Cap 3. Proteu (La Platja)

  

Ineludible modalitat d’allò visible: com a mínim, o si més no, tal com ho penso a través dels meus ulls ¹. Sóc aquí per llegir signatures de totes les coses, tant la llavor de la vida al mar com el seu naufragi, la marea que s’acosta, aquella bota rovellada.² Els signes dels colors: verdmoc, blauplata, color del rovell, són els límits d’allò diàfan. Però ell ³ afegeix: en els cossos. Per tant, ell n’era conscient, d’aquells cossos, abans no tinguessin color. Com? Segurament, colpejant-los amb un objecte dur. Més fàcil. Ell era calb i milionari , maestro di color che sanno ⁴ Límit d’allò diàfan en... Per què en ? ⁵ Diàfan, opac. Si tu pots ficar-hi els cinc dits, es tracta d’un portal, si no, d’una porta. Tanca els ulls i ho veuràs.

Stephen va tancar els ulls per a sentir com les seves botes esclafaven petxines i algues costaneres. Mira-t’ho com vulguis, però hi estàs caminant a través.⁶ Sóc jo i, alhora, una gambada . Un espai de temps molt curt a través de temps d’espai molt curts. Cinc, sis: el nacheinander ⁷ Exacte: i aquesta és la ineludible modalitat d’allò audible. Obre els ulls. No. Jesús! Si caigués damunt d’un penya-segat que sobresurt de la seva base, cauria de forma indefugible a través del nebeneinander ⁸ A la foscor me’n surto d’allò més bé. La meva espasa de freixe⁹ penjada al costat. Tanteja amb ella: ells ho fan. Els meus dos peus dins les botes són al final de les seves cames, nebeneinander. Sembla sòlid: fet amb la maça de Los Demiurgos. I jo caminant cap a l’eternitat per la platja de Sandymount. Cruc, cric, crac, cric, crac. Monedes del mar embravit ¹⁰ Dominie Deasy , els reconeixes, o no? ¹¹

No vindràs a Sandymount,

Euga Madeline? ¹²

Bé. Ja tenim aquí la rítmica poètica, ho percebo amb l’oïda. Un tetràmetre catalèctic ¹³ de iambes per començar. No, més aviat un galop : de l’euga arran de mar. ¹⁴

Ara, obre els ulls. D’acord. Espera un moment. Tot s’ha esvaït ja? I si obro els ulls i em quedo per sempre en la negror adiàfana?. Basta! Vejam si puc veure-hi.

Ara hi veus. Ha passat tot el temps sense tu: i sempre serà així, un món sense fi.

Elles van davallar amb pas prudent, des de la terrassa de Leahy, Frauenzimmer ¹⁵ fins a l’abandonada platja, per estirar-hi els flàccids peus i enfonsar-los dins la fangosa sorra. Com jo, com Algy ¹⁶, acostant-nos a la nostra poderosa mare. L’una, arrossegant lourdement el seu farcell de llevadora; l’altra, clavant el para-sol a la sorra. Procedents de Les Llibertats ¹⁷ , esbarjo durant el dia. La Sra. Florence MacCabe, vídua del difunt i altament plorat Patk MacCabe de Bride Street. Una de les germanes d’aquella senyora em va traginar cap als plors de la vida. Creació del no-res. Què deu portar en el farcell? Un avortó arrossegant el cordó umbilical, ben embolicat amb llana rogenca perquè no se’l senti plorar? Tothom porta el cordó ben cargolat, cable amb filaments de comunicació per a tota carn. Vet aquí el per què dels monjos místics. Voleu ser com déus?. Busqueu en el vostre melic. Aló?, sóc Kinch, Poseu-me amb Vila-Edèn: aleph, alfa: zero, zero, u.

Hawa, nascuda Eva, esposa i bona companya d’Adam Kadmon, ¹⁸ no tenia pas melic. Fixeu-vos: la panxa llisa sense taca, inflada com una rodanxa de fina vitel·la... no, més aviat com un munt de moresc blanc ¹⁹, oriental i alhora immortal, perdurant pels segles dels segles. Úter de pecat.

Jo també vaig ser parit en la foscor del pecat: fet, no pas engendrat,²⁰ per ells: Aquell home, amb la meva veu i els meus ulls, i una dona fantasmal amb alè de cendres, es van unir i es van separar, per la voluntat de l’acoblador. Des de l’origen dels temps Ell em va voler, i ara pot ser que no em vulgui, ni de lluny ni mai més. Entorn seu hi regna una lex aeterna. Aleshores, és aquesta la divina substància dins la qual el Pare i el Fill són consubstancials? On és el pobre i benvolgut Arrius per treure’n conclusions? ²¹ Tota la seva vida va combatre la con-trans-magnífica-i-jueva-bang-tancialitat. ²² Malaguanyat heresiarca, que va emetre l’últim sospir en un W.C. grec: eutanàsia. Amb el bàcul i la mitra ornada amb bijuteria, encastat damunt del seu tron , vidu d’una sèu vídua, amb l’omofori ²³ arremangat , i amb les parts íntimes plenes de coàguls de sang.

La brisa començava a bufar entorn seu, brisa juganera i insistent. Les ones s’acosten, mentre els cavallets de mar, embridats pel lluminós vent, mosseguen els corsers de Mananaan ²⁴ .

Que no m’oblidi de la carta del director per a la premsa. I desprès? Després, The Ship, a dos quarts de dotze ²⁵ Sento la veu del meu pare consubstancial ²⁶: Has vist últimament res del teu germà artista, Stephen? No? Vols dir que no és troba a la Strasburg Terrace ²⁷ amb la seva tia Sally? No trobes que podria aspirar a una mica més amunt que això? I...i...i explica’ns, Stephen, com està l’oncle Si. Déu del cel, quines coses em vaig trobar en casar-me! Els joves dormint a la palla: ²⁸el petit, escura tinters borratxo, i el seu germà, tocador de corneta. Gondolers altament respectables ²⁹. I el guenyo de Walter tractant no menys que de “senyor” el seu pare: Senyor. Sí, senyor. No, senyor. . ..Jesús va plorar ³⁰ i no m’estranya gens, valga’m Déu!

Estiro la sorollosa campana del seu xalet tancat i barrat, i espero. Em prenen per un cobrador i miren per un forat

—És Stephen, senyor.

—Deixa’l passar. Que entri Stephen.

Aixequen el forrellat i Walter en dóna la benvinguda.

—Pensàvem que era algú altre.

Des del seu ample llit, el tiet Richie, ben encoixinat i ben tapat amb una flassada, estén el seu robust avantbraç per sobre la muntanyeta dels seus genolls. Anava net; s’havia rentat la meitat superior.

—Bon dia, nebot.

Damunt dels genolls hi té un tauler, des d’on escriu els esborralls de les factures de costos, a l’atenció dels senyors Goff i Shapland, classificant-hi consentiments i recerques comunes i una citació de Duces Tecum ³¹ Damunt del seu cap, emmarcat amb roure, el Requiescat de Wilde ³² . Amb un xiulet estrident i maldestre fa tornar Walter a l’escena.

—Sí, senyor?

—Malta ³³ per a Richie i Stephen, digues-ho a la mare. Per cert, on és ella?

—Banyant Crissie, senyor.

Ai, la petita companya de llit de papà. Terrosset d’amor!

—No es molesti, oncle Richie...

— Richie a seques. A la merda la teva aigua de litines: dissipa. Whisky, Whisky.

—Oncle Richie, en realitat...

—O t’asseus, o, per la llei de Harry, et tombo d’un cop de puny.

Els ulls estràbics de Walter cerquen en va una cadira.

—No hi ha res perquè pugui seure-hi , senyor.

—No hi ha lloc per posar-l’hi, tros de soca! Porta la nostra cadira de Chippendale. Et vindria de gust un mos, Stephen? Aquí no tenim res, del vostre fotut estil tiquismiquis. Una suculenta llonza de bacon fregida amb una arengada? Segur que no? Millor, perquè a casa només hi tenim píndoles per al mal d’esquena.

All’erta! ³⁴

Es posa a cançonejar fragments de l’aria de sortita de Ferrando ³⁵ El número més grandiós. Stephen en plena sessió d’òpera. Escoltem.

El seu entonat xiulet torna a sonar, modulat amb finor segons les tonalitats de la peça, mentre marca el ritme amb els punys colpejant els genolls tapats per la vànova.

El vent afluixa.

Cases decadents, la meva, la seva i totes. Vas explicar a l’alta burgesia de Clongowes ³⁶ que tenies un oncle jutge i un oncle general de l’exèrcit. Deixa’ls estar, Stephen. La bellesa no és allí. Ni tampoc a l’abandonada lleixa de la biblioteca de Marsh, on hi vas llegir les caduques profecies de Joachim Abbas. ³⁷ Dedicades a qui? A la gentussa guiada per centenars de capitosts als voltants de la catedral. Un ressentit que d’allí va anar a parar a la selva de la demència, amb la seva crin escumejant a la llum de la la lluna, i amb les còrnies dels seus ulls a la llum de les estrelles. Houyhnhnm ³⁸ , cavalls sense nas: cares equines ovals. Temple, Buck Mulligan, Foxy Campbell: mandíbules de llanterna. El pare Abbas, degà furiós, quina ofensa calava foc als seus cervells? Paf! Descende calve, ut ne nimium decalveris. ³⁹ Ja me’l veig, potser a mi mateix, amb una coroneta de cabells grisos davallant cap al presbiteri (descende) i empunyant una custòdia amb ulls de basilisc. Baixa, cap pelat! Un cor es fa ressò de l’amenaça i respon —des dels quatre corns de l’altar ⁴⁰— el malhumorat llatí de la capellanesca ⁴¹, tonsurada, ungida i castrada, engreixada amb pa de ronyons de blat ⁴².

Al mateix moment, potser, un capellà de la cantonada està elevant-lo ⁴³, Dringdring! I dos carrers més amunt, un altre l’està col·locant dins d’un pixis.⁴⁴ Dringadring! I un altre, en una capella de monges, s’empassa totes les formes, ⁴⁵ quina barra! . Dringdring!. Amunt, avall, endavant, enrere. Dan Occam, doctor invencible, ja hi va meditar, sobre això ⁴⁶. Una boirosa matinada anglesa, el dimoniet de la hipòstasi ⁴⁷ li va pessigar el cervell : quan havia baixat l’hòstia i s’agenollava, va sentir, coincidint amb la seva segona campaneta, la primera campaneta en el creuer (ell està elevant la seva) i , mentre s’aixecava, va oir (ara estic elevant) les dues campanetes (ell està agenollant-se) repicant en diftong.

Cosí Stephen, tu mai no seràs un sant, en aquesta Illa de Sants.⁴⁸ Tu, com a sant, eres un desastre, no és cert? Pregaves a la Benaurada Verge no tenir mai el nas vermell. A Serpentine Avenue pregaves al dimoni que la camacurta vídua del davant de casa s’arremangués encara més els vestits per travessar el carrer mullat. O si, certo! Ven la teva ànima per això, fes-ho, parracs tenyits apuntats amb agulles de cap al voltant d’una dona índia. Te’n diré més, encara! Al capdamunt del tramvia de Howth cridant tot sol sota la pluja: dones despullades! Què me’n dius d’això, eh?

Sobre què? Sobre quins altres fets inventats?

De quan llegia dues pàgines de cada un de set llibres cada nit, oi? Jo era jove. Tu et feies una reverència davant del mirall, i t’hi acostaves per aplaudir-te amb solemnitat i cara agressiva. Hurra per l’idiota condemnat per Déu! Hurra! Ningú no ho va veure, per tant ningú no ho pot explicar: Llibres que et disposaves a escriure, amb lletres per títol. Heu llegit el seu F? Sí, i tant, però prefereixo el Q. D’acord, però el W és meravellós. És veritat, el W! Recorda les teves epifanies ⁴⁹ escrites en fulls ovals de color verd, profundament profundes, còpies per ser enviades, si tu et mories, a totes les grans biblioteques del món, la d’Alexandria inclosa. Allí algú les hauria llegit després d’uns quants milers d’anys, o d’un mahamanvantara ⁵⁰.Com Pico della Mirandola.⁵¹ Sí, molt semblant a una balena.⁵² Quan un llegeix aquestes pàgines estrambòtiques d’un altre que fa temps que fa malves, li sembla com si fos u amb qui una vegada ho fou...

La sorra granulada l’hi havia desaparegut de les plantes dels peus, tanmateix les seves botes tornaven a trepitjar, ara un pal humit i trossejat, després conxes de navalles, còdols cruixents, tot allò que punxa damunt dels innombrables còdols ⁵³ , fusta garbellada pel cuc dels vaixells...Armada perduda ⁵⁴. Arenals insalubres estaven a l’aguait per xuclar-li les soles, amb el baf de clavegueram que desprenien⁵⁵, però ell, amb pas cautelós, va evitar de trepitjar-les. Més enllà, una ampolla de porter ⁵⁶ enfonsada fins a la cintura en la freda massa de sorra; sens dubte, el sentinella de la illa de la terrible set.⁵⁷ Trastos de forma circular arran de mar, i a terra ferma un laberint de xarxes fosques i ben travades; un xic més lluny, portes del darrere plenes d’inscripcions guixades i, a la part més alta de la platja, una línia d’estenedors amb dues camises crucificades. Ringsend ⁵⁸: tendes de timoners de pell bruna i patrons mariners: conxes humanes.⁵⁹

Es va aturar. He passat de llarg la casa de tia Sara. Hi vaig o no hi vaig? Em sembla que no; no s’hi veu ningú. Va tombar cap al nord-est i va travessar la sorra ja més compacta, en direcció a la Pigeonhouse.⁶⁰

—Qui vous a mis dans cette fichue position?

—C’est le pigeon , Joseph. ⁶¹

Patrice ,que disposava de permís de residència a la casa, assaboria llet calenta amb mi en el bar MacMahon. Fill de l’oca salvatge ⁶² Kevin Egan de París, deia que el seu pare era un ocell, mentre llepava la dolça lait chaud⁶³ amb la seva jove i rosada llengua i la seva cara rabassuda de conill ( és clar, llepar, lapin ⁶⁴). Espera guanyar diners a la gros lots⁶⁵. Llegeix la guia Michelet sobre la naturalesa de les dones, però m’ha d’enviar La Vie de Jésus escrita per M. Leo Taxil, que tot just l’ha deixat a un amic seu.

—C’est tordant, vous savez. Moi je suis socialiste, Je ne croix pas en l’existence de Dieu. Faut pas le dire à mon père.

—Il croit?

—Mon père, oui.⁶⁶

Schluss. ⁶⁷ Està bebent.

Ai, el meu barret del Barri Llatí. Redéu, no cal sinó vestir el personatge! Necessito guants de color fosc. Eres un estudiant, no? I de què, segons l’altre nom del dimonis? Ja saps, P.C.N. Pe-ce-ene: physiques, chimiques et naturelles. Aha! Mentre cruspies els teus petits de mou en civet ⁶⁸ , com si fossin les olles de carn de l’Egipte bíblic ⁶⁹ , colze a colze amb els cotxers i els seus eructes sorollosos. Limita’t a dir amb el to més natural del món: quan jo era a París, boul’ Mich’ ⁷⁰ , solia...Sí, solies portar bitllets perforats, per fer-los servir de coartada si t’arrestaven mai per assassinat. La nit del disset de febrer de 1904, el presoner va ser vist per dos testimonis. Un altre individu ho va fer: un altre jo. Barret, corbata, abric, nas. Lui, c’est moi.⁷¹ Sembles haver-te divertit molt.

Caminaves ben orgullós. Però, com qui pretenies caminar? Oblida-ho: com un arruïnat. Només amb els girs postals de la mare, vuit shilings i, a l’oficina de correus, un bon cop de porta del funcionari als teus nassos. Mal de queixal per la gana. Encore deux minutes ⁷² Mira el rellotge, pots entrar-hi. Fermé.⁷³ Malparit de funcionari! Esmicola’l amb un tret de pistola, ugt les seves fotudes miques per la paret i per tots els panys de llautó. Miques que després es recomponen in situ khrrrklak ⁷⁴ Ningú no ha pres mal? Magnífic!. Una encaixada de mans. Mira el què vull dir, ho veus? És magnífic! Mou un moviment, desfés una encaixada de mans ⁷⁵. Només es pot dir que és magnífic!

Anaves en camí de fer miracles, quins? Missioner a Europa després del zelós Columbà. Fiacre ⁷⁶ i Escot, des dels seus incòmodes tamborets celestials, buidarien les seves gerres de cervesa, tot rient amb sorollosa expressió llatina : Euge! Euge! ⁷⁷ Mentre tu arrossegaves la maleta per l’enfangat moll de Newhaven ⁷⁸, un maleter t’hauria cobrat tres penics, amb la pretensió de parlar un anglès defectuós. Comment? Ric botí el que duies de tornada: Le Tutu , cinc exemplars estripats de Pantalon Blanc et Culotte Rouge, i , com a curiositat per ensenyar, un telegrama francès de color blau:

—La mare s’està morint. Torna a casa. Pare.

I la tia pensa que tu vas matar la teva mare. És per això que ella no vol...

Per això, brindem per la tia de Mulligan

I us en diré la raó.

Ella manté sempre la decència

Als ulls de la família Hannigan ⁷⁹

Els peus li caminaven amb sobtat ritme orgullós, damunt els corriols de sorra, al llarg de les roques de la paret sud. Les contemplava amb satisfacció, pedres apilades com cranis gegantins. Una llum daurada il·lumina el mar, la sorra i les roques. El sol, els arbres esvelts. les cases color de llimona.

París es desperta a la seva manera, amb la llum crua del sol sobre els carrers de color de llimona. Junt amb l’essència humida dels pastissets de pa, l’absenta de color granota, encens matinal de la ciutat, festeja amb l’aire. El belluomo ⁸⁰ de torn s’aixeca del llit de la dona de l’amant de la seva pròpia dona, la mestressa de casa, amb el mocador al cap, es mou de pressa amb un platet d’àcid acètic a les mans ⁸¹. A Rodot’s ⁸² , Ivonne i Madeleine refan els seus decaiguts encants, mossegant amb les dents d’or chaussons ⁸³ de pastisseria, i omplint-se la boca amb el groguenc pus de flam. ⁸⁴ Cares de parisencs passen pel costat: són els seus complaents i ben complaguts conquistadores de cabells arrissats.

El migdia encara dorm. Kevin Egan cargola cigarretes de pólvora amb els dits tacats de tinta d’impremta, mentre xarrupa la seva absenta verda i Patrice la blanca. ⁸⁵ Al voltant nostre, una colla de golafres atipant-se com lladres, de mongetes amb espècies. Un demi setier ! ⁸⁶ Un raig de vapor de cafè surt de la polida caldereta. Ell li fa un senyal, i ella em serveix. Il est irlandais. Hollandais? Non fromage. Deux irlandais, nous, Irlande, vous savez? Ah oui! ⁸⁷ Ella es pensava que tu volies un formatge hollandais; justament, el teu ressopó ⁸⁸ , coneixies aquesta paraula? Ressopó. Algú que vaig conèixer a Barcelona, persona molt especial, solia anomenar-lo el seu ressopó. Bé: slainte ! ⁸⁹ Al voltant de les taules de llosa,una barrija-barreja d’alens amb fortor de vi i goles rondinant. L’alè d’ell ⁹⁰ plana damunt dels nostres plats amarats de salsa, mentre el seu ollal, verd per l’absenta, es clava entremig dels seus llavis: parla d’Irlanda, dels Dalcassians ⁹¹ , d’esperances, conspiracions, i ara d’Arthur Griffith ⁹². Tot per fer-me el seu company de jou, amb els nostres crims i la nostra causa comuna. ⁹³ Ets ben bé el fill del teu pare. Reconec la veu.⁹⁴ La seva camisa de fustany, amb flors de color de sang, remou les borles espanyoles ⁹⁵ a les seves parts íntimes. M. Drumont ⁹⁶ famós periodista, Drumont, saps què deia de la reina Victòria? Que era una bruixa vella amb les dents grogues Vielle ogresse amb les dents jaunes. Maud Gonne, preciosa dona ⁹⁷, La Patrie, editada per M. Millevoye, Félix Faure, saps com va morir?⁹⁸ Homes llicenciosos. La froeken ⁹⁹, bonne à tout faire ¹⁰⁰ , que refrega la nuesa masculina en el bany a Upsala. Moi faire, diu ella. Tous les messieurs; no, aquest Monsieur en particular vaig afegir jo. Un costum d’allò més llicenciós; el bany és una cosa altament privada. Jo no li permetria al meu germà, ni tan sols al meu propi germà una cosa tan lasciva. Ulls verds, us veig. Ollal, et sento. Gent lasciva.¹⁰¹

El ble crema amb to blavós esmorteït mentre passa de mà en mà, però es torna clar quan crema. Burilles escadusseres de tabac es reparteixen el foc: una flama i un fum agre il·lumina el nostre racó. Faccions rudes sota el seu barret de jove Peep-of-Day ¹⁰² . Com es va poder escapar el capitost central, segons la versió autèntica? ¹⁰³ L’home es va llevar abillat de núvia jova, amb un vel de flors de color taronja, i va sortir cavalcant pel camí de Malahide. I tant que ho va fer! Dels cabdills derrotats ¹⁰⁴, el qui ha estat traït fuig esperitat. Disfressa, cavall a punt, sortida i ben lluny d’aquí.

Enamorat repudiat. En aquell temps, us dic que jo era un vailet fornit sense experiència, un dia ja us ensenyaré el meu retrat. De debò, que ho era. Ell, enamorat com estava, per amor d’ella rondava amb el coronel Richard Burke,¹⁰⁵ tanista del seu sept ¹⁰⁶ per sota les muralles de Clerkenwell i ¹⁰⁷ , ajupint-se, va besllumar una guspira de venjança i va engegar enlaire, protegit per la boira, vidres trencats i deixalles de construcció. S’amaga en el gay Paree ¹⁰⁸ , ell, Egan de París, no buscat per ningú llevat de mi, hi fa les seves estacions de la jornada ¹⁰⁹ : la feina bruta de caixista, les seves tres tavernes, el seu cau de Montmartre ¹¹⁰ on hi dorm nits curtes, a la rue de la Goute-d’Or, decorada amb cares arnades de desapareguts. Sense amor, sense terra, sense esposa. De fet, ella es troba raonablement còmoda sense el pària del seu home, madame, a la rue Gît-le Coeur, amb un canari i dos mascles rellogats. Galtes de vellut, una faldilla de color zebra, manyaga com una joveneta; repudiada però sense desesperar. Digues-li a Pat que em vas veure, d’acord? Una vegada vaig voler aconseguir-li una bona feina, pobre Pat. Mon fils ¹¹¹ , soldat de França; el vaig ensenyar a cantar: Els nois de Kilkenny són espases dures i rogents. ¹¹² Coneixes la vella balada? La vaig ensenyar a Patrice. Vell Kilkenny: Saint Canice ¹¹³, el castell de Strongbow ¹¹⁴ sobre el Nore. Comença així : “Oh, Oh”. Napper Tandy,¹¹⁵ ell m’agafa de la mà

Oh, Oh, els nois de Kilkenny . . .

Feble i malaguanyada mà sobre la meva. Ells han oblidat Kevin Egan , ell en canvi no els ha oblidat, a ells. Me’n recordo de Tu, oh Sion ¹¹⁶

Ell s’havia acostat a la vora del mar i la sorra humida li fregava les botes. L’aire nou el saludava, arpejant-li els nervis amb fúria, vent d’aire furiós amb llavors de brillantor .D’aquí, no aniré pas caminant cap al far flotant del Kish, oi? ¹¹⁷. De cop, els peus se li comencen a enfonsar lentament en aquell inestable terreny. Enrere!

Un cop enrere, va provar a la costa sud, però els peus se li tornaven a enfonsar en nous clots de sorra. La freda habitació de la cúpula de la torre espera. Els eixos serpentins de llum penetraran com sempre per les barbacanes—més lentament de com els meus peus s’enfonsen ara— suavitzant la foscor del capvespre damunt del rellotge de sol del pis.¹¹⁸ Foscor blava del capvespre, blau més fosc a la nit. Dins la foscor de la cúpula, tot espera: les cadires d’ells girades cap enrere, la meva maleta obelisc, al voltant, un armari de plats abandonats. Qui haurà d’endreçar-ho? Ell té la clau. Jo no penso dormir-hi quan vingui la nit. La porta tancada d’una torre silenciosa on hi estan sepultats els cossos cecs del panther-sahib i el seu guia ¹¹⁹ . Truquen al telèfon: cap resposta. Va treure els peus del fangar i va tornar pel moll dels penya-segats. Agafa-ho tot, guarda-ho tot; la meva ànima camina amb mi, forma de les formes. ¹²⁰ Tal com en els rellotges nocturns ¹²¹ de lluna, així passo pel caminet damunt de les roques, de negre platejat, ¹²² mentre l’oïda em fa arribar la temptadora marea d’Elsinore ¹²³.

La marea em segueix, puc veure’n el flux al meu darrere. Me’n torno, doncs, pel camí de Poolbeg cap a la platja de l’altre cantó. Va pujar trepitjant tota mena d’herbes i algues, i es va asseure en un sortint de roca, deixant el bastó recolzat en una petita penya.

Un cadàver inflat de gos jeia en un matoll d’algues. Davant seu, la part superior d’una barca enfonsada a la sorra. Un coche ensablé ¹²⁴ , com anomenava Louis Veuillot ¹²⁵ la prosa de Gautier.¹²⁶ Aquestes sorres gruixudes són el llenguatge que la marea i el vent han esculpit aquí amb fang. I allí, un munt de pedres de constructors ja difunts, cau de llodrigueres. Hi ha or amagat? Busca’n. Ja en tens una mica: sorres i pedres, gruix del passat; joguines de Sir Lout ¹²⁷ . Mira que no t’arribi una detonació a l’orella. Sóc el molt fotut gegant que fa rodolar totes les molt fotudes roques, ossos per als graons del meu camí. Fi-fo-fum. Oloro la zang ze un irlandez ¹²⁸.

La silueta d’un gos viu apareix a la llunyania travessant la llenca de sorra. Senyor, m’atacarà? Respectem la seva llibertat; no vull ser ni amo ni esclau dels altres. Tinc el meu bastó, seiem atents! De més lluny, dues figures s’atansen a la costa des de la cresta de la marea. Les dues maries,¹²⁹ que s’han aixoplugat entremig dels joncs ¹³⁰. Picabú, et veig a tu ¹³¹ . Al gos, no. Se’n torna corrents cap a elles. Qui són?

Galeres de dels homes dels Llacs ¹³² van arribar ràpides a aquesta platja a la recerca de captius, amb les seves proes ensangonades, fendint les ones amb navilis d’estany. Víkings danesos, amb torques ¹³³ de tomahawks ¹³⁴ brillant damunt dels seus pits quan Malaquies ostentava el collar d’or. ¹³⁵. Un banc de balenes turlehide va varar en el calorós migdia, esbufegant aigua i agonitzant en les aigües poc profundes ¹³⁶. Aleshores, des de la ciutat engabiada i famèlica, una horda de menuts esvalotats —el meu poble— amb ganivets d’escorxador, corren, pugen i llesquen la carn i el greix verdós de les balenes. Fam, pesta i matances. Porto la seva sang, les seves cobejances bateguen en mi. Enmig d’ells em movia jo sobre el Liffey ¹³⁷ glaçat , aquell jo, nen trasplantat al passat, entremig de les fogueres crepitant resina; no vaig parlar amb ningú: ningú tampoc amb mi. ¹³⁸

Els lladrucs del gos corrien envers ell, però van parar i es van fer enrere. Gos del meu enemic. Em vaig limitar a quedar-me quiet , pàl·lid, sense dir un mot, com lligat amb una corretja. Terribilia meditans : ¹³⁹ La jupa groga d’un brètol afortunat ¹⁴⁰que se’n fotia de la meva por. I això et preocupa, el lladruc dels aplaudiments d’ells? Els pretendents als trons: que visquin les seves vides!. El germà de Bruce¹⁴¹, Thomas Fitzgerald, ¹⁴², Perkin Warbeck , fill espuri de York,¹⁴³ amb els seus pantalons de seda d’ivori rosat, meravella d’un dia, i Lambert Simnel ¹⁴⁴, coronat amb una corrua de forners, cantiners i mossos de cuina. Tots, fills de reis. Paradís de pretendents llavors i ara ¹⁴⁵ . Ell va salvar homes que s’ofegaven ¹⁴⁶ i tu tremoles davant de l’udol d’un gos petaner. Però els cortesans que es mofaven de Guido a Or San Michel eren a casa seva ¹⁴⁷ Casa de. . .No ens vinguis ara amb cap, de les teves abstrusitats medievals. Tu faries allò que ell va fer? A prop, hi tindries una barca, una boia salvavides: natürlich ¹⁴⁸ posada allí a la teva disposició. Ho hauries fet, o no, amb l’home ofegat fa nou dies a l’altura de la roca de Maiden, i que encara l’estan esperant? Escup d’una vegada la veritat: ho voldria, ho intentaria, però no sóc un bon nedador. L’aigua era tèbia, quan hi vaig ficar la cara, a la palangana de Clongowes. ¹⁴⁹ Qui hi ha darrere meu, que no el puc veure? Fora, de pressa, de pressa! Veus la marea com flueix de pressa fins aquí de tots cantons, cobrint de pressa com un llençol les sorres vora el mar, amb un color de closca de cacau? Si almenys toqués terra sota els meus peus. Millor que la seva vida continuï essent la seva, i la meva que sigui la meva. Un home ofegant-se: els seus ulls humans em parlen cridant de l’horror de la seva mort. Jo. . .juntament amb ell també m’enfonso. . .no la vaig saber salvar a ella. ¹⁵⁰ Les aigües: mort amarga: perdició.

Una dona i un home. A ella li veig les faldilles, juraria que arremangades amb agulles de cap. El seu gos deambula, sense pressa, al voltant d’un banc de sorra escassa, trotant i olorant per tots cantons, com si busqués alguna cosa perduda en una vida anterior. De cop i volta, però, va tocar el dos saltironant com una llebre, amb les orelles cap enrere, per empaitar l’ombra d’una gavina que volava rasant. El xiulet estrident de l’home va percudir les seves sensibles orelles. Es va tombar i, reculant a saltirons, es va apropar cada més, trotant amb les seves lleugeres potes. ¹⁵¹. Sobre un camp lleonat ¹⁵² , un cérvol tripant, amb els colors propis i sense cornamenta.¹⁵³ Arran mateix de la marea, es va aturar amb els cascos davanters rígids, i amb les orelles orientades cap al mar. Amb el morro aixecat, renyava el soroll de les ones i les manades de morses ¹⁵⁴ , que serpentejaven cap a les seves potes, arrissant i desplegant moltes crestes, nou cada vegada, ¹⁵⁵ trencant i escampant ones i ones, des de lluny i des de més lluny encara.

Uns recollidors d’escopinyes havien obert un petit gual a l’aigua, s’ajupien per submergir els sacs, i els tornaven a aixecar per sortir. Els gos corria cap a ells grinyolant, s’alçava davant d’ells amb les potes per endavant, es deixava caure sobre totes quatre, i tornava a fer el mateix amb mut servilisme ursí ¹⁵⁶ Sense que li fessin cas, va romandre amb ells , fins que van tornar a la sorra eixuta, i un tros de llengua roja de llop li bleixava a les mandíbules ¹⁵⁷ El seu cos, ple de taques, es va posar en moviment davant d’ells, i després es va escapar amb un galop de vedell. ¹⁵⁸ Va trobar en la seva ruta el cadàver de gos, és va aturar per olorar, va espiar al voltant d’allò, que li era familiar , el va ensumar més a prop, amb ràpides inspiracions canines, tal com un gos esbrina tot allò referent a la mort d’un gos caigut enmig del fang. Crani de gos, flaire de gos, ulls clavats a terra, tot això mou cap a un gran objectiu: Ai, pobre cos de gos! Aquí jeu el cos d’un pobre cos de gos. ¹⁵⁹

—Porqueries! Fora d’aquí, tu, petaner.

Aquell crit el va fer retornar dòcilment cap al seu amo, i aquest, amb una rotunda puntada del seu peu descalç el va enviar més enllà d’un banc de sorra, il·lès gràcies a l’anar arrupit durant al vol. En una corba, es va fer fonedís. Ara ja no em veu. Al llarg de la vora del moll, es va posar a moure’s de forma irregular i indecisa, va olorar una roca i, amb una pota del darrere aixecada, li va dedicar una pixarada. Va trotar més enllà i, tornant a aixecar la pota del darrere, va pixar-hi de forma ràpida i curta sense ensumada prèvia a la roca. Senzills plaers del pobre. Aleshores, amb les potes del darrere va començar a remoure la sorra, mentre que, amb les del davant, l’escampava i hi cavava: alguna cosa hi deuria voler enterrar, potser la seva àvia.¹⁶⁰ Va tornar a furgar en la sorra i a escampar-la i es va aturar per escoltar l’aire, va tornar remoure tota la sorra amb la fúria de les seves urpes, plegant aviat: un lleopard i una pantera enxampats en adulteri, devorant la carronya del mort com si fossin voltors ¹⁶¹

Després que ell em va despertar l’última nit, el mateix somni, o potser no? Espera. Obre el vestíbul. Carrer de putes. Recorda: Harum-al-Rasxid ¹⁶² . M’hi estic acostant. Aquell home em va guiar, em va parlar. Jo no tenia por del meló que m’havia passat per la cara; somreia: olor de fruita cremosa. Era segons la Llei― va dir―. entra a dins i estira-hi una catifa vermella; ja veuràs qui. ¹⁶³

Amb els farcells a l’espatlla, caminaven feixugament els egipcis rojos ¹⁶⁴. Els peus d’ell, pintats de blau ¹⁶⁵, que sobreeixien dels pantalons doblegats amunt, llepaven la sorra freda i enganxosa, i una bufanda de color maó tapava el seu coll sense afaitar. Ella el seguia a distància femenina: el rufià i la seva mort vagabunda ¹⁶⁶ ;de l’esquena li penjaven els productes del botí, i en els seus peus descalços, incrustacions de sorra i bocins de conxes; al voltant de la seva cara colrada pel vent, li voleiaven els cabells. darrere del seu senyor, la companya auxiliar , ves-te’n cap a Vila-Roma ¹⁶⁷ . Quan la nit amaga les imperfeccions del seu cos, ell la reclama per sota del seu xal marró, des d’una arcada on els gossos s’hi han embrutat. El seu amant està negociant amb dos soldats dels Royal Dublin Fusiliers a O’Loughlin’s de Blackpitts ¹⁶⁸. Besa-la, doncs, copula amb ella, en l’excel·lent dialecte dels gitanos. Oh, el meu preciós amor errant ¹⁶⁹ La blancor d’un desig femení sota els seus pobres parracs. Aquella nit, al carreró de Fumbally,¹⁷⁰ amb les fortors de l’adoberia.

Blanques tes mans, roja ta boca

Ton cos llaminadura és

Jau amb mi, doncs, jau amb mi

Per la nit abraçades i un bés. ¹⁷¹

Morbosa delectança, l’anomena el panxut d’Aquino ¹⁷² , frate porcospino ¹⁷³. Abans de la caiguda, Adam copulava però no queia en zel ¹⁷⁴. Permeteu-li aquesta dedicatòria a distància: ton cos llaminadura és: llenguatge no pas pitjor que el d’Aquino. Pregàries monàstiques, rosaris resats de pressa mentre es cenyien: argot de lladres, xerrameca difícil d’entendre, butxaques plenes d’objectes robats. ¹⁷⁵

Canviem de tema.

Una mirada de reüll al meu barret de Hamlet. I, si de cop jo quedés aquí nu mentre sec? No és el meu cas. Travessant les sorres de tot el món, perseguida per l’espasa flamígera del sol, en direcció a l’oest, emigrant cap a les terres de ponent,¹⁷⁶ ella camina feixugament, arrossegant, traginant la seva càrrega ¹⁷⁷. Quan es desperta, té la marea a l’oest i la lluna ben dibuixada al firmament. Dintre d’ella, hi ha marees de miríades d’illes; no porta la meva sang, oinopa ponton, mar de color de vi fosc. Heus ací la serventa de la lluna ¹⁷⁸: durant el son, el grau d’humitat li assenyala l’hora, i l’invita a llevar-se. Llit nupcial, bressol d’infant, llit de mort amb espelmes fantasmals. Omnis caro ad te veniet ¹⁷⁹ I tant que ve, pàl·lid vampir amb la tempesta als seus ulls, rat penat que salpa omplint el mar de sang , i besa la boca d’ella amb la seva.¹⁸⁰

Aquí. Posa una agulla de cap en aquell xicot, d’acord? Les meves notes ho diuen ¹⁸¹. La boca al petó d’ella. No. Han de ser tots dos. Enganxa’ls bé. La boca al petó de la boca d’ella .

Els llavis d’ell llepaven i xuclaven llavis d’aire sense carn: la boca d’ell a l’úter d’ella. Oomb, tomba multi-gestant ¹⁸² . La boca d’ell deixava anar sospirs impronunciables: ooeeehah: rugit de cataractes planetàries i esferes flamejants al so de uaiauaiauiauiauaia. Paper, a la merda amb els bitllets de banc! Aquí hi ha la vella carta de Deasy: Agraint la vostra hospitalitat, esquinço el final en blanc. D’esquena al sol, i recolzat sobre una taula de roca, va escriure-hi paraules de forma matussera. Perquè, per segona vegada, he oblidat d’endur-me papers de notes del mostrador de la biblioteca.

La seva ombra queia damunt les roques quan ell s’inclinava, i al final s’esvaeix. I per què no durava fins a l’estrella més llunyana? Totes queden enfosquides darrere d’aquesta llum, la tenebra brillant en la clariana ¹⁸³, Delta de Cassiopea ¹⁸⁴, mons. I la meva persona seu allí amb la seva vara de freixe d’augur ¹⁸⁵, amb sandàlies prestades, de dia a la vora d’un mar lívid sense que ningú em contempli, per la nit violeta caminant sota un regne d’estrelles desconegudes. Llenço fora de mi aquesta ombra esvaïda, de forma humana ineludible, i la torno a cridar. No seria meva per sempre, forma de la meva forma?¹⁸⁶ Qui em vigila aquí? Qui mai llegirà, en algun lloc, aquestes paraules escrites, signes en un camp blanc? ¹⁸⁷ Algú en algun lloc en la teva veu tan aflautada. El bon bisbe de Cloyne ¹⁸⁸ va escollir el seu barret de pala ¹⁸⁹ com a model per al vel del temple ¹⁹⁰: vel d’espai amb emblemes de colors incrustats al seu camp. Un moment: colors sobre un pla? Sí, correcte. El pla el veig jo, aleshores penso en la distancia: prop, lluny; pla el veig jo, cap a l’est, enrere. Guaita ara: cau enrere de cop, i la visió queda congelada en l’estereoscopi. El truc rau en el clic. Trobes fosques les meves paraules? La foscor la duem a l’ànima, no trobes? Com el so de la flauta, les nostres ànimes, ferides de vergonya pels nostres pecats, se’ns aferren encara més, com una dona aferrada al seu amant, com més, més.

Ella confia en mi, amb la seva mà suau i els seus ulls de pestanyes llargues. Ara, on redimonis la porto més enllà del vel? Cap a la indefugible modalitat de la indefugible visualitat. Ella, ella, ella: què és ella? La verge a l’aparador de Hodges Figgis ¹⁹¹ el dilluns , buscant-hi un dels llibres d’alfabet que tu anaves a escriure. Bona mirada li vas dedicar. Portava el canell embolicat amb la bena ¹⁹² trenada del seu para-sol. Ella viu a Leeson Park ¹⁹³ amb una pena i mal nodrida, una senyora de lletres. Parla d’això a algú més Stevie ¹⁹⁴: reconforta. Juraria que ella duu al damunt les malediccións divines ¹⁹⁵ d’una cotilla i unes mitges grogues sargides amb llana plena de grums. O piuttosto ¹⁹⁶,parla’ls de mandonguilles de poma. On són els teus acudits?

Toca’m, ulls dolços, mà suau, suau, suau. Estic sol aquí. Ai, toca’m aviat, no, ara mateix.! Quina és aquella paraula coneguda de tots els homes? Estic silenciosament sol aquí. També trist. Toca’m, Toca’m.

Va tornar a ajeure’s tot ell damunt les punxegudes roques, mentre s’entaforava a la butxaca, la nota escrita i el llapis, i es calava el barret als ulls. Aquest és el moviment de Kevin Egan que vaig fer abaltint-me per a la seva migdiada, la dormida del sabbath. Et vidit Deus. Et erant valde bona ¹⁹⁷ . Aló! Bonjour, benvingut com les flors el més de Maig. ¹⁹⁸ [Per sota la seva fulla, contemplava, a través de les pestanyes tremoloses, el sol del migjorn. Sóc presoner d’aquesta escena. És l’hora de Pan ¹⁹⁹ , el migdia del Faune. Entremig de plantes serpentines carregades de cautxú, de fruits regalimant nèctar, on hi ha multitud de fulles reposant sobre aigües de color lleonat, el dolor es fa llunyà. ²⁰⁰]

I mai més no te’n apartis i et posis trist. ²⁰¹

Tanmateix, va guaitar amb tristesa les seves botes espellifades de la punta, pelleringues d’antílop nebeneinander. ²⁰² . Es va posar a comptar el nombre d’arrugues d’una pell, dintre de la qual el peu d’un altre hi hauria cabut ben còmodament. El peu que va colpejar la pista en el tripudium ²⁰³, peu que odio, però bé que t’ho vas passar quan la sabata d’Esther Osvalt ²⁰⁴ et va trepitjar, aquella noia que vaig conèixer a Paris!. Tiens, quel petit pied! ²⁰⁵ Amic lleial, ànima germana ²⁰⁶: amor de Wilde que no goso dir-ne el nom. Ara ell em deixarà. ²⁰⁷ I la culpa? És de com sóc jo, de com sóc jo. O tot o res. ²⁰⁸

En llargs trams des del llac Cock ²⁰⁹ , l’aigua fluïa plena, cobrint de colors verds i daurats llacunes de sorra, cada cop més plenes fins a vessar. Haig d’esperar que el meu bastó se’n vagi flotant? No, les aigües passaran de llarg i aniran a petar contra les roques baixes, talment com un remolí. Millor acabar aquesta feina aviat. Escolteu, en quatre paraules, el llenguatge de les onades: sisuu, arss, rssiais, uus. Respiració vehement de les aigües enmig de serpents marines, cavalls encabritats, roques. Per les copes de les roques, va desbordant-se: flop, slop, slap ²¹⁰ mentre vessa el contingut en barrils. I un cop esgotada, para el seu discurs. Aleshores flueix de puntetes, escampant-se com una piscina d’escuma, com una flor que s’esbadella.

Sota la sobreeixida marea, ell veia com el recargolat herbei emergia de forma lànguida i movia rítmicament els braços indecisos, com si arremangués els seus enagos en el xiuxiueig de l’aigua, i remogués de cap per amunt tímides frondes platejades. Dia rere dia, nit rere nit, pujava, es desbordava i es deixava caure. Senyor, estan cansades, i per això xiuxiuegen i sospiren! Sant Ambròs ²¹¹ el va sentir aquest sospir de les fulles i les onades, esperant, esperant, anhelant la plenitud dels temps, diebus ac noctibus iniurias patiens ingemiscit ²¹² Sense cap fi recollida, després inútilment alliberada, fluint cap endavant, retrocedint després: el teler de la lluna. Talment com una dona nua, brillant en les seves corts ²¹³, i fatigada a la vista de tants amants lascius, ella ²¹⁴ és imatge de l’esforç de les aigües.

A cinc braces d’allí. A cinc braces completes hi descansa el teu pare. A l’una, va dir ell. I el van trobar ofegat ²¹⁵. Marea alta a la zona de Dublín, precedida d’una acumulació de deixalles de clavegueram, bancs de peixos, conxes trencades. Empès per la ressaca marina, emergeix un cadàver emblanquit per la sal, i, pas a pas , en direcció a terra ferma una marsopa . Cuita, clava-li l’arpó, que ell deu ser allí, enfonsat sota la capa d’aigua! Ja el tenim. Ara és senzill.

Sac de gas cadavèric amarat de fastigosa salmorra. Una bellugadissa de peixets atipats d’esponjosa llaminadura es deixa veure pels forats de la seva bragueta embotonada. Déu es fa home, es fa peix peix, es fa percebe, es fa muntanya de plomissa.²¹⁶ Un mort respira, jo que visc respiro, trepitjo pols de morts, devoro restes d’orina de tots els morts. Traslladat a bord amb la seva rigidesa, ell exhala cap amunt la fetidesa de la seva tomba verda, i les seves foses nassals plenes d’escata ronquen al sol.

Vet ací un canvi obrat pel mar: ulls foscos blaus de sal. La mort al mar, la més suau de totes les morts conegudes per l’home. Vell Pare Oceà ²¹⁷. Prix de Paris: ²¹⁸ ves en compte amb les imitacions: ²¹⁹ per a tu només un bonic assaig, nosaltres sí que en vàrem gaudir immensament.

Vine. Tinc set; s’està ennuvolant.²²⁰ Però enlloc no hi ha núvols negres, oi? Tempesta de trons. Ell, Tot-Llum, ²²¹ cau, orgullós llamp de l’intel·lecte,²²² Lucifer, dico, qui nescit occasum. ²²³ No. El meu barret de vieira, el meu bastó, i les seves meves sandàlies. ²²⁴ Cap a on vaig? Cap a les terres de Ponent. Allí, el capvespre es troba a si mateix. ²²⁵

Agafa el bastó per l’empunyadura i el branda amb suavitat, sense decidir-se encara. Sí, el capvespre es trobarà a si mateix en mi, i sense mi. Totes els dies tenen la seva fi. Per cert, el proper quan és? Dimarts serà el dia més llarg ²²⁶. El més llarg de tot l’alegre any nou, mare, ram ²²⁷ram, pataplam! Lawn Tennyson, poeta cavaller ²²⁸ Già ²²⁹ Per a la vella bruixa amb dents grogoses i Monsieur Drumont, periodista ²³⁰ . Già. Tinc les dents molt malament. Per què, em pregunto? Aquesta altra també està a punt de caure’m. Conxes. Hauria d’anar al dentista, potser, amb aquells diners? Sí amb aquells. Kinch, el superhome desdentegat. Per què és així, em pregunto, o potser vol dir alguna cosa? ²³¹

El meu mocador. Ell el va llençar, recordo. No el vaig recollir jo?.

Amb la mà es va palpar inútilment les butxaques. No, no hi és. Millor comprar-ne un de nou!

Es va treure del nas un moc ja ressec i el va dipositar a la vora d’una roca, amb molt de compte. Després, ja veurem qui més ho farà.

darrere. Potser hi ha algú.

Va tombar la cara, rere regardant ²³² L’aire movia les altes vergues de tres arbres, les veles dels quals ben fermades a la creueta, ²³³ movien silenciosament un vaixell que retornava a casa riu amunt.

1 Origen exacte desconegut, però Aristòtil argumenta a «Del sentit i del sensible»,que la substància d’una cosa percebuda per l’ull no és present en forma o color de la imatge percebuda, a diferència del so i del gust, que impliquen un «esdevenir» (canvi o barreja) de substància i forma.

2 Jakob Boehme, místic alemany (1575-1624), mantenia que tot allò que existeix només és intel·ligible per mitjà del seu contrari.

3 Aristòtil, en l’obra esmentada a la nota 239.

4 Aristòtil, tal com el descriu Dant a la Divina Comèdia, en companyia dels savis grecs al Purgatori (el mestre d’aquells que saben...)

5 És a dir, per què “diàfan en els cossos”? Crítica de la física aristotèlica.

6 En referència als cinc dits que podien travessar el portal.

7 En alemany, un darrere l’altre

8 En alemany, un al costat de l’altre

9 És a dir, el seu bastonet de passeig.

10 En referència al conjunt de conxes i petxines.

11 Títol irònic per al director de la seva escola, entusiasta del domini imperial britànic.

12 En anglès “Madeline the mare” Els estudiosos hi veuen una correspondència fonètica i burlesca amb la pintora francesa Madeleine Lamaire , que Joyce hauria conegut en els seus viatges a París.

13 Peu que omet la darrere síl·laba.

14 Deline the mare. Transposició fantasiosa de la mètrica a l’escenografia.

15 En alemany, «una dama de moda», en el context contemporani «noies ximpletes i sense encant»

16 vid. Supra.

17 Al 1904, un barri deprimit tirant a miserable, al centre de Dublin al sud del Liffey. El nom de «Les Llibertats» provenia del seu origen com a finca del comte de Meath i de les terres del les dues catedrals medievals de Crist i Sant Patrici, propietats exemptes de jurisdicció i impostos municipals

18 Terme de la Kàbala hebrea, que significa “home original”.

19 Segons alguns, seria un ressò del Càntic dels Càntics (7, 2) "El teu llombrígol és com una gerra rodona on no manca el vi. El teu ventre és com un munt de blat envoltat de lliris"

20 Paròdia del “genitum non factum” del Credo de Nicea , segons la qual Stephen es definiria com a “factum non genitum”.

21 Arrius, bisbe i teòleg fundador de l’arrianisme, que nega la consubstancialitat, i per tant la divinitat del Fill.

22 Terme esperpèntic inventat per Joyce, de significat incert, per explicar contra què va combatre Arrius.

23 Vestimenta semblant a una estola plegada damunt l’espatlla, de la litúrgia cristiana oriental.

24 Mananaan Mac Lir, déu del mar , en la mitologia irlandesa.

25 Pub de Lower Abbey Street, on havien quedat amb Mulligan.

26 Segueix la paròdia teològica sobre la Trinitat.

27 Parcel·la de gespa no precisament elegant en un suburbi de Dublin.

28 El traductor ha posat en cursiva els dos articles, que en el original són “de” en comptes de “the”. Ignora la intenció de Joyce, però només poden correspondre al neerlandès, no pas a la parla popular irlandesa en anglès o en gaèlic.

29 Possible referència a l’òpera de Gilbert & Sullivan “Els gondolers, o el Rei de Baratària”, de gran èxit a l’Irlanda d’entreguerres.

30 Referència clara al “Iesus flevit” , inscripció llatina a Jerusalem, a la vista de l’antic temple.

31 Que requereix un testimoni per a dur documents específics davant d’un tribunal.

32 Poema que va escriure en memòria de la seva germana petita morta als nou anys.

33 Es refereix a whisky de malta.

34 La primera paraula cantada a Il trovatore, de Verdi.

35 Comte de Luna, capità de la guàrdia, a la mateixa òpera.

36 Col·legi de jesuïtes on Joyce va començar a estudiar.

37 Nom amb què Joyce es refereix a Joaquim de Fiore.

38 Cavalls dotats de raó, que Gulliver troba en el seu quart viatge.

39 En llatí: Baixa calb, no fos cas que perdessis masses cabells. (Inspirat en la Vaticinia Pontificum, Venècia 1589).

40 Referència, segons alguns comentaristes, de l’altar dedicat a Poseidón on s’hi sacrificaven bous.

41 Traducció potser discutible del despectiu “jackpriests”.

42 Al·lusió al Deuteronomi, on significa la part més fina del blat.

43 És a dir, elevant l’hòstia formada amb aquest blat.

44 Capseta rodona, per dur la comunió als malalts

45 L’autor utilitza aquí el terme medieval housel per referir-se a l’ hòstia.

46 Es refereix, naturalment, a Guillem d’Occam, Doctor Invincibilis. El terme Dan és forma arcaica de Mr o Sir.

47 L’autor s’equivoca amb el terme hipòstasi. En realitat es refereix a l’unió les dues naturaleses de Crist (humana i divina) no pas a la presència pars pro toto de Crist a l’eucaristia, que criticava el nominalista Occam.

48 Epítet medieval per a Irlanda, que recorda el paper dels eclesiàstics i missioners a la Cristiandat europea , després de la caiguda de l’imperi romà.

49 En una altra obra, Stephen defineix una epifania com «una manifestació espiritual sobtada», quan l’anima o la quidditat (el què) d’un objecte «salta cap a nosaltres des del vestit de l’aparença», és a dir, quan el potencial metafòric d’un objecte (moment, gest o frase) es fa realitat.

50 En sànscrit, 100 anys de Brahma: aprox. 311 x (100 elevat a 4) anys.

51 Humanista i filòsof , mentre renaixentista de grec, llatí, hebreu i càbala

52 Assentiment ràpid de Poloni a la demostració «boja» de Hamlet (camell...mostela...balena) sobre les formes canviants d’un núvol.

53 A « El rei Lear», Gloucester, cec i amb l’esperit decaigut, intenta suïcidar-se estimbant-se daltabaix dels penya-segats de Dover. Edgar, el seu fill disfressat, intenta convèncer el seu pare que el nivell de la platja és al cim del penya-segat: «El murmuri de les onades / que freguen els innombrables còdols varats / no poden oir-se des de tan alt»

54 És a dir, els vaixells de l’Armada Invencible de Felip II que van arribar destrossats a les costes irlandeses.

55 La majoria de les aigües residuals de Dublín anaven a parar, sense ser tractades, al Liffey i afluents, i on hi caminava Stephen estaven notòriament contaminades.

56 Tipus de cervesa negra un xic amargant.

57 Irlanda.

58 Suburbi de la part sud de Dublin.

59 Stephen associa l’escena del present amb el passat històric.

60 Antigament, un fortí hexagonal. Actualment, l’estació proveïdora d’electricitat a Dublín. El nom de l’edifici , «Casa del colom», és també una icona tradicional de l’Esperit Sant.

61 En francès: «Qui us ha dut a aquesta lamentable condició? / Ha estat el colom, Josep» de «La vie de Jésus» (Léo Taxil (París 1884)

62 Wild goose: pop. Lluitador catòlic irlandès expatriat voluntàriament per no viure sota les lleis angleses.

63 En francès, llet calenta.

64 Lapin, conill en francès.

65 Francés: primer premi de la loteria.

66 En francès: «És retorçat, ja ho saps. Jo sóc socialista, i no crec en l’existència de Déu. No li diguis pas al meu pare ― És creient? ― El meu pare, sí»

67 Prou, en alemany.

68 Pulmons estofats: el plat més barat del restaurant.

69 Recordades pels israelites a Moisès, al començament del periple pel desert.

70 Pop. Boulevard Saint Michel.

71 Francès: «jo sóc ell», paròdia de la frase de Lluís XIV «L’êtat c’est moi» (l’Estat sóc jo).

72 Francès: «falten dos minuts»

73 Francès: «tancat».

74 Aquesta escena explicita la fascinació de Joyce per la cinematografia, aleshores en fase incipient, i en especial pel fet que la seqüència del film pogués projectar-se cap enrere.

75 Traducció de l’expressió anglesa “shake a shake”

76 Sant Fiacre de Breuil, nascut a Irlanda, d’on va sortir per anar a França a fer d’ermità, amb fama de miracler. Patró dels jardiners.

77 Copiada del grec, apareix en els llibres dels Salms i en Ezequiel. Significa “Ben fet, ben fet!”.

78 Port del Canal, a la costa sud d’Anglaterra. En sortien vapors dos cops al dia en direcció a Dieppe, i viceversa.

79 Adaptació d’una cançó de Percy French (1854-1920) «La tia de Matthew Hanigan»

80 Expressió italiana que vol dir home guapo i seductor.

81 Segurament, per netejar els mobles de fusta.

82 Pastisseria del Boulevard Saint-Michel de París.

83 En francès, pasta de full.

84 Mena de crema groguenca.

85 Amb el personatge de ficció Kevin Egan, Joyce evoca Joseph Casey, un fenià involucrat en la revolució del 1860 i, en l’època de la redacció, treballant de tipògraf a París. Els cigarrets de pólvora coadjuven l’evocació revolucionària. L’absenta blanca de Patrice podria tractar-se en realitat de llet, segons alguns comentaristes.

86 Col·loquialisme parisenc per indicar la «mitja tassa» de cafè que demana Stephen.

87 En francès: «És irlandès―Holandès? No és formatge―Dos irlandesos, nosaltres, Irlanda, sabeu?―Ah, sí!»

88 Traducció catalana més probable de postprandial.

89 Salut ! en gaèlic.

90 Es refereix a l’absent Kevin Egan (Joseph Casey)

91 Tribu gaèlica irlandesa que esdevingué poderosa durant el segle X.

92 Polític i escriptor irlandès nacionalista que va negociar amb el govern britànic el Tractat Anglo-Irlandès.

93 A «Enric V» de Shakespeare, Pistol proposa unir-se a l’expedició d’Enric a França: «companys de jou en armes / marxem sobre França com sangoneres de cavall, nois meus / per xuclar-ne, xuclar-ne, la mateixa sang!»

94 A l’Odissea, Néstor comenta com en són, de similars les veus de Telèmac i el seu pare Odisseu (Ulisses), º i Helena i Menelau també comenten la semblança entre pare i fill.

95 Les que decoraven el «traje de luces» del torero.

96 Edouard Adolphe Drumont(1844-1917) editor i periodista francès, el diari del qual La Libre Parole es distingia sobretot pel seu furibund antisemitisme.

97 Revolucionària irlandesa d’origen anglès, de gran bellesa, sufragista i actriu (1866-1953).

98 President de la República francesa (1895-99), va morir de mort sobtada, a l’Eliseu, la seva residència presidencial. Va córrer el rumor que va ser a causa d’excessos sexuals.

99 Paraula sueca que vol dir dona jove soltera.

100 Francès: «Bona, a atots els efectes»

101 Iago a Otel·lo: «Oh, aneu en compte, senyor meu, amb la gelosia / És el monstre d’ulls verds que se’n burla / De la carn (víctima) amb què s’alimenta»

102 Activista protestant del Nord d’Irlanda en lluita contra els defensors del catolicisme (1784-1795)

103 James Stephens (1824-1901), agitador irlandès , cap de la Societat Feniana (Germandat Republicana Irlandesa). Detingut, però després fugat als Estats Units

104 Referència a l’obra de Robert Browning (1812-89) «El líder perdut». El poema expressa el disgust i la ràbia per la defecció de William Wordsworth (1770-1850) del bàndol revolucionari per entrar a l’establishment».

105 Richard O’Sullivan Burke, coronel de l’exèrcit dels Estats Units, durant la Guerra Civil i membre de la Societat feniana irlando-americana.

106 És a dir, oficial del regiment del seu clan.

107 El complot per fer volar la paret del pati de la presó i rescatar Burke i Casey, depenia del seu horari d’exercici programat. Però les autoritats de la presó, avisats per informadors que hi havia intent de rescat, van canviar l’horari d’exercici de Burke i Casey, i així el complot va fer fallida.

108 Forma lírica de referir-se a l’alegre París en anglès, imitant la fonètica francesa del nom de la ciutat.

109 Referència irònica a les estacions del Via Crucis catòlic.

110 A tombants de segle, guarida favorita d’artistes d’avantguarda , bohemis i estudiants.

111 Francès: «el meu fill»

112 Cançó irlandesa anònima, que lloa la ciutat de Kilkenny, els seus homes joves, i en particular, les seves dones joves.

113 La segona catedral gòtica medieval més important d’Irlanda, després de Sant Patrici.

114 Pseudònim de Richard de Clare, 2nd Comte de Pembroke, famós per haver liderat la invasió normanda a Irlanda.

115 James Napper Tendy, (1739-1803) Revolucionari irlandès i membre dels Irlandesos Units

116 Inspirat en el famós plany nostàlgic dels israelites vora els rius de Babilònia. (Salm 137, 1-2).

117 El Kish és un banc de sorra perillós a uns set kilòmetres a l’est de Dublin, i els “fars flotants” (lightships) unes antigues embarcacions per protegir millor els navegants.

118 Compara la forma circular del pis de la torre amb un rellotge de sol (dial), que només rep els raigs al capvespre.

119 En la seva fantasia, Stephen imagina l’anglès Haines com a sahib (senyor) en un safari colonial per a caçar panteres, i Buck Mulligan, com el seu guia.

120 Paraules amb les quals Stephen ha definit abans l’ànima humana.

121 Es refereix als rellotges que marcaven l’hora en els antics vaixells, des de mitja nit fins a la matinada, amb ajut de la lluna.

122 Horaci explica a Hamlet la seva trobada de mitjanit amb l’Esperit i, responent a una pregunta de Hamlet, descriu la barba de l’Esperit com «un negre platejat»

123 Lloc natal de Hamlet (cfr. Supra.)

124 Francès: «un cotxe encallat a la sorra»

125 (1813-83). Periodista francès i líder del partit ultramuntà, que s’oposava als esforços polítics per retallar els poders seculars de l’església de Roma a França.

126 Théophile Gautier (1811-72). Poeta francès, crític i famós novel·lista d’un «flamboyant» romanticisme amb transfons de franc hedonisme i un concepte «pagà» enfront de la moralitat tradicional.

127 Preguntat Joyce sobre la identitat d’aquest Sir Lout, diuen que respongué: “Un dels gegants de l’antigor, força ric però poc reproductor... A la seva boca, hi té roques en lloc de dents...”

128 L’autor adapta una antiga cançó popular anglesa, donant-li aire irlandès. L’expressió I zmelz de blodz odz an Iridzman (deformació de “I smell the blood of an Irishman”) s’adiu amb les “roques en lloc de dents” de la nota anterior.

129 Maria Magdalena i Maria mare de Jaume i Joan, les dues dones seguidores de Jesús que, en els evangelis de Mateu i Marc, contemplen la crucifixió i la sepultura dse Jesús.

130 Evoca l’episodi de Maria, mare de Moisès que amaga el seu fill entremig de joncs, per evitar l’edicte del Faraó contra els nadons israelites (Ex 1, 22. 2, 3).

131 Frase lúdica per jugar a fet i amagar amb els infants “Peekaboo. I see you”. També serveix de cançó de bressol.

132 L’autor utilitza el terme gaèlic Lochlanns, per referir-se a Escandinàvia, sobretot Noruega.

133 Collars de metall retorçat utilitzats pels antics gals, britons i irlandesos

134 Segons estudiosos, Joyce es deuria referir a les destrals de batalla reversibles que els danesos portaven sovint damunt les cotes de malla.

135 “when Malachi wore the collar of gold”. Reproducció literal d’un fragment de la cançó “Let Erin remember the days of Old”, obra de Thomas Moore (1808), compositor de cançons catòlic irlandès.

136 Segons els Anals de Dublin, de Gifford, el 1331, en època de gran fam. una prodigiosa manada (shoal) de peixos anomenats Turlehydes, va quedar varada a les costes irlandeses. Tenien entre 30 i 40 peus de llargada ,i més de 200 exemplars van ser morts per la població.

137 Riu que travessa Dublin, d’est a oest. Referència a la glaciació parcial d’Europa el segle XIV. És va repetir el segle XVIII, i segurament aquesta és la que portava al cap Stephen.

138 Evoca una cançó popular anglesa: «Hi havia un jovial Miller / Un cop va viure en el riu Dee...No em preocupo per ningú, no no ho faig /I ningú es preocupa per mi».

139 En llatí: “meditant coses terribles”.

140 “No essent la Fortuna, no és sinó un brètol afortunat” posa Shakespeare en boca de Cleopatra per referir-se a Octavi que ha vençut Antoni, i ella es disposa a suïcidar-se per no caure en mans de Roma. El mateix diu Stephen en referència a Mulligan, que li havia celebrat la seva armilla groga de forma que ell considera humiliant (cfr supra).

141 Edward Bruce, germà petit de Robert de Bruce (1274-1329) rei d’Escòcia que va assolir la independència d’Anglaterra a la batalla de Bannockburn (1314), i després va invadir Irlanda.

142 X Comte de Kildare, anomenat també Cavaller de la seda, pels seus vestits (1513-1537). Renuncià a la seva lleialtat al rei d’Anglaterra, Senyor d’Irlanda, i intentà, sense èxit, emparar-se de Dublin. Va ser executat a la torre de Londres.

143 (1474-1479) Pretendent al tron d’Anglaterra, i fals duc de York. Desembarcà a Anglaterra en temps de Enric VII, però fou derrotat, i va morir penjat a la Torre.

144 (1477-1525). Pretendent al tron d’Anglaterra, simulant ser Eduard Plantagenet. Entic VII, però el va perdonar, perquè el considerava marioneta en mans d’adults, i li va donar treball a la cuina reial. Més tard, es va dedicar a la cetreria.

145 És a dir, Irlanda, que el segle XV va suportar els pretendents de York al tron d’Anglaterra, i de 1688 a 1745 els pretendents Estuards .

146 Es refereix a Buck Mulligan. Cfr.supra.

147 En el Deccameron de Boccaccio, resposta de Guido Cavalcanti (amic íntim de Dant Alighieri) als qui li recriminaven la seva solitud: “poden dir el que vulguin d’ell, perquè són a casa seva”

148 Alemany: «naturalment».

149 És a dir, a la piscina del col·legi de jesuïtes on ell havia anat.

150 Tema recurrent de la mort de la seva mare, en els soliloquis de Stephen.

151 El fet insòlit que un gos es mogui trotant, ens indica el començament d’una metamorfosi animal, que, segons alguns, evoca la transformació del gos en Circe. Naturalment, fantasia de Stephen.

152 “field tenny” diu el text original. Prové del franc-normand “tenné” = “taronja-alleonat, és a dir, el color de la platja. Stephen inicia consideracions heràldiques.

153 Queda completa la figura heràldica del gos transformat.

154 El text original parla de seamorse, forma arcaica de walrus = morsa.

155 A la mitologia irlandesa, la novena onada que arribava a terra es considerava una frontera màgica.

156 Metamorfosi en ós.

157 Metamorfosi en llop.

158 Metamorfosi en vedell.

159 Ironia sobre la grandesa que se li suposa a l’objectiu (goal) d’un gos entristit.

160 Stephen sembla que rememori la resposta de l’endevinalla proposada als seus alumnes; «una guineu que enterra la seva àvia sota un arbre sagrat»

161 Basat en la descripció de Joan de Trevisa, citada a l’Oxford English Dictionary: «El Leopardus és una bèstia cruel, engendrada en l’adulteri d’un lleopard i una lleona»

162 Califa de Bagdad, monarca d’un despotisme il·lustrat oriental, de regnat en gran part exitós, i d’imperi pròsper. La majoria de contes de Les mil-i-una nit se situen durant el seu califat.

163 El somni de Stephen implica la «llei» hebraica, segons la qual els fruits primerencs de la terra han de ser duts a lloc sagrat d’elecció divina, i allí presentats al sacerdot, al qual li corresponien les primícies. (Deut 26, 2-11).

164 Gitanos, originalment tinguts per egipcis. En el passatge que segueix, Stephen associa la llengua gitana amb l’argot del segle XVII.

165 Probablement es refereix a peus acolorits de color anyil per protegir-los de l’absència de calçat, costum egípcia i també gitana.

166 Una «dona lliure», posseïda en comú per una tribu de gitanos.

167 És a dir, Londres. Stephen cita el popular Cant de lladres , en el primer vers de la setena estança, on parla de Roma, en la versió dialectal o lingo, i de Londres, en la versió culta. (The Rogue's Delight in Praise of his Strolling Mort,)

168 Tot sembla indicar que es tracta d’un «shebeen» (local a Irlanda, Escòcia i Sud-àfrica , sense llicència, o casa privada on hi venen begudes alcohòliques i tenen mala reputació), situada a l’àrea anomenada «Les Llibertats».

169 Text original en dialecte lingo

170 També en el barri de Les Llibertats.

171 Segona estança de «La picaresca delícia a lloança de la seva dona errant» en «l’Acadèmia de les Paraulotes» de Richard Head (Londres 1673)

172 Referència a Sant Tomàs d’Aquino i al seu voluminós abdomen, que, segons la llegenda medieval, obligava a retallar-li la taula perquè hi cabés la seva panxa.

173 En italià, germà porc espí. Probable referència al costum del Doctor Angèlic de formular sentencies difícils de contradir.

174 És a dir, sense sentir el plaer de l’orgasme.

175 Paral·lelisme entre els costums de monjos i monges, d’una banda, i els dels lladres, per l’altra.

176 Poètica improvisació inspirada en el final del drama líric «Helas»(1821) de Percy Bysshe Shelley (1792-1822), i també en la sortida d’Adam i Eva de l’Edèn, cap a occident després de la Caiguda (Gen 3).

177 Destí de la gitana que ha descrit abans. Per indicar que “arrossega” utilitza el terme yiddish schlepps, Clara referència a l’Eva bíblica, la càrrega de la «pena» de la qual va ser enormement multiplicada per la Caiguda (Gn 3, 16).

178 Transposició de la resposta de Maria a l’Anunciació de Gabriel. (Lc 1, 38)

179 En llatí: “Tota carn vindrà cap a tu”. (salm 65, 1-2) Fragment de l’ introit de la missa de difunts de la litúrgia catòlica llatina. Es refereix a la Resurrecció Final.

180 El poema de Stephen és una versió sobrealimentada de l’última estança de «El meu dol en el mar» de Douglas Hyde (1860-1949): «I el meu amor venia darrere meu / Venia del Sud / El pit d’ell damunt dels meus pits / La seva boca junt la meva boca»

181 Hamlet, momentàniament trasbalsat per l’impacte psicològic de l’Esperit i el seu missatge, escriu un aforisme sobre la vilania i el seu oncle en el seu llibre de notes: «Les meves notes―cal trobar-les on les vaig deixar»

182 La interjecció “oomb” és onomatopeia de la paraula anglesa “womb” (úter, si matern). En aquesta fantasia de Stephen, molts comentaristes hi veuen una evocació incestuosa de la mare morta.

183 Stephen insisteix en invertir el text de Jo 1, 5.

184 Delta és una estrella relativament insignificant dins la constel·lació de Cassiopea, a l’oest en els firmaments boreals.

185 La vara d’augur romana , lituus, era un pal sense nusos, corbat al capdamunt. Era la insígnia principal de l’ofici d’augur i s’usava per definir el templum, els sectors consagrats del firmament on s’havien de realitzar els seus auguris observant els ocells.

186 La definició que ha fet abans Stephen de l’ànima humana.

187 No només escrivint-les en un full de paper, sinó també contemplant els ocells del firmament, com un augur.

188 George Berkeley. En el seu «Assaig envers una nova teoria de la visió» (Dublin, 1709), Berkeley argumenta que «els objectes propis de la visió, no són fora de la ment; ni les imatges de res són fora de la ment», i atès que allò que veiem realment ho veiem «pla», la distància no és res que sigui vist, sinó pensat.

189 Tipus de capells utilitzats per alguns clergues de les esglésies d’Irlanda i Anglaterra, al segle XVIII.

190 Tal com es descriu a Ex 26, 31-35, el vel actua com a pantalla multicolor que separa el «lloc sant» exterior del «lloc santíssim» interior. Segons Mat 27, 51, el vent es va esquinçar en el moment de la mort de Jesús. Segons Berkeley, el món visible és com una pantalla amb signes inscrits, que Déu fa present perquè sigui llegida i pensada, més que no pas vista.

191 Famosa llibreria de Dublin, situada a Dawson Street.

192 La paraula utilitzada per Joyce és “jess”, que es refereix a la bena que embolica la pota dels falcons.

193 Al sud del Gran Canal, als suburbis de Dublin.

194 Diminutiu de Stephen, que ell s’autoaplica en el seu soliloqui.

195 Stephen l’associa a un «cinturó de castedat».

196 En italià, “més aviat”

197 En llatí: “I Déu va veure que també eren coses bones de debò” Expressió que la Bíblia (Gn 1) posa en boca del Creador després de cada acte de creació.

198 Lletra i música de Dan Sullivan a la cançó «Ets benvingut, com les flors de maig»

199 Déu de la mitologia grega, meitat home, meitat cabra.

200 Improvisació entorn de l’ègloga de Stéphane Mallarmé, «L’après-midi d’un faune» (1876-77). El poema de Mallarmé evoca una atmosfera carregada amb la calor de «l’heure fauve» i plena de fullatge.

201 Yeats, verset del poema The Countess Kathleen

202 En alemany, “una al costat de l’altra”

203 Referència irònica a un antic ball romà d’origen religiós, que consistia en donar tres cops a terra amb els peus.

204 Personatge desonegut.

205 Francès: «Caram, quin peuet més petit !».

206 Tret d’un poema de Lord Alfred Douglas, amic d’Oscar Wilde, «Dos amors»: «Jo sóc el veritable amor / Els cors de noi i noia amb flama mútua / Aleshores, va dir l’altre sospirant ‘Tinc la teva voluntat, / Jo sóc l’Amor que no gosa dir el seu nom’». Després de publicar-ho, el pare d’Alfred Douglas el va acusar de pràctiques homosexuals ―crim en aquella època―.Arran d’això, Wilde va ser arrestat jutjat, trobat culpable, i condemnat a dos anys de presó.

207 Es refereix a Mulligan.

208 Tret de «Brand» d’Henrik Ibsen. A l’escena II de l’acte II, Brand anuncia: «La meva petició és ‘o res o tot’», clam que Joyce va qualificar de «glorificació de la Voluntat». A l’acte III, Brand rebutja visitar la seva mare moribunda, tal com Stephen havia rebutjat pregar en el llit de mort de la seva mare. A l’acte V, al final de l’obra, mentre una allau de persones esclafa Brand, una veu proclama a les altures: DEU ÉS AMOR!»

209 Estany de Sandymount, receptor de la marea.

210 Onomatopeia, que traduïda seria: falla, vessa, pega.

211 (340-97). Bisbe de Milà i un dels més famosos pares de l’Església, destacat compositor d’himnes i música sacra en general.

212 En llatí: “El qui pateix injúries gemega de dies i de nits”. Ambrós s’inspira en Rom 8, 22 «Perquè nosaltres sabem que tota la Creació gemega amb dolors de part fins al dia d’avui».

213 Evoca John Dryden (1631-1700) quan descriu els bordells de la Barbacana a Londres «Allà on els grans festeigs són mantinguts per les Aigües Mares / I dormen sense ser pertorbats per la Lluna en silenci».

214 La lluna.

215 Veredicte oficial del coronel: un ofegament accidental, i així ho deia el titular de premsa.

216 Aquesta seqüència de Stephen té la seva pròpia lògica: «Déu, en la segona persona de la Trinitat, es fa home; l’home es fa peix, com el símbol iconogràfic de Crist en el cristianisme primitiu, el peix es torna percebe (segons creença medieval que aquests crustacis no naixien d’ous sinó de barnacles (primer com a excrescències gomoses de pinyons flotant a les aigües per assegurar una ràpida creixença), i els percebes es tornen muntanyes peludes, com la Muntanya Peluda al sud de Dublín).

217 Epítet homèric per a Proteu.

218 El Grand Prix de Paris, la més important de les carreres de cavall franceses. Però Stephen juga aquí amb el nom homèric de Paris, amant d’Helena, que, amb la poma oferta a Afrodita, va desencadenar la guerra de Troia.

219 Segons Gifford, l’autor podria referir-se a una versió alternativa de la història de Paris i Helena, obra del poeta grec Stesichoros, segons la qual només un “esperit” o una “imitació” d’Helena va anar a Troia amb Paris, mentre l’Helena real va romandre fidel a Menelau. La referència al Gran Prix de París, carrera anual dotada el 1904 amb 250 mil francs, oposa l’austeritat clàssica a la moderna ocasió de fer-se ric .

220 Stephen s’aplica la set de Jesús clavat a la Creu, i la foscor de la seva mort.

221 És a dir, Lucífer (etim. Portador de la Llum)

222 Referència al passatge evangèlic on els 500 deixebles han visc caure Satanàs com un llamp.

223 En llatí “Parlo de Lucifer, el qui no coneix el capvespre” fragment d’un antic pregó pasqual.

224 Indumentària tradicional del pelegrí cap a Compostela, que Shakespeare posa en boca d’Ofèlia, abandonada per Hamlet, després de matar Poloni, balada que canta quan es torna boja «Com hauria jo de conèixer el teu amor vertader / De part d’algú altre? / Pel seu barret/ I vara de pelegrí ». El doble possessiu “seves meves” referit a les sandàlies, recorda que Stephen les ha manllevat de Mulligan.

225 És a dir, l’occasum, desconegut per Lucífer, es troba al destí mateix del pelegrí, justament allà on es pon el sol (occident).

226 L’estiu va començar a Dublín el dimarts 21 de juny de 1904 a les nou del vespre.

227 Cita textual del poema “The May Queen” de Tennyson (1832)

228 Burla del poeta, Tennyson, aprofitant el cognom i associant-lo a “lawn-tennis”. Lord Tennison (1809-92). «gran poeta» de l’era victoriana, va ser considerat el successor de Wordsworth com a Poeta Laureat.

229 Italià “ja”.

230 Que qualificava d’aquella manera, la Reina Victòria, com hem vist abans.

231 Les dents són les armes primordials per atacar; d’aquí que la seva decadència o caiguda sigui símbol de «la por a la castració, o fallida completa a la vida, o inhibició» (J.E. Cirlot, Diccionari dels Símpols (Nova York, 1972).

232 Francès. «mirant enrere».

233 En anglès «crosstrees», recorden el turó del Calvari, on Jesús hi fou crucificat.