciava una gestació ovoblàstica en l’utricle prostàtic , altrament dit úter masculí, o bé era deguda , com el cas del famós metge doctor Austin Meldon, a un llop a l’estomac 162. Per tota resposta, el senyor Mulligan, davant les sorolloses rialles que provocava en roba interior, es va colpejar sense complexos més avall del diafragma, exclamant amb un admirable gest mímic de Mare Grogan 163 (la criatura més excel·lent del seu sexe, encara que, per desgràcia, sigui una prostituta): —Aquí hi ha una panxa que mai no va dur un bastard—. Aquesta fou una vanaglòria tan ben encepegada, que va renovar el xàfec d’alegres rialles i va provocar dins el local les explosions més violents de delit. L’ambient es va propagar en el mateix caire de mímica, excepte per a algun alarmat de l’avantcambra
L'oïdor 164 , qui no era d’altre que un estudiant escocès, una petita fumera de personatge ros com l’estopa, va felicitar amb entusiasme el jove cavaller i, interrompent la narrativa en un punt destacat, després d’expressar el seu desig d’un vis a vis amb un senyal educat perquè tinguessin l’amabilitat de passar-li un ampolleta d’aigües cordials i alhora per un posat qüestionador del cap (tot un segle d’educació congènita no hauria aconseguit un gest tan ben reeixit) acompanyat d’un moviment equivalent però de sentit contrari del cap, va preguntar al narrador, en paraules tan clares com mai s’havien sentit, si podria tractar amb ell amb una copa d’aquella beguda. Mais bien sûre 165 noble estranger, va dir ell alegrement, et mille compliments 166 Serà molt oportú que vostè pugui; només em calia una copa per coronar la meva felicitat. Però, gràcies al Cel, jo que només em vaig quedar amb un crostó a la cartera i un got d’aigua del pou, Déu meu, acceptaria d’ells i em sortiria del cor agenollar-me a terra i donar gràcies als poders superiors per la felicitat que m’ha concedit el Donador de les coses bones. Amb aquestes paraules es va atansar la copa als llavis, va prendre un glop complaent de cordial, es va pentinar els cabells i, deixant al descobert el seu pit, va treure un medalló que penjava d’una cinta de seda amb el mateix gravat que ell havia conservat amb amor des que les mans d’ella hi havien escrit a l’interior. Contemplant aquells detalls amb enorme tendresa, Ah, Monsieur, va dir ell, si vostè l’hagués vista, com jo amb aquest ulls en aquell instant tan afectiu amb el seu delicat llaç al coll i amb la seva gorra de coqueta (regal del seu sant com ella em va dir) en un càndid desordre com aquell, ple d’una tendresa tan dolça, sóc conscient que fins i tot vostè, Monsieur, hauria estat empès per generosa natura a entregar-se totalment a les mans d’un enemic o fugir del camp de batalla per sempre més. Declaro que en tota ma vida mai no em em vaig sentir tan tocat. Déu, et dono les gràcies com a Autor dels meus dies! Tres vegades feliç serà aquell a qui una criatura beneirà de forma tan amable amb els seus femenins favors. Un sospir d’afecte va afegir eloqüència a aquestes paraules i, després de retornar el medalló al seu pit, es va eixugar els ulls i va tornar a sospirar. Benèfic Disseminador de benediccions a totes les Teves criatures, que grans i universals han de ser aquelles dolçors de les Teves tiranies que mantenen en l’esclavitud tant el lliure com l’esclau, el senzill rabadà i el polit dandi, l’amant en el punt àlgid de la passió temerària i el marit d’anys madurs, Però, de debò, senyor, em pregunto: com és que són tan barrejades i imperfectes totes les nostres joies sublunars! Maleït sigui! Déu que ho preveu tot m’hauria d’haver recordat agafar la meva capa per venir! Podria plorar només de pensar-hi. Llavors, encara que hagin caigut set xàfecs, cap de nosaltres no és ni un pessic pitjor. Però, que carall, va cridar, bufetejant el seu front, demà serà un nou dia i, que troni tant com vulgui, conec un marchand de capotes 167., Monsieur Poyntz, de qui puc obtenir per una livre 168 una capa de moda francesa tan ben ajustada que sempre guarda una dama de la mullena. Tut, Tut! crida le Fécondateur, en el seu recorregut, el meu amic Monsieur Moore, el viatjant més complidor (acabo de mamar-me mitja ampolla avec lui en un cercle dels més graciosos de la ciutat) és l’autoritat que m’ha dit que en el Cap d’Hornos, ventre biche 169 estan tenint una pluja que ho amara tot, fins la capa més sòlida. Un ruixat d’aquella violència , em diu ell, sans blague170, ha engegat més d’un paio sense sort a la altre món sense contemplacions. Puu! Una livre! Crida Monsieur Lynch. Les coses fetes de qualsevol manera són cares ni que valguin un sou 171. Un sol paraigües 172, ni que no fos més gros que un bolet de conte de nans, val més que deu d’aquests recursos provisionals, dels quals cap dona assenyada no en faria us. La meva estimada Kitty m’ha dit avui que preferiria ballar sota un diluvi abans que morir-se de gana en una arca de Noè com aquesta, mentre em recordava (a cau d’orella i plena de rubor picaresc tot i que no hi havia ningú que la pogués sentir tret d’unes papallones voladisses), que la dama Natura, per benedicció divina, ha implantat en el nostre cor quelcom que ha esdevingut un refrany casolà: que il y a deux choses 173 per a les quals la innocència de la nostra vestimenta original, en d’altres circumstàncies una violació de la propietat, té el no, la negativa, com l’única vestimenta més apta de totes. La primera, deia ella (i aquí la meva bonica filòsofa, mentre jo l’acompanyava al cotxe, em fregava gentilment amb la seva llengua el pavelló extern de l’orella, per captar-me l’atenció), la primera és un bany...però arribat a aquest punt, una campaneta que ressonava en el vestíbul va tallar en sec el discurs que prometia ser tan agosarat per a enriquir el nostre bagatge de coneixement.
Enmig de la manca d’hilaritat general de l’assemblea174 va sonar una campana i, mentre tothom feia conjectures sobre quina podria ser la causa, va entrar la senyoreta Callan i, després d’intercanviar unes quantes paraules amb el jove senyor Dixon, es va retirar fent una profunda reverència als assistents. La presència ni que fos momentània, entremig d’una trepa de llibertins, d’una dona dotada de totes les qualitats de la modèstia i no menys severa que ben plantada, va refrenar les ocurrències humorístiques fins dels més llicenciosos, però la seva partida va marcar el senyal d’un esclat d’obscenitats. —Et penses que em mamo el dit—, va dir Costello, curt de talla de la colla i borratxo— Un bon filet monstruós de carn de vaca! De ben segur que t’ha proposat una cita. Què hi dius tu, tros de gos? Hi tens accés a elles? Redéu!— I tant que sí —va dir el senyor Lynch— La tàctica del costat del llit és la que elles utilitzen a l’hospital de la Mater. Coi, no és precisament el doctor O’Cargle qui els toca la barbeta, a les monges? Mentre mirava d’assegurar-me’n ho he sabut per la meva Kitty que hi ha fet de cambrera durant un temps aquests set mesos.— Senyor tingueu pietat, doctor—, cridava el jove metge vestit amb armilla de primavera, imitant un somriure femení i moviments corporals immodestos—, quina manera de torturar un cos! Cony d’home! Déu meu, tot jo estic tremolant. Per què és tan malvat vostè, essent com és el benvolgut petit Pare Cantekissem 175 ! — Un estofat d’aquesta vaca podria ennuegar-me—va cridar Costello— si no es cou com a casa. Servidor coneix una dama que li agafa una inflor blanca tan bon punt servidor li posa els ulls al damunt.—El jove cirurgià, tanmateix, es va aixecar, excusant-se davant la colla per la seva retirada, ja que la infermera acabava d’informar-lo que el necessitaven a la sala. A una misericordiosa providència li havia complagut concedir una pausa als sofriments de la dama que estava enceinte i que havia infantat amb lloable fortalesa un robust infant. —Quina paciència s’ha de tenir—va dir ell— amb aquells qui sense talent per fer gràcia ni ensenyaments per instruir, vilipendien una professió ennoblidora que, amb els deguts respectes a la Deïtat, és la font més gran de felicitat damunt la terra! Sóc ben sincer quan dic que, si fos necessari, podria presentar un núvol de testimonis 176 a l'excel·lència dels nobles serveis d’aquella dona que, com diu el proverbi, ha de ser un gloriós incentiu en el pit humà. No puc fer-los costat. Què? Difamar una persona com ella, l’amistosa senyoreta Callan, que és la glòria del seu propi sexe i l’admiració del nostre i en un instant el més transcendental de tots que li pugui sobrevenir a una fràgil criatura d’argila? Tant de bo m’equivoqui, però tot d’una penso en el futur d’una rassa on s’hi hauran sembrat les llavors d’aquesta malícia i on no s’hi retrà la deguda reverència a mare i serventa de la casa de Horne— Després d’haver-se desfogat amb aquesta reprimenda, va saludar als assistents més propers i se’n va anar cap a la porta. Un murmuri d’aprovació va emergir de totes bandes i alguns estaven per engegar el vil embriac sense contemplacions, projecte que, si s’hagués fet realitat, ell no hauria rebut més que el producte de la seva buidor si no hagués abreujat la seva transgressió en afirmar amb una imprecació horrible (ja que ell apostava per més d’un cavall 177 ) que era un fill tan bo de la cleda veritable com l’aire que respirava. —Lleveu-me les vísceres —va dir— si aquests no han estat sempre els sentiments de l’honest Frank Costello, del qual vaig aprendre de forma particularíssima a honrar el teu pare i la teva mare, i que tenia una mà d’or per elaborar un braç de gitano o un pudding ràpid 178, i, com vostès ja saben prou, sempre miro enrere amb un cor ple d’amor.
Tornem-hi, amb el senyor Bloom 179 , qui, després de la seva primera irrupció, havia estat conscient d’algunes bromes impudents que ell, tanmateix, havia suportat com a pertanyents als fruits d’aquella època sobre la qual se li acostuma a atribuir el desconeixement de tot sentiment de llàstima. És veritat que la joventut feia tantes extravagàncies com els nens mal criats : les paraules de les seves discussions tumultuàries eren difícils d’entendre i ben poc sovint agradables: la seva irascibilitat i mots escandalosos eren tal com sortien dels seus intel·lectes: ni eren escrupolosament sensibles a les correccions tot i que el rerefons dels seus esperits fortament animals parlaven en nom d’ells. Però la paraula del senyor Costello era un llenguatge no benvingut per a ell, ja que li causava basca de tan infeliç com li semblava aquella criatura sense orelles geperuda i estrafeta nascuda de matrimoni i duta a al món amb els peus per davant com un esguerrat d’aparador, i a qui la força de les alicates del cirurgià al seu crani li van prestar un color tal com per encaixar-lo en aquella idea sobre la baula perduda tan desitjada de trobar, a ses velleses, per l’enginyós senyor Darwin. 180. I ara resultava que durant més que la mitjana dels nostres anys compartits, ell havia passat per milers de vicissituds a l’existència i, provenint d’una cautelosa ascendència i essent ell mateix un home de pronòstic rar, havia imposat al seu cor reprimir qualsevol bri de còlera incipient, i fomentar dins del seu pit aquella plenitud de sofriment que rep les burles de les ments inferiors, que els judicis temeraris menyspreen i que tots troben tolerable, però res més que tolerable. A aquells que s’inventen burles a costa de la delicadesa femenina (un hàbit del que ell mai no havia participat) ells no els concediria ni portar el nom ni heretar la tradició d’un engendrament adequat: i per bé que, havent perdut tot autodomini per tal cosa no podien perdre res més, els quedava encara el fort antídot de l’experiència per batre la seva insolència i forçar-los a una retirada precipitada i gens gloriosa. Però no pas el que ell no pogués participar dels sentiments d’una joventut animosa que, sense fer cas de les ganyotes dels vells xarucs o dels grunys dels rigorosos, està sempre (com ho expressa la casta fantasia de l’Escriptor Sagrat) disposada a menjar de l’arbre prohibit encara que no fins al punt de deixar de banda la humanitat sota cap mena de condició envers una dama quan ella estigués dintre de les seves condicions legals. En resum, mentre a partir de les paraules de la infermera ell havia comptat amb un infantament ràpid, ell estava no obstant, cal reconèixer-ho, no poc alleujat per la intel·ligència que el tema així auspiciat després d’una experiència penosa i de tanta duresa, ara testifiqués un cop més la misericòrdia , així com la generositat, de l’Ésser Suprem.
En conseqüència 181 ell es va adreçar confidencialment al seu veí, dient-li que, per expressar la seva noció de la cosa, la seva opinió (no per casualitat havia d’expressar-ne una) era que un ha de tenir una mentalitat freda i un geni frígid per no acollir amb entusiasme aquestes notícies més fresques sobre els resultats del confinament d’ella, atès que ella havia patit el dolor no pas per culpa pròpia. El jove galant i ben vestit va dir que era el marit d’ella qui l’havia introduït en aquell estat d’expectativa natal, o almenys devia de ser ell, si no és que ella fóra una altra matrona efèsia. 182 —L’haig d’informar a vostè—, va dir el senyor Crotthers, donant copets damunt la taula com aquell qui reclama atenció per un comentari— que el vell Glory Aleluierum 183 tornava a rondar per aquí avui mateix, un home d’edat amb drundearies 184 , demanant, mentre es mocava, parlar de Wilhelmina, la meva vida, com ell l’anomenava. El vaig invitar a mantenir-se a l’espera perquè l’esdeveniment esclataria dins de poc temps . Per vida de Déu, estaré pendent de vostè! No puc sinó exaltar la potència viril del vell semental que encara podia trucar a la porta d’ella per a un altre fill. Tots van coincidir en els elogis, cadascú al seu estil, mentre que el jove galant insistia en el seu punt vista que durant el match conjugal hi havia hagut algú altre fent de porter suplent, fos un funcionari de comandes, fos un vigilant nocturn (virtuós, això sí), fos un venedor ambulant d’articles domèstics. Era singular, es deia l’hoste a si mateix, la meravellosa facultat de metempsicosi posseïda per ells, que el dormitori puerperal i el teatre de dissecció haurien de ser els seminaris d’una frivolitat tal, que amb la mera adquisició de títols acadèmics n’hi hauria prou per transformar, en un pessic de temps, aquests devots de la frivolitat en practicants exemplars d’un art que la majoria d’homes, eminents en certa manera, han considerat el més noble de tots. Però, va afegir ell després, cal adonar-se potser dels sentiments reprimits que en general els oprimeixen, ja que més d’una vegada he observat que ocells d’una ploma fan la mateixa broma.185
Però, per quina conveniència —si se’m permet la pregunta— del noble senyor, el seu patró, aquest fora-vingut , a qui la concessió d’un príncep graciós li ha admès accés als drets civils, es constitueix a si mateix el cap suprem del nostre govern intern? 186 On para avui aquella gratitud que la lleialtat hauria d’haver aconsellat? Durant la guerra recent, si mai l’enemic tenia un avantatge temporal amb les seves granades , no va aprofitar el traïdor a la seva causa aquell moment per descarregar la seva peça contra l’imperi del qual ell n’és un parcer a voluntat, mentre tremolava per la seguretat dels seus percentatges 187? Ha oblidat això ell, tal com oblida tots els beneficis rebuts? O és que de ser un enganyador dels altres, ell s’ha convertit al final en víctima del seu propi engany ja que ell és, si el rumor no ho desmenteix, el seu propi i únic beneficiari. Per més lluny que sigui de l’honestedat violar el dormitori d’una dama respectable, o la filla d’un galant comandant, o abstenir-se de les reflexions, per més distants que siguin, sobre la virtut d’ella, tanmateix si ell ens desafia a prestar-hi atenció (com no tenia el més mínim interès de fer-ho), aleshores l’hi prestaríem. Desgraciada dona havia estat ella durant massa temps i amb massa persistència se li havia negat la seva legítima prerrogativa a escoltar les increpacions d’ell sense cap més sentiment que la burla envers el desesperat. Això ho diu ell, un censor de la moral , autèntic pelicà en la seva pietat188, que no va tenir cap escrúpol, inconscient dels lligams de la natura, en intentar relacions il·lícites amb una serventa domèstica precedent dels estrats inferiors de la societat. Bé, si la desvergonyida no hagués tingut a mà l’àngel tutelar del motxo de fregar, l’afer hauria estat tan difícil per a ella com per a Agar, l’egípcia! 189 En la qüestió de les terres de pastura, és famosa la seva colèrica aspror i segons va sentir dir el senyor Cuffe, li va caure al damunt, procedent d’un indignat ramader, un càustica rèplica expressada en termes tan senzills com bucòlics. Difícil se li posa, a ell, predicar aquell evangeli, perquè, no té ell prop de casa un camp de cultiu en guaret per la manca d’una reixa de l’arada? 190 Un hàbit que és reprensible a la pubertat es converteix en instintiu quan et fas gran. Si ell ha d’administrar el seu bàlsam de Galaad 191 en potingues i màximes de dubtós gust per retornar la salut a una generació de llibertins no compromesos, millor que les seves pràctiques consisteixin en les doctrines que ara l'absorbeixen. El seu pit marital és el magatzem de secrets que el decòrum es resisteix a citar. Les insinuacions obscenes d’alguna bellesa esfumada el poden consolar per a una consort negligida i perversa, però aquest nou exponent de moralitat i de guaridor de malalties és, a tot arribar, un arbre exòtic que, quan l’arreles en el seu orient nadiu, floreix i creix amb abundància de bàlsam, però que, trasplantat a un clima més temperat, les arrels li perden el seu antic vigor mentre la substància que en surt és estroncada, àcida i no operativa.
Les notícies van ser impartides 192 , amb una circumspecció que recordava els costums cerimonials de la Porta Sublim, 193 por la segona infermera femenina al jove oficial mèdic resident, el qual, al seu torn, va anunciar a la delegació que havia nascut un hereu. Quan ell s’havia dirigit a l’apartament femení per assistir a la cerimònia prescrita per al postpart en presència del secretari d’estat per als afers domèstics i dels membres del consell privat, els delegats, silenciosos amb esgotament i aprovació unànime, impacients per la durada i la solemnitat de la seva vetlla i esperant que algun acudit alegre justificaria una llicència facilitada per l’absència simultània d’abigail 194 i dels facultatius d’obstetrícia, de seguida van esclatar en en un atac de llengües contencioses 195 . Endebades es va sentir la veu del senyor Represent Electoral Bloom, que instava a apaivagar i moderar. El moment era tan propici per al desplegament d’aquella pruïja de discursos, que semblava l’únic vincle d’unió entre temperaments tan divergents. Cada frase sobre la situació era successivament estripada: la repugnància prenatal de germans uterins 196, la secció de cesàries, la condició de pòstum respecte del pare i, concepte més rar, respecte de la mare, el cas de fratricidi conegut com el Crim dels Infants i esdevingut memorable per l'al·legat ple de passió del Senyor Advocat Bushe que va facilitar l’absolució de l’acusat erròniament, els drets de primogenitura i la generositat del rei envers bessons i trigèmins197, avortaments espontanis i infanticidis, simulats i dissimulats, el foetus in foetu sense cor, aprosòpia deguda a una congestió 198, l’agnàtia 199 de certs xinesos (citada pel Senyor Candidat Mulligan) com a conseqüència de la unió defectiva de les protuberàncies maxil·lars al llarg de la línia medial, de manera que (com ell deia) una orella podia sentir allò que l’altra parlava, els beneficis de l’anestesia o la son del capvespre 200 , la prolongació dels dolors de part en la gravitat avançada per la pressió sobre la vena, l’alentiment prematur del líquid amniòtic (exemplificat en el cas actual) amb el consegüent perill de sèpsia a la matriu, la inseminació artificial per mitjà de xeringues, la involució de l’úter conseqüència de la menopausa 201 , el problema de la perpetuació de l’espècie en el cas de femelles prenyades en violacions delictives, aquella angoixosa manera de parir anomenada Brandenburger Sturzgeburt 202, els casos registrats de multi-gèmins, naixements monstruosos concebuts durant el període menstrual o de pares consanguinis 203 —en una paraula, tots els casos de nativitat humana que Aristòtil té classificats en la seva obra mestra amb il·lustracions cromolitogràfiques.204 Els problemes més greus de la medicina obstètrica i forense es van examinar amb tanta animació com les creences més populars sobre l’embaràs com, per exemple, la prohibició a una dona gràvida d’anar pel camp amb sabates de taló alt, no fos cas que amb el moviment d’ella el cordó umbilical estrangulés la criatura i l’obligació que té ella, en el cas d’un desig entretingut ardentment i sense efecte, de posar les seves mans sobre la part de la seva persona que el costum ancestral ha consagrat com a seu del seu càstig pel pecat 205 . Les anormalitats de llavi leporí, piga mamària, dits supernumeraris, cintes de negre, marques de maduixes, taques de vi de Porto 206 es van atribuir per algú com a primafacie i hipotètica explicació natural per a les cares de porc (no es van oblidar del cas de Madame Grissel Steevens) 207, o infants que, ocasionalment, naixien amb cabells de gos. La hipòtesi d’una memòria plàsmica 208, avançada per l’enviat de Caledònia 209 i digne de les tradicions metafísiques de la terra que representava, preveia en tals casos una aturada del desenvolupament embrionari en algun estadi antecedent a l’humà. Un delegat foraster sostenia contra tots dos punts de vista, amb tant d’ardor que gairebé instava a la convicció, la teoria de la copulació entre dones i mascles d’animals, basant-se en el seu reconeixement en suport de faules com ara la del Minotaure, que el geni de l’elegant poeta llatí 210 ens havia llegat en les pàgines de la seva Metamorfosis. La impressió que van causar les seves paraules va ser immediata però efímera; va ser esborrada amb la mateixa facilitat que havia estat invocada per un al·legat del senyor Candidat Mulligan amb aquella vena de jocositat que ningú sabia afectar millor que ell, postulant com el suprem objecte de desig un home vell net 211. En paral·lel , s’havia aixecat una discussió acalorada entr el Senyor Delegat Madden i el Senyor Candidat Lynch entorn del dilema jurídic i teològic en el cas d’un germà siamès que moria abans que l’altre, i la dificultat per a un consens mutu es va reportar al Senyor Delegat Electoral Bloom per a sotmetre’l tot seguit al Senyor Coadjutor Diaca Dedalus. Aquest, fins aleshores plantejant-se en silenci si valia més mostrar, per solemnitat preternatural, aquella curiosa dignitat de la toga que el cobria, o bé obeir a una veu interior, va sentenciar breument, i com a idea expressada de forma mecànica, que l’ordenament eclesiàstic prohibia que l’home separés allò que Déu havia unit.
Però el conte de Malaquies va començar a congelar-los d’horror 212. Davant de tots ells va conjurar l’escena: El panel secret al costat de la xemeneia es va esmunyir cap enrere, i de dins del forat va aparèixer...Haines! Qui de nosaltres no hauria sentit esgarrifances? Duia un portafolis ple de literatura cèltica en una mà, en l’altra un flascó amb l’etiqueta Verí. Sorpresa, horror, aversió pintades en totes les cares mentre ell els contemplava amb una horrible ganyota. Jo ja preveia una recepció així, ell va començar amb una misteriosa rialla, per la qual sembla que cal culpar la història 213. Sí, és veritat, jo sóc l’assassí de Samuel Childs 214 I quin càstig més terrible porto al damunt, que ni tan sols l’infern em fa terror! Aquesta és la condició en què estic. Per les llàgrimes i ferides de Crist, de quina manera podré descansar en pau — va murmurar amb acritud — mentre no paro d’anar errant per Dublín amb les cançons que conec i ell en persona darrera meu com un fantasma o com un toro espectral amb flames que li surten dels ulls, del nas i de la boca? El meu infern i el d’Irlanda és una vida com aquesta! Prou que vaig mirar d’esborrar el meu crim a base de distraccions, com el tir al colomí, l’estudi de la llengua Ersa 215 (va recitar-ne un fragment), amb el làudan (va posar-se l’ampolla als llavis), anant de càmping. Tot endebades! L’espectre d’ell em persegueix: la droga és la meva única esperança...Ah! Destrucció! La pantera negra! 216 Amb un crit va desaparèixer de sobte i el panel de la xemeneia va tornar al seu lloc. Un instant després el seu cap va aparèixer a la porta oposada tot dient: Veniu-me a trobar a l’estació de Westland Row a les deu i deu. Ja era fora! Un devessall de llàgrimes van sortir dels ulls del dissipat amfitrió. 217 . El vident va assenyalar el cel amb la mà, murmurant : La vendetta de Mananaan 218 El savi 219 va repetir Lex talionis. El sentimental és aquell capaç de fruir sense cobrar la immensa factura pel favor fet.220. Malaquies, vençut per l’emoció, va parar. El misteri s’havia revelat. Haines era el tercer germà, i el seu nom real era Childs. La pantera negra era ell mateix, l’esperit del seu propi pare. Ell bevia drogues per oblidar: moltes gràcies per aquest alleujament. La casa solitària del cementiri no està habitada; cap ànima no hi viu , només l’aranya tix la seva teranyina en la seva solitud. La rata nocturna observa des del seu forat. Hi ha una maledicció: està encantada: és la terra de l’Assassí.
Quina és l’edat de l’ànima humana? 221 Com que ella tenia la virtut del camaleó, de canviar de color d’acord amb qui se li acostava, ser alegre amb la persona feliç i participar del dol per al caigut, així també la seva edat és tan variable com el seu humor. Leopold, com que seu allà, ja no està ruminant, ja no està mastegant la rumia de reminiscència, que continuava com a agent de publicitat i propietari d’una modesta participació en els fons. Ell és el jove Leopold, vist de forma retrospectiva, com en un mirall dintre d’un mirall (Ei, presto!), ell s’observava a si mateix. Aquella jove figura d’aleshores es veu, precoçment viril , caminant en un matí de ressaca des de la vella casa del carrer Clambrassil cap a l’institut, amb la bossa de llibres en bandolera, acompanyats d’una bona llesca de pa de blat , idea de la mare. O és la mateixa figura, un any i escaig després amb el seu primer barret de feltre (ah sí, era aquell dia), ja de camí, un agent fet i dret de l’empresa familiar, equipat amb una llibreta de comandes , un mocador perfumat (no només per exhibir), la seva capsa de galindaines brillants (ai las, una cosa ja del passat!), i un molest reguitzell de somriures complaents per a aquesta o aquella ama de casa a mig convèncer, calculant, a partir de la punta dels dits d’elles , o per la tímida coneixença d’una verge en flor (però el cor? Digueu-me) els estudiats besamans. La bona olor, el somriure, però més que això els ulls foscos i una adreça oliosa duien a casa al capvespre moltes comissions al cap de l’empresa assegut amb una pipa de Jacob 222 , després de —diguem-ne— treballs, a l’escalf de la paterna llar de foc (on pots estar ben segur que s’hi couen fideus) llegint amb gruixudes ulleres de banya alguns diaris europeus de mesos abans. Però, ei, presto, el mirall s’ha entelat i el jove cavaller errant s’esvaeix i queda reduït a una petita clapa dins de la boira. Ara ell mateix és paternal i aquests que l’envolten podrien ser fills seus. Qui ho pot dir? El pare savi coneix el seu propi fil 223. Li ve a la memòria una nit de plugim al carrer Hatch, difícil de transitar per la filera de magatzems que hi ha, en primer lloc. Junt amb això (ella és una pobra nena abandonada, vergonya per a tu, per a mi i de tots, que demana un miserable xíling i el seu penic de propina), a més a més, senten el pas del corpulent vigilant mentre dues ombres amb barret protector de la pluja passen davant de la nova universitat reial. Bridie! Bridie Kelly! Mai no oblidarà el nom, sempre recordarà la nit, la primera nit, la nit de la boda. Ells caminen abraçats entremig de la foscor més absoluta, el que vol amb la volguda, i en un instant (fiat!) la llum inundarà el món. 224 Va haver-hi el salt d’un cor a l’altre? No, benvolgut lector. Va tenir lloc un sospir però —espera! Enrere! No pot ser! La pobra noia fuig endins de la foscor. És la núvia de la foscor, una filla de la nit. Ella no gosa suportar de dia la bellesa daurada pel sol. No, Leopold! El nom i el record no et porta consol. Aquella il·lusió de joventut de la teva força et va ser arrabassada i de forma inútil. No tens al costat cap fill dels teus lloms. Ara no hi ha ningú que sigui per a Leopold, allò que Leopold va ser per a Rudolph.
Les veus es barregen i es fonen en un silenci boirós225: silenci és l’infinit de l’espai: ràpidament , silenciosament, l’ànima és portada enlaire damunt de regions de cicles de cicles de generacions que han viscut. Una regió on la llum gris de la posta sempre davalla, mai no cau damunt d’amples camps de pastura plens de sàlvia, vessant-li la seva foscor, dispersant una rosada perenne d’estels. Ella segueix la seva mare amb passos maldestres, una euga que guia la seva poltra. 226 Tanmateix, no són sinó fantasmes de la posta de sol motllurats amb profètica estructura gràcil, malucs esvelts i ben proporcionats, un clatell de tendons flexibles, el crani dòcilment aprensiu. S’esvaeixen, trists fantasmes: tot s’ha anat. Agendath 227 és una terra devastada, una llar d’òlibes i carronyaires. Netaim, la daurada, ja no hi és. Però venen per la carretera dels núvols, murmurant un tro de rebel·lió, els esperits de les bèsties 228. Huuu!, Escolteu!, Huuu! La paral·laxi 229 els facilita la guaita i els guia vers aquelles llumeneres penetrants de la constel·lació de l'Escorpí 230 . Dant i iac, els toros de Baixan i de Babilònia 231 , un mamut i un mastodont, van venir agressius a la Mar Morta, Lacus Mortis 232. Exèrcit zodiacal ominós i venjatiu! Els seus gemecs traspassen els núvols, banyuts i capricornuts, els que tenen els ullals per trompetes, els d’astes gegants criats entre lleons, els qui arrosseguen el morro per terra, rosegadors, ruminants i paquiderms, tots ells movent-se en una multitud esbojarrada, els assassins del sol.
Acostant-se a la Mar Morta, ells corren per beure-hi, desfets i amb glopades horroroses, el somnolent i inexhaurible torrent de sal. I el prodigi equí 233 torna a créixer , magnificat en els cels deserts, no pas amb la pròpia magnitud dels cels , fins que no apareix, vast, sobre la casa de Virgo 234 I, oh meravella de metempsicosi, és ella, la núvia perpètua, precursora de l’estel del dia, la núvia , sempre verge. 235 És ella, Martha 236, tu n’has perdut una, Millicent 237, la jove, l’estimada, la radiant. Que serena que puja ara, una reina entre les Plèiades, a la penúltima hora abans de l’albada, calçada amb sandàlies d’or brillant, pentinada amb un vel d’allò que tu en dius teranyina 238! Vel que sura, sura damunt la seva carn nascuda d’estrella i deixa anar torrents de maragda, safir, malva i heliotrop, sostingudes sobre fredes corrents de vent interestel·lar 239 , debanat, enrotllat, senzillament arremolinat, descrivint en els cels un misteriós llenguatge fins arribar a una posterior metamorfosi de símbol, que resplendeix, Alfa , un robí i un signe triangulat sobre el front de Taure.
Francis recordava 240 l’Stephen d’anys anteriors, quan havien anat junts a l’escola en temps del pare Conmee, que preguntava sobre Glauc, Alcibíades, Pisístrat. On eren tots ara? Qui sap! — Tu has parlat del passat i els seus fantasmes —va dir Stephen—Per què hi penses, en ells? Si jo els crido a la vida a través de les aigües del Leteu, no acudiran els pobres esperits a la meva crida? 241 Qui ho afirma? Doncs jo, Bous Stephanoumenos242, el bard que ha contret amistat amb els bous, i que és senyor i dador de la seva vida. 243— Dit això, va encerclar els seus esvalotats cabells amb una corona de fulles de la vinya 244 , tot somrient a Vincent —La teva resposta i aquestes fulles —li va dir Vincent—t’adornaran de forma més adequada quan alguna cosa, més i molt més gran que una simple corona d’odes, pugui cridar el teu genial pare. 245 Així ho esperen per a tu, tots els qui et desitgem el bé. Tots desitgen veure’t tirant endavant la feina que t’has imposat; espero de tot cor que no els decebràs —És clar que no, Vincent —va dir Leneham, posant la mà damunt l’espatlla que tenia al costat— ni tinguis por. Ell no podria pas deixar un orfe a la seva mare— El rostre del jove es va enfosquir; tothom podia veure que difícil era per a ell que se li recordés la seva promesa i la seva pèrdua recent 246 Ell s’hauria retirat de la festa, si el bullici de les veus no haguessin aconhortat el seu dolor, Madden havia perdut cinc dracmes damunt de Sceptre per un caprici del nom del genet: Leneham molt més; i els va parlar sobre la carrera: Baixada la bandera , uuuh, fora i a córrer, l’euga va sortir corrents ben fresca amb O.Madden al damunt. De primer, liderava la cursa : tots els cors bategaven, i fins la pròpia Phyllis 247 no es podia contenir; va fer onejar la bufanda per cridar: hurra! Sceptre guanya! Però en la recta que duia a la meta, quan tots mantenien l’ordre tancat, el cavall fosc Throwaway 248 va pujar el nivell, va empaitar l’euga i la va sobrepassar. Ja estava tot perdut. Phyllis va restar en silenci, amb els ulls com a anemones tristes. Juno, va cridar, estic desfeta 249 .Però el seu nòvio la va consolar i li va dur una capseta daurada i brillant que contenia unes prunes ensucrades de forma oval que ella va degustar. Li va caure una llàgrima: però només una — Un bon i terrible rival—va dir Leneham— és aquest W.Lane. Quatre guanyadors ahir i tres avui. Quin genet li fa la competència? Ni que muntés damunt del camell o del violent búfal, la victòria a mig galop també seria seva. Però ens cal acceptar-ho segons els vells costums: misericòrdia en la manca de sort! Pobre Sceptre! —va fer amb un lleuger sospir —ja no és la poltra que era abans. Però mai, per aquestes, en veurem una altra com ella. Déu sap, senyor, que era la reina de tots i totes. La recordes, Vincent? Tant de bo haguessis pogut veure avui la meva reina —va dir Vincent— que jove i radiant era (Lalage 250 amb prou feines li podia fer ombra al costat seu) amb les sabates grogues i el vestit de musulmana , no recordo ara el seu nom exacte. Les castanyes que ens feien ombra estaven tot just florint: l’aire en deixava caure, la seva flaire persuasiva, mentre el pol·len flotava al costat nostre. En els marges assolellats hi podries haver cuit fàcilment damunt d’una pedra una bona fornada d’aquelles coques amb panses de Corint que venen els grecs ambulants en les seves paradetes prop del pont. Però, per a les seves dents no tenia altra cosa que el braç amb què jo la tenia agafada i que ella anava mossegant maliciosament cada cop que m’hi acostava massa a prop. Fa una setmana estava malalta, amb quatre dies fent llit , però avui ella estava lliure, contenta i fent broma del perill. Llavors és més seductora; i els seus rams de flors, també!: fent gala de la seves rareses, els havia anat confeccionant mentre jèiem junts al camp. I, ho dic a cau d’orella, amic meu, no t’ho creuràs qui vam ensopegar allí : el pare Conmee en persona. Caminava arran de la tanca tot llegint. Crec que un breviari, sens dubte, amb un punt de llibre amb els noms de Glycera o Cloe escrits 251 . La dolça criatura es va posar de tots colors tota confosa, fent com aquella qui s’arregla alguna cosa del vestit: per una esllavissada del sotabosc, duia alguna cosa enganxada: fins els mateixos arbres l’adoraven. Quan Conmee havia passat de llarg, ella es va mirar la seva adorable figura en el mirallet que duia. Però ell havia estat prou amable, donant-nos la benedicció mentre ens passava pel costat. —Els déus també són sempre amables— va dir Leneham— Si jo va tenir poca sort amb l’euga de Bass, potser aquest glop de la seva marca 252 em serà més propici— Va posar la mà damunt d’una gerra, Malaquies ho va veure i li va impedir l’acte, assenyalant l’estranger i l’etiqueta de color escarlata. 253—Manté amb cautela —va dir Malaquies amb veu baixa—un silenci de druida. L’ànima d’ell ha fugit lluny. Despertar-te d’una visió potser és tan dolorós com néixer. Qualsevol objecte, observat intensament, pot ser un portal d’accés a l’eó incorruptible dels déus. No ho creus així, Stephen?—Així m’ho va dir el mestre teòsof —va contestar Stephen— a qui, en una existència prèvia, sacerdots egipcis van iniciar en els misteris de la llei kàrmica. Els senyors de la lluna—em va dir el mestre teòsof— un carregament de foc taronja des del planeta Alfa de la cadena lunar 254 , no assumirien els dobles de l’èter i aquests, per tant, estaven encarnats pels egos de color de robí de la segona constel·lació.
No obstant, si hem de dir la veritat, 255 l’absurda conjectura d’ell en un estat de desànim 256 , o de decaïment , o bé hipnotitzat, cosa totalment deguda a una idea equivocada i superficial del personatge, no era en absolut el cas. L’individu els òrgans visuals del qual , mentre tenia lloc el que més amunt es descriu, començaven en aquesta conjuntura a exhibir símptomes d’animació, era tan astut, si no més astut, que qualsevol altre home vivent, i qualsevol que conjecturés el contrari els hauria trobat ben de pressa a la botiga equivocada. Durant els últims quatre minuts i escaig, ell havia estat contemplant amb atenció una certa quantitat de Bass número u, embotellat pels senyors Bass i Cia a Burton-on-Trent que resulta que estava situada entremig d’una colla d’altres marques just al davant d’on era ell de forma certament calculada per atraure l’atenció per mitjà de la coloració escarlata. Ell senzillament hi era i estava sol, com subseqüentment va resultar així per raons que ell coneixia més que ningú, i això establia un aspecte totalment diferent sobre els procediments, després de l’episodi de les observacions anteriors sobre els dies de la infància i la gespa, recol·lectant dues o tres transaccions privades per si mateix de les quals els altres dos n’eren mútuament tan innocents com el propi bebè no nascut. Finalment, no obstant, els ulls de tots dos es van trobar i, tan aviat com ell es va adonar que l’altre s’esforçava a ajudar-se a si mateix en el tema, ell de forma involuntària es va determinar a ajudar-se a si mateix i així ell, actuant en conseqüència, va agafar el recipient de vidre de grandària mitjana que contenia el fluid cobejat i l’hi va fer un forat substanciós després d’abocar-se’n una bona quantitat, parant, no obstant, al mateix temps, un grau considerable d’atenció per tal de no pertorbar qualsevol altre consumidor de cervesa que rondés per aquell lloc.
El debat que va sobrevenir va ser, en el seu abast i recorregut, un epítom del curs de la vida. Cap lloc ni cap concili hi quedava mancat de dignitat. Els protagonistes del debat eren els més fins del país, i el tema que tractaven era dels més elevats i més vitals. El vestíbul superior de la casa Horne mai no havia acollit una assemblea tan representativa i tan variada ni les pròpies bigues d’aquell establiment mai no havien escoltat un llenguatge tan enciclopèdic. De debò que era una escena ben galant. Crotthers era allí a peu de taula amb el seu llampant vestit típic de la Terra Alta 257, amb el rostre brillant dels aires salats del Mull of Galloway 258 , Davant seu hi havia també Lynch, l’aspecte del qual duia ja els estigmes d’una depravació precoç i una saviesa prematura. Al costat de l’escocès hi havia el lloc assignat a Costello, l'excèntric, mentre que al seu costat hi seia amb el seu flegmàtic repòs la figura desairosa de Madden. La cadira del resident restava vacant davant de la llar de foc, però en cadascun dels flancs hi ha havia la figura de Bannon equipat d’explorador amb pantalons curts de llana i sabates gruixudes de cuiro salat, contrastant abruptament amb l’elegància primaveral i maneres ciutadanes de Malaquies Roland St.John Mulligan. Per últim, com a cap de taula, el jove poeta que havia trobat un refugi a les seves penalitats de pedagogia i inquisició metafísica en l'atmosfera joiosa de la discussió socràtica, mentre que a dreta i esquerra s’hi acomodaven el pronosticador poc seriós, tot just sortit de l'hipòdrom, i aquell vigilant errant 259, brut de la pols del viatge i del combat i tacat pel fang d’un deshonor indeleble, però amb un cor ferm i constant, gràcies al qual cap esquer, ni cap perill, ni cap amenaça, ni cap degradació podrien esborrar mai la imatge d’aquella bellesa voluptuosa 260 que el llapis inspirat de Lafayette 261 n’ha deixat el retrat per a anys venidors.
Hauria estat millor exposar aquí i ara 262 de bon començament que el transcendentalisme pervertit, al qual les declaracions del senyor S. Dedalus (Divinitatis Scepticus)263 semblarien mostrar-lo ben poc addicte, corre directament en contra dels mètodes científics acceptats. La ciència, i això mai no ens cansarem de repetir-ho, tracta de fenòmens tangibles. L’home de ciència, el mateix que l’home del carrer, ha de fer front amb el cap ben clar a fets que no es poden esbiaixar i explicar-los de la millor manera que sàpiga. És veritat que poden haver-hi preguntes que la ciència no pot respondre —avui per avui— com ara el primer problema plantejat pel senyor L. Bloom (Enquestador Públic) pel que fa a la determinació futura del sexe. Hem d’acceptar el punt de vista d’Empèdocles de Tinàcria que l’ovari del cantó dret (el període post-menstrual, d’altres afirmen) és responsable del naixement de mascles, o bé són els massa temps oblidats espermatozous o noema-espera els factors de la diferenciació, com la majoria d’embriòlegs s’inclinen a opinar, com Culpepper, Spallanzani, Blumenbach, Lusk, Hertwig, Leopold i Valenti, una barreja d’ambdós? Això seria tant com dir una cooperació (un dels instruments favorits de la natura), entre el nisus formativus 264 de la noema-esperma d’una banda i de l’altra una posició feliçment escollida, succubitus felix 265, de l’element passiu. L’altre problema plantejat pel mateix indagador no és menys vital: la mortalitat infantil. És interessant perquè, com ell remarca de forma pertinent, tots naixem de la mateixa manera però tots morim de maneres diferents. El senyor M. Mulligan (Doctor de ciències higièniques i eugèniques) blasma les condicions sanitàries en què els nostres ciutadans de pulmons delicats contrauen adenoides, malalties pulmonars, etc, per la inhalació dels bacteris presents a la pols. Aquests fets, al·lega ell, i els espectacles repugnants que ofereixen els nostres carrers, rètols publicitaris repulsius, ministres religiosos de totes les denominacions, soldats i mariners mutilats, cotxers escorbútics, cadàvers penjats d’animals, solters paranoics i infructuoses dones de companyia — aquests últims, va dir, responsables de la caiguda en picat del calibre de la raça. La kalipèdia 266 , va profetitzar, aviat serà generalment adoptada, així com totes les gràcies de la vida, musica genuïnament bona, literatura agradable, quadres instructius, reproduccions en guix d’estàtues clàssiques com les de Venus i Apol·lo, fotografies artístiques en color de monades cares, totes aquestes petites atencions possibilitaran a les dames que estiguessin en una condició particular passar els mesos d’intervenció de la manera més joiosa. El senyor J. Crotthers (Graduat en Discurs) , atribueix alguns d’aquests decessos al trauma anormal en el cas de dones treballadores subjectes a tasques feixugues en el lloc de treball i a la disciplina marital a casa però la majoria la gran oblidada, privada o oficial, culmina en l’exposició d’infants nou nats, la pràctica de l’avortament criminal o en el crim atroç de l'infanticidi. Encara que el que acabem de dir (ens referim a l’oblit) és sens dubte només massa cert, el cas que ell cita sobre infermeres que s’obliden objectes a l’interior de la cavitat peritoneal és massa rar per ser normatiu. De fet, si ho anem a mirar, la meravella és que tants embarassos i parts tinguin un bon final , si consideràvem totes les coses i malgrat les nostres deficiències humanes que sovint obstaculitzen les pròpies intencions de la naturalesa. Un suggeriment enginyós és l’exposat pel senyor V. Lynch (Diplomat en Aritmètica) que tant la natalitat com la mortalitat, així com altres fenòmens de l’evolució, moviments de les marees, fases lunars , la temperatura de la sang, les malalties en general, tot, en fi, en l’immens taller de la naturalesa, des de l’extinció d’algun sol remot fins a l’aparició d’una de les incomptables flors que embelleixen els nostres pars públics, resta subjecte a una llei de la numeració encara per esbrinar. Tanmateix, la senzilla qüestió del per què un fill de pares normalment sans i aparentment un infant saludable i de bon aspecte sucumbeixi a la síndrome de mort sobtada inexplicable durant els primers anys (en canvi no els passa a d’altres fills del mateix matrimoni), ens ha de donar, certament, una pausa, en paraules del poeta 267. La naturalesa, podem assegurar tranquils, té les seves raons bones i convincents perquè faci el que faci i en tota probabilitat aquestes morts es deguin a alguna llei d’anticipació per les quals organismes on hi hagin fixat la seva residència gèrmens morbosos (la ciència moderna ha demostrat de forma conclusiva que només la substància plàsmica pot ser titllada d’immortal) tendeixen a desaparèixer en un estadi cada cop més prematur de desenvolupament, cosa que, per més que produeixi dolor als nostres sentiments (sobretot els maternals), no obstant és, alguns de nosaltres pensem, beneficiós a llarg termini per a la raça en general, per tal com assegura així la supervivència del més adaptat. 268 La remarca ( o potser caldria dir interrupció?) del senyor S. Dedalus (Escèptic de la Divinitat) que un ésser omnívor que pot mastegar, deglutir, digerir i aparentment passar pel canal ordinari amb plusquamperfeta impertorbabilitat variadíssims aliments, com és el cas de femelles gangrenoses demacrades pel part, cavallers corpulents proxenetes, per no parlar de polítics amb icterícia i monges cloròtiques, que podrien trobar alleujament gàstric amb una innocent col·lació de vedella tendra, revela com res més podria revelar i sota una llum molt desagradable la tendència més amunt al·ludida. Per il·lustració d’aquells qui no estan tan íntimament familiaritzats amb les minúcies de l’escorxador municipal com aquest esteta de mentalitat mòrbida i filòsof en embrió, el qual degut a la seva arrogant supèrbia s’enorgulleix de ser un expert en coses científiques i amb prou feines sap distingir un àcid d’un alcalí, tal vegada caldria aclarir que vedella tendra significa, en el llenguatge ordinari dels nostres llicenciats en queviures de les classes baixes, la carn cuinable i menjable d’un vedell acabat de néixer de la seva mare. En una controvèrsia pública recent amb el senyor L. Bloom (Enquestador Públic), que ha tingut lloc en el vestíbul dels comuns de l’Hospital Nacional de Maternitat, 29, 30 i 31 del carrer Holles, del qual, com és ben conegut, del doctor A. Horne (Llicenciat en Obstetrícia, Membre del Col·legi de Metges del Rei i la Reina del qui n’és mestre capacitat i popular) , se li sap per testimonis presencials haver afirmat que, un cop una dona ha ficat el gat en el sac (presumpta al·lusió estètica a un dels més complicats i meravellosos processos de la natura, l’acte del congrés sexual) ella l’ha de retornar a fora o donar-li vida, tal com ell ho va expressar, per salvar la pròpia vida d’ella . Davant del risc de la pròpia vida d’ella, la rèplica de l’interlocutor d’ell no es va caracteritzar precisament pel to moderat i mesurat en que fou parida.
Mentre tant l’habilitat i la paciència del metge 269 havien reportat un feliç accouchement 270. Havia estat una estona fatigosa fatigosa tant per pacient com per doctor. Tot allò que permetia fer l’habilitat quirúrgica es va fer, i la valenta dona hi havia ajudat amb tot el seu valor. I tant que ho havia fet! Ella havia lluitat la bona lluita 271 i ara se sentia molt i molt feliç. Totes les qui ja hi han passat per allò, les qui l’han precedit, també són felices com ho expressen amb mirades i somriures davant l’emotiva escena. Se la miren amb reverència mentre ella descansa allí amb la llum maternal als seus ulls, amb aquella anhel pels dits del nadó (que bonic que és veure-ho!), en la primera brotada de la seva nova maternitat, mentre el seu alè resa una pregària silenciosa d’acció de gràcies a Qui està al Capdamunt, al Marit Universal. I mentre els seus ulls amorosos contemplen el seu bebè, ella només desitja una benedicció més, tenir allí el seu estimat Doady 272per compartir la seva joia, per entregar als braços d’ell aquell trosset de fang de Déu, fruit de les mútues i legals abraçades. Ara ell ja s’ha fet més gran (tu i jo podem dir-ho en veu baixa) i tot i una petita gepa a les espatlles en el curs dels anys una seriosa responsabilitat haurà caigut damunt del responsable segon comptable del banc de l’Ulster, sucursal del Col·legi Green. Oh Doady, vell estimat des de sempre, i ara company de per vida, mai no es podrà repetir, aquell temps passat de les roses! 273 Amb el vell moviment de la seva preciosa cara, 274 ella recorda aquells dies. Bon Déu, que bonic que és ara entremig de la boira dels anys! Però els seus fills s’agrupen en la imaginació d’ella al voltant del llit, fills d’ella i d’ell, Charley, Mary Alice, Frederick Albert (si hagués viscut) , Mamy, Budgy (Victoria Frances), Tom, Violet Cponstance Louisa, l’estimat petit Bobsy ( el nostre famós heroi de la guerra de Sud-àfrica, anomenat després Lord Bobs de Waterford i Candahar) 275 i ara aquest últim compromís de la unió d’ells, un Purefoy si mai n’hi ha hagut cap, amb el nas d’un autèntic Purefoy. Jove esperança, serà batejat com a Mortimer Edward per la influència del tercer cosí del senyor Purefoy en l’oficina de les Memòries Del Tresor d’Irlanda, del Castell de Dublín. I així el temps mou la cua endavant: però el pare Cronos 276 hi ha intervingut poc aquí. No, benvolguda i gentil Mina, no deixis sortir cap sospir d’aquell pit. I tu, Doady, colpeja les cendres de la teva pipa, el bruc assaonat que tu encara imagines quan el toc de queda et reclama (pot ser el dia llunyà!) i apaga el llum por on llegeixes en el Llibre Sagrat perquè l’oli s’acaba, i així amb el cor tranquil, cap al llit a descansar. Ell ho sap i cridarà en el Seu propi bon temps. Tu també has lluitat la bona lluita 277 i has jugat el paper d’home amb lleialtat. Senyor, a tu encomano la meva mà. Ben fet, tu, bo i fidel servent! 278
Hi ha pecats o 279 (anomenem-los com la pròpia paraula els anomena) records dolents que l’home els deixa oblidats en els recons més profunds del cor però romanen allí i esperen. Ell pot sofrir un emboirament creixent d’aquests records, pot fer com si ells mai no haguessin existit, o persuadir-se de la no existència d’ells o, si més no, que eren d’una altra mena. No obstant, una paraula casual els pot conjurar de sobte i ells es despertaran per anar a l’encontre d’ell en circumstàncies d’allò més variades, una visió o un somni, o mentre un tamborí i una arpa acaricien els seus sentits, o enmig de la tranquil·litat freda i platejada del capvespre, o també durant una festa de mitjanit quan ell s’ha omplert de vi. Aquesta visió no li sobrevindrà pas per ofendre’l com si restés sota la seva ira, ni tampoc per venjança d’haver-la allunyat de la vida, sinó com embolcallada en la patètica vestidura del passat, silenciosa, remota, plena de retrets.
El foraster observava encara 280 en la cara que tenia al davant una lenta recessió d’aquella falsa calma, imposada, com així semblava, per l’hàbit o algun truc estudiat, sobre paraules tan amargades com per atribuir a qui les parlava una insalubritat, un instint, per a les coses més crues de la vida. Una escena es desplega en la memòria de l’observador, evocada, semblaria, per una paraula d’una senzillesa tan natural com si aquells dies hi fossin realment presents (com algú pensava) junt amb els seus plaers immediats. Una parcel·la de gespa segada una tarda suau de maig , la ben recordada arbreda de liles de Roundtown 281, de colors porpra i blanc, flairosos i esvelts espectadors del joc però amb molt d’interès real per les boletes mentre aquestes s’escampen poc a poc cap endavant pel damunt de la gespa o topen i s’aturen , una al costat de l’altra, amb un breu xoc d’alerta. I més lluny, prop d’aquella urna gris on l’aigua es mou amb la cadència d’una irrigació meditada, hi veus una altra mena de fragància de germanes, Floey, Atty, Tiny 282 i l’amiga d’elles a l’ombra amb no sé pas què d’atractiu en el posat d’ella aleshores, Mare de Déu de les Cireres 283 amb una bonica arracada d’elles penjant d’una orella, refredant la forana escalfor de la pell tan delicadament en contacte amb la freda ardent fruita. Un vailet d’uns quatre o cinc anys abrigat amb roba gruixuda (el temps de la florida, però, serà allí ben alegre en la llar infantil quan des de sempre s’hi preparen els tupins encoberts) estava dret sobre l’urna protegit per aquell cercle d’amoroses mans femenines. Ell arrufa un xic les celles quan aquest home jove actua ara amb una alegria potser massa conscient del perill , però ell ha de necessitar mirar a estones allà on la seva mare vigila des de la piazzeta renunciant al cercat de flors amb una lleugera ombra de llunyania o de retret (alles Vergängliche) 284 en la seva mirada contenta.
Apunta’t això i recorda-ho més endavant 285. El final arriba de forma sobtada. Entra dins d’aquella avantcambra de parts on s’hi reuneixen els estudiosos i observa les seves cares. Sembla que no hi hagi res de temerari ni violent, sinó, més aviat, la quietud de la custòdia, adequada a l’estada d’ells en aquella casa, la mirada vigilant dels pastors i dels àngels al voltant d’un bressol a Betlem de Judà fa molt de temps. 286 Però, així com abans els llampecs dels espessos núvols de tempesta, carregats d’un excés preponderant d’humitat, s’han distès en masses inflades i turgents, en tota l’extensió d’un firmament i una terra adormida que amenaçava els camps secs i els bous abaltits i arruïnava el creixement de mates i verdures, fins que en un sol instant un llampec fendeix el bell mig de la nuvolada i amb la reverberació del tro l’esclat del núvol vessa el seu torrent, així mateix i no de cap més manera va tenir lloc la transformació violent i instantània, sota la paraula del Verb 287
Cap a Burke’s ! 288 Proclama el meu senyor Stephen, fent la crida, i darrera d’ell una trepa de tota la púrria , pinxos, impertinents, estafadors, pastillers, i trepitjant-los els talons el puntual Bloom amb una arreplegadissa general de barreteria, bastons de passeig, espases passades de moda, panamàs i beines, bastons d’alpinista i tot el que vulgueu. Un Dèdal de gallarda joventut, i tot ell noble estudiant, allí! La infermera Callan, agafada per sorpresa en el vestíbul no pot quedar-se amb ells ni somriure el cirurgià que ve escales avall amb notícies de la placentació finalitzada, pesa una lliura, mil·ligram més o menys. Ells l’escolten amb atenció. La porta! És oberta? Vaja! Tots han sortit de forma tumultuosa, fa un minut de la carrera cap enfora, tots l’han fet a peu , que valents!, Burke’s de Denzille i Holles la destinació ulterior d’ells. Dixon a continuació els dedica paraules dures però etziba un renec, i ell també, cap enfora, què carall! Bloom es queda amb la infermera un instant per enviar una paraula amable a la feliç mare i a tota la infermeria de dalt. Doctor Dieta i Doctora Quieta 289 Oi que ella ara sembla una altra ? La guàrdia de vigilància de la casa Horne ha deixat la seva empremta en aquella destenyida pal·lidesa. Havent tocat el dos tots els altres, ell 290 amb amb l’ajut de la seva mirada intuïtiva, abans d’anar-se’n, li diu a cau d’orella: Senyora, quan us arribarà la cigonya? 291
Al defora l’aire resta impregnat de la humitat de la rosada posterior a la pluja, essència celestial de vida que brilla damunt la pedra de Dublín sota el coelum 292 estelat. aire de Déu, aire del Pare de tots, aire de vegetació que amara tot l’ambient. Respireu-lo ben a fons, per Déu, Theodore Purefoy, vos qui heu fet una gesta i no pas cap matusseria! Vos sou, ho juro, el més notable dels progenitors sense que ningú us faci ombra en aquesta crònica que inclou els fets més variables i heterogènis. És extraordinari com vos heu fet fructificar, amb el vostre mòdic treball masculí, una possibilitat preformada, estructurada i donada per Déu que rau en ella. Aferreu-vos a ella! Serviu-la! Continueu la vostra tasca com un autèntic gos de presa i envieu la beca i tots els maltusians a la forca. Vos sou els papàs de tots ells, Theodore. Esteu preocupat per la vostra càrrega de factures del carnisser a casa i els lingots (no els vostres) en el banc? Doncs, amunt les atxes! Per cadascun dels qui engendreu de nou, recollireu el vostre homer 293 de blat madur. Mireu, la vostra llana està xopa 294 Tal vegada teniu enveja de Darby Dullman amb la seva Joan? 295, que tenen un ocell pesat que sempre xerra i un gos reumàtic per tota progènie ? Bah, ja us ho diré! Ell és una mula, un gasteròpode mort, sense empenta ni paciència, que no val ni un violí ple d’escletxes. Còpula sense població! De cap manera, dic jo! El seu veritable nom és el d’Herodes, botxí d’innocents! Verdures, és clar, i cohabitació estèril! Dóna-li, a ella, bistecs, ben rojos, crus i regalimant de sang! No veus que ella és un pandemònium de malalties, glàndules hipertrofiades , galteres, angines, galindons, febres del fenc, llagues d’estada al llit, tinya, ronyons flotants, gota de Derbyshire 296, berrugues, atacs de bilis, càlculs biliars, fredor de peus, venes varicoses. Una treva als threns 297 , a les elegies i jeremiades i a tota la congènita música funerària d’aquesta mena. Fa vint anys d’allò, no els ho retraieu. Amb vos no ha estat com molts que volen i voldrien i esperen , i mai no passarà. Vos vau veure la vostra Amèrica, la tasca de la vostra vida, i us vàreu encarregar de cobrir-la com el bisó traspontí 298 Com deia Zaratustra? Deine Kuh Trübsal melkest Du. Nun Trinkst Du die süsse Milch des Euters. 299 Vegeu! Raja per a vos en abundància. Beveu-ne, home, una mamella plena! La llet de la mare, Purefoy, la llet del gènere humà, llet també d’aquelles florescents estrelles del capdamunt, rutilants pel fi vapor de la pluja, llet de cops de puny, com els que aquests esvalotadors beuran a grans glopades fins a engolir-la tota, llet de la demència, la llet i la mel de la terra de Canaan. La llet de la vostra vaca era dura, dieu? Prou, però la seva llet és calenta, dolça i engreixa. Aquest no és un aliment qualsevol sinó rica llet quallada. Cap a ella, vell patriarca! La teta! Per deam Partulam et Pertundam nunc est bibendum! 300
Tots cap enfora per a un torneig de beguda301, agafats dels braços, cridant carrer avall. Bonafides. 302 A on vas dormir ahir la nit? A can Timothy de les Ampolles Bonyegudes 303 . Companyonia. Alguns pits i culs en família? On dimoni paren el Serra-Ossos (Dr. Dixon) i l’espellifat (Leopold Bloom)? Una llàstima, que em conegui. Hurra , cap allí Dix, endavant cap al comptador de cintes. On és Punch? Tots serens?. Jesús, guaita el ministre sortint begut de la Maternitat! 304 Benedicat vos omnipotens Deus, Pater et Filius 305. Una mina, senyor 306. Mira els invencibles del carreró Denzille. L’infern us rebenti! Fotem el camp. Cap a ca l’Isaac 307 , traiem-los de les maleïdes llums de l’escena. Us ajunteu amb nosaltres, estimat senyor? No , no és cap intrusió en la vostra vida. Sou un bon home. Aquest grup, tots semblen els mateixos. En avant, mes enfants! Obriu foc al canó número u, en direcció a Burke’s! A partir d’allí, van avançar cinc llegües 308 La cavalleria muntada de Slattery, 309 on és allò tan horrorós? Mossèn Steve, el credo dels apòstates! 310. No, no. Mulligan! Allí a popa! Tira cap endavant, i vigila el rellotge, que no ens enxampi l’hora que tanquen els pubs. Mully! Què et passa» Ma mère m’a mariée...311 Benaurances britàniques! Ratamplam Digidigi, Bum, Bum. Sí, ho he captat; perquè dues femelles de disseny ho imprimeixin i enquadernin a la premsa druida, amb cobertes de cuiro de verd pixaner: el darrer crit en ombrejat artístic, i, doncs, el llibre més bonic que hagi sortit a la Irlanda de la meva època. Silentium! Feu un esforç més; atenció; prosseguiu fins a la cantina més propera i d’allí als magatzems de licor annexes. Marxant! Tramp, tramp, que els minyons estan (la seva actitud ho demostra) ben secs. Cervesa, vedella, negoci, bíblies, buldogs, cuirassats, donar pel cul i bisbes. Vejam si, dalt del patíbul, la vedella amb cervesa fa tremolar les bíblies; quan pels irlandesos tremolen els covards. Terrabastall de trons! Mantingueu el pas doblat dels militars. Si caiem, cap a la caixa de begudes dels bisbes. Alto! Una empenta, com en el rugbi, puntada a la pilota sense tocar el contrari Arri, col·legues! Us heu fet mal? Ho sento d’allò més!
Pregunta. Qui pagarà aquí les begudes? L’orgullós posseïdor de tots els fotuts diners. Jo declaro que estic a la misèria. Ho he apostat i perdut tot; estic a les capses; ni un sol penic m’ha arribat aquesta setmana a la butxaca. I a les vostres? La beguda dels nostres pares ha anat cap a l’Übermensch 312 Ídem. Cinc números u. Vostè, senyor? Un cordial de ginebre. Per a mi, caça’m una barreja de cotxer. Estimulem la calòrica, perquè el tic tac del seu cor es va aturar en sec per no tornar-hi mai més, quan el vell es va morir 313: absenta per a mi , comprens? Caramba! Tinc un ponx d’ou o ostra de pradera 314 Quina hora tenim? El meu rellotge funciona bé; en falten deu. Moltíssimes gràcies. De res. Tens un problema pectoral, oi Dix? Ja ha passat. Apostaria que es tractava d’un abellot que rondava onsevulla que ell s’adormís en el seu tros de jardí. Resideix prop del Mater i està casat. Coneixeu la seva dona? I tant que sí, ella no passaria per una porta. L’he vist en déshabillé i li treu el crèdit. Parenta amorosa però no gaire, com cap de les teves vaques magres. Baixa la persiana, amor meu. 315 Dues pintes de Guinness. El mateix, aquí. Sembla que trontollis; si caus, no triguis a aixecar-te: cinc, set, nou. 316 Molt bé! Però jo ja tinc un parell d’ulls, no xiquet? I ella em duu de bòlit pels seus pits i el seu cul tan gros; cal veure-ho per creure-ho. Amb els teus ulls emocionats i el coll d’alabastre em vas robar el cor, ai que sento fortor d’escorreguda! Senyor? Patata contra el reumatisme? 317 Excusi’m per dir totes aquests bestieses. Per a hoi polloi 318, temo que ets un gran ximple. I, doncs, doctor? De retorn del cul del món? Com es troba de salut? Com es troben les squaws i papooses 319 La seva dona està a punt d’infantar? Alto i dóna'm tot el que tens 320 . Contrasenya: Hi ha pèl 321 Nostra és la blanca mort i el rubicund naixement 322 Hola! Escup als teus propis ulls, mestre. El telegrama de la màscara, plagiat de Meredith 323 Aquest jesuïta amb els collons inflamats ple de xinxes! La carta de la meva tia a papà Kinch. Jo, el més que dolent Stephen, porto pel mal camí al més que bo Malaquies.
Visca! Passa la pilota, noi. Vinga la cervesa! Aquí teniu la vostra Barley de Jock braw Hielentman 324. Que la vostra llar de foc tregui fum i la vostra sopa bulli. La meva copa, merci. Ara és la nostra. Ep, què és això? Amb la cama davant del pal 325.No taquis els meus flamants pantalons, home! Tu, el d’allà, passa’m un pessic de pebre. Agafa també comí comí per endur-nos 326 Entens? Crits demanant silenci. Cadascú amb la seva cadascuna. Venus Pandemos327 Les petites femmes. A a noieta descarada de la vila de Mullingar 328, digueu-li que jo em presto a fer un negoci amb ella. On s’ha vist, agafant Sara per la cintura, en el camí cap a Malahide329.Jo? Si la que em va seduir m’hagués deixat almenys el nom 330. I què vols per nou penics? La meva estimada Macruiskeen331, amb la bacona de Molly per fer una rebolcada, i tots dos estirant-nos plegats. Ecs!
Esperant, senyoria? 332 Deixa d’estar decaigut, i no facis d’estaquirot com si veiessis que no te’n cauen ni cinc. No ho entens? El senyor té pasta ad lib 333 L’hi he vist com unes tres lliures, mentre hi parlava fa una estona i m’ha dit que eren seves.334 Nosaltres hem vingut precisament aquí perquè ens hi has convidat, ho sents? Així que, vinga, col·lega, afluixa la mosca, que són dos xílings i pico. Oi que vas aprendre d’aquells estafadors francesos d’allà baix?. Doncs,aquí no et val fer l’estret per collons. Ho sento, dandi, però aquí passem dels massa espavilats. A fe de Déu, Chawley 335, que no estem beguts, ni ens mamem el dit...au reservoir, Mossoo? Tanks yu 336 .
I tant que sí. Què dieu? A la rebotiga de la taverna. Completament pet. Ja ho veix xenyor. Bantam, dos dies abstemi. Ara només fent reverència 337 al vi de Bordeus . Ves, home , ves, fes una ullada i veuràs! Redéu, m’acolloniré. I deu haver anat al barber338 Massa ple per parlar. Amb un ferroviari. Com ho has sabut? Quina òpera li hauria agradat? Doncs, Rosa de Castella , és a dir, una fila de personatges: policia! 339 . Una mica de H2O per a un cavaller desmaiat. Mira les flors de Bantam 340 Gemini, que es posa a cridar. La noia rossa, la meva noia rossa . Vinga, ja n’hi ha prou! Estronqueu-li la boca sagnant amb mà ferma. Tenia assegurat el guanyador d’avui fins que jo li n’he recomanat un de cert que ha fallat. Així el dimoni s’endugui el cap de Stephen Hand que em va recomanar aquell cavallet tan inútil. Va ensopegar el noi repartidor de telegrames amb un de procedent de l’estable del celebrat cerveser Bass destinat a la comissaria de policia de Dublín, per a un amic que hi tenia allí, perquè apostés pel cavall Sceptre per a la Copa. Stephen Hand li dóna al noi 4 penics, aquest li deixa obrir el telegrama en ruta, el torna a tancar i deixa seguir el camí al noi; ell aposta que guanyarà Sceptre i perd. El telegrama deia que l’euga 341 estava en forma i era la gran favorita i podia apostar una guinea per a una grosella 342. Digues una mentida, 343 com aquesta i, de debò que es tracta d’una intercepció delictiva? Penso que sí; n’estic segur. Si l’agent de policia enxampava la trampa, ell aterrava a la garjola. Madden muntat sobre una propietat de Madden, una muntura esbojarrada 344. Oh, luxúria, el nostre refugi i la nostra força 345 Toco el dos. Te n’has d’anar? A casa la mareta 346. Espera, que algú oculti el meu rubor 347. Malament, si topo amb ell. El nostre Bantam, sempre tan casolà. Horryvuar mong vieu.348 No t’oblidessis pas del ram de prímules per a ella 349. Confia en mi. Qui et va proporcionar aquella petita euga? Una persona honesta, així d’amic a amic: John Thomas, l’esposa d’ella 350. No és noticia falsa, vell Leo 351; així que ajuda’m pellroja honest, i que em caiguin els ossos si t’havia mentit 352 Quin tros de fotut frare; per què no m’ho expliques? Vaja, veig que es tracta d’un tema jueu, una mala preparació per a la mort o el judici final 353. Pel penis, nostre senyor, amén.
Proposes una moció? Noi, Steve, alguna ens en prepares. Més empinades de colze? És que els immensament esplèndids que estan drets permetran als extremament pobres que seuen amb un grau de sed tan enorme, donar per finalitzada una libació inaugurada de forma tan cara? Donem-nos un respir. Senyor propietari, senyor propietari del pub, té vostè bon vi, staboo? 354 Vinga, home, un glopet de whisky per tastar! Arreplegui i torni; així, molt bé, sant Bonifaci 355! Absenta a dojo. Nos omnes biberium viridum toxicum diabolus capiat posteriora nostra 356. Hora de tancar, cavallers, sentiu? Vi per al petimetre de Bloom. Us he sentit dir «onions»? 357 Bloom? Agent de publicitat? Meravellós Papli 358 de la foto! Juga en veu baixa, company 359 . M’esmunyo: Bonsoir la compagnie...i les insídies de la sífilis 360 On és el cabró i Namby Amby 361? Traït i deixat a l’estacada? Fugat de la presó. Ah, és clar, tu has d’anar a la teva. Escac i mat: rei a torre. Amable Krystian, 362voldràs ajudar el jove a qui el seu amic li va prendre la clau del bungalou, a trobar el lloc on reposar ell seu cap durant 2 nits. Coi, m’estic caient de borratxo. Que els meus pecats em duguin eternament a l’infern, si aquesta ha estat la més meravellosa de les mones en mes vacances d’estiu. Item: cambrer, un parell de galetes per a aquest nano; res de sang de Crist ni tapa calzes! Ni un bocí de formatge? Que la sífilis se’n vagi a l’infern i amb ell aquelles altres begudes alcohòliques permeses. 363 Salut a tots els qui ronden pel món, i a la vôtre 364,
Caram, què redimonis està menjant aquell tipus de l'impermeable que sembla una mena de Dusty Rhodes 365? . Mireu la seva indumentària. Déu Totpoderós, què ha demanat! Moltó de l’aniversari 366, és a dir, Bovril, Redéu, bona falta li fa! Coneixeu aquell dels mitjons sense sabates? Aquella raresa humana tan sòrdida del Richmond? 367 Justa la fusta! Creia tenir un dipòsit de plom al seu penis. Curiosa demència; Bartle, el del Pa li diem. Aquest, ai senyor, un dia era un ciutadà pròsper. Home esparracat i espellifat i amb donzella pobra pobra casat. 368 Doncs ella va estirar la pota, sí, i aquí el veiem amb l’amor perdut. Mackintosh , el qui passeja per la solitària gorja del Colorado 369 Vinga, bevem i cap a casa, que s’acaba l’horari i cal anar en compte amb la bòfia. Deies? Sí, oi que avui l’hem vist al funeral? Buscava algun amic o conegut finat? Déu l’hagi perdonat! Pobres negrets! No m’ho has de dir això, Pold ,on vas a parar! No ens hem fet un fart de plorar perquè l’amic Padney 370 se l’han emportar en un sac negre? De tots els fosquets,el Masha Pat 371 era dels millors . Mai no he vist res semblant , des que vaig néixer. Tiens, tiens 372 , però això és molt trist, sí crec que ho és. Vinga, sortim, que és impossible per a un cotxe de carreres accelerar un onze per cent 373 Sí, però conduir amb eixos lliures augmenta la potència. Aposta dos a un que Jenatzy 374 li clava una bona pallissa al fotut rubicund 375 Els japonesos? Un bon foc d’altura, no és així? 376 Enfonsats, segons el corresponsal de guerra; pitjor per a ell, no pas per als russos. S’ha acabat el temps, van a tancar. Són onze en total; evacuïn si us plau. De pressa, borratxos que no pareu drets! Bona nit! Bona nit! Que Al·là el Totpoderós conservi sempre les vostres ànimes aquesta nit tremenda.
Atenció! No estem pas tan borratxos. La policia del Leith ens ha deixat en llibertat 377 Fins a l’ultim plicia. Compte que un de la colla està perbocant; té malament les regions abominables378 Aggggg Bona nit, Mona, el meu ajutèntic amor, Agggggg. Mona, amor meu, uuuuug.
Escolteu! Pareu les vostres estrepuloses 379 Pflaap! Pfaap! La cosa s’escalfa. Ja arriba. Brigada! Batalla naval. Vinga carrer amunt! Tallem! Pfaap. La guineu a la vista! Tu no vens! Corre, a la carrera. Pflaaaaap!
Ei, Lynch! Embarca’t amb mi, en aquest carrer de Denzille. Aquí, canviem de direcció cap als bordells. Nosaltres dos, va dir ella, buscarem el local regentat per Mary la fosca. Això mateix, com els vells temps. Laetabuntur in cubilibus suis 380 . Vens amb mi? Doncs, amb veu baixa, em diràs qui collons és aquell que va vestit de negre? Silenci, un que va pecar contra la llum i fins i tot avui que el dia li està a l’abast, quan Ell vindrà a jutjar el món amb foc, Pflaap! Ut implerentur schripturae 381 Canta’m una balada: 382 Aleshores l’estudiant Dick li va dir amb veu alta al seu company d’estudis Davy: Cristicle383 qui és aquest excrement d’evangelista groc al vestíbul del Merrion? Elies està arribant rentat amb la Sang de l’Anyell 384. Veniu, vosaltres, existències caigudes pel vi, empinades de beguda. Veniu, vosaltres cadàvers, amb coll de toro, amb celles d’escarbat, amb papades de porc, amb cervell de cacauet, farfutalles amb ulls de mostela, falses alarmes i excés d’equipatge! Veniu, vosaltres, extractes de triple infàmia! Alexander J. Christ Dowie, tirat a la glòria a més de la meitat d’aquest planeta , des de la Platja de ‘Frisco fins a Vladivostok. La Deïtat no és cap moneda de deu centaus per a un espectacle de culs. Us asseguro que ell es troba damunt la plaça i segellant amb suro proposicions de bons negocis. Ell és encara la cosa més gran de totes , no ho oblidéssiu. Proclameu la salvació en Jesús Rei. Us caldrà aixecar-vos ben aviat, pecadors que m’escolteu, si voleu estafar el Déu Totpoderós. Pfaaap! Ni de bon tros!. Ell ha comprat un xarop per la tos amb un ponx per a tu, amic meu, que el porta a la butxaca del darrere. Prova’l i veuràs.
1 Deshil gaèlic : girant a la dreta, en sentit horari: gest ritual per atraure la bona sort, i acte consagració quan es repeteix tres vegades. Holles, referència al carrer Holles on hi està ubicat l’Hospital de Maternitat, fent cantonada amb el nord de la PlaçaMerrion. Eamus llatí anem
2 Invocació al sol, com a font de la fertilitat. «Horhorn» suggereix el Dr. Andrew J. Horne, un dels dos mestres de l’Hospital; també suggereix el castell punxegut (amb corns) del déu del Sol.
3 Crit amb el qual la llevadora celebrava el naixement d’un noi baró i el sacseja per estabilitzar-li la respiració.
4 L’estil verbal i sintàctic d’aquest paràgraf és una imitació paròdica de la prosa llatina dels historiadors romans Sal·lusti (86-34 a.C.) i Tàcit (155-120 a.C..).
5 Llatinisme rar que prové de pollens ( poderós) omnipudent, etc. Altres redaccions escriuen omnipotent
6 Un altre llatinisme forçat, que, en altres redaccions figura com a unilluminated.
7 De fet, segueix aquí l’estil de la prosa llatina, però amb els efectes d’una traducció més lliure.
8 Llocs on s’hi induïa la suor per aigua calenta o vapor; cura antiga i tradicional entre els irlandesos, particularment per tractar el reumatisme.
9 El «pla» va ser l’establiment d’hospitals de maternitat. El primer d'aquests hospitals a les Illes Britàniques va ser l’Hospital de la Rotonda per acollir les dones pobres de Dublín.
10 Aquí acaba el pasticcio de Llatí medieval, iniciat dos paràgrafs més amunt amb «En conseqüència, no tenim motiu per estranyar-nos...»
11 Paràgraf escrit a l’estil de la prosa al·literativa rítmica dels anglosaxons , associada amb l’estil d’Aelfric (955-1022).
12 Evoca «El vagabund», un lament elegíac anglosaxó preservat en l’Exeter Book. Aplicat al text, sembla indicar que comença el primer més de l’embaràs.
13 Evoca la tradició del «Jueu errant».
14 Episodi de l’Anunciació: Lluc 1, 26-38.
15 Odisseus estava destinat a estar fora de la llar durant vint anys, deu a la guerra de Troia i deu a la seva tornada.
16 És a dir Bloom.
17 El text, en anglès (o anglosaxó) diu «bloom of blushes», joc de paraules indicatiu del personatge.
18 L’estil anglosaxó del text evita parlar de nurse (germana), perquè correspondria a l’anglès mitjà procedent del francès antic: De fet, la germana Callan no pertany a cap orde religiosa; l’Hospital Nacional de Maternitat era una institució secular.
19 Nom antic de l’actual Anglesey, comtat insular del nord-oest de Gal·les.
20 Aquí finalitza el combinat de prosa anglosaxona en l’original.
21 Comença un nou estil de text, imitant la prosa de l’anglès mitjà. Aquí «man» té el sentit de gènere comú, no específicament masculí.
22 Aquí, el possessiu anglès és l’arcaic, que avui només es manté en textos de l’època i textos bíblics. Així «thy death» en comptes de «your death».
23 Inspirat en Job 14, 1 «L’home nascut de dona dura pocs dies, i va ple de sofrences»
24 Parafrasejant Job 1, 21 « Nu vaig sortir de la meva mare, i nu retornaré al més enllà».
25 La implicació és que la infermera Callan era a l’hospital quan els Bloom vivien al carrer Holles feia uns nou anys. El record de la menstruació també suggereix que el primer més de l’embaràs és ben avançat. Aquí finalitza el combinat de prosa d’anglès mitjà.
26 Comença una prosa a l’estil francès anglonormand de «Els viatges de Sir John Mandeville»
27 Joseph F. Dixon, practicant mèdic de l’hospital.
28 En realitat, una abella.
29 Referència a la indulgència sexual de Nausicaa.
30 Així anomenaven el profeta Mahoma a l’edat mitjana, els qui creien que els seus seguidors l’adoraven com un déu.
31 És a dir, sardines de llauna.
32 De fet, descriu la cura del llúpol i la manufactura de la cervesa.
33 Comença ara una prosa que imita l’estil de Sir Thomas Malory,, la bona utilitzada en la llegenda del Rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona.
34 És a dir, la infermera.
35 Leneham fa una variant de la frase típica de la por: «Esperant que cada moment sigui l’últim».
36 El que segueix és una paròdia dels elogis de Sir Ector dedicats a Sir Lancelot.
37 És a dir, l’Hospital de Mater Misericordiae
38 La ciutat més antiga del Laci (tribus llatines de l’antiga Itàlia), fundada, segons diuen, pel fill d’Enees, Ascani. Havia estat la ciutat mare de Roma, i va ser destruïda per Tuli Bostili, tercer rei de l’antiga Roma. (any 665 a.C.). Però avui «Alba» és també irlandesa per als escocesos.
39 J. Crotthers, estudiant de medicina, identitat i significat desconegut.
40 Francis «Punch» Costello, estudiant de medicina, també desconegut.
41 Localitat a Hibèrnia (Irlanda) esmentada per Ptolomeu i després identificada amb el lloc que va ocupar Dublín a partir de l’època dels vikings. El nom Dublín prové del gaèlic Duibhlinn (Estany Fosc) degut a les aigües de color de torba del riu Liffey.
42 Gènesi 3, 16.
43 Ni el dret civil britànic ni el tribunal precedent havien establert quina elecció s’havia de fer quan la vida de la mare i/o del fill corrien perilla durant el part.
44 Per tal com era Mare de Déu. Tanmateix la doctrina catòlica de l’època sostenia que, en l’elecció mèdica, la vida del fill havia de tenir precedència.
45 Missioner irlandès que va predicar als Països Baixos. Va ensenyar i alimentar infants i a Irlanda se’l considera sant patró dels infants malalts i orfes. (656 d.C.)
46 Condemna de la contracepció. Tema principal d’aquest capítol sembla el sacrifici dels bous sagrats, és a dir, obstrucció de la pràctica de la generació humana . Però, el que sembla condemnat aquí és la preocupació dels joves irlandesos, representats per Stephen i els seus companys estudiants de medicina, per la beguda i el sexe protegit.
47 Per entendre la pregunta de Dixon junior, cal tenir en compte el joc de paraules de l’original. Stephen acaba de dir que la natura té altres «ends», que tradueixo per finalitats. Dixon pregunta a Costello «what ends», és a dir, «què acaba, confon el substantiu plural pel temps verbal de tercera persona.
48 De la cançó de Gogarty: «...L’Unicorn apareix / Només pot tenir un corn cada mil anys/ Però quan ho fa recupera els arreratges / Ja és aquí per copular»
49 Saint Foutin, primer bisbe de Lió a França (segle III). A partir del segle XVI, el culte d’aquest sant incloïa vessar vi sobre una representació dels seus genitals, deixant que s’hi fes vinagre, el qual després servia per curar l'esterilitat.
50 La Lilith hebrea és una bruixa nocturna, monstre nocturn, fada nocturna, aparentment d’origen babilònic. A la Bíblia només se la menciona una vegada, a la descripció d’Isaïes del «dia de la venjança del Senyor» (34, 14) amb l'apel·latiu de «xiscle d’Oliba». Diverses llegendes la retraten com la primera dona sensual i animalística, que es convertir en dimoni després de ser reemplaçada per Eva.
51 Virgili, a les Geòrgiques descriu la primavera com a «excitament» de les eugues «I tan aviat com la flama ha robat l’interior de les seves medul·les... totes elles, amb el rostre encarat vers els Zèfirs, romanen dretes damunt d’un alt penya-segat, i beuen en la brisa gentil...»
52 És a dir, per la presència d’una dona que menstrua.
53 Llati: «efecte seguit» d’una acció darrera de l’altra. Expressió escolàstica que suggereix que un esdeveniment pot produir un cert efecte només si segueix immediatament un altre de particular. Stephen suggereix que la impregnació d’una dona pot tenir lloc si jeu amb una altra que tot just acaba de tenir relacions sexuals amb un home. Superstició de font desconeguda.
54 Històricament només Maimònides sembla haver sostingut aquesta opinió. En el seu treball Colliget cita un «cas històric» d’una dona que concep en el seu bany pel semen de l’home que s’hi banya al costat.
55 L’Església,
56 La dona.
57 Respectivament de mare i fill.
58 És a dir, Stephen.
59 Cfr. Lluc 15, 30 La paràbola del fill pròdig.
60 Comença una imitació de la prosa de les cròniques elisabetianes.
61 Títol d’una cançó relativa a un clergue flexible que canviava fàcilment, segons els vents que bufaven polítics i doctrinals. Sota Carles II «un zelós de l’Alta Església»; sota Jaume II , un «jesuïta», etc. «I aquesta és la llei que jo acataré / fins al dia de le meva mort, Senyor! / Que qualsevol sigui el Rei que pugui regnar / Encara seré Vicari de Bray, Senyor!
62 Llatí: pronom relatiu neutre singular. En aquesta paròdia de l’Últim Sopar pot indicar «digué»
63 La paraula anglesa «bodiment», té el sentit originari de cosset (en castellà corpiño).
64 Paròdia de les paraules de Crist «L’home no només viu del pa, sinó de tota paraula que prové de la boca de Déu» (Mateu 4, 3-4)
65 Segons una carta de William Blake a William Hayley, el 6 de maig de 1800 «Fa tretze anys vaig perdre un germà, i hi converso cada dia i cada hora en l’esperit , i el veig en el record, en les regions de la meva imaginació...Podeu continuar persuadint-vos cada cop més que cada pèrdua mortal és un guany immortal. Les ruïnes del Temps edifiquen mansions en l’Eternitat»
66 Homilia de Sant Bernat de Claravall (1090-1153) , inclosa en l’ofici diví el 7 d’octubre, en la festa de la Mare de Déu del Roser.
67 Llatí: Tota carn vindrà cap a Tu. Fragment de l’introit de la Missa de Requiem romana.
68 Llatí: Omnipotència Suplicant de Deipara. (Deipara : lit. La qui ha parit Déu)
69 Terme que indica una connexió creuada de dos canals, passatges o vaixells.
70 A banda del obvi joc de paraules bíblic del verb «conèixer» (tenir relacions sexuals) aquest passatge gira entorn del misteri de la relació de Maria amb Déu. Misteri que Sant Bernat al·ludeix a l’ofici del dissabte de la benaurada Verge Maria.
71 Italià «Verge mare, filla del teu Fill» Paradiso 33, 1 Dant; primera línia també de la pregària de Sant Bernat a Maria.
72 Font de considerables teologies herètiques: Maria, o bé no va concebre per obra de l’Esperit Sant, o bé només va actuar de recipient de carn inconscient, no sabedora que era la «Paraula» la que s’havia «fet carn» a la seva entranya.
73 Referència a les tres negacions de Pere a la Passió predites per Jesús.
74 Diminutiu anglès de John (Joan).
75 Acumulativa progressió de la cançó infantil, amb referència a «la casa que Pere va edificar» (com a primer bisbe de Roma).
76 Francés: «perquè M. Léo Taxil ens ha dit que qui l’havia ficat en aquella desagradable posició era el colom sagrat, ventre de Déu!»
77 Entweder...oder: conjuncions correlatives alemanyes que indiquen el disjuntiu «o...o»
78 Exageracions que s’han fet, certament, a partir de la doctrina de la concepció sense pecat original, és a dir la Immaculada Concepció.
79 Títol i començament d’una balada obscena no publicada d’Oliver St. John Gogarty.
80 Insults que evoquen els que s’etzibaven el Príncep Hal i Falstaff, particularment a l’acte I d’Enric IV.
81 Frase d’un dels versos d’homenatge a la mestra Margery Wentworthe, obra de John Skelton Garlanda de Llorers. En l’herboristeria elisabetiana, la margeria (marjoram) era l’herba de la calma i la gentilesa, i un remei per les malalties del cervell.
82 Comença una imitació composta de l’estil de prosa llatina de finals del segle XVI i el segle XVII, incloent-hi les de John Milton (1608-74), Richard Hooker (1554-1600), Sir Thomas Bowne (1605-82) i Jeremy Taylor (1613-67).
83 L’Hospital de Mater Misericordiae al carrer Eccles.
84 Llatí: «Que sigui conegut tot el misteri del sexe del cos» Antífona paròdia del Pange Lingua gloriosi...
85 Exemplars d’antropologia fantasiosa d’aquest tipus es troben en Sir Thomas Bromne.
86 Poetes i cantants.
87 Instruments de corda, també dits espinetes. La doble intenció de l’autor és manifesta.
88 Beau Mount, forma poètica de referir-se al Mont de Venus. Lecher: Lasciu productor de llet.
89 En capítols anteriors ja hem indicat la sospita d’homosexualitat amb Shakespeare i els papers femenins dels actor masculins joves en aquella època.
90 Referència velada a Joan 15, 12-13 i Lluc 10 25-37.
91 És a dir, condons, en llenguatge vulgar
92 És a dir, Verga de Bou.
93 Llatí: «Pregueu germans per mi mateix». Paròdia d’aquesta pregària de la Missa catòlica.
94 Hebreu: justicier. Nom poètic per a Israel.
95 Nom irlandès per a la raça de Mileadh, o Milesis , ancestres llegendaris dels clans reials d’Irlanda.
96 El pare de Haines era mercader de jalapes als zulús.
97 Muntanya prop del Mar de Galilea, que es va associar amb la que , des d’allí, Moisès va veure la terra promesa on ell no hi entraria.
98 Referència de Stephen al bes oníric de la seva mare morta.
99 O Setanta. Versió grega de l’Antic Testament.
100 Referència a l’evangeli apòcrif de Nicodem, que parla del davallament de Crist als inferns abans de ressuscitar.
101 Llatí, l’On i el Com.
102 És a dir, si al País dels Morts o al Paradís d’Edèn.
103 És a dir...des de quan la naturalesa del nostre Jo ha cercat els seus orígens.
104 És a dir, la cançó de Stephen, en francès.
105 Proverbis 9, 1.
106 Referència al firmament.
107 Dèdal: Arquitecte i artesà grec molt hàbil, famós per haver construït el laberint de Creta.
108 Thor, a la mitologia escandinava, déu dels llamps i trons, fill d’Odin. Quan colpejava amb el seu martell sortien les espurnes dels llamps , però el martell sempre li tornava a les mans; el tro era el soroll de les rodes del seu carruatge.
109 Nobodaddy. Nom burlesc amb què William Blake (1793) havia parodiat l’antropomòrfic Déu del Cristianisme.
110 És a dir, com a negació de la paròdia eucarística que abans havia representat.
111 Referència a Gènesi 3, 16: El Senyor Déu li diu a Eva: Amb dolor pariràs infants (shalt thou bring forth children)
112 Inspirat en el proverbi atribuït a Plutarc: «Un ocell en mà val més que dos dins la bardissa».
113 Comença una nova secció, que imita l’estil dels famosos periodistes Samuel Pepys i John Evelyn. (segle XVII).
114 Una galerna extraordinàriament destructiva i prolongada havia afectat les Illes britàniques, i particularment Dublín i els seus voltants els dies 26 i 27 de febrer de 1903. També Odisseu i la seva tripulació havien hagut de buscar refugi a la illa del déu del sol, un més de «galernes a la costa».
115 Vid. Nota 1248.
116 És a dir, abans catòlic, però ara protestant.
117 Teixit de llana verda casolà.
118 Eclesiàstic anglès (862 d .C.), capellà del rei Egbert i tutor del seu fill del mateix nom, i conseqüentment bisbe de Winchester.
119 És a dir, al cul, com a pràctica masoquista
120 Vidua del Dr. Purefoy, que estava a l’hospital encara amb dolors de part.
121 Extracte de Moll Flanders de Defoe, (1722) a qui se li va concedir suspendre la seva execució pel seu embaràs. La seva filla escriu: «La meva mare va suplicar pel seu ventre, i havent-la trobat a punt de parir, se li va prorrogar l’execució per set mesos».
122 És a dir, el 25 de març.
123 Segons la superstició irlandesa, si a un infant li talles les ungles abans de complir un any, tindrà «els dits lleugers i addictes al robatori».
124 És a dir, a la King James’ Bible, indicatiu que els Purefoys són protestants.
125 Cosa que vol dir que és un metodista passat de moda.
126 És a dir, el profeta que clou l’Antic Testament: «Perquè, vet ací que vindrà el dia que cremarà com un forn; i tot allò que pervers que s’hagi fet, quedarà fet un rostoll; i aquell dia que ve els cremaré del tot, diu el Senyor dels exèrcits, i no quedaran ni rels ni branques.» (Malaquies 4, 1)
127 George William Russell, a la Farmer Gazzette, que combinava l’interès per la teosofia i la reforma agrària.
128 Comença ara una secció de prosa a l’estil de Daniel Defoe, autor de Robinson Crusoe.
129 Beuratge fet d’ous crus, sucre i vi blanc, importat d’Espanya els segles XVI i XVII
130 Raça de vaques irlandeses, totalment negres, famoses per la qualitat de la seva llet.
131 Francès, literalment «Morin les vaques», però en llenguatge popular «Morin els polis»
132 Que tenien lloc a les granges més que no pas als mercats
133 Malaltia del bestiar que els afecta els pulmons i els bronquis. Es guareix partir de 1904.
134 Alemany: Pesta bovina. Stephen, com ens té acostumats , comença un altre comentari sarcàstic.
135 Primitiu ducat que va ser l’origen de Rússia.
136 Nom arcaic per designar un metge.
137 Comença un nou estil de prosa, el de Jonathan Swift, particularment del seu «Conte d’un Tub». (1704). La frase de Stephen és una expressió proverbial pel malestar contundent i destructiu, a base de jocs de paraules, sobre toros (bulls) irlandesos i butlles papals (papal bulls), en una narració burlesca de l’Església i la seva història, i també per la reputació de la industria xinesa a Anglaterra.
138 Es refereix a Nicolau Breakspear, papa Adrià IV (1154-59) ; fins ara, l’únic papa anglès. A la seva butlla Laudabiliter concedeix el domini d’Irlanda a Enric II d’Anglaterra.
139 Que el papa Adrià va regalar a Enric II, com a símbol del domini sobre Irlanda.
140 El rei Enric II d’Anglaterra.
141 És a dir, de forma privada en el confessionari.
142 Que s’utilitzava en la coronació dels monarques anglesos.
143 Dins d’aquesta retòrica de borratxos sobre la figura dels Enrics, això sembla referir-se Enric VIII, el qual, molt abans de la seva ruptura amb Roma, va escriure el tractat Asertio Septem Sacramentorum, contra la reforma de Luter. El llibre li va merèixer del papa el títol de Defensor de la Fe, que els monarques anglesos, com a caps de l’Església d’Anglaterra han retingut fins avui.
144 Joc de paraules fonètic en el text original: «By the Lord Harry green is the grass that grows on the ground» En el text, Enric VIII esdevé Enric VII, que va refermar el control anglès sobre Irlanda, i va imposar-hi les seves lleis i costums. Per això, a Irlanda «jurar per Lord Harry» és jurar pel diable.
145 Les esglésies protestants identificaven l’església catòlica com «la gran meretriu que seia damunt de moltes aigües» (Apocalipsi 17, 1).
146 No es refereix a Enric VIII, que va tenir sis dones, mentre el seu adversari papal mantenia set amistançades.
147 En llatí «Bou dels bous». En realitat el Bos llatí correspon al nostre bou, no pas al toro (bull, en anglès) Bull és el nostre Brau (en llatí, taurus), no pas el bou, que és l’exemplar castrat. El títol del capítol parla d’Oxen = Bous.
148 Al·lusió paròdica de la liason d’Enric VIII amb Anna Bolena nascuda a Irlanda .
149 «Defensor de la fe», encara avui un dels títols del monarca anglès.
150 És a dir, el llenguatge en què són redactades les butlles (bulls, en anglès) papals (llatí eclesiàstic) Joc de paraules.
151 Enric VIII, l’any 1541 va ser proclamat Rei d’Irlanda, i, doncs, cap de l’església i de l’estat d’Irlanda . Els lords irlandesos van acceptar «diplomàticament» la Reforma d’Irlanda, però no sense considerables dissensions i violència.
152 La bandera de la calavera blanca i les tíbies sobre camp negre .
153 Tret d’una antiga cançó marna: «Let the bulgine run»
154 De la paraula defencibles, regiments de l’exèrcit britànic creats per defensar el Regne Unit dels perills d’invasió durant la Guerra d’Independència Americana i després dels revolucionaris francesos. Els uniformes se’ls havien de pagar els propis soldats.
155 És a dir a sir Fopling Popingjay i sir Milksop Quidnunc, personatges de noms extravagants trets de la sàtira «Tatler» de Richard Steele. (1634-91).
156 És a dir, els fills.
157 El clergat budista asiàtic.
158 Al·lusió breu a les paraules de Jesús, sobre la llum que no es pot amagar sota el mesuró. (Mateu 5, 14-15)
159 Melic en grec.
160 Proverbial expressió per a una empresa redundant, atés que Newcastle era famós pels seus alts forns. Seria com portar sal al mar.
161 Llatí: «Tal i tant gran és la depravació d’aquest segle, Oh ciutadans, que les nostres mares de família prefereixen en gran manera les lascives pessigolles de qualsevol semi-home gal, amb els seus testicles curulls i excelses ereccions, a les dels ciutadans romans.» Estil de Ciceró apòcrif. No queda clar si els libici eren els de Líbia, o bé un petit grup de les Gàl.lies anomenat així.
162 Segons l’expressió popular, tant en anglès com en català, «atipar-se com un llop»
163 Vegis nota 77
164 Aquí comença un nou estil de prosa inspirada en Laurence Sterne, novel·lista i clergue anglès, nascut a Irlanda.
165 Francès «I tant que sí! »
166 Francès «I amb molt de gust, gràcies!»
167 Francès. Literalment, un comerciant de capes, però la paraula capote també vol dir condó .La venda d’anticonceptius estava prohibida per llei a Irlanda i s’havien d’obtenir de forma furtiva , o per correu des d’Anglaterra.
168 Antiga moneda francesa (lliura) substituïda pel franc.
169 Francès: «les coses hi van molt bé»
170 Francès, «seriosament, sense bromes»
171 Cinc cèntims.
172 En llenguatge vulgar, un diafragma, utilitzat per les dones pel control de natalitat.
173 Francès: Hi ha dues coses.
174 Inici d’una altre segment de prosa, a l’estil de l’autor nat a Irlanda Oliver Goldsmith (1728-74).
175 Significat desconegut.
176 «Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer amb paciència en la prova que ens és proposada» (Hebreus 12, 1)
177 Expressió popular per dir que acontentava a tiris i troians.
178 Pastís fet amb farina de blat de moro (o de blat a Gran Bretanya), batut de pressa amb llet o aigua bullent.
179 Prosa a l’estil d’Edmund Burke (1729-97) polític i filòsof nascut a Irlanda.
180 Al·lusió a Shakespeare a «Enric VI» quan Gloucester, que aviat esdevindrà Ricard III apunyala el protagonista, que acaba de comparar-se ell mateix amb Dèdal, i el seu fill a Icar, i exclama: «Jo que mai no he sentit pietat, ni por,ni amor / Certament és veritat el que Enric ha dit de mi / Perquè tot sovint he sentit a la meva mare dir / Que jo va entrar al món amb les cames per davant»
«La baula perduda» (missing link) era l’especie que Darwin trobava a faltar entre l’animal i l’home.
181 Comença una altra secció amb l’estil de la prosa del polític i dramaturg irlandès Richard Brinsley Sheridan.
182 La «heroïna» d’aquesta arquetípica història era una vídua d’Efes, de la qual la intensitat del dolor pel seu marit mort es corresponia també amb la rapidesa amb què havia acceptat les bestretes del seu nou i guapo pretendent. (Petroni, El Satyricon )
183 Nom de mofa per a Purefoy. Paròdia de l’himne nord-americà Glory Hallelujah.
184 Referència als molsuts bigotis sense barba, moda introduïda per l’actor còmic anglès Edward Askew Sothers (1826-81), qualificada com la pitjor moda masculina de tots els temps.
185 Tret d’una rima infantil que, en anglès que comença així: «Birds of a feather flock together». Joyce substitueix flock (pasturen) per laugh (riuen).
186 Referència històrica . Expulsats en 1290, els jueus van ser readmesos a les Illes Britàniques sota Cromwell i Carles II, però només gradualment. Els «graciosos prínceps» no els van concedir drets civils fins al 1723, i el dreta a la naturalització el 1830.
187 És a dir, la seguretat de les inversions al 4% que podrien perillar, si els anglesos perdien la guerra contra els bòers, o fos enderrocat el govern anglès d’ Irlanda.
188 Paròdia religiosa. El pelicà pietó és símbol de Crist en l’heràldica, inspirada en l’himne eucarístic, «Adoro te devote», en la sisena quarteta : «Pie pellicane, Iesu Domine / me immundum munda tuo sanguine / cuius una stilla salvum facere / totum mundum quit amb omni saeler...»
(«Senyor Jesús, bondadós pelicà / que la teva sang em purifiqui a mi, immund / de la qual una sola gota pot salvar / de tots els crims el món sencer...»
189 Serventa d’Abraham, de qui va tenir un fill, Ismael, per la qual cosa va ser expulsada al desert amb el fill a coll. Ismael és el patriarca epònim dels àrabs.
190 És a dir, la paràbola de Jesús sobre la granja que no havia donat fruits.
191 «No hi ha bàlsam a Galaad? No hi ha allí ningú capaç de curar-me? Per què no es tanca mai la ferida del meu poble?» (Jeremies, 8, 22)
192 Comença un altre estil de prosa escèptic, i anticlerical com el de l’historiador Edward Gibbon (1737-94).
193 És a dir l’Imperi Otomà.
194 Vulgarment, «serventa de dama». Terme inspirat en l’obra de Beaumont i Fletcher «La dama menyspreadora» (1616)
195 «Els amagues a la teva presència, lluny de les intrigues humanes; els aixoplugues a casa teva, lluny dels atacs de llengües contencioses» (Salm 31, 20)
196 Assumpció supersticiosa que els germans nascuts d’una mateixa mare però de diferents pares es tenen una antipatia innata.
197 Quantitat de diners procedents de la reial butxaca per a mares que havien tingut trigèmins. No establert fins el 1910.
198 Absència congènita de la major part de la cara.
199 Absència congènita de mandíbula.
200 «twilight sleep» : Anestèsia parcial prescrita per a les parteres.
201 Antiga superstició mèdica popular.
202 Alemany : Naixement sobtat de Brandenburg. Terme mèdic per al cas rar d’un naixement sobtat accidental.
203 Tradició supersticiosa
204 Més aviat, un pseudo Aristòtil, propagador de pornografies clíniques.
205 És a dir, no tocar-se els genitals, perquè el futur fill podia néixer amb malformacions. Suiperstició.
206 Expressions populars per a les marques de naixement.
207 La senyoreta Grissel Steevens era la germana d’un famós metge dublinès, Richard Steevens, que va fundar un hospital a Dublín a la seva mort. Ella, pel que sembla corpulenta, es presentava en públic sempre amb un vel, i això va fer créixer el rumor d’una malformació de la cara.
208 En Teosofia, la memòria total de la metempsicosi de l’ànima, a través de les seves successives transmigracions.
209 Joyce es podria referir a l’embriòleg escocès John Beard (1858-1924), conegut per la seva controvertida teoria trofoblàstica de l’origen del càncer.
210 És a dir, Ovidi.
211 Evocant el refrany d’una cançó anònima obscena: «Si no pots tenir una dona, agafa un home vell net»
212 Aquesta secció està escrita a l’estil d’Horace Walpole, i en particular la seva novel·la gòtica El Castell d’Otranto.
213 Paraules pronunciades pel propi Haines al capítol primer, des de la torra, després de reconèixer que els anglesos no sempre han estat justos amb els irlandesos.
214 Vid .nota 917
215 Tècnicament, gaèlic escocès, més que irlandès.
216 En el primer capítol , Stephen explica que Haines ha passat tota la nit somiant una pantera negra.
217 És a dir, George Moore.
218 Mananaan MacLir era el déu del mar dels Tuatha de Danaan. La seva vendetta era en col·laboració amb els foscos i trists gegants pirates del mar, els formorians.
219 John Eglinton.
220 George Meredith. Vid. Nota 1866.
221 Nova secció de prosa a l’estil nostàlgic de l’anglès Charles Lamb (1775-1834).
222 Un pipa continental molt grossa, amb una cassoleta de porcellana, que solia tenir la forma d’un cap humà, en aquest cas, el del patriarca Jacob.
223 Shakespeare, El Mercader de Venècia.
224 Evocació de la primera cosa creada (Gènesi, 1 , 1), és a dir la llum, amb el fiat imperatiu del Creador
225 Nova secció de prosa a l’estil romàntic anglès, en particular de Thomas De Quincey (1785-1859)
226 Alguns hi veuen una evocació de Molly i la seva filla Milly.
227 Vid. Nota 2716.
228 A l’Odissea, el ramat sagrat d’Helios comença a perseguir Odisseus i la seva tripulació el minut en què estan morts : «Les pells de vaca es posen en moviment, i també les dels vedells , encara crues/ i mentre les rostien bramaven des de l’ast estant»
229 Visió variable de la posició d’un astre, segons on es troba l’observador.
230 Un dels signes del Zodíac.
231 «M’han envoltat una manada de toros de Baixan. M’amenaçaven amb les seves boques, bramulant talment com un lleó famolenc» (Salm 22 12-13)
232 Llatí: El llac de la Mort.
233 És a dir, la constel·lació de Pegàs, símbol de la inspiració poètica, que precisament hauria estat visible a l’horitzó de Dublín el 16 de jun de 1904, a les 11 de la nit.
234 És a dir, quan Pegàs puja per l’horitzó, Virgo ja començaria a declinar del seu zenit , ja que Pegàs està situat «damunt» de Virgo, o gairebé oposat en el firmament.
235 Així com la «sortida» de la Verge Maria és «precursora» de Jesús, «l’estel del dia» , així mateix per a Dublín durant la nit ho hauria estat Venus, el 17 de juny de 1904.
236 Es refereix a la protagonista de l’òpera Martha.
237 És a dir, Milly Bloom, la seva filla.
238 Referència pròpia de Bloom a la roba finíssima.
239 D’acord amb el concepte, corrent en temps de Joyce, del vent de l'èter
240 Comença el nou estil de prosa de Walter Savage Landor (1775-1864).
241 És a dir, com les ombres que va acudir a la crida d’Odisseu a l’Hades.
242 En grec: El Bou esdevingut Stephen.
243 Analogia de la definició dogmàtica de l’Esperit Sant, en el Símbol de Nicea i Constantinoble: «dominus et vivificans»
244 Emblema de la inspiració poètica.
245 No és improbable que es refereixi a l’heroi grec homònim Dèdal , constructor del laberint, on hi va quedar atrapat el Minotaure
246 La mare de Stephen va ser enterrada el 26 de juny de 1903.
247 En la poesia pastoral, nom convencional per a una donzella, però la maledicció «Juno ...estic desfeta» suggereix la Phyllis del mite grec que es va casar amb Demòfon, i aquest la va abandonar per anar-se’n a la guerra de Troia.
248 Literalment, el nom significa «Llençat fora»
249 Vegis més amunt nota 3912.
250 Nom femení utilitzat en poesia i en prosa com a representat de la bellesa
251 Dos més, dels noms tradicionals per a les belleses clàssiques o pastorals
252 Leneham confon William Bass propietari de l’euga Sceptre amb Arthur Bass, cerveser.
253 El distintiu d’una ampolla de Bass número u era un triangle vermell.
254 És a dir, el Zodíac
255 Nova secció de prosa a l’estil de l’assagista i historiador anglès Thomas Babington Macaulay, mestre de relats impetuosos i poc fiables (1800-59).
256 Tal com Odisseu es trobava immobilitzat per vents adversos a l’illa d’Helios.
257 Highland d’Escòcia.
258 Illa de les Hèbrides interiors escoceses.
259 Probablement Bloom.
260 Probablement Gerty MacDowell
261 James Lafayette, Fotògraf dublinès de la reina i la família reial.
262 Nova secció de prosa a l’estil de Thomas Henry Huxley (1825-95), naturalista i gran defensor de la teoria de l’evolució.
263 Llatí: Escèptic de la Divinitat.
264 Llatí: Tendència formativa.
265 Llati: L’element fèrtil que jeu a sota. (Ressò del concepte aristotèlic de la receptivitat passiva de la femella).
266 Terme procedent del grec kalh paideia (estudi de la bellesa, o ampliar el coneixement per mitjà de la contemplació de la bellesa).
267 És a dir, en les paraules que Skakespeare posa en boca de Hamlet en el seu soliloqui «Ser o no ser»: «Perquè en aquell son de la mort quins somnis poden venir / Quan nosaltres ja haguem escartejat l’embolcall mortal / Que ens pugui donar pausa.
268 Frase encunyada per Herbert Spencer (1820-1903), que va esdevenir un eslògan agressiu per a un concepte clau de la teoria de Darwin sobre la teoria de l’evolució a «Sobre l’origen de les espècies» (1859)
269 Secció escrita a l’estil de la prosa de Charles Dickens.
270 Francès : manera d’expressar l’infantament d’un fill.
271 Cfr. 1 carta a Timoteu 6, 12.
272 La primera esposa de David Copperfield, Dora, l’anomena, a ell , Doady
273 Ressò del lament de James Clarence Mangan, «El temps de les roses» de l’obra «El Turc de Messeh».
274 En el seu llit de mort (cap. 53) de David Copperfield, Dora recorda a David les relatives fallides del seu matrimoni i lamenta l’eclipsi de l’amor dels seus «nois i noies», amb el moviment dels seus rinxols d’anciana.
275 Comandant en cap de l’exèrcit britànic a la guerra dels Bòers (1901-4).
276 El déu del Temps (Saturn llatí)
277 Ressò de 1 Timoteu 4, 7.
278 Mateu 25, 23
279 Prosa a l’estil del famós convers anglès al catolicisme romà, John Henry, Cardenal Newman (1801-90).
280 Prosa a l’estil de l’assagista i crític anglès Walter Pater.
281 On Bloom es va trobar amb Molly
282 Filles de Mat Dillon, recordades per Bloom, des del capítol de Nausicaa.
283 Entre les moltes versions d’aquest tema, hi destaca la de Ticià (avui a Viena) i la del pintor neerlandès del segle XVI Van Cleef.
284 Alemany: «Tot això és transitori» Primera línia del cor final de Faust de Goethe Part II.
285 Prosa a l’estil al critic d’art i reformador anglès John Ruskin (1819-1900)
286 Cfr. Lluc 2 1-20
287 Evocació de Joan 1 1-5
288 Secció de prosa a l’estil de Thomas Carlyle, escriptor escocès (1795-1881)
John Burke, comerciant de vi i te, en un pub prop de l’Hospital de Maternitat.
289 En l’original, Doctor Diet and Doctor Quiet (rodolí popular de l’època)
290 Es refereix a Stephen.
291 Talment com, a l’Odissea, Pal.las Atenea sosté en Odisseu la seva capacitat intuïtiva de conèixer.
292 Llatí: la capa del firmament.
293 Homer, mesura hebrea equivalent o deu o vint faneques.
294 « I Gedeó va dir a Déu, si Vos salvareu Israel amb la meva mà, tal com heu dit, mireu, posaré un floc de llana a terra; i si només està xopa de rosada, i es pot assecar del terra estant, llavors sabré que Vos salvareu Israel per la meva mà, tal com heu dit» (Jutges 6, 36-37)
295 Matrimoni ancià que viu amb felicitat marital, indiferent a la societat dels altres, en la balada de Henry Sampson Woodfall (1739-1805) « La Feliç Parella Vella»
296 Endèmica en aquell comtat anglès.
297 Lamentacions de Jeremies.
298 És a dir, el bisó de l’altra banda de la terra-pont que els geòlegs del segle XIX consideraven que un cop havia unit Amèrica del Nord, Europa, Àsia i la regió del cercle àrtic.
299 Alemany: «Tu munys la teva vaca [anomenada] aflicció. Ara n’estàs bevent la dolça llet de les mamelles».
300 Llatí: «Per a les deesses Partula i Pertunda, ara hem de beure! Deesses romanes, la primera presidia el naixement, la segona la pèrdua de la virginitat.
301 Secció final sense cap estil particular, sinó un poti-poti de vulgarismes, modismes, dialectes, barbarismes, etc.
302 És a dir, bona fe. Vol dir que la colla respectava la llei referent a la presa de begudes alcohòliques.
303 Ressò del Quixot, Caballero de los pucheros dorados,
304 Referència a Stephen, qui, vestit de negre i amb el seu barret del barri llatí, sembla un ministre, en el sentit d’un clergue protestant.
305 Llatí «Que Déu Omnipotent, Pare i Fill, us beneeixi» Benedicció com a comiat de la Missa (omet l'al·lusió a l’Esperit Sant)
306 És a dir, una persona, Stephen, a qui es pot enganyar i explotar fàcilment.
307 Terme denigratori per a qualsevol persona suposadament jueva (en aquest cas Bloom)
308 Clixé escolar de l’historiador grec Xenofont, en l’obra Anabasis, relat de l’expedició de mil soldats grecs contra el persa Cirus el Jove.
309 Títol d’una cançó còmica de Percy French.
310 Ridiculització del «Credo dels Apòstols».
311 Paraules inicials d’una cançó francesa obscena: «Ma mère m’a marié un mari /Mon Dieu, quel homme, qu¡’il est petit // Je l’ai perdu au fond de mon lit...»
312 El «Superhome» de Nietzsche a «Així parlava Zaratustra».
313 Tret d’una cançó nord-americana de Henry C. Work, «El Rellotge del meu Avi»
314 Begudes tradicionals per combatre la ressaca.
315 Gag del music-hall i títol d’una cançó de Charles McCarthy
316 Paròdia del boxejador tombat, a qui li fan el compte.
317 Bloom duu una patata com a talismà contra el reumatisme, segons la superstició.
318 Expressió grega que significa «els molts, la massa»
319 És a dir, les dones i els nen petits, en llenguatge dels indis nord-americans.
320 Paròdia de la típica amenaça del saltejador de camins.
321 Tret d’una popular cançó de music-hall on els cabells del cantant «són admirats per les seves nòvies, pel Príncep de Gal·les, i també per un orangutan del zoo, cadascun d’ells remarcant que ‘hi ha pèl’»
322 De Swinburne, a «Cançons abans de la sortida el sol» (1871)
323 Vid. Nota 1866.
324 És a dir, del cerveser John dels Highlands, tret d’un dels chors de robert Burns (1785)
325 En cricket això és un falta que significa l’expulsió del batsman.
326 Utilitzat tradicionalment per dissimular l’alè de beguda alcohòlica.
327 Aphrodita Pandemos («Aphrodita de tot el poble»)
328 És a dir, Milly Bloom.
329 Suggeriment combinat de «La boda de Malahide» i «Mandalay» de Kipling.
330 Inspirat en la cançó de Thomas Moore «Quan el qui t’adora, t’hagués deixat almenys el nom»
331 És a dir, «la gespa de Cruiskeen»
332 L'interpel·lat és Stephen.
333 Llatinisme, «a desdir»
334 Es refereix als diners de Stephen.
335 És a dir, alumne d’Oxford.
336 Persona indeterminada que s’aixeca per anar al toilete , per no haver de convidar els altres.
337 Manera popular de dir «bevent»
338 En dialecte cockney, seria «begut i curt de diners».
339 Leneham evoca aquí el seu joc de paraules del capítol 7. Rose of Castile es pronuncia de forma gairebé idèntica a «rows of cast»
340 Tant pot referir-se a que es fereix el nas i li sagna quan es desmaia, o bé a un ram de flors per a la seva dona.
341 En realitat, una poltra.
342 Expressió col·loquial per referir-se a una gran possibilitat.
343 Joc de paraules a l’original entre «Tell a cram» (Digues una mentida) i Telegram
344 En anglès, maddening, per consumar el joc de paraules.
345 Paròdia d’una de les pregàries vernacles: «Oh, Déu, els nostre refugi i la nostra força».
346 No queda clar si, en realitat, és com Mulligan anomena l’anglès Haines.
347 Pel text, no pot ser sinó una paròdia del rubor d’una núvia. Potser Leneham ocultant-se de Lyons?
348 Barbarisme del francès «Au revoir, mon vieu» («A reveure, vell amic»)
349 Ram de flors de Bantam per a la seva amigueta jove, per a la qual s’ha afaitat per semblar més jove... a la cita de les 11 de la nit.
350 Continua la paròdia, «John Thomas» és forma vulgar de dir «penis».La paraula «esposa» fa referència irreverent a Maria esposa de Josep.
351 És a dir, Leopold Bloom.
352 És a dir, «si t’havia esmentat el nom de Milly davant de Bloom»
353 El text ho descriu en yidish «Mishnah Mishinnah», la qual cosa pot suggerir que el qui parla és Mulligan. .
354 Vid. Nota 3744.
355 Pseudònim per a l’amo del local, recordant els noms de nou papes i diversos sants.
356 Llatí: «Nosaltres beurem el verí verd (absenta), i que el diable agafi els nostres descendents»
357 En català «cebes».Paraula anglesa difícil de pronunciar pel qui està begut, i, doncs, utilitzada per la policia de l’època, pel control d’alcoholèmia.
358 Tal com la seva filla anomena Bloom.
359 Expressió pròpia dels jocs de cartes per dir que no aixequis l’atenció dels altres jugadors.
360 Paròdia de les pregaries finals de les misses curtes quan parles de «les insídies del diable».
361 Ridiculització de Namby Pamby del poeta anglès Ambrose Philips (1674-1749), i d’aquí que la paraula signifiqui informal ,gens digne de crèdit.
362 Personatge central de «Pilgrim’s progress» (El periple dels Pelegrins), que sempre tendeix la mà als altres pelegrins.
363 Una paròdia molt agressiva sobre la celebració eucarística. Les galetes poden significar l’hòstia i la referència a les begudes alcohòliques i la sang d’Aquell a qui signifiquen també són les que s’han d’anar a l’infern.
364 Continua la paròdia sobre el final de la Missa.
365 Personatge estrafolari nord-americà de finals de segle XIX, prototipus del qui pateix continues i còmiques desgràcies. En aquest cas seria «un mort de gana»
366 El 1897, en ocasió de l’aniversari de la Reina Victòria, unes relativament petites quantitats de de carn de moltó es van distribuir entre els pobres de Dublín.
367 Asil per a trastocats.
368 Rima suggerida per l’original « Man all tattered and torn that married a maiden all forlorn»
369 Paròdia dels títols de novel·les americanes de l’Oest. Mackintosh, en anglès vol dir impermeable.
370 Deformació de Paddy, producte de l’estat d’embriaguesa.
371 Forma nord-americana de nomenar el propietari d’esclaus.
372 Francès: «Bé, bé» .
373 Cert el 1904, però el ràpid desenvolupament dels automòbils va fer fallar l’argument.
374 Corredor automobilista belga que havia de conduir per a Alemanya un Mercedes, en la carrera per la Copa, el 17 de juny de 1904.
375 És a dir, a altre corredor alemany , Baró de Caters.
376 Referència al conflicte bèl·lic entre Rússia i Japó, on la flota russa va quedar totalment destruïda.
377 Primer verset d’una cançó infantil.
378 En comptes de «abdominals»
379 Al·literació per estrepitoses
380 Llatí: «Que [els sants] gaudeixin damunt dels seus llits» (Salm 149, 5).
381 Llatí: « Per tal que s’acompleixin les Escriptures».
382 El que segueix s’inspira en el poema no publicat d’Olivier St.John Gogarty «L’estudiant Dick i l’estudiant Davy» de temàtica obscena.
383 Combinació blasfema entre Crist i testicle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada