Cap 11 (Sirenes) Sala de Concert.

  

Prefaci ¹

Color bronze al costat de color d’or ², el cap de la senyoreta Douce, al costat del cap de la senyoreta Kennedy, pel damunt de la ventalla del bar de l’hotel Ormond, van sentir el soroll de les ferradures d’acer dels cavalls virregnals que passaven pel costat.

―Aquella és ella? ―va preguntar la senyoreta Kennedy.

La senyoreta Douce li va dir que sí, que anava asseguda al costat del seu ex ³ i que duia un gris perla eau de Nil.⁴

―Un contrast exquisit―va dir la senyoreta Kennedy.

Totes dues emocionades, la senyoreta Douce, va dir exclamar:

―Guaita aquell personatge del barret de copa ⁵

―Qui? A on? ―la dels cabells d’or va preguntar amb més frisança.

―Al segon carruatge― van dir els llavis humits de la senyoreta Douce, rient a ple sol―Jo diria que està mirant cap aquí.

Amb els seus cabells de bronze, es va precipitar cap al cantó més posterior, deixant el vidre de la finestra entelat de la seva ansiosa respiració.

Els seus llavis humits van murmurar amb una ridícula rialla:

―Es mor per mirar enrere.⁶

Es va posar a riure tot dient:

―Oh, ha plorat! ⁷ Oi que els homes són uns idiotes porucs?

Amb tristesa. ⁸

La senyoreta Kennedy va sortir amb tristesa de la brillantor del sol, talment com cabells deixats anar al darrere d’una orella. Caminant amb tristesa, ja no brillava l’or, ella encongida recordava uns cabells. Tristament, ella, amb el seu pas encongit, recordava cabells d’or darrere de la corba d’una orella. ⁹

―Les èpoques boniques només són per a ells― va dir després amb tristesa. ¹⁰

Un home.

Qui?, Doncs, Bloom passava pel costat de la botiga de Moulang ¹¹, amb «Les postres del pecat» ¹² sota l’aixella, després, pel costat de l’antiquari i joier Wine, i després, pel costat de les vaixelles fosques i abonyegades de Carroll, mentre tenia a la memòria les paraules plenes de sentit pecaminós dedicades a Raoul. ¹³

Va arribar el noi que netejava les botes als clients, després, les cambreres que servien al bar. Veient que li feien cas omís, ell va colpejar contra el mostrador la safata de porcellana amb inscripcions xineses que duia, i

―Aquí teniu els vostres tes ― va dir.

La senyoreta Kennedy, amb tota discreció, va entaforar la safata de te a una caixa d’ampolles d’aigua natural, a l’empar de la vista de tothom.

―Però, què feu?― va baladrejar el xicot enrabiat.

―Vejam si ho endevines― va replicar la senyoreta Douce, abandonant el seu lloc de vigilància.

―Per al teu beau, oi? ¹⁴

Una altiva testa coronada de bronze, li va etzibar:

―Em queixaré de tu a la senyora de Massey,¹⁵ si et torno a sentir una impertinència tan insolent.

―Imperzinen, inzznznznzn,...―anava forfollant grollerament el cirabotes ¹⁶, mentre optava per retirar-se davant les amenaces.

Bloom ¹⁷

Amb les celles arrufades i en ple període menstrual, la senyoreta Douce va dir:

―Aquest mocós de bordegàs és d’allò més desagradable. Si no canvia de conducta, li estiraré les orelles un parell de metres.

En contrast exquisit ¹⁸ com una dama:

―No en facis cas― va afegir la senyoreta Kennedy.

Va omplir una tassa de te, per abocar-lo al pot de te. ¹⁹ Totes dues es van arrupir sota l’escull ²⁰ del mostrador, van esperar damunt dels escambells, amb les caixes d’ampolles de cap per amunt, que les seves infusions de te estiguessin llestes. S’anaven rebregant les seves bruses de setí negre moderadament car, per estar a punt per servir el te i cobrar-ne els dos xílings i set penics. ²¹

Sí, la de color de bronze, des de la proximitat, i la d’or, des de la llunyania, percebien el soroll de les ferradures i els cascos d’acer, el soroll del casc i el soroll de l’acer. ²²

―Oi que estic horrible, cremada pel sol? ²³

La senyoreta Bronze es va descordar el coll de la brusa.

―No ―va dir la senyoreta Kennedy― Després es torna morè. Has provat aigua bòrica amb llaurer de cirera?

La senyoreta Douce es va mig aixecar per mirar-se de reüll la pell en el mirall del bar plena de rètols daurats, on hi lluïen vasos de vi del Rin i de Borgonya i una conxa al bell mig

―I no en parlem, de les meves mans― va dir ella.

―Pots provar-ho amb glicerina― li va aconsellar la senyoreta Kennedy.

Deixant de banda el seu coll i les seves mans, la senyoreta Douce va replicar, tornant a seure:

―Aquestes potingues només et fan sortir erupcions. Ja li vaig demanar a aquell vell xapat a l’antiga, de la botiga de Boyd ²⁴, algun remei per a la pell.

La senyoreta Kennedy, que ja tenia el te a punt de servir, fa ver una ganyota i va suplicar:

―No, per favor, no me’l recordis !

―Però deixa que t’ho expliqui ― va insistir la senyoreta Douce.

La senyoreta Kennedy, després de barrejar el te dolç amb llet, es va tapar les orelles amb els dits petits ²⁵

―No, no ho facis ― va cridar.

―No ho vull escoltar―va cridar.

Però i Bloom? ²⁶

La senyoreta Douce va rondinar amb to d’enfadada d’altre temps:

―Per a la seva què? Va preguntar ell. ²⁷

La senyoreta Kennedy es va destapar les orelles, per sentir-hi i parlar: però va obrir la boca per tornar a pregar:

―No m’hi facis pensar, si no vols que em mori. El repulsiu vell desgraciat, d’aquella nit a les Antigues Sales de Concert ! ²⁸

Sense ganes, ella va fer un glop de la seva infusió, te calent, un glop, glopejava te dolç. ²⁹

―Ell feia això ―va dir la senyoreta Douce, decantant tres quartes parts dels seus cabells bronzejats, mentre obria els forats del seu nas i feia una respiració sonora―hufa!, hufa! ³⁰

Un esclat estrident de rialla va eixir de la gola de la senyoreta Kennedy. La senyoreta Douce anava obrint i tancant els forats del nas, amb un rebuf imperzinen,³¹ talment com el morro d’un porc buscant tòfones.

―Oh!, clavat ―va cridar la senyoreta Kennedy― I t’oblidaràs mai dels seus ulls desorbitats ³²?

La senyoreta Douce va repicar ³³ una rialla profunda i bronzejada, cridant:

― I el teu altre ull! ³⁴

L’ull fosc, de qui?, doncs, de Bloom ³⁵, va llegir el nom d’Aaron Figatner ³⁶ Per que penso sempre en Figatner? Potser perquè m’evoca la recollida de figues ³⁷ I el nom hugonot de Prosper Loré ³⁸. Els ulls foscos de Bloom van passar pel costat de les venerades verges de Bassi ³⁹ Dames vestides de blau i blanques per dins, veniu a mi ⁴⁰. Ells creuen ⁴¹ que és divina, o més aviat deessa. Avui, aquelles ⁴² no les he pogut veure, amb la xerrada de l’estudiant, després amb el fill de Dedalus, o potser era Mulligan. Totes elles, verges boniques: això atrau aquella caterva de llibertins : el blanc d’ella. ⁴³.

Cap allà s’adreçaven els seus ulls. Les postres del pecat; dolces són les postres.

Del pecat

En un esclat de rialles, es van fondre veus joves d’or i bronze, la de Douce amb la de Kennedy, el teu altre ull. ⁴⁴. Van decantar les seves joves i alegres testes, bronze i or, cap enrere, perquè poguessin eixir amb tota llibertat les seves riallades , no parant de cridar «el teu altre ull», mentre se senyalaven mútuament amb altes i penetrants notes ⁴⁵.

Ai, quin panteix, quins sospirs, ai, com se’ls va anar apagant la seva esbojarrada alegria.

La senyoreta Kennedy va tornar a agafar la seva tassa, i hi va fer un glop acompanyat d’una esmorteïda rialleta. La senyoreta Douce, tornant-se a decantar sobre la safata del te, va fer una altra ganyota amb el nas i va redreçar graciosament els seus ulls grossos. La Kennedy hi va tornar, a la gatzara, agafant-se el pinacle de cabells rossos i deixant al descobert la pinta de closca de tortuga del clatell, mentre, ennuegant-se, anava esquitxant de la boca te i rialla, estossegant i cridant:

―I quins ulls més greixosos! Imagina’t casada amb un home així ―cridava― Amb la seva misèria de barba!

Douce va deixar anar un xiscle esplèndid, un xiscle acabat, propi d’una dona acabada, ple de delit, de joia i alhora d’indignació.

―Casada amb un nas greixós! ― va xisclar.

Amb rialles estridents i profundes, com bronze percudint en l’or, elles s’esperonaven mútuament, repicó rere repicó, a canvis de tonades, adés bronze-or adés or-bronze , estridència profunda en rialla rere rialla. ⁴⁶ . I més que van riure, I ell sap que jo sóc greixosa... ⁴⁷. Al final, exhaustes i sense alè, es van arreglar les trenes i els monyos davant del mirall del mostrador. Totes enrogides (Oh!), panteixant, suant (Oh!), i sense alè.

Casada amb Bloom, amb el graciós i greixós Bloom.

―Sants del cel! ― va sospirar la senyoreta Douce veient com li creixia el rubor. Tant de bo no hagués rigut tant. Em sento tota humida ⁴⁸

―Senyoreta Douce, per favor! ―va protestar la senyoreta Kennedy― No sigui tan obscena!

I es va enrojolar encara més que l’ «obscena», però en tonalitat més daurada.

Arran de les oficines de Cantwell ⁴⁹, hi rondava el greixós(graciós) Bloom, al costat mateix de les verges de Ceppi ⁵⁰, i les seves lluents pintures a l’oli. El pare de Nanneti ⁵¹ trucava a portes, com la meva, per encolomar-nos aquells objectes religiosos; i pagar-los religiosament. Haig de veure’l per l’assumpte del paràgraf de Keyes. Però primer haig de menjar, ja en tinc ganes. Encara no, a les quatre, em va dir ella. Però el temps s’esmuny, amb les busques del rellotge que no paren. A veure, a on menjaré? Al Clarence ⁵², al Dolphin ⁵³. Menjaré al Raoul. Si puc treure cinc guinees netes amb aquells anuncis, per als enagos violetes de seda encara no, serviran per les postres del pecat ⁵⁴

No tant enrojolat, més aviat empal·lidit tirant a daurat, el senyor Dedalus va entrar a pas lent dins del bar d’elles . Miquetes, mossegant miquetes d’una de les seves pètries ungles del polze. Miquetes. Poc a poc hi va anar entrant.

―Oh, benvinguda altre cop , senyoreta Douce.

Li va allargar la mà, preguntant-li com havia passat ella les vacances.

―Excel lents.

Esperava que ella hauria tingut un temps magnífic a Rostrevor ⁵⁵

―Esplèndid ―va dir ella.― Miri quin aspecte més sa que tinc. Tot el dia, ajaguda a la platja.

Blancor bronzejada.

―Massa atrevit per part seva ―li va dir el senyor Dedalus, mentre li premia la mà amb indulgència― Temptant així els pobres i innocents mascles.

La senyoreta Dolça de setí va enretirar dolçament el seu braç. ⁵⁶

―Fugi, home, fugi! ―va fer ella― No crec que vostè sigui tan innocent.

Sí que ho era ell.

―Ben mirat, sí que ho sóc ―va reflexionar ell― Del bressol estant, ho semblava tant , que em van batejar amb el nom de «Innocent Simon» ⁵⁷

―Vostè deu haver estat una persona adorable ― va ser la resposta de la senyoreta Douce― I que li puc servir al doctor avui?

―Doncs, miri ―va dir ell rumiant― digui el que vostè digui, avui penso molestar-la amb un glop d’aigua fresca i mig vas de whisky.

Se sent una calessa. ⁵⁸

― Amb molt de gust― va assentir la senyoreta Douce.

Amb gràcia i molt de gust es va tombar cap al mirall daurat de Cantrell i Cochrane ⁵⁹. Amb la mateixa gràcia, va preparar una mesura de whisky daurat del seu barrilet de cristall. Mentre tant, el senyor Dedalus anava traient petaca i pipa de la butxaca de la seva jaqueta. Ella el va servir en un salt, mentre ell entonava amb el tub de la pipa dues ronques notes de flauta militar.

―Per Júpiter ―va reflexionar ell― Tot sovint jo volia veure les muntanyes de Mourne ⁶⁰. L’aire d’allà baix deu ser un bon tònic, però diuen que, de mica en mica, es torna perjudicial. Sí, sí.

Sí, amb els dits anava entaforant tires de cabells, dels cabells d’ella, de la marca Mermaid d’ella, dins del vas ⁶¹. Tires, tiretes, meditant amb silenci.

Però ningú no va dir ni piu, és veritat.

Alegrament, la senyoreta Douce anava rentant un got , mentre cantava amb veu de rossinyol:

― Ai, dolores, reina dels mars orientals!⁶²

―Ha vingut avui el senyor Lidwell? ⁶³

Qui va entrar, va ser Leneham, fent una ullada al seu voltant. El senyor Bloom ja havia arribat al pont d’Essex ⁶⁴. Bé, de fet el senyor Bloom va travessar el pont de Yessex ⁶⁵. Haig d’escriure a Martha . Primer, comprar paper a ca la Daly ⁶⁶, una noia força cortès. Bloom. El vell Bloom. La florida blava la té el sègol ⁶⁷.

―Hi era al dinar del migdia ⁶⁸― va dir la senyoreta Douce.

Leneham va entrar més endins.

―Ha preguntat per mi el senyor Boylan?

Per tota resposta, ella va preguntar:

―Senyoreta Kennedy, ha vingut el senyor Boylan mentre jo era a dalt?

Ella va preguntar i la veu de la senyoreta Kennedy li va contestar, després d’enllestir una segona tassa de te i mentre consultava una pàgina.

―Doncs, no, no ha vingut.

La senyoreta mirada de Kennedy, escoltava sense veure, i va continuar llegint.

Leneham, al voltant de l’aparador dels entrepans, s’anava donant cops al voltant del seu voluminós cos.

―Piip! Qui hi ha a la cantonada? ⁶⁹

Cap mirada d’agraïment de la Kennedy, per més obertures ⁷⁰ que ell intentés. Calia parar atenció només als períodes i als signes d’interrogació.

La calessa, els alegres cascavells de la calessa ⁷¹

Ella, la nina d’or, llegia i no mirava. No en facis cas. Ella va fer l’orni, mentre ell li recitava d’oïda una faula, que ben poc èxit va tenir:

―Una...guineu va trobar...mmm... una cigonya. Va dir ...a tu guineu també a tu cigonya: posaràs la teva factura dins la meva gola i em trauràs l’os? ⁷²

La monòtona cantarella d’ell va ser endebades. La senyoreta Douce va retornar al seu te, que tenia al costat

Ell va sospirar, també de costat :

―Ai de mi!, Oh, la meva...! ⁷³

Va saludar el senyor Dedalus i en va obtenir un gest de correspondència

―Records de part del fill famós d’un pare famós.

―Qui deu ser, aquest? ―va preguntar el senyor Dedalus

Leneham va obrir els braços de la forma més amistosa que sabia. Qui?

―Qui pot ser, aquest? I ho preguntes?, Doncs, Stephen, el jove bard.⁷⁴

―Estic sec ⁷⁵

El senyor Dedalus, famós per la seva resistència, va deixar la seva pipa plena i també seca.

―Ja veig ―va dir―De moment, no hi havia caigut. Tinc entès que conserva amistats molt selectes. ⁷⁶ L’has vist últimament?

L’havia vist.

―Avui mateix, ens hem posat morats de gots de nèctar amb ell , ―va dir Leneham― a Mooney’s en ville i a Mooney’s sur mer ⁷⁷. Ell havia rebut diners en efectiu per la labor del seu museu.

Va somriure als llavis de color de bronze banyats de te, als llavis i ulls que escoltaven. ⁷⁸

―L’élite d’Erin ⁷⁹ estava pendent dels llavis de la ponderada autoritat de Hugh MacHugh, l’escriptor i editor més brillant de Dublin , i d’aquell jove joglar de l’oest feréstec i humit,⁸⁰ conegut amb l'apel·latiu eufònic d’O’Madden Burke.

Després d’un interval, el senyor Dedalus va agafar el seu vas de grog ⁸¹ i

―Deu haver estat d’allò més divertit, imagino―va dir.

Ell imagina, i va fer un glop, amb la imaginació centrada en les llunyanes muntanyes del dol ⁸². Va deixar el vas a la taula.

Va donar una ullada a la porta d’entrada al saló.

―Veig que heu tret el piano.

―Avui ha vingut l’afinador ―va aclarir la senyoreta Douce― per preparar-lo per al concert de «smoking»⁸³, i haig de dir que mai no he sentit un pianista més exquisit.

―De debò?

―I per què no, senyoreta Kennedy? Toca música clàssica, sap? I, a més, és cec, pobre noi, que estic segur que no arriba als vint anys.

―Ah, sí? ― va dir el senyor Dedalus.

Va beure i es va retirar

―Que trist és mirar-li la cara ―va plànyer la senyoreta Douce.

Que Déu et maleeixi, fill de puta. ⁸⁴.

Com a ressò de la pietat d’ella ⁸⁵, es va sentir la campaneta que anunciava el servei. A la porta del menjador s’hi va presentar Pat, el calb, Pat, el sord ⁸⁶, en una paraula, Pat, el cambrer d’Ormond. Per dinar, tocava cervesa, del tipus lager; i ella la va servir aquest cop sense l’airosa promptitud d’abans. ⁸⁷

Pacientment, Leneham esperava Boylan amb impaciència, esperava l’home fogós de l’alegre calessa.

Aixecant la tapa, ell (qui?) es va fixar, a l’interior del taüt (taüt?), en les triples cordes obliqües (ah, piano!). Va prémer la tecla (de la mateixa manera que havia premut de forma indulgent la mà d’ella) ⁸⁸ , prement suaument un triplet de tecles per provar la consistència de l’instrument i alhora oir l’impacte fluix de les cordes en acció.

Quan jo era el prudent Bloom a Wisdom Hely, Henry Flower ⁸⁹ va comprar a la papereria de Daly dos fulls de paper vitel·la i una reserva de dos sobres, per si de cas. No ets feliç a casa teva? ⁹⁰ Una flor per consolar-me, agafada amb una agulla. En el llenguatge de les flors, alguna cosa significa. Era una margarita? Això vol dir innocència; una noia decent coneguda després de missa. Moltíssimes gràcies. Bloom el Prudent va veure en un cartell enganxat a la porta, una sirena que fumava al bell mig d’unes precioses onades: Fumeu sirenes l’aroma més deliciós de tots ⁹¹. La tofa de cabells al voltant seu, senyal de malaltia d’amor per algun home, com Raoul ⁹². Els ulls d’ell ⁹³ van veure, a la llunyania, damunt del pont d’Essex ,un elegant barret que cavalcava en un carruatge de dues rodes; es tracta...de la tercera vegada...Serà coincidència?.⁹⁴

Amb els picarols tentinejant damunt de les flexibles molles de cautxú, el carruatge feia via des del pont fins al moll d’Ormond. Seguim-lo; arrisquem-nos-hi; som-hi de pressa; falta poc per a les quatre. Via fora.

―Són dos penics, senyor ―va dir tímidament la noia del mostrador. ⁹⁵

―Ah, és clar!....Ja me’n oblidava...Perdoni...

I quatre ... ⁹⁶

A les quatre, ella ⁹⁷. La dependenta va dedicar un somrís ple de simpatia envers aquell Bloo-sigui-qui-sigui. Bloo...va somri...anant...rapid... tarda. ⁹⁸ Et penses que ets l’únic còdol de la platja. Això ella ho fa...amb tots els homes ⁹⁹.

Mig abaltida, i amb silenci, la dels cabells d’or es va inclinar sobre la pàgina que llegia.

De dins del saló va arribar un so, que es va anar amortint durant una bona estona. Es tractava d’un diapasó propietat de l’afinador del piano, que havia oblidat que encara ressonava. Es va sentir un altre so, que ell va considerar del tot equilibrat. Heu sentit? Ara la vibració és pura, molt més pura i suau, el seu ressò punxa, i l’amortiment del so dura molt més.

Pat ¹⁰⁰ va obsequiar als comensals amb una ampolla sense tap de vi espumós: i , pel damunt de la safata on duia els vasos i el vi espumós, abans d’anar-se’n, calb i sord com era, va dir alguna cosa a cau d’orella de la senyoreta Douce ¹⁰¹

―Les brillants estrelles empal·lideixen...¹⁰²

Una cançó sense veu ¹⁰³ li va sortir des de dintre:

―...la matinada ja clareja.

Una duodena ¹⁰⁴ de notes del món dels ocells van piular una brillant triple resposta, per part de mans sensibles. ¹⁰⁵ Les claus de la partitura, totes ràpidament enllaçades, a l’estil del clavicèmbal, demanaven una veu que cantés la tensió d’una albada plena de rosada, de joventut, d’amor que s’acomiada, d’albada de vida i d’amor.

―La perla de gotes de rosada...¹⁰⁶

Els llavis de Leneham van deixar anar, pel damunt del mostrador, un petit xiulet d’atenció.

―Doncs, mira-t’ho així―va dir― rosa de Castella ¹⁰⁷

La calessa va tombar la cantonada i es va aturar.

Ella es va aixecar i va deixar la lectura de La Rosa de Castella. Malhumorada i endormiscada.

―Ella va caure , o la van empènyer? ―li va preguntar ell.

Ella va contestar amb to desairat :

―No faci preguntes i no sentirà mentides. ¹⁰⁸

Digne d’una dama, propi d’una dama.

Les elegants sabates marrons de Blazes Boylan es van fer sentir damunt del pis de bar, que trepitjava. Certament, la d’Or percebia des de la proximitat, i la de Bronze, des de la llunyania ¹⁰⁹. Leneham ho va sentir, sabia qui era i va aclamar el nouvingut :

― Mireu, ara arriba l’heroi conquistador. ¹¹⁰

A l’espai entremig del cotxe i la finestra, hi venia Bloom, heroi no conquistat, caminant amb cautela, no fos cas que ell el veies ¹¹¹. El seient on es va asseure: encara estava calent. Amb la cautela d’un gat negre, va anar caminant cap al cerimonial barret de copa de l’advocat Richie Goulding, que, enlairat, anava saludant tothom.

― I jo, de tu... ¹¹²

―Sabia que vostè rondava per aquí ―va dir Blazes Boylan.

Davant de la rossa senyoreta Kennedy, es va tocar la vora del seu barret de palla inclinat. Ella li va somriure, però la germana de bronze li va neutralitzar el somrís, fent gala dels seus ufanosos cabells, d’un dels seus pits i d’una rosa.

Boylan es va encarregar de les pocions.

―Que volen demanar vostès? Un vas de bitter? ¹¹³ Un vas de bitter, per favor, i sloegin ¹¹⁴per a mi. No hi ha notícies encara, de la final? ¹¹⁵

Encara no. A les quatre, ella. Qui ha dit quatre?

Les orelles vermelles de Cowley ¹¹⁶ i la poma d’Adam a la porta de l’oficina del xerif. ¹¹⁷ . Que no em vegi; Goulding és l’ oportunitat. Que hi està fent en aquest barri de l’Ormond? I amb un carruatge que l’espera. Esperem.

Hola, cap a on anem? A menjar un mos, oi? Jo també, justament; aquí dintre, Què, l’Ormond? És el millor de Dublín, no és veritat? El seu menjador. Sec en aquell racó; ho veus tot, sense ser vist. Miri, penso acompanyar-lo, som-hi. Richie va obrir la marxa, mentre Bloom anava seguint el barret de copa. Un dinar principesc.

La senyoreta Douce es va enfilar per agafar un flascó, estirant el seu braç de setí, amb el seu bust tan enlairat que no parava de sobreeixir.

―Oh!, Oh! ―esbufegava Leneham, panteixant a cada estirada d’ella―Oh!

Però ben aviat ella va capturar la seva presa i se la va endur avall amb cara de triomf.

―Per què no creix, vostè? ―li va preguntar Blazes Boylan.

Mentre la de Bronze treia el flascó, unes gotes de l’espès xarop de licor van anar a parar als llavis d’ell, i, mentre fluïa el xarop, ella es va fixar en la flor que duia a la solapa ( qui li deuria donar?) ¹¹⁸, i va xarrupar ¹¹⁹ amb la seva veu:

―Del pot petit, la bona confitura. ¹²⁰.

És a dir, fet i debatut, ella havia vessat xarop espès d’endrina.¹²¹

―Aquí hi juga la fortuna― va dir Blazes.

Va llançar una moneda gran, que va sonar en caure damunt la taula.

―Esperi ―va dir Leneham― fins que jo...

―Fortuna ―va desitjar ell, mentre aixecava la seva espumosa cervesa.

―Sceptre ¹²² guanyarà en una mitja galopada―va dir.

―Jo m’hi he llançat amb una aposta petita ―va dir Boylan mentre parpellejava tot bevent― No, per mi mateix, ja sap, sinó per la fantasia d’un amic meu.

Leneham encara bevia i va somriure amb ganes al seu got de cervesa inclinat i també als llavis de la senyoreta Douce que es limitaven a cantussejar, sense cloure’s, la cançó marinera que ja havien interpretat : Ai, Dolores, Els mars de l’Est.¹²³ .

El rellotge va començar a fer rum-rum. La senyoreta Kennedy es va acostar al grup (aneu a saber qui li va donar la flor) per retirar les safates del te. El rellotge va començar a tocar.

La senyoreta Douce va agafar la moneda de Boylan i la va introduir sense complexos a la caixa registradora. La moneda va emetre un so metàl·lic, a l’uníson amb els tocs del rellotge (clong!). Una bellesa d’Egipte va manipular la màquina de la caixa i, tot taral·larejant, va agafar monedes de canvi. Mira cap a l’oest (clong!) si em vols veure a mi. ¹²⁴

―Quina hora està tocant? ―va preguntar Blazes Boylan― Les quatre?.

El rellotge ho va certificar.

Leneham, amb els seus petits ulls cobejosos dels moviments d’ella, i sobretot de la generositat del seu bust, va estirar el colze de Blazes Boyhlan.

― Escoltem el rellotge― va dir.

El barret de copa de Goulding Collis & Ward va guiar Bloom per un seguici de taules adornades amb flors de sègol. ¹²⁵ Com aquell qui ho fa sense intenció, va escollir amb agitada intenció un taula al costat de la porta, mentre els atenia el calb Pat. A les quatre, estigues a prop. Se n’ha oblidat ell? Potser és un truc: no venir, desperta més ganes de menjar: jo no podria pas . Esperi, esperi, Pat; el cambrer, va esperar¹²⁶

L’atzur espurnejant dels ulls de Bronze restaven fixos en els gestos i els ulls blau-cels de Blazur ¹²⁷

―Segueixi ―va pressionar Leneham― No hi ha ningú. Ell mai no se n’adona.

―... caps als llavis de Flora va córrer ell.¹²⁸

Alta, una nota ben alta com de tiple, va ressonar ben clara.

Bronzedouce¹²⁹, en comunió amb la seva rosa, que s’enfonsava i li tornava a eixir del pit, cercava la flor i els ulls de Blazes Boylan. ¹³⁰

―Per favor, per favor. ¹³¹

Ell maldava per arrencar-li a ella frases d’aprovació.

―Jo no podria deixar-te... ¹³²

―Primer prendré precaucions ―va prometre tímidament la senyoreta Douce.

―No, ara mateix ― va urgir Leneham ― Sonnezlacloche !¹³³. Vinga, que ara no hi ha ningú.

Ella va donar una mirada ràpida. La senyoreta Kenn ¹³⁴ era fora de l’abast acústic. Ella, de sobte, es va ajupir: dues cares enceses contemplaven aquella ajupida.

Amb el trèmolo de cordes que arribaven qui sap d’on, perdudes en l’aire, ella hi va retrobar la corda perduda ¹³⁵, l’havia perdut i la va trobar enmig del dubte i la vacil·lació.

―Endavant! Faci-ho! Sonnez!

Mentre s’ajupia, ella va pessigar una punta de la faldilla pel damunt del genoll. Trigava massa; però els provocava, ajupint-se amunt i avall amb ulls entremaliats.

―Sonnez!

Sí, va sonar, de sobte, un espetec. De rebot, ella havia deslligat la seva lligacama elàstica, amb un càlid espetec contra la seva espaterrant cuixa femenina escalfada per la mitja.

―La cloche!― va cridar entusiasmat Leneham ¹³⁶, mossegant l’ham de la seva domadora, sense serradures pel mig. ¹³⁷

Ella va somriure de forma menyspreativa (ploramiques, com tots els homes!). Decantant lleugerament la mirada, va somriure benignament a Boylan.

―Vostè és l’essència de la vulgaritat ―va dir ella, mentre es decantava.

Boylan, mirava i no s’ho creia. Va acostar el seu calze als llavis espessos, i va apurar el seu petit calze fins a les últimes gotes de l’espès xarop de color violeta. Els seus ulls encisats seguien el recorregut de la testa d’ella, mentre baixava cap al bar dels miralls d’arcs daurats amb figures lluentes de vasos de ginger ale, vi del Rin i de Bordeus, i una conxa punxeguda, on s’hi conjugaven, emmirallades, Bronze i Bronze exposada al sol. ¹³⁸

Doncs, sí, el bronze prové de la proximitat.

―...Adeu, amor meu! ¹³⁹

― Me’n vaig ―va dir Boylan amb impaciència.

Va apartar el seu calze amb energia , i va recollir el canvi.

―Espera un segon ―va demanar Leneham, bevent de pressa ―Haig de dir-te una cosa: Tom Rochford...

―Ves-te’n a l’infern ¹⁴⁰―va dir Blazes Boylan, anant-se’n.

Leneham, empassant-se la saliva, va fer-li cas.

―T’ha agafat trempera, o què?―va dir― Tranquil, ja vinc.

Va seguir aquelles sabates que taconejaven tan ràpides, però es va aturar amb astúcia al llindar de la porta, posant-se a saludar figures humanes, una d’elles voluminosa, acompanyada d’una d’esvelta.

―Què tal, senyor Dollard?

―Eh? Què tal? Què tal?―va contestar la veu de baríton de moda de Ben Dollard, deixant de banda un instant les queixes del Pare Cowley.

―Ell no et causarà cap problema, Bob. Alf Bergan ja li’n parlarà al llargarut ¹⁴¹ Aquesta vegada li buscarem les pessigolles a aquell Judes Iscariot.

El senyor Dedalus va entrar sospirant al saló, mentre es fregava amb el dit una pestanya.

―Aliaihuuu, així ho farem! ―va cridar alegrament Ben Dollard a l’estil tirolès muntanyenc― Vine, Simon, canta’ns una cançoneta, que t’hem sentit al piano.

Pat, el cambrer calb i sord, esperava encàrrecs de beguda, Power ¹⁴² per a Richie. I per a Bloom? Anem a veure, no li fem fer dos viatges: ara ja en té quatre, d’ulls de polls. Quants graus té aquest vi negre, que li dóna un xic de cos al plat, i refracta (ho dic bé?) la calor. Deixeu-me veure: Sidra; sí, una ampolla de sidra.

― Què dius, ara?― va protestar el senyor Dedalus― jo només improvisava home. ¹⁴³

― Vinga, vinga ―va cridar Ben Dollard― Fora manies avorrides ¹⁴⁴. Vine, Bob.

Ell, Dollard, va entrar dins del saló, deambulant a gambades curtes, amb la seva folgada indumentària barata, davant de tothom (les calces, les calces, les calces d’en Jan) ¹⁴⁵.Ell, Dollard, es va deixar caure damunt del tamboret, mentre les seves manasses, que regalimaven suor, aterraven damunt les tecles del piano. Però la caiguda es va aturar de forma abrupta.

El calb Pat, a la porta d’entrada, es va trobar amb la senyoreta d’Or que retornava després de servir tot el te. Estava amoïnat ¹⁴⁶ perquè faltava Power i sidra. La senyoreta Bronze guaitava des de la finestra, la dels cabells de bronze percebia des de la llunyania.

El repic dels cascavells de la calessa s’allunyava.

Bloom va sentir un repic, un petit so: Ell ja és fora. Damunt les silencioses flors de color blau, Bloom va emetre un sospir seguit d’un lleuger sanglot. La calessa se’n va, ell és fora; en sento el repic.

―D’amor i de guerra, Ben ―va dir el senyor Dedalus― Déu sigui amb els vells temps.

Els ulls decidits de la senyoreta Douce, mancats d’atenció en aquells moments, es van apartar de la ventalla, enlluernats per la llum del sol. Se’n va anar d’allí; pensativa (qui sap?), enlluernada (la llum era enlluernadora), va tirar la persiana amb la corda que la sostenia. Es va retirar pensarosa ―per què ell tenia tant, de pressa, quan jo?...― entorn del seu color bronze pel damunt de la barra on el calb continuava al costat de la germana d’Or, contrast sense exquisidesa, és a dir, contrast no exquisit, ombra profunda que s’anava esllavissant poc a poc amb el seu color verd mariner, fred i fosc, eau de Nil ¹⁴⁷ .

―El pobre vell Goodwin feia de pianista aquella nit ―els va recordar el pare Cowley― Hi havia lleugeres diferències d’opinió entre ell i el propi piano Collard grand ¹⁴⁸.

I tant, que n’hi havien hagut, de diferències!

― Celebrar un simposi ¹⁴⁹ era propi d’ell ―va dir el senyor Dedalus―Ni el dimoni l’hauria aturat. Era un vell subjecte irritable a l’hora de les primeres copes.

― Ostres!, recordeu? ― va dir el Ben voluminós Dollard, girant-se d’esquena les maltractades tecles.― I, per Jaspers ¹⁵⁰, no és pas que jo anés guarnit per a cap boda.

Tots tres es van posar a riure. Ell no tenia cap boda. Un trio de rialles. Cap guarniment per a una boda.

― Aquella nit el nostre amic Bloom ens va ser molt útil― va dir el senyor Dedalus― Per cert, on és la meva pipa?

Va anar caminant fins al bar per a trobar la pipa de la corda perduda ¹⁵¹. Pat, el cambrer calb, va servir dues begudes per als comensals Richie i Poldy. I el pare Cowly va tornar a riure.

― Crec que vaig salvar la situació, Ben.

― Sens dubte ―va corroborar Ben Dollard― També recordo aquells pantalons ajustats, Va ser una brillant idea, Bob.

Els brillants i purpurins lòbuls del pare Cowled van envermellir amb l’esclat de la rialla. Sí, ell va salvar la situa... els pant...ajust... brillant ide...

― Sabia que ell estava a les capses ―va dir―La dona ¹⁵² tocava el piano al Café Palace ¹⁵³ els dissabtes, a canvi d’una retribució insignificant, i qui, d’allà, em va passar la informació que ella va optar per l’altre negoci? ¹⁵⁴ Te’n recordes ? Vam tenir que regirar tot el carrer de Holles per trobar-los, fins que aquell noi del pub de Keogh’s ens va donar el número: Us en recordeu, o no?

Ben ho va recordar, i el seu ample rostre va mostrar una gran sorpresa.

― Per Déu, si ella hi tenia, allà, una colla de vestits d’òpera luxosos i d’altres coses!

El senyor Dedalus venia de tornada, amb la pipa a la mà.

― L’estil de la Plaça Merrion ¹⁵⁵ és de vestits de ball i de cort , per Déu! Ell no en trauria pas gaire diners amb els seus ― qui sap la quantitat― barrets de tres pics, boleros ¹⁵⁶ i cossets.

―Que sí, que sí ―va afirmar amb el cap el senyor Dedalus― La senyora Marion Bloom s’ha tret de sobre vestuaris de tota mena . ¹⁵⁷.

El soroll dels cascavells d’una calessa provenien de la part baixa dels molls: Blazes, a l’interior del cotxet, repapat damunt les llantes que rebotaven.

Fetge i cansalada, un bistec i pastís de ronyó. De seguida, senyor. Gràcies, Pat.

La senyora Marion met-him-pike-hoses ¹⁵⁸. Pudor de cremat de Paul de Kock ¹⁵⁹; quin nom més bonic el seu!.

―Quin era el seu cognom de soltera? De la damisel·la Marion, dels pits grossos...

―Tweedy.

―Sí. És viva?

―I cuejant.

―Filla de...

―Filla del regiment. ¹⁶⁰

―Sí, redéu! ¹⁶¹ Recordo el vell major de tambors ¹⁶²

El senyor Dedalus visiblement tocat, va emetre un sospir, va encendre la pipa, i va deixar anar volutes, una rere l’altra, de flairós fum.

―Irlandesa ? La veritat és que no ho sé. Ho és, Simon, ella?

Un moment de rigidesa i després una altra columna de fum, forta, flairosa i crepitant.

―El múscul buccinador el té...com ho diria? ...Un pèl rovellat...Oh, i tant que ella és ...la meva Molly irlandesa, ¹⁶³ I tant que sí!

Va deixar anar un núvol de fumera, de flaire més aviat agrosa.

―De la roca de Gibraltar...així, tal com sona.

Elles ¹⁶⁴ es llanguien en les fosques profunditats de l’oceà ¹⁶⁵, la d’Or al costat de la bomba de cervesa, la de Bronze al costat del licor marrasquí de cireres, totes dues pensatives, Mina Kennedy, Edifici Lismore n. 4, Drumcondra ¹⁶⁶ amb Ai Dolores, Dolores, una reina silenciosa ¹⁶⁷

Pat servia plats al descobert, Leopold tallava llonzes del seu fetge. Com s’ha dit abans, l’encantaven les vísceres: pedrers amb nous, lletons de bacallà, mentre que Richie Goulding, Collis & Ward menjava bistec i ronyó, primer el bistec després el ronyó. Mossegada rere mossegada anava cruspint-s’ho, Bloom també. Ras i curt, tots dos menjaven.

Bloom i Goulding, casats en el silenci, menjaven plats dignes d’un príncep.

Del costat del passeig del Bachelor ¹⁶⁸, provenia el so dels cascavells airosos de la calessa del solter ¹⁶⁹ Blazes Boylan. Feia trotar l’euga de llustrosa gropa, a plena llum, sota el sol xafogós i a cops de fuet, damunt la calessa amb llantes que anaven fent saltirons. Boylan, còmodament repapat , però amb la impaciència que el cremava, anava cridant: Bandarra! Oi que tens allò excitat? Oi que l’hi tens? . Ho, Ho,arri, bandarra! ¹⁷⁰

Sobreposant-se a les veus d’ells, va ressonar la de baix profund de Dollard, passant a l’atac amb més força que els acords d’un bombardó ¹⁷¹:

―Quan l’amor absorbeix la meva ànima ardent... ¹⁷²

El terrabastall de la veu de Ben Petita-Ànima ¹⁷³ va retrunyir en els tremolosos vitralls del sostre del saló, acostumats a tractes més dellicats.

―Guerra! Guerra!―va cridar el pare Cowley― Vostè és el guerrer. ¹⁷⁴

― Sí que ho sóc,―va fer Ben Guerrer esclafint a riure―Estava pensant en el seu landlord ¹⁷⁵. Amor o diners ¹⁷⁶

Es va aturar, per remenar-se la gran barba de la seva enorme cara, que sobrepassava la seva considerable estupidesa.

―Segur que li vas rebentar el timpà, a ella, home! ―va dir el senyor Dedalus enmig de fum aromàtic― amb una orgue com la teva.¹⁷⁷

Amb una barbuda i abundant riallada, Dollard va prémer les tecles. . Volia...

―Ni una paraula, de foradar cap més membrana ―va afegir el pare Cowley―Mitja part, Ben. Amoroso ma non troppo. Faci el favor.

La senyoreta Kennedy va servir, a dos cavallers, gerres de cervesa negra freda, i els va fer una observació. Certament, va dir el primer cavaller, feia un temps magnífic, i ells bevien cervesa freda. Li van preguntar si sabia ella on anava el virrei? Perquè havien sentit cascs d’acer sonant damunt les vies. No, ella no els ho sabia dir, però ho buscaria al diari. No, no era cap molèstia; cap, ni una. Ella va fullejar el seu Independent buscant «lloctinent»... mentre movia poc a poc els seus pinacles de cabells. Em sembla que la molestem massa, va dir el primer cavaller. Oh no, ho he trobat a l’última plana. La manera com ell ¹⁷⁸ va observar l’escena : Virrei; Or al costat de Bronze van sentir, respectivament, ferro i acer.

―..............................................la meva ànima ardent

No em preocupa el moll dels ossos. ¹⁷⁹

En el suc del fetge, Bloom hi anava aixafant patates i vinga patates: Amor i guerra és algú. El famós Ben Dollard. Per la nit, va córrer pel voltant de casa nostra a manllevar un conjunt per aquell concert. Els pantalons li venien estrets com si portés un timbal: un porc musical engreixat: Molly es va fer un tip de riure en veure’l sortir; tant, que es va tornar a estirar al llit de través, xisclant i movent les cames enlaire. I ell exhibint totes les seves pertinences. Oh sants del cel, estic xopa amarada ! . Oh, i les dones a la fila del davant ! Mai no havia rigut tant! Bé, és clar, això és el que li dóna la veu de baix tancat en un barril, quan canta; com els eunucs, per exemple. I ara qui està tocant? Un bon toc, per cert. Deu ser Cowley; és un músic de debò ; endevina qualsevol nota que toques. Llàstima que se li noti l’alè, pobre home. Ha parat ja..

L’atractiva senyoreta Douce, Lydia Douce, va fer una inclinació al galant advocat i cavaller, George Lidwell, que entrava al local: Bona tarda. Ella va oferir la seva mà suada, mà de dama, a la ferma encaixada d’ell:...Tarda ¹⁸⁰. Sí, ella hi tornava, al vell din-dong de sempre ¹⁸¹

―Els seus amics són a dins, senyor Lidwell.

George Lidwell, cortès i sol·licit, va sostenir un instant una mà de Lydia.

Bloom anava cruspint el seu fetge, tal com hem dit abans, i el menjador per fi buit. En l’hotel Burton, aquell xicot barallant-se amb els tendrums, aquí ningú: llevat de Goulding i Jo, taules ja netes, flors, mitres de tovallons i Pat rondant d’un costat a l’altre, però res més a fer. Mereix una alta graduació a Dub. ¹⁸² .

El piano altra vegada : és Cowly, per la forma com s’hi ha assegut, com algú en companyia, és a dir, amb consentiment mutu. Els músics cansats, fent grinyolar violins, amb els ulls fixats en l’arc, i d’altres serrant el ‘cello, et recorden un mal de queixal. Els llargs i sonors roncs d’ella, la nit que érem a la llotja; el trombó ressonant com una orca, durant l'entreacte, un altre instrumentista de vent, descargolant-lo per buidar-lo de gargalls. I de les cames del director, què en direm: els seus amples pantalons, ballant que ballaràs. Fan santament d’amagar-les.

Dringueu, cascavells alegres, dringueu!

Només l’arpa era un esclat deliciós de llum daurada: una noia la tocava. Popa d’una deliciosa, o més aviat escauria dir sucosa, nau d’or ¹⁸³ . Erin ¹⁸⁴ és l’arpa que, una vegada o dues, mans fredes han tocat ¹⁸⁵ . Els rododendres de Ben Howth ¹⁸⁶: nosaltres som les seves arpes. Jo. Ell. Vell. Jove.

― Ca! Jo no podria pas, home ¹⁸⁷ ―va dir el senyor Dedalus― tímid i indecís com sóc.

Amb una gran energia.

― Endavant, exploti ―va grunyir Ben Dollard― faci’s miques.

―M’appari, Simon ―va suggerir el pare Cowley.¹⁸⁸

En el prosceni, ell va fer uns passos decidits, amb els braços enlaire i amb posat greu d’alta aflicció. La nou del seu coll emetia una ronquera suau, mentre cantava dolçament, davant d’una marina que penjava de la paret: A Last Farewell ¹⁸⁹: un promontori , un vaixell, una vela damunt les ones. Adéu. Una noia preciosa, amb el seu vel estès al vent damunt del promontori, envoltada pel vent.

Cowley es va posar a cantar:

―M’appari tutt amor:

Il mio sguardo l’incontr...¹⁹⁰

Ella saludava amb el seu vel ¹⁹¹, sense sentir Cowley, ella s’adreçava a un altre que s’anava, a un que estimava, al vent , a l’amor, a la ràpida vela , al retorn.

―Continua tu, Simon.

―Bah, segur que els meus dies de ballaruga ja han caducat ¹⁹², Ben... Però, bé...

El senyor Dedalus va deixar descansar la seva pipa al costat del diapasó i, un cop assegut, va tocar les obedients tecles.

―No, Simon ―va intervenir el pare Cowly― Toca l’original, en Fa bemoll.

Les tecles, obedients, van pujar de to, van parlar, van defallir, van confessar, van confondre.

El pare Cowly va saltar dalt de l’escenari.

―T’acompanyaré aquí, Simon ―va dir― aixeca’t.

A l’altura de la casa dels pastissets de pinya tropical, és a dir, Graham Lemon and Co ¹⁹³, i de la «Casa Elefant» de John W. Elvery & Co. ¹⁹⁴, hi van ressonar els cascavells de l’euga de la calessa trotant ¹⁹⁵. Al mateix temps, bistec, ronyó i fetge fets puré, era un plat digne dels prínceps Bloom i Goulding que seien a taula. Els prínceps, entaulats, alçaven les copes i bevien Power i sidra.

La més bonica ària de tenor jamai escrita, va dir Richie, és a La Sonambula ¹⁹⁶ Ell la va escoltar cantada per Joe Maas ¹⁹⁷aquella sola nit. Ah, i aquell M’Guckin! ¹⁹⁸, sí, és clar, a la seva manera, a l’estil coral. Maas era el noi, li deien «Massboy»; tenor líric, si vostè vol; no ho oblidi mai; mai.

Mentre Bloom feia els honors a la tendra cansalada sense fetge, va observar certa tensió en les faccions ja prou tibades del seu company de taula. Li feia mal la ronyonada, i els ulls mostraven la brillantor de la malaltia de Bright ¹⁹⁹. El següent capítol del guió seria «pagar el violinista» ²⁰⁰, després, píndoles de pa comprimit, que costen una guinea la caixa. ²⁰¹. Però, deixem-ho per després, que ara ell també està cantant: «Cap avall entre els morts» ²⁰²; molt apropiat, per cert, com ho seria un pastís de ronyons, dolços per a...²⁰³ No cal fer-ne massa cas, d’això, sinó valorar allò característic d’ell. Exigent en la beguda: no el treguis del Power ²⁰⁴; i a la mínima tara que veu en el vas, en demana un altre d’aigua fresca de Vartry ²⁰⁵. D’una banda, rapinya mistos d’un mostrador per estalviar, mentre que, de l’altra, balafia sobirans a mans besades per qualsevol caprici. I, encara que a ell no li vingui d’un farthing ²⁰⁶, quan està borratxo rebutja pagar el bitllet de l’autobús. Gent certament curiosa.

Richie mai no oblidaria aquella nit mentre visqués, mai. Ni la del galliner del vell Royal ²⁰⁷ amb el petit Peake, ni quan va sonar-hi la primera nota.

Pausa dels llavis de Richie en el seu discurs.

Les enganyifes li sortien pels descosits; rapsòdies sobre qualsevol punyetera cosa. Creu les seves pròpies mentides, us ho juro. Quin mentider més professional! Ara bé, li cal una magnífica memòria.

―Quina ària és aqueixa?― va preguntar Leopold Bloom.

―Tot s’ha perdut ara. ²⁰⁸

Richie va arrodonir els seus llavis, mussitant tota la suavitat d’una nota baixa inicial, talment com una dolça fada mortuòria ²⁰⁹, com un tord en una bardissa. L’alenada d’ell, una refilada d’ocell, i bona dentadura de la que n’estava orgullós, va sonar com una flauta que expressa tristament el seu dolor. S’ha perdut...Quin so més ric, dues notes en una!, com la merla que vaig sentir a la vall dels espins, aquella que, imitant les meves crides, me les va retornar ; però la nova crida gairebé s’ha perdut del tot. Eco: que dolça la resposta ²¹⁰ Com és que ara tot s’ha perdut? Amb tristesa, es va posar a xiular: caiguda, rendició, pèrdua?

Bloom va esgotar la paciència de Leopold ²¹¹ , ficant una vora de tovalló sota el gerro de flors, per ordenar la taula. Doncs, sí, recordo la preciosa ària: En somnis, ella se li acostava ― innocència en la lluna ²¹²― i tanmateix ell li donava l’esquena. Bravo, no saps els perills a què l’exposes? Crida-la pel nom, o que toqui aigua ²¹³, o que dringui la calessa. Massa tard, ella es delia per anar-hi ²¹⁴ . Vet aquí per què la dona atura el mar tan fàcilment ²¹⁵. Sí, tot està perdut.

―Una ària preciosa― va dir Bloom sense Leopold ²¹⁶― La conec molt bé.

Mai en tota sa vida, l’havia conegut tan bé Richie Goulding.

Tanmateix, ell la coneix bé també , o això li sembla, insistint sempre en la seva filla ²¹⁷: Una nena assenyada que coneix el seu pare ²¹⁸ , com va dir Dedalus. A mi?

Bloom va mirar de reüll el de la cansalada sense fetge; era la imatge del tot està perdut. En altre temps, un Richie enjogassat; avui, bromes passades de moda. L’orella se li mou, porta un guarda-tovallons a l’ull. Ara, enviant cartes de captaire al seu fill, a l’estil de el guenyo de Walter, senyor, em va dir que ho fes, senyor ²¹⁹. Jo no et voldria pas molestar, només estava esperant rebre una quantitat. Et demano disculpes.

Altre cop el piano. Ara sona millor que l’última vegada que l’he sentit. El deuen haver afinat. Vaja, ha tornat a parar.

Dollard i Cowly encara insistien en l’acompanyament del persistent cantor.

―Posa-t’hi, Simon.

―Aquí, Simon.

―Senyores i senyors. Estic profundament agraït per les seves amables sol·licitacions.

―Vinga, Simon.

―No tinc diners, però si em presten la seva atenció, m’esforçaré per cantar-los els sentiments d’un cor abatut. ²²⁰

Al costat de la campana dels entrepans, a l’empar de l’ombra, Lydia regalava i ostentava la seva barreja de bronze i de rosa, ornaments de gran senyora, així com, en Mina , el seu fresc i verdós eau de Nil ²²¹ , vessava dins les gerres els seus dos pinacles d’or.

El so de les tecles del preludi van acabar, i una nota repetida, va donar pas a la veu.

―Quan vaig veure per primer cop aquella forma adorable.²²²

Richie es va tombar.

―La veu de Si Dedalus ― va dir.

Amb un agradable formigueig al cap i les galtes inflamades, ells escoltaven, sentint com aquell flux tan adorable penetrava la pell, les extremitats, el cor humà i el moll de l’ànima. Bloom va fer un senyal a Pat, al calb de Pat, cambrer dur d’oïda, que ajustés la porta del bar; la porta del bar, sí home, amb això n’hi haurà prou!. Pat, el cambrer, va esperar, esperant oir, perquè ell era dur d’oïda, al costat de la porta. ²²³

―El meu sofriment semblava allunyar-se de mi.

En el silenci de l’aire, una veu els cantava en to greu, sense pluja, sense remor de fulles, com la manca de veu dels feixos de canyes ²²⁴ o d’allò que anomenen dulcimers, ²²⁵ commovent les seves silencioses orelles amb paraules, i també els cors silenciosos de cadascuna de les seves vides recordades. Bonic, bonic, d’escoltar: els sofriments de cadascun d’ells semblaven allunyar-se , quan van començar a sentir la cançó. I quan ells, el perdut Richie i Poldy, van veure de quina persona procedia la gràcia de la bellesa que estaven escoltant, van adonar-se que mai no haurien esperat d’ell aquesta primera paraula seva de compassió i pròpia de la suavitat amorosa que sovint acompanya l’amor.

Amor que està cantant: Vella i dolça cançó d’amor.²²⁶ : Bloom va anar traient poc a poc la tira de goma que subjectava el seu paquet. ²²⁷ Sonnez la dels cabells d’or, la del vell i dolç amor ²²⁸. Després va agafar la tira de goma amb quatre dits, estirant-la ben fort a la manera del típic joc de cordills ²²⁹, i després d’una pausa, es va esforçar a recargolar-la amb doble i quàdruple passades , fins a arribar a l’octava, que aleshores, de tanta força semblava engrillonada ²³⁰

―Ple d’esperança i de plaer total...

Els tenors busquen les dones pel resultat que n’obtenen; incrementen el seu flux ²³¹ Dir-li alguna cosa bonica a ell quan ens trobarem? Com, per exemple, el meu cap dringa ple de deliciosos cascavells. ²³². Ell ²³³ no pot cantar per als barrets de copa ²³⁴. El teu cap senzillament és perd en un remolí ²³⁵, perfumada per a ell. Quin perfum fa servir la teva dona? Ho necessito saber²³⁶ Fora cascavells; truquen. Última mirada al mirall, abans que ella contesti a la porta. El vestíbul, allí? Com està vostè? Bé, gràcies. Allí? O què? Caramels de besar, píndoles contra el mal alè a la seva bossa. Sí? Mans vesades per a l’opulent ²³⁷

Ai las! La veu va pujar de to i, sospirant, va canviar: forta, plena, brillant, orgullosa.

―Però, ai las, era un somni inútil...

El seu to es mantenia gloriós, encara. L’aire de Cork era més suau; també l’accent irlandès de la seva gent. Insensat d’home! Podria haver guanyat carretades de diners , tot i cantar paraules equivocades ²³⁸. La seva dona ²³⁹ , tot i anar de capa caiguda , encara canta avui. Però, encara que sembli mentida, només ells dos ―si no és que ell caigui― poden trotar per l’avinguda²⁴⁰. A ell, les mans i els peus també li canten. Beure sobreexcita els nervis: cal ser abstemi per cantar. Per exemple, la sopa de Jenny Lind ²⁴¹: brou, sàlvia, ous crus, mitja pinta de crema. Com per fer creamy-dreamy ²⁴².

Manava una tendresa que augmentava lentament, fins a una plenitud palpitant. Així es fan les coses . Vinga, dóna! Pren! Batega, un batec que posi erecte l’orgull vibrant!

Paraules? Música? No: és el que hi ha al darrera.

Bloom feia un llaç amb la cinta de goma, el desfeia, feia un nus, el desfeia.

Bloom.²⁴³ Una inundació de càlid deliri de llepar-ho tot en secret, va fluir amb el flux de la música, invadint-lo el desig obscur de llepar-lo. Carícies amb la llengua ²⁴⁴ , muntant-la, penetrant-la. Endins: dilatar els porus amb la dilatació. Endins: La joia de palpar l’escalfor dels fluxos. Endins: Vessar els fluxos pel damunt de les comportes perquè surtin a borbollons. Inundació, borbolló, flux, borbolló de plaer, glopada. Ara! Ell llenguatge de l’amor. ²⁴⁵

―...un raig d’esperança

La radiant Lydia, que estava pel xiuxiueig de Lidwell ²⁴⁶, amb prou feines oïa res mes; així que la musa, tot i l’aspecte de gran dama, es va quedar sense el xiuxiueig d’un «raig d’esperança».

És Martha, quina coincidència; ara que anava a escriure-li ²⁴⁷, canten l’aria de Lionel. Tens un nom molt bonic; no et puc escriure, accepta el meu petit obsequi. Això li tocarà les cordes del cor i també de la bossa. Ella és d’aquelles... «Et vaig anomenar noi entremaliat» I tanmateix el nom: Martha, que estrany, precisament avui!

La veu de Lionel va tornar a sonar, més feble però incansable. Va tornar a cantar per a Richie, Poldy, Lydia, Lidwell, i també per a Pat, que estava amb la boca oberta i amb l’orella esperant per esperar. De la manera com va veure ell, de bones a primeres, com era, d'entranyable, aquell personatge, com semblava, de trist, per haver-se’n d’anar, com el seu aspecte, les seves maneres i la seva paraula deixaven encisats a ell, a Gould ²⁴⁸ i a Lidwell, així va guanyar Pat el cor de Bloom. ²⁴⁹

Tant de bo pogués veure-li la cara, però. Ho explicaria millor. Vet aquí per què el barber de can Drago ²⁵⁰ em mirava la cara quan jo li parlava a la seva en el mirall. Encara que, hi sento millor aquí que no pas en el bar, tot i ser més lluny.

―Cada mirada tan plena de gràcia...

La primera nit que la vaig veure ²⁵¹ a Mat Dillon’s de Terenure, duia un llaç groc i negre. Les nostres, eren les dues últimes cadires buides. El destí. I darrera d’ella. El destí. Voltes i més voltes lentament. Una volta ràpida, tots dos. Tothom mirava. Prou. Ella es va asseure. Tots els descartats van mirar, amb la rialla als llavis i els genolls grocs.

―El meu ull encisat...²⁵²

I cantava. Ella va cantar Waiting ²⁵³, mentre jo li passava les planes. La seva veu era plena de perfum, del mateix que desprenen els teus arbres de lilàs. Li vaig clissar la pitrera, tots dos ben ufanosos , mentre de la gola li’n sortien refilets com un ocell. Fou allò primer que li vaig veure, i ella em va donar les gràcies. Per què m’ho va fer? El destí, o bé els seus ulls espanyols? A sota una perera, en el patio, solitari aquesta hora en el vell Madrid ²⁵⁴, a un cantó de l’obaga, Dolores, Ella-Dolores, seduint-me. Ai, la seducció!

―Martha! Ah, Martha!

Abandonant tot llanguiment, Lionel cridava ple d’aflicció, amb un crit de passió d’amor dominant, per retornar en profunditat, tot i els acords d’harmonia que pujaven de to. Calia que Martha sentís en el crit de solitud de Lionel allò que ella havia de conèixer. Perquè ell només l’esperava a ella. A on? Prova d’aquí a allà, prova d’allà a aquí, prova tots els «a on». En algun lloc.

― Vi-ne, tu perdut!

― Vi-ne, tu estimat!

Estic sol. Un sol amor; una sola esperança; una sola cosa em consola, Martha: la nota més baixa, el retorn

―Vine!

El to va pujar, com un ocell que s’enlaire i manté el seu vol, amb un crit sobtat i pur, que brinca amb serenitat cap a l’altíssim firmament de plata, accelerant de forma continguda. Però, si vol tornar, que no l’allargui massa, ell ja ha respirat massa temps durant la seva prolongada vida, remuntant-se, a una alçada resplendent, inflamada i coronada al cim amb una refulgència de simbolismes, a l’alçada de la sina etèria, alta, a l’alçada de la vasta irradiació de tot arreu, remuntant-se entorn de l’univers sencer, on hi ha la manca absoluta de finitud. ²⁵⁵

―Amb mi!

Siopold! ²⁵⁶

Consumat. ²⁵⁷

Vine. Un cant superb. Tots aplaudien. Ella també ho hauria de fer ²⁵⁸. Vine cap a mi, cap a ell, cap a ella, tu també, jo, nosaltres...

―Bravo ! clap, clap! Un gran home, Simon . S’ho mereix, clap clap! Encore²⁵⁹: clap.clip, clap. Sonava com una campana. Bravo, Simon! Clap, clop, clap. Encore, més clap, cridaven, tots aplaudien, Ben Dollard, Lydia Douce, George Lidwell, Pat, Mina , dos cavallers amb sengles gerros a la mà, el primer d’ells Cowley amb el gerro, i la bronzejada Senyoreta Douce, i la daurada senyoreta Mina. .

Dèiem abans que les elegants botines marrons de Blazes Boylan es deixaven sentir damunt del pis del bar. Ara acabem de dir que la calessa ressonava pels costats dels monuments de Sir John Gray, d’Horaci Una-sola-mà Nelson , i del reverend Pare Teobald Matthew, trotant enmig de la calor, i ell assegut suportant-la. Cloche. Sonnez la. Cloche. Sonnez la ²⁶⁰. Minorant el pas, l’euga va pujar el turó per la Rotonda, la plaça de Rutland; massa poc a poc per a Boylan, la flamarada ²⁶¹ de Boylan, la impaciència que feia anar de corcoll a l’euga.

El final del tecleig de piano de Cowley, va donar pas a la major riquesa de l’ària.

Richie Goulding bevia el seu Power i Leopold Bloom la seva sidra, Lidwell la seva Guinness ; el segon cavaller va dir que participaria en el pagament de dues gerres , si ella no hi tenia inconvenient. La senyoreta Kennedy, de primer va emetre un somriure perspicaç amb els seus llavis de coral, després, va dir que cap inconvenient.

―Set dies a la presó ―va dir Ben Dollard― a pa i aigua. I després cantaries com un tord de jardí, Simon.

Lionel Simon , el cantant, es va posar a riure, mentre el Pare Cowley tocava , Mina Kennedy servia i el segon cavaller pagava. ²⁶². Tom Kernan va entrar tot estufat; Lydia, admirava i era admirada . Però Bloom cantava sense paraules.

Admirant.

Richie, ple d’admiració, dissertava sobre la veu gloriosa d’aquell home. Recordava una nit de feia molt de temps: mai no oblidaria aquella nit , quan Si va cantar «Era el rang i la fama, allò que et va temptar...»²⁶³; va ser a casa de Ned Lambert. Bon Déu, en tota sa vida ell no li havia sentit entonar tal com ho va fer amb «llavors, falsa, més val que ens separem», Déu sap que ell no havia escoltat mai de forma tan clara «perquè l’ amor ja no viu dins teu», amb una veu tan cristal·lina; si ho preguntes a Lambert, ell t’ho podrà corroborar.

Goulding , amb el rubor pugnant per emergir de la seva pal·lidesa, va explicar al senyor Bloom que, de cara a la nit, Si , a casa de Ned Lambert, casa de Dedalus, va cantar « Era el rang i la fama»

Ell, el senyor Bloom, escoltava mentre ell, Richie Goulding, li parlava a ell, el senyor Bloom, de la nit que ell, Richie, va sentir a ell, Si Dedalus, cantar «Era el rang i la fama» en la casa d’ell, Ned Lambert.

Relacions de cunyats. Mai no parlem quan ens trobem de pas ²⁶⁴. Penso que és l’escletxa en el llaüt ²⁶⁵. No veus que, si ell tracta l’altre amb menyspreu, vol dir que l’admira d’allò més, sobretot les nits que Si va cantar. La veu humana, dues petites cordes vocals de seda, meravelloses, més que totes les altres.

Aquella veu era una lamentació. Ara convé més calma: és en el silenci que tu notes que hi sents, amb les vibracions de l’aire silenciós.

Bloom va desplegar les seves mans entrecreuades, i amb els dits fluixos va anar puntejant les fines tires de tripa ²⁶⁶; les estirava i puntejava ²⁶⁷. Mentre Goulding parlava de la producció de veus de Barraclough ²⁶⁸, mentre Tom Kernan, remuntant-se a una mena d’adaptació retrospectiva, parlava a l’atent Pare Cowly que, mentre tocava un solo, anava assentint amb el cap bo i tocant. Mentre el voluminós Ben Dollard parlava amb Simon Dedalus, que estava encenent la pipa, que assentia amb el cap mentre fumava, i que continuava fumant.

«Tu, perdut» ²⁶⁹. Totes les cançons, voltant entorn d’aquell tema. Bloom va estrènyer encara més el nus de la seva corda. Tot plegat sembla ben cruel. Fes que la gent tingui afecte l’un per l’altre, i segueix enganyant-los. Després, esmicola’ls a trossos : morts en una explosió, amb el cap rebentat, i després d’això, a la merda. Mira la vida humana. Dignam, posem pel cas. (Ecs, aquella cua de rata ficant-se en un forat!) Vaig pagar cinc xílings per al Corpus paradisum ²⁷⁰ , el roc-roc d’un rei de guatlles amb la panxa inflada com després d’un bon tiberi. ²⁷¹, al qui ja no hi és. Què han cantat, no me’n recordo. I algun dia també li passarà a ella; em cansaré i la deixaré. Sofrirà llavors? Farà el ploricó, i dels seus ulls grossos a l’espanyola en sortiran quatre llagrimetes per no res. I els cabells d’ella lerilerilerilerileri, amb un despentinat ben elegant.

Tanmateix, ser massa feliç avorreix. Va estrènyer el nus més i més. No ets feliç tu, a la teva manera? Bang! Va sonar la corda tensa.

La calessa entrava pel carrer Dorset. ²⁷².

La senyoreta Douce va retirar el seu braç setinat , en actitud de retret, però complaguda en el fons.

―No és prengui ni la meitat d’aquestes llibertats―va dir ella― , fins que no ens coneguem millor.

George Lidwell li va dir a ella, que anava de debò i amb sinceritat, però ella no s’ho creia.

El primer cavaller li va dir a Mina, que era així. Ella li va preguntar què volia dir així. I un segon gerro va ser la resposta; aquest era l’així.

La senyoreta Douce, Lydia, no creia que la senyoreta Kennedy, Mina, no s’ho cregués que George Lidwell, no ; la senyoreta Dou no creia que el primer, el primer cavaller amb el gerro: no fos creïble, no, no; ell no, la senyoreta Kenn (Mina), amb la gerra, hauria creat la fusió burlesca: Lid-lydia-well,. ²⁷³ .

Millor escriure-ho aquí: les plomes de l’oficina de correus ratllaven el paper i es torçaven.

Va fer un senyal i el calb Pat es va acostar. Ploma i tinta, per favor. Hi va anar. Paper secant...Ja se n’havia anat. Paper per a no tacar...El sord de Pat, aquest cop ho va sentir.

―Sí,― va dir el senyor Bloom, acaronant suaument la tripa que duia als dits― Amb quatre ratlles en tindré prou. El meu regal és tota aquella florida música italiana...Qui ho va escriure això?. Si coneixes el nom, el coneixes millor. Agafa un full de paper, un sobre: sense preocupacions. És d’allò més característic.

―El número més grandiós de tota l’opera―va dir Goulding.

―Així és ―va dir Bloom.

Números. Si t’hi poses a pensar, tota la música ho és. Dos multiplicat per dos, dividit per la meitat, és dues vegades u: vet ací les vibracions de les cordes. U més dos més sis és set ²⁷⁴ Facis el que facis amb jocs malabars de xifres, sempre trobaràs que aquest és igual a aquell, simetria sota la paret d’un cementiri. Ell no veu el meu dol; insensible, tot per al seu propi budell. Música matemàtica ²⁷⁵ I et penses que estàs escoltant allò eteri. Però suposem que cantessis una cosa així: Martha, set vegades nou menys x = trenta-cinc mil. Fracàs absolut. Només tindria sentit acompanyat dels sons.

Un exemple. Ell ara està tocant, a ritme d’improvisació. Podria ser allò que a tu t’agrada, fins que no sentis la lletra. Caldria escoltar amb insistència, cosa difícil. L’inici és correcte, però després els acords s’esvaeixen un xic, com si es perdessin una mica. Com una carrera d’obstacles amb barrils tapats per sacs, on s’hi entra i s’hi surt travessant barreres de filferro. El temps genera el to, segons el teu estat d’ànim. Però encara seria agradable d’escoltar, llevat que fossin les escales amunt i avall de dues noies aprenent a cantar, totes juntes, a casa del veí del costat: per a aquest cas, caldria inventar pianos silenciosos ²⁷⁶. A ella li vaig comprar Blumenlied ²⁷⁷ : El nom el vaig veure d’una noia que l’estava tocant lentament , una nit quan tornava a casa, a la porta de les quadres prop del carrer Cecilia. No va ser del gust de Milly, cosa sorprenent, vull dir, si ho comparem amb nosaltres dos.

El calb i sord Pat va portar una carpeta llisa per a escriure en tinta. Pat va afegir a la carpeta llisa una ploma per escriure-hi. Pat va agafar el plat de taula, ganivet i forquilla. Pat es va retirar.

Era l’únic llenguatge que el senyor Dedalus parlava a Ben ²⁷⁸. Els havia sentit, quan era noi, a Ringabella i Crosshaven.; a Ringavella cantant les seves barcaroles. Al port de Queenstown, ple de vaixells italians, i Ben passejant-se, sota al clar de lluna amb aquella trepa de gorres de terratrèmol ²⁷⁹, enmig d’un aiguabarreig de veus. Per Déu, Ben, aquella música, a les orelles de noi jove, seria la llunacarola ²⁸⁰ de la travessa de Ringabella.

Un cop retirat el suc aspre de la pipa, es va eixugar amb l’escut de la mà el costat dels llavis, que parrupaven ²⁸¹ un crit nocturn sota el clar de lluna, audible des de prop, i un altre crit des de lluny, com a resposta.

Amb el «seu altre ull» ²⁸² Bloom va examinar la vora inferior del Freeman cargolat a la batuta, buscant per on ho vaig veure jo això. ²⁸³ Callan, Coleman, Dignam, Patrick... Fawcett. Aha! just el que buscava!...

Esperem que aquella rata sàvia no m’estigui tafanejant. Va desplegar el seu Freeman. ²⁸⁴ De moment, no el veig.²⁸⁵ Recordem escriure la «e» com a èpsilon grega ²⁸⁶. Bloom va sucar la ploma en la tinta, Bloo va murmurar: Estimat senyor, però l’ Estimat Henry, va començar escrivint: benvolguda Mady.²⁸⁷ He rebut la teva cart.. i la teva remesa. ( Diable! On l’he posat? Serà dins una butxaca o l’altr...) M’és del tot imposs...( Subratllem imposs.. ) Escriure avui...

Quin text més avorrit. Fins i tot m’avorreix a mi mateix, Bloom, que estic tamborinant suaument amb els dits damunt la carpeta llisa que Pat m’ha dut.

Continuem. Cal saber què vull dir. No, canviem aquella «e». Que accepti el meu pobre i petit present adjunt, i no demanar-li, a ella, cap resposta. Espera. Cinc indirectes xifrades; dues respecte d’aquí: Un penic les gavines. Elies ha arribat. Set respecte del pub de Davy Byrne ²⁸⁸: Al voltant de les vuit. Diguem mitja corona. El meu pobre petit present: un gir postal de 2s. 6d. ²⁸⁹ Escriu-me força. Potser em menysprees? Ets tu qui toques els cascavells, tan esverada ? Per què em dius que sóc entremaliat? Tu també ho ets d’entremaliada?. Oh, Mairy ha perdut la seva agulla de cap! Adéu per avui. Sí, sí, t’ho diré; ho necessito, necessito seguir així. Ja em pots dir «aquell altre»; (ella va escriure «altre món»). La meva paciència s’ha acabat, de seguir així. M’has de creure, creure que és la gerra; ho és, de debò.

Estic escrivint disbarats? Els marits no ho fan; això ho fa el matrimoni, ho fan les respectives mullers. Perquè jo n’estic al marge, bé suposo. Però, com? Ella ha de mantenir-se jove. Si ella em descobrís l’as a la màniga, ai! No, tampoc no li diria tot, seria fer-la patir inútilment. Si elles no ho veuen, la dona és com la salsa afegida al rostit de l’oca.

Un carruatge de lloguer, número tres-cents vint-i-quatre, conduit per Barton James, resident al número u de l’avinguda Harmony, a Donnybrook, duia, assegut en el passatge, un jove cavaller vestit amb elegància amb un conjunt de sarja de color anyil blavós , confeccionat per George Robert Mesias, sastre i tallador del número 5 del moll Eden, i tocat amb una barret de palla molt vistós, comprat a a botiga de John Plasto del número u del carrer Gran Brunswick Ep? Aquesta és la calessa que trontollava i feia sonar els cascavells. Al costat de la carnisseria porcina de Duglacz i dels brillants tubs d’Agendath ²⁹⁰, hi trotava una euga de galtes galants.

―Què, contestant un anunci?― van preguntar a Bloom els perspicaços ulls de Richie.

―Sí ― va dir el senyor Bloom― un venedor ambulant. Res a fer-hi, suposo.

Bloom va murmurar: «les millors referències», però Henry va escriure : «m’emocionarà. Ja ho saps que ara tinc molta pressa. Henry». Hi poso l’èpsilon grega? No, millor afegir un post scriptum. Què està tocant ara ell? Improvisa un intermezzo. «P.S». A la babalà, quin joc de paraules em podria inventar? «Sempre em castigues»?. «Una faldilla torçada, es mou donant cops als costats. Digues-m’ho. Necessito saber-ho.» És clar, si no ho sabés, no ho preguntaria. La, la, la, re, aquestes notes en to menor resulten tristes. Per què el to menor és trist?. Signat H. A elles els agrada un final trist. « P.P.S. La, la, la, re. Avui em sento tan trist. La re. Tan sol. Do».

Va cuitar a assecar l’escrit damunt la carpeta de Pad. El sobre, i, tan bon punt copiada l’adreça del diari, va murmurar : Messrs Callan, Coleman i Cía, limited. però Henry ²⁹¹va escriure:

Senyoreta Martha Clifford

c/o P.O.

Dolphin’s barn lane

Dublin

Una taca sobre l’altre perquè no es pogués llegir. Perfecte; una idea digna de premi Titbit ²⁹², amb argument policial basat en una carpeta amb contingut esborrat. ²⁹³ El pagament , a raó d’una guinea per columna. Matcham pensa sovint en la bruixa riallera ²⁹⁴. Pobra senyora Purefoy ²⁹⁵. U. P.: up ²⁹⁶.

Massa poètic tot això de la tristesa. Va ser obra de la música; com va dir Shakespeare, la música té encanteri ²⁹⁷. Cada dia de l’any, surten cites ²⁹⁸ «Ser o no ser». «Saviesa mentre tu esperes...» ²⁹⁹.

En un roserar del carrer Fetter, propietat de l’herbolari Gerard, ell hi va caminant, amb els seus cabells castanys. Una vida és, tota, un sol cos; n’hi ha prou, però fes. ³⁰⁰

En qualsevol cas, ja està fet. Un segell al gir postal, i avall cap a l’oficina de correus. Ara, de caminar ja n’hi ha prou. Vaig prometre a Barney Kiernan ³⁰¹ que em trobaria amb ells, però no em ve de gust. «Millor anar a una vetlla de difunts...» ³⁰² Vine, Pat! No hi sent , aquest tros de soca sort!

S’acosta un carruatge, ara. Parlen i parlen. Pat! Res, ni cas, posant aquells tovallons. Cada dia deu haver de parar kilòmetres de taules . Si li pintes una cara darrere seu, el tindríem per duplicat. Tant de bo cantessin més; em distreu les cabòries de la ment.

El calb Pat està enfeinat col·locant els tovallons en forma de mitra. Pat es un servidor dur d’oida. Pat és un servidor que serveix mentre tu esperes. Hi hi hi hi!. Ell serveix mentre tu esperes. Hi hi!. Ell és un servidor. Hi hi hi hi! Serveix mentre tu esperes. Mentre tu esperes, si tu esperes, ell servirà mentre tu t’esperes. Hi hi hi hi! Hoh! Serveix mentre tu t’esperes. ³⁰³

Aquí tenim Douce, la Dolça Lydia. Bronze i rosa.

Ella ho ha passat esplèndidament, senzillament millor que mai. I mireu quin cargol de mar més bonic que ha dut!

Ella va portar discretament a l’altra punta del bar el punxegut i recargolat corn marítim, perquè ell, l’advocat George Lidwell, se’l pogués acostar a l’orella ³⁰⁴

―Escolti ―li va pregar ella.

Atenent les paraules, amb baf de ginebre calent, de Tom Kernan ³⁰⁵, l’acompanyant musical va entonar música lenta: fet real i autèntic. I com va perdre la veu Walter Bapty? ³⁰⁶. Doncs, senyor meu, el marit el va agafar pel ganyot, tot dient-li «Pocavergonya. Mai més no cantaràs cançons d’amor. Així va ser, Sir Tom, va reblar Bob Cowley. Els tenors fan massa competència a les dones ³⁰⁷

Ah, sí; ell va escoltar allò que ella li posava a cau d’orella. Escolti-ho! Ell ho va escoltar. Que bonic. Ella ho va acostar a la seva pròpia orella, i ho va anar deixant anar a través de la lleugera tanca tamisada, daurada pel contrast...per tal d’escoltar.

***********

Des de la porta del bar, Bloom va divisar una conxa que s’aguantava entremig de les orelles d’ells. Ell ho sentia més feble que no pas ho havien sentit cadascú per si mateix, aleshores era cadascú per l’altre, que sentien la remor de les onades , com un rugit sorollosament silenciós.

Bronze al costat d’un Or cansat, escoltaven des de la proximitat, des de la llunyania.

L’orella d’ella també és una petxina, i el lòbul un observador furtiu. Les precioses noies de la platja ³⁰⁸ han estat vora el mar. Ella té la pell d’un bronzejat cru; hauria d’haver-se aplicat crema abans no se li tornés morena. Ara sembla una torrada amb mantega. I no s’hauria d’oblidar d’aquella loció, perquè l'assolellada li ronda la boca. El teu cap senzillament...³⁰⁹ . Els cabells trenats per sobre: com algues damunt d’una conxa. Per què redimonis amaguen les orelles amb l’alguer dels cabells ? I els turcs els hi amaguen les boques, per què? I només se’ls veuen els ulls amb aquella mena de llençol , que en diuen yashmak ; i si vols trobar el camí cap endins, és una cova, amb el rètol: prohibit el pas, excepte per negocis.

La remor del mar que creuen sentir, com un rumor de cants, no és altra cosa que la circulació de la sang; i, a vegades, líquid a les orelles. Bé, no deixa de ser un mar, ple de illes de corpuscles.

Realment meravellosa, una cosa tan distinta. Una altra vegada. George Lidwell sosté el seu murmur, escoltant: després ho deixa de banda, amb molta gentilesa.

―Què estan dient les ones embravides? ³¹⁰ ― li pregunta a ella, somrient.

De forma encisadora, somrient cap al mar i sense respondre, Lydia va somriure a Lidwell.

************

Pel costat de la botiga de Larry O’Rourke, pel costat de Larry, del calb Larry O’, Boylan maniobrava amb la seca calessa i Boylan tombava.

Des del cargol de mar abandonat, la senyoreta Mina es va desplaçar cap a la seva gerra ,a l’espera. No, ella no era tan solitària, com la senyoreta Douce havia fet saber , maliciosament, al senyor Lidwell. En els seus passeigs vora el mar a la llum de la lluna, ella no, no hi anava sola. Amb qui? Amb un cavaller amic seu, va contestar amb noblesa.

Els dits lleugers de Bob Cowley van tornar a teclejar les sobreagudes: l’amo de la finca tenia preferència . Un glopet de Long John, el Big Ben del whisky, i es va posar a tocar una alegre melodia feta a mida per a dames de somriure lleuger i picaresc, i per als seus galants, amics i cavallers. Un: un, un, un: dos, un tres, quatre ³¹¹

Mar, vent, fulles, tro, aigües, vaques mugint, mercat de ramat, galls, gallines que no grallen, xiulets de serps: per tot arreu hi ha música. La porta de l’oficina de Ruttledge ³¹², amb el seu grinyol constant iiii...? No, allò és soroll. Mira, ara està tocant el minuet de Don Giovanni ³¹³. Vestits de cort, de totes les varietats, ballant a les cambres del castell; i al defora, la misèria dels camperols: cares verdoses morint-se de gana, menjant fulles del moll ³¹⁴. Que bonic que és això: mireu, mireu, mireu, mireu, mireu: que tu ens mires a nosaltres.

Puc sentir que això és joiós, però mai no ho he escrit; per què? La meva joia és una altra joia. És clar que totes dues són joies; sí, deu ser així: la simple presència de la música demostra que ho son. Sovint jo pensava que ella ³¹⁵ estava de capa caiguda, fins que va començar a cantar rítmicament. Després, ho sé.

La història de la maleta de M’Coy ³¹⁶. La meva dona i la teva dona ³¹⁷ . Una gata que miola, com si esgarrapés la seda. Quan ella parla pels descosits com el mànec d’una manxa. és impossible que es puguin gestionar les pauses dels homes. Tampoc els intervals de les seves veus: Omple’m, sóc càlida, fosca, oberta. Molly en el quis est homo de Mercadante ³¹⁸; la meva orella contra la paret per sentir-la. Em cal una dona que sàpiga complir allò promès.

Dues trotades més de l’euga, i es va aturar. El calçat elegant del dandi Boylan ³¹⁹, i els seus mitjons de rellotges blau-cels, ben lleugers van tocar terra.

Oh, mireu, això! Música de cambra, Ben mirat, podríem fer-hi un joc de paraules: ³²⁰ al capdavall és la mena de música que sovint imagino quan ella... Acústica, això és tot; un petit rajolí ; els vaixells buits son els que fan més soroll; perquè l’acústica, la ressonància canvia de la mateixa manera que el pes de l’agua és igual a la llei de l’aigua desallotjada. ³²¹ Passa com en aquelles rapsòdies hongareses de Liszt, d’inspiració gitana ³²². Perles, gotes, pluja, follar i no fer res, podrit, podrida, muntades i més muntades, sissss. Ara, potser ara, o potser abans. ³²³

Algú colpejava una porta, algú feia pic i repicó. Era Paul de Kock ³²⁴ qui trucava, amb una sonora i orgullosa baula, amb una polla, una carracarracarra polla. Un autèntic gall ³²⁵.

***********

―Qui sdegno, ³²⁶ Ben ―va dir el Pare Cowly

―No, Ben― va interferir Tom Kernan― El Noi de la Collita.³²⁷ En el nostre dòric nadiu.³²⁸

―Sí, canta-la Ben ―va dir el senyor Dedalus― Cançó d’homes bons i fidels.

―Canta-la, canta-la ―li van demanar tots a l'uní-so

Me’n vaig d’aquí, Pat , torna, vine ; venia, venia, però no es va aturar. El compte per a mi. Quant et dec?

―Quina clau? Sis semitons?

―Fa sostingut major ―va dir Ben Dollard.

Les urpes esteses de Bob Cowley van agarrar les tecles negres de so profund.

Me n’haig d’anar, va dir el príncep Bloom al príncep Richie. No, va dir Richie. , Sí, me n’haig d’anar, amb diners d’allà on sigui, que a ell li està rondant la conya del mal de ronyons. Quant et dec? Ell ³²⁹, mira i escolta amb el moviment dels llavis . Una amb nou, i el penic per a tu. Té, donem-li dos penics de propina. Sord i amb molèsties. Però potser té dona i fills que l’esperen, vine a casa Patty que t’esperem ³³⁰ Hi, hi, hi, hi. Sord serveix mentre ells t’esperen. ³³¹.

Però espera, espera, que toquen les tecles baixes ³³² . Un to baix lúgu...gu...gu...bre, en una cova de la fosca terra mitjana ³³³, amb mines d’or incrustades; música tel·lúrica. ³³⁴

La veu de l’edat fosca, del desamor, de la fatiga de la terra feta avantsala de la tomba, i plena de dolor, procedent de la llunyania i de les muntanes revellides, cridava els homes bons i fidels. El capellà que el cantor buscava, li diria alguna paraula. ³³⁵

***************

La veu de baix de Ben Dollard s’esforçava a descriure-ho el millor que podia: era el cucleig d’un extens aiguamoll sense lluna i sense dones. Un altre daltabaix: el negoci de grans vaixells de vela que un dia va regentar; recorda: cordes de colofònia, llanternes marines: La fallida va ser d’unes deu mil lliures. Ara, acollit a la casa Iveagh ³³⁶ , en el cubicle número etc. La Bass número 1 ³³⁷ li va ocasionar tot això. ³³⁸

El capellà és a casa. Un fals servent seu li dóna la benvinguda. Entra. El sant pare. Allegretto de piano ³³⁹

Arruïneu-los. Feu naufragar les seves vides. Després, edifiqueu-los cubicles per a la fi dels seus dies. I, vet aquí un gat, vet aquí un gos, la pobra vida s’ha fos.

Una veu d’advertència, de solemne advertència, els deia que el jove havia entrat en un vestíbul solitari, i també com de solemnes sentia els seus passos allí, els deia que trista era aquella cambra, amb el capella assegut i revestit per confessar. ³⁴⁰

Una ànima honesta, bé que, ara com ara, un xic pueril . Pensa que guanyarà el concurs de Respostes a endevinalles sobre poetes. Ja ens encarregarem nosaltres que arrepleguis el bitllet de cinc lliures. Un ocell assegut al niu per covar ³⁴¹ : Ell va pensar que es tractava de «La balada de l’últim joglar» ³⁴² A quin animal domèstic es refereix S espai T? T guió llarg R, el mariner més valent de tots. Conserva una bona veu, el paio; i amb totes les seves pertinences ³⁴³ intactes, no es pot dir encara que sigui un eunuc ³⁴⁴

Tothom escolta. Bloom escoltava, Richie Goulding escoltava, i arran de la porta, el calb Pat, el geperut Pat, escoltava.

Les tecles van arpejar més lentes.

La veu de penediment i d’aflicció es va alentir, i es va embellir, tremolosa. La barba contrita de Ben va confessar: in nomine Domini, en el nom del Senyor. Es va agenollar, mentre, amb les mans colpejant el pit , repetia : mea culpa. ³⁴⁵

Tornem-hi amb el llati: això els enganxa com el vesc als ocells. El capellà amb la comunió per a aquelles dones. El xicot del mortuori , taüt o bagul, ³⁴⁶ corpusnomine ³⁴⁷. Què deurà estar fent la rata, hores d’ara, raspant encara? ³⁴⁸

****************

Tothom escoltava: les gerres i la senyoreta Kennedy, George Lidwell, amb les parpelles ben expressives davant del bust que omplia el setí, També Kernan, Si ³⁴⁹

La veu, sospirant de pena, cantava els propis pecats d’ell ³⁵⁰ Des de Pasqua, ell havia renegat tres vegades ³⁵¹ Bastard, fill de puta; i una vegada, a l’hora de la Missa , ell havia anat a jugar, i havia passat de llarg del cementiri, sense pregar per les despulles de la seva mare. Un noi, Un revolucionari esquilat ³⁵²

La de Bronze, que escoltava al costat de la màquina de cervesa, va donar una mirada a la llunyania, amb tota l’ànima. Ni tan sols, en sap la meitat, de qui sóc. Molly és una gran experta en veure qualsevol que estigui mirant.

La de Bronze mirava a la llunyania del costat on hi havia el mirall. Potser era aquell el cantó més bonic de la seva cara: elles sempre ho saben. I, quan truquen a la porta, fan l’ultim toc per posar-se més atractives.

És a dir, per tibar les polles.

Què pensen elles quan escolten música? És la manera d’encantar serpents de cascavell ³⁵³. La nit que Michael Gunn ³⁵⁴ ens va donar la caixa per a la posta a punt, al Xa de Pèrsia ³⁵⁵ li va agradar moltíssim; li va recordar la seva llar dolça llar ³⁵⁶: també es va mocar amb el teló ; costum del seu país, tal vegada. Al capdavall també és música ³⁵⁷ , i no tan dolenta com sembla. Com seria el cas d’instruments de vent amb burros bramant a través de trompes enlairades. O bé contrabaixos inservibles, amb grans esvorancs als costats. O també instruments de vent de fusta amb vaques mugint. O bé la música que emeten les mandíbules que tenen els cocodrils ³⁵⁸ , obertes a l’estil de pianos de mitja cua. Instrumens de vent de fusta com el nom de Goodwin³⁵⁹

Ella estava guapa de debò. ³⁶⁰, amb el vestit de color safrà que duia , escotada i amb les pertinences ³⁶¹ visibles. El seu alè perfumat de clau omplia el seient cada cop que s’inclinava per fer una pregunta. Li vaig explicar què diu Espinoza en el llibre del pobre papà ³⁶². Ella escoltava hipnotitzada, si més no ho semblava amb els ulls. Inclinada com estava, un espectador dels seients de primera fila la repassava a consciència amb els seus binocles, per treure’n tot el profit possible. Per copsar la bellesa de la música, l’has d’escoltar dues vegades; la del cos de la dona, amb mitja mirada n’hi ha prou. Déu va crear el país, l’home el to. ³⁶³ Met-him-pike-hoses ³⁶⁴. Filosofia. Punyeta! ³⁶⁵

Tots s’han anat. Tots han caigut. Al setge de Ross, el seu pare, a Gorey, tots els seus germans també. A Wexford, som els nois de Wexford, ell també ho seria. Sóc el darrer del nom i de la raça.³⁶⁶

A mi, també, se m’acaba la raça. Milly és una jove estudianteta. Bé, potser per culpa meva, de no tenir cap fill. Rudy...Ara ja és massa tard, Però, i si no?. Si no?. Si encara?...

Ell no guardava odi ³⁶⁷

Odi. Amor. Només són noms. Rudy. M’estic fent vell.

El Gran Ben va desplegar la seva veu. Una gran veu, li havia dit Richie Goulding, amb el rubor lluitant contra la seva pal·lidesa, dirigint-se a Bloom quan encara era jove, i no s’estava fent vell.

Ara li toca el torn a Irlanda. El meu país per sobre el rei ³⁶⁸ Ella escolta ³⁶⁹. A qui li fa por de parlar de mil nou-cents quatre? És hora de tirar endavant; ja hem mirat prou.

―Beneiu-me, pare― va cridar Dollard el xollat― Beneiu-me i deixeu-me anar.

**********************

Bloom mirava d’anar-se’n, sense necessitat de benedicció. Es va aixecar decidit a atacar, amb els seus divuit xílings la setmana, que li proveïen els companys . Però calia tenir els ulls ben oberts. Aquelles noies, aquelles precioses...a la vora de les ones de la mar trista. ³⁷⁰ ... Bah, tot plegat, una romança de corista; cartes llegides en el procés per ruptura de compromís, que la que tenia taques de xarampió havia rebut del seu amor etern. Rialles a l’audiència. Henry? Jo mai no he signat amb aquest nom tan bonic que tu... ³⁷¹

Tant la música, com l’ària, com la lletra, van anar alentint-se, per accelerar-se de cop. El fals capellà apareix com a soldat amb la seva casaca. Un capità de la guàrdia reial ³⁷². Tot i que ells ho sabien de memòria, l’esgarrifança va ser general: Un capità de la guàrdia reial! ³⁷³

**************************

Emocionada, ella escoltava, decantant-se per les ganes de sentir-ho.

Tenia la cara en blanc. Com una verge hauríem de dir: o només pel que fa als dits. Escriviu-ne alguna cosa: una plana sencera. Si no, què se’n fa, d’elles? Decauen, perden l’esperança. En canvi, això les manté joves, fins i tot s’admiren mútuament. Mireu, escriviu sobre ella: llavi molsut; cos de dona blanca , una flauta vivent, que bufa tant de forma suau com sonora. Totes les dones tenen tres forats; de deesses, no n’he vist mai cap. Elles ho volen, i no exigeixen massa bona educació; vet aquí per què ell les aconsegueix: amb diners a la butxaca i la cara de ciment armat. Fent veure que les mires, i cançons sense paraules ³⁷⁴.Molly prou sabia què volia dir el jove organista ambulant , quan li deia que el mico estava malalt. Potser perquè els espanyols entenen els animals, de la mateixa manera que Salomó ³⁷⁵. Obsequi de la naturalesa.

Faig de ventríloc. Els llavis ben tancats i penso en el meu estomac. Què?

Ho faràs? Tu? Jo. Vull que Ho facis.

Amb veu ronca de fúria, l’oficial de la guàrdia reial va emetre un renec, inflant-se davant de l'apoplèctic bastard de puta. Has tingut bona pensada de venir, noi. Només et resta una hora del teu temps de viure ³⁷⁶

****************************

Moment emotiu, que els omple de compassió, fins a vessar una llagrimeta per als màrtirs. Per a totes les criatures moribundes que, morint-se , desitgen morir. Per a totes aquelles criatures nascudes. Pobra senyora Purefoy: espero que hagi acabat amb els seus embarassos.

Un líquid d’úter fet globus d’ull femení observava per sota una barrera de pestanyes, i escoltava amb calma. Quan ella no parla, és veu la bellesa real de l’ull. Sobre aquell riu llunyà ³⁷⁷, a cada lenta onada que feia enlairar el pit setinat (és a dir, l’embon ³⁷⁸ d’ella), una rosa roja sobreeixia lentament, per enfonsar-se després. ³⁷⁹. El seu alè bategava al compàs del seu cor: i l’alè és la vida. I totes les diminutes, i ben diminutes, fulles de les falgueres s’esmussaven com a cabells de Venus que eren. ³⁸⁰

Però, mireu. Les brillants estrelles es van apagant ³⁸¹. Oh rosa! Castella ³⁸². Despuntava l’albada. Ha, Lidwell; aleshores no és per a ell, per a aquell ximple d’enamorat. I això em satisfà a mi, tot i que l’estic veient des d’aquí, a ella, plena de taps d’ampolla, el terra amarat d’escuma de cervesa, i un reguitzell de llaunes buides?

Sobre el mànec de bombar la cervesa , hi reposava la mà diligent de Lydia; no s’esforci, deixi-ho a les meves mans, que tot s’ha perdut en la pena per al rebel. D’aquí cap allà , i d’allà cap aquí : pel damunt del polit mànec (ella coneix els ulls d’ell, els meus i els seus propis) el polze, i els altres dits d’ella, es van encomanar de la pena, passant, repassant i tocant amb suavitat, i després, amb la mateixa suavitat, empenyent cap avall el mànec fred i esmaltat de blanc, que sobresortia ³⁸³ per entremig del seu anell escorredís.

Com si acariciés una polla. ³⁸⁴

*****************************************************

Jo defenso aquesta casa. Amen. Va carrisquejar ell, ple de fúria. Pengem els traïdors. ³⁸⁵

Les tecles ho van consentir. Era una cosa molt trista, però calia fer-la.

Me’n vaig abans del final. Gràcies, ha estat celestial. Per cert, on és el meu barret, que passo pel costat d’ella. Puc deixar-hi aquest Freeman; de carta, ja en tic una. Suposem que ella fos la...? No, caminem, caminem, caminem. A l’estil de Cashel Boylo Connoro Tisdall Maurice Tisntdall Farrell, camineeeeeeem!

Bé, ja dec ser.. fora ? Més enllà del camp blau de sègol ³⁸⁶ . Bloom es va aturar. Ui! El sabó que duc al darreras embla que s’ha tornat enganxós. Dec haver suat amb la música. Que no m’oblidi d’aquella loció. Bé, a reveure. Porto la valuosa postal a dintre? Sí.

Bloom va travessar la porta de sortida pel costat del sord Pat i la seva esforçada orella.

El jove va morir a una caserna de Ginebra, ii el seu cos exposat publicament ³⁸⁷

Ai, Dolores, ell! La veu del cantor funerari va invitar a una dolorosa pregària.

Bloom, el delicat Bloom, va sortir pel costat de la rosa, pel costat de la mà amistosa, pel costat de les farinetes, pel costat dels taps escampats, després de saludar els ulls i els cabells de les donzelles, els de Bronze i els d’Or entelat per l’ombra obscura del mar. Jo, Bloom, em sento tan sol.

**********************************************************

Pregueu per ell, va entonar la veu de baix de Dollard, vosaltres que escolteu en pau. Sospireu una pregària, vesseu una llàgrima, bons homes, bona gent. Ell era el noi rebel. ³⁸⁸

Amb la por al cos que les seves botes no semblessin d’espionatge, el croppy noi de les botes, Bloom, va sentir l’aldarull i els crits de bravo i efusives felicitacions al so de botes picant de peus, botes de debò, no les botes del noi. I un clam general demanant alguna bassòfia per regar-ho. I jo, content d’haver-ho evitat.

―Vinga, Ben ― va dir Simon Dedalus― Déu sap que ets tan bo, com sempre ho has estat.

―Millor ― va replicar Tom-gin Kernan― La més incondicional rendició davant d’aquesta balada, sobre la meva ànima i el meu honor.

―Lablache― va dir el pare Cowley. ³⁸⁹

Ben Dollard, a ritme de catxutxa ³⁹⁰ en direcció al bar, cobert tot ell d’alabances i amb la cara rosada com un perdigot, amb pesantor als peus i els seus gotosos dits claquejant castanyoles enlaire.

El gran Benaden Dollard. El gran Benben. El gran Benben.³⁹¹.

Rrrr.

Tots profundament commoguts, Simon superant la compassió que li produïa el nas de sirena de vaixell, i tots rient , van endur-se Ben Dollard cap endavant , amb autèntics clams d’alegria.

―Tens un aspecte ben rubicund ―va dir George Lidwell.

La senyoreta Douce va va posar bé la seva rosa, per esperar

―Ben machree ³⁹²―va dir el senyor Dedalus, fent una palmellada a l’ample omòplat posterior de Ben. Escaient com un violí, només que ell té una gran quantitat de teixit adipòs a l’interior de la seva persona.

Rrrrrrrsss

―Estic gras per matar, Simon ―va grunyir Ben Dollard.

Richie, amb la seva «Escletxa dins el llaüt»³⁹³ , seia sol: Goulding Colllis Ward esperava amb incertesa i tampoc havia pagat a Pat.

**************************************************

La senyoreta Mina Kennedy va acostar els seus llavis a les orelles del gerro número u.

―El senyor Dollard― van murmurar fluixet.

―Dollard―va murmurar el gerro.

El gerro número u creia que la senyoreta Kenn, quan ella era aquella nina, ella adornava el gerro.

Ell ³⁹⁴ va murmurar que coneixia el nom, és a dir, que el nom li era familiar. Altrament dit, que ell havia sentit parlar del nom de Dollard, era aquest, oi? Dollard, sí.

Sí, van assegurar més fort els seus llavis, el senyor Dollard. Ell ha cantat aquella cançó magníficament bé, va murmurar Mina. I La última rosa d’estiu ³⁹⁵ era una cançó preciosa. Mina adorava aquella cançó. El gerro adorava la mateixa cançó que Mina.

Amb «L’última rosa d’estiu», Dollard va fer sentir a Bloom el vent que li bufava a l’interior.

Que n’és, de gasosa, aquesta sidra; i també restreny. A l’oficina postal prop de Reuben J’s, també costa un xíling i vuit penics. Fora. Esquivem-la i cap al carrer Greek. Tant de bo no hagués promès la trobada. S’està molt millor a l’aire lliure; la música et posa els pèls de pùnta. I la bomba de cervesa? Ai! La mà de la que gronxa el bressol governa el...Ben Howth ³⁹⁶ , que governa el món ³⁹⁷

Lluny. Lluny. Lluny. Lluny.

*********************************************************************

Moll amunt pujava Lionel-Leopold ³⁹⁸, l’entremaliat Henry, amb la carta per a la Beneita, amb «Postres de pecat» i alguns ornaments per a Raoul. Amb met-him-pike-hoses, ³⁹⁹ seguia Poldy el seu camí

El cec del barri caminava, colpejant la vorera amb el bastó, copet rere copet.

Cowley es posa negre amb això; amb aquesta mena de borratxera. Millor fer camí, ni que sigui la meitat del camí, amb una donzella ⁴⁰⁰ . Per exemple, els melòmans: tot són orelles ; amb els ulls tancats, no es perden ni la trenta-dosena part d’una nota ⁴⁰¹, puntejant i seguint el compàs amb el cap. No pots moure’t i és estrictament prohibit pensar; sempre parlant del mateix, dient bajanades sobre les notes.

Qualsevol mena d’intent de parlar esdevé desagradable quan s’atura, perquè mai no saps exactament de què va el tema. Que si l’orgue del carrer Gardiner ⁴⁰² Que si el vell Glynn ⁴⁰³ cobra cinquanta lliures anuals, rar com és ell, sol en el pis de dalt de l’edifici , envoltat de registres, tubs i tecles, i assegut tot el dia a l’orgue, divaga ⁴⁰⁴ hores i hores , parlant tot sol o amb l’altre col·lega que injecta aire amb les manxes. Després, toca grunyir enfadat i baladrejar renecs (caldria posar buata o cosa semblant en el seu «no, ella no ha cridat») ⁴⁰⁵. Després, tot de sobte, un flux musical molt petitó, mot petitó i agradable.

Puii! Un petit, petitó, ventet va sonar iiii en allò tan petit de Bloom.

―Hi era ell?― va preguntar el senyor Dedalus, tornant amb la pipa recuperada. He estat amb ell aquest matí, quan el pobre petit Paddy Dignam...

―Sí, que el Senyor li tingui misericòrdia.

―Per cert, allà dintre hi ha un diapasó damunt de...

********************************************************

―La muller té una veu molt fina. O la tenia, no? ― va preguntar Lidwell.

―Oh, això deu ser l’afinador ―va dir Lydia a Simon-Lionel ⁴⁰⁶, la primera vegada que el vaig veure ⁴⁰⁷ ― ho deuria oblidar quan ell era aquí.

George Lidwell li va dir, a ella, que l’afinador era cec, la segona vegada que el vaig veure. I tocava de forma tan exquisida, que invitava a escoltar-lo. Tan exquisida com el contrast: bronzelid minaor. ⁴⁰⁸

―Cridi! ―va baladrejar Ben Dollard amb un torrent de veu―Canti’ns.

―Ara hi vaig ―va cridar el pare Cowley

Rrrrrrrr

Sento que necessito...⁴⁰⁹

***************************************************************

― Bravo ― va dir el senyor Dedalus, amb la vista fixa en aquella sardina sense cap.

Sota la campana d’entrepans, jeia damunt d’un fèretre de pa ⁴¹⁰ un que era l’últim, un que estava sol, l’última sardina de l’estiu.⁴¹¹ El solitari Bloom

―Molt bé ―va mirar ell―. Per escollir, el registre més baix.

***************************************************************

Bloom va passar pel costat de Barry’s, sastreria i confecció. Tant de bo, pogués. Però, espera. Aquest fabricant de meravelles, si jo tingués ...vint-i-quatre advocats en aquell única casa. Un litigi entre dos que s’estimen. Piles de pergamí. Els senyors Pic i Poc han donat poder d’advocat a Goulding, Collis, Ward.

Però, per exemple, el noi que dóna garrotades al bombo gros, la seva vocació ha estat la banda de Micky Rooney. Com va tenir el primer rampell? Assegut al sofà de casa , després que l'haguessin atipat de galtes de porc amb col? Assejant el seu paper a la banda: pom, pom, pom, per a satisfacció de la seva dona, amb les pells d’ase ⁴¹², per garrotejar-les durant la vida i que d’altres les garrotegin un cop mort. Pom, Pom, Pom. Em recorda allò que en diuen yashmak ⁴¹³ o el que jo anomeno kismet, el destí.

Tap, tap. Un bordegàs cec amb una canya de cop , venia xino-xano pel costat de l’aparador de la botiga de tabac de Daly , on una Sirena amb tots els cabells estirats ⁴¹⁴ (però ell no ho podia veure), deixava anar calades d’una cigarreta Sirena ( el cec tampoc no ho copsava), fum de Sirena, el més aromàtic de tots.

Instruments: una fulla d’herba a la conxa de les mans d’ella, i després bufar. Fins i tot amb una pinta i un mocador de paper pots tocar una melodia. Molly, en el seu nou domicili de l’oest del carrer Lombard, els cabells deixats anar. Suposo que cada ofici toca els seus propis instruments, no us sembla? El caçador amb un corn: hoouu! , ja el tens? El pastor, el seu flabiol. El policia, el xiulet; panys i claus! La xemeneia que reclama els seus serveis. Son les quatre i tot està correcte! A dormir! Ara, tot s’ha perdut ⁴¹⁵ Sona el timbal? Pom, pom, pom. Ja ho sé, que s’esperi el nunci, i que es foti l’agutzil Long John. Vetlleu el mort; pom; Dignam, el pobre petit nominedomine⁴¹⁶. Pom. Tot és música; vull dir, és clar, que tot és pom, pom, pom, molt semblant al que ells anomenen da capo ⁴¹⁷. Encara pots sentir-la, mentre nosaltres marxem, continuem marxant, continuem marxant . Pom!

De debò que haig de...Fff. ⁴¹⁸ Ara, si ho hagués fet en un banquet. Bé, només una qüestió de costums del xa de Pèrsia. Sospirar una pregària ⁴¹⁹ , vessar una llàgrima. Tanmateix ell no deuria ser gaire eixerit per no adonar-se que es tractava d’un capità de la guàrdia reial encobert. I qui deuria ser aquell tipus de l’impermeable marró que hi havia a la tomba? O la puta del carreró!

Una puta bruta i espellifada, amb un barret mariner de palla negra torçat, després de rondar tot el sant dia amunt i avall del moll, es va adreçar al senyor Bloom. De primer, en veure aquella figura entranyable ⁴²⁰ , sí és veritat, em vaig sentir tan sol. Tota la nit humida al carreró. La banya, qui deuria dur-la? Va sonar un bram d’ase i ella va mirar. Aquí està fora del seu àmbit. Qui és ella? Espero que ella. Psst! Tinc alguna oportunitat en la seva bogada?. Ella coneixia Molly i m’havia enxampat. La senyora grossa que està amb vostè amb vestit de color marró. Això et deixa fora de joc. Aquella cita que vam tenir, sense haver-nos conegut mai, bé amb prou feines mai. Massa car i també massa prop de la home sweet home ⁴²¹ Em veu, oi que sí? De dia té cara d’esverada, cara de dip ⁴²². Maleïda sigui. Però, bé, ella té dret a viure com la resta dels humans. Donem una ullada aquí dintre.

A l’aparador de l’antic establiment comercial de Lionel Mark ⁴²³, l’arrogant Henry Lionel Leopold, benvolgut Henry Flower, formalment senyor Leopold Bloom, va llucar una palmatòria per a melodeon ⁴²⁴ que regalimava sobre motxilles corcades. Regateig: sis xílings. Podria aprendre a tocar-lo, i és barata. Que ella ho miri. Perquè tot és car, si tu no ho necessites. Això és el que fa un bon venedor: et fa comprar el que ell et vol vendre. Un tipus em va vendre la navalla sueca amb què m’havia afaitat abans. I em volia cobrar-me pel fil que ell havia esmolat. Ella ara passa: sis xílings.

Deu ser la sidra, o potser el borgonya.

La propera Bronze des de la proximitat, al costat de la d’Or, des de la llunyania , van fer tentinejar tots els seus polits vasos, amb els ulls brillants i galants, abans que la bronze Lydia intentnat «L’última rosa d’estiu», «La Rosa de Castella. Primer Lid, De, Cow, Ker, Doll, una cinquena: Lidwell, Si Dedalus, Bob Cowley, Kernan i Big Ben Dollard.

**********

Un jove va entrar al solitari vestíbul de l’Ormond.

Bloom va veure un galant heroi pintat a l’aparador de Lionel Mark. Les últimes paraules de Robert Emmet ⁴²⁵. Més ben dit, les “Set Últimes Paraules “, de Meyerbeer.

―Homes autèntics com vosaltres.

―Sí, sí, sí, Ben

―Aixecareu els vostres vasos amb nosaltres-

Van brindar.

Txin Txin.

************

Un jove que no hi veia estava dret a la porta. Ell no veia el bronze. Ell no veia l’or. Ni tampoc no veia Ben, ni Bob, ni Tom, ni Si, ni George, ni gerros, ni Richie, ni Pat. Hi, hi, hi, hi. Ell no hi veia allí.

Marbloom, Greixbloom, sí que va veure les últimes paraules. Suaument. Quan el meu país tingui el seu lloc entre.

Prrprr.

Deu ser el Borgonya

Fff. Oo. Rrpr. ⁴²⁶

Nacions de la terra. No hi ha ningú al darrera. Ell ja ha passat. Llavors i no abans. Tram, kran, kran, kran. Ara ve una bona oportunitat. Ja està venint Krandlkrankran. Estic segur que és el Borgonya. Sí: un, dos. Deixeu que hi sigui el meu epitafi .Karaaaaaaaa. Que jo he escrit.

Pprrpffrrppfff

Fet.

1 Aquest capítol comença amb una seqüència de seixanta fragments, que els comentaristes acostumen a descriure com a anuncis introductoris dels motius musicals de l’episodi. En el text, això es concreta en una sèrie d’onomatopeies molt difícils, per no dir impossibles, de traduir i fer arribar a la comprensió del lector de parla no anglesa. En conseqüència, el traductor d’aquesta edició ha optat per abstenir-se d’afegir-hi aquesta seqüència , per considerar-ho del tot innecessari.

2 Els colors dels cabells respectius, de les cambreres de l’hotel Ormond.

3 És a dir, sa excel·lència el Senyor Lloctinent (el Virrei).

4 En francès, «aigua del Nil».En aquest cas, un vestit de color entre verd i blau pàl·lid.

5 L’honorable Gerald Ward (Aide-de-camp).

6 Com Ulisses, turmentat pel cant de la Sirena, que lluitava contra les amarres que el lligaven al pal.

7 Fent suau la irreverència col·loquial referida a «Jesus wept» («Jesús va plorar»,) immortalitzada en el «Iesus flevit» de Jerusalem.

8 Igual com un adagio. Marca el ritme musical del paràgraf següent.

9 Alguns comentaristes veuen en aquest paràgraf qualitats musicals, en el sentit que cada període repeteix el mateix tema, però amb lleugeres diferències.

10 Cosa que no és ben bé el cas d’«ell» Bloom, com veurem immediatament.

11 Daniel Moulang, joier i importador de pipes.

12 La novel·la que ha triat per a Molly

13 Raoul és un personatge de la novel·la que duu Bloom a la seva dona. En anglès, sweet és un adjectiu que vol dir «dolç» , però el substantiu plural acostuma a significar «postres». Així, per lògica literària, Bloom no pensa en paraules «plenes de dolcesa»,sinó de pornografia.

14 «Beau», paraula francesa que vol dir «bell, guapo», i que, en aquest context té el sentit pejoratiu de pretendent,amant, proxeneta...

15 Propietària de l’hotel Ormond.

16 Fotent-se de les al·lusions d’ella a «impertinència» i «insolència»

17 Està en camí per venir a dinar, però encara no ha arribat.

18 Repetició intencionada del que diu la mateixa senyoreta Kennedy al començament del capítol, en referència a la indumentària de la virreina. En aquest cas, el text insinua que els improperis adreçats al bordegàs no són propis del llenguatge d’una dama.

19 Dues frases de sis paraules, i entremig una coma per fer-les simètriques. Això se sobreposa al significat per facilitar-ne la musicalitat. En el text anglès «She poured in a teacup tea, then back in the teapot tea» la simetria es manté també en les dues síl·labes de la cinquena paraula.

20 Aquest terme de roca marítima sembla intencionat per fer evocar al lector la imatge de l’oceà on Ulisses troba les sirenes.

21 La insistència en el terme «te» sembla establert com a refrany.

22 Talment com en un contrapunt musical, els sons que percebien procedien d’un mateix lloc, però eren diferents. Les dues dones estaven juntes, però eren diferents, per més que confiessin l’una amb l’altra.

23 La senyoreta Douce és literalment Bronze, per la seva morenor i també figurativament pel seu caràcter seductor (és a dir, de sirena)

24 Tot fa suposar que es tracta d’Adams Boyd, de Boileau & Boyd Ltd, majoristes de productes farmacèutics, químics, i de colorants.

25 Probable al·lusió homèrica, de quan Ulisses, amarrat al pal, la resta de la tripulació tenia les orelles tapades amb cera per no sentir els cants de les sirenes que s’acostaven al vaixell.

26 Com, si en nom de lector, el redactor preguntés quin paper hi juga Bloom en el relat.

27 És a dir, «per a què volia ella el remei? ; pregunta del farmacèutic, li recorda la senyoreta Douce.

28 Al carrer de Great Brunswick (avui Pearse), una sala que grups privats llogaven per a celebrar concerts i d’altres trobades públiques.

29 La nota del glopeig és estesa ; en llenguatge musical és augmentada.

30 Onomatopeia respiratòria per acabar la imitació grotesca del farmacèutic.

31 Dit en el llenguatge groller del neteja-botes quan s’anava.

32 És a dir, la forma com ell la mirava.

33 El text original diu «chimed» que correspon al so de les campanes. Musicalitat enlairada.

34 Una frase de music-hall, amb segona intenció, associada a la cançó «Quan tu em guinyes l’altre ull», (1890s) interpretada per l’actriu Marie Lloyd (1870-1922)

35 Genitiu, (Bloowhose) que ens remet al nominatiu (Bloowho) , abans enunciat de Bloom.

36 Encastador de diamants i joier. Moll de Wellington, 26.

37 En anglès, «gathering figs».

38 Majorista de barrets fabricats per ell. Moll de Wellington, 22.

39 Aurelio Bassi, fabricant d’imatges i marcs de quadres . Moll de Wellington, 14.

40 En la simbologia homèrica, seria un altre tipus de sirena.

41 Es refereix als catòlics.

42 Les senyoretes de l’Ormond.

43 Bloom associa el blanc de la imatge de la Verge amb l’atracció eròtica que acostuma a despertar la virginitat en homes sense escrúpols.

44 Vid. Nota 2460.

45 Musicals, com les de les mítiques sirenes.

46 L’autor equipara les rialles de les dues dones a una simfonia de campanes repicant a diversos tons.

47 Joc de paraules fonètic. A Irlanda, «grace» (gràcia) es pronuncia igual que «grease» (greix).

48 Com en d’altres fragments, Joyce no pretén tampoc amagar-hi una indirecta de caire sexual.

49 Cantwell & M’Donald, majoristes de vi i whisky, i destil·ladors rectificadors.

50 Peter Ceppi & fills, manufactures de marcs per a quadres, miralls i imatgeria. Moll de Wellington 8-9.

51 Canceller i polític a Dublín.

52 Hotel comercial, Moll de Wellington 6-7. Es tracta del dinar del migdia o lunch.

53 Restaurant i pub, al carrer Essex 46-48, davant mateix del moll de Wellington.

54 Les sirenes de l’erotisme estan presents a la ment de Bloom. Les senyoretes Douce i Kenney no canten quan Bloom sopa a l’Ormonde.

55 Ciutat a les muntanyes Mourne, sobre la costa de Carlingford Lough, a certa distància del nord de Dublín.

56 Joc de paraules amb el significat francès del mot Douce.

57 Inspirat en una cançó infantil: «Innocent Simon va trobar un pastisser/ A la fira, tot anant/ Va dir l’innocent Simon al pastisser / ‘Deixa’m tastar el teu producte» / El pastisser va dir a l’innocent Simon/ ‘Ensenya’m primer el teu penic’ / l’innocent Simon va dir al pastisser / ‘De debò que no en tinc cap’»

58 Boylan de camí cap a l’Ormond. Una calessa (jingle, en anglès) és un petit carruatge de dues rodes tirat per un cavall.

59 Anunciant-se a si mateixos com a fabricants d’aigua mineral i de taula, per nomenament especial de Sa Altesa Reial Eduard VII, l’empresa tenia la central a Londres, amb sucursals a Dublín i Belfast.

60 Sobre el mar d’Irlanda, en el comtat de Down.

61 En realitat es tracta de tires de tabac de la marca «Mermaid», que duu al paquet l’estampa d’una noia nua banyant-se a l’aigua, talment com la sirena que el recorda la cambrera. .

62 Verset de l’òpera lleugera Floradora (1899), música de Leslie Stuart, lletra d’Owen Hall: «Ai, Dolores, reina del mar oriental / Fes arribar a l’oest un tast de l’Edèn per mi...»

63 J. George Lidwell, advocat.

64 Nom original (1755) del pont de Grattam, canviat oficialment el 1888

65 No per casualitat Bloom pensa en «Yes sex» («Sexe sí»),perquè travessar aquest pont aviat li permetrà, en aquest capítol , dir «sí» al sexe romàntic, immaculat i connubial amb Molly.

66 Teresa Daly, mestressa d’una tabaqueria al número 1 del Moll d’Ormond.

67 En anglès «bloom» vol dir la «florida» d’un vegetal, d’aquí l'al·lusió al sègol. La frase correspon a un verset del poema d’Edward Fitzgerald «La meva bonica Jane».

68 És a a dir, el «lunchtime» britànic.

69 Leneham intenta flirtejar amb la senyoreta Kennedy, i l’expressió forma part de la tradicional descoberta de l’altre en el joc de fet-i-amagar.

70 Dit en termes musicals, insinuacions.

71 Senyal de la proximitat de Boylan.

72 Leneham barreja els personatges de dues faules d’Isop . En «El llop i la garsa», el llop ofereix pagar la garsa , perquè li tregui un os de la gola; quan la garsa li treu l’os, el llop li diu que el pagament és que no se l’ha menjat. A «La guineu i la cigonya», la guinea invita la cigonya a dinar i li serveix la sopa en un plat tan pla, que la cigonya no hi pot menjar; la cigonya invita la guineu a dinar i, en contrapartida, li ofereix carn picada en una gerra de broc estret.

73 La reiteració de la paraula aside (de costat), suggereix a alguns comentaristes l’analogia d’una opereta a l’estil dels autors Gilbert and Sullivan

74 És a dir, el fill del senyor Dedalus.

75 Leneham intenta agençar-se una beguda de gorra.

76 En principi, sembla referir-se a Mulligan , en to despectiu, atès que li cau molt malament com hem vist més enrere.

77 Dos establiments del taverner Gerald Mooney en diferents punts de la ciutat.

78 És a dir, als de la senyoreta Douce, que se l’estava prenent.

79 Nom poètic i tradicional d’Irlanda.

80 Pres de la cançó «The Minstrel-Boy» («El Jove Joglar»)

81 Combinació d’aigua i beguda alcohòlica forta.

82 Suggereix una cançó de Percy French (1854-1920) titulada «La muntanya de Morne». Tanmateix no és improbable que pensi entre glop i glop en la seva difunta esposa, com en el capítol de l’Hades. El text juga amb la proximitat de Morne, nom de la muntanya, amb «mourning», sentiment de dol i tristesa.

83 Concerts de l’època de qualitat mitjana, per a auditors exclusivament masculins, on hi dominava el fum dels cigars. L’hotel Ormond n’era un referent de moda.

84 Intrusió d’aquell insult del cec, després de rebre l’empenta de Cashel Boyle O’Connor, que hem llegit al capítol 10. Com diu un comentarista, no es tracta d’un fragment de diàleg intern, sinó de memòria textual.

85 De la senyoreta Douce.

86 El text original escriu l’adjectiu «bothered», que si en anglès vol dir «enfadat», molest», en el context anglo-irlandès té el significat de «sord.

87 Potser perquè Douce estava trista pel pobre pianista cec?

88 La senyoreta Douce, (cfr. supra) la qual cosa indica que estem parlant del senyor Dedalus.

89 Henry Flower, pseudònim de Leopold Bloom en el seu paper de pen-pal.

90 Pregunta que li fa Martha Clifford, la seva pròpia pen-pal ,a la carta.

91 Eslògan de l’anunci de Cigarretes Mermaid (Sirena). Deu per tres penics.

92 Protagonista de la novel·la que Bloom ha comprat a la seva dona.

93 De Bloom.

94 Es tracta de la tercera vegada que albira la silueta de Boylan.

95 Que li havia venut els fulls de paper i els sobres.

96 Referència a les paraules de la dependenta , tornant-li el canvi.

97 És a dir, la trobada amb Molly.

98 «Bloom va somriure i se’n va anar ràpidament. Bona tarda» El text original presenta la frase fracturada, en al·lusió al mètode d’impressió a base de grups esparsos de paraules en diverses caixes d'impremta.

99 Reflexió de Bloom, utilitzant un proverbi local, per alliberar-se de la temptació de creure’s l’únic receptor dels somriures amables d’ella.

100 El cambrer de l’Ormond

101 Dubtes que es poden presentar al lector. El cambrer tenia el tap? Que xiuxiuejava a cau d’orella ? El menjar i les begudes se servien per separat?

102 De la cançó «Goodbye Sweetheart» («Adéu, estimada») de Jane Williams.

103 Frase inspirada en la peça per piano de Felix Mendelssohn «Lieder ohne Worte»

104 Sembla que Joyce va fer us d’aquesta paraula, basant-se en la teoria d’Ellis sobre la «entonació correcte». Es tracta d’un grup de dotze notes, que proporciona una tècnica més especialitzada que no pas el cant d’uns ocells.

105 Tot sembla indicar interpretació del pianista.

106 «I jo, de tu...» continua.

107 Adreçant-se a la senyoreta Kennedy, que continuava llegint. «Rosa de Castella» era una opereta lleugera de l’època.

108 Inspirat en l’obra d’Oliver Goldsmith (1728-74) «Ella s’inclina a conquerir» o «Els errors d’una nit»

109 En contraposició amb el que hem llegit abans (nota 2448), sobre les senyoretes Douce i Kennedy.

110 Primer vers d’un poema de Thomas Morell (1703-84) «Mireu, l’heroi conqueridor arriba aquí! / Sonin les trompetes, repiquin els tambors / Prepareu els jocs, porteu el llorer / Canteu-li sons de triomf». Händel va utilitzar la cançó en el seu oratori «Judes Macabeu».

111 Terror de trobar-se amb Boylan.

112 Vid. Nota 2531.

113 Tipus de cervesa anglesa.

114 Beguda anglesa consistent en ginebra amb suc d’endrines macerades.

115 Es refereix als resultats de la Copa d’Or d’Ascot.

116 El pare Cowley S. J.

117 Ubicada a la port superior del moll d’Ormond.

118 Joc de paraules entre «fluir» i «flor», molt més evident en anglès «flow» i «flower».

119 Traducció del verb inventat per l’autor «syrupped» que lliga amb «syrup» (xarop).

120 Proverbi català per traduir l’anglès «Fine goods in small parcels».

121 Joc de paraules en anglès: «slow-syrupy sloe» (lit. «endrina xaropada lentament»)

122 El favorit de Leneham per a la Copa d’Or.

123 De «L’ombra de la palmera» de l’opera «Floradora»

124 Paròdia amb fragments esparsos de la coral de «L’ombra de la Palmera», de la comèdia musical «Florodora» que abans Douce ha cantat: «Ai, Dolores meva, Reina del mar de l’Est / Bellesa d’Eden, mira cap a l’Oest, si em vols veure / La meva estrella hi brillarà, amor, quan descansis a la llum de la lluna / Espera’m, doncs, a la vora del mar de l’Est / A l’ombra de l’acollidora palmera». En el text, l'al·lusió a Egipte suposa la substitució d’Eva per Cleopatra. (?)

125 En anglès, «flor de sègol» es diu significativament «ryebloom»

126 Dit en anglès, té una certa eufonia: «waiter, waited» (Intencionada?.Ho veurem més endavant)

127 Artifici lexicogràfic de Joyce per a vincular el nom de Blazes amb el color que fonamentava el seu atractiu entre les dones, l’azur, o blau.

128 De la cançó «Sweetheart, Goodbye!» («Adéu, amor meu») de Jane Williams (1806-85). Els fragments apareixen en aquest capítol sempre que Boylan ronda a prop.

129 Unió del color dels cabells i el nom d’ella.

130 El text anglès és molt més eloqüent: «communing with her rose that sank and rose»

131 Prec de Leneham, fent d’alcavot amb intencions voyeristes

132 El verset següent de la cançó de Jane Williams (nota 2555)

133 Francès «Toqueu la campana»

134 Abreviatura de «Kennedy».

135 Cançó preferida de Douce , lletra d’Adalaide A. Procter, i música d’Arthur Sullivan : «Asseguda un dia a l’orgue/ Em trobava cansada i malalta / I els meu dits vagaven ociosos /Per sobre els sorollós teclat / No sé què estava tocant / O què estava somiant llavors / Però vaig trencar una corda de música / Talment com el so d’un gran Amen.../...Aquella sola corda divina / que va sortir de l’ànima d’un orgue / I va entrar dintre meu / Podria ser aquell brillant Àngel de la Mort / Tornaré a parlar a aquella corda / Que només podrà ser en el Cel / On jo hauré de sentir aquell gran Amen».

136 És a dir, la campana ja havia tocat, segons Leneham, però...

137 És a dir, segons la llei dels reflexos condicionats del rus Pavlov, aplicada no a un gos, sinó a humans. .

138 És a dir, la senyoreta Douce i la seva figura al mirall on hi donava el sol.

139 Últim verset de la cançó de Jane Williams.

140 En realitat li diu «Come on to blazes» («Ves-te’n a les flames»), referència al seu propi cognom.

141 John Fanning, sots-xerif de ficció.

142 Whisky irlandès de les destil·leries de John Power & fills, de Dublín.

143 Referint-se a la seva interpretació al piano.

144 Cançó de taverna anònima, impresa per primer cop el 1687: «Fora manies avorrides! Que m’aniré lluny de tu! / Fora manies avorrides / Que tu i jo mai hi estarem d’acord»

145 Antiga cançó catalana que ridiculitzava el qui portava calces massa folgades. M’ha semblat idònia per traduir aquesta frase del text original «(hold that fellow with the: hold him now)»

146 O «sord», segons el context, en la variant angloirlandesa.

147 Francès: «aigua del Nil». En aquest cas, vestit d’un color blau verdós pàl·lid.

148 Pianos anglesos relativament cars. En 1904 costaven a partir de 110 lliures

149 És a dir, un banquet, si ens atenem al significat grec de Symposion (un dels diàlegs de Plató)

150 Manera d’eludir el nom de Jesús.

151 Derivació literària per assimilar la pèrdua de la pipa amb el tub perdut de l’orgue, de la cançó d’Arthur Sullivan. «The lost chord» Vid. Nota 2562.

152 Molly.

153 Ubicat al Institut Dublinès de la Temperança, i regentat per la Societat Dublinesa de l’Abstinència Total, al número 6 de Townsend Street.

154 Quan ells estaven « a les capses» al carrer Holles, Molly i Bloom van fer una col·lecta i van vendre de segona mà roba i vestits de teatre.

155 Elegant zona residencial de Dublín, amb imponents edificis d’estil georgià, tot i que, en els seus carrers, també hi havien cases de pisos de baixa classe mitjana i un hospital. Hi havia viscut Oscar Wilde en la seva infantesa.

156 Jaquetes curtes obertes d’estil espanyol per a actrius a l’escena.

157 Doble burla en aquesta afirmació del senyor Dedalus: la primera en nomenar-la «Senyora Marion Bloom», en comptes de la forma correcta «Senyora Leopold Bloom». La segona, en referir-se al vestuari teatral d’ella, com a «left off», ja no vol dir «usada» o «de segona mà, sinó senzillament treta; la diferència rau en el guionet de la paraula left-off, impossible de copsar fonèticament, i que Joyce no escriu per fer palesa la malícia de Dedalus.

158 La pronunciació d’ella de la paraula «Methempsicosis», quan, del llit estant, va trobar la paraula en un llibre, i va preguntar al seu marit què volia dir.

159 Charles Paul de Kock (1794-1871). Popular novel·lista francès, els llibres del qual tractaven de temes relatius a la burgesia democràtica. Un lector eduardià el va avaluar així: «Les seves novel·les són vulgars, però no immorals».

160 Òpera còmica de Gaetano Donizetti (1797-1884).

161 La traducció és avinent, perquè l’exclamació és una derivació de l’original «By God»

162 En l’exèrcit britànic, el director de la banda musical . Al·lusió també a «La fille du tambour-major» (1879) de Jacques Offenbach (1819-80), popular òpera lleugera, adaptació de l’òpera de Donizetti.

163 Frase recorrent en la balada irlandesa anònima «Molly irlandesa, Oh» El tema: «Un pobre i infeliç jove escocès» té el cor trencat perquè el pare de Molly ha prohibit la seva filla «casar-se amb un estranger» El jove ho lamenta així «Com a pobre pelegrí desemparat, em toca d’anar perdut d’ací d’allà / I tot per amor a la meva irlandesa Molly, Oh!» El cor de cantors descriu Molly com a «Modesta, dolça i formosa... / La primavera d’Irlanda».

164 És a dir, les «sirenes», personificades en les dues cambreres. .

165 Potser tristes per no haver aconseguit seduir Odisseus a les seves roques.

166 Barri prop del centre de Dublín, amb allotjaments barats.

167 De l’obra «L’ombra de la Palmera», ja citada.

168 Situat al costat del moll del nord del riu Liffey, a l’est de la part superior del moll d’Ormond. ,

169 Joc de paraules amb Bachelor, paraula que, en anglès, vol dir «solter».

170 Expressions adreçades a l’euga, amb intenció clarament substitutiva.

171 Instrument musical de vent , espècie de trompa molt grossa que fa les notes baixes.

172 «...Guerra!, guerra!/ Quan l’amor absorbeix la meva ànima ardent / No em preocupa el moll dels ossos». Segons un duet per a tenor (o soprano) i baix, de T. Cooke. De l’obra «D’amor i de guerra».

173 El cognom Dollard queda substituït pel de «Soulbenjamin», que no deixaria de ser una barreja anglo-hebrea , atès el nom de Ben que precedeix Dollard.

174 Ben Dollard està cantant la part equivocada. La seva forta veu de baix no és l’apropiada per a la veu lleugera de tenor o soprano d’Amor en el duet de «D’amor i de guerra».

175 «Amo de la terra», és a dir, el reverend Hugh C. Love

176 Fa referència negativa a l’expressió típica del refús absolut «ni per amor, ni per diners»

177 Aquesta remarca fa referència a la soprano en el duet, i es funda en la creença medieval que la Verge Maria havia concebut Jesús (per la paraula de Déu) a través del timpà foradat de la seva orella

178 És a dir, Bloom, que és qui reporta l’explica.

179 Vid.nota 2598.

180 Costum, no tan sols anglosaxona, de contestar, sense repetir el «bon» o «bona», una salutació.

181 Onomatopeia de campanar, per referir-se a la salutació d’ella. En consonància amb el rerefons musical del capítol.

182 Abreviatura de Dublín.

183 Recorda la descripció que Enobarb fa de Cleopatra a «Antoni i Cleopatra»: «La barca on ella hi seia, talment com un tron brunyit / Cremava damunt de l’aigua: la popa era or batut ... al timó / Una amb aparença de sirena governa la nau: l’eixàrcia de seda / S’infla amb els tocs d’aquelles mans suaus com flors/ Aquell quadre rarament es dóna en les mans d’un mariner que fa el seu ofici.» .El bo de Bloom opta per adjectivar sucosa en comptes de deliciosa, probablement perquè encara conserva el sabor del suc del fetge.

184 És a dir, Irlanda, simbolitzada per l’arpa.

185 Inspirat en la cançó de Thomas Moore: «L’arpa que una vegada per tots els salons de Tara / Va perdre l’ànima de la música/ Ara penja com muda de les muralles de Tara / Com si aquella ànima hagués fugit / Així dorm l’orgull dels dies passats / L’emoció de la glòria s’ha acabat / I els cors, que un dia van bategar ben forts d’orgull / Ara senten que ja no tenen pols». Respecte a Tara, remeto el lector a la nota 1264.

186 En gaèlic, Bin Éadair,Turó molt a prop de Dublín, on la llegenda hi situa una tomba cèltica de fa 2000 anys.

187 Es refereix al tema de rebentar un timpà amb la seva veu.

188 De l’òpera Martha, de Flotow. «M’appari, tutt’ amor, il mio sguardo l’incontro» («Tot l’amor se m’apareix, aquesta trobada ha omplert el meu esguard»

189 «L’últim Adéu», cançó de John Willis, molt apropiada al quadre de la paret: «Adéu! I quan el mar cada vegada més fosc/ Et bressoli, a tu, en la llunyania /Aleshores això et durà un pensament envers mi / Mentre et perds damunt les profunditats // Adéu, i quan el sol emeti els seus darrers raigs / Enfonsa’t per sota de la línia d’alta mar / Llavors pensaràs en la joia d’altres dies / I tornaràs a sospirar per la llar».

190 Vid. Nota 2614.

191 És a dir, la noia del quadre.

192 Inspirat en el tercer verset de la cançó «Johny, amb prou feines us conec» «On són les cames amb què tu corries / Quan tu arrossegaves un canó? /Ben cert que els teus dies de ballarí s’han acabat! De debò, Johnny, amb prou feines us conec»

193 Manufactura al major, de dolços i confits , proveïdors de la Reial Casa. Abans hi ha passat Bloom. Ara hi tenim Boylan, que ha tombat cap a la banda nord del riu Liffey.

194 Manufactures d’impermeables i gutaperxa.

195 És a dir, Boylan, que està refent el mateix camí que abans ha fet Bloom (cap. 8) . El paràgraf sembla una intrusió.

196 Òpera de Vicenzo Bellini (1831).

197 Joseph Maas (1847-86), famós tenor anglès, més líric que dramàtic.

198 Barton M’Guckin (1852-1913) Tenor irlandès, que va començar la seva carrera com a membre d’un cor juvenil.

199 Mal de ronyons i ulls brillants eren considerats, en general, com a «símptomes» de la malaltia de Bright, una malaltia renal que podia provenir d’un consum excessiu d’alcohol.

200 «Paying the piper» en l’argot local. Procedia de la dita popular: «si tu balles la tonada, hauràs de pagar el violinista».

201 Ridiculesa que es fa ressò de la sospita popular que les píndoles més miraculoses contenien molt poca cosa de droga, o medicació efectiva, Al 1904, el tractament de la malaltia de Bright era canvi de clima, abstinència d’alcohol, i una dieta estricta.

202 Cançó anglesa anònima: «Aquí hi ha salut per a la Reina, i una pau duradora / Per posar fi a la facció, per augmentar la riquesa/ Vine, bevem mentre tinguem alè / Car no hi ha beguda després de la mort / I el qui vulgui negar aquesta salut / Cap avall entre els morts / Cap avall entre els morts /Cap avall entre els morts Avall, avall, avall /Que jegui ben avall entre els morts.»

203 Acudit popular basat en el discurs de Gertrudis a Hamlet V,i) «Dolços per a la dolça. Adéu», mentre ella està escampant flors damunt la tomba d’Ofèlia. D’aquí que, el text de Joyce equipari «dolços a la dolça», amb «pastís de ronyons» per als qui pateixen del ronyó. Com una mena de versió arcaica de la homeopatia.

204 Marca de whisky. Nota 2569.

205 Subministradora d’aigua pública de Dublín.

206 Antiga moneda britànica, equivalent a 1/4 de penic.

207 Royal Theatre del carrer Hawkins, destruït pel foc el 1880, i substituït per un altre Teatre Reial el 1884.

208 Richie Goulding xiula una ària de tenor «Tutto è sciolto» de Vincenzo Bellini, de l’òpera «La Sonàmbula»

209 En anglès banshee. Tradició irlandesa d’un esperit femella que s’apareix a certes famílies, i va gemegant tota la nit al voltant de la casa, quan algun membre de la família és a punt de morir.

210 Inspirat en «Eco» de Thomas Moore, ,a Melodies Irlandeses: «Que dolça fa la resposta Eco / la música per la nit/ Quan desvetllada pel llaüt o el corn, ella es desperta / I a la llunyania sobre gespa i llacs / Se n’hi va, responent a la llum / Però l’amor té ecos que provenen de més lluny / I de molta més dolcesa /Que enlloc sota l’estel lluminós de la lluna...»

211 Dissociació retòrica del nom del personatge que segurament indica una manca de resolució.

212 És a dir, la innocent heroïna Amina de «La Somnàmbula» de Bellini , Act II . Elvino es lamenta: «Tot s’ha perdut, ara /Tota esperança i joia / Estic abandonat /Mai més no podré estimar despert / L’encantament ha passat, no, mai més». Amina contesta, assegurant Elvino: «Tu sol tens tot el meu cor» i el condemna com a «infidel» perquè ell no és vol «dignar escoltar-la».

213 La superstició popular sostenia que, per a un somnàmbul hi havia perill de patir un xoc o una ferida si se’l despertava de sobte, amb dues excepcions: que el somnàmbul fos cridat suaument pel seu nom, o bé si es podia aconseguir que el somnàmbul toqués aigua , amb la qual cosa ell o ella tornarien al llit sense risc d’ofegar-se.

214 Bloom interpreta el somnambulisme d’Amina, no pas com a expressió de la seva innocència, sinó del seu desig.

215 Possible al·lusió al poder mític de les sirenes.

216 Es repeteix la dissociació retòrica del nom , feta pel mateix protagonista.

217 Hamlet («dement») fueteja Poloni amb referències grolleres envers la seva filla. Poloni, des d’un racó, «Què vols dir amb això; sempre insistint en la meva filla»

218 Vid nota 807.

219 Vid. Nota 268

220 Cançó de l’acte II de l’òpera de Michael William Balfe (1808-70) «La noia bohèmia» (1843): «El cor abatut pel pes d’una aflicció, / Voldrà aferrar-se a les mínimes esperances, Als pensaments i als impulsos mentre flueixin,/ Això no li portarà cap consol... Es fondrà en aquelles escenes més emotives/ Que resten a peu de camí del plaer / Però la memòria li serà l’única amiga / A la que ell mateix podrà acudir.»

221 Lleuger i fresc vestit de color verd grisós, que evoca les aigües del riu egipci. A l’Odissea, les sirenes canten des de l’aigua que envolta les seves roques, com des «del nostre verd mirall»

222 Inici de l’ària «M’appari» de l’opera Martha.

223 En el text original, l’últim període dóna lloc a un simpàtic joc de paraules: «Pat, waiter, waited, waiting to hear, for he was hard of hear by the door.»

224 Utilitzats en les decoracions nadalenques.

225 Antic instrument de corda de forma trapezoïdal.

226 Títol del poema de G. Clifton Bingham (1859-1913), musica del compositor irlandès James Lyman Molly (1837-1909)

227 Que embolicava allò comprat a última hora a la papereria.

228 Contrapunt al Sonnezlacloche de Leneham, en el seu intent frustrat de flirtejar amb Miss Douce. Vegeu nota 2560.

229 En anglès «Cat’s cradle» (bressol de gat), i en català també dit «Bressolet de la Mare de Déu».

230 Emmiralla el paper d’Odisseus , quan en arribar a la meitat del seu pas pel cau de les sirenes, és lligat més fermament, per la seva tripulació, al pal del vaixell. Tots els comentaristes posen de relleu la simbiosi entre el text i la música. L’ octava seria la tessitura del tenor, objecte del seu discurs següent.

231 Segons la creença popular que la intensa activitat sexual increment la capacitat vocal del cantant; i que, com més canten, més augmenta el seu desig sexual.

232 Inspirat en la cançó «Les noies de la platja», escrita i composta per Harry B. Norris (1899) . Primer Cor «Aquelles noies, aquelles noies /Aquelles precioses noies de la platja / Amb els clotets a la galta quan somriuen , causen senzillament un remolí dins del teu cap»

233 El tenor.

234 És a dir, els qui tenen pretensions infundades d’elegància o enginy.

235 Vid. Nota 987.

236 Final de la carta de Martha Clifford , la pen-friend de Bloom.

237 Relacionat amb el llibre «Els postres del pecat» que Bloom duu per a la seva dona. Vid. Notes 2437-2438-2439.

238 Dedalus està cantant una versió popular de M’appari, però Bloom té raó: el cantant ha mig recordat la lletra i n’està improvisant fragments.

239 La de Bloom, és a dir, Molly.

240 És a dir, mantenen la possibilitat de tenir una bona acollida pública, encara que un d’ells defalleixi, a la manera d’un cavall vell que encara es mostra en moments competitius.

241 (1820-87) Soprano sueca, amb unes facultats com a cantant, unides a qualitats personals , que la van fer una de les més populars del segle XIX. Era notable la frugalitat de la seva dieta, fins al punt que la recepta que especifica Bloom va rebre el nom francès de Soup à la Cantatrice.

242 Pot significar tant una llaminadura nòrdica, com una crema cosmètica.

243 El «tot està perdut» de la cançó interpretada per Simon Dedalus ha reforçat en Bloom els sentiments de traïció que l’han turmentat tota la tarda. Això duu a la seva imaginació l’escena fictícia de Blazes Boylan i Molly al llit, fins al final d’aquest paràgraf .

244 En el text original «tipping» té el sentit musical de canviar de nota en un instrument de vent, impedint amb la llengua el flux d’aire.

245 En el text original, aquest relat utilitza els termes «tup» i «top» que són els específics per a les còpules del bestiar del camp.

246 George Lidwell, l’elegant advocat que l’havia saludat, de forma galant i cortès, a l’entrada del local.

247 A la seva amiga de correspondència.

248 És a dir, Richie Gold.

249 Manera molt caritativa de descriure, amb ironia, el pobre cambrer que, amb prou feines hi sentia perquè la seva eloqüència pogués encisar (charm, en anglès) a gaire gent.

250 Adolphe Drago, barber i perruquer, amb establiments als carrers Henry,36 i Dawson 17, a Dublín.

251 Naturalment, Molly.

252 Origen de l’expressió popular: Si, de forma accidental, un s’orina damunt la tapa d’una toilet, educadament eixugarà el seu genoll moll, que passarà a ser un genoll groc.

253 En anglès «Esperant». Cançó per a soprano o tenor, lletra de Hellen H. Flagg, i música de H. Millard (1867) «...Oh, rossinyol, canta suau / Per a guiar-lo vers mi, que l’estic esperant / I fes que els seus peus volin de pressa.»

254 «In old Madrid». Cançó amb lletra de G. Clifton Bingham, i música de Henry Trotere «...El temps vola, l’amor sospira / Vine, que un cor esllangueix per tu / Aquí tot sol, t’espero a tu».

255 El text original utilitza la paraula «endlessnessnessness», invent de l’autor, considerat pels comentaristes com a «efecte fermata», més enllà de la seva duració normal.

256 Fusió retòrica dels dos noms Simon (Dedalus) i Leopold (IBloom)

257 És a dir, «Consummatum est» ; en llatí, paraula de Jesús, abans de morir a la creu. ( Jo 19, 30)

258 És a dir, el personatge de Martha.

259 En francès a l’original, en el sentit de «més, més...»

260 En francès, «Campana. Toqueu la campana. Campana. Toqueu la Campana»

261 Això vol dir el nom de Blazes.

262 Es manté l’anonimat d’aquest «segon cavaller». Recurs molt propi de Joyce.

263 Ària de l’Acte III de «La Rosa de Castella», del compositor anglo-irlandès Michael William Balfe (1808-70). L’ària la canta Manuel, rei de Castella, disfressat de mulater, a Elvira, la Rosa de Castella.

264 Títol d’una cançó (1882) de l’americà Frank Egerton: «L’encant ja ha passat, el somni s’ha fos / I encara que ens trobem, ja no ens estimem més /...

265 Inspirat en la cançó de Tennyson «L’escletxa dins del llaüt», de l’obra «Idil·lis del Rei» La falsa Vivien canta la cançó al dubitatiu Merlin , intentant convèncer-lo de que ella és digna de fiar: «En l’amor, si l’amor és amor, si l’amor és nostre / Fe i incredulitat no poden tenir el mateix poder / La manca de fe en alguna cosa és la necessitat de creure en tot / És la petita escletxa en el llaüt...»

266 Precisament, les que havia arrancat del paquet on hi duia el llibre per a Molly.

267 Com si es tractés d’un instrument de corda.

268 Arthur Barraclough, professor de cant: Pembroke 2, Dublín.

269 De l’ària «M’appari» de «Martha».

270 Literalment, seria «El cos del Paradís», en llatí. Però la frase combina dos fragments litúrgics que Bloom ha sentit cantar o recitar pel capellà: Corpus, en la missa; In paradisum, en l’ enterrament. Un «Rei de guatlles», (Corncrake, en anglès). És el que va al davant de les manades migratòries d’aquestes aus.

271 Referència grotesca a la veu del capellà durant la cerimònia fúnebre.

272 Boylan havia continuat el seu periple des del carrer Sackville (avui O’Connell) en direcció nord-oest, fins a tombar pel nord cap al carrer Dorset.

273 El traductor creu que aquest galimaties lèxic s’explica amb l’intent engelosit de Miss Kennedy de treure del cap de Miss Douce qualsevol indici de veracitat de les propostes galants del senyor Lidwell, tal com sembla insinuar l’acròstic final «Lid-lydia-well», (refosa de Lydia i Lidwell) que rebla l’episodi de la gerra amb un suposat fals interès de Lidwell envers Lydia.

274 Do major + fa major + sol Sèptima dominant = set notes, progressió bàsica de l’acord.

275 Cap compositor no ha estat més matemàtic que Bach, però hi ha hagut mai un compositor amb una música més transcendent , com si fos d’un altre món?

276 Aquesta idea de Bloom no es farà realitat fins a l’època electrònica (Silent Piano^TM Yamaha-United- States) . Es tracta d’un piano on hi ha una opció de silenciar les cordes, aturant els martellets que hi percudeixen.

277 Alemany «Cançó de la flor» Op. 39 Gustav Langer

278 Ben Dollard.

279 Un cop desembarcats, els mariners italians portaven barrets cònics d’una palla que els irlandesos anomenaven «herba de terratrèmol».

280 Referència irònica a «barcarola»

281 Com els coloms

282 Vid. Nota 2460

283 Aquest passar de la tercera a la primer persona, es freqüent en els soliloquis de Bloom.

284 Perquè li servís de coixí a l’hora d’escriure en tinta.

285 Al «tafaner».

286 És a dir, e la seva escriptura, segons es creia, indicava un temperament artístic.

287 Els dos noms ficticis en aquella amistat postal de pen-pals. Henry Flower i Martha (Mady) Clifford.

288 Amo del pub on Bloom hi ha pres el lunch.

289 2 shilings 6 penics, equivalents a un present de deu a quinze dòlars, l’any 1985.

290 Agendath Netaim, companyia fruitera jueva.

291 El seu alter ego, d’amistat per correspondència.

292 Revista ja citada al capítol 4, especialitzada en relats de por, amb bruixes i personatges per l’estil.

293 En el sentit que el detectiu corresponent hauria pogut llegir frases delatores en la carpeta esborrada pel culpable. En el fons, indica que el fet d’escriure a Martha fa sentir culpable a Bloom.

294 Tot sembla indicar que Joyce va escriure-hi, al Titbit, una narració que incloïa les paraules del text en cursiva

295 Vídua del Dr. Purefoy, metge d’obstetrícia. Vid nota 1379. En el capítol 8, Bloom parla amb la senyora Breen sobre una postal anònima que el marit d’ella ha rebut, amb el missatge críptic U.P. i també sobre la senyora Purefoy, que es a la Maternitat, amb tres dies de part.

296 A la nota 1374, s’explica el significat d’aquestes inicials.

297 No. Va ser William Congreve (1670-1729) a «La núvia de dol (1697) »: Act I, escena I «La música té encanteris per calmar el pit salvatge / Per estovar les roques, i torçar el roure ple de nusos»

298 Molt populars en els calendaris i almanacs del segle XIX

299 «...és la pregustació de les glòries de la ‘Interna Britanitat completa’ i del diccionari del segle XX» de Lucas E.V. Edward Verrall (1868-1938).

300 En aquest paràgraf intrusiu, Joyce posa en lloc comú els soliloquis de Bloom i Stephen . Vegeu nota 1902.

301 Bernard Kiernan & Co, majoristes de te i begudes alcohòliques, i importadors de vi i de brandi . Carrer Little Britain, 8-10.

302 «... que no pas a una casa de festes, perquè és la fi de tots els homes, i de tots els vivents damunt la terra» (Qoh 7, 2)

303 Per entendre la comicitat del joc de paraules d’aquest paràgraf, cal remetre’ns al text original. El verb anglès «wait» té el sentit originari de «esperar», però en sentit molt secundari té el significat arcaic de «servir»; d’aquí, que un cambrer rebi el nom anglès de «waiter» (el qui serveix). Per això, allà on el traductor ha trobat el verb «wait», ha optat per «servir» si el subjecte és el cambrer,i «esperar», si el subjecte és el client. La nostra traducció minimitza la ironia del joc, però evita un garbuix semàntic.

304 La creença mítica popular era, i encara és, que amb un crustaci d’aquests a cau d’orella es podien sentir les onades de l’oceà. La remor que, efectivament, se sent, és el ressò del propi ambient on s’escolta.

305 Personatge real, traficant en te, a Dublín.

306 (1850-1915) Professor de cant a Dublín, i un dels organitzadors del Fais Ceoil (1897) festival anual de música i competició a Dublín.

307 En el sentit que els seus tons vocals coincideixen amb els de les sopranos.

308 De la cançó de Boylan

309 «...és un remolí» Verset de la mateixa cançó.

310 Títol d’un duet, lletra de Joseph Edward Carpenter, música de Stephen Glover (1813-70) «Germà: Què estan dient, germana, les ones embravides durant tot el dia d’avui/ Que sempre, enmig del nostre joc, només sento la seva fonda i solitària cançó .../ Germana: Germà, no sento ningú cantar/ Només sento el soroll de les onades.../Chor No, no, no, no, / És quelcom més gran /Només parla al cor /És la veu del gran Creador...»

311 Xifres que no descriuen la música, sinó «el pas i els moviments dels dansaires...la imatge de les parelles que la música cridava cap endavant» (Zack Bowen «Al·lusions musicals en les obres de James Joyce)

312 Vid. Nota 1057.

313 Mozart. Minuet que balla el propi Don Giovanni a casa seva amb Zerlina, i després se l’endú fora d’escena per a un intent de seducció.

314 Imatge tradicional de la situació de la pagesia irlandesa durant la Gran Fam. Les fulles de plantes fresques poden utilitzar-se per a infusions , però les seques i humides poden ser gairebé indigestes.

315 La seva dona, Molly

316 Vid. Nota 658. Maleta molt apreciada per Bloom, que M’Coy havia manllevat del pare Cowley, i encara era l’hora que l’havia de tornar.

317 D’una folksong americana «L’oca grisa»: «Era un diumenge al matí, / Perdó, perdó, perdó /El predicador era a caçar... / I la meva dona i la seva/.../Van començar a plomar-la» (endebades, perquè resulta que l’oca grisa no és comestible )

318 Error. El «quis est homo» correspon a l’Stabat Mater, que més enrere hem vist, de Rossini. Mercadante va compondre «Les set últimes paraules».

319 Ressò d’un cançó infantil i la seva variant: «Handy-spandy,a Jack el dandy / li agrada el plum-cake i el sucre candy / Un bocí en va comprar a l’adroguer/ I ben content se’n va anar el cavaller»

320 És a dir, convertir el «chamber music» en «chamber pot» («orinal»)

321 Descripció escatològica del sorollet del petit «rajolí» que omple l’orinal de sota el llit d’ella , i la manca de «sorollet» quan l’orinal està ple, comparada amb el principi d'Arquimedes que opera en els vaixells buits i plens.

322 Meditació de Bloom sobre la relació entre la música de cambra i Molly, arran de l’arribada de Boylan.

323 Llenguatge onomatopeic de les fantasies geloses de Bloom , seguint el crescendo d’un rapsòdia hongaresa.

324 Autor francès de llibres eròtics. Vegeu nota 2585.

325 La frase gira entorn de la paraula anglesa «cock» (gall), que té el sentit figurat de «penis». (vulg. «polla»).

326 Italià: «Aquí hi ha indignació». De la versió italiana de l’òpera de Mozart Die Zauberflötte («La Flauta Màgica»). Són les paraules de l’obertura «In diesen Heiligen Hallen...» («En aquestes cambres sagrades, no hi ha tal cosa com revenja , només l’amor pot unir plegats els éssers humans»)

327 «The croppy Boy», Balada sobre la rebel·lió de 1798, encapçalada per William B. McBurney. Se li demana que la canti Ben Dollard.

328 En el dialecte local, sigui irlandès o escocès.

329 Pat, el cambrer.

330 Vid. Nota 2679

331 La mateixa ambigüitat que em assenyalat abans sobre el significat del verb anglès «wait» («esperar», i «servir»)

332 Bloom decideix, al final, no anar-se’n de l’Ormond sense sentir cantar «The Croppy Boy»

333 Va inspirar potser Tolkien, a «El senyor dels anells»?

334 En sentir-ne els primers acords, Bloom evoca les reflexions de Stephen, així com l’escena de «l’Or del Rin», de Wagner, i també la primera de les quatre òperes de «L’Anell dels Nibelungs».

335 «Homes bons i fidels, que viviu en aquesta casa! / Us prego que li digueu a un noi estranger /Si el capella és a casa, o si se’l pot veure enlloc / Voldria dir-li una paraula al pare Green...» Començament del cant de Dollard.

336 Fundació de la casa Guinness de Dublín, que va edificar un gran allotjament de caritat per a homes amb 386 habitacions o cubicles.,

337 Cervesa forta , produïda per Bass, Ratcliff i Gretton Ltd. , a Burton-on-Trent, Anglaterra. La importació d’aquesta cervesa a Irlanda va ocasionar controvèrsies i disturbis pels anys 20.

338 És a dir, l’excés de consum d’aquesta cervesa.

339 Dollard continua cantant-t’ho: «El capellà és a casa, noi, i pot ser vist / Et serà fàcil parlar amb el pare Green / Però t’hauràs d’esperar fins que vagi i vegi / si el sant pare pot estar sol..."

340 «El jove havia entrat a un vestíbul buit / Amb l’única remor del seus lleugers passos / I la fosca cambra tranquil·la i solitària / Amb un capellà revestit i assegut en una sola cadira »

341 Text de l’endevinalla

342 Títol d’un poema de Sir Walter Scott

343 És a dir, els seus genitals masculins.

344 És a dir, un castrati

345 «The croppy boy»: (13-15) «El jove s’ha agenollat per confessar els seus pecats / Nomine Dei (‘En nom de Déu’) el jove comença / Mea culpa (‘Sóc culpable’), mentre es dóna cops al pit»

346 La disjuntiva del text original és «coffin or coffey», en record del Pare Coffey que oficiava.

347 Una altra de les composicions llatines pròpies de Bloom «cos-nom», on combina el Corpus que havia sentit a la litúrgia amb el nomine de la cançó del Croppy Boy. (nota 2771).

348 La de la tomba de Dignam.

349 Abreviatura de Lionel Simon, que abans ja ha cantat.

350 És a dir, de Bloom?, o bé ,com diuen altres comentaristes, de Stephen abans d'aparèixer a Ulisses» ? .

351 «The croppy boy» : (21-24) «Tres vegades he renegat des del dia de Pasqua/ Una vegada, me’n vaig anar a jugar a l’hora de la Missa / Un dia vaig passar de pressa pel costat del cementiri / I em vaig oblidar de pregar per les despulles de la meva mare»

352 Croppy, és a dir, xollat com els revolucionaris del 1798, solidaris de la Revolució Francesa.

353 Manera popular de definit les pràctiques índies dels encantadors de serps.

354 Implicat en la gestió del teatre de varietats a Dublín, des de 1871 fins a la seva mort (1901).

355 Nasr-al-Din, va fer dues visites d’Estat a Anglaterra, el juny del 1873 i el juliol de 1889, amb les assídues atencions del Príncep de Gales (futur Eduard VII). La seva visita va donar lloc a moltes llegendes urbanes, i innombrables històries, de les que Bloom se’n fa ressò.

356 Tret d’una cançó , lletra de John Howard Payne i música de Henry Rowley Bishop.

357 Es refereix, és clar, a la sonoritat de la mocada.

358 El text original. «crocodil music hath jaws», recorda en la seva ortografia el fragment de William Congreve, «La núvia de dol»: «Music hath charms to soothe the savage breast».Nota 2723.

359 Joc fonètic en l’original: «Woodwind like Goodwin’s name».

360 En la vetllada teatral en honor del Xa de Pèrsia.

361 El sentit de «pertinença» ja hem vist abans que al·ludeix a les parts atractives del cos femení.

362 La col.lecció, doncs, heretada del seu pare difunt. Baruch Espinoza (1632-77) va ser un famós filòsof judeo-holandès . A la seva lleixa de llibres, Bloom hi té els seus «Pensaments». En el dedicat a l’ànima humana, l’autor suggereix que aquesta és mortal «Allò que anomenem l’Ànima és un mode de l’atribut que anomenem Pensament...I tot això perquèla nostra ànima està unida amb Déu i és una part de l’infinit...».

363 Segons William Cowper (1731-1800) , «Déu va crear el país, i l’home va fer la ciutat».

364 Altra vegada, la forma com Molly ha pronunciat «Methempsicosi» el mateix matí.

365 Exclamació de Molly, al seu dormitori, rondinant perquè els filòsofs no parlen més planer.

366 Cotinuació del cant «The Croppy Boy» cantat per Dollard: «En el setge de Ross, el meu pare va caure / En el de Gorey, els meus estimats germans, també / Només jo sol conservo el nom i la raça / I aniré a Wexford a ocupar el lloc d’ells...»

367 «The Croppy Boy» 25 «Ell no guardava greuge contra cap criatura vivent».

368 «The Croppy Boy» 26 «Però estimo el meu país pel damunt del rei»

369 És a dir, Molly. El relat es retrotrau des de l’Ormond al teatre

370 D’una cançó de Sir Julius Benedict (1804-85), a l’òpera «La núvia de Venècia» (1843). «Vora les ones del mar trist / Escolto els seus laments / Laments sobre tombes / Buid d’esperança i de plaer/ Sóc jove i era atractiu / I llavors no tenia por / De la sortida de lluna / A la posta del sol / Sí, ara m’esllangueixo com un esclau / A la vora de les ones de la mar/. [Chor] Torneu, dies brillants / d’esperança i plaer extingit / Torneu dies brillants / Torneu, torneu .»

371 Estem davant d’un judici real, oníric, o imaginari, on la corresponsal Martha hauria denunciat el traïdor Henry Flower

372 «The Croppy Boy» 29-32 «El capellà no va dir res, però un soroll de fregadissa / Va fer que el jove mirés cap amunt amb terrible sorpresa / Les robes eren fora i allí hi seia un capità de la guàrdia reial de mirada ferotge..»

373 És a dir, un capità de la Yeomanry.

374 En alemany «Lieder ohne Worte», obra de quaranta-vuit peces de piano, de Felix Mendelssohn (1809-47)

375 Segons el folklore popular, el rei Salomó duia un anell màgic que el feia entendre el llenguatge dels animals.

376 «The Croppy Boy» 33-36 «Amb mirada ferotge i fúria ronca /En comptes de beneir, li va llançar una maledicció / Bon pensament, minyó, de venir a confessar-te aquí / Perquè una hora curta et resta de vida»...

377 «The Croppy Boy» 37 «Sobre aquell riu llunya, hi suren tres barcasses».

378 Prové del francès «embonpoint», que es refereix a la part carnosa d’una persona, sobretot als pits de la dona. La paraula es troba en el llibre imaginari que ell porta per regalar a Molly. «Postres de pecat».

379 Al·lusió poètica al color del mugró d’ella.

380 Varietat de falgueres de fulles diminutes.

381 Al·lusió a la cançó «Goodbye, Sweetheart, Goodbye», lletra de Jane Williams (1806-85) i música de John L. Hatton. Vid nota 2528.

382 Nota 1148.

383 Les cursives d’aquest paràgraf indiquen que la senyoreta Douce acaricia la bomba mentre sent la cançó.

384 Original «With a cock with carra» . En efecte, la forma com Lydia acaricia el mànec de la bomba, suggereix a la fantasia de Bloom que ho fa amb un penis.

385 «The Croppy Boy» 39-40 «Defensem aquesta casa per al nostre Rei i Senyor / I dic Amen, que puc fer penjar tots els traïdors».

386 De la cançó «Quan el Bloom (florida) te lloc al camp de sègol» també dita «La meva bonica Jane) lletra de Edward Fitzball i música de Sir Henry Bishop: «...Aleshores, formosa Jane, la meva estimadíssima Jane / Ai, mai no semblo tan tímid! / Però trobem- nos, trobnem-nos al capvespre / Mentre la florida (bloom), la florida (bloom) s’estén pel camp de sègol»

387 «The Croppy Boy» 41-42 «A la caserna de Ginebra, aquell jove va morir / I a la via pública van exposar el seu cos»

388 «The Croppy Boy 43-44 «Bona gent, que viviu en pau i alegria/ sospireu una pregària i una llàgrima per al Noi Rebel (The Croppy Boy)»

389 Luigi Lablache (1794-1858), nascut italià, fill de pare francès i mare irlandesa, va ser, en el seu temps, el baix més famós d’Europa. Havia donat lliçons de cant a la Reina Victòria, durant més de vint anys i era un dels «herois» d’ella.

390 La «catxutxa» era una dansa espanyola, a temps triple, acompanyat de castanyoles.

391 Dollard és aplaudit amb referències al Big Ben, rellotge de la torra del Parlament de Londres.

392 En gaèlic, «el meu cor». Així, « Ben machree» seria «Muntanya del meu cor».

393 Vid. Nota 2691.

394 És a dir, el gerro.

395 Bloom, a la seva P.S. de la carta a Martha Clifford és fa ressól de la cançó «L’última rosa d’estiu» de Thomas Moore: «Aquesta és l’última rosa d’estiu / Deixa-la que floreixi sola /Totes les seves precioses companyes / S’han marcit i no hi són / No hi ha cap flor parenta seva / No té cap poncella a prop / Que li pugui reflectir els seus rubors / O que hi pugui compartir sospirs»

396 Ben Howth , en gaêlic, «Beann Éadair», Àrea muntanyosa prop de Dublín, on, a banda la bellesa del paisatge, la llegenda hi situa una tomba celta de fa dos mil anys.

397 Un petit poema de William Ross Wallace (1819-1881) «Què governa el món?» «Diuen que l’home és poderós / Que governa terra i mar /Que ostenta un poderós ceptre / Sobre els poders menors del voltant / Però la mà que gronxa el bressol / És la mà que governa el món».

398 Lionel és el personatge que canta M’appari a l’òpera Martha de Flotow.

399 La ja coneguda pronunciació estrafeta de Molly, de la paraula Metempsicosi.

400 «El camí d’un home amb una serventa, o donzella», és el verset 30 del poema de Kippling «La llarga senda», on s’hi inclou una paràfrasi del llibre dels Proverbis 30 (18-19) «Hi ha quatre coses que són massa meravelloses per a mi; sí, quatre coses que no conec: el camí d’una àguila volant, el camí d’una serp damunt d’una roca, el camí d’un vaixell enmig del mar, i el camí d’un home amb una donzella».

401 «Demisemiquaver» La més curta, en l’escala musical britànica.

402 De l’església de Sant Francesc Xavier.

403 A banda del context, totalment desconegut.

404 «Maunder», en anglès, suggereix un joc de paraules amb John Henry Maunder (1858-1920), compositor de música sacra sentimental.

405 En «El cami d’un home amb una donzella» (nota 2826), Jack i Alice, després de la conversió d’ella, fan us de la seva acollidora i petita cambra. D’aquí, la frase «No, ella no ha cridat» funciona com un refrany recorrent per donar un to picant a la seqüència d’una novel·la de seduccions i violacions.

406 És a dir al conjunt pianista-protagonista de l’òpera.

407 La frase, que és de Bloom, coincideix amb «M’appari» del text italià.

408 És a dir Douce-Lidwell , Mina-Or.

409 Bloom té una urgència...

410 És a dir, enterrat en vòmits.

411 Compari’s amb «L’última rosa d’estiu» Nota 2821.

412 Considerades tradicionalment com el material més a fi per als caps de bombo.

413 El vel que duen les dones musulmanes.

414 En un paquet de cigarretes de la marca Mermaid (Sirena)

415 «Tutto è sciolto», de «La somnàmbula» de Vincenzo Bellini.

416 Referència llatina a la confessió del «Croppy Boy»

417 En italià, «Des del començament», directiva per repetir un passatge

418 Onomatopeia del desfogament de Bloom.

419 Evoca frases de «The croppy Boy».

420 Expressió treta de l’ària «M’appari», abans interpretada a l’Ormond.

421 Vegis nota 2782.

422 Quan, durant la fam, el dinar familiar era de patates seques, se solia utilitzar dip, és a dir, salsa o brou per assaonar d’alguna manera els plats. Aquesta mena d’àpat familiar era senyal de pobresa. ,

423 Rellotger, joier i fabricant de marcs per a quadres.

424 Petit orgue popular del segle XIX, similar a l'harmònium

425 Les va pronunciar en ser condemnat a mort: «Quan el meu país tingui el seu lloc entre les nacions de la terra, aleshores i no abans, escriviu l’epitafi que he fet”

426 Més onomatopeies escatològiques de Bloom