Abans que qualsevol altra cosa, el senyor Bloom va raspallar-li, a Stephen, totes les serradures, li va entregar el barret i el bastonet i el va reanimar a l’estil d’un bon samarità ortodox 2 , cosa que l’altre necessitava urgentment. La seva ment (la de Stephen) no es trobava exactament en aquell punt que en podríem anomenar errant, però sí una mica inestable i, en el seu desig exprés de prendre una beguda , el senyor Bloom, en vista de l’hora que era i no havent-hi ni gota d’aigua del riu Vartry 3 disponible per les ablucions de tots dos, sense dir ni paraula dels propòsits de beguda, va servir-li un recurs suggerint, fora del guió, l’oportunitat de l’allotjament del cotxer, tal com l’anomenaven, que es trobava amb prou feines a un tir de pedra prop del pont del Butt, on s’hi podrien servir alguns beuratges en forma de llet, soda o aigua mineral. Però el problema era com arribar-hi. De moment, ell estava força confós, però en tant que el sentit del deure li demanava prendre algunes mesures sobre el tema, ell va començar a posar en solfa maneres i mitjans adequats mentre Stephen no parava de badallar. Pel que ell podia veure, l’altre tenia la cara més aviat pàl·lida, així que se li va ocórrer com a cosa altament aconsellable fer arribar alguna descripció que motivés resposta a la condició en què es trobaven ells aleshores, tots dos exhaustes i sobretot Stephen, sempre assumint que tal recurs és pogués trobar. En conseqüència, després d’uns quants preliminars, com per exemple, malgrat que ell s’havia oblidat de recollir el seu mocador força sabonós després del seu servei oficial en la línia de les serradures, tots dos van tirar plegats pel carrer Beaver, més pròpiament carreró, fins arribar a l’atmosfera distintivament fètida de ferradors i quadres a la cantonada del carrer Montgomery on ells hi van tombar cap a l’esquerra i des d’allí desembocant pel voltant del carrer Amiens al costat de la cantonada de l’adroguer Dan Bergin. Però, tal com ell confidencialment havia anticipat, no hi havia ni rastre visible d’un Jehu 4 disposat a llogar el vehicle a excepció d’un de quatre rodes, encarregat probablement per alguns dels del local on s’hi feia barrila, fora de l’Hotel Estrella del Nord i no hi havia cap símptoma de cedir ni una quart de polsada quan el senyor Bloom, que era qualsevol cosa llevat d’un xiulador professional, es va encarregar de cridar-li l’atenció emetent una mena de xiulat , amb els braços enlaire , per dues vegades.
Era un dilema, però, que duia el sentit comú a admetre-ho, i evidentment no es podia fer res més que posar-hi bona cara i afrontar-lo, cosa que van acordar de fer. Així que, trencant pel voltant de la bodega de Mullet i l’adroguer de la Casa Signal, on aviat van arribar-hi, van seguir per força en direcció de la terminal ferroviària del carrer Amiens. El senyor Bloom, amb l’inconvenient circumstancial que un dels botons del darrere dels pantalons, fent honor al proverbial adagi, havia sortit per la ruta de tots els botons 5 , amb la variant d’entrar totalment dins l’esperit de la cosa, ell heroicament suportava l’infortuni amb enteresa. Per tant, com que cap d’ells no estava particularment apressat pel pas del temps, que efectivament passava, i la temperatura havia refrescat des de la serenor posterior a la recent visita de Jupiter Pluvius, ells anaven passejant i deixant de costat el lloc on el vehicle buit s’esperava sense passatge ni cotxer. Mentre això passava, un escampador de sorra de la Companyia de Tramvies Units de Dublín , home gran que havia retornat, parlava amb el seu company à propos de l’incident de poc abans i de la seva miraculosa fugida. 6. Van traspassar l’entrada principal de l’estació ferroviària del Gran Nord, punt de partida cap a Belfast, on, com és natural, tot el tràfic estava sospès en aquella hora tardana i, deixant enrere la porta posterior de la morgue (localitat, per cert, no gaire temptadora per no dir horrible, especialment de nit), i per últim van arribar a la Taverna del Moll i, per via obligatòria, van entrar al carrer del Magatzem, famós per la seva comissaria de policia de la divisió C. Entre aquest punt i el més alt, en aquells moments sense il·luminar, els magatzems de Beresford Place van dur a la ment de Stephen, d’alguna manera, el record d’Ibsen 7, associat amb el de Baird, el tallador de pedra a Talbot Place, tombant ell en primer lloc cap a la dreta, mentre l’altre, que li feia el paper de fidus Achates 8, inhalava amb intern plaer la flaire de la fleca ciutadana del forner James Rourke, que queia molt a prop d’on eren ells, aquella olor tan saborosa del nostre pa de cada dia 9, de totes les comoditats del públic la més primària i indispensable. Pa, l'estendard de la vida, et guanyaràs el pà 10, oh, digue’m on és el fantàstic pa 11. A la fleca de Rourke, diuen.
En route, adreçant-se al seu taciturn, i, no per posar-hi massa fils a l’agulla, encara no del tot sobri companyó, el senyor Bloom, qui, per a tots els efectes, estava en completa possessió de les seves facultats, i, de fet, més desagradablement sobri que mai, li va parar un toc d’atenció re 12 els perills de la ciutat de nit ,dones de fama dubtosa i elegants escurabutxaques, la qual cosa, escassament permissible en un determinat moment, tot i que no com a pràctica habitual, entrava dins la sistemàtica de trampa mortal regular per a joves de l’edat d’ell si aquests havien adquirit hàbits de bevedors sota la influència del licor si no és que tu fossis un xic expert en jujitsu per a qualsevol contingència en que un paio fins i tot d’esquena et pogués administrar una desagradable puntada de peu si tu no anaves en compte. Altament providencial havia estat l’entrada en escena de Corny Kelleher quan Stephen estava feliçment inconscient del que passava, però per al mateix benefactor, si hagués aparegut a les onze, el final de l’obra el podia haver fet candidat a la llista d’accidentats, o, en el seu defecte, a l’ingrés a la garjola i la compareixença l’endemà al tribunal davant del senyor Tobias 13, o bé, essent ell el fiscal, més aviat el vell Tom Wall, volia dir, o Daniel Malony 14 , cosa que sempre significava la ruïna per al paio que tenia mala fama. La raó per la qual ell esmentava el fet era que un gran nombre d’aquells policies, que li desagradaven cordialment, eren certament mancats d’escrúpols en el servei a la Corona i, com va indicar el senyor Bloom, recordant un cas o dos de la Divisió A en el carrer Clanbrassil, disposats a jurar un forat en un pot de deu galons 15. Mai en el lloc adequat, quan els donava la gana, sinó en les parts tranquil·les de la ciutat, per exemple Pembroke Road, els guardians de la llei hi actuaven amb total evidència, per la raó òbvia que els pagaven per protegir les classes altes. Un altra cosa que ell va seguir comentant era l’equipament dels soldats amb armes de foc i de butxaca de qualsevol tipus, per poder anar segurs pel mon a qualsevol hora, cosa que equivalia a incitar-los contra els civils per qualsevol ocasió de conflicte que hi hagués. Hom balafiava el temps, va insistir ell assenyadament, la salut i també la fama personal amb la prodigalitat en el tracte amb dones fàcils del demimonde que s’esmunyien amb una bona bossa de lliures, xelíns i penics, per bé que el perill més gros de tots era amb qui hom s’emborratxava. A propòsit de la molt controvertida qüestió dels estimulants, ell 16 assaboria amb delit un vas de vi vell escollit de temporada, tant per les seves virtuts nutritives com enfortidores de la sang i també per les seves propietats laxants (notablement un bon borgonya del que ell n’era un ferm creient) encara que mai no sobrepassava un cert punt on ell invariablement establia la línia que impedia senzillament que el dugués al problema d’haver de callar del seu estat i estar sotmès pràcticament a l’amable compassió dels altres. Majorment ell va fer un comentari negatiu sobre l’abandonament de Stephen per part dels aprofitats confrères de taverna a excepció d’un, exemple d’allò més evident de la mena de rates que eren els seus germans medicos, entre d’altres consideracions.
—I aquell un era Judes— va dir Stephen, que fins aleshores no havia dit ni mitja paraula sobre res.
Mentre discutien aquests i d’altres tòpics anàlegs, van travessar en línia recta la façana posterior de la Duana i van passar per sota el pont de Loop Line 17 quan un braser de carbó de coc que cremava davant d’una garita de sentinella, o una cosa semblant, van atraure els seus passos fins aleshores més aviat alentits. Setephen de motu proprio es va aturar sense cap motiu especial per mirar la pila de llambordes no utilitzades i per la llum que emanava del braser va poder distingir amb dificultat la figura fosca del vigilant de la corporació 18 dins la foscor de la garita. Va començar a recordar que això ja havia succeït, o havia sentit que havia succeït abans, però li va costar un esforç no pas petit de recordar que havia reconegut en el sentinella un antic amic del seu pare, Gumley. Per tal d’evitar la trobada, ell es va arrambar a les columnes del punt del ferrocarril .
—Algú t’ha saludat —va dir el senyor Bloom.
Una figura de d’alçada mitjana que rondava per allí, evidentment, sota les arcades, va tornar a saludar, dient: Bona nit! Stephen, és clar, havia iniciat un pas més aviat vertiginós i es va haver d’aturar per correspondre al compliment. El senyor Bloom, mogut per motius de delicadesa inherent, atès que ell sempre creia haver de tenir cura del seu propi interès, es va allunyar una mica, tot i mantenir-se en el qui vive amb una ombra d’ansietat, per bé que sense arribar al cagalló. Encara que no fos cosa corrent dins l’àrea de Dublín, sabia que no era de cap manera desconegut per als delinqüents que gairebé no tenien res per sobreviure aguaitar pels voltants i generalment aterrir pacífics vianants amb una pistola al cap en alguns racons aïllats a les afores properes a la ciutat, desvagats famolencs de la categoria dels terraplens del Tàmesis 19 podrien estar pendents del que hi havia allí, o simples saltamarges disposats a tocar el pirandó amb qualsevol botí que atalaiessin en un obrir i tancar els ulls, la borsa o la vida, deixant-te alí emmordassat i ben lligat, mentre medites sobre principis morals.
Stephen, quan la figura que s’acostava va arribar a prop seu, tot i no estar ell mateix en un punt de sobrietat absoluta, va reconèixer la ferum de l’alè, que recordava suc de panís podrit, de Corley. Lord John Corley, com alguns l’anomenaven, tenia aquests genealogia 20. Era el fill gran de l’inspector Corley de la Divisió G, recentment traspassat, que havia emmaridat una tal Katherine Brophy, la filla d’un granger de Louth 21. El seu avi, Patrick Michael Corley, de New Ross 22, havia emmaridat la vídua d’un taverner d’allí , que tenia per nom de soltera Katherine (també) Talbot. Corria el rumor, encara que no provat, que ella era descendent de la casa dels Lords Talbot de Malahide en la qual mansió, realment una residència inqüestionablement bonica dins del seu rang i digna de veure, la mare d’ell, o tia, o algun altre parent havien gaudit del privilegi d’estar-ne al servei al safareig. Aquesta era, doncs, la raó perquè l’home, encara comparativament jove però dissolut, que ara s’adreçava a Stephen, fos anomenat per alguns, amb facecioses proclivitats, com a Lord John Corley.
Arraconant Stephen, ell havia de recitar-li la planyívola lletania de costum. No tenia ni un miserable farthing 23 per pagar-se un allotjament nocturn. Tots els seus amics l’havien abandonat. A sobre, estava barallat amb Lenehan a qui va titllar, davant de Stephen, de vil i fotut borratxo seguit d’una cataracta d’expressions no reproduïbles. Estava sense feina i implorava a Stephen que li digués on, en aquest món de Déu, podria trobar-li res, qualsevol cosa per fer. I no, era la filla de la mare que estava en el safareig qui era la germanastra de l’hereu de la casa o, en en qualsevol cas, ells hi estaven connectats a través de la mare d’alguna manera o d’altra, ambdós casos coincidents en el temps si tota la història no era una completa invenció del començament a la fi. Fos com fos, ell hi era.
—Només li ho voldria demanar—va seguir— sota jurament solemne i Déu sap que estic a les últimes.
—Demà, o demà passat —li va dir Stephen— hi haurà una feina en una escola de nois a Dalkey per al càrrec de cavaller uixer 24. El senyor Garret Deasy; provi-ho; pot mencionar el meu nom.
—Ai, Déu meu —va contestar Corley—jo no seria capaç d’ensenyar en una escola, home de Déu. No vaig ser mai cap dels alumnes brillants de vostè— va afegir fent la mitja rialla— Vaig suspendre dues vegades en el curs jove dels Germans Cristians.
—Doncs, miri, jo mateix no tinc cap lloc per dormir —el va informar Stephen.
Corley, a la primera de canvi, es va inclinar a sospitar que alguna cosa es podia aconseguir de Stephen havent estat desnonat del seus allotjaments per encabir-hi una fotuda meuca de carrer, Hi havia una pensió barata al carrer Marlborough, propietat de la senyora Maloney, però només era un aixopluc de sis penics ple d’indesitjables, i M’Conachie li havia dit que, si en vols un de prou decent, ves a l’hotel de Brazen Head 25 (cosa no gens suggestiva per a la persona vestida de fra Bacon) per un xíling. Ell també s’estava morint de gana, encara que no n’havia dit res.
Per bé que aquesta mena d’escena tenia lloc gairebé nit sí nit no , tanmateix els sentiments de Stephen expressaven el millor d’ell mateix en en sentit, tot i que ell sabia que aquell flamant galimaties de Corley, igual que d’altres, difícilment mereixia gaire credibilitat. No obstant, haud ignarus malorum miseris succurrere disco 26, etc., tal com diu el poeta llatí 27, com a sort especial ell hauria rebut el seu salari de cada mig més el dia setze, que, per cert, era aquell mateix dia, tot i que una bona part de la mesada ja l’havia debolit. Però el bo del cas era que res no podia apartar del cap de Corley que ell vivia en l’opulència i que no tenia res mes a fer que parar la mà al necessitat, allò on el trobés. Fos com fos, va ficar-se la mà a la butxaca, no pas amb la idea de treure’n menjar, sinó de poder-li prestar un xíling a tot allargar per tal que pogués fer front a totes les adversitats i obtenir el suficient per menjar. Però el resultat va ser negatiu atès que per disgust seu, es va trobar sense ni cinc. Unes escorrialles de galetes trencades fou tot el resultat de la seva investigació. Es va esforçar per recordar si, en algun moment, havia perdut res, o també si ho havia tingut, o abandonat, perquè en aquelles contingències que havia sofert la vigilància no havia estat gens agradable, sinó més aviat tot al contrari, de fet. En total, estava massa fadigat per muntar una investigació i es va limitar als imprecisos records sobre les galetes. Qui les hi havia donat exactament, o a on, o potser les havia comprat? Tanmateix, en una altra butxaca hi va palpar allò que va conjecturar que podien ser penics, erròniament, no obstant quan ho va treure enfora.
—Aquestes són mitges corones, home —el va corregir Corley.
I això van resultar ser en realitat. Stephen li’n va prestar una.
—Gràcies—va contestar Corley—Vostè és un cavaller. Li ho retornaré algun dia. Qui és aquest que està amb vostè? El tinc vist unes quantes vegades al Bleeding Horse 28 al carrer Camde amb Boylan el fixador de cartells. Vostè li podria donar una bona referència nostra per trobar-nos tots plegats allí. Jo portaria una placa d’home anunci; només que la noia de del bufet em va dir que estan plens per a les tres properes setmanes, mestre. Redéu, ho has de reservar amb antelació, mestre, ni que fos per al Carl Rosa 29. Amb tot, m’importa una merda sempre i quan aconsegueixi una feina encara que sigui d’escombriaire de carrers.
Subseqüentment, no trobant-se ja tan deprimit després dels dos xílings i sis penics aconseguits, va informar Stephen sobre un tal «Bags» Comisky 30 que deia que Stephen coneixia bé de la casa de Fullam, el comptable del proveïdor de vaixells d’allí, que solia rondar pel traster del pub Nagle amb M’Mara i un jovenet quec de nom Tighe. En qualsevol cas, l’havien engarjolat feia dues nits i multat amb deu xílings per anar begut, desordre i refusar d’anar amb l’agent de policia.
Mentre tant, el senyor Bloom es mantenia allunyat pel voltant fent companyia a les llambordes prop del braser de coc davant mateix de la garita del vigilant de la Corporació, qui, evidentment un entusiasta del treball, això el va estranyar, anava fent una plàcida becaina, des de tots els punts de vista pel seu compte i risc, mentre Dublín dormia. Al mateix temps, un cop darrere l’altre, ullava furtivament l’interlocutor fos el que fos de Stephen però pulcrament vestit, com si hagués vist aquell aristòcrata en algun lloc o altre, per bé que on i quan, per dir-ho sincerament, no en tenia ni la més remota idea. Essent com era un individu assenyat que podia atorgar punts a no poques persones en base a una observació perspicaç, també va remarcar el seu atrotinat barret i la deixadesa general de la seva indumentària, cosa que testificava una crònica escassedat pecuniària. Probablement es tractava d’un dels seus paràsits, però per a un tema així es tracta de la qüestió que un s’aprofita del seu veí del costat i a la inversa tancant el cercle o, per dir-ho així, a cada burxada hi correspon una burxada més fonda i quant al tema de si el mateix home del carrer resultava estar en el banquet dels acusats, la pena de treballs forçats, amb o sense opció d’una multa, seria en conjunt una molt rara avis. En qualsevol cas, ell havia consumit la major part de les garanties contra la impertinència en empaitar gent en aquelles hores de la nit o matinada. Certament es tractava d’una cara molt dura.
El parell es van separar i Stephen es va reunir amb el senyor Bloom, el qual, amb els seus ulls experimentats, de deixava de percebre que ell havia sucumbit a la tova eloqüència de l’altre paràsit. En al·lusió a la trobada, ell, és a dir Stephen, va dir rient:
—Ha tingut mala sort. M’ha demanat que et pregunti si vols demanar a un anomenat Boylan, un enganxador de cartells, que li proporcioni una feina d’home anunci.
Rebuda aquesta informació, davant la qual ell va aparentar poc interès, el senyor Bloom va adreçar una mirada abstreta per espai d’un o mig segon en direcció a una excavadora marina, que gaudia del famosíssim nom d’Eblana, 31 amarrada lateralment en el Moll de la Duana i molt possiblement reparada de feia poc, i després va comentar de forma evasiva:
—Diuen que tothom obté la seva pròpia ració de sort. I ara que ho dius, la seva cara m’era familiar. Però, deixant això de moment, quant vas compartir amb ell —va preguntar— si no sóc massa tafaner?
—Mitja corona—va respondre Stephen— Gosaria dir que ho necessitava per poder dormir en algun lloc.
—Necessitats— va ejacular el senyor Bloom, no professant la més mínima sorpresa per la informació— Puc donar força crèdit al que dius i puc garantir que ell invariablement ho faci. Cadascú d’acord amb les seves necessitats i cadascú d’acord amb els seus actes 32 . Però, parlant de tot en general —va afegir amb un somrís— on dormiràs tu? Caminant cap a Sandycove queda exclòs i, suposant que ho fessis, no hi arribaràs després del que ha passat a l’estació de Westland Row. Senzillament et fatigaries per no-res. No vull pas presumir de dictar-te res en absolut, però per què vas abandonar la casa del teu pare?
—Per buscar la desgràcia— fou la resposta de Stephen.
—En una ocasió ben recent m’he topat amb el teu respectable pare —va insistir diplomàticament el senyor Bloom—Avui mateix, de fet, o, per ser més exactes , ahir. On viu ell ara? Ho vaig saber en el curs de la conversa que ell mateix havia promogut.
—Crec que viu en algun lloc de Dublín —va contestar Stephen com si no li concernís— Per què?
—Un home dotat de talent —va dir el senyor Bloom del senyor Dedalus pare— en més aspectes que no pas un racounteur 33 nat, si mai n’hi ha hagut cap. Ell està molt orgullós de tu, amb tota legitimitat. Podries tornar-hi, potser — va gosar dir, pensant encara en l’escena no gens agradable de la terminal de Westland Row quan es va evidenciar del tot que els altres dos, és a dir Mulligan i aquell turista anglès amic seu, que al final van enganyar el seu tercer company, deixaven ben patenr que, com si fossin els amos d’aquella abarrotada estació , miraven d’abandonar Stephen aprofitant la confusió.
Tanmateix, no s’albirava cap resposta al suggeriment de Bloom, tal com estava l’imaginari mental de Stephen, massa enfeinat en la tasca de rememorar el cor de la seva família l’última vegada que la veure, amb la seva germana, Dilly, asseguda amb el cor ardent i els cabells penjant-li, en espera d’una fluixa potinga de cacau que s’estava fent en la tetera bruta de sutge per tal que ella i ell poguessin prendre-la amb aigua de farina d’avena, com si fos llet, després d’haver-se cruspit les arengades del divendres 34 de dues un penic, amb un ou per cap a Maggy, Boody i Katey, mentre el gat sota l’espremedor anava devorant un revoltim de closques d’ou i caps i espines de peix carbonitzat damunt d’un quadrat de paper marronós, tot segons el tercer dels preceptes generals de l’Església de dejuni i abstinència en els dies senyalats, essent com era la quarta témpora o, si no, dies de brases 35 o quelcom semblant.
—No,—va tornar a insistir el senyor Bloom— Personalment no dipositaria gaire confiança en aquell escandalós company teu, doctor Mulligan, que aporta l’element humorístic, com a guia, filòsof i amic, si jo fos de tu. Ell sap sempre de quin cantó du la mantega la seva torrada per bé que, amb tota probabilitat, mai no s’ha adonat què pot passar sense àpats regulars. És clar que tu no te’n vas adonar, com tampoc jo, però no m’estranyaria gens que algun pessic de tabac i d’un altre narcòtic hagués caigut en la teva beguda per alguna intenció ulterior.
Ell entenia, no obstant, pel que havia sentir a dir, que el doctor Mulligan era un home versàtil en moltes coses, però de cap manera limitat només a la medecina, un home que, arribava ràpidament al primer lloc en la seva línia i, si els informes no mentien, oferia bons indicis de dominar una pràctica florent en un futur no gaire distant com a metge d’alt rang i gaudir d’una bona retribució pels seus serveis i en addició al seu estatus el rescat d’aquell home que s’ofegava reanimant-lo amb respiració artificial i que van anomenar primers auxilis a Skerries (o Malahide potser?) era, ell estava obligat a admetre-ho, un acte més que valent que ell no podia lloar massa amunt, atès que, francament, no podia arribar a entendre quines raons mundanes podien haver-hi al rerefons d’allò si no és ell ho va fer amb absoluta maldat, o simple i pura gelosia.
—Si no és que això indica senzillament una sola cosa, que ell, com diuen, vol que ens hi trenquem el cap— es va atrevir a deixar anar.
La cautelosa mirada, entre sol·lícita, curiosa, i plena d’amistat, que va adreçar a l’expressió aleshores malhumorada de la fesomia de Stephen no va aportar cap raig de llum, cap en absolut, sobre el problema de si ell s’havia enganyat a si mateix de mala manera, a jutjar per les dues o tres observacions poc animades que havia fet, o bé, pel contrari, havia endevinat l’afer, i, per algunes raons o d’altres molt més conegudes a si mateix, permetia assumptes a més o menys... La reductora pobresa tenia certament aquell efecte i ell va conjecturar que, malgrat que posseïa grans capacitats educacionals, experimentava no poca dificultat en fer que els extrems es toquessin.
Adjacent a l’orinal públic per a homes, hi va percebre un cotxe venedor de gelats i al seu voltant un grup presumiblement d’italians enmig d’un encès altercat deixaven anar expressions volubles en la seva vivaç llengua d’una forma particularment animada, havent-hi algunes petites diferències entre els grups.
—Putana madonna, che ci dia i quatrinni! Ho regione? Culo rotto!
—Intendiamoci, Mezzo sovrano più...
—Dice lui, però.
—Farabutto! Mortacci sui! 36
—Ma ascolta! Cinque la testa più...
El senyor Bloom i Stephen van entrar al refugi del cotxer, una estructura de fusta sense pretensions, on, abans, ell rarament, si mai, hi havia estat; el primer que ho va trepitjar havia xiuxiuejat prèviament a l’últim unes quantes indicacions entorn del manteniment d’allò, segons deien havia estat l’un dia famós Escorxa la Cabra Fitzharris, l’invencible 37, tot i que ell no garantiria la realitat dels fets, on molt possiblement no hi havia ni un borrall de veritat. Pocs moments després els nostres dos noctàmbuls asseguts sans i estalvis en un discret racó, es veien només saludats per les mirades fixes d’una col·lecció decididament miscel·lània de vagabunds i extraviats i d’altres espècimens no descrits del gènere homo , ja allí dedicats a menjar i beure, diversificats per la conversa, per als quals ells semblaven constituir un objecte de marcada curiositat.
—Ara, a prendre una tassa de cafè —es va aventurar a suggerir el senyor Bloom per trencar el gel—se m’acut que hauríeu d’exhibir alguna cosa en forma de menjar sòlid, diguéssim, la descripció d’alguna llista.
Conseqüentment, el seu primer acte va ser, amb característica sang-froid, ordenar silenciosament aquests productes. Els hoi polloi 38 de cotxers o estibadors, o fossin el que fossin, després d’un examen superficial, van apartar els ulls , aparentment no satisfets, per bé que un individu bevedor de barba roja, amb unes clapes de cabells grisos, probablement un mariner, va continuar mirant-los durant un temps apreciable abans de transferir la seva absorta mirada al terra.
El senyor Bloom, valent-se del dret de lliure expressió, tot i tenir ell un justet i reverent coneixement de la llengua en disputa, per anar més segur, com si es tractés més aviat d’un dilema sobre el voglio 39, va remarcar al seu protégé en un audible to de veu, apropos de la batalla reial que, en el carrer, encara estava bramant amb fúria i rapidesa:
—Quina llengua més bonica. Vull dir per cantar. Per què no escrius la teva poesia en aquesta llengua? Bella Poetria! És tan melodiosa i plena. Belladonna voglio40
Stephen que es moria per fer un badall, si podia, patint com patia generalment d’una lassitud mortal, va respondre:
—Sí, per omplir l’orella d’un elefant femella. Aquells del carrer estan discutint de diners.
—De debò?— va contestar el senyor Bloom—És clar—va afegir pensatiu, amb la reflexió interna que hi havia més llengües per aprendre que les que eren absolutament necessàries, i que, en aquell cas, podria molt bé tractar-se només de l’atractiu meridional que l’envoltava.
L’encarregat del refugi, enmig d’aquest tête-à-tête, va servir damunt la taula una tassa que sobreeixia d’un poti-poti bullent escollit que duia l’etiqueta de cafè, acompanyat d’un més aviat antediluvià espècimen de brioix, o així ho semblava, després de la qual cosa es va retirar al seu mostrador. El senyor Bloom, amb el determini de dirigir-li una mirada directa més endavant per no semblar...per aquesta raó va encoratjar Stephen que ho fes amb els seus ulls mentre ell feia els honors empenyent subreptíciament més a prop seu la tassa del que temporalment se suposava que era cafè.
—Els sons són impostures —va dir Stephen després d’una breu pausa—Com els noms, Ciceró, Podmore, Napoleó, el senyor Goodbody, Jesús, el senyor Doyle, Shakespeare eren tan comuns 41 com els Muphies. Què hi ha en un nom? 42
—Sí, segur— va coincidir el senyor Bloom sense afectació—És clar que sí, El nostre nom també va ser canviat—va afegir, sucant l’anomenat brioix.
El mariner de la barba roja, que tenia posats els seus meteorològics ulls damunt dels nouvinguts, va abordar Stephen, a qui havia seleccionat amb una particular atenció, preguntant-li sense embuts:
—I què podria ser el teu nom?
En una fracció de temps el senyor Bloom va tocar la bota del seu company, però Stephen, sense fer cas aparentment d’aquella afectuosa pressió, va contestar de forma inesperada:
—Dedalus.
El mariner se’l va quedar mirant profundament amb el seus ulls somnolents i ple de bosses, més aviat tancats per l'ús excessiu de beguda, preferentment una bona ginebre holandesa amb aigua.
—Coneixes Simon Dedalus? —va preguntar al cap d’una estona.
—N’he sentit a parlar —va dir Stephen
El senyor Bloom de moment estava confós, amb l’evidència que els altres també espiaven.
—És irlandès — va afirmar el mariner amb decisió, mirant encara de la mateixa manera i fent que sí amb el cap— Irlandès del tot.
—Del tot massa irlandès —va afegir Stephen.
Pel que fa al senyor Bloom, tot allò no tenia ni cap ni peus i no deixava de preguntar-se quina possible connexió hi havia quan el mariner, de forma espontània, es va adreçar als altres ocupants del refugi amb aquesta observació:
—Jo l’he vist disparar dos ous fora de dues ampolles a cinquanta iardes per sobre la seva espatlla. Amb la mà esquerre encertant el tret.
Per bé que lleugerament destorbat per un caqueig ocasional i els gestos també desmanyotats, encara va insistir d’explicar-se millor.
—L’ampolla, diguéssim, allí afora. A cinquanta iardes de distància, si fa no fa. Els ous damunt les ampolles. Es fot l’escopeta damunt l’espatlla. Apunta.
Va donar mitja volta amb l’ull dret completament tancat, després es va cargolar cap amunt un xic de costat, per apuntar en la foscor de la nit amb una ganyota al rostre.
—Pum —va cridar llavors una sola vegada.
Tota l’audiència esperava, anticipant una detonació addicional, atès que encara hi havia un altre ou.
—Pum— va cridar ell dues vegades.
Amb els ous evidentment abatuts, va assentir amb el cap fent l’ullet, i afegint amb to sanguinari:
—Buffalo Bill dispara a matar
Mai no va errar, ni mai no errarà.
Es va fer el silenci fin que el senyor Bloom, amb la intenció de ser amable, es va limitar a preguntar-li si es tractava d’una competició de punteria com la Bisley 43.
—Perdoni—va dir el mariner.
—Fa temps d’això ? — va prosseguir el senyor Bloom sense immutar-se ni un pèl.
—Per què? —va replicar el mariner, relaxant-se fins a cert punt sota la màgica influència del diamant que talla diamant— deu ser cosa de fa uns deu anys. Ell recorria l’ample món amb el Circ Reial d’Hengler 44. Li vaig veure fer això a Estocolm.
—Curiosa coincidència — va dir el senyor Bloom discretament a Stephen.
—El meu nom és Murphy— va continuar el mariner, W.B. Murphy, de Carrigaloe. Sabeu on és?
—El Port de Queenstown —va contestar Stephen.
—Exacte —va fer el mariner —Fort Camden i Fort Carlisle. D’allí és d’on procedeixo. Hi tinc la meva doneta que m’està esperant, ja ho sé. Per Anglaterra, pàtria i bellesa 45. Ella és la meva dona autèntica que ja fa set anys que no he vist, navegant pels mars.
El senyor Bloom podia fàcilment imaginar-se la tornada amb aquesta escena — el retorn a casa del mariner, al seu cau de pastura, després d’haver estafat Davy Jones 46 — una nit plujosa de lluna nova, havent travessat el món per una dona. Força relats hi havia sobre aquest tòpic particular d’Alícia Ben Bolt, Enoch Arden i Rip van Winkle, i qui no recorda, de la gent d’aquí, Caoc O’Leary, la peça declamatòria favorita, per cert, del pobre John Casey , poesia pura dins del seu propi gènere menor? No mai sobre el retorn de la dona fugada que retorna a casa, en canvi molta devoció envers l’absenta: La cara enganxada a la finestra! 47. Jutgeu l’astorament d’ell quan va trencar finalment la cinta de la meta i la terrible veritat va despuntar damunt d’ell amb la seva mitja taronja nàufraga de carícies. Poc m’esperaves tu però jo he vingut a quedar-me i començar de bell nou. Allí seu ella, una vídua de temporada, a vora la llar de foc de si mateixa. Em creus mort, gronxat en el bressol de les profunditats 48 . I allí hi seu l’avorrit Oncle Tomkin, com podria ser el cas del taverner de la Corona i l’Àncora 49, en mànigues de camisa, menjant un filet de llom amb cebes. Cap cadira per al pare. Buu! El vent! Amb un gran ro, un calent ro! I el meu tandy galopant ple de llàgimes Oh! 50. Somriu i suporta-ho. Queda de tu, amb molt d’amor, el teu marit del cor trencat, W.B.Murphy.
El mariner, que difícilment semblava un resident de Dublín, es va adreçar a un dels cotxers amb aquesta pregunta:
— No sembla pas que tinguis res per mastegar que et sobri, oi?
El cotxer al.ludit, tal com semblava, no en tenia, però l’encarregat va treure un dau de tabac de la seva bona jaqueta penjant d’una agulla i l’objecte del desig va anar passant de mà en mà.
—Gràcies —va dir el mariner.
Va dipositar el preuat article dins la seva boca i, mastega que mastegaràs, va prosseguir el seu discurs amb algunes petites entrebancades bucals:
—Hem arribat aquest matí a les onze, amb el Roseveau de tres pals 51 portant maons de Bridgwater. Vaig embarcar per arribar a l’altre costat de la illa. Aquesta tarda m’han pagat. Aquí tinc la meva llicència, veieu? W.B. Murphy, A.B.S. 52
Per confirmar-ho, va extraure d’una butxaca interna i va allargar als seus veïns un document plegat que no semblava gaire polit.
—Deus haver vist una bona part de món —va observar l’encarregat , recolzat al mostrador.
—Per això, —va contestar el mariner, després de reflexionar-hi— he circumnavegat una mica des que vaig apuntar-m’hi per primer cop. Vaig ser al Mar Roig. Vaig ser a la Xina, a Nord-Amèrica i a Sud-Amèrica. He vist una colla d’icebergs plens de grunyidors. He estat a Estocolm i al Mar Negre, als Dardanels, a les ordres del capità Dalton i els homes més animals que mai hagin trepitjat un vaixell. He vist Rússia. Gospodi pomilooy 53 així preguen els russos.
—No diguis que no has vist coses curioses— va intervenir un cotxer.
—Per això, — va dir el mariner, movent dins la boca la goma a mig mastegar—també he vist coses curioses. He vist un cocodril mossegar la cadena d’una àncora tal com jo estic mastegant la goma.
Es va treure de la boca el polpós tabac mastegat i, entaforant-lo entremig de les dents, va mossegar ferotgement.
— Khaan! Així mateix. I he vist caníbals al Perú que mengen cadàvers i fetges de cavalls. Són aquí; un amic meu m’ho va enviar.
Va furgar una postal dins la seva butxaca, que semblava com una mena de magatzem, i la va empènyer cap a la taula. Portava un títol que deia: Choza de Indios, Beni, Bolivia.
Tothom va parar atenció a l’escena exhibida, un grup de dones salvatges amb tapalls a ratlles, ajupides, parpellejant, amb les celles arrufades, dormint, enmig d’un eixam d’infants (deuria haver-n’hi un nombre considerable) al defora d’unes primitives xaboles de vímet.—
—Masteguen coca tot el sant dia— va afegir l’enquitranat comunicador.—Els seus estómacs són com ratlladors de pa. Es tallen les metes quan no poden parir més fills. Les veiéssiu completament nues menjant-se el fetge cru d’un cavall.
La seva postal va resultar un centre d’atracció per a ses novelles senyories durant uns quants minuts, si no més.
— Sabeu com mantenir-les a distància? —va preguntar amb to amable.
Com que ningú no es presentava voluntari per una resposta, ell va fer l’ullet tot dient:
—Amb un mirall. Això les esparvera. Un mirall.
El senyor Bloom, sense evidenciar sorpresa ni fer-ne ostentació, va capgirar la postal per examinar atentament l’adreça i el mata-segells parcialment esborrats. S’hi podia llegir el següent: Tarjeta Postal. Señor A. Boudin 54 , Galeria Benche, Santiago, Chile. Evidentment, no hi havia cap missatge, cosa de la qual ell en va prendre particular nota. Tot i no ser un creient implícit de l’horripilant història narrada (o de la translació vers l’assumpte partint del franctirador d’ous, malgrat Guillem Tell 55 i l’incident del Lazarillo-Don Cesar de Bazan descrit en l’òpera Maritana 56 on la bala passa a través del barret del personatge), havent detectat una discrepància entre el nom d’ell (assumint que ell era la persona que es representava a si mateixa i no havia salpat sota banderes falses després d’alterar el rumb marcat per la brúixola secretament en algun lloc) i el fictici destinatari de la missiva que li havien alimentat algunes sospites de la bona fides del nostre amic, tanmateix això li havia dut a la memòria la seva intenció llargament somiada de dur a terme algun dia, fos dimecres o dissabte, de viatjar a Londres per via marítima; no cal dir que ell no havia viatjat mai de forma extensiva cap a grans distàncies però duia dintre seu l’esperit d’aventurer nat, per bé que per una mala passada del destí no havia passat mai de mariner d’aigua dolça, llevat que parlis de la seva anada a Holyhead, el viatge més llarg que havia fet. 57 Martin Cunninghan li deia tot sovint que li agenciaria un passaport per mitjà d’Egan, 58 però per algun obstacle diabòlic, o d’altres que sempre sortien de forma imprevista en l’entramat, el resultat era la fallida del pla. Però inclús suposant que això requerís alguna finança, si la bossa ho permetia la despesa no era tan cara, a tot allargar unes quantes guinees si consideràvem que el passatge a Mullingar, a on ell calculava anar, era de cinc amb sis anar i tornar. L’excursió seria beneficiosa per a la salut si tenim en compte el vigoritzant ozó, i altament agradable en tos els sentits, especialment per algú que tenia el fetge fora de servei, contemplant els diferents indrets al llarg de la ruta Plymouth, Falmouth, Southampton etc., culminant en una instructiva visita panoràmica per la gran metròpoli, mirall de la nostra moderna Babilònia, on sens dubte ell hi veuria les millores fetes a la Torre 59, l’Abadia, l'opulència del carreró del Parc, per posar-se al corrent. Una altra cosa que el colpia era com, sense cap mala intenció, podria ell donar un tomb pels voltants del lloc per veure quins preparatius hi havien per a un concert de música d’estiu que anés de bracet amb els ressorts més prominents del plaer, Margate amb els banys mixtes i balneari amb hidroteràpia de primera classe, Eastbourne, Scarborough, Margate etc., la bonica Bournemouth, les Illes del Canal i racons elegants similars, que podrien demostrar ser altament lucratius. No, naturalment, amb una companyia furtiva o dames locals de l’ofici, tipus Senyora C.P.M’Coy —deixa’m la teva maleta i t’enviaré el bitllet per correu. No, coses de primera categoria, un elenc de totes les actrius irlandeses, la companyia d’alta òpera Tweedy-Flower amb el seu propi consorci legal com a primera actriu, a tall de resposta vigorosa als Elster Gimes i Moody-Manners 60 , cosa perfectament senzilla i ell era totalment optimista de l’èxit, sempre que la provisió de primeres planes als diaris locals pogués dur-se a terme amb un bocí d’exageració que pogués estirar els cables indispensables i així combinar el negoci amb el plaer. Però qui? Aquest era el problema.
També, sense ser estar-ne del tot segur en realitat, li semblava que s’hauria d’obrir un gran camp en la línia de noves rutes per mantenir el ritme amb els temps apropos de la ruta Fishguard-Rosslare 61 que, segons es discutia, tornava a estar sobre el paper en els departaments de circumlocució 62 amb la quantitat acostumada de formalitats del dic i no dic, decadent i xapat a l’antiga i generalment ple d’estupideses. Una gran oportunitat, certament, per l’empenta i l’empresa de fer front a les necessitats de viatjar del públic en general, l’home pro-mig, és a dir, Brown, Robinson i Cia.
Era cosa lamentable i a simple vista també absurda, i no poca culpa en tenia la nostra presumptuosa societat, que a l’home del carrer, quan l’organisme realment necessitava enfortir-se, per qüestió d’un parell de miserables lliures, li estigués vedat veure més del món on es vivia i no restar sempre dins la gàbia des que el meu xapat a l’antiga em va prendre per muller. Al cap i a la fi, què dimonis! , ells havien passat així els seus onze mesos i escaig de monotonia i mereixien un canvi radical de venue, a elecció, després de la pesantor de la vida de la ciutat a l’estiu, quan la Dama Natura s’empolaina amb la bellesa més espectacular, cosa que comporta res menys que un nou arrendament de vida. Per als qui feien vacances a la illa materna hi havien oportunitats igualment excel·lents, deliciosos racons selvàtics per a poder-se rejovenir, que oferien una plètora d’atraccions i a la vegada un tònic vigoritzant per a l’organisme dins i pels voltants de Dublín amb els seus racons pintorescs, fins i tot, Poulaphouca 63, on hi portava un tramvia de vapor però també lluny de l’esbojarrada multitud 64 ,a Wicklow, qualificat amb raó com el jardí d’Irlanda, un veïnatge ideal per a vells conductors de carruatges, mentre no desaparegués, i també als altiplans de Donegal, on, si no menteixen els informes, el coup d’oeil 65 excedia d’extensió, per bé que la dita localitat no era fàcilment accessible, i per tant el flux de visitants encara no era allò que es podria considerar senyal dels beneficis que se’n derivarien, mentre que Howth, amb els seus vincles històrics i d’altra mena, Silken Thomas 66 , Grace O’Malley 67, Jordi IV 68, amb rododendres a varis centenars de peus de peus sobre el nivell de mar era el cau favorit amb homes de tota mena i condicions, especialment per la primavera quan la fantasia dels home joves69, per bé que ostentava la seva pròpia tarifa de morts per caigudes daltabaix dels penya-segats per decisió pròpia o per accident, normalment, per cert, amb la cama esquerre per davant 70, havent recorregut només uns tres quarts d’hora corrent des de la columna de Nelson. Perquè, naturalment, fins a aquella època el viatge turístic era encara a les beceroles, per dir-ho així, i l’allotjament tenia molt a desitjar. Hauria estat interessant d’esbrinar, em semblava a mi, per un motiu de curiositat pura i simple, si era el tràfic el que creava la ruta o viceversa, o bé hi intervenien tots dos junts. Ell va tornar a col·locar la postal del dret i la va passar a Stephen.
—Una vegada vaig veure un xinès —va continuar l’intrèpid narrador — que duia unes píndoles petites com grans de pols, les va ficar a l’aigua i es van obrir, i cada píndola era una cosa diferent. Una era un vaixell, una altra una casa, una altra una flor. Cuineu rates en la vostra sopa —va afegir com llepant-se els dits— els xinesos ho fan.
En notar una possible expressió de dubte a les cares d’ells, el corre-mons va continuar amb les seves aventures .
—I a Trieste vaig veure com un italià matava un home, clavant-li un ganivet a l’esquena. Un ganivet com aquest.
Mentre parlava es va treure una navalla plegable d’aspecte molt perillós, fent joc amb el seu tarannà, i la va mostrar en posició d’atac.
—En una casa de putes es parlava d’una batussa entre dos contrabandistes. El paio amagat darrera un porta, se li posa al darrere, així. Prepara’t a trobar-te amb el teu Déu 71, li diu. I txac! , li clava a l’esquena fins a l’empunyadura.
Amb la mirada enterbolida guaitava entorn seu, com desafiant ulteriors preguntes d’ells no fos cas que per casualitat les volguessin fer.
— És un bon tros d’acer— va repetir, examinant el seu formidable stiletto.
Després d’aquell temible dénouement 72 suficient per atemorir el més valent, va plegar la navalla i va retornar l’arma en qüestió a la seva cambra dels horrors, altrament dit, butxaca.
—Aquella gent són molt hàbils amb l’acer fred— va dir algú , evidentment des de la foscor més absoluta en benefici de tots— Per això se suposava que els assassinats del Parc, de la colla del Invencibles, van ser obra d’estrangers a compte d’ells utilitzant ganivets. 73
Davant d’aquesta observació, inspirada òbviament en el principi de on la ignorància és felicitat74, el senyor Bloom i Stephen, cadascú a la seva manera particular, van intercanviar, de forma instintiva, significatives mirades, encara que dins del silenci religiós de la varietat de l’estrictament entre nous, envers allà on Escorxa-la Cabra, alies l’encarregat, estava abocant dolls de liquid procedents de la seva caldera.. La seva cara inescrutable, realment una autèntica obra d’art, un estudi perfecte en si mateix, captaire de descripció, transmetia la impressió que no entenia ni un borrall del que estava passant. Això sí, molt divertit.
A tot això va seguir una pausa una mica llarga. Un home llegia a tomballons un diari vespertí ple de taques de cafè; un altre, la postal dels nadius de la choza de; un altre, la llicència del mariner. El senyor Bloom, en tot allò que el concernia personalment, es limitava a meditar en mode pensatiu. Recordava de forma vívida els esdeveniments que havien tingut lloc el dia abans, alguns dels anys previs, en els dies problemàtics del país quan això va ser considerat pel món civilitzat com una tempesta, en sentit figurat, a començaments dels vuitanta, vuitanta-u per ser més precís, quan ell tot just n’acabava de complir quinze.
—Sí, mestre— va esclatar el mariner— Torna’ns els diaris.
Un cop la demanda satisfeta, els va estripar tots amb un parell de batzegades.
—Heu vist el penyal de Gibraltar? —va preguntar el senyor Bloom.
El mariner, tot mastegant, va fer una ganyota, que tant podia dir sí com no.
—Ah, també hi heu arribat —va dir el senyor Bloom— la punta d’Europa— pensant que ell havia dit que sí, amb l’esperança que aquell bucaner possiblement en guardava algun record, però l’altre li fa fallar, limitant-se a vomitar damunt les serradures i negar amb el cap amb una mena de mandrós menyspreu.
—Quin any deuria ser aproximadament?— va interpolar el senyor Bloom— Podeu recordar les barques?
El nostre soi-disant mariner es va posar a mastegar amb força una estona, àvidament, abans de contestar.
—Estic cansat de tot això, de roques del mar—va dir —i de les barques i vaixells. I de menjar salat tot el temps.
Es va aturar, cansat pel que semblava. El seu interlocutor, veient que no era gens probable obtenir gaire canvi d’aquell vell i astut client, va optar per posar-se a meditar sobre les enormes dimensions de l’aigua que envoltava el globus terraqüi. N’hi prou prou de dir que, com revelava una simple mirada al mapa, en cobria plenament les tres quartes parts, i que, literalment parlant, feia real allò que se’n deia governar les ones 75. En més d’una ocasió —una dotzena com a mínim—prop de la illa de North Bull al costat de Dollymount ell hi havia observat un vell mariner jubilat, evidentment abandonat, que seia habitualment sobre la paret propera a un mar no precisament fragant, contemplant-lo amb la mirada perduda, tal com el mar a ell, somiant en boscs frescs i pastures noves, talment com algú ha cantat en algun lloc. 76 I per què el deixava meravellat allò? Possiblement perquè ell havia intentat de trobar-ne el secret per si mateix, debatent-se amunt i avall per les antípodes i tota aquella mena de coses i per sobre i per sota—bé no exactament per sota— temptant l’atzar. En qualsevol cas, sense entrar en les minutiae del tema, era un fet eloqüent que el mar era allí en tota la seva glòria i, en l’ordre natural de les coses, algú o d’altre havia de salpar-hi i travessar-lo volant i confiant en la providència, ni que fos per anar a demostrar com la gent acostuma a carregar aquella mena de culpa damunt del seu veí com la idea de l’infern, la loteria i l’assegurança, coses que transitaven sobre el mateix i idèntic carril i per la mateixa raó , si n’hi havia cap més, que el Diumenge de la Vida Marítima era una institució molt lloable 77 a qui la majoria del públic, visquessin on visquessin, a terra ferma o a la vora del mar, fos quin fos el cas, havent-los dut a casa d’aquella manera, haurien de fer extensiva la seva gratitud també als mestres portuaris i al servei de guardacostes que havien de tripular les eixàrcies i empènyer-les fora i lluny enmig dels elements, fos quina fos l’estació, quan el deure clamava Irlanda espera que cada home etc., i de vegades passant un estona terrible en ple hivern per no perdre de vista els fars irlandesos, Kish i els altres, amb la possibilitat de naufragar qualsevol moment, pels voltants d’allà on ell, una vegada amb la seva filla, havia experimentat un oratge remarcablement encrespat, per no dir tempestuós.
—Hi havia un company que salpava amb mi a bord del Bucaner — va prosseguir el vell llop de mar, ell mateix un bucaner— Va anar a terra ferma i va agafar una feina còmoda d’ajudant de cambra de sis lliures al mes. D’ell són els pantalons que porto posats i em va donar un impermeable i aquella navalla. M’agrada això d’afaitar-me amb navalla. Odio anar rondant d’un lloc a l’altre. Ara hi ha el meu fill, Danny, qui surt mar endins quan la seva mare l’havia encabit en una llenceria de Cork d’on en podia treure diner fàcil.
—Quina edat té?—va preguntar un oïdor que, per cert, vist de cantó, tenia una semblança llunyana amb Henry Campbell, el funcionari de l’Ajuntament, lluny de les pesades preocupacions de l’oficina, brut com una guilla, és clar, amb un sòrdid posat i una sospitosa coloració en el seu apèndix nassal.
—Per què ?—va respondre el mariner amb una expressió lenta i perplexa— El meu fill Danny? Deu tenir uns divuit anys ara, calculo, vaja!
L’eskiverià 78 progenitor es va estripar tot seguit la seva camisa grisa o bruta tant se val amb les dues mans i es va gratar el pit on s’hi podia veure una imatge tatuada en tinta xinesa blava, que intentava representar una àncora.
—Hi havien polls en aquella llitera de Bridgwater —va observar— i tant, collons! Demà o demà passat m’hauré de netejar. Ja em vaig queixar a aquells bordegassos negres. No els puc veure, aquells maricons. Et xuclen la sang en sec, de debò.
Veient que tots li miraven el pit, ell de forma complaent es va obrir més la camisa perquè, al capdamunt del símbol tradicional de l’esperança i el repòs del mariner, tinguessin una bona visió de la xifra 16 79 i de la cara lateral d’un home jove que semblava més aviat arrufar les celles.
—Un tatuatge— va explicar l’exhibidor. Me’l van gravar quan jo jeia plàcidament a l’altura d’Odessa al Mar Negre a les ordres del Capità Dalton. Va ser un company anomenat Antonio. És la seva pròpia cara, un grec.
—Et va fer molt de mal quan t’ho feien? —va preguntar un al mariner.
Aquell digne personatge, però, estava del tot disposat a esbrinar sobre els aspectes de la manera com a ell... L’haurien espremut o...
— Mira aquí, —va dir ell, ensenyant Antonio— Aquí el tens amb cara d’insultar l’oficial. I ara aquí tens el mateix paio —va afegir mentre estirava la pell amb els dits, evidentment amb un truc especial— el tens rient d’algun acudit.
I, efectivament, la cara lívida del jove anomenat Antonio semblava forçat a somriure. Aquest curiós efecte va suscitar una admiració sense reserves per part de tothom, inclòs Escorxa-la-Cabra 80 que aquest cop es va desinhibir.
—Sí, sí —va sospirar el mariner, mirant-se el seu pit masculí. Ell també se’n va anar. Se’l van menjar els taurons, després. Sí, sí.
Va deixar anar la pell, i així el perfil va recuperar l’expressió anterior.
—Bona feina— va dir l’estibador número u.
—I el número, per què hi és? —va preguntar el trinxeraire número dos.
—Devorat viu? —un tercer va preguntar al mariner.
—Sí, sí —va tornar a sospirar el darrer personatge, aquesta vegada més alegre, amb una llei de mig somriure—però només una breu durada. Quant a la pregunta sobre el número: ell era grec.
Després, amb un humor més aviat d’ocell de la forca, considerant el final de la seva al·legació, va afegir:
—Tan dolent com el vell Antonio,
Que em va deixar tot sol.81
La cara d’una vagabunda, vidriosa, demacrada i coberta per un barret de palla negre, mirava de reüll la porta de l’aixopluc, explorant de forma palpable la possibilitat d’aportar més trullada al seu molí. El senyor Bloom, sabent amb prou feines quin partit prendre-hi, de moment es va allunyar, atordit però tranquil de portes enfora, i agafant de la taula la fulla rosada de l’última edició de l'òrgan del carrer Abbey 82 que el cotxer, si és que havia estat ell, havia deixat de banda; la va agafar i es va mirar el color rosat del paper, però per què rosat? La raó per fer-ho era que,al llindar de la porta, hi havia reconegut de seguida la mateixa cara que ell havia besllumat de forma efímera al Moll de l’Ormond aquella mateixa tarda, la femella parcialment idiotitzada, és a dir, del carreró, que sabia que la dama del vestit marró està amb vostè (La senyora B.) i va pidolar l’oportunitat de fer-li la bogada a ell 83. I també per què la bogada, que semblava una cosa més imprecisa que res?
La bogada de vostè. Tanmateix, la franquesa l’empenyia a admetre que ell havia rentat la roba interior bruta de la seva dona al carrer Holles i les dones ho farien i també ho feien amb roba masculina similar que duien les inicials marcades en tinta de Brewley i Draper 84 (és a dir, les mateixes de la roba d’ella) , si és que elles realment estimaven al seu respectiu. Estima’m, estima’m camisa bruta meva. 85. No obstant, justament en aquella ocasió, al costat dels ganxos d’estendre, ell havia desitjat el quarto de la femella més que no pas la seva companyia, així que va quedar alleujat de debò quan l’encarregat li va fer, a ella, un senyal groller perquè toqués el dos. De reüll pel damunt del Evening Telegraph, ell es va limitar a donar una mirada efímera a la cara d’ella als voltants del cantó de la porta i a la mena de ganyota vidriosa i demencial que volia dir que ella no hi era del tot, per l’evident diversió amb què contemplava el grup de tafaners que envoltaven el tòrax nàutic de Skipper Murphy, per després esfumar-se del tot.
— La puta miserable— va dir l’encarregat.
— Això em fa mal— va dir de forma confidencial el senyor Bloom a Stephen —parlo des del punt de vista mèdic, que una dissortada criatura com ella procedent de l’hospital Lock 86, empestada de malaltia, pugui ser prou descarada per oferir-se o que qualsevol home que estigui sobri, si valora el més mínim la seva salut...Desgraciada criatura! És clar, ja suposo que algun home deu ser últimament responsable de la condició d’ella. Encara que tant se val quina sigui la causa de...
Stephen que no s’havia adonat de la presència d’ella, es va encongir d’espatlles, limitant-se a observar:
—En aquest país la gent ven molt més del que ella mai hagi tingut i fa un negoci atronador. Temeu aquells qui venen el cos però no tenen poder per comprar l’ànima.87 Ella és una pèssima negociant: compra car i ven barat.
L’home de més edat del grup, sense arribar en absolut al nivell d’un vella fadrina o una beata, va dir que no hi havia res més proper a un clamorós escàndol al qual s’hauria de posar-se fi instanter, dir que dones d’aquella estampa (totalment al marge de qualsevol aprensió sobre el tema), un mal necessari, no tenien llicència ni inspecció mèdica a càrrec de les autoritats pertinents, cosa que ell podia afirmar de forma fefaent ell, que com a paterfamilias, n’havia estat un lleial defensor des del primer moment. Qui mai s’embarqués en una política d’aquella mena, va dir, i ventilés l’assumpte del tot, conferiria una benedicció duradora a tothom que hi estigués concernit.
—Tu, com a bon catòlic —va observar ell 88 —parlant de cos i ànima, creus en l’ànima. O potser et refereixes a la intel·ligència, al poder del cervell com a tal, com a forma distinta de qualsevol objecte extern, com la taula, o aquella copa, diguéssim? Jo crec en aquell jo-mateix perquè ha estat explicat per homes competents, com a convolucions de la matèria gris. Altrament no hauríem tingut mai invents com els raigs X, per exemple. No trobes?
Arraconat d’aquella manera, Stephen havia de fer un esforç sobrehumà de memòria per mirar de concentrar-se i recordar abans el que podia dir:
—Ells em diuen d’acord amb la millor autoritat, que és una substància simple i, per tant, incorruptible. Seria immortal, entenc, però davant la possibilitat de ser anihilada per la seva Primera Causa, la Qual, per tot el que he pogut sentir a dir, és completament capaç d’afegir-la al nombre dels Seus altres trucs pràctics, corruptio per se i corruptio per accidens, ambdós exclosos per etiqueta de la cort. 89.
El senyor Bloom va mostrar total aquiescència en l’aspecte general de la tesi i, tot i que la finesa mística que l’envoltava restava un pèl fora de la profunditat sublunar d’ell, encara el va empènyer a interposar una objecció a la testa del simple, replicant tot seguit:
—Simple? Jo no crec que sigui la paraula adequada. És clar que t’atorgo, et concedeixo un punt, que tu truques a través d’una ànima simple una sola vegada en una lluna blava. Però, allà on estic ansiós d’arribar-hi és a una cosa, per exemple a l’invent que Röntgen va fer d’aquells raigs, o el telescopi com Edison...mmm crec que va ser abans....vull dir que va ser Galileu. El mateix s’aplica a les lleis, per exemple, de la ja llunyana recerca d’un fenomen natural com l'electricitat, però ja són figues d’un altre paner dir que tu creus en l’existència d’un Déu sobrenatural.
—Oh, això — va protestar Stephen,— ha estat provat de forma conclusiva per diversos dels passatges més coneguts de la Sagrada Escriptura, a banda de l’evidència circumstancial.
En aquest punt espinós, però, els punts de vista de la parella, pols tan separats com eren, tant per l’escolaritat com per totes les altres coses, i amb la marcada diferència de les edats respectives, van col·lisionar.
—Ho ha estat, de provat?— va objectar el més experimentat de tots dos, remetent-se a l’afirmació original de l’altre.—No n’estic tan segur, d’això. Depèn de l’opinió de cadascú i, sense derivar cap al cantó sectari de l’argument, et demano diferir amb tu in toto sobre aquest punt. La meva creença és, si t’haig de dir la càndida veritat, que aquells fragments van ser autèntiques falsificacions introduïdes, cosa més que probable, per monjos, o és una versió més de la gran pregunta del nostre poeta nacional 90 , qui precisament les va formular, com Hamlet i Bacon, com tu que coneixes el teu Shakespeare infinitament millor que jo, naturalment, no cal que t’ho expliqui. Per cert, no et pots beure aquest cafè? Deixa’m remenar-lo i agafar un bocí d’aquell brioix, que sembla un dels maons del patró disfressat. I és que ningú no pot donar allò que no té. Prova’n un xic.
—No podria —Stephen intentava sortir-se’n, amb els seus òrgans mentals refusant d’anar més enllà.
Com que dedicar-se a una crítica insistent no duia mai a bon port, el senyor Bloom va fer bé de remenar, o intentar-ho, el sucre espessit del fons de la tassa i recordar amb certa acrimònia la feina antialcohòlica (i lucrativa) del Coffee Palace. De ben segur que l’objecte era ben legítim i, més enllà del sí o el no, feia un món més bo. Aixoplucs com aquells estaven en la línia d’abstèmia per a noctàmbuls, concerts, vespres teatrals, i conferències útils (d’accés lliure) a càrrec d’homes qualificats per a peticions més senzilles. D’altra banda, guardava un record clar i dolorós del que pagaven a la seva dona, Madam Marion Tweedy, que un cop hi havia estat predominantment associada, amb una remuneració més que modesta per tocar el piano. Ell estava fortament inclinat a creure que la idea era fer el bé i treure’n un profit, no havent-hi allí cap mena de discussió verbal. Verí de sulfat de coure, SO4 91 o quelcom semblant, en alguns pèsols secs, recordava haver llegit en una adrogueria barata de ves a saber on, ell no podia recordar quan ni on. En qualsevol cas, la inspecció, la inspecció mèdica de tots els comestibles, li semblava a ell més necessària que mai, cosa possiblement deguda a la fama del Vi-Coco del doctor Tibble per causa dels anàlisis mèdics implicats.
—Fes-ne un glop ara —va gosar dir, després d’haver remenat el cafè.
Com que l’altre insistia en que el tastés a qualsevol preu, Stephen va aixecar el gruixut tassó de la mullena de sota per la nansa —donant-li un copet un cop enlaire— i va prendre un glop de l’ofensiu beuratge.
—De fet, encara és un aliment sòlid — va instar amb el seu bon humor— sóc un fanàtic del menjar sòlid— i la seva sola i única raó no era en absolut la d’un gourmet sinó que els àpats regulars eren el sine qua non per a qualsevol mena de treball ben fet, fos mental o manual —Tu hauries de menjar més vianda sòlida; et sentiries un home diferent.
—De líquids, en puc prendre—va dir Stephen—Però fes-me el favor de treure aquell ganivet d’allà. No li puc mirar la punta sense recordar-me de la història dels romans.
El senyor Bloom fa fer prest allò suggerit i va foragitar l’article incriminat, un ganivet ordinari despuntat i amb el mànec de banya sense res de particularment romà o antic als ulls d’un profà, observant que la punta n’era la part menys conspícua.
—Les històries del nostre amic comú 92 són com ell mateix—va observar el senyor Bloom , apropos dels ganivets, al seu confidente sotto voce— Tu creus que són verídiques? Podria donar voltes i més voltes durant hores i hores tota la nit amb aquests relats i mentir com les botes velles. Mira’l.
Però, tot i que tenia els ulls plens de son i d’aire del mar, la seva vida era plena d’una multitud de coses i coincidència d’una naturalesa terrible i restava força dins dels límits de la possibilitat que tot no es tractés d’una pura fabricació, per bé que a primer cop d’ull no hi havia gaire probabilitat inherent als apòcrifs que es va treure del pit que fossin evangeli estrictament canònic.
Ell havia estat, mentre tant, fent inventari de l’individu del seu davant i sherlockholmitzant-lo 93 del tot, des del primer moment que li va clavar els ulls al damunt . Tot i ser un home ben conservat de no poc aguant, amb una lleugera propensió a l’alopècia, hi havia alguna cosa espúria en el tall del seu braç que suggeria una sortida de la presó i no calia un excés d’imaginació per associar aquella mena d'espècimen d’aparença rara a la fraternitat de l’estopa i la sínia 94 Ho podria haver fet inclús per al seu home, suposant que es tractés dels seu propi cas que va explicar, com la gent sovint feia respecte d’altres, és a dir, que ell es va matar a si mateix i havia fet servir els seus quatre o cinc anys de bon veure sentenciat a la presó per no dir res del personatge Antonio (sense cap relació amb el personatge teatral de nom idèntic que va brollar de la ploma del nostre poeta nacional95 ) que va expiar els seus crims de la forma melodramàtica descrita més amunt. D’una altra banda, ell podria haver estat fent només el fatxenda, una feblesa perdonable, perquè la trobada amb tanoques inequívocament ingenus, residents a Dublín, com aquells cotxers que esperaven notícies de l’estranger, temptaria qualsevol mariner ancià que salpava els mars oceans a inventar-se la faula de la goleta Hesperus i etcètera.96. I quan tot fos dat i beneït, les mentides que un paio deia sobre si mateix és probable que no fossin tan bones com les mentides a l’engròs que els altres li atribuïen.
—Tingues en compte que no estic dient que tot sigui una pura invenció— va prosseguir— En ocasions, per no dir sovint, jo mateix em topo amb escenes anàlogues. Monstres, però, es tracta més aviat d’un crit llunyà que alguna vegada sents pel camí. Marcel·la, la reina nana. En aquelles figures de cera del carrer d’Enric jo mateix hi vaig veure asteques, com els anomenen, sancallosos que seien; no podien redreçar les cames si els pagaves perquè els músculs d’aquí, veus? —va prosseguir, fent al seu company una breu descripció amb el gest— els tendons, o com vulguis dir-los, del darrere del genoll dret, els tenien absolutament paralitzats per haver estat asseguts durant tant de temps d’aquella manera tan forçada, per ser adorats com déus97 . Un altre exemple de les ànimes simples.
Tanmateix, retornant a l’amic Simbad i les seves horripilants aventures 98 ( que li recordava una mica Luswig, alies Ledwige 99, quan omplia els rètols del Gaiety Theatre, mentre Michael Gunn es dedicava a la direcció de L’Holandès Errant, un èxit espaterrant, i la seva cohort d’admiradors arribaven en gran nombre, cadascun d’ells simplement per oir-lo a ell tot i que vaixells de qualsevol mena, fantasmes o no, damunt l’escena acostumaven a caure una mica plans, com també passava amb els trens), ell admetia que no hi havia res d’incompatible amb allò. Pel contrari, aquell toc del punyal a l’esquena els esqueia molt als italianos , tot i que, per ser sincer, a ell no li dolia pas d’admetre que aquells gelaters i fregidors de peix, per no esmentar la varietat de patates xip i així successivament, en aquella petita Itàlia prop del districte de Coombe, eren una gent treballadora sòbria i estalviadora, encara que potser un xic aficionats a l'esport de caçar per menjar l’inofensiu animal 100 de condició felina de nit, per tal de celebrar un suculent banquet, amb l’all de rigueur, amb la carn d’ell o d’ella, l’endemà amb tota tranquil·litat i, va afegir ell, més barat impossible.
—Els espanyols, per exemple — temperaments així d’apassionats, impetuosos com el Dimoni 101, tendeixen a prendre’s la justícia pel seu compte i a clavar-te el cop de gràcia per partida doble a l’abdomen amb aquelles dagues que porten. Això prové de la gran calor, del clima en general. La meva dona és, per dir-ho així, mig espanyola. De fet, ella en realitat podria reclamar la nacionalitat espanyola si volgués, per haver nascut (tècnicament) a Espanya, és a dir, Gibraltar. El seu tipus és espanyol; de cabells foscos, regularment morena, gairebé negra. Jo, per mi, crec fermament que el clima té a veure amb el caràcter. Per això et vaig preguntar si tu escrivies la teva poesia en italià.
—Deixem els temperaments de banda, —va contraposar Stephen— estaven molt apassionats per deu xílings. Roberto ruba roba sua. 102
—Exactament això — va assentir el senyor Bloom.
—Llavors, —va dir Stephen, mirant-se a si mateix i algun altre que escoltés on fos— nosaltres tenim la impetuositat de Dant i el triangle isòsceles, la senyoreta Portinari 103, que es va enamorar de Leonardo i Sant Tomaso Mastino 104
—Ho portem a la sang —va accedir de seguida el senyor Bloom— Tots som rentats en la sang del sol 105. Coincidència, avui jo estava justament en el Museu del carrer Kildare, poc abans de trobar-nos, si ho puc dir així, i hi contemplava les seves escultures antigues. Les esplèndides proporcions dels malucs, dels pits. Senzillament, aquí no topes amb dones com aquelles; alguna excepció aquí i allà, però res mes. Guapes, sí, boniques, les trobes en certa manera, però jo estic parlant de la forma femenina. A més, tenen tan mal gust en vestir-se, la majoria d’elles, en allò que fa resplendir tant la bellesa natural de la dona, diguis el que diguis. Les mitges plenes d’arrugues— possiblement sigui una mania meva, però encara és una cosa que francament odio de veure.
No obstant, l’interès començava a fluixejar una mica pels voltants mentre els altres seguien parlant d’accidents marítims, de vaixells perduts enmig de la boira, de col·lisions amb icebergs, tota aquella mena de tema. El Shipahoy 106, naturalment, tenia les seves pròpies coses a dir. Havia doblat el Cap de Bona Esperança unes quantes vegades i capejat un monsó, una mena de vent, en els mars de la Xina i, enmig de tots aquells perills de les profunditats hi havia una cosa, va declarar, que va li va fer costat, o paraules semblants, una pietosa medalla que l’havia salvat.
Així, doncs, després d’allò van derivar cap al naufragi de la roca de Daunt, el naufragi d’aquella barca noruega 107 —ningú en recordava el nom, de moment, fins que el cotxer, que efectivament s’assemblava força a Henry Campbell, se’n va recordar, Palme, a la platja de la ciutat de Booter, on hi va ser el tema de totes les converses d’aquell any (Albert William Quill va escriure una sentida composició poètica sobre el cas per a l’Irish Times) les ones trencant pel damunt de la barca i multitud de multituds a la costa commocionades i petrificades d’horror. En acabat, algú altre va dir alguna cosa sobre el cas del vapor Lady Cairns de Swansea, abordat per la barca alemanya Mona, que navegava en sentit contrari, amb un temps més aviat xafogós i perdut amb tota la tripulació a coberta. No va rebre cap ajut. El seu capità, el de la Mona, va dir que temia que amb la seva col·lisió la mampara cedís. Segons sembla, ell no tenia gens d’aigua a la bodega.
En aquest punt de la conversa, va tenir lloc un incident. Amb la necessitat de desfer-se d’un escull,108 el mariner va deixar el seient buit.
— Deixeu-me travessar-vos les proes, mestre —va dir al seu veí de taula, que tot just s’estava abaltint en una pacífica becaina.
Va fer uns passos feixucs, lents, propis de persona obesa, en direcció a la porta, va baixar feixuc l’únic graó que hi havia fora de l’aixopluc i va tombar convenientment cap a l’esquerra. Mentre ell mirava d’orientar-se, el senyor Bloom, que s’havia adonat que ell en aixecar-se duia dos flascons de presumible rom de mariner i que en ficava un a cada butxaca per al consum privat de les seves ardents entranyes, el va veure com treia una ampolla i la destapava, o l’hi descargolava el tap de suro, i, apropant-se el broquet als llavis, en prenia un bon i deliciós glop amb un sorollós glup glup. L’irreprensible Bloom, que també tenia una perspicaç sospita que aquell vell comediant sortia a fora de maniobres després de l’atracció frustrada en forma de femella, la qual, però, havia desaparegut a tots els intents i propòsits, va poder, fent un esforç, arribar a veure’l com, degudament refrescat pel seu consum de rom, aixecava la vista als molls i bigues del pont de Loop Line 109, mes que no pas a la part profunda, ja que naturalment tot estava radicalment canviat i força millorat des de la l’última visita que hi havia fet. Alguna persona o persones no visibles el van adreçar a l’urinari masculí erigit pel comitè de neteja en aquell indret per al propòsit, però, després d’un breu lapse de temps, durant el qual va regnar un absolut silenci, el mariner, evitant és clar la presència de més gent, es va desfogar de forma manual, amb el soroll de la seva sentina regant breument el terra, que pel que sembla va despertar un cavall de la parada de cotxes.
Amb tot, un casc es va remoure buscant un nou punt de suport després de la dormida i l’arnès va dringar. Lleugerament molest dins de la seva garita pel braser de coc encès, el vigilant de la corporació, el qual, tot i estar ara magolat i a punt de desintegrar-se, en realitat no era d’altre que el Gumley abans citat, i ara vivint pràcticament de les aportacions de la parròquia als pobres, i la feina temporal que feia proporcionada per Pat Tobin amb tota probabilitat, obeint a motius d’humanitat i de prèvia coneixença— es va desplaçar pel voltant i es va entaforar a la garita per després tornar a posar-se en braços de Morfeu. Autèntic exemple atroç dels temps difícils en la seva forma més virulent per a un personatge amb contactes dels més respectables i familiaritzat amb les comoditats d’una casa decent amb ingressos durant tota la vida d’unes bones £100 a l’any en una època on naturalment amb l’abús de cervesa 110 va procedir a balafiar-les. I ara a ell se li havia acabat la corda després d’haver pintat sovint la ciutat de tolerància rosada, sense un miserable penic. Ell bevia, no cal ni dir-ho, i apuntava només altra vegada a una conducta moral quan hauria pogut fundar un gran negoci si — i cal dir el Si en majúscula— ell hagués contribuït tot sol a curar-se de la seva parcialitat particular.
Mentrestant, tots estaven lamentant la caiguda de la navegació irlandesa, tant arran de costa com a l’estranger, cosa que era part i paquet de la mateixa circumstància. Un vaixell de Palgrave Murphy & Co desguassat a la dàrsena d’Alexandra, l’única avarada d’aquest any. Es veritat que els ports hi eren, només que mai no s’hi acostaven vaixells.
Hi havia naufragis i naufragadors 111 —va comentar l’encarregat, que evidentment estava au fait 112.
El que no li quadrava era per què aquell vaixell va anar a esberlar-se precisament contra l’única roca de la badia de Galway quan s’estava discutint el projecte del port de Galway per part d’un tal senyor Worthington, o com es digués, eh? Pregunteu al seu capità, els va dir, amb quanta pasta el govern el va untar per la feina d’aquell dia. Capità John Lever de la línia Lever.
—Oi que tinc raó, skipperià? — va preguntar al mariner, que havia tornat de la seva libació privada i de la resta dels seus grans esforços.
Aquell digne personatge, picotejant l’essència del final més horrorós de la cançó o de la lletra, es va posar a grunyir en, diguem-ne, música, però amb gran ímpetu, una mena de cant mariner, o el que fos, en segones i terceres notes. Les fines orelles del senyor Bloom el van sentir aleshores expectorar la mastegada de tabac, probablement ho era, que hagués més valgut d’allotjar-la per a més endavant dins del puny mentre prenia les begudes i deixava anar la pixera i l’havia trobat un poc amarga després del líquid de foc 113. De tota manera, ell es va fer protagonista després de la seva exitosa libació—cum potatione— introduint un ambient de beguda dins la soirée, amb bullicioses provocacions, com un veritable fill de llop de mar:
—Les galetes eren dures com llautó
I la vedella tan salada com el cul de la dona de Lot
Oh, Johny Lever!
Johny Lever, Oh!
Després d’aquella efusió, el formidable espècimen va arribar a l’escena i, recuperant el seient, es va enfonsar més que no pas seure damunt l’espai a la seva disposició.
Escorxa-la Cabra, assumint que ell era qui era, i amb evidents interessos personals, estava airejant els seus greuges en una filípica forçadament suau entorn dels recursos naturals d’Irlanda, o quelcom semblant, que descrivia en una llarga dissertació com el país més ric que cap altre de la faç de la terra de Déu, molt, i de lluny, superior a Anglaterra, amb grans quantitats de carbó, amb exportacions anuals de porc de sis milions de lliures, deu milions entre mantega i ous, i tota aquesta riquesa espoliada pels impostos d’Anglaterra sobre la gent pobre que sempre pagava per nassos, i engolint la millor carn del mercat, i un gavadal de més excedents en la mateixa línia. En conseqüència, la conversa entre ells es va generalitzar i tots estaven d’acord que allò era un fet. Tu podries criar qualsevol cosa mortal en terra irlandesa, va afirmar, i tens el coronel Everard allí a Cavan 114 en una plantació de tabac. On trobaràs enlloc un bacon com l’irlandès? Però un dia de passar comptes, va afirmar a viva veu crescendo —agafant el monopoli de la conversa— li estava reservat a la poderosa Anglaterra, tot i el seu domini, per purgar els seus crims. Hi haurà un col·lapse i la caiguda més gran de la història. Els alemanys i els japonesos estaven cercant la seva petita oportunitat, va afirmar. Els bòers eren el començament de la fi. L’ostentosa Anglaterra ja estava perdent l’equilibri i el seu daltabaix seria Irlanda, el seu taló d'Aquil·les, que, com va explicar a l’auditori, era el punt vulnerable de l’heroi grec— un punt que els auditors de seguida es van palpar així que ell va suscitar la seva atenció mostrant-los el tendó al·ludit damunt la seva bota. El seu consell a tot irlandès era: residiu a la terra on vau néixer i treballeu per Irlanda i viviu per Irlanda. Irlanda, va dir Parnell, no podia escatimar un sol dels seus fills.
El silenci general va emmarcar l’acabament del seu finale. L’impassible navegador va escoltar aquestes ardents notícies 115 sense immutar-se.
— Pren-te un glop de fets, mestre 116 — va contraatacar aquell diamant en brut, palpablement malhumorat, en resposta a la precedent obvietat.
Aquesta dutxa freda, en referència al daltabaix, etc., l’encarregat la va acceptar, però, tot i això va mantenir el nucli del seu punt de vista.
—Quines són les millors tropes de l’exèrcit? —va interrogar amb enuig el vell i canós veterà— I els millors en els salts i les carreres? I els millors almiralls i generals que hem tingut? Digues.
—Els irlandesos, per elecció— va replicar el cotxer que semblava Campbell, deixant de banda els defectes facials.
—És veritat—va corroborar el vell mariner enquitranat— El camperol irlandès catòlic; és l’espina dorsal del nostre imperi. Coneixeu Jem Millins? 117
Mentre li tolerava les seves opinions individuals, com tothom, l’encarregat va afegir que tant li feia qualsevol imperi, tant seu com nostre, i no considerava cap irlandès digne del mariner que el va servir. Llavors va començar un intercanvi de paraules força irascibles, i quan la cosa s’anava escalfant, tots dos, no cal dir-ho, apel·lant als auditors que seguien amb interès la batussa sempre i quan no es complaguessin en recriminacions i no arribessin a les mans.
Per efectes d’informació interna extensiva a una sèrie d’anys, el senyor Bloom se sentia més aviat inclinat a descartar que la suggestió fos un enorme disbarat atès que, tant si aquella consumació havia de ser o no ser devotament desitjada 118, ell tenia plena consciència que els veïns de l’altra banda del canal, si no és que fossin més enzes del que ell els considerava, més aviat dissimulaven la seva força que no pas a l’inrevés. En certs barris es participava de la idea quixotesca que en un centenar de milions d’anys la reserva de carbó de la illa germana s’hauria exhaurit i si, a amb el pas del temps saltava la llebre, tot el que ell podria dir personalment sobre la qüestió era que com una multitud de contingències, igualment rellevants al tema, aviat podrien donar-se, llavors era aconsellable en l'ínterim intentar que ambdós països fessin el millor que poguessin, encara que fos cadascun a la seva manera. Un altre petit punt interessant era que definir amb un mateix terme els amors de putes i amiguetes li recordava aquells soldats irlandesos que tan aviat lluitaven per Anglaterra com en contra, de fet, més aviat en contra. I ara, per què? Així havia estat l’escena entre tots dos, el llicenciat del lloc , que es rumorejava que era o havia estat Fitzharris, el famós invencible, i l’altre, cosa òbviament falsa, que hauria estat forçat amb l’engany de confiança, és a dir, en el supòsit que això estava conxorxat, com a espectador, un estudiant de l’ànima humana, si n’hi havia cap, i els altres copsant amb prou feines el joc. I, pel que fa a l’arrendatari o encarregat, qui amb tota probabilitat no era l’altra persona, ell (Bloom) no podia evitar de sentir, i més pròpiament, que era millor evitar gent com aquella, si no és que tu fossis un perfecte idiota, i rebutjar de tenir-hi res amb ells i les seves delacions , com a regla d’or, en la vida privada, havent-hi sempre la possibilitat remota de topar-te amb un Dannyman 119 que aporti proves contra tu davant la reina—o avui el rei— com el cas de Denis o Peter Carey, 120 idea que ell repudiava absolutament. En un altre ordre de coses, li desagradaven per principi aquelles carreres de malfactors i criminals. No obstant, tot i que aquelles propensions criminals no havien residit mai en el seu pit de cap forma o manera, la veritat és que ell sentia, i no ho negava (mentre en el seu interior romania tal com ell era), una certa mena d’admiració envers un home que realment havia esgrimit un ganivet, d’acer pur, amb el coratge de les seves conviccions polítiques, tot i que, personalment, ell mai no prendria part en un acte així, a la mateixa altura d’aquelles vendettas d’amor del Sud —posseir-la o fer-se penjar per ella— quan és freqüent que el marit , després d’unes paraules entre tots dos a propòsit de les relacions d’ella amb un altre feliç mortal (havent-ne estat testimoni el marit) infligeixi ferides mortals a la seva adorada com a resultat d’una liason alternativa post-nupcial clavant-li el ganivet fins que es va adonar que Fitz, de mal-nom Escorxa-la-Cabra, es limitava a conduir el cotxe per als autors reals de l’atrocitat i, per tant, no formava part, si la informació era fiable, de l’emboscada, la qual cosa de fet era l'al·legat perquè alguna llumenera legal li salvés la pell 121 . En qualsevol cas, es tractava d’una història molt antiga per ara, i respecte al nostre amic, el pseudo Escorxa-la-etcètera, havia sobreviscut evidentment la seva aparició a l’escena. Ell hauria d’haver mort de mort natural o bé al capdamunt del patíbul; com les actrius, que s’acomiaden per sempre— i en realitat al final de la representació tornen somrient. Generós com el qui més, temperamental, és clar, sense estalviar ni res que s’hi assembli, sempre volent mossegar l’os reflectit a l’ombra. 122 l de forma similar, tenia ell la perspicaç sospita que el senyor Johny Lever 123 s’havia desfet d’alguna quantitat de lliures, xílings i penics en el curs de les seves deambulacions pel voltant dels molls dins l’agradable atmosfera de la taverna Old Ireland, retorn a Erin i així successivament. Després, pel que fa als altres, els havia sentit no feia gaire parlar un argot idèntic, quan va explicar a Stephen com ell havia fet callar l’ofensor de forma senzilla però efectiva.
— Aquella persona tan ofesa, però en el fons equànime, em va revelar que estava ressentida d’alguna cosa o d’altra que em va passar per alt. Em va dir jueu, en to alterat i ofensiu. Així que jo, sense desviar-me, en el més mínim, dels fets evidents, li vaig contestar que el seu Déu, referint-me a Crist, era també un jueu, ell i tota la seva família, com jo, tot i que en realitat no ho sóc. Això el va convèncer. Una resposta suau allunya la ira 124. No hi tenia res a dir, com tothom va comprovar. No és veritat?
Va desviar la vista envers Stephen, una llarga mirada de «tu t’equivoques» de fosc orgull temerós per la suau acusació, una mirada també de súplica perquè li semblava espigar d’alguna manera que la cosa no era exactament així...
—Ex quibus. 125—Va murmurar Stephen en accent evasiu, els dos o quatre ulls d’ells conversant126—Christus o Bloom n’és el nom, o, després de tot, qualsevol altre, secundum carnem.
—Naturalment— va prosseguir el senyor Bloom per precisar-ho— que cal mirar les dues bandes de la qüestió. És difícil d’establir qualsevol regla rígida i precipitada sobre la veritat i l’error, però espai per al progrés n’hi ha pertot, si bé, com diuen, cada país té el govern que es mereix 127 , inclòs el nostre tan esgotat. Però amb un xic de bona voluntat pertot arreu. És molt bonic de presumir de superioritat mútua, però què dir sobre igualtat mútua? M’ofèn la violència o la intolerància de qualsevol forma o modalitat; mai no arriba enlloc i ho paralitza tot. Una revolució ha de venir en els deguts terminis d’entrega; és una absurditat manifesta que serveixi per odiar la gent que viu més enllà de la frontera i parli una llengua vernacle diferent, per exemple.
—Memorable batalla del maleït pont i la guerra dels set minuts—va assentir Stephen— entre el carreró de Skinner i el mercat d’Ormond 128
—Sí,— va assentir del tot el senyor Bloom, ratificant l’observació, que era d’una certesa aclaparadora i havia omplert el món sencer de forma també aclaparadora.
—Tu et limites a acceptar les paraules que em surten de la boca —va dir ell— Una falsa evidència contradictòria que, per ser sincer, tu no podries ni remotament...
Totes aquelles miserables batusses, en la seva humil opinió, excitadores de mala sang — soroll de sorda agressivitat o d’alguna mena de glàndula 129 , erròniament considerades la defensa d’un picapunt d’honor i una bandera— eren majorment una qüestió monetària al rerefons de tot, cobdícia i gelosia, amb gent que no sabien mai com posar-hi fi.
—Ells donen la culpa—va remarcar de forma audible. I es va apartar dels altres, que probablement...i es va acostar per parlar, no fos cas que els altres...en cas que ells...
—Jueus,— va dir en veu baixa a cau d’orella de Stephen— que són els acusats de la ruïna. Ni un bri de veritat en tot això, ho puc dir amb tota seguretat. La història —et sorprendria aprendre-ho? — prova a bastament que Espanya va entrar en decadència quan la Inquisició va perseguir i foragitar els jueus i Anglaterra va prosperar quan Cromwell, un rufià poderós com cap altre, qui, en d’altres aspectes tindria moltes coses per respondre, els va readmetre. Per què? Perquè són gent pràctica i així ho han demostrat. No pretenc fer-los la pilota en qualsevol...perquè tu ja coneixes els treballs estàndard sobre el tema, i després, els ortodoxos com tu ja saps... Però en l’aspecte econòmic, prescindint de la religió, el domini, els sermons dels capellans sobre la pobresa. Tornant a Espanya, ja ho vas veure en la guerra, comparada amb l’emprenedora Amèrica 130 . Els turcs, ho tenen en el dogma; perquè si no creguessin que aniran directes al cel en morir-se, haurien intentat de viure millor—si més no, ho penso així. Aquesta és la trampa sobre la que els p.p. 131 aixequen el vent sota falses pretensions. Jo sóc —va resumir, amb força teatral— tan bon irlandès com aquella persona ruda de qui t’he parlat al principi i vull veure tothom—va concloure— de tots els credos i classes gaudint pro rata d’uns còmodes i dignes ingressos, lluny d’un tracte gasiu, pels voltants d’unes £300 l’any. Aquest és el tema vital en joc, que és factible i provocaria relacions amistoses entre home i home. Si més no, aquesta és la meva idea d’allò que val la pena. D’això, en dic patriotisme. Ubi patria, tal com vàrem aprendre en els nostre dia clàssic a Alma Mater, vita bene. 132 Allà on puguis viure bé, vol dir, si tu treballes.
Durant aquella insuportable apologia per a un tassa de cafè, escoltant aquella sinopsi de coses en general, Stephen fixava la vista en no res en particular, Podia oir, naturalment, tota mena de paraules que canviaven de color com aquells crancs que havia vist el matí a la vora de Ringsend. 133, manllevant ràpidament diferents coloracions damunt la mateixa sorra on hi tenien el cau al dessota o així ho semblava. Després va aixecar la vista per mirar els ulls que deien o no deien les paraules de la veu que ell havia sentit—si tu treballes.
—No comptis amb mi— es va apanyar per dir, referint-se al treball.
Tots els ulls es van sorprendre davant d’aquella observació, perquè com que ell, la persona que els tenia temporalment, remarcava, o més aviat, la seva veu havia sonat dient: Tots han de treballar, ho han de fer, junts.
—Vull dir, naturalment, —l’altre va cuitar a afirmar— treball en el sentit més ample de la paraula. També treball literari, no merament pel prestigi de l’obra. Escriure per a als diaris que avui en dia és el canal més disponible. Això també és treball. Una treball important. Al cap i a la fi, del poc que conec de vostè, després dels diners gastats en la seva educació, vostè té el dret d’amortitzar-los i reclamar el seu preu. Vostè té en tots els aspectes molt de dret de viure de la seva ploma en el cultiu de la seva filosofia, com el té el camperol. Què? Vostès dos pertanyen a Irlanda, el cervell i el múscul, cadascun igual en importància.
—Vostè imagina —va replicar Stephen, fent la mitja rialla—que jo puc ser important perquè pertanyo al faubourg Saint Patrice 134 , Irlanda, per dir-ho més curt.
—Jo aniria un pas més endavant— va insinuar el senyor Bloom.
—Però jo sospito —va interrompre Stephen—que Irlanda ha de ser important perquè em pertany a mi. 135
—Què pertany?— va preguntar el senyor Bloom, inclinant-se, imaginant-se que potser havia estat víctima d’un malentès.— Perdona, però temo que no he copsat el final de la frase. Què era el que tu?...
Stephen, clarament malhumorat, ho va repetir mentre arraconava la gerra de cafè, o del que se’n vulgui dir, no res de forma educada, afegint:
—Nosaltres no podem canviar el país. Hem de canviar el subjecte.
Davant d’aquesta pertinent suggerència, el senyor Bloom, per tal de canviar de subjecte 136, va abaixar la vista, però amb el dilema de no saber exactament quin significat donar a les pertinences 137, paraula que més aviat semblava un crit llunyà; un tipus de rebuig, més que no pas una altra cosa. No hi havia cap dubte que els vapors de la seva recent orgia parlaven en aquell moment amb un punt d’aspror, amb un to més àcid que no pas quan estava sobri. Probablement la vida casolana, a la qual el senyor Bloom atorgava la més gran importància, no li havia procurat tot allò que era necessari, ni ell s’havia familiaritzat amb el tipus de gent adequada. Amb un tic de por per al jove que tenia al costat, a qui ell dedicava un escrutini furtiu acompanyat d’un cert aire de consternació recordant que tot just acabava de tornar de París, i amb els ulls que li recordaven més especialment el pare i la germana, cosa que no li aportava gaire llum sobre el tema, no obstant, li van venir a la memòria exemples de companys plens d’una cultura que prometia un futur tan brillant, capolats en el brot d’una decadència prematura, i ningú no en tenia la culpa llevat d’ells mateixos. Per exemple, el cas d’O’Callaghan, per dir-ne un, aquell capriciós mig boig , emparentat amb gent respectable, tot i que de mitjans insuficients, amb els seus bojos capricis, entre d’altres frivolitats quan estava begut i, fent-se a si mateix incòmode per a tothom qui l’envoltava, tenia el costum d’esportives ostentacions públiques amb un trajo de paper d’estrassa (és un fet real). I l’acostumat dénouement 138 després del paperot que havia fet, caient ràpid i furiós en un embolic d’on l’havien d’animar a sortir uns quants amics, amb la insinuació del cavall cec 139 per part de John Mallon, superintendent i cap de detectius del Castell de Dublín, per tal d’evitar-li responsabilitats davant la secció 2 de l’Acta d’Esmena de la Llei d’Enjudiciament Criminal, alguns dels noms dels citats allí sense haver estat divulgats, per raons entenedores a qualsevol amb un bri de cervell. Ras i curt, posant dos i dos junts, sis setze 140 , cosa que ell, de forma intencionada, va convertir en una orella sorda a, Antonio i companyia, joqueis i estetes i el tatuatge que estava de moda en la dècada de per allà els setanta, fins i tot en la Cambra dels Lords, perquè, encara jove, l’avui ocupant del tron, aleshores aparent hereu, els altres membres dels deu superiors i d’altres alts personatges que els seguien en la llista successòria del cap de l’Estat, ell reflexionava sobre els errors de persones notòries i testes coronades que contravenien els principis morals, com ara el cas Cornwall 141 un nombre d’anys abans tal com l’havien considerat en una forma escassament intencionada per naturalesa, una cosa que va ensorrar terriblement la bona senyora Grundy a instàncies de la llei, tot i que no per la raó que ells creien probable, fos quina fos, sinó sobretot per les dones, qui sempre estaven conxorxades més o menys una a l’altra, com si es tractés majorment d’una qüestió de vestits i tota la resta d’allò. Les dames que els agrada la roba interior de moda haurien, i tot home ben guarnit haurien de mirar d’ampliar les distàncies mútues a base d’insinuacions i donar més d’estímul genuí als actes indecorosos entre tots dos, ella li va descordar allò i després ell la va desabillar, compte amb l’agulla, mentre els salvatges de les illes caníbals, posem, a noranta graus a l’ombra tant els fa si prové d’Europa 142. No obstant, tornant al punt de partida, n’hi havia d’altres que s’havien obert camí fins al capdamunt des del primer graó amb l’ajut de la seva pròpia empenta. Pura força del geni innat, això. Qüestió de cervell, senyor meu.
Per aquestes i d’altres raons ell va considerar interessant i fins i tot un deure seguir esperant i treure profit de l’ocasió imprevista, encara que no sabia dir exactament el per què, essent, com allò era, una despesa de força xílings pel cap baix,i havent estat ell, de fet, l’implicat en la qüestió. Tanmateix, cultivar el coneixement d’algú d’un calibre no gaire comú que et podria fornir de material de reflexió que rescabalaria amplament de qualsevol petit...L’estimul intel·lectual en sí era, notava ell, de tant en tant un tònic de primera per a la ment. A això s’hi afegia la coincidència de la trobada, la discussió, el ball, la batussa, el vell llop de mar, del tipus del qui avui és aquí i demà és fora, vagabunds nocturns, la galàxia sencera d’esdeveniments, tot plegat venia a constituir un camafeu en miniatura del món en què vivim, especialment quan les vides de la desena part submergida143, això és, miners de carbó, bussejadors, escombriaires, etc., estaven fora de l’abast del microscopi últimament. Per tal de millorar l’hora brillant 144 ell es preguntava si podria trobar res aproximat a la mateixa sort del senyor Philip Beaufoy 145 si ho posava per escrit. Suposem que ell es posava a escriure alguna cosa fora de la vida ordinària (com tantes vegades intentava de fer) a raó d’una guinea per columna, Les meves experiències en l’aixoplug d’un cotxer, posem pel cas.
L’edició rosa, extra esportiva, del Telegraph, 146 del «Digues un Mentida gràfica», mentia , com si la sort ho hagués disposat així 147, al costat del seu colze i, mentre ell tornava a trencant-se el cap, lluny d’haver-ho resolt, sobre un país que li pertangués a ell i tot el jeroglífic precedent, el vaixell venia de Bridgwater i la postal anava dirigida a A. Boudin, aneu a saber l’edat del capità, els seus ulls vagaven sense objectiu determinat pels subtítols respectius dels titulars especials, la nostra tot-abastadora premsa diària doneu-nos Senyor en el dia d’avui. 148. Va llegir un tros del començament però va resultar ser només una notícia sobre algú anomenat H. de Boyes, representant de màquines d’escriure, o una cosa semblant. Gran batalla a Tokio 149. Assumpte amorós en irlandès £200 d’indemnització 150. Gordon Bennet. Estafa d’Emigració. Carta de Sa Gràcia William † 151. El fulard Throwaway recorda el Dervy del ‘92 quan el cavall fosc del Capità Marshall va guanyar la banda blava contra tota previsió. Desastre a Nova York, milers de vides perdudes. Glossopeda. Funeral de l’extint senyor Patrick Dignam.
Així que, per canviar de tema, es va posar a llegir l’article en memòria de Dignam R.I.P,, la qual cosa, va reflexionar, ho era tot menys un comiat alegre.
—Aquest matí (Hynes ha ha redactat, naturalment), les restes del difunt senyor Patrick Dignam han estat traslladades des de la seva residència de l’Avinguda Newbridge nº 9, Sandymount, per al seu sepeli a Glasnevin. El final cavaller era una personalitat d’allò més popular i genial en la vida de la ciutat i el seu traspàs, després d’una breu malaltia, va causar una gran commoció a ciutadans de totes les classes pels qui és profundament plorat. Les exèquies, a les quals hi eren presents molts amics del finat , van ser dutes a terme ( es nota que Hynes ho ha escrit amb un cop de colze de Crony) pels senyors H.J. O’Neill & Son, Carretera North Strand, 164. Al dol hi van participar: Patrick Dignam (fill), Bernard Corrigan (cunyat), John Henry Menton,advocat, Martin Cunningham, John Power eatondph 1/8 ador dorador douradora 152 (deu ser quan va ell anomenar Monks com a pare del dia 153 entorn de l’anunci de Keyes), Thomas Kernan, Simon Dedalus, Stephen Dedalus, B.A., Edward J. Lambert, Cornelius Keller, Joseph M’C. Hynes, L.Boom, C.P. M’Coy,—M’Intosh, i diversos altres.
Indignant, no pas poc, per la forma incorrecta L.Boom i la línia de linotípia errònia, però encara més indignant per l’esment de C.P. M’Coy i Stephen Dedalus, B.A., que van brillar, no cal dir-ho, per la seva total absència (per no parlar de M’Intosh). L. Boom ho va senyalar al seu company B. A., enfeinat en sufocar un altre badall, en part per nerviosisme, sense oblidar la collita acostumada de pitafis d'impressora absurds.
— Oi que és aquella primera epístola als Hebreus —va preguntar tan bon punt la mandíbula inferior li va permetre— que diu obre la teva boca i fica-hi el peu ? 154
— Sí, és veritat,—va dir el senyor Bloom (tot i que d’antuvi li va semblar que l’altre es referia a l’arquebisbe fins que va afegir allò del peu i la boca, glossopeda, amb la qual cosa no hi podia haver cap connexió possible) contentíssim de fer descansar la seva ment i un xic astorat de la forma com Myles Crawford 155 ho havia manegat tot , allí.
Mentre l’altre anava llegint la pàgina dos, Boom (atorguem-li de moment el seu nom erroni) passava una estona tranquil·la llegint de forma intermitent la crònica de la tercera carrera a Ascot a la pàgina tres, premi 1.000 sobirans, amb 3.000 sobirans en espècie addicionals per a tots els poltres mascles i femelles, Throwaway del senyor F. Alexander, per Rightaway-Theale, de 5 anys i 130 lliures de pes, muntat per W.Lane, el primer. Zinfandel, muntat per N.Cannon, el segon, Sceptre del senyor W. Bass, el tercer. Apostes 5 a 4 per Zinfandel, 20 a 1 per Throwaway (fora). Thorwaway i Zinfandel es van mantenir cap per cap. No hi havia color a a la carrera, però aleshores un foraster es va acostar al capdavant, superant el poltre de color castany de lord Howard de Walden i l’euga blanca grogosa Sceptre del senyor W. Bass en una cursa de 2 1/2 milles. El guanyador estava entrenat per Braine, de manera que la versió de Leneham sobre el tema era del tot pura enganyifa. El veredicte hàbilment assegurat per la distància. 1.000 sobirans, amb 3.000 en espècie. També hi va córrer el Maximum II de J. De Bremond (cavall francès, sobre el qual Bantam Lyons anava preguntant ansiosament cada minut si arribava). Diferents maneres de fer-se notar. Els estralls de fer l’amor. Tot i que aquell pirat de Lyons va sortir per la tangent en el seu ímpetu per quedar fora. És clar que el vici del joc es presta de forma eminent a aquesta mena de cosa tot i que, quan la carrera havia acabat, el pobre neci no tenia gaire raons per congratular-se de la seva elecció, només desesperar-se’n. La feina d’endevinar quedava reduïda a la pura eventualitat.
—Tot indicava que que la seva arribada seria aquesta —va dir el senyor Bloom.
—Qui? — va preguntar l’altre, qui, per cert, tenia una ferida a la mà.
Un matí obriràs el diari, va afirmar el cotxer, i hi llegiràs Retorn de Parnell 156.Els va apostar el que volguessin. Un fuseller de Dublín havia estat en aquell aixoplug una nit i deia que l’havia vist a Sud-àfrica. L’orgull el va matar; ell hauria hagut de fer-se fonedís, o mentir en veu baixa durant durant un temps, després de la sessió del Comitè número 15 al Parlament, 157 fins que ell no es retrobés a si mateix i ningú no el pogués assenyalar amb el dit. Llavors tots ells com un sol home li haurien abocat el moll dels seus ossos perquè tornés un cop recuperat el seny. Mort, no ho era; només amagat en algun lloc. El taüt que van portar era ple de pedres. 158 Senzillament va canviar el seu nom pel de De Wet, el general Bòer 159 . Ell va cometre un error lluitant contra els capellans. 160 I així successivament...
Malgrat tot això Bloom (tornem-li el seu nom propi) estava força sorprès dels records d’aquella gent, perquè en nou casos de cada deu hi havia un episodi de fogueres de barrils 161, i no un sol home sinó milers d’ells, i després un oblit complet perquè es tractava de vint anys senars. Tot i que altament improbable, és clar, hi havia fins i tot una ombra de veritat en els relats i, inclús en el supòsit que ell pensés en un retorn del tot desaconsellable dades les circumstàncies. Era evident que alguna cosa els treia de polleguera pel que fa a la seva mort. O bé que ell l’hagués dinyat massa pacíficament d’una pneumònia aguda justament quan els seus diversos i diferents plantejaments polítics estaven a punt de fer-se realitat, o bé que resultava que la seva mort va ser deguda a haver-se oblidat de canviar-se les botes i els vestits després d’una mullena que va derivar en un refredat i la manca de consulta a un especialista estant ell confinat a la seva habitació fins que al final va morir d’allò enmig d’una lamentació amplament generalitzada abans d’acabar la quinzena, o bé, cosa força probable, que els sabia greu que la feina se’ls hagués escapat de les mans. És clar que, no estant assabentat ningú dels seus moviments inclús anteriors, no hi havia absolutament cap clau per desxifrar el llocs on havia anat a parar que eren certament de l’ordre d’Alícia, on ets tu 162 previs a la seva decisió d’anar pel món sota diversos alies com ara Fox i Steward, per la qual cosa l’observació de l’amic cotxer podria haver estat dins dels límits de la possibilitat. Naturalment que en aquell cas hauria prevalgut a la seva ment la figura d’un cabdill nat de multituds, cosa que sens dubte era cert, i una figura capdavantera de 1’82 metres d’alçada o, en qualsevol cas, metre amb setanta i molts només amb mitjons, mentre que els senyors Dallonses i Daixonses 163 , tot i no essent ni tan sols una ombra de l’anterior líder, van governar el galliner segons uns principis redemptors molt pobres i allunyats de l’original. La moral d’aquella història apuntava a la de l’ídol amb peus de fang 164 . I després setanta-dos dels sequaços envoltant-lo intercanviant vilipendis 165; i un nombre idèntic d'assassins. Caldria tornar enrere —aquella mena de sensació obsessiva que et remou— per ensinistrar el suplent en el paper de titular. Ell el va veure una vegada en ocasió una propícia quan van dividir el grup en l’Insuppressible o potser es tractava de United Ireland, 166 privilegi que ell apreciava de tot cor, i, per cert, li va allargar el barret de seda quan havien fet caure eld’ell, que li va dir Gràcies, emocionat com estava sens dubte per sota la seva expressió frígida malgrat el petit accident ja esmentat entre la copa i el llavi 167— com li és habitual. Tanmateix, pel que fa al retorn, series un gos afortunat si no et tiren al damunt el terrier tan bon punt has tornat. Després acostumen a venir les grans indecisions: Tom a favor i Dick i Harry en contra. I, en acabat, número u, te les has d’heure contra l’home en possessió del càrrec i has de mostrar les credencials, com el demandant en el cas de Tichborne 168. Roger Charles Tichborne, Bella era el nom de l’embarcació com la millor cosa que podia recordar ell, l’hereu, que s’hi va enfonsar, tal com com la prova demostraria, i també hi havia un tatuatge gravat amb tinta índia, era potser Lord Belley? També ell podia haver usurpat molt fàcilment els detalls d’algun company de bord i després, en aixecar-se per fer concordar la descripció donada, ell presentar-se dient Dispensi, el meu nom és Daixonses i Dallonses, o qualsevol altre declaració de la mateixa llei. Una actitud més prudent, va dir Bloom al distingit personatge no gaire efusiu que mantenia la discussió al costat seu, hauria estat començar mentint sobre la teva terra 169
—Aquella puta, aquella bandarra anglesa ho va fer en nom seu —va comentar el propietari d’una taverna il·legal —Ella va clavar el primer clau en el taüt d’ell.
—I també un bon tall de dona —va observar Henry Campbell, el soi-disant Secretari de l’Ajuntament— i abundant. Vaig veure el seu retrat a casa d’un barber. El seu marit era un capità o un oficial.
—I tant, —va afegir Escorxa-la-Cabra divertit— Ell ho era, i aparentava ser el que no era..
Aquesta contribució gratuïta de caire humorístic va fer esclatar una rialla entre el seu entourage. Quant a Bloom, ell, sense la més tènue sospita de somrís, és va limitar a girar la vista en direcció a la porta i reflexionar sobre el relat històric 170 que havia aixecat un interès extraordinari en una època on els afers, per acabar d’adobar la cosa, es feien públics amb les acostumades cartes afectives que es passaven l’un a l’altre, plenes de dolces moixaines. De primer, la cosa fou estrictament platònica fins que hi va intervenir la natura i entre tots dos hi anava brotant una creixent atracció, fins que, de mica en mica, allò va arribar al clímax i es es va convertir en el tema d’enraonies de la ciutat sencera fins que va arribar la patacada final 171 que, tanmateix, va ser notícia benvinguda per no pocs malintencionats, qui estaven disposats a precipitar la seva caiguda tot i que la cosa era de domini públic encara que no en l’extensió sensacionalista que hi va brotar subseqüentment. Com que els seus noms ja estaven vinculats, i com que ell la va declarar la seva favorita, se’n desprenia la necessitat particular de proclamar-ho a la massa des de totes les teulades, és a dir, que ell havia compartit el llit d’ella, cosa que es va fer pública a la tribuna dels testimonis sota jurament quan una esgarrifança va somoure l’abarrotat tribunal electrificant literalment tothom per la forma com els testimonis prestaven el jurament havent donat testimoni d’ell en una data tan i tan particular en l’acte d’esmunyir-se d’un apartament del capdamunt per una escala d’incendis en camisa de dormir, i haver-hi entrat després de la mateixa manera 172 , fet que els setmanaris, una mica addictes als escàndols sexuals, els va fer encunyar més moneda que un banc. Mentre que el fet senzill del cas que es jutjava era allò, en realitat es tractava simplement d’un cas de marit que no estava a l’altura, sense res en comú amb ella llevat del nom, i després un home real arribant a l’escena, fort ratllant a la feblesa, víctima que cau als encants de la sirena i oblida els lligams domèstics. Conseqüència habitual de deixar-se acaronar pels somriures de l’estimada; eterna qüestió que, no cal ni dir-ho, apareix en la vida conjugal. Pot haver-hi amor real entre la gent casada quan hi apareix un altre personatge per entremig? Tot i que això, no els preocuparia en absolut si ell li guardava afecte a ella enduta per una onada de follia. Ell era certament un magnífic espècimen humà magnificència augmentada òbviament amb dots de gran altura si els comparàvem amb d’altres militars supernumeraris, és a dir (que era justament del tipus quotidià passi-ho bé, mon galant capità d’un membre dels dragons lleugers, del 18è d'hússars, per ser més exacte), i sens dubte inflamable ( el lider caigut, és clar, no l’altre) en la seva peculiar manera que ella és clar, com a dona, va percebre ràpidament com esculpir precisament la seva fama a les més altes instàncies, que ell gairebé es va oferir gentilment a fer fins que els capellans i la totalitat de ministres de l’evangeli, els seus antics i ferms adeptes i els seus estimats parcers desnonats pel quals ell havia fet serveis de propietari en les contrades rurals del país donant-los suport d’una forma que excedia les seves expectatives més optimistes, amb molt d’eficàcia li van cuinar la seva oca matrimonial, apilant així brases de foc damunt del cap d’ell 173, de forma molt semblant a la faula de la coça de l’ase 174. Mirant enrere, de forma retrospectiva, tot plegat semblava com un somni. I el retorn és la pitjor cosa que tu mai hagis fet perquè el ha vingut sense dir-te que et sentiràs desplaçat atès que totes les coses canvien amb els temps. Per què, com ell reflexionava, La Platja d’Irishtown , lloc on el no hi havia posat els peus durant molts anys , semblava força diferent des que, com passava, ell havia anat a residir a la part nord. Tanmateix, nord o sud, era justament el cas prou conegut de la passió càlida, pura i simple, que t’aixafa la guitarra amb una venjança i confirma justament la mateixa cosa que ell deia, que ella també era espanyola o mig mig, tipus de persones que no farien mai les coses a mitges, despreocupació apassionada del sud, desinhibició de tota espurna de decència.
—Precisament corrobora el que jo deia —va dir el de la brillant pitrera a Stephen— I, si molt no m’equivoco, ella també era espanyola.
—La filla del rei d’Espanya 175 —va contestar Stephen, afegint-hi alguna cosa o d’altra més aviat confosa sobre adéu per sempre a vosaltres cebes espanyoles i la primera terra anomenada L’Home Mort i que des de Ramhead a les Illes Scilly era així i aixà i molt... 176
—Ho era ella? —va ejacular Bloom sorprès, tot i que de cap manera astorat— Mai o havia sentit mai aquest rumor. És possible, sobretot perquè ell hi va viure allí, és a dir a Espanya.177
Mentre mirava d’amagar el del llibre que duia a la butxaca Postres de, va recordar, de sobte, aquella llibreria de vell del carrer Capel, és va treure el seu llibre de butxaca i, passant plana de diversos continguts amb rapidesa, finalment...
—Per cert, consideres —va preguntar, seleccionant pensatiu una foto descolorida que va posar damunt la taula— que aquest és un tipus espanyol?
Stephen, òbviament al·ludit, va mirar la foto que mostrava una dona refeta, amb els seus encants carnals evidenciats segons els cànons de la moda, estant com ella estava en el ple floriment de la seva feminitat, en un vestit de soirée tallat ostentosament curt en ocasió d’oferir un desplegament de pit ben liberal, i a més d’aquella visió de la pitrera, els seus llavis molsuts i la seva dentadura perfecta, dreta amb ostensible seriositat arran d’un piano que tenia en el suport la partitura de En el vell Madrid, una balada, bonica a la seva manera, que llavors estava molt de voga. Els seus ulls (els de la dama), foscos i grans, miraven Stephen, a punt de somriure a punt de ser admirada, Lafayette del carrer Westmoreland, Dublín, principal artista fotogràfic de Dublín, responsable de l’execució estètica.
—La senyora Bloom, la meva esposa la prima dona Madam Marion Tweedy— va indicar Bloom— Presa fa uns quants anys, aproximadament pels volts del 96. Molt com era ella llavors.
Al costat del jove ell també mirava la foto de la dama avui la seva esposa legal que, va dir en pla íntim, era la molt complida filla del Major Brian Tweedy que, en una edat ben precoç, va mostrar una remarcable competència com a cantant, tant que ja havia saludat el públic tot just complerts els seus tendres setze anys. I pel que feia al rostre, la seva expressió parlava per si sola però no feia justícia a la seva figura, que solia aixecar una gran atenció i que no en treia el millor profit amb aquella indumentària. Sense dificultat, va dir ell, ella hauria pogut mostrar-se en la totalitat, no insistir en certes corbes opulentes de... En els seus temps lliures, ell sí que insistia en ser una mica un artista, en la forma femenina d’un desenvolupament general, perquè, tal com així havia passat, no més tard d’aquella primera hora de la tarda, ell havia vist aquelles estàtues gregues, perfectament desenvolupades com a obres d’art, en el Museu Nacional. El marbre podia donar a l’original, espatlles, esquena, tota la simetria. Tota la resta, doncs, sí, puritanisme, que, tanmateix, manté la sobirania de Sant Josep 178...mentre que cap foto no podria, perquè, senzillament no és un art, en una paraula 179 .
Mogut per l’esperit, a ell li hauria agradat molt seguir el bon exemple del mariner i deixar que durant uns quants minuts la imatge parlés per si mateixa sobre la súplica que ell...per tal que l’altre pogués beure en el got de la bellesa per si mateix, essent la presència d’ella a l’escena, dit amb franquesa, un regal en si mateix, al qual la càmera fotogràfica no podria en absolut fer-hi justícia. Però així difícilment es mantindria l’etiqueta professional, tot i que es tractava d’una mena de nit agradablement calorosa , encara que meravellosament fresca per l’estació, pels raigs de sol posteriors a la tempesta.. . I ell va sentir allí i després la necessitat de fer la mateixa cosa com una mena de veu interna i satisfer una possible necessitat i posant-se en moviment. No obstant i això, es va mantenir assegut, limitant-se a contemplar la foto lleugerament tacada i arrugada amb opulents corbes, cap d’elles empitjorada per a l'ús, tanmateix, i va allunyar la mirada pensatiu amb la intenció de no incrementar la possible torbació de l’altre mentre calibrava la simetria de la turgent pitrera d’ella. En realitat, les petites taques només eren un encant afegit, com seria el cas de roba de lli lleugerament tacada, bonica com de nova, més encara, en realitat, amb el midó fora. Suposem que ella era fora quan ell?..., «Jo vaig buscar la làmpada que ella em va dir» 180 li va venir a la ment d’ell però només com una fantasia passatgera seva perquè després va recordar el matí amb el llit brut del part etcètera i el llibre sobre Ruby amb met-him-pike-hoses a dins que ha degut caure de forma prou apropiada al costat de l’orinal amb apologies a Lindley Murray. 181
Sens dubte que ell assaboria la proximitat del jove, educat, distingué, i impulsiu en el regateig, el millor del grup a gran distància, tot i que mai no pensaries que ell es tingués per això...no obstant ho hauries de pensar. A més, ell ha dit que el retrat era bonic, cosa que, t’agradi o no t’agradi , és veritat, tot i que en aquell moment ella era clarament més robusta. I per què no? Una terrible quantitat de quimeres es van suscitar entorn d’aquella mena de cosa que implicava una calumnia de per vida amb l’acostumada plana inicial de la premsa escrita sobre el mateix i vell embull matrimonial al·legant adulteri amb golfista professional o amb el favorit més recent de l’escena en comptes de ser honest i sincer entorn de tot l’afer. Com ells estaven destinats a trobar-se i una atracció va sorgir entre tots dos per tal que els seus noms quedessin vinculats a la vista pública ja es va fer palès al tribunal amb cartes que contenien expressions sentimentals i comprometedores, sense deixar cap escapatòria, per mostrar que ells havien cohabitat obertament dues o tres vegades per setmana en algun hotel ben conegut a la vora del mar i pels voltants, quan la cosa va córrer els seu curs normal, va tenir lloc en el curs íntim degut. Aleshores el decret nisi i el Procurador del Rei per mostrar la causa del per què i, no podent ell anul·lar-lo, el nisi es fa ver absolut. 182. Però com que pel que fa al cas, els dos delictes menors , vinculats com majorment estaven l’un a l’altre, podia permetre’s el luxe segur d’ignorar-ho com van fer en gran manera fins que l’assumpte fou posat en mans d’un advocat, el qual va presentar una petició en favor de la part perjudicada en el seu curs degut. Ell, Bloom, gaudia de la distinció de ser proper al rei no coronat d’Erin183 en la carn quan la qüestió va tenir lloc en la històrica gresca quan els fidels sequaços del líder caigut —que notòriament va ser al peu del canó fins a l’última gota fins i tot vestit amb el mantell de l’adulteri —sequaços que en nombre de deu o dotze o possiblement més i tot van irrompre en els tallers d’impressió del Insuppressible, o no, era l’United Ireland (apel·latiu, per cert, de cap de les maneres adequat) i van esmicolar les caixes dels tipus a cops de martell o d’un artefacte semblant tot a compte d’algunes efusions injurioses procedents de les plomes fàcils dels escribes de l’ O’Brienita en la seva acostumada ocupació vilipendiosa, reflectida en els principis morals privats d’aquella antiga tribuna. Tot i que palpablement un home radicalment alterat, ell era encara una figura capdavantera, tot i que vestia sense cap cura com de costum, amb aquell posat de tenir un propòsit ferm que va recórrer un tram de camí força llarg amb els dubitatius fins que aquests van descobrir, per al seu enorme desconcert, que el seu ídol tenia els peus de fang, després d’haver-lo posat damunt d’un pedestal, cosa que ella, tanmateix, va ser la primera en percebre. Com que aquells eren temps particularment calents, en els tumults generals Bloom considerava una agressió menor la procedent del repugnant cop de colze d’algun paio d’entre la gentada que naturalment es congregava i que s’allotjava pels voltants de l’estomac, per fortuna no res de caràcter greu. El seu barret (el de Parnell) estava espellifat per deixadesa i , com a fet estrictament històric, Bloom va ser l’home que el va recollir en l’aglomeració després dels testimonis amb la intenció de retornar-li ( i li va tornar ho va fer amb la màxima celeritat) a ell qui , panteixant i sense barret amb els pensaments que estaven aleshores a milles de distància del barret, essent com era un cavaller nascut amb una estaca en el país, ell que precisament havia anat molt més enllà que qualsevol altre per la glòria de la cosa, allò que es duu a la sang, que li havia estat inculcat a la seva infantesa al genoll de la seva mare en la forma de saber què és estar en bona forma, va sortir de seguida perquè es girar envers el donant i li va donar les gràcies amb perfecte aplom, dient: Thank you, sir, per bé que en un to molt diferent que els ornaments retòrics de la professió legal, la barreteria dels quals Bloom també havia posat al seu lloc hores abans en el curs del dia, i així la història es repetia amb una diferència; després de l’enterrament d’un amic mutu quan l’havien deixat sol en la seva glòria 184 després de la greu tasca d’haver entregat les seves despulles a la tomba.
D’altra banda allò que el va indignar més íntimament van ser les bromes descarades de cotxers i etc., que s’ho prenien com si es tractés d’una comèdia, rient de forma immoderada, amb la pretensió d’entendre-ho tot, el per què i el per a què , i en realitat ignorants de les seves pròpies ments, essent com era un cas que interessava les dues parts si no és que resultava que el marit legítim només n’era una part degut a alguna carta anònima de l’acostumat boy Jones 185 , que se’ls hauria creuat en el moment crucial en una posició amorosa bloquejada en els braços d’un a l’altre fent parar atenció al procediments il·lícits de tots ells els quals menaven cap a un guirigall domèstic i la bella extraviada demanant agenollada el perdó del seu amo i senyor i prometent tallar la relació i no rebre mai més les visites d’ell sempre i quan el marit agreujat passés per alt l’assumpte i deixés allò passat com passat, amb els ulls d’ella plens de llàgrimes, tot i que, possiblement, amb la llengua enganxada a la seva fina galta 186, atès que era prou factible que n’hi haguessin d’altres. Ell, personalment de tarannà escèptic, creia, i no li recava tampoc gens de dir-ho, que l’home, o els homes en plural, penjaven sempre al voltant de la llista d’espera d’una dama, fins i tot suposant que ella era la millor dona del món i ells s’hi posaven tots plegats de bones maneres pel que fa a l’argument, quan, oblidant ella els seus deures, escollia cansar-se de la seva vida matrimonial, i estava disposada a un petit esvoletec de llibertinatge educat per captar les atencions d’ells envers ella amb un intent indecorós, amb el resultat que els afectes d’ella centrats en un altre és causa de moltes liaisons entre dones casades encara atractives que tenen èxit amb homes guapos de quaranta anys i més joves, com sens dubte diversos casos famosos d’amors cecs femenins han provat a bastament.
Era una llàstima clamorosa que un home jove dotat d’una ment privilegiada, com era òbviament el seu veí de taula, hagués de balafiar el seu valuós temps amb dones llibertines, que se li podrien presentar amb una dosi atractiva que li durés de per vida. A efectes de benaurança individual ell prendria un dia una muller quan la senyoreta Right entrés a l’escena però en l’entretant una societat de dames era una conditio sine qua non tot i que en tenia els dubtes més greus possibles, no tant que ell volgués ni de bon tros empènyer Stephen cap a l’entorn de la senyoreta Fergusson (que era molt possiblement l’estrella polar particular que l’havia dut fins a Irishtown de bon matí), com que si ell trobaria molt satisfactori deixar-se acaronar per la idea de festeig entre noi i noia i la companyia de senyoretes rialleres de classe pobre cada dues o tres setmanes amb el mig galop ortodox preliminar del compliment de pagar la despesa i sortir a passejar per camins de melindrosos enamorats, amb flors i bombons de xocolata. Pensar en ell, sense casa i sense llar, estafat per alguna terratinent pitjor que una madrastra, era realment massa dolent a la seva edat. Les coses sobtadament estranyes amb què ell es va expressar van atraure l’home d’edat que era força anys més gran que l’altre o com el seu pare. Però la qüestió era que ell havia de menjar alguna cosa, fos només un ou batut fet de nutrient matern no adulterat o, en son defecte, el casolà Humpty Dumpty 187 bullit.
— A quina hora has dinat? — va preguntar a la figura prima i cansada, però sense arrugues a la cara.
— Ahir, alguna hora o d’altra —va dir Stephen.
— Ahir, —va exclamar Bloom fins que recordar que ja era demà— Divendres. Ah, és clar, vols dir que ja és més de mitja nit!
— No. Abans d’ahir— va corregir-se Stephen-
Literalment astorat davant d’aquest tros d'intel·ligència, Bloom va reflexionar. Encara que ells no coincidissin amb tot, hi havia una certa analogia, com si ambdues ments viatgessin, per dir-ho així, en el mateix tren de pensament. A l’edat quan ell potinejava la política de forma barroera una colla d’anys previs a quan havia estat un quasi aspirant als honors parlamentaris, en els dies del Buckshot Foster 188 també recordava de forma retrospectiva (font d’entusiasta satisfacció en si mateixa) que ell tenia una furtiva consideració per aquelles idees avançades. Per exemple, quan la qüestió dels parcers desnonats, llavors en els seus prolegòmens, dominava en gran mesura l’opinió pública tot i que, val a dir que, sense aportar ni un penic ni fer un acte de fe absoluta en els seus principis, alguns del quals no gaire ben fonamentats, ell , tanmateix i de bon començament, veia amb molts bon ulls la tinença del camperol, com a portaveu de les tendències de l’opinió moderna, parcialitat, no obstant, que, adonant-se del seu error, ell després se’n va curar parcialment, i fins i tot el van ridiculitzar per haver anat un pas més lluny que Michael Davitt 189 en les opinions rupturistes que ell en una ocasió va inculcar com a retornador al camp, cosa que era motiu perquè ell es ressentís fortament de les insinuacions que li van dedicar de forma tan descarada en la reunió dels clans en el pub de Barney Kiernan 190 de tal manera que ell, tot i sovint considerablement incomprès essent el menys bel·licós dels mortals, cal repetir-ho, va abandonar el seu costum habitual de clavar-li una al pedrer (parlant metafòricament) tot i que, pel que fa a la política d’ells, era massa conscient de les baixes que resultaven de la propaganda i de l’exhibició d’animositat mútua i de la misèria i el sofriment que ocasionava com a conclusió resultant sobretot als bons companys joves, en una paraula, la desaparició dels més aptes 191.
En qualsevol cas, després de sospesar els pros i els contres, anant les coses com anaven, era el millor moment per al retir nocturn. El quid de la qüestió era la part de risc que suposava portar-lo a casa amb les eventualitats que se’n podien sobrevenir (algú que tenia un temperament com ella a vegades) i alhora l’embolic que suposava com aquella nit que ell va dur a casa de forma temerària un gos (de raça desconeguda) amb una pota coixa, no que els casos fossin tampoc idèntics ni a la inversa, per bé que ell també s’havia ferit la mà, a la Terrassa d’Ontario, com ell recordava de forma ben detallada, com si ell hagués estat allí, per dir-ho així. Per un altre costat, era tant a les afores com lluny d’allí, i massa tard, per l’alternativa de dur-lo a Sandymount o Sandycove 192, i així davant d’ambdues alternatives la seva perplexitat era palesa...Tot apuntava al fet que li corresponia a ell aprofitar-se de l’oportunitat, un cop considerades totes les coses. La seva impressió inicial era que l’altre no era gaire amable ni massa efusiu, però d’alguna manera li havia anat guanyant afecte. Per una banda, ell no podia allò que se’n diu tirar coets, si li venia alguna idea,i allò que més el preocupava era no saber com fer-li arribar o expressar-la exactament, suposant que ell li admetés la proposta, atès que li proporcionaria un gran plaer personal si li fos possible ajudar-lo amb algunes monedes o alguna peça de roba, si s’esqueia. En tot cas va decidir acabar-se de beure, evitant de moment rigideses precedents, un copa de cacau de la marca Epps i improvisar un llit per a la nit amb l'ús afegit d’una manta o dues i un jec doblegat per coixí. Si més no estaria en mans segures i tan calentó com una torrada damunt la graella. No li semblava percebre en allò gaire perill sempre i quan no s’armés qualsevol mena d’enrenou. Alguna fitxa s’hauria de moure perquè aquella vella animeta, el marit separat en qüestió, que va aparèixer per enganxar-se al grup, no aparegués amb qualsevol pressa particular per desviar-se cap a casa a la seva molt estimada Queenstown i era altament probable que algun bordell de belleses jubilades i gorristes de la part baixa del carrer Sheriff fos la millor pista per trobar-hi aquell personatge equívoc durant uns quants dies vinents, turmentant de forma alternativa els seus sentiments (els de les sirenes) amb anècdotes de revòlver de sis cambres vorejant els tròpics calculades per congelar el moll de l’os de qualsevol i masegant a estones els generosos encants d’elles amb entusiasme escabrós i depravat acompanyat de grans libacions de poitín 193 i de l’acostumat autobombo segons el qual ell seria en realitat XX = el meu nom i adreça exactes , tal com la senyora Àlgebra estipula passim. Al mateix temps ell se’n reia dels seus propis i aguts acudits sobre el campió de sang i ferides, en el sentit que el seu Déu era jueu 194. Que la gent podria suportar ser mossegada per un llop però allò que de debò els treia de polleguera era la mossegada d’un anyell. Que aquest era el punt més vulnerable del tendre Aquil·les, el teu Déu era un jueu, perquè ells semblaven imaginar que provenia de Carrick-on-Shannon 195 o d’algun lloc del comtat de Sligo 196.
—Proposo— al final va suggerir el nostre heroi, després d’un reflexió madura mentre es ficava la foto d’ella a la butxaca— que, com aquí fa xafogor i està mal ventilat, vinguis amb mi i parlarem de coses. Tinc el domicili molt a prop . No beguis aquesta porqueria; espera, vaig a pagar aquesta ronda.
El millor pla era clarament tocar el dos, la resta cosa fàcil—va fer un gest amb la mà, mentre es ficava prudentment la foto a la butxaca, cap a l’encarregat de la xabola, que no semblava pas...
—Sí, és el millor — va assentir Stephen, per a qui la qüestió de si Brazen Head 197 o ell o qualsevol altre lloc, tant li era...
Tota mena de plans utòpics van guspirejar pel seu (de Bloom) encaboriat cervell. Educació (l’article genuí), literatura, periodisme, premi de titbits 198, facturació al dia, clíniques hidropàtiques i concerts en estacions aquàtiques angleses amb vetllades teatrals incloses, allunyar-se dels diners, duets en italià amb l’accent natural perfecte, i un reguitzell d’altres coses, sense necessitat naturalment de pregonar-ho al món i a la seva dona i una llesca de sort. Calia, necessitava una total obertura. Ja que ell més que sospitava que l’altre depenia de la veu del seu pare per comptar amb les seves esperances, cosa que era força probable que fos així, aleshores no hi hauria tampoc cap perill d’adreçar la conversa en la direcció d’aquella particular cortina de fum justament per...
El cotxer va llegir en el diari que havia comprat que l’ex Virrei, comte de Cadogan, havia presidit en algun lloc de Londres el sopar de l’associació. El silenci amb un badall o dos van acompanyar aquest interessant anunci. Després el vell espècimen en la raconada on hi semblava haver un guspira de vitalitat va llegir-hi que Sir Anthony MacDonnell havia deixat Euston per anar a la llotja del secretari en cap, o una cosa semblant. A aquella absorbent peça informativa l’eco va respondre per què.
—Deixa’ns donar una ullada a aquesta literatura, avi —va intervenir el vell mariner, posant de manifest una natural impaciència.
—Amb molt de gust—va contestar el subjecte ancià al·ludit.
El llop de mar es va treure d’un estoig unes ulleres de protecció de color verd i se les va col·locar amb parsimònia sobre el nas i les orelles.
—Que pateixes de la vista? —va inquirir un personatge tan simpàtic com el funcionari municipal.
—Per què— va contestar el guia dels mars amb la barba de tartan, que semblava talment un tros de cala literària a petita escala, guaitant des de les finestres de color verd marí d’un vaixell, es podria ben bé dir — utilitzo ulleres protectores per llegir. La sorra del Mar Roig en té la culpa. Temps enrere jo podia llegir un llibre a la foscor, per dir-ho d’alguna manera. Les Diversions de les Nits Àrabs era el meu favorit i també Roja com un Rosa és Ella.
A continuació es va posar a porquejar el diari obert i es va aturar a llegir atentament qui sap Déu què, potser la trobada d’un home ofegat o les gestes de King Willow 199, o Iremonger havent fet un cent i algun segon wicket per a Notts, mentre durant aquella estona l’encarregat estava intensament ocupat en afluixar-se unes botes noves o de segona mà que era manifest que li venien estretes, maleint en veu baixa a qui mai les hagués venut, cosa que feia força identificables tots els qui estaven prou desperts, per les seves expressions facials, és a dir, per mirades ombrívoles o que traspuaven una punta de retret.
Per tal d’escurçar una llarga història Bloom, conscient de la situació, va ser el primer en posar-se dempeus per no abusar més estona de l’acollida d’ells, havent pres primer i principal—per fer bona la seva paraula de que pagaria la factura per l’ocasió— la sàvia precaució del gest adreçat a l’amfitrió a tall de comiat, un senyal escassament perceptible, quan els altres no miraven, a l’efecte que l’import degut ja estava en camí, un total de quatre penics (import que ell va dipositar discretament en quatre monedes de cobre, literalment el darrer dels mohicans) 200 havent ell prèviament escrit un senyal en la llista impresa de preus per a tots els qui van córrer a llegir 201 del seu davant en xifres inequívoques, cafè 2 penics, pastisseria íd., i francament bé val la pena dues vegades els diners ni que sigui un sol cop, com acostumava a sentenciar Wetherup 202
—Vine —va aconsellar ell— a tancar la séance 203
Veient que funcionava l’estratagema i la costa era clara, van abandonar plegats l’aixopluc o xabola i aquella élite social d’hule i companyia a qui res que no fos un terratrèmol mouria del seu dolce far niente. Stephen, qui va confessar trobar-se encara empiocat i marginat, és va aturar davant, per un moment...la porta...per...
—Una cosa que no he entès mai, —va dir, per ser original en l’impuls del moment— és per què de nit posen les taules de cap per avall, vull dir les cadires de cap per avall damunt les taules en els cafès.
Davant d’aquesta improvisació, l'infal·lible Bloom va respondre directament, sense dubtar-ho:
—Per escombrar el terra pel matí.
Mentre deia això, va donar un salt amb agilitat , considerant-ho cosa pura i a la vegada apologètica, per situar-se a a dreta del seu company, un hàbit que tenia, per cert, perquè el cantó dret era, en l’idioma clàssic, el seu tendre Aquil·les. L’aire de la nit convidava certament a respirar per bé que Stephen es trobava un xic feble
—T’anirà bé (l’aire)— va dir Bloom, referint-se també al passeig, en un moment. Es tracta només de caminar, aleshores et sentiràs diferent. No és lluny; recolza’t en mi.
En conseqüència amb el seu braç esquerre va agafar el dret de Stephen i, en conseqüència, el guiava.
—Sí —va dir Stephen en to de dubte, perquè va pensar que notava una mena de carn estranya d’un home diferent que se li acostava , sense sina, tremolí i tot allò.
En qualsevol cas, van deixar enrere la garita del sentinella amb pedres, braser, etc. on el supernumerari municipal, ex-Gumley, estava encara, pràcticament arraulit en braços de Morfeu, com diu l’adagi, somiant en camps frescos i noves pastures. I apropos del taüt de pedres 204, l’analogia no era gens inapropiada, per tal com es va tractar, de fet, d’una lapidació fins a la mort per part dels setanta-dos procedents de les vuitanta singulars circumscripcions electorals que van desertar en el temps de la ruptura i sobretot l’aclamada classe camperola, probablement els mateixos parcers desnonats que ell havia col·locat en les seves tinences.
Així que ells es van posar a xerrar de música, tipus d’art a la qual Bloom, com a simple amateur, professava l’amor més gran, mentre travessaven de bracet el districte de Beresford. La música wagneriana, tot i que indubtablement grandiosa a la seva manera, era una mica massa pesada per a Bloom i difícil de seguir des del primer compàs, però Huguenots de Mercadante 205 i la Missa Dotzena de Mozart, senzillament adorable per a ell, particularment el Gloria, era al seu parer el cimell de la música de primera classe com a tal, reduint literalment tota la resta a un barret de tres pics. Ell preferia infinitament la musica sacra de l’església catòlica a qualsevol que la competència pogués oferir en aquell modalitat com ara aquells himnes de Moody i Sankey 206 o Permet-me viure, i viure per ser el Teu Protestant 207. No era tampoc menor la seva afició per l’Stabat Mater de Rossini, obra curulla d’estrofes immortals, en les quals la seva muller, Senyora Marion Tweedy, havia tingut un èxit veritablement sensacional, com podia afirmar ell sense equivocar-se bo i afegint-li d’altres llaurers i posant els altres totalment a l’ombra en l’església dels pares jesuïtes del carrer Gardiner superior 208, amb el sagrat edifici atapeït fins als portals per oir-la amb virtuosos, o virtuosi més ben dit. Va haver-hi l’opinió unànime que no hi havia ningú que arribés al nivell d’ella, n’hi ha prou si diem que, en un recinte de devoció per a la música de caràcter sacra, s’hi va aixecar un clam general demanant un bis. En total, malgrat tenir preferència per l’òpera lleugera del tipus Don Giovanni, i Martha, pedra preciosa en el seu gènere, ell tenia un penchant 209, encara que només un coneixement superficial, per l’escola clàssica seriosa com ara Mendelsohn. I, a propòsit d’això, donant per sabut que ell ho coneixia tot sobre els vells favorits, va mencionar par excellence l’ària de Lionel a Martha, M’appari, que, cosa prou curiosa, ell havia escoltat, o tornat a escoltar, ahir, per ser més exacte, privilegi que apreciava profundament, dels llavis del respectable pare de Stephen, cantat a la perfecció, un estudi del número, que, de fet, relegava tots els altres al seient del darrere. Stephen, en resposta a una pregunta formulada amb educació, va dir que només podia desfer-se en alabances de les cançons de Shakespeare, almenys de durant o pels voltants d’aquell període, que el virtuós del llaüt Dowland que vivia al carreró Fetter prop de Gerard l’herbolari, qui anno ludendo hausi 210 , Johannes Doulandus 211 , instrument que el van veure comprar al senyor Arnold Dolmetsch 212, a qui Bloom no recordava però el nom sí que li sonava, per seixanta-cinc guinees i Farnaby i fill amb les seves presumpcions de dux i comes 213 i Byrd (William), que va tocar els virginals 214, va dir, a la Capella de la Reina o els va trobar en qualsevol altre lloc i un tal Tomkins autor de joguines 215 o aries i John Bull 216.
Damunt la carretera on s’hi anaven apropant mentre encara parlaven més enllà de la cadena del gronxador, un cavall, que arrossegava un escombrador, passava pel paviment, raspallant del tot una llarga fangada de manera que amb el soroll Bloom no estava del tot segur si ell havia captat bé l'al·lusió a les seixanta-cinc guinees i a John Bull. Va preguntar si la celebritat de la gent esmentada era John Bull, com a ell li havia sonat, els dos noms idèntics, quina estranya coincidència.
Arran de les cadenes, el cavall virava lentament, i adonant-se’n Bloom, que mantenia una severa precaució, com de costum, va agafar l’altre suaument de la màniga, mentre feia aquesta jocosa observació:
—Les nostres vides corren perill aquesta nit. Compte amb la piconadora de vapor.
Amb aquestes, es van aturar. Bloom va mirar el cap d’un cavall que no valia ni seixanta-cinc guinees, que de sobte havia aparegut d’entre la foscor ben a prop d’ells, de manera que semblava nou, una agrupació variada d’ossos i fins i tot carn, perquè era palpable que es tractava d’un caminador a quatre 217, un llom vibrador 218, un natges negres 219 un cua despentinada, un cap penjant, que havia posat al davant les potes del darrere mentre el seu creador l’asseia damunt la perxa, enfeinat amb els seus pensaments. Però davant d’un pobre i bon animal com aquell, a ell li feia pena no tenir un terròs de sucre encara que, com ell va reflexionar assenyat, difícilment pots estar preparat per qualsevol emergència en què puguis ensopegar. Ell no era més que una raça de cavall gros, esbojarrat, nerviós i sorollós, sense cap més cura pel món. Però fins i tot un gos, va reflexionar, posem pel cas aquell petaner del pub de Barney Kiernan, de la mateixa grandària, inspiraria un terror sagrat. Però no era cap culpa de l’animal en particular si ell estava construït d’aquella manera com el camell, nau del desert, que destil·lava l’alcohol del raïm que duia a la gepa. Les nou desenes parts d’ells podien engabiar-se o domar-se, res no hi superior a les arts humanes llevat de les abelles 220; les balenes amb la forquilla de l’arpó, el caiman, fes-li pessigolles a l’esquena i ell veu la broma; dibuixa un cercle de guix per a un gall; el tigre, l’ull de la meva àguila.221 Aquestes reflexions oportunes entorn de les bèsties del camp 222 ocupaven la seva ment, un xic distreta de les paraules de Stephen, mentre el vaixell del carrer feia maniobres i Stephen seguia amb l’altament interessant vell...
—Què t’estava dient? Ah, sí! Doncs, la meva dona—va intimar, submergint-se in medias res 223 —hauria tingut un gran plaer de conèixer-te, tant com l’atreu apassionadament tota classe de música.
Va mirar de cantó de forma amistosa al perfil de Stephen , imatge de la seva mare, que no era gens la mateixa que el tipus acostumat de pocavergonya per qui els altres senten de forma inqüestionable una indubtable atracció, tal vegada perquè ell no era fet d’aquella manera.
I encara, suposant que ell tingués els dots del seu pare, com ell més que sospitava, això obria noves perspectives a la seva ment, com ara el concert a les Indústries Irlandeses de Lady Fingall del dilluns passat, i l’aristocràcia en general.
Variacions exquisides es va posar ara a descriure sobre una ària La Joventut aquí té Final obra de Jans Pieter Sweelinck, holandès d’Amsterdam, d’on en venia l’element femení. Més encara li agradava una vella cançó alemanya de Johannes Jeep sobre el mar clar i les veus de les sirenes, dolces assassines d’homes, cosa que va sobresaltar un xic Bloom:
Von der Sirenen Listigkeit
Tun die Poeten dichten 224
Va cantar aquests primers versets i els va traduir extempore. Bloom, assentint amb el cap, va dir que els entenia perfectament i li va pregar que de totes maneres continués, cosa que l’altre va fer.
Una veu de tenor fenomenalment bonica com aquella, la més rara de les benediccions, que Bloom va apreciar des de la primer nota cantada, podria fàcilment, en cas de ser pròpiament atesa per alguna autoritat reconeguda en la producció de veu com ara Barraclough 225 i , sabent llegir la música , fixar el seu propi preu allà on els barítons es cotitzaven a deu un penic, i procurar per al seu afortunat possessor, en un futur pròxim, una entré dins les mansions elegants dels barris més residencials, de magnats financers en un ample ventall de negocis i gent amb títols on, amb el seu grau universitari de B.A. 226 (un enorme reclam a la seva manera) i els seus modals de cavaller que causarien en tots una bona impressió, ell infal·liblement assoliria un èxit de distinció, amb el do de la seva intel·ligència, que també podria utilitzar-se per al seu propòsit i d’altres requisits, si la seva indumentària era atesa amb propietat, per tal de facilitar-li el camí envers el favor d’ells quan ell, un principiant juvenil en les fineses tèxtils de la societat, amb prou feines comprenia com una minúcia com aquella podria fer-te la guitza. De fet, només en una qüestió de mesos ell el podia imaginar fàcilment participant en les conversaziones 227 durant les festes de Nadal, per posar un exemple, i esvalotant lleugerament el colomar del sexe bell 228 després d’haver empès una colla de dones a buscar sensacions, casos dels quals, pel que ell sabia, estaven registrats, de fet, sense mostrar el joc, ell mateix, vet ací que una vegada, si ell ho hagués intentat, podia fàcilment haver... Afegit a la qual cosa, naturalment, hi hauria l’emolument pecuniari de cap manera rebutjable, anant de mà en mà amb els seus honoraris d’ensinistrament. Això no volia dir, va fer el parèntesi, que ell, per mor del vil metall, necessités de forma necessària abraçar la plataforma lírica com una camí en la vida per algun lapse llarg de temps, però un pas en la direcció requerida hi era, més enllà d’un sí o un no, i tant de forma monetària com mental no implicava cap reflexió sobre la seva dignitat, en el més mínim, i tot sovint esdevenia extraordinàriament còmode rebre un xec en un moment de molta necessitat quan qualsevol cosa petita ajudava. A més, encara que últimament el gust s’havia deteriorat algun grau, música original com aquella, diferent de la rodera convencional, tindria ràpidament una gran acceptació, per tal com seria una decidida novetat en el món musical de Dublín després de la ruta acostumada i tan fressada dels solos de tenor enganxós endinyats a un públic confident per Ivan St Austell i Hilton St Just 229 i els seus genus omne 230 Sí, més enllà d’una ombra de dubte, ell podia, amb totes les cartes a la mà i ell tenia un capital obert a fer-se un nom ell mateix i guanyar una posició alta en l’estima de la ciutat on ell hi podria establir un preu fix i reserves per a més endavant per oferir un gran concert per als mecenes de la casa del carrer del Rei 231, amb el recolzament donat, per si un estava disposat més endavant a clavar-li una puntada de peu escales amunt, per dir-ho així —un si ben condicional, tanmateix— amb algun ímpetu de la mena emprenador per tal d’obviar la inevitable morositat que sovint fa la traveta a un príncep massa festejat pels bons amics i això necessita no restar valor a l’altre per una simple iota 232 ja que, essent el seu propi mestre, ell tindria força temps per practicar la literatura en els seus moments lliures quan desitges de fer-ho, sense que això topés amb la seva carrera vocal o contingués qualsevol cosa despectiva fos quina fos, ja que es tractaria d’una assumpte privat d’ell. De fet, ell tenia la pilota als peus i aquesta era la veritable raó del per què l’altre, que tenia un bon nas per flairar una rata de qualsevol mena, es repenjava del tot en ell.
El cavall era justament allí llavors...i més tard, en una oportunitat propícia ell (Bloom) va proposar, sense però ficar-se en els afers privats de l’altre, sota el principi que els necis fan un pas vers els àngels 233, aconsellant-lo deixar de tenir tractes amb cert facultatiu en embrió, el qual, ell s’adonava, era propens a desacreditar, i, fins i tot, en una mida lleugera, amb algun pretext hilarant, quan no hi era present, el censurava, o com prefereixis dir-ho, cosa que, en l’humil opinió de Bloom, infamava la fama del caràcter d’una persona—valgui el joc de paraules.
El cavall, un cop arribat al final del seu lligam, per dir-ho així, es va aturar, i, aixecant una cua peluda i orgullosa, va afegir la seva quota deixant caure a terra tres boles fumejants de cagallons, que el raspall aviat raspallaria i netejaria. Lentament i per tres vegades, l’una després de l’altra, va enfangar-se la gropa. I humanament els seu conductor va esperar-se fins que ell ( o ella) va haver acabat, pacient dins el seu escita 234 carruatge.
Aprofitant el contretemp, Bloom i Stephen van travessar, un al costat de l’altre, la bretxa enmig de les cadenes, dividida pel muntant, i saltant pel damunt d’una platja de fang , van travessar en direcció al carrer Gardiner baix, mentre Stephen cantava amb més desimboltura, però no amb veu alta, el final de la balada:
Und alle Schiffe Brücken 235
El cotxer no va dir ni piu, ni bo, ni dolent, ni indiferent. Es va limitar a observar les dues figures, mentre seia en el seu cotxe de respatller baix, tots dos —un de ple, l’altre prim— caminen cap al pont del ferrocarril, per ser casats pel Pare Maher,236. Mentre caminaven, a voltes s’aturaven i tornaven a caminar, seguint amb el seu tête-à-tête (del qual el cotxer naturalment n’era aliè), sobre sirenes, enemics de la raó humana, barrejat amb una colla d'altres tòpics de la mateixa categoria, usurpadors, casos històrics d’aquella mena, mentre l’home del carro de l’escombrador, o potser millor dir-ne el carro del dormidor que, en qualsevol cas, no podia possiblement sentir-los, senzillament perquè eren massa lluny, assegut en el seu seient prop del final del carrer Gardiner cuidant del cotxe de respatller baix d’ells.
1 A l’Odissea, Atena disfressa Odisseu d’home vell i l’aconsella que busqui residència a casa d’Eumeu, pastor de porcs, el qual, «de tots els amics fidels a Odisseu, és el qui ha tingut més cura de les seves propietats»
2 Al·lusió a la cèlebre paràbola de Lluc 10, 30-37.
3 Que subministrava d’aigua la ciutat.
4 Popularment, un cotxer ràpid. Es tracta del nom bíblic del cotxer Jehu, fill de Nimshi. (2 Reis 9, 20)
5 L’adagi era: «Sortit per la ruta de tota carn»
6 Relatada en el capítol anterior «Circe» ,quan l’operari va estar a punt d’atropellar Bloom dins la boira.
7 Famós dramaturg noruec.
8 Llatí: Amic fidel i devot seguidor (A l’Eneida, ho és d’Enees)
9 Al·lusió a la pregària del Parenostre.
10 Al·lusió bíblica.
11 Primer verset d’una cançó que canta Pòrcia mentre Bassanio està revisant una oferta de cofres a «El Mercader de Venècia» de Shakespeare «Digue’m on és el fantàstic pa / Al cor, o bé al cap?»
12 Breu locució llatina (ablatiu de res) amb el significat retòric de «respecte de»
13 Mathew Tobias, fiscal de la Policia Metropolitana de Dublín.
14 Advocat i magistrat de policia divisional al Tribunal Central de la Policia Metropolitana en les Quatre Corts.
15 És a dir, a fer una acusació fraudulenta, amb el símil del golf.
16 Tot sembla indicar que Bloom aquí es refereix a ell mateix, malgrat la puntuació del text original .
17 Encreuament ferroviari de la ciutat de Dublín.
18 És a dir, la Corporació Municipal de Dublín.
19 Àrea de Londres coneguda en altre temps per la quantitat d’indigents que s’hi congregaven.
20 Arcaisme que recorda Mateu 1, 18, quan descriu la genealogia de Jesucrist.
21 Comtat de costa oriental d’Irlanda al nord de Dublín.
22 Ciutat del comtat de Wexford al sud-est d’Irlanda.
23 Antiga moneda del Regne Unit, retirada el 1961, equivalent a un 1/4 de penic antic.
24 Càrrec obsolet d’ajudant de mestre d’escola.
25 La hostaleria més antiga de Dublín (establerta el 1688)
26 Llatí: «No ignorant la misèria dels dolents, he après a socorre’ls»
27 Concretament Virgili, que ho posa en boca de Dido per consolar Enees (Eneida I).
28 Pub del centre-sud de Dublín.
29 Carl Rosa Opera Company, fundada el 1873 pel violinista i director alemany Carl Rose.
30 El pseudònim «Bags» («Sacs») suggereix que duia pantalons més amples del compte.
31 Vegeu nota 2879
32 Versió de Bloom de l’axioma socialista de Karl Marx (1818-93) «De cadascú segons la seva capacitat; a cadascú segons les seves necessitats».
33 Francès: expert en explicar anècdotes.
34 Per a observar l’abstinència catòlica de carn.
35 Altres dies en què s’observava dejuni per part dels catòlics.
36 «M.P. que ell ens ha de donar els diners! No és veritat, cul esberlat? / Entenguem-ho. Mig sobirà més... / Ell ho diu, però / Pocavergonya! Merda els seus morts ! /Però, escolta! Cinc més per persona...»
37 Vegeu nota 1188.
38 Grec: «els molts»
39 És a dir el «vull» en italià. El dilema és la resposta de Zerlina en el duet La ci darem la mano...quan respon a les proposicions de Don Giovanni, amb el cèlebre «Voglio ma non vorrei...»
40 Bloom intenta dir «Vull una dona bonica», però Belladonna en italià també es refereix a la tòxica planta del mateix nom.
41 En el sentit de «no propis».
42 A Romeu i Julieta, de Shakespeare, Julieta descobreix que Romeu és un Montesco (en anglès Montague) i, per tant, enemic de la família d’ella, i diu «Oh, que sigui un altre nom /Què hi ha en un nom? Allò amb què nosaltres anomenem una rosa / Amb un altre nom, faria una olor més dolça»
43 Competició anual de l’Associació Nacional del Rifle (d’Anglaterra), que es celebrava el més de juliol al municipi e Bisley.
44 Vegeu cita 558.
45 Vegeu cita 2183
46 Vegeu cita 3637.
47 Referència a la novel·la melodramàtica que duu aquest títol.
48 Tret de la cançó (1832) de l’educadora nord-americana Emma Willard (1787-1870): «Gronxada en el bressol de la profunditat / Jo m’ajec a dormir en pau / Segura, descanso damunt l’ona /Perquè Tu, Oh Senyor, tens el poder de salvar / Sé que Tu no menysprearàs la meva crida / Perquè Tu marques la caiguda de l’oreneta! / I el meu son es quiet i pacífic / Gronxada en el bressol de la profunditat»
49 Nom popular dels pubs freqüentats per mariners.
50 Traducció barroera d’un cor de cantaires marins.
51 Això indica que és el mateix vaixell que Stephen ha vist al matí.
52 «Able-Bodied Seaman» («Mariner sense discapacitat física»).
53 Eslavònic (llenguatge de l’Església Ortodoxa Russa) «Senyor, tingueu pietat de nosaltres»
54 Aquest cognom francès vol dir literalment «maleït salvatge»
55 I la seva llegendària punteria de la poma.
56 (1845) , Libretto d’Edward Fitzball,, música del compositor irlandès William Vincent Wallce (1813-65)
57 A setanta milles de Dublín.
58 Alfred W. Egan, secretari de l’oficina dublinesa de la Britush and Irish Steam Packet Company.
59 Fetes arran de la coronació d’Eduard VII.
60 Companyies de rang B i C, és a dir, pròpies de províncies menors.
61 Ruta de vaixells de vapor entre Rosslare (Irlanda) i Fishguard (Gal·les).
62 Terme procedent de Dickens, que es referia a la burocràcia i especialment al Tresor Britànic.
63 Escènica cascada de l’alt Liffey, unes vint milles al sud-oest de Dublín.
64 Expressió treta d’una estança de la «Elegia escrita en un cementiri rural» de Thomas Gray (1716-71).
65 Francès: vista panoràmica
66 Antic rebel sense gaire èxit.
67 Companya llegendària del senyor de Howth.
68 (1762-1830) Rei d’Anglaterra (1820-30) que va visitar Irlanda l’agost de 1821.
69 Cita de Tennyson a Locksley Hall» (1842) «Per primavera la fantasia d’un home jove esdevé fàcilment pensaments d’amor».
70 És a dir, en el sentit de la marxa segons la instrucció militar.
71 Expressió treta d’Amos 4, 12 «Oh Israel, prepara’t a trobar-te amb el teu Déu».
72 Francès: desenllaç.
73 És a dir, els assassinats del Parc Phoenix, del 6 de maig de 1882, que van aixecar l’especulació sobre si el sicaris havien estat importats d’Europa o d’Amèrica.
74 Basat en una oda de Thomas Gray, on s’hi llegeix: «Allí on la ignorància és felicitat, ser savi és una bogeria».
75 Que el nacionalisme britànic cantava en el seu himne.
76 Efectivament, Milton, a l’últim verset de «Lycidas»
77 Servei de voluntaris de salvament de vides, branca irlandesa de la Institució Reial de Salvament Nacional.
78 Habitant d’una ciutat del comtat de Cork, citada en una balada anònima que tracta de la Gran Fam.
79 En l’argot europeu i en numerologia, el número 16 significava homosexualitat.
80 És a dir, l’encarregat de l’aixopluc.
81 D’una cançó originària de la Illa de Man, que tracta sobre un venedor de gelats italià.
82 És a dir l’Evening Telegraph
83 Vegeu nota 2846, sobre la «puta del carreró».
84 Comerciants de productes de tota mena.
85 Seguint el proverbi «Estima’m, estima’m, gos meu»
86 Dedicat al tractament malalties venèries, com hem vist la capítol anterior.
87 Referència retocada del consell de Jesús als deixebles a Mateu 10, 28: «I no temeu aquells qui maten el cos .però no poden matar l’ànima; més aviat temeu aquell qui pot destruir tant l’ànima com el cos a l’infern»
88 Parla Bloom.
89 És a dir, per l’Escolàstica. Tomàs d’Aquino Sum. Teol. Prima Prima Questio 75 art. 6. afirma que cap tipus de corrupció no pot afectar l’ànima, ja que «la corrupció només es troba allà on hi ha contrarietat» i atès que l’ànima és simple, sense contrarietat, és incorruptible.
90 És a dir, Shakespeare, des del punt de vista d’un britànic occidental més que d’un irlandès.
91 La química de Bloom és poc sòlida La formula de sulfat de coure és CuSO4 ; SO4 seria segurament inestable.
92 Títol d’una novel·la de Dickens.
93 És a dir, investigant-lo a l’estil del famós detectiu de les novel·les de Connan Doyle.
94 Recollir estopa i rodar en una sínia eren dues formes de treballs durs en les presons angleses.
95 Al·lusió al personatge de «El Mercader de Venècia» de Shakespeare.
96 Fragment que reprodueix, de forma còmica, el poema narratiu de Coleridge «La Rima del Mariner Ancià», inspirat en «El naufragi de l’Hesperus»
97 És veritat que els reis asteques eren considerats déus, però aquí sembla més aviat una confusió entre Asteca i Asceta; si és així, allò que Bloom ha vist és un asceta iogui o fakir amb la musculatura afeblida per una posició contemplativa prolongada.
98 Personatge de les Mil i una nits, considerablement popular al Dublín de la dècada dels 1890.
99 Baríton dublinès, de nom William Ledwidge (1847-1923).
100 Clixé compost de l’explicació de Shylock sobre el seu odi irracional a El Mercader de Venècia: «Hi ha homes...que es tornen bojos si veuen un gat; ... un inofensiu i necessari gat»
101 Prejudici comú entre els britànics que els pobles mediterranis tendeixen a ser sanguinaris, sobre-sexuats i emocionalment desenfrenats. El text original no diu Dimoni, sinó l’alies popular de Old Nick.
102 Italià: «Robert va robar la roba d’ell»
103 Beatrice Portinari (1266-90) florentina, identificada per Bocaccio com la Beatriu espiritualitzada per Dant a la Divina Comèdia. Com que ella es va casar amb Simone de Bardi, d’aquí la referència al «triangle isòsceles» amorós.
104 És a dir, Sant Tomàs d’Aquino, que malparlaven d’ell com el «bulldog (gos mastí) Aquinas».
105 D’una banda, l’assolellada Itàlia, però també recorda, de forma paròdica, «els qui han estat rentats en la sang de l’Anyell» (Apocalipsi).
106 Es refereix al mariner de les històries. El nom prové del music-hall i de la pantomima clixé per a un mariner.
107 En realitat, el petit vaixell finès Palme, que es va esfondrar a la costa meridional de la Badia de Dublín, víctima d’una severa tempesta el 24 de desembre de 1895.
108 És a dir, satisfer una necessitat orgànica.
109 Encreuament de línies fèrries del port de Dublín.
110 El text parla d’una cervesa nord-americana cara anomenada Double-barreled Ass (literalment, Cul de canó doble).
111 Segons el text original, que parla de wrecks and wreckers. -
112 Francès: Estava al cas.
113 És a dir, el whisky.
114 O Navan, segons altres textos. Petita ciutat del comtat de Meath. El coronel N.T. Everard era un ric granger que el 1904 havia fet assolit una exitosa collita de vint acres de tabac.
115 Joc de paraules. Tidings vol dir notícies, però també l’acció de la marea. L’autor ha volgut mantenir el to mariner en l’escenari.
116 És a dir, «toca de peus a terra»
117 Patriota irlandès i metge (1846-1920).
118 Combinació de les frases d’obertura del soliloqui de Hamlet: «Aquesta és una consumació / Per ser desitjada devotament» (III,i, 63-64)
119 Terme, que en l’argot irlandès vol dir traïdor o informador, i que prové d’un personatge de la novel·la popular «Danny Man» , un criat traïdor.
120 Líders dels Invencible, executats.
121 Per a Fitzharris , en el primer judici, la «llemenera legal» va ser Sa Senyoria Richard Adams
122 Expressió basada en una faula d’Esop: Un gos que duia un os robat, en creuar un riu hi veu la seva imatge reflectida. Prenent-lo per un gos que duia una cosa millor, obre la boca per bordar-lo i així li cau l’os que duia.
123 Capità de la barca estavellada contra la roca, que hem vista abans.
124 «...Però paraules ofensius fan créixer la ràbia» (Proverbis 15, 1)
125 La frase sencera que Stephen inicia és : «et ex quibus est Christus secundum carnem» (Crist és del poble d’ells (israelita) segons la carn) (Romans 9, 5) (Vulgata llatina)
126 Segons la dita que «quatre ulls hi veuen més que dos»
127 Segons la popular dita de Joseph de Maistre (1753-1821)
128 Batussa entre artesans i aprenents del nord i el sud de Dublín.
129 Teoria glandular de la violència, molt popular en aquella època.
130 Es refereix a la guerra entre Espanya i els Estats Units del 1898.
131 És a dir, parish priest (capellans de parròquia).
132 Llatí: «Allà on hi ha la meva pàtria, hi ha la bona vida» Bloom aquí retoca el proverbi «Ubi bene, ibi patria» (Allà on hi estic bé, o prospero, és la meva pàtria)
133 Vegeu el capítol de «Proteu».
134 Francès: El suburbi de Sant Patrici.
135 Possible al·lusió a la popular cançó de taverna escocesa : «Jo pertanyo a Glasgow / A la bona i vella ciutat de Glasgow / .../ Però quan he begut un parell de pintes un dissabte / Glasgow em pertany a mi».
136 Joc de paraules: En anglès «subject» vol dir «súbdit, o ciutadà» i també «tema, o qüestió».
137 És a dir, el tema de la pertinença d’Irlanda, al·ludit per Stephen
138 Francès: desenllaç, traca final.
139 És a dir, que «no hi ha cavall més cec que el que no hi vol veure» Proverbi freqüent en els clubs del país.
140 En ordre de datació anglesa : 16 del 6 (Juny) = Bloomsday: El dia en què transcorre aquesta novel·la i que està tatuat en el pit del mariner d’aquest capítol.
141 El 1870, el Duc de Cornwall i Príncep de Gal·les, va ser cridat com a testimoni en el cas de divorci aixecat per Sir Charles Mordaunt contra la seva dona. Una altra al·lusió podria ser quan al 1883, dos oficials del Castell de Dublín, de noms Cornwall i French van ser públicament involucrats en un cercle extensiu d’homosexualitat.
142 Segons l’infamant dibuix d’un bitllet de banc emès pel Congrés Continental el 1776. D’aquí que es considerés moneda no legal.
143 Forma amb què el general William Booth, fundador i líder de l'Exèrcit de Salvació, descrivia la realitat política de la pobresa a les Illes Britàniques.
144 Fragment de l’himne «Contra la desocupació» de d’Isaac Watts (1674-1748) «...De quina manera la petita abella ocupada / Millora cada hora brillant / I recull la mel tot el dia / De cada flor que s’obre! «
145 La història del qual Bloom llegeix en el capítol 4
146 L’edició d’última hora, de l’Evening Telegraph de Dublín.
147 És a dir, la sort que abans ell ha atribuït a Philip Beaufoy
148 Una altra paròdia del Parenostre.
149 Corresponent al conflicte militar entre Rússia i el Japó de principis del segle XX
150 Article sobre el judici i el plet guanyat per la senyoreta Maggie Delaney contra Frank P. Burke, oficial d’Hisenda i entusiasta de la campanya en favor de la normalització de l’irlandès com a llengua. L’Odissea: A la cabana del pastor de porcs Eumeu, Ulisses s’assabenta que els pretendents de la seva esposa han causat danys considerables al seu patrimoni i finca.
151 Signe utilitzat pels Papes i Arquebisbes catòlics en els seus noms.
152 Un error de la linotípia del periòdic.
153 Terme que, en la vida religiosa vol dir el monjo més antic, i tot fa pensar que, aquí es refereix a l’impressor més vell del rotatiu.
154 D’Epístola als Hebreus només n’hi ha una al Nou testament, i no hi consta el text que proposa Stephen.
155 Editor del periòdic.
156 Expectativa paral·lela a la de l’Odissea, amb el retorn d’Ulisses a Ítaca.
157 Quan al desembre del 1890, al Parlament Irlandès, un membre va intentar destituir Parnell del seu liderat.
158 Va morir a Anglaterra, Brighton, el 6 d’octubre de 1891, i les seves despulles van ser dutes a l’ajuntament de Dublín.
159 Un dels rumors més forassenyats sobre la «segona vinguda» de Parnell
160 Volia per a Irlanda la separació d’Església i Estat, en contra de la jerarquia eclesiàstica.
161 És a dir, el poble d’Irlanda era tan anti-Parnell, que ell havia de ser cremat almenys en efígie (si no com a heretge) les fogueres es feien amb barrils.
162 Popular cançó de Wellington Guernesey i Joseph Ascher. Que conclou així : « mirant cel enllà /Oh! Ets
enmig la llum de les estrelles / Alícia, ja sé on ets»
163 És a dir, els líders que van emergir després de la caiguda de Parnell.
164 Referència a l’episodi bíblic del somni de Daniel sobre el futur de Nabucodonosor (Daniel 2, 32-33)
165 Comptant-hi Parnell, hi havia setanta-dues persones a l’habitació 15 del Comitè, i només quaranta-cinc «al voltant seu».
166 United Ireland (Irlanda Unida) fundat el 1881 era l'òrgan del punt de vista i la política de Parnell. Més endavant, la facció anti Parnell «suprimida» va crear Insuppressible (Insuprimible) (1890-91) per donar veu a l’oposició
167 Proverbi anglès que indica el lapse de temps entre dos moments no propers, Podríem traduir-lo com «entre la primera i l’última de canvi»
168 L’any 1860. Un home que pensaven que s’havia perdut al mar, reclamava ser l’hereu d’una gran fortuna. Això va menar a escàndols en la identitat i perjuri en els judicis.
169 Precisament el que fa Ulisses quan arriba a Ítaca.
170 Referència a les relacions amoroses entre Parnell i la senyora O’Shea.
171 De fet, les relacions entre Parnell i la senyora O’Shea, des de 1881 ja era un matrimoni virtual, amb descendència i tot, i per tant era un secret a veus.
172 Simulant fer-hi una visita.
173 Sant Pau als Romans 12, 20: «Per tant, si el teu enemic té fam, alimenta´l; si té set, dona-li de beure; fent-t’ho així apilaràs brases de foc al seu cap» En el cas del capità, posant-lo entre l’espasa i la paret.
174 Esop: L’ase distreu el llop del seu paper usual de depredador queixant-se d’una espina clavada a la pota. Mentre el llop intenta treure-li l’espina amb les dents, l’ase li dóna una coça pel dolor que li fa. Moral: Fes el paper que et pertoca.
175 Tret d’una cançó infantil: «Jo tenia una petita noguera / No hi penjava res / Llevat de nou moscada / I una pera d’or/ La filla del rei d’Espanya / Em va venir a visitar / I tot plegat en honor de / La meva petita noguera.
176 Fragments esparsos i malgirbats d’una balada anònima titulada «Dames Espanyoles» : En comptes de «cebes», l’original parlava de «dames» per exemple.
177 Poc després del seu casament el 1867, els O’Sheas es van traslladar a Madrid, on hi tenia un banc l’oncle irlandès del Capità O’Shea que s’havia casat amb una espanyola. El 1868, el matrimoni va tornar a Anglaterra.
178 Referència crua a la relació asexual de Sant Josep amb la Verge Maria.
179 Més de dos segles, preguntant-se si la fotografia es podia considerar un art.
180 Fragment de «La Cançó d’O’Rouark, Príncep de Breffni» de Thomas Moore: «...La vall jeia somrient davant meu / Allà on per última vegada la vaig deixar / Però, vaig tremolar i quelcom penjava damunt meu /Allò va entristir la joia del meu cor /Vaig buscar la làmpada que ella em va dir...»
181 (1745-1826) Gramàtic i quàquer americà, oposat a la revolució i emigrat a Anglaterra . Les apologies de referència «han hagut de caure» però en un sentit més ample de caire moralista: «Si no reprimim les nostres luxúries...ens precipitaran a la culpa i a la misèria».
182 Un decret de divorci nisi no és final ni absolut sinó que pren efecte eventualment si no és que (nisi, en llatí) es demostrin causes ulteriors o sorgeixi una raó que eviti que tingui efecte. (Al capità O’Shea se li va concedir inicialment un decret nisi).
183 Es refereix a Parnell.
184 Fragment de «L’Enterrament de Sir John Moore a Corunya» del poeta irlandès Reverend Charles Wolfe (1791-1823). El finat era un militar que havia lluitat contra Napoleó a Espanya. El poema conclou: «No hem esculpit una ratlla, no hem aixecat cap pedra / Però l’hem deixat sol amb la seva glòria».
185 Personatge sobre el qual no es posen d’acord els historiadors sobre si era un patriota irlandès o un espia a sou dels anglesos.
186 «With her tongue in her fair cheek», és a dir, «Amagant l’ala»
187 Personatge de «Alícia a través del mirall» en forma d’ou. Vegeu nota 4129.
188 William E. Foster («Buckshot»).Cap de la Royal Irish Constabulary que de «forma humanitària» va introduir els buckshots (perdigons de guineu) en comptes dels cartutxos de bales, per reprimir els aldarulls (1819-86). Oposat a l’autonomia d’Irlanda.
189 Que tenia un programa de reforma agrària que advocava per l'ús de fons públics perquè els camperols poguessin tenir la propietat de la terra. Bloom, amb el seu «pas endavant» advocava per un socialisme agrari on tos els homes hi contribuirien participant del treball al camp.
190 Vegeu nota 2875.
191 Inversió de la teoria de la Selecció Natural de Darwin, que postula la «supervivència dels més aptes».
192 És a dir, a la torra Martello on Stephen hi residia, com hem vist abans.
193 Beguda tradicional irlandesa de 40-90% d’acohol
194 Referència irreverent a Crist i a la seva Passió. Ja insinuada al capítol I
195 Ciutat mercat del comtat de Leitrim, a uns 100 quilòmetres al nord-oest de Dublín
196 A la costa atlàntica d’Irlanda, considerat com el més pintoresc i remot.
197 Vegeu nota 4796.
198 Vegeu nota 585.
199 Campió de criquet.
200 La famosa novel·la de James F. Cooper. A banda de la similitud morfològica entre Cooper i coppers (monedes de cobre d’un penic), esdevé una metàfora de les últimes monedes de què disposava Bloom.
201 Cfr. Habacuc 2, 2 «I el Senyor va contestar i em digué: Escriu aquesta visió i grava-la en taules, que ell pugui córrer a llegir-ho»
202 Vegeu nota 1126.
203 Francès: sessió.
204 Segons la llegenda del taüt de Parnell, sense el seu cadàver i ple de pedres.
205 Bloom confon els compositors. Mercante es autor de Les Set Últimes paraules, mentre que Huguenots és composició de Mayerbeer.
206 Dos compositors evangelistes del segle XIX.
207 Primer verset del poema de Robert Herrick (1591-1674) «A Antea».En realitat és una lírica cavalleresca d’amor, no pas un himne protestant, molt popular durant l’època victoriana.
208 És a dir, l’església de Sant Francesc Xavier.
209 Gal·licisme: inclinació
210 Llatí: L’any que solia tocar el llaüt
211 Llatinització del nom John Dowland, l’intèrpret
212 Músic londinenc vinculat amb la London Academy of Music.
213 Dux, tema en la música de contrapunt; Comes, la resposta; paraules llatines que respectivament signifiquen duc i comte.
214 Peces que, segons la tradició, van ser dedicades a la Reina Elisabet I (Reina Verge)
215 En anglès toys, composicions còmiques en contrast amb les més serioses
216 (1562-1628) Organista, autor de virginals, compositor i mestre de músic a Oxford. Res a veure amb la tradicional personificació de la nació anglesa.
217 Fourwalker: Cavall que no coordina les quatre potes en un pas.
218 Hipshaker: Cavall amb un llom més alt que l’altre.
219 Blackbuttocker: Cavall negre que sempre l’avancem a les carreres.
220 En aquelles èpoques, hi havia la creença popular que la comunitat de les abelles era superior a les humanes.
221 Diverses maneres d’hipnotitzar els respectius animals, segons creença popular.
222 «I Adam va posar noms a tots els ramats, a les aus dels aires i a les bèsties del camp» (Gènesi 2, 20)
223 Llatí: Al bell mig de la cosa (o assumpte). Inici convencional de l’èpica, seguint Homer.
224 Alemany: «De l’astúcia de les Sirenes / El Poetes en fan poemes»
225 Professor de cant, anteriorment citat.
226 Graduat en Arts.
227 Italianisme de l’època per referir-se a trobades, sobretot vespertines, que tractaven sobre temes musicals i artístics.
228 Expressió inspirada en Coriolà de Shakespeare.
229 A la Arthur Rousley Opera Company de Dublín, a la dècada dels 1890.
230 Llatí. Tota aquella mena
231 És a dir, el Teatre Gaiety.
232 Lletra de l’alfabet grec, que a l’Evangeli Jesús esmenta com la més petita de l’alfabet hebreu, que és la iod.
233 Clixé inspirat en «Assasigs sobre la Crítica» (1711) d’Alexander Pope, en el fragment «Perquè els necis s’abraonen allà on els àngels tenen por de trepitjar»
234 La paraula anglesa scythed tant pot significat perfumat, com escita. De fet, els raspalls per escombrar dels carros dels antics britans i celtes eren semblants als dels escites, enganxats a les rodes.
235 Alemany «I tots els vaixells són ponts» Sembla que Stephen s’equivoca amb brücken per «broken» (trencat)
236 Primera estança del poema «El Cotxe de respatller baix» (Samuel Lover) «Tal com nosaltres caminem en el cotxe de respatller baix per ser casats pel Pare Maher»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada