Cap 7 (Eoli) Periodisme

  

EN EL COR DE LA METRÒPOLI HIBERNESA ¹

Davant de la columna de Nelson ², els tramvies s’aturaven, canviaven de trajecte, desviaven els tròleis, i partien en direcció a Blackrock, Kingstown i Dalkey, Clonskea, Rathgar i Terenure, al parc de Palmerston i la part superior de Rathmines, Sandymount, Green, Rathmines, Ringsend i la Torre de Sandymount, Harold Cross. Amb veu ronca, l’empleat de la Dublin United Tramway ³ s’esgargamellava cridant:

—Rathgar i Terenure!

—Som- hi, Sandymount Green!

En paral·lel a dreta i esquerra,i fent sonar els senyals metàl·lics, un de dos pisos i l’altre d’un sol pis, van iniciar la marxa des dels respectius punt de partida, desviant-se, també en paral·lel, cap als rails corresponents.

—Arrenca, destinació a Palmerston Park!

EL PORTADOR DE LA CORONA

Sota la porxada de l’oficina general de correus , els enllustradors cridaven i polien sabates. Aparcats al carrer North Prince, els vermellosos furgons postals de Sa Majestat, que duien als costats les inicials reials E.R.⁴, rebien amb gran terrabastall els pesats sacs que els arribaven volant, de cartes, postals, paquets amb l’assegurança pagada, etc. per a la seva entrega a escala local, provincial, nacional i ultramarina.

CAVALLERS DE LA PREMSA ⁵

Portadors de cervesa, calçats amb botes gruixudes, feien rodolar els barrils amb remor somorta, des dels magatzems del carrer Prince, fins a deixar-los a la vagoneta de la cerveseria . A la vagoneta de la cerveseria, hi arribaven amb remor somorta els barrils fets rodolar pels portadors de cervesa, calçats amb botes gruixudes des dels magatzems del carrer Prince. ⁶

—Ha arribat Alexander Keyes —va dir Red Murray ⁷

—Retalla-ho només —va dir el senyor Bloom — i ho faré arribar a l’oficina del Telegraph ⁸

La porta de l’oficina de Ruttledge ⁹ va tornar a grinyolar. Davy Stephens ¹⁰, diminut amb una enorme capa i un petit barret de feltre coronant-li els rissos, va passar de llarg amb un feix de papers sota la capa, un autèntic missatger reial.

Amb unes llargues tisores, Red Murray va retallar l’anunci del diari amb quatre moviments ben precisos. Tisores i pasta d’enganxar.

—M’arribaré a les màquines d’imprimir —va dir el senyor Bloom, agafant el retall.

—És clar que, si vol un epígraf —va comentar Red Murray amb to formalista i el llapis agafat a l’orella— li podem redactar-ne un.

—D’acord —va dir el senyor Bloom , assentint amb el cap— L’hi inclouré. Nosaltres...

EL SENYOR DON WILLIAM BRAYDEN, D’OAKLANDS, SANDYMOUNT

Red Murray va tocar el braç del senyor Bloom amb les tisores, i va anunciar amb veu baixa:

—Brayden.

El senyor Bloom es va tombar i va veure com el conserge, vestit amb lliurea, es treia la retolada gorra, mentre una majestuosa figura entrava per entremig dels taulers de notícies del Weekly Freeman & National Press i del Freeman’s Journal & National Press i, enmig del soroll apagat de barrils de Guinness ¹¹, el seu rostre solemne, emmarcat en una barba, s’encaminava majestuosament cap als graons de l’escala, amb l’ajut d’un paraigües. El fi popelín de la camisa anava ascendint graó rere graó, d’esquena. Com hauria dit Simon Dedalus, duu tot el cervell al clatell, pels tous de carn que li penjaven pel darrere; plecs grassos de clatell, clatell gras, gras clatell...

—No creus que la seva cara s’assembla a la del Salvador? ¹² — va xiuxiuejar Red Murray.

La porta de l’oficina de Ruttledge va grinyolar: ii, crii . Els constructors sempre posen una porta al cantó oposat d’una altra, perquè hi passi l’aire. Camí d’entrada, camí de sortida.

Així que, el Salvador: rostre oval emmarcat en una barba, i a la foscor del capvespre parlant amb Marta i Maria. No. Dirigint-se amb un paraigües cap a la llum de la bateria de l’escenari, més aviat el tenor Mario! ¹³

—O potser se sembla a Mario —va opinar el senyor Bloom.

—Sí —va convenir Red Murray— Precisament es deia que Mario era el retrat del Salvador.

Jesusmario ¹⁴ amb galtes molsudes, gipó i cames en forma de fus. I amb la mà damunt del cor,com en Martha ¹⁵

Vine tu, perduda / Vine tu, estimada ¹⁶

EL BÀCUL I LA PLUMA

—Sa Eminència ha telefonat dues vegades aquest matí ¹⁷—va dir Red Murray amb to preocupat.

Van passar revista de genolls, cames, neteja de botes...clatell.

El xicot dels telegrames va entrar com un llamp, va deixar un sobre damunt del mostrador, i va sortir tant de pressa com havia entrat, amb una sola paraula:

—Freeman!

El senyor Bloom va comentar amb veu retinguda:

—Mira, aquest també és un dels nostres salvadors ¹⁸

Els seus llavis mantenien el somrís picaresc, mentre aixecava la solapa del mostrador, per entrar després per la porta lateral i d’allí cap als foscos graons de l’escala i el passadís, pel costat d’armaris reverberants. Però salvaria ell la circulació? Retrunyint, retrunyint.¹⁹

Va empènyer la porta oscil·lant de vidre i va entrar, passant pel damunt de paquets de paper escampats, al bell mig d’un corredor ple de tambors retrunyint, cap a la saleta de lectures de Nanneti. ²⁰

AMB SINCER PESAR PER PART NOSTRA, ANUNCIEM EL DECÉS D’UN DEL MÉS RESPECTATS

CIUTADANS DE DUBLIN

Aquí també hi ha Hynes: segurament per preparar la ressenya del funeral, retrunyint, retruny: ²¹ Aquest matí, les despulles del desaparegut senyor Patrick Dignam...Les màquines poden reduir un home a àtoms, si cau a les seves mans. Avui governen el món, però els seus mecanismes també es desconnectaran. Com aquestes que estan fora de control, fermentant, fent-se malbé, escolant-se , talment com aquella vella rata gris escolant-se paret endins. ²²

DE QUINA MANERA UN DIARI IMPORTANT SURT AL CARRER

El senyor Bloom es va aturar darrere del cos esquifit del regidor, per admirar la seva lluenta coroneta.

És estrany que ell no hagi vist mai quina és la seva pàtria autèntica. Irlanda és la meva pàtria, deia ²³ , i va ser membre del Col·legi verd ²⁴. En ell excel·lia aquella faceta de treballador incansable per a tot allò que valgués la pena. Són els anuncis i les notícies secundàries allò que fan vendre un setmanari, no les informacions encarcarades dels medis oficials, com, per exemple, “La Reina Anna és morta”, publicada per l’autoritat l’any mil set-cents i pico ²⁵ , o bé, “Demesne situat al municipi de Rosenalis, baronia de Tinnachinch” . Sí, en canvi, notícies de mercat: “A tots aquells qui els pugui interessar el catàleg referent als estatuts que regeixen el retorn de mules i someres exportades de Ballina.“ ²⁶. Notícies agropecuàries ²⁷ . Humor ²⁸ . Les historietes setmanals de Phil Blake, sobre els personatges Pat i Bull ²⁹. La pàgina de l’Oncle Toby per a menuts. Consultes per a taujans del camp: Benvolgut senyor director, què va bé per curar la flatulència? — dit a títol personal, aquesta secció m’interessaria; n’aprens molt ensenyant els altres—, M.A.P. : Totes les fotos més importants ³⁰, com banyistes atractives en platges daurades, els globus més grossos del món, casaments de dues núvies germanes, mentre els nuvis es morien de riure amb cadascuna, davant del fotògraf Cuprani ³¹ Tot plegat, més irlandès que els propis irlandesos ³²

Les màquines ressonaven al compàs de tres per quatre: retruny, retruny, retruny. Ara bé, si mai el maquinista es quedava paralític allí, i ningú més no sabia com aturar-les, elles seguirien ressonant i funcionant igualment, imprimint al capdamunt d’allò ja imprès. Un merder de mil dimonis. Calia, doncs, tenir el cap clar.

—I bé, senyor canceller, això sortirà a l’edició del vespre? —va preguntar Hynes.

Aviat l’haurien d’anomenar “Milord major” ³³. Diuen que Long John recolza la seva candidatura. ³⁴

El regidor, per tota resposta, va gargotejar premsa a un racó del full, i va fer un senyal al tipògraf. I, sense dir res més, va allargar el full a l’altre cantó de la pantalla de vidre.

—D’acord, gràcies —va dir Hynes —sortint d’allí.

Pel camí, va trobar dret el senyor Bloom.

—Si busques el caixer, acaba d’anar-se’n a dinar —va dir, senyalant enrere amb el polze.

—I tu, ja has menjat? —va preguntar Hynes.

—Mm —va remugar el senyor Bloom— Si vas de pressa, l’enxamparàs.

—Gràcies, vell amic —va dir Hynes — També li cridaré l’atenció.

Va sortir esperitat cap al Freman’s Journal.

La vaig prestar tres xelins en el Meagher’s.³⁵ Tres setmanes. Tercer toc d’atenció.

VEIEM EL PROMOTOR ELECTORAL FENT FEINA

El senyor Bloom va deixar el retall sobre la taula del Sr. Nanneti.

—Dispensi, conseller—va dir—Veu aquesta candidatura? Keyes. Se’n recorda?.

El retall va merèixer una estona de consideració del senyor Nanneti, fins que va fer un gest d’assentiment.

—Ell la necessita pel juliol —va dir el senyor Bloom.

Però, Nannan, nervis de ferro ³⁶ es feia el sord.

El regidor ho anava assenyalant amb el llapis.

—Esperi un moment —va dir el senyor Bloom— Ell hi vol un retoc, Keyes, ja sap, hi vol l’escut de les dues claus ³⁷ al capdamunt.

Amb aquest soroll de mil dimonis de les màquines, pot ser que no m’entengui.

El regidor es va tombar per escoltar amb tota calma i, amb un colze enlaire, va posar a gratar-se lentament l’aixella de la seva jaqueta d’alpaca.

—Així —va explicar el senyor Bloom, creuant els dits índexs al capdamunt del full.

Expliquem-li així, per començar.

El senyor Bloom, desviant la vista de la creu que havia descrit, es va fixar en la cara groguenca i pàl·lida del regidor —vejam si li ha agafat un atac d’icterícia— i, una mica més lluny, en les bobines obedients que es nodrien d’enormes rotllos de paper, clang, clang, i kilòmetres encara per bobinar. I on anaven a parar després? Doncs, a embolicar carn, fer paquets, i a usos diversos, mil i una destinacions ³⁸

Deixant lliscar hàbilment les paraules en els breus interludis de les sorolloses rotatives, va fer derivar ràpidament el tema damunt del mobiliari ple de cicatrius. ³⁹

LA CASA DE LES CLAUS ⁴⁰

—Així, miri. Dues claus encreuades dintre d’un cercle, i després el nom del candidat Alexander Keyes, comerciant de te, vi , licors, etc.

Millor no donar-li lliçons sobre la seva feina.

—Vostè mateix sap exactament, què vol ell, senyor Regidor. Arribar al capdamunt , per dirigir la Casa de les Claus. Què? Li sembla bona idea?

El regidor va baixar la mà fins a les costelles inferiors, per continuar gratant-se silenciosament.

—La idea —va dir el senyor Bloom— és la Casa de les Claus, el parlament de l’Illa de Man, amb el seu esbós d’autonomia, que, com vostè sap, fa la denteta als turistes de l’Illa. Ho pot fer-ho , vostè?

Li podria preguntar, potser, de quina manera pensa pronunciar el voglio ⁴¹ . Però si no ho té clar, li podria resulta incòmode . Més val que no.

—Ho podem fer —va contestar el regidor—Té vostè el disseny?

—El puc trobar —va dir el senyor Bloom— El duia un periòdic de Kilkenny; ⁴² ell també hi té una casa, allí. M’arribaré a preguntar-li-ho. Bé, vostè pot fer-ho, amb un petit paràgraf per cridar l’atenció. Ja coneix les condicions acostumades: llicenciat d’alta qualificació, es necessita per llarga durada, etc.

El regidor va reflexionar un instant.

—Ho podem fer —va dir— però que ens doni tres mesos de pròrroga.

Un tipògraf li va dur una galerada provisional. És va posar a revisar-la, sense dir res. El senyor Bloom, dret al costat, sentia les fortes pulsacions dels cigonyals, mentre contemplava els silencioses tipògrafs amb les seves caixes.

ORTOGRÀFICA

La febre de la comprovació. Martin Cunningham vol estar segur de l’ortografia, però aquest matí s’ha oblidat de passar-nos el seu trencaclosques ortogràfic de concurs. Per exemple: “És divertit de veure el desconc no paral dos rs no? D’1 ven edo ambu r l ant mentre est mesurant a la simetria d’una pera pelada sota la paret d’un cementiri.” Oi que és de sonats posar un cementiri com a comprovació de simetria?

Quan ell ⁴³ es va treure el barret, jo li podria haver dit: Gràcies. Hauria hagut de comentar-li alguna cosa sobre un vell barret, o quelcom per l’estil. És veritat, li ho podria haver dit, ara ho veig tan clar com la cara que ell em va posar.

Sllt. La coberta inferior de la primera màquina va empènyer cap endavant el seu panel de recepció amb sllt el primer bloc de quatre fulls de paper doblegat en vuit pàgines. Sllt. Manera quasi humana de la sllt per cridar l’atenció, al seu millor nivell de llenguatge. Com aquella porta que grinyolava massa sllt, demanant que la tanquessis. Totes les coses parlen a la seva manera. Sllt ⁴⁴

NOTABLE ECLESIÀSTIC I CONTRIBUENT OCASIONAL

El regidor, de cop i volta, va retornar la galerada, tot dient:

—Espereu. On és la carta de l’arquebisbe? S’ha de copiar també en el Telegraph. On és, com es diu?

Va guaitar entorn seu, envoltat sense resposta per part de les seves sorolloses màquines.

—Monks, senyor?— va preguntar una veu procedent de la caixa de motllos per als estereotips.

—Sí. On és Monks?

—Monks!

El senyor Bloom va arreplegar el seu retall. Era hora de tocar el dos.

—Doncs, em quedo amb el disseny—va dir el senyor Nannetti— i tu el col·locaràs a un bon lloc que jo sé

—Monks!

—Sí, senyor.

Així que, tres mesos de pròrroga. Deixa’m respirar, primer. De tota manera pots provar-ho. En ple agost: excel·lent idea; el mes del gran espectacle de la hípica a Ballsbridge, i turistes pertot arreu. ⁴⁵

UN PARE DEL DIA ⁴⁶

Va seguir caminant pel taller de caixistes, i va passar pel costat del vell Monks, el pare del dia, ancià geperut, amb ulleres i una bata. Quin gavadal de temes de tota mena no haurien passat per les seves mans, en el curs de la seva vida! Obituaris, anuncis de pubs, conferències, peticions de divorci, recuperació de gent ofegada. Acostant-se ara al final del seu calvari, home sobri i seriós amb un pessic a la caixa d’estalvis, diria jo. La muller, bona per a la cuina i la bogada. La filla, treballant al taller de màquines de cosir: noia honrada, sense ficar-se en embolics (una Plain Jane). ⁴⁷

I ERA EL DIA DE LA PASQUA JUEVA ⁴⁸

Pel camí es va aturar a contemplar la traça com un linotipista distribuïa els caràcters. Primer els llegeix al revés, i ràpidament els tecleja. Deu requerir molta pràctica això, per exemple, en el cas de magniD kcirtaP ⁴⁹. Pobre papà, llegint-me amb la punta dels dits el seu llibre del haggadah escrit al revés ⁵⁰ .Pessach ⁵¹, i l’any que ve a Jerusalem. ⁵² Ai, estimat papà, estimat! Tot aquell llarg negoci de la sortida de la terra d’Egipte, ens ha introduït a la casa de l’esclavatge ⁵³, al·leluia. Shema Israel Adonai Elohinu ⁵⁴. Ah, no, aquest és l’altre.⁵⁵ Després els dotze germans, fills de Jacob. I després l’anyell, el gat i el gos, el bastó i l’aigua, i el botxí, i després l’àngel de la mort que mata el botxí, i ell mata el bou i el gos mata el gat. Sembla una ximpleria, fins que tu no t’hi fixes bé. Significa la justícia, però es tracta de tots menjant-se tots els altres, i què és sinó la vida al capdavall? I que ràpid fa la feina aquest xicot! ⁵⁶ La pràctica duu a la perfecció; sembla que hi vegi amb els dits.

El senyor Bloom va anar deixant enrere els sorolls de les màquines, a través de la galeria, fins al punt de desembarcament ⁵⁷ . Ara faré tot el camí en tramvia, i així potser l’atraparé? Millor que el telefoni abans. El número? El mateix que la casa de Citron: vint-i-vuit. Vint-i-vuit doble quatre.

UNA MICA MÉS D’AQUELL SABÓ

Baixava les escales de la casa. Qui redimonis ha guixat aquestes parets amb un objecte de cera? Sembla com si fos una aposta. Amb aquestes feines, sempre hi queda una forta ferum greixosa; com d’aquella cola calenta de la porta del costat de Thom’s ⁵⁸, quan jo hi era.

Es va treure el mocador per fregar-se el nas. Cera fina de llimona? Ah, és clar, home, el sabó que vaig posar-hi, i se’m va perdre d’aquella butxaca. Es va guardar el mocador , mentre es treia el sabó i el col·locava lluny, embotonat a la butxaca lateral dels seus pantalons.

Quin perfum fa servir la teva dona? ⁵⁹ Encara podria anar a casa; amb tramvia; he oblidat una cosa. Només per donar-hi una ullada abans de vestir-me. No, aquí, no.

De sobte, una sorollosa rialla va sortir de l’oficina del Evening Telegraph. Ja sé qui és. Què passa? Deixa’m un minut per telefonar. És Ned Lambert.

Va entrar-hi a poc a poc.

ERIN, GEMMA VERDA DEL MAR DE PLATA

—Avui l’esperit camina ⁶⁰—va murmurar en veu baixa MacHugh, endrapant galetes des de la finestra plena de pols.

El senyor Dedalus , des de la llar de foc buida, es va encarar al rostre rialler de Ned Lambert i li va retreure de mala manera:

—Per l’amor de Déu, no se’t faran butllofes al cul, no!

Ned Lambert, assegut damunt la taula, continuava llegint:

—Altrament dit, contempleu les giragonses d’algun rierol arremolinat, mentre s’expressa a la seva manera, esventat pels zèfirs més gentils, tot i barallar-se amb els petris obstacles, en el seu camí cap al destí de les aigües sota el blau domini de Neptú, enmig de bancs de molsa, amb l’ajut de la gloriosa llum del sol o sota les ombres que cauen damunt la seva mamella pensativa des de la capa altiva dels gegants del bosc. ⁶¹ Què et sembla això, Simon?— va preguntar per sobre les vores del diari— Com s’ho prendran els de dalt?

—Quedaran intoxicats —va dir el senyor Dedalus.

Ned Lambert, rient, es va colpejar els genolls amb el diari, mentre repetia:

—La mamella pensativa i la capa que tiba ⁶² Oh, nois, nois, que bo!.

—I Xenofó mirava sobre Marató ⁶³ —va replicar el senyor Dedalus, mentre tornava a mirar la llar de foc i la finestra― i Marató mirava sobre el mar.

—Funcionarà—va cridar el professor MacHughs des de la finestra—. I no vull sentir res més sobre aquest assumpte.

Es va menjar la punta de la galeta d’aigua que havia estat mossegant i, encara amb gana, es va disposar a consumir la galeta de l’altra mà.

Quina cosa més fatxenda i pocasolta. Ja veig que Ned Lambert agafarà un dia de descans. El mal dia d’un home pot trasbalsar més que no pas un funeral. Diuen que té un bon padrí, el vell Chatterton, el vicecanceller ⁶⁴. És el seu oncle avi , o potser oncle besavi, i, segons diuen , s’acosta als noranta anys; és el segon de la llista dels qui s’han de morir, però continua vivint per fer-los la guitza. I podria arribar a ser el primer aviat: Johny, endreça el quarto per al teu oncle ⁶⁵. El just i honorable Hedges Eyre Chatterton, juraria jo que, als dies pagament, li tramet, amb tota cautela, un xec o dos. La gran collita serà quan estiri la pota: Al·leluia.

—Un fet espasmòdic recent —va anunciar Ned Lambert.

—De què és tracta? —va preguntar el senyor Bloom.

—Acaben de descobrir un fragment de Ciceró —va respondre el professor Mac Hugh, amb to solemne— La nostra preciosa terra.

CURT PERÒ AL PUNT

—La terra de qui? —es va limitar a dir el senyor Bloom.

—La més pertinent de les preguntes —va dir el professor, mentre mastegava— I cal posar l’accent en el «de qui»

—La terra de Dan Dawson —va dir el senyor Dedalus ⁶⁶

—El del discurs d’ahir nit? —va preguntar el senyor Bloom

Ned Lambert va assentir amb el cap.

—Però escolteu això —va dir.

El pom de la porta es va clavar a la part baixa de l’esquena del senyor Bloom, mentre l’obrien.

—Ai, perdona! —va dir J.J. O’Molloy, tot entrant.

El senyor Bloom és va apartar àgilment a un costat.

—No, perdona tu— va dir.

—Bon dia Jack.

—Entra, entra

—Bon dia a tothom.

—Com estàs, Dedalus.

—Bé, i tu?

J.J. O’Molly va fer que no amb el cap.

TRIST

Solia ser el company més eixerit de la colla jove del bar, i ara li ha arribat la decadència. La febre hèctica presagia finis per a un home, viure en la pura incertesa. Què bufa

el vent? Problema de diners.

—O, si només tornàvem a escalar els pics de la serralada ...

—Doncs, se’t veu d’allò més bé.

—Està visible l’editor? —va preguntar J.J. O’Molly―, mirant envers la porta interior.

—I tant! — va dir el professor MacHugh— Visible i audible. És al seu santuari amb Leneham.

J.J. O’Molloy es va dirigir a l’escriptori i es va posar a fullejar les pàgines rosades ⁶⁷ de l’expedient.

Havia perdut pràctica, amb la dolorosa sensació del “podia haver estat”, i amb el cor fallant-li. Addicció al joc, amb els subsegüents deutes d’honor. Recollia la tempesta ⁶⁸ Tanmateix, solia obtenir bones bestretes dels advocats D. i T. Fitzgerald, de Dublín , els quals, amb les seves perruques, mostraven la seva matèria gris, i també a les mànigues amb les seves punyetes, com l’estàtua de Glasnevin ⁶⁹. Crec que publica treballs literaris a l’Express amb Gabriel Conroy ⁷⁰, personatge ben llegit. Myles Crawford va començar a l’Independent ⁷¹. i fa gràcia la manera com aquests periodistes canvien de rumb, així que oloren una nova inauguració ; com si fossin penells. Quan fred i calor surten del mateix alè, ⁷² es fa molt difícil saber a qui creure: un relat és bo fins que escoltes el següent. Busca’t un altre calb ⁷³ als diaris i aleshores tot s’oblida: a partir d’ara, hola amic, ben trobat ⁷⁴

—En nom de Déu, escolteu això! —va demanar Ned Lambert— O, si només tornàvem a escalar els pics de la serralada...

—Ampul·lositat! —va saltar el professor irritat— Ja n’hi ha prou de paraules buides de sentit.

—Pics —va continuar Ned Lambert — que s’enfilen amunt i més amunt, per banyar les nostres ànimes, com si fos...

—Banyar els seus llavis —va dir el senyor Dedalus— Déu Beneït i etern! Sí? Es refereix a alguna cosa?

—Com si fos, en el panorama sens parió del patrimoni d’Irlanda, inigualable— malgrat els ben elogiats prototipus d’altres regions que es vanten d’una gran bellesa— per la seva arbreda boscosa i planes ondulants, per les delicioses pastures de verd primaveral, amarada del transcendent i translúcid color rogent de la nostra dolça i misteriosa posta de sol irlandesa...

EL SEU DIALECTE NADIU

—La lluna —va comentar el professor MacHugh—Es va oblidar de Hamlet ⁷⁵.

—Que cobreix com un mantell la vista ampla i llunyana, i espera fins que la brillant esfera de la lluna brilli més encara, per tal d’irradiar la seva fulgència d’argent.

—Ai! —va gemegar el senyor Dedalus, amb grunys de desconfiança— Merda i pebrots! Deixa de llegir, Ned, la vida és massa curta

Es va treure el barret de seda, i rebufant amb impaciència per entremig del seu frondós bigoti, es va pentinar a la gal·lesa els cabells , furgant amb els dits ⁷⁶.

Ned Lambert va engegar el diari a un cantó, rient de gust. Instants després, una barreja d’estossec i rialla va esclatar en el rostre sense afaitar, i amb ulleres fosques, del professor MacHugh.

—Tros de gralla! —va cridar. ⁷⁷

QUÈ VA DIR WETHERUP ⁷⁸

Ara, tot molt divertit per fer-ne conya a la primera galerada, però després t’ho hauràs d’empassar com un pastís calent; per cert, oi que ell també era del ram de la pastisseria? I per que li diuen Tros de Gralla, si, al capdavall porta el coll molt ben emplomat? La filla li festeja amb aquell paio que treballa a la Duana de Dublín i té automòbil; un botí magnífic, si senyor. La casa oberta a tota mena de reunions i tiberis, fins a rebentar. Ja ho deia sempre Wetherup, els has d’agarrar per l’estómac.

La porta interior es va obrir de cop, i va irrompre una cara amb bec d’escarlata, encrestada amb un manyoc de cabells plomosos ⁷⁹ Els seus ulls blaus i descarats es van clavar en tots ells, mentre la seva veu dura els preguntava:

—Què és això?

—Ves per on, ens ha aparegut el fals aristòcrata en persona ⁸⁰— va exclamar el professor MacHugh amb grandiloqüència.

—Ves-te’n a la merda, fotut vell pedagog! — va dir l’editor, a tall de salutació

—Vine, Ned —va dir el senyor Dedalus, posant-se el barret— Després d’això, necessito beure alguna cosa.

—Beure! —va bramar l’editor— No se serveixen begudes abans de la missa.

—També tens raó —va dir el senyor Dedalus, sortint— Som- hi , Ned.

Ned Lambert va sortir furtivament de la taula. Els ulls blavosos de l’editor es van tombar envers la cara del somrient senyor Bloom.

—Ens acompanyes, Myles? —va preguntar Ned Lambert.

RECORDANT BATALLES MEMORABLES

—Milícia del Nord de Cork! —va cridar l’editor, caminant de forma marcial cap a la llar de foc—Vàrem guanyar cada vegada! El Nord de Cork i oficials espanyols! ⁸¹ .

—I on va ser això, Myles? —va preguntar Ned Lambert, llençant-li una mirada furtiva a la puntera de les botes.

—A Ohio! —va baladrejar l’editor.

—Així va ser, de debò —va assentir Ned Lambert

Canviant de registre, va xiuxiuejar a J.J. O’Molloy:

—Símptomes incipients d’alcoholisme. Que trist!

—Ohio —va grallar l’editor, amb una veu de tiple procedent de la seva cara escarlata mirant enlaire— El meu Ohio!

—Un crètic perfecte! —va dictaminar el professor— una síl·laba curta entremig de dues de llargues.

OH, ARPA EÒLICA ! ⁸²

Es va treure, de la butxaca de l’armilla, un cabdell de fil dental, en va tallar un tros, i el va fer vibrar destrament per entremig de les seves dents brutes i ressonants. ⁸³

—Bing bang, bang, bang.

El senyor Bloom, un cop aclarida la costa ⁸⁴, es va encaminar cap a la porta interior.

—Un segon, sisplau, senyor Crawford—va dir— només voldria telefonar pel tema d’un anunci.

Va entrar per la porta.

—Com va aquell editorial per aquest vespre? —va preguntar el professor MacHugh, a l’editor, mentre li etzibava un cop de mà damunt l’espatlla.

—Quedarà perfecte —va dir Myles Crawford ja més calmat— No t’has d’inquietar mai. Hola, Jack. Tot va de primera.

—Bon dia Myles —va dir J.J. O’Molloy— deixant lliscar suaument les pàgines que retornava damunt la carpeta— Continuem avui amb el cas de l’estafa al Canadà? ⁸⁵

El telèfon va sonar a l’interior.

—Vint-i-vuit...No, vint...Doble quatre...Sí.

El GUANYADOR ASSENYALAT

Leneham va sortir de dins de l’oficina amb les proves del suplement de Sport. ⁸⁶

—Voleu una garantia absoluta per a la copa d’Or? —va preguntar— Ceptre , muntat per O.Madden. ⁸⁷.

Va tirar les proves damunt la taula.

Xiscles de venedors de diaris descalços van ressonar prop del vestíbul, i la porta es va obrir de cop.

—Silenci —va dir Leneham— Sento passos.

El professor MacHugh va travessar de pressa la sala per agafar pel ganyot el fastigós brivall, mentre que els altres sortien corrents escales avall. Els suplements, enduts pel corrent d’aire, van anar caient de mica en mica a terra per sota de la taula. .

—No he estat jo, senyor. El més gran de tots m’hi ha empès, senyor.

—Engega’l a fora i tanca la porta —va dir l’editor— que bufa un vent de por. ⁸⁸

Leneham es va posar a recollir de terra les proves, rondinant cada cop que s’havia d’ajupir.

—Mentre esperàvem el número especial per a la cursa—deia el jove venedor—, va ser Pat Farrel ⁸⁹qui em donar una empenta, senyor.

Va indicar les dues cares que guaitaven des del marc de la porta.

—És ell, senyor.

—T’han dit fora d’aquí —va grunyir emprenyat el professor Mac Hugh.

Va empènyer el xicot enfora i va tancar de cop la porta.

J.J. O’Molloy anava examinant una carpeta rere l’altra, murmurant, mentre buscava:

—Continua a la pàgina sis, columna quatre.

—Sí?...Aquí és Evening Telegraph —parlava per telèfon el senyor Bloom des de dins de l’oficina—. És el Director...? Sí, el Telegraph...Cap a on?...Aha! I quins locals de subhasta?...Aha! Entenc...D’acord. L’avisaré.

SOBREVÉ UNA COL·LISIÓ

El timbre va tornar a sonar, quan ell va penjar el telèfon. Va entrar tant de pressa que va ensopegar amb Leneham, que s’estava barallant amb la segona prova.

—Pardon, monsieur ⁹⁰—va dir Leneham— retenint-lo un instant, mentre feia una ganyota.

—Ha estat culpa meva—va dir el senyor Bloom, mentre entomava la retenció de l’altre— T’has fet mal? És que tinc molta pressa.

—El genoll —va dir Leneham.

Amb expressió amistosa, gemegava mentre es fregava el genoll.

—L’acumulació del anno Domini. ⁹¹

—Em sap greu —va dir el senyor Bloom.

Se’n va anar cap a la porta i, a mig obrir-la, es va aturar. Mentre J.J. O’Molly pegava ventallots a les pàgines pesades, el soroll de dues veus estridents , com un orgue humà, ressonava en la buidor del vestíbul, procedent dels venedors de diaris ajupits al llindar de la porta d’entrada.

Som els nois de Wexford ⁹² /Que vam lluitar amb el cor i la mà...

BLOOM TOCA EL DOS

—Surto a donar un vol cap al passeig de Bachelor —va explicar el senyor Bloom— per allò de l’ anunci de Keyes ⁹³. Necessito assegurar-me’n, i em van dir que el puc trobar pels voltants de Dillon’s.

Per un moment, va clavar una mirada indecisa a les cares d’ells. L’editor, que, recolzat a la rapissa de la xemeneia, havia sostingut el cap entre les mans, de cop i volta va estirar el braç tan llarg com era.

—Fora d’aquí! —va dir— El món és davant teu . ⁹⁴

—Torno de seguida—va dir el senyor Bloom, sortint a corre cuita.

J.J.O’Molloy va agafar les proves de les mans de Leneham i les va llegir, poc a poc una darrere l’altra, sense cap comentari.

—Ja ho crec que trobarà l’anunci —va dir el professor, mirant a través de les seves ulleres de muntura fosca, per sobre de la persiana ⁹⁵ — Mireu la jovenalla que va darrere seu.

—Espectacle! A on? —va cridar Leneham corrents cap a la finestra.

UNA PROCESSÓ PEL CARRER

Tots dos arran de la persiana, miraven divertits el seguici dels vailets dels diaris fent cabrioles en sufragi ⁹⁶ del senyor Bloom, l’últim d’ells fent ziga-zagues amb una paròdia d’estel blanc mogut per la brisa i la cua feta de nusos corredissos.

— Mira aquell galifardeu baladrejant darrere seu —va dir Leneham— i et moriràs de riure; ai, la meva costella, ja em fa mal! Mira com imita els seus peus plans i la forma de caminar. Aquests petits brivalls són capaços de prendre’t el pèl sense adonar-te’n.

Va començar a parodiar ⁹⁷ uns passos ràpids de masurca a través del pis, lliscant amb els peus més enllà de la xemeneia en direcció a J.J. O’Molloy, per rebre de les seves mans les proves d’impressió

—Què és això? —va dir Myles Crawford , tot entrant— On són els altres dos?

—Qui? —va dir el professor, girant-se— Han anat a fer unes copes a l’Oval. Paddy Hooper és allí amb Jack Hall, que va arribar ahir la nit.

—Som -hi, doncs —va fer Myles Crawford— On és el meu barret?

Es va dirigir fent tentines cap al darrere de l’oficina, on va descordar-s’hi la jaqueta fent dringar les claus a la butxaca posterior. Les claus van dringar a l’aire i contra la fusta, mentre ell tancava amb clau el seu escriptori.

—Avui està força bé —va comentar el professar MacHugh amb veu baixa.

—Ho sembla —va dir J.J. M’Molloy, traient el paquet de cigarretes amb posat meditatiu. — però no sempre és com sembla. Qui té més números? ⁹⁸

LA PIPA DE LA PAU

Va oferir una cigarreta al professor i ell mateix en va prendre una. Leneham es va apressar a encendre’ls un misto, per a cadascun. J.J. M’Molloy va tornar a obrir l’estoig per oferir tabac.

—Thanky vous ⁹⁹ —va dir Leneham, servint-se.

L’editor va sortir de l’oficina, amb un barret de palla desviat damunt del front, i es va posar a cantar, senyalant el professor MacHugh amb posat sever:

Era el rang i la fama qui et temptaven

Era l’imperi qui et robava el cor ¹⁰⁰

El professor va somriure, sense obrir els seus llavis llargaruts.

—Que et sembla? I el teu fotut i antic imperi romà?— va dir Myles Crawford

Va agafar una cigarreta de l’estoig obert. Leneham, mentre li encenia amb ràpida educació, va dir:

—Silenci per a la meva flamant endevinalla! ¹⁰¹

—Imperium romanum —va dir J.J. O’Molloy en to suau. Sona més noble que britànic o de Brixton ¹⁰², paraules que m’evoquen alguna cosa greixosa que es cou al foc.

Myles Crawford va expulsar la seva primera calada en direcció al sostre.

—És això exactament —va dir— Nosaltres som els greixosos. Tu i jo som el greixós que es rosteix al foc. I a l’ infern no tindrem l’oportunitat de cap bola de neu.

LA GRANDEUR QUE VA SER ROMA ¹⁰³

—Espereu un moment —va dir el professor MacHugh exhibint dues llargues ungles— No ens hem de deixar endur per les paraules, per com sonen les paraules. Pensem en Roma com a imperial, imperiosa, imperativa.

Va fer una pausa, mentre estirava els braços, d’ entre els punys desfilats i tacats de la camisa, amb gest de gran eloqüència :

—Com era la civilització d’ells? Extensa, ho admeto, però vil. Cloacae, de cloaques. Els jueus, en la seva condició de gent del desert, en arribar al cim d’una muntanya van dir: “Aquest és el lloc adient. Aixequem-hi un altar a Jehovà . El romà, en canvi, (com l’anglès que ha seguit els seus passos ) a cada nova costa on hi posava el peu (en la nostra mai no l’hi va posar) hi desembarcava la seva obsessió cloacal. Es contemplava amb la seva toga i deia: “Aquest és el lloc adient. Construïm-hi un W.C.”.

—I així ho van fer —va assentir Lenehan— En canvi, els nostres primitius ancestres, tal com llegim en el primer capítol del Guiness ¹⁰⁴ , es van mantenir a mig camí del flux de líquid. ¹⁰⁵

—Eren cavallers per naturalesa —va murmurar J.J. O’Molly—. Però nosaltres també tenim dret romà ¹⁰⁶

—I Ponç Pilat és el profeta ¹⁰⁷—va respondre el professor MacHugh.

—Coneixeu aquella història de l’arxibaró Palles? ¹⁰⁸ —va preguntar J.J. O’Molloy— Va tenir lloc al sopar de la universitat reial. Tot anava com una seda...

—Dispensa, primer la meva endevinalla —va dir Lenehan— Esteu preparats?

El senyor O’Madden Burke, amb la seva alta envergadura vestida de copiós tweed gris de Donegal, va fa la seva entrada per la porta del vestíbul. Stephen Dedalus, darrere seu, es va descobrir mentre entrava.

—Entrez, mes enfants! ¹⁰⁹ va cridar Lenehan.

—Faig d’escorta a un demandant —va dir el senyor O’Madden Burke amb veu ben entonada— La joventut guiada per l’experiència visita la notorietat.

—Que tal, com està?—va dir l’editor, donant-li la mà—Entri. El seu progenitor ¹¹⁰acaba d’anar-se’n.

? ? ?

Lenehan, dirigint-se a tots, va dir:

—Silenci! Quin nom d’òpera és igual a una línia ferroviària?. Reflexioneu, sospeseu, penseu i responeu.

Stephen va entregar els fulls impresos que duia , senyalant el títol i la signatura.

—De qui? —va preguntar l’editor.

N’hi havia un tros arrencat ¹¹¹

—Del senyor Garrett Deasy —va dir Stephen.

—Aquell vell malparit—va dir l’editor— Qui la va arrencar? Potser la necessitava per cagar.

Sobre ràpides veles flamejants

Des la tempesta i vent del sud

Ell arriba, pàl·lid vampir

Boca a la meva boca. ¹¹²

—Bon dia, Stephen—va dir el professor, llucant-lo pel damunt de les espatlles dels altres— I la febre aftosa? Ho has abandonat...?

El bard amic del bou ¹¹³

ENRENOU EN RESTAURANT BEN CONEGUT

—Bon dia, senyor —va contestar Stephen posant-se vermell— La carta no és meva. El senyor Garret Deasy em va demanar que...

—Sí, ja el conec —va dir Myles Crawford— i també coneixia la seva dona, la més fotuda vella tàrtara que Déu mai hagi creat. Per Jesús, que no hi ha cap dubte que ella patia de febre aftosa! Encara recordo la nit que va ruixar de sopa la cara del cambrer de l’hotel Star and Garter ¹¹⁴ Refonoll!

Una dona va introduir el pecat al món. Per culpa d’Helena, muller desertora de Menelau , deu anys de guerra per als grecs. I O’Rourke, príncep de Breffni. ¹¹⁵

—És vidu ell? —va preguntar Stephen.

—Sí, però un vidu voluntari ¹¹⁶—va dir Myles Crawford, mentre els seus ulls estaven per la carta escrita a màquina: “cavalls de l’Emperador...” No oblidis que un irlandès va salvar la vida d’un Habsburg a les muralles de Viena!: Maximilian Karl O’Donell, graf von Tirconnel a Irlanda. ¹¹⁷. I ara ens acaba d’enviar el seu hereu, perquè el Rei el nomeni mariscal de camp austríac. ¹¹⁸; cosa que un dia o d’altre portarà problemes. Oques salvatges ¹¹⁹, i tant, pertot arreu, no te’n oblidis! ¹²⁰

—La qüestió és si ell se’n va oblidar —va puntualitzar O’Molloy amb veu tranqui-la, mentre feia rodar un petjapapers en forma de ferradura— Salvar prínceps és una feina digna de sucosa recompensa.

El professor MacHugh se li va encarar.

—I, si no? —va preguntar

—Ja t’explicaré com va ser—va començar Myles Crawford— Un dia va ser un hongarès...

CAUSES PERDUDES

A PROPÒSIT D’UN NOBLE MARQUÈS

—Sempre hem estat lleials a causes perdudes —va dir el professor— Per a nosaltres és un èxit la mort de la intel·ligència i de la imaginació. Mai no hem estat lleials als qui han tingut èxit, només els servim. Jo que ensenyo la llengua llatina, en sóc un bon exemple, parlo la llengua d’una raça que té com a exponent de la seva mentalitat la màxima: el temps és diner ¹²¹ .Dominació material; Dominus! Senyor. On és l’espiritualitat? Senyor Jesús!, Senyor Salisbury ¹²² amb el seu sofà en un club del Westend? Ah, però, els grecs!

KYRIE ELEISON! ¹²³

Un somriure va il·luminar la foscor dels seus ulls, alhora que eixamplava l’amplada dels seus llavis.

—Els grecs! —va repetir— Kyrios! Quina paraula més brillant! Té unes vocals que ni el semita ni el saxó coneixen: Kyrie! ¹²⁴ : l’esplendor del intel·lecte . Jo hauria d’ensenyar grec, el llenguatge de la ment: Kyrie eleison! Ni els fabricants de comunes, ni de clavegueres, seran mai senyors i mestres del nostre esperit. Som súbdits feudals de la cavalleria catòlica de l’Europa batuda a Trafalgar ¹²⁵, i també de l’imperi de l’esperit (no imperium) que es va esfondrar amb les naus ateneses a Egospotami ¹²⁶ Sí, sí, es van esfondrar; prou que Pyrrus, enganyat per un oracle, va fer l’últim i inútil intent de redreçar la fortuna de Grècia; però...també era lleial a una causa perduda.

Es va allunyar d’ells , caminant cap a la finestra.

—Ells anaven de dret a la batalla —va dir el senyor O’Madden Burke, amb to apagat— però sempre queien. ¹²⁷

—Buà!—va ploriquejar Leneheam— I tot perquè el pobre Pyrrus va rebre un cop de llamborda a les acaballes de la matinée ¹²⁸.Pobre, pobre, pobre Pyrrus!

Llavors, es va posar a xiuxiuejar a cau d’orella de Stephen:

QUINTETA CÒMICA DE LENEHAM

Pesada llumenera aquest MacHugh pallús

Que porta ulleres de color banús

Si quasi sempre doble hi veu

Per què no agafa i se les treu?

Joe Miller ¹²⁹no el puc veure, vosaltres el veieu?

Com diria Mulligan: Les meves condolences a Salusti ¹³⁰. La seva mare ha tingut una mort horrible.

Myles Crawford va entatxonar els fulls dins la seva butxaca lateral.

—Estarà correcte —va dir—La resta la llegiré després. Estarà correcte.

Leneham va aixecar les dues mans en senyal de protesta.

—Però, i la meva endevinalla! —es va queixar—Quin nom d’òpera és igual a una línia de ferrocarril?

—Opera?— va preguntar el senyor O’Madden Burke, mentre la seva cara d’esfinx indicava renúncia.

Leneham ho va aclarir amb entusiasme:

—La Rosa de Castella. No hi veieu el joc fonètic? Files d’acer agafades. Bingo! ¹³¹

Va donar un copet amistós a l’alçada del fetge al senyor O’Madden Burge. Aquest va caure còmicament enrere sobre el paraigües, simulant un atac.

—Ajut! —va sospirar— Tinc una profunda sensació de feblesa.

Leneham, aixecant-se de puntetes, es va posar a ventar-li la cara ràpidament amb les proves d’impressió.

El professor, tornant pel camí de les carpetes, es fregava les mans, mentre que les de Stephen i el senyor O’Madden Burke s’afluixaven les corbates.

—París, passat i present —va dir—Sembleu communards ¹³².

—Més aviat semblem aquells que van rebentar la Bastilla —va dir J.J. O’Molloy amb tranquil·la ironia— O potser vostè estava entre els qui van disparar contra el governador general de Finlàndia? Té tot l’aspecte d’haver-hi participat, en els fets contra el general Bobrikov. ¹³³

OMNIUM GATHERUM ¹³⁴

—Només hi estàvem pensant —va dir Stephen.

—Tots els talents —va dir Myles Crawford— la llei, els clàssics...

—La gespa —va afegir Leneham.

—La literatura, la premsa.

—I, si Bloom fos aquí —va dir el professor— el noble art de la publicitat.

—I la senyora Bloom —va afegir el senyor O’Madden Burke— la musa vocal , la prima donna de Dublín.

Leneham va deixar anar un sorollós estossec.

—Ehem! —va dir amb veu baixa— Vaja, per respirar una mica d’aire fresc, he pescat un refredat al parc. Com que el portal estava obert.

TU POTS FER-HO!

L’editor, nerviós, va posar la mà a l’espatlla de Stephen.

—Voldria que escriguessis alguna cosa per a mi — va dir— Alguna cosa amb garra. Tu pots fer-ho, t’ho veig a la cara. En el lèxic de la joventut... ¹³⁵

T’ho veig a la cara. T’ho veig als ulls, petit intrigant ociós i gandul.

—Menjar i febre aftosa? —el va increpar amb desdeny— Al gran míting nacionalista de Borris-in-Ossory ¹³⁶ hi hauries de posar totes les pilotes, acollonint el públic i fent-los agafar ganes de mossegar! Posa’ns-hi tots, a la seva fotuda ànima: Pare, Fill, Esperit Sant i Jakes M’Carthy ¹³⁷ .

—Tots podem subministrar-hi municions mentals —va dir el senyor O’Madden Burke.

Stephen va aixecar els ulls cap aquella mirada fixa i alhora poc atenta.

—Ell et vol fitxar per la patrulla de xoc —va advertir J.J.O’Molloy.

EL GRAN GALLAHER ¹³⁸

—Tu pots fer-ho —va repetir Myles Crawfor, apretant la mà amb èmfasi— Espera un minut i paralitzarem Europa, tal com solia dir Ignatius Gallaher quan estava a l’atur i feia de conserge a la sala de billar de l’hotel Clarence. Era un periodista de la teva talla, un gran professional de la ploma. Saps com va arribar al cimall de la fama? T’ho diré: amb el reportatge periodístic més intel·ligent de tots els mai coneguts. Va ser el sis de maig del vuitanta-u, data de l’atemptat dels invencibles al parc Phoenix, abans de néixer tu, suposo. ¹³⁹ Ja t’ho ensenyaré.

Els va deixar, per empènyer la porta que donava a les carpetes

—Mireu aquí —va dir girant-se— El New York World va cablegrafiar per a una edició especial. Ho recordeu?

Ell professor MacHugh va fer que sí amb el cap.

—Aquí teniu el New York World —va dir l’editor, tirant-se enrere el barret de palla ple d’emoció.— Primer, el lloc dels fets. Després, els protagonistes: Tim Kelly, o Kavanagh vull dir, Joe Brady i la resta de la colla. I també cap a on Escorxa-la-cabra ¹⁴⁰ va conduir el cotxe,veieu tota la ruta?

—Escorxa-la-cabra —va explicar O’Madden Burke— per nom Fitzharris, diuen que és propietari d’aquella garita de cotxes de lloguer, allà al pont de Butt. M’ho va dir Holohan, el coneixeu?

—Salta i porta’n un,¹⁴¹ oi? — va dir Myles Crawford.

—I, segons em va dir, el pobre Gumley ¹⁴² també és allí, cuidant les pedres de la comunitat . Fa de vigilant nocturn.

Stephen es va girar sorprès.

—Gumley has dit? —va preguntar— El meu pare tenia un amic que es deia així, no és pas ell?

—I què importa Gumley! —va cridar Myles Crawford enfadat— Deixa Gumley que vigili que les pedres no s’escapin. Mira cap aquí: Què va fer Ignatius Gallaher? T’ho diré. Va tenir la inspiració genial d’enviar el cablegrama en el moment oportú . Oi que tens aquí davant el Weekly Freeman del 17 de març? Molt bé. Ho has copsat? ¹⁴³

Va anar tirant enrere pàgines de les carpetes i va fixar els dits en un punt concret.

—Agafem la pàgina quatre i diguem anunci de cafè Bransome ¹⁴⁴ . Ho has copsat? Molt bé.

Va sonar el telèfon.

UNA VEU DISTANT

—Ja contesto jo —va dir el professor, anant-hi.

—B és el portal del Parc. D’acord.

El dit li anava saltant i premia punt rere punt, entre vibracions

—T és la residència virregnal. C és on va tenir lloc l’assassinat. K és el portal de Knockmaroon ¹⁴⁵.

La flàccida carn del seu clatell semblava la barbeta arrugada d’un gall. Una pitrera mal emmidonada li anava pujant, mentre ell amb un gest brusc la tornava a entaforar dins de l’armilla.

—Hola? Aquí és Evening Telegraph...Hola?...Amb qui parlo?...Sí...Sí...Sí...

—F a P és la ruta per on va conduir el cotxe Escorxa-la-cabra per tenir una coartada. Inchicore, Roundtown, Windy, Arbour, Palmerston Park, Ranelagh .F.A.B.P. Ho heu copsat? ¹⁴⁶

X és la casa pública de Davy al capdamunt del carrer Leeson.

El professor va sortir per la porta.

—Bloom al telèfon— va anunciar.

—Digui-li que se’n vagi a la merda, va saltar l’editor— X és la casa pública de Burke, ho sent?

ESPAVILAT, MOLT

—Espavilat —va dir Leneham— Molt. ¹⁴⁷

—Els va servir en un plat calent —va dir Myles Crawford— tota la seva fotuda idea de la història.

Un malson del que tu no et despertaràs mai. ¹⁴⁸

—Ho vaig veure —va fer orgullós l’editor— jo hi era present. Érem Dick Adams, el misericordiós ( per la part dels collons) home del Cork ¹⁴⁹ (a qui mai el Senyor li hagués insuflat l’alè de vida) ¹⁵⁰ i jo mateix.

Leneham es va inclinar davant d’una figura invisible, com si saludés amb cortesia:

—Senyora, sóc Adam. I capaç era abans que vaig veure Elba ¹⁵¹

—Història! Va baladrejar Myles Crawford. La Vella del carrer Prince ¹⁵² va ser la primera, quan encara tot era plor i cruiximent de dents ¹⁵³. Després de l’anunci, l’artista Gregor Grey , en va fer el disseny, cosa que li va donar ales. Després, Paddy Hooper li va fer de bones amb Tay Pay ¹⁵⁴ , que se’l va endur a l’Star. I avui ja treballa amb Blumenfeld ¹⁵⁵ .Això és la premsa; en canvi Pyatt ¹⁵⁶ ( això sí que és talent!) va ser el papà de tots .

—El pare del periodisme de la por—va confirmar Leneham— i el cunyat de Chris Callinan. ¹⁵⁷

—Sí aquell de: “Hola?...Que hi ets?...Sí, ell encara és aquí. Tu mateix el pots veure” ¹⁵⁸

—A on trobés avui un periodista així , eh?—va cridar l’editor, deixant les pàgines damunt la taula.

—L’hesvilat pome ¹⁵⁹—va dir Leneham al senyor O’Madden Burke,

—Molt hàbil —va dir el senyor O’Madden Burke ¹⁶⁰.

El professor MacHugh va sortir de l’oficina.

—Parlant dels invencibles —va dir— us heu fixat que alguns venedores ambulants estan davant del jutge municipal de Dublín...

—I tant —va saltar J. J. Molloy— La senyora Dudley ¹⁶¹ caminava cap a casa a través del parc, per veure els arbres abatuts per la torbonada de l’any passat, i pensant-se que havia comprat una postal amb vistes de Dublín, resulta que en realitat n’era una, de commemorativa de Joe Brady el capitost, també anomenat Escorxa-la-Cabra. I precisament davant mateix de la residència virregnal, imagineu-vos!

—Només són al departament de delictes menors —va dir Myles Crawford— Res! Premsa i tertúlia de bar! On hi ha avui bars on s’hi parli de gent com Whiteside, Isaac Butt , O’Hagan llengua de plata, ¹⁶² eh? Fotut contrasentit de merda: només en llocs de segona categoria!

La seva boca continuava fent ganyotes, sense parlar però amb moviments de desdeny.

Voldria mai alguna dona aquella bocassa per besar-la? I tu què saps? Bé doncs, aleshores per què ho has escrit?

RIMES I MOTIUS

Oca, roca. És una oca, d’alguna manera una roca? O la roca una oca?. Alguna cosa ha d’haver-hi. Roca, lloca, toca, soca. ¹⁶³ Rimes: dos homes que vesteixen el mateix i semblen el mateix, dos per dos.

...........................................la tua pace (la teva pau)

............. .................che parlar ti piace (que parlar t’agrada)

....mentrechè il vento, come fa , si tace ¹⁶⁴ (mentre el vent, com sempre, calla)

Ell les veia, tres per tres, com noies que s’apropaven, en verd, en rosa, en rogenc, enllaçades per l’aer perso ¹⁶⁵ en malva, en porpra, quella pacifica oriafiamma, en la daurada oriflama ¹⁶⁶, di rimirar fe piu ardenti ¹⁶⁷ . Però jo, vell penitent, amb peus de plom trepitjava la foscor de la nit: mouth south (boca, sud) : tomb womb (tomba, úter).

—Parla per tu —va dir O’Madden Burke.

SUFICIENT PER AL DIA D’AVUI... ¹⁶⁸

J.J. O’Molloy, amb un dèbil somrís, va acceptar el desafiament.

—Benvolgut Myle —va dir, llençant la cigarreta a un cantó— vostè ha fet una falsa interpretació de les meves paraules. En contra del que s’acaba de dir, no tinc cap proposta per a la tercera professió ¹⁶⁹ qua ¹⁷⁰ professió, però les seves cames de Cork se li estan esmunyint. ¹⁷¹ Per què no fitxar Henry Grattan i Henry Flood ¹⁷² i Demòstenes ¹⁷³ i Edmund Burke ? Tots coneixem Ignatius Gallaher i el seu cap de Chapelizod , el gran Harmsworth del periodisme barat i sensacionalista, i el seu cosí americà dels fulls infames de Bowery ¹⁷⁴, per no mencionar el Budget de Paddy Kelly, o les Ocurrences de Pue ¹⁷⁵ i el nostre vigilant amic The Skibereen Eagle ¹⁷⁶. És a dir, el nostre periòdic ja és suficient per al dia d’avui .

NOSTÀLGIA DELS DIES PASSATS DE YORK

—Grattan i Flood ja hi van col·laborar en aquest periòdic—va escridassar-li a la cara, l’editor— Eren voluntaris irlandesos ¹⁷⁷ .De quan em parla vostè ara? Es van crear el 1763. El doctor Lucas, per exemple ¹⁷⁸ . En coneix vostè avui, algú com John Philpot Curran? ¹⁷⁹.Ca!

—Doncs, Bushe K.C., per exemple —va dir J.J.O’Molloy

—Bushe? —va fer l’editor— Bé, sí, Bushe sí. Ho portava a la sang. Kendal Bushe, o Seymour Bushe vull dir ¹⁸⁰

—Hauria hagut d’estar fa temps en el seu escó —va comentar el professor—, si no fos perquè...Deixem-ho córrer. ¹⁸¹

J.J. O’Molloy es va adreçar a Stephen i en to tranquil i pausat li va dir:

—Penso que una de les intervencions més impecables de les quals n’he sentit a parlar mai en ma vida, va eixir dels llavis de Seymour Bush. Va ser en aquell cas de fratricidi, l’assasinat de Childs, on Bushe hi va actuar de defensor. ¹⁸²

I s’escolava pels porxos de la meva orella. ¹⁸³

Per cert, com se’n podia adonar de tot això, si va morir mentre dormia? O potser es tracta de l’altra història, la de la bèstia amb dues esquenes?¹⁸⁴

—Què era això? —va preguntar el professor.

ITALIA, MAGISTRA ARTIUM ¹⁸⁵

—Ell parlava segons la llei de l’evidència, pròpia del dret romà — va dir J.J.O’Molloy—, en contrast amb el primitiu codi mosaic de la lex talionis ¹⁸⁶. I va citar el Moisès de Miquel Àngel en el Vaticà ¹⁸⁷.

—Ah, és clar.

—Unes quantes paraules ben escollides — va dir Leneham, a tall de prefaci. Silenci absolut!

Pausa. O’Molloy es va treure el paquet de cigarretes.

Interval fals, cosa que es dóna sovint..

El missatger¹⁸⁸ es va treure pensatiu la capsa de mistos i es va encendre el cigar.

Des d’aleshores, he pensat sovint en mirar enrere per reflexionar sobre aquell interval estrany de temps en què va tenir lloc aquell petit acte, trivial en si mateix, aquella encesa d’aquell misto, que va determinar la totalitat del curs posterior de les nostres dues vides. ¹⁸⁹

UNA INTERVENCIÓ IMPECABLE

J.J. O’Molloy va continuar, modulant les seves paraules:

—D’aquella escultura,¹⁹⁰ en va dir: aquella pètria efígie en musica glaçada ¹⁹¹ , cornuda i terrible, d’ humana forma divina ¹⁹² , aquell símbol etern de saviesa i profecia, la qual, si res que la imaginació o la mà de l’escultor hagi forjat en marbre transfigurat en ànima i transfigurant-se en ànima mereix viure, aquesta mereix viure.

La seva fina mà va descriure un gràcil moviment enlaire abans de deixar-la caure.

—Bravo! —va exclamar Myles Crawford tot seguit.

—El divine afflatus ¹⁹³—va dictaminar el senyor O’Madden Burke

—T’agrada? O’Molloy va preguntar a Stephen.

Stephen, amb la sang alterada per la gràcia del llenguatge i el gest de l’orador, es va posar vermell, i va agafar una cigarreta del paquet. J.J.O’Molloy va oferir el paquet a Myles Crawford. Leneham va encendre les cigarretes com abans, i s’ho va auto premiar dient:

—Muchibus thankibus ¹⁹⁴

UN HOME DE GRANS PRINCIPIS MORALS

—El professor Magennis ¹⁹⁵ m’estava parlant de tu —va dir J.J.O’Molloy a Stephen— Què en penses realment, d’aquesta multitud hermètica ¹⁹⁶ de silenciosos poetes òpals ¹⁹⁷ : i A.E, el mestre dels místics.? Aquella dona Blavatsky va ser-ne la iniciadora ¹⁹⁸ ; era un bonic sac vell de tracamanyes. A.E. ha estat informant a algun entrevistador ianqui que tu t’hi vas presentar a altes hores de la matinada, per preguntar-li sobre els plans de consciència. ¹⁹⁹ Magennis creu que el deuries desvetllar el son. Megennis és un home d’uns principis morals molt elevats.

Així que estava parlant de mi. Què li diria? Què li va dir? Què li va explicar de mi? No ho penso preguntar.

—No, gràcies —va dir el professor MacHugh— deixant el cigarret. Espera, que et diré una cosa. L’exhibició d’oratòria més excel·lent que mai he sentit, va ser un discurs de John F. Taylor a la Societat Històrica del Trinity College. El senyor Justice Fitzgibbon , actual cap del Tribunal d’Apel·lació ²⁰⁰, havia parlat abans i el text a debatre era un assaig (nou en aquells dies) advocant per la revitalització de la llengua irlandesa.

Es va adreçar a Myles Crawford, per dir-li:

—Ja sap, Gerald Fitzgibbon. Ja es pot imaginar vostè l’estil del seu discurs.

—Comparteix seient amb Tim Healy ²⁰¹ —va dir J.J. O’Molloy—si més no aquest és el rumor, a la comissió de finques del Trinity College.

—Seu amb un caramel dins el davantal d’un nen petit—va dir Myles Crawford— Endavant. Que bé, oi? ²⁰²

—Va ser el discurs, tingui-ho present, —va dir el professor— d’un orador completíssim, curull d’arrogància cortès i vessant de dicció disciplinada. No diré pas del flascó de la seva ira ²⁰³ , sinó vessant de la contumèlia de l’orgull de l’home ²⁰⁴damunt del nou moviment. Es tractava, doncs, d’un moviment nou. Nosaltres érem febles, per tant, sense valor ²⁰⁵

Va cloure un instant els seus llavis llargs i prims, però, ansiós de continuar, va aixecar les mans, amb un gest estudiat, fins a les ulleres i, amb ell polze tremolós i el dit anular tocant lleugerament les negres vores, les va enfocar de nou.

IMPROVISAT

En to ordinari es va adreçar a J.J.O’Molloy:

—Taylor havia arribat allà, vostè ja ho deu saber, procedent del llit de la malaltia. Que hauria preparat el seu discurs, jo no he creia pas, perquè a la sala no hi havia ni tan sols un taquígraf. El seu rostre prim i enfosquit lluïa una barba escabellada al voltant. Duia el coll de camisa deixat anar i per tot plegat semblava (bé que no era) un home agonitzant.

La seva mirada es va tombar de seguida, però no de pressa, des de J.J. O’Molly fins al rostre de Stephen, i tot seguit es va inclinar cap al terra, com buscant alguna cosa. El seu coll de lli sense emmidonar li sobresortia del seu cap inclinat, embrutat pels seus cabells marcits. Encara buscant, va dir:

—Quan el discurs de Fitzgibbon va haver acabat, John F. Taylor va agafar el torn de rèplica. Tant breument com ho puc recordar, aquestes van ser les seves paraules.

Va aixeca el cap amb fermesa, mentre els seus ulls les tornaven a recordar. Eren com un marisc perdut, que nedava dins de les gruixudes lents d’un cantó a l’altre, buscant la sortida.

Va començar:

—Senyor President, senyores i senyors: Ha estat gran la meva admiració en escoltar les observacions a la joventut d’Irlanda, fetes fa un moment pel meu insigne amic. Em semblava transportat a un país llunyà d’aquest, en una època també remota. Em semblava ser a l’antic Egipte i que escoltava el discurs d’algun gran sacerdot d’aquell país, adreçat al jove Moisès.

Tot l’auditori mantenia els cigarrets immòbils per escoltar-lo, mentre el fum ascendia en forma de fràgils branques que florien amb el discurs de l’orador. I que els nostres fums recargolats. ²⁰⁶ Paraules nobles que arriben. Però, alerta, hi posaries tu la mà al foc?

—I em semblava oir la veu d’aquell gran sacerdot egipci, en un to elevat com d’arrogància i orgull. Oïa les seves paraules i se’m revelava el seu significat.

DELS PARES ²⁰⁷

Se’m va revelar que aquestes coses són bones: 1) les que no obstant són corruptes, 2) les que, ni si fossin supremament bones, ni només si fossin bones, podrien ser corruptes. Ah, maleït sigui! Això és sant Agustí ²⁰⁸

—Per què vosaltres , jueus, no voleu acceptar la nostra cultura, la nostra religió i la nostra llengua? Sou una tribu de pastors nòmades; nosaltres som un poble poderós. Vosaltres no teniu ni ciutats ni riquesa; les nostres ciutats són ruscs d’humanitat i les nostres galeres, trirrems i quadri rems,²⁰⁹ carregats amb tota mena de mercaderies, solquen les aigües del globus conegut. Vosaltres només heu emergit de condicions primitives: nosaltres tenim una literatura, un sacerdoci, segles d’història i un govern.

Nil.

Infant -> adult -> efígie ²¹⁰

A la vora del Nil, les maries del nadó ²¹¹ s’agenollen davant del bressol de joncs, davant de l’home disposat a lluitar ²¹², amb banyes de pedra, barba de pedra i cor de pedra ²¹³.

—Vosaltres pregueu a un ídol obscur i local; els nostres temples són plens de majestat i misteris, són les estances d’Isis i Ossiris, d’Horus i Amon Ra. Per a vosaltres, servitud, temor i humiliació; per a nosaltres, el tro i els mars. Israel és feble i els seus fills són pocs; Egipte és un exèrcit i terribles són les seves armes. A vosaltres us diuen vagabunds i treballadors temporers; en canvi, el món tremola en sentir el nostre nom.

Un silenciós eructe produït per la gana, es va interposar en el seu discurs. Amb gran audàcia, el va superar alçant la veu:

—Però, senyores i senyors, si el jove Moisès hagués escoltat i acceptat aquell punt de vista aliè, si hagués inclinat al cap , si hagués inclinat la seva voluntat i si hagués inclinat el seu esperit davant d’aquella descripció arrogant, mai no hauria tret el poble escollit d’aquella casa d’esclavatge, ni hauria seguit la columna de foc que lluïa durant el dia. Mai no hauria parlat amb l’Etern enmig dels llamps al cim de la muntanya del Sinaí, ni mai no n’hauria baixat amb la llum de la inspiració brillant en el seu rostre i portant en els seus braços les taules de la llei, gravades en el llenguatge del proscrit.

Havia acabat, i se’ls va mirar a tots, gaudint del silenci.

MAL AVERANY—PER A ELL!

J.J.O’Molloy va comentar, no sense greu:

—I tanmateix va morir sense haver entrat a la terra promesa.

—Una mort sobtada –en- el –moment, –per bé que- deguda- a una malaltia- prolongada- amb prèvies- i sovintejades- expectoracions —va dictaminar Leneham— I deixant un gran futur darrere seu.

Es va sentir la tropa de peus descalços precipitant-se pel vestíbul i fent gran batibull mentre pujaven per l’escala ²¹⁴

—Això és oratòria —va afirmar el professor, sense que ningú el contradigués.

El vent s’ho endugué ²¹⁵: Els adversaris reunits a Mullaghmast i a Tara dels reis. ²¹⁶ Milles de porxos d’orelles ²¹⁷. Les paraules del tribú van udolar i es van escampar pels quatre vents ²¹⁸ , i tot un poble es va aixoplugar dins la seva veu. Silenci de mort. Registres akàsics de tot allò que va ser en tot lloc i en tot moment ²¹⁹. Amor i lloança per a ell: per a mi, ja no.

Jo tinc diners.

—Senyors —va dir Stephen— Com a pròxima moció en l’agenda d’avui, podria suggerir que la casa ajornés la sessió?

—M’has deixat sense alè. No és per ventura un compliment a la francesa? ²²⁰ —va preguntar el senyor O’Madden Burke — És l’hora , creu un servidor, quan la gerra de vi, metafòricament parlant, es fa més agradable en la vostra antiga hostaleria.

—Així sigui, i, per la present, considero que la cosa ha ser resolutivament resolta. Tots els qui hi estiguin a favor que diguin sí —va anunciar Leneham— i, en cas contrari, no. Ho declaro aprovat. A quin abeurador en particular? ...Voto per Mooney’s! ²²¹

Va obrir el camí, fent les oportunes recomanacions:

—Queda severament prohibida la ingestió de begudes destil·lades. Hi estem d’acord?. Sí, hi estem. No les beurem en cap moment.

El senyor O’Madden Burke, que anava al seu costat, va dir-li amb una estocada de complicitat del seu paraigües:

—Ataca, Macduff! ²²²

—Tros de soca! —va cridar l’editor, posant la grapa a l’esquena de Stephen— Anem a veure! On són les maleïdes claus?

Ell va es va furgar la butxaca, fent-ne sortir les pàgines arrugades.

—Febre aftosa, ja ho sé. Tot això està molt bé, i hi entrarà. Però, on són les claus? És el que importa ara.

Ell es va tornar a entaforar les pàgines i va entrar a l’oficina.

TINGUEM ESPERANÇA

J.J.O’Molloy, abans de seguir-lo cap endins, va dir en veu baixa a Stephen:

—Espero que viuràs per veure-ho publicat. Un moment, Myles.

Va entrar a l’oficina, i va tancar la porta darrere seu.

—Vine amb mi, Stephen —va dir el professor. Oi que és bonic, això? Te la visió profètica. Fuit Ilium! ²²³ . El saqueig de la ventosa Troia. Reialmes d’aquest món. Els amos del Mediterrani són els fellahim avui ²²⁴.

El primer venedor de diaris va arribar baixant de l’escala trepitjant-los els talons i sortint com un llamp al carrer, cridant.

—Especial carrera!.

Dublín. Encara tinc molt, molt, per aprendre.

Van tombar a l’esquerra cap al carrer Abbey.

—Tinc una visió, també —va dir Stephen

—Sí —va dir el professor , fent un salt per situar-se al seu pas—Crawford ve darrere

Un altre venedor va passar de pressa pel costat d’ells, cridant mentre corria:

—Especial, carrera!

ESTIMADA I BRUTA DUBLÍN ²²⁵

Dublinesos.

―Dues vestals ²²⁶dublineses ―va dir Stephen― , ancianes i pietoses, van viure cinquanta i cinquanta-tres anys, respectivament, al carreró de Fumbally.

―On és això?― va preguntar el professor.

― A l'alçada de Blackpitts.

Nit humida amb fortor de cossos famolencs. Recolzada a la paret, una cara de greixosa brillantor per sota del seu xal de fustany. Els cors desenfrenats ―registres akàsics ²²⁷― més de pressa, guapo! ²²⁸

I ara a seguir, vejam si us hi atreviu. Que hi hagi vida! ²²⁹

―Volen contemplar Dublín des del cim de la columna de Nelson. Tenen estalviats tres xílings i deu penics en una guardiola de llauna de color vermell. La sacsegen i n'extreuen peces de tres penics i una de sis penics, i, amb l'ajut de la fulla d'un ganivet fan sortir els penics. Total: dos xílings i tres penics en plata i un xiling i set penics en coure. Es posen les seves gorres escoceses i els millors vestits, i agafen els paraigües, no fos cas que plogués.

―Verges prudents ²³⁰ ―va dir el professor MacHugh.

LA VIDA EN BRUT ²³¹

―Compren un xiling i quatre penics de conserva de carn i quatre llesques de pa de motllo als menjadors municipals del nord, al carrer Marlborough, propietat de la senyoreta Kate Collins... Compren quatre xílings i vint penics de prunes madures a una venedora jove del peu de la columna de Nelson, per treure's la sed produïda pel pa de motllo. Donen dues monedes de tres penics al cavaller encarregat d'obrir l'entrada, i comencen a pujar a poc a poc l'escala de cargol, amb l'ai al cor, encoratjant-se l'una a l'altra, temoroses de la foscor, esbufegant, l'una preguntant a l'altra si porta la conserva, pregant a Déu i la Santa Verge no caure daltabaix, escrutant qualsevol forat que donés a l'exterior. Mare de Déu Senyor, no teníem idea que fos tan alt!

Es diuen Anne Kearns i Florence MacCabe. ²³² Anne Kearns pateix de lumbàlgia, per això es fa fregues amb l'aigua de Lourdes que li va donar una dama, que en tenia una ampolla plena procedent d'un pare passionista. Florence MacCabe , cada dissabte per sopar, se serveix peus de porc arrebossats i una ampolla de doble X ²³³.

―Antítesi― va dir el professor, assentint dues vegades amb el cap― Verges vestals: les veig de tres hores lluny. Què se n'ha fet del nostre amic?

Es va tombar

Una manada de venedors de diari esbojarrats es va precipitar escales avall, per escampar-se en totes direccions, xisclant i brandant els seus blancs productes. Tot just darrere d'ells , va aparèixer Myles Crawford en els graons, amb el barret aureolant el seu rostre escarlata, mentre parlava amb J.J. O'Molloy.

―Vingui aquí― va cridar el professor, gesticulant amb el braç.

Ho va deixar córrer, per tornar a passejar al costat de Stephen.

RETORN DE BLOOM

―Sí ―va dir―Les veig de tres hores lluny.

El senyor Bloom, gairebé sense alè, enmig de la voràgine dels salvatges venedors de diaris des de prop de les oficines del Irish Catholic i Dublin Penny Journal, va vridar:

―Senyor Crawford! Un moment ²³⁴

―Telegraph! Especial Carrera!

―Això què és? ― va dir Myles Crawford, retrocedint un pas.

Un jove venedor va cridar, a les barbes del senyor Bloom:

―Terrible tragèdia a Rathmines! Un nen mossegat per una manxa de bicicleta. ²³⁵

ENTREVISTA AMB L'EDITOR

―Només aquesta notícia― va dir el senyor Bloom, pujant els graons amb grans esbufecs, mentre es treia el retall de la butxaca. Acabo de parlar amb el senyor Keyes, i m'ha dit que ens concedirà una renovació per dos mesos. Desprès, ja ho veurà. Però vol també un paràgraf per cridar l'atenció en el Telegraph, a la pàgina rosa del dissabte. I també vol que, si no és massa tard, li ho digui al canceller Nannetti , des del Kilkenny People ²³⁶. I he aconseguit accés a la biblioteca nacional: La Casa de les claus, recordeu? el seu nom és Keyes. ²³⁷ Un joc amb els noms, però, sigui com sigui, pràcticament m'ha promès que concediria la renovació. Només necessita una lleugera empenta. Què li haig de dir, senyor Crawford?

―Li dirà K.M.A. , que pot besar el meu cul. ²³⁸―va dir Myles Crawford, obrint els braços de forma emfàtica, Digui-li que el missatge prové directament de la cort dels porcs.

Una mica alterat: compte amb les possibles tamborinades. I tot per falta de beguda. L'amenaça amb el braç ²³⁹, i la gorra marinera de Leneham vivint de gorra a l'altra banda, amb les seves acostumades adulacions. Em pregunto si el jove Dedalus, l'esperit que ho remou tot, no tindrà avui un bon parell de botes per tirar-les damunt seu . L'última vegada, el vaig veure com exhibia els seus talons; pertot arreu va trepitjant porqueria. Aquest xicot irreflexiu, que carai hi feia a Irishtown? ²⁴⁰

―Bé ―va dir el senyor Bloom, amb els ulls tornant a la feina― Si puc obtenir el disseny, suposo que valdrà la pena un paràgraf curt. Crec que ell concedirà l'anunci. Li diré...

―Que pot K.M.R.I.A. , besar el meu reial cul irlandès ²⁴¹― va baladrejar Myles Crawforf darrere seu― Tant de temps com li plagui, digui-li això.

REUNINT FONDOS

―Nulla bona ²⁴², Jack ―va dir ell, aixecant les mans fins a la barbeta― He arribat fins aquí, passant per dificultats financeres. Esperava que un conegut m'avalés una factura, el més tard a finals de la setmana passada. Ho sento Jack, has de prendre la bona voluntat, amb el cor i una meitat si, d'alguna manera, pogués reunir fondos.

J.J. O'Molloy va posar la cara llarga i es posà a caminar silenciosament. Van arribar fins on eren els altres i s'hi van afegir caminant.

―Quan elles s'han acabat lla carn i el pa, i s'han eixugat els vint dits amb el paper que embolicava la carn i s'han acostat a les baranes.

―Una bon argument per a vostè―va suggerir el professor a Myles Crawford― Dues velles dublineses al cim de la columna de Nelson.

ALGUNA COLUMNA! ― AIXÒ HO VA DIR UN QUE CAMINA COM ELS ÀNECS

―Això és nou? ―va dir Myles Crawford― Això és més vell que l'anar a peu. Com una costellada de sabaters adobadors a la vall de Dargle. Dues velles ensarronades, no troba?

―Sí, però elles tenen por que no caigui la columna ―va afegir Stephen― Contemplen el capdamunt dels edificis i es pregunten on seran les diferents esglésies: la catedral blava de Rathmine, la d'Adam i Eva, la de Sant Llorenç O'Toole ²⁴³. Però es maregen de tant mirar, per això s'arremanguen les faldilles...

AQUELLES FEMELLES LLEUGERAMENT PICARESQUES

―Tots és més fàcil ―va dir Myles Crawford ― i no calen llicències poètiques. Al capdavall, aquí som a l'arxidiòcesi.

―Elles exhibeixen els seus enagos a ratlles, per contemplar l'estàtua d'un adúlter manipulat. ²⁴⁴

―Adúlter manipulat―va saltar el professor―M'agrada això! Veig la idea i intueixo què vol dir vostè. ²⁴⁵

LES DAMES SEMBREN SOBRE ELS CIUTADANS DE DUBLÍN LLAVORS DE VELOCITAT,

QUE LES PRENEN PER VELOÇOS AERÒLITS , ²⁴⁶

―Això els produeix torticolis ―va dir Stephen―i estan massa cansades de mirar amunt i avall o de parlar. Posen la bossa de prunes entremig seu, i se les mengen una darrere l'altra, eixugant-se amb els mocadors el suc que els regalima de la boca, mentre escupen els pinyols per entremig de les baranes.

Acabat de dir això, va esclatar en una sonora riallada. Lenehan i el senyor O'Madden, en sentir-ho, es van tombar, li van fer un senyal i van continuar travessant en direcció a Mooney's.

―Res mes? ―va dir Myles Crawford― Bé, fins que no facin res pitjor.

EL SOFISTA FUSTIGA L'ARROGÀNCIA D'HELENA, A LA NÀPIA DE LA PLAÇA. ELS ESPARTANS ESMOLEN ELS QUEIXALS. LA PLOMA PER AL VOT DELS CIUTADANS D'ÍTACA ÉS MOSSEGADA.

―Tu em recordes Antístenes ―va dir el professor― un deixeble de Gòrgies, el sofista. Es diu d'ell que ningú no podia dir si era més sever contra els altres o contra d'ell mateix. Era fill d'un noble i d'una esclava. I va escriure un llibre on arrabassa la palma de la bellesa de l'argiva Helena per entregar-la a la pobra Penèlope.

Pobra Penèlope. Penèlope Rich ²⁴⁷

Estaven a punt de travessar el carrer O'Connell.

HOLA, CENTRAL, TENIM PROBLEMES!

A diversos punts al llarg de les vuit línies, tramvies amb els tròleis immòbils es mantenien en els seus carrils, agrupats en direcció a, o procedents de, Rathmines, Rathfarnham, Blackrock, Kingstown i Dalkey, Sandymount Green, Ringsend i Sandymount Tower, Donnybrook, Palmerston Park i Upper Rathmines, tots encara aturats per culpa d'un curtcircuit. ²⁴⁸ Així que, hi van acudir ràpidament cotxes de lloguer, taxis, carros de repartiment, furgons de correu, berlines privades, provisions d'aigua mineral amb gas en caixes d'ampolles que dringaven dins de vehicles tirats per cavalls.

QUÈ―I SOBRETOT-A ON?

―Però, quin títol l'hi dónes? ―va preguntar Myles Crawford―A on van comprar les prunes?

VIRGILI, DIU EL PEDAGOG.

L'ESTUDIANT DE SEGON GRAU OPTA PER AL VELL MOISÈS

―Anomena-ho, espera ―va dir el professor, eixamplant els llavis per reflexionar― Anomena-ho, deixa'm veure. Anomena-ho : "deus nobis haec otia fecit." ²⁴⁹

―No ―va dir Stephen―Jo en diria "Una visió, des del mont Pisgah ²⁵⁰ de Palestina, o la paràbola de les prunes".²⁵¹

―Entenc― va dir el professor.

I es va posar a riure amb ganes.

―Entenc―va repetir amb renovada satisfacció―Moisès i la terra promesa. Li vam donar aquesta idea ―va afegir, adreçant-se a J.J. O'Molloy.

HORACI ÉS PROTAGONISTA AQUEST ESPLÈNDID DIA DE JUNY ²⁵²

J.J. O'Molly, amb avorriment, va dedicar una mirada de gairell a l'estàtua, sense dir ni ase ni béstia.

―Entenc―va dir el professor.

Es va aturar davant el paviment on hi havia l'estàtua de John Gray,²⁵³ i va enlairar la mirada cap a Nelson, acompanyada d'un somrís sarcàstic.

LES FIGURES DISMINUÏDES ES MOSTREN MASSA ESTIMULANTS PER A LES COQUETES SENSE ATRACTIU. ANNE ESTÀ MAREJADA, FLO VA DE CORCOLL―TANMATEIX CAL CULPAR-LES ?

―Adúlter manipulat―va dir amb veu enfosquida―Reconec que em fa gràcia.

―També faria gràcia a les velles ―va dir Myles Crawford ―si reconeguessin la veritat de Déu Totpoderós.

1 Hibèrnia, nom que els romans van donar a la futura Irlanda. A diferència de Britània, no la van conquistar.

2 Destruïda el març del 1966 pels republicans irlandesos

3 Aquesta xarxa de tramvies de Dublín, l’any 1904 es considerava la més eficaç i “moderna” d’Europa.

4 Edward Rex, el fill ja madur de la Reina Victòria, Eduard VII. Un dels comentaristes consultats fa la broma (Not Emercency Room, és a dir, “No retretes ” ) atès que la paraula Rex és llatina diferent de King.

5 Qualificatiu històric per als quatre rotatius publicats a la mateixa redacció, entre ells el Freeman’s Journal i el Evening Telegraph.

6 Curiosa estructura paral·lela del relat, amb l’alternança actiu- passiu del vern roll (rodolar) respecte del subjecte barrils, que alguns ho comenten amb referència al déu del vent Eol, al qual li han atribuït el lema d’aquest capítol. Així, de la mateixa manera que la remor somorta (arpa d’Eol) del vent és ignorant de la seva pròpia creació, també ho serien els portadors de cervesa respecte de la remor somorta que fan fent rodolar els barrils. Se non è vero...

7 Oncle de Joyce.

8 La tasca de Bloom és posar un anunci de la botiga de te de Keyes, al rotatiu.

9 Director comercial del Freman’s Journal.

10 Polifacètic personatge històric de Dublin.

11 Referència paral.lela al soroll apagat dels barrils de cervesa de Prince’s, que han aparegut abans.

12 Our Saviour, nom usual per referir-se a Jesucrist. L’equivalent en català seria “Nostre Senyor”. La semblança prové de l’estampa de Jesús amb Marta i Maria, que citarem ara.

13 Cantant d’òpera italià, considerat el més famós del segle XIX. Nom real: Cavaliere Giovanni Mateo di Candia (1810-1883.

14 Irreverència greu, en la narrativa interna de Bloom.

15 Òpera lleugera amb cinc actes, del compositor alemany Friedrich von Flotow.

16 Plany de Lionel a l’acte IV de Martha.

17 Es refereix a William J. Walsh, arquebisbe de Dublín (1841-1921). Popularment, el tracte és “his grace”, però en el protocol eclesiàstic irlandès era “The Most Reverend”.

18 Referència irònica al Salvador de l’apartat anterior.

19 Bloom sembla connectar la “circulació, o tirada, dels periòdics”, amb ell soroll de les premses, i també amb el bombeig del cor.

20 El text anglès parla de reading closet, expressió ambigua atès que el significat usual de closet és el de comuna o latrina. Joseph Patrick Nanetti era un italo-irlandès mestre impressor i polític, que havia prohibit els jocs irlandesos del Parc Phoenix. Podria deduir -se’n antipatia per part de Bloom? No queda clar en el context.

21 Onomatopeia, recorrent en aquest capítol, que Bloom tant aplica al soroll de la impremta, com als batecs del cor. En l’original, és el verb anglès thumb amb el gerundi thumbing.

22 La que Bloom va veure a la tomba abandonada. Sembla que Bloom insinua la correspondència de les màquines fora de control amb la matèria viva, el destí de la qual és la corrupció.

23 Bloom reflexiona sobre el cas del regidor Nannetti, el pare del qual era italià, i es formula la pregunta que molts irlandesos es feien sobre què definia exactament la seva nacionalitat.

24 És a dir, membre del Parlament per la divisió col·legial de Dublín (1900-1906), i més tard alcalde ( lord mayor) de Dublín (1906-7). El “verd”es refereix al tradicional color dels escons del Parlament de Westminster.

25 Última reina de la dinastia Estuard (1665-1714). Exemple típic i tòpic de les notícies oficials.

26 A la columna específica del Weekly Freeman.

27 Una altra columna del Weekly Freeman.

28 La secció “Our cartoon” del Weekly Freeman, no caricatures dibuixades, sinó versos i postil·les de sàtira sobretot política.

29 Inspirades en els personatges còmics Pat i Mike dels irlandesos nord-americans.

30 Inicials de Mainly About People , en anglès. Populars suplements dominicals sobre fets i miracles de personatges importants.

31 En realitat, Menotti Vincent Caprani, fotògraf adscrit a la capella nupcial.

32 Procedent de la dita llatina Hibernicis ipsis Hibernior, tradicionalment citada contra els culpables d’especulació.

33 És a dir, alcalde de la Ciutat.

34 Sub-sheriff de Dublin, personatge de ficció.

35 Pub al centre de Dublín.

36 Malnom clandestí de Nannettti

37 Dues claus (keys, en anglès) encreuades, lema homònim del candidat Keyes.

38 Possible al·lusió metonímica a les “Mil i una nits”, atesa la provada fascinació de Bloom per al món oriental.

39 Per a algun comentarista, imatge de l’astúcia d’ Ulisses en el seu retorn a Ítaca. Em sembla molt forçat.

40 En anglès “House of Key(e)s”. L’ús del parèntesi indica el doble sentit entre el nom del candidat (Keyes) i el nom de la casa ( Keys). Es tracta del nom del Parlament menor de la Illa de Man, que en aquella època gaudia d’un règim d’autonomia, impensable encara a Irlanda. Originalment una oligarquia, però des de l’any 1866, una democràcia assembleària. El seu Poder de les Claus provenia de la seva vinculació a la Santa Seu, i les claus encreuades indicaven les de Sant Pere i les del govern local.

41 “Vull”, en italià. Al·lusió implícita al La ci darem la mano, de Mozart.

42 Comtat i ciutat catedralícia al sud-sudoest de Dublín.

43 Bloom es refereix a John Henry Menton , el superintendent del cementiri, quan li va dir que tenia una cosa al barret, i no va entendre llavors perquè no li queia bé a aquell personatge. Ara comença a trobar explicacions.

44 Sllt. Aquest enigmàtic grup de consonants ha portat de cap tots els comentaristes de Joyce. En opinió meva, es tracta d’un anagrama fictici per fer palesa la simbiosi entre el món de l’orgànic i de l’inorgànic. En certa manera, seria un preludi de les famoses machines désirantes que els francesos Deleuze i Guattari van intentar descriure a principis dels anys 70.

45 Barri al raval del sud-est de Dublín. El Gran Espectacle Hípic d’agost és l’esdeveniment més celebrat del calendari social i esportiu. La societat es va fundar el 1731, i el 23-26 d’agost de 1904 va tenir lloc.

46 És a dir, l’encarregat de torn com a “Father of the chapel”, en realitat, dirigent de l’associació de treballadors de l’oficina d’impressió, que tractaven sobre les qüestions relatives als seus interessos laborals.

47 En llenguatge popular: noia honrada i modesta. El nom Jane o Jean defineix el cotó senzill utilitzat en la manufactura de granotes i altres indumentàries de fer feina.

48 Celebració de l’alliberament de la captivitat d’Egipte, que durava set o vuit dies a partir del 15 del mes de Nissan. (Jo 2, 13; 6, 4; 11, 55)

49 Patrick Dignam amb els caràcters invertits.

50 En hebreu, vol dir “el relat “. I Bloom es refereix al fet que el text hebreu es llegeix de dreta a esquerra; la feina del linotipista li fa recordar-ho.

51 Pasqua (és a dir Pas) en hebreu.

52 Tal com es demana a la pregària del dia de la Pasqua jueva.

53 En contra de les promeses messiàniques.

54 “Escolta Israel, el Senyor és el teu Déu”. Tornada de l’himne preferit dels jueus creients. (Deut 6, 4)

55 Bloom s’adona que el “‘Shema” no és himne pasqual, sinó de l’oració quotidiana.

56 Es refereix al linotipista. Tornem a l’estructura concèntrica del relat.

57 És a dir la sortida. Aquí la paraula anglesa landing sí que sembla homologar el trajecte de Bloom amb el d’Ulisses en la seva barca.

58 Alexander Thom & Cia, impressors i publicistes de la Dublin Gazette

59 La postdata de la carta de Martha, que Bloom evoca amb l’olor del sabó.

60 En l’argot periodístic i teatral irlandès: «Avui és el dia que paguen el sou»

61 Origen, si n’hi ha cap, desconegut.

62 Lambert canvia el text fent broma escatològica “overarching leafage” per “overarsing leafage”, aparentment per fer rimar “pensive” (pensativa) amb “overarsing”, que en realitat seria “pel damunt del cul”.

63 Rèplica rimada a la bestiesa anterior de Lambert, basada en el poema de Byron “Les illes de Grècia” “Les muntanyes contemplen Marató / I Marató contempla el mar [...]”

64 Hedges Eyre Chatterton (1820-1910), conseller de la reina (1858), advocat de l’Estat (1866), fiscal general (1867), i també membre del Parlament per la Universitat de Dublín.

65 Dita molt utilitzada al segle XIX, adreçada a l’home més jove d’una família o un grup. Basada en una cançó popular.

66 Cfr. Nota 831.

67 De l’Evening Telegraph. Les últimes pàgines eren d’aquest color

68 Cfr. Oseas 8, 7 El profeta amenaça Israel amb destrucció per la seva idolatria i impietat: “Ja que sembren ventada / tempesta colliran”.

69 Els advocats duien perruca com a emblema de la seva intel·ligència, així com l’estàtua que Bloom va veure al cementiri duia un cor com a símbol de devoció.

70 Personatge central del conte “El mort” , el darrer de “Dubliners” , que, en la ficció, fa la mateixa feina al Daily Express, que en la vida real feia Joyce.

71 “Irish Daily Independent”, fundat per Parnell després de la seva caiguda, però no començat a publicar fins després de la seva mort.

72 Dita que prové de la faula d’Hisop “L’home i el sàtir” (segle VI a.C.). Un home es bufa les mans per escalfar-les, però quan arriba a casa del sàtir, aquest li serveix una sopa calenta que l’home bufa per refredar-la. El sàtir fa fora l’home, perquè no vol tenir res a veure amb ningú qui, amb el mateix alè , bufi tant allò calent com allò fred.

73 És a dir, que porti perruca.

74 Perífrasi popular per indicar canvi de tema a discutir.

75 La lògica del discurs publicat de Dan Dawson el porta a la descripció retòrica del capvespre irlandès, però el professor opina que hi falta la progressió cap a la matinada, tal com Horaci ho fa en Hamlet: “Però, guaita el matí, revestit d’un mantell rogenc / com camina sobre la rosada dels llunyans turons d’orient.

76 És a dir, amb el polze i quatre dits més, perquè els gal·lesos eren vistos popularment com a salvatges i desendreçats.

77 L’expressió només té sentit en el text original. L’ocell anomenat gralla, en anglès es diu jackdaw , i la seva variant irlandesa és Doughy Daw, que en el text fa referència irònica al cognom Dawson, l’autor de l’escrit llest per publicar.

78 Es tracta de W. Wetherup, personatge de la vida real, que va treballar una temporada a l’oficina recaptadora de tarifes, juntament amb John S. Joyce.

79 Entra l’editor Myles Crawford.

80 Apel·latiu de Francis Higgins (1746-1802), que s’havia casat amb una jove respectable, fent-se passar per un noble cavaller del país.

81 La realitat és que la Milícia del Nord de Cork, lleial a la Corona en la rebel·lió del 1798, gaudia de la dubtosa distinció d’haver-se desacreditat ella mateixa, sofrint humiliants desfetes en cada acció.

82 Instrument de corda mitològic, que toquen els vents (és a dir, el déu Eol) més que no pas els dits humans. L’arpa era l ’instrument dels bards cèltics i símbol nacional d’Irlanda. En l’argot popular “arpa” significava “catòlic irlandès”.

83 És notòria la comparança amb un instrument musical de corda.

84 Símil mariner de les dents ja netes.

85 Estafa real en una agència de viatges del Canadà, els anys vint.

86 Publicat cada dissabte, pel Freeman`s Journal amb el titular: “Tots els esports de la setmana”

87 Jockey de Ceptre, segons Sports (l’anunci matiner de Freeman’s Journal, en canvi, anunciava A. Taylor). Herbert Otto Maden, “Otto” (1873-1942) s’endugué per quarta vegada el títol de campió britànic.

88 A algun comentarista li recorda quan els homes d’ Ulisses van obrir el sac on Eol hi havia empresonat els vents, i la tempesta subsegüent va retardar el retorn a Ítaca.

89 Personatge totalment desconegut.

90 En francès a l’original.

91 És a dir, d’anys, de vellesa. Expressió llatina incorrecta perquè hauria hagut de dir “anni domini” (anys després de Crist)

92 Nom d’una balada irlandesa de 1798, que es va fer famosa a expenses de la Mílicia del Nord de Cork.

93 Vegeu nota 537.

94 Inspirat en el “Paradís perdut” de Milton, quan descriu l’estat d’Adam i Eva expulsats del Paradís: “Tenien tot el món davant d’ells, per escollir / El seu lloc de descans, i la Providència com a guia”.

95 El tipus de persiana a què es refereix el text (en anglès crossblind) té el recorregut invers a les que coneixem actualment, és a dir, l’ombra de la finestra creixia de baix a dalt.

96 La frase “in Mr Bloom’s wake”, suggereix traduir aquest símil mortuori.

97 Es refereix a Leneham.

98 En referència a l’alcoholèmia de Myles.

99 Gal·licisme a l’anglesa, per dir “gràcies “

100 Fragment de l’opera “La rosa de Castella”, en tres actes, de l’autor anglo-irlandès Michael William Balfe.

101 Això remet a aquella endevinalla de Stephen, del segon capítol.

102 Barri de la zona sud de Londres.

103 Frase d’Edgar Allan Poe a la segona estança de “A Helena”: “Els teus aires de Nàiade m’han tornat a casa / A la glòria que va ser Grècia / A la grandeur que va ser Roma”

104 Famosa marca de cervesa irlandesa, que aquí serveix per al·ludir jocosament el llibre del Genesi.

105 És a dir, els jueus haurien inventat l’altar, els anglesos el W.C. i els irlandesos la seva beguda nacional.

106 Efectivament, barreja de lex communis (common law) i dret romà.

107 Al·lusió jocosa a la confessió de fe islàmica.

108 Christopher Palles (1831-1920). Advocat irlandès i Lord de l’Exchequer, divisió de la Cort Suprema d’Irlanda.

109 En francès, “entreu, fills meus”

110 El text original diu “governor”, que és una forma col·loquial per dir “pare”.

111 El tros de la carta de Deasy, el seu director de l’escola, que Stephen havia arrencat per anotar-hi un poema que li havia vingut a la memòria.

112 Versió de Stephen, escrita en el full arrencat, de l’última estança de “El meu dolor en el mar” de Douglas Hyde.

113 El títol que Stephen Dedalus havia cregut que el seu “amic” Mulligan li donaria per la seva participació en la campanya contra la febre aftosa (foot-mouth fever) que afligia el camp irlandès. La participació autèntica va ser del propi James Joyce.

114 Situat al sud-est de Dublín, vora el riu Liffey.

115 Rebel irlandès, executat en temps d’Elisabet I.

116 És a dir un separat. L’expressió anglesa és “grass widow”, lit. “un vidu d’herba”.

117 Fill nascut a Àustria d’un irlandès expatriat, va ser ajudant de camp de l’Emperador Francesc Josep. El 18 de febrer de 1853, l’Emperador va ser atacat per un sastre hongarès, que va ser abatut per O’Donell.

118 En efecte, el seu fill Francesc Ferran en visita a Anglaterra va rebre del rei Eduard VII el bastó de mariscal de camp austríac.

119 En anglès “wild geese”, nom que rebien els emigrants irlandesos

120 Els O’Donells d’Espanya i Àustria van ser una de les famílies d’oques salvatges més famoses

121 Encunyada, sembla, pel grec Teofrast , i citada per Benjamin Franklin a “Consells per a un comerciant jove, escrits per un de vell” (1748).

122 La comparança és entenedora en anglès: “Lord Jesus! Lord Salisbury!” Aquest últim, Robert Arthur Talbot Gascoyne, marquès de Salisbury (1830-1903), líder del partit conservador anglès, adversari de Gladstone i contrari a qualsevol concessió a Irlanda. Prime Minister (1885-92) (1895-1902)

123 “Senyor, tingueu pietat” Lletania grega incorporada, des d’antic, a la litúrgia cristiana llatina.

124 Kyrie, vocatiu del nominatiu Kyrios. Velada referència a les discussions del seu temps sobre la pronunciació de les vocals del grec clàssic.

125 Els irlandesos continuen considerant Napoleó com a catòlic convençut, malgrat el seu aparent ateisme revolucionari.

126 Derrotades per les naus espartanes de Lysander (395 a.C.)

127 Títol d’un poema de Yeats, a “La Rosa” (1893)

128 “matinada”.En francès, a l’original.

129 Comediant humorista famós, que va debutar durant el regnat de Jordi I d’Anglaterra

130 Historiador romà i actiu partidari de Julio Cèsar. La dita jocosa de Mulligan s’aplica al professor MacHugh.

131 En anglès “Rows of cast steel “ té idèntica (o quasi idèntica) fonètica que “Rose of Castille”.

132 Membres de la Comuna de París de 1871.

133 Nikolai Ivanovitx Bobrikov, típic tirà de l’imperi rus, assassinat per Eugene Schaumann, fill d’un antic senador finlandès.

134 Popurri còmic entre anglès i llatí . El mot “gatherum” seria la llatinització inexistent de “gathering”(reunint, escollint). Es podria traduir per “Tot per escollir, arreplegar, etc.”

135 De l’obra “Richelieu” de l’autor anglès Edward Bulwer Lytton. El cardenal envia al seu patge François a una missió perillosa. El patge pregunta “I si fallo?” Richelieu li contesta “En el lèxic de la joventut, allò que el destí et reservi / Per a l’edat viril, no hi ha tal paraula com fallar”

136 Petita ciutat emblemàtica per al nacionalisme irlandès.

137 Periodista del Freeman’s Journal.

138 Ha sortit abans, com a esvalotador de carrer.

139 Es refereix a l’assassinat de Lord Frederick Cavendish, secretari britànic per a Irlanda, i del seu subsecretari Thomas Henry Burke, per membres dels National Invincibles irlandesos. Va ser l’any 1882, no el 1881.

140 Malnom de James Fitzharris, membre de la colla, condemnat a cadena perpètua. Es deia que havia escorxat la seva cabra domèstica i venut la pell per pagar deutes de joc. D’aquí el malnom.

141 La frase anglesa “Hop and carry one” sembla corroborar que el tal Holohan tenia el malnom de Hoppy, tal com apareix en un capítol anterior.

142 Membre dels Invencible, no històric.

143 El 17 de març és el dia de Sant Patrici, patró d’Irlanda i símbol nacional. Però hi ha un error en les dates: el 1882, el dia de Sant Patrici va caure en divendres, mentre que el setmanari del Freeman sortia en l’edició dominical.

144 Cafè amplament anunciat i distribuït per Bransom & Co. Ltd de Londres.

145 Part occidental del parc Phoenix.

146 En realitat, es tracta de la ruta per on es van escapar els assassins, no l’evasiva d’Escorxa-la-cabra.

147 Parlen de Stephen Dedalus.

148 Definició de la història, que llegíem de Stephen al seu director del col·legi Mr. Deasy

149 Periodista del Cork Examiner, abans de ser-ho del Freeman’s Journal.

150 Referència a Gènesi 2, 7 sobre la creació d’Adam.

151 La frase en cursiva és un conegut palíndrom en la versió original anglesa, és a dir, una frase que es llegeix igual cap endavant i cap enrere: Able was I -> ere-> I saw Elba

152 Renom per al Freman’s Journal. La Vella és l’epítet tradicional per a Irlanda, amb la pretensió d’haver defensat, de forma molt moderada, l’autonomia del país.

153 Referència a les “tenebres exteriors” de l’Evangeli.

154 Inicials de Thomas Power O’Connor, (pronunciades en irlandès), periodista i figura del nacionalisme, membre del parlament durant cinquanta anys i fundador de diversos diaris.

155 Periodista i editor nascut a Amèrica, que va ser corresponsal a Londres del Daily Express.

156 Félix Pyatt, periodista i polític socialista francès, conegut pels seus escrits d’esquerra radical i activisme, sobretot en la Comuna de París. Condemnat a mort in absentia el 1873, va tornar a París després d’una amnistia general.

157 És a dir, Gallaher. Callinan va ser, segons Adams, un periodista de Dublín, famós per les seves patinades, els seus errors i els seus Irish bulls, és a dir, frases com “Un irlandès preferiria morir abans que ser enterrat a l’estranger”

158 Exemple de Irish bull atribuït a Callinan.

159 Metàtesi (canvi d’ordre de les lletress d’una oració) de “l’home espavilat”. El text original fa “Clamn dever” per “De clever man” (amb l’alteració dialectal de “the” per “de”)

160 Possiblement referint-se a la metàtesi del seu interlocutor.

161 Esposa del comte de Dudley, delegat del govern britànic a Irlanda.

162 Tots tres advocats i polítics, que van defensar la causa irlandesa.

163 El text original anglès hi posa els exemples de Mouth, South, (Boca, Sud), que en català no rimen.

164 Línies que trenquen els versets del cant 5 de l’Inferno de Dant.

165 “per l’aire perdut”(Inferno 5,89). Quan Francesca de Rimini s’adreça a Dant.

166 Paradís 31, 127 Visió de la Verge Maria.

167 “De tornar-la a mirar de forma més ardent”, indicació de Sant Bernat, guia de Dant, al Paradís, davant de la visió celestial.

168 Inspirat en el “sufficit diei malitia sua” (Mt 6, 34) En el “no penseu en el dia de demà” del Sermó de la Muntanya.

169 És a dir, el dret. Les altres dues són medicina i teologia. .

170 Llatí: en tant que.

171 Inspirat en la balada “The runaway Cork Leg”, història d’un mercader holandès.

172 Advocats i polítics de la causa irlandesa.

173 El més gran orador dels savis grecs.

174 Ni més ni menys que Joseph Pulitzer, del New York World

175 El primer diari publicat a Dublín.

176 Setmanari publicat a Cork.

177 Enllaçats el 1778, per impedir una eventual invasió francesa a Irlanda, després que les tropes regulars haguessin sortit per servir a Amèrica. Van assentar les bases per al futur parlament irlandès.

178 Charles Lucas, metge i patriota, del qual Grattan va dir: “Va posar els fonaments de la llibertat d’Irlanda”.

179 Advocat i estadista irlandès, considerat com a campió de les llibertats del país. Tot i no ser catòlic, va lluitar a la Cambra del Comuns irlandesa per a l’emancipació dels catòlics romans.

180 Kendal Bushe. Se’l considera el més gran orador que ha tingut Irlanda. Aliat de Grattan en la seva oposició a l’Acta d’Unió amb Anglaterra.

181 Per un tema de divorci, en un país on no s’admetia.

182 Citat en capítol passat. L’acusat va ser absolt.

183 De Hamlet. El fantasma explica la manera com va morir a mans del seu germà Claudi: “Mentre dormia a la meva horta / Costum meva al migdia.../ i pels porxos de la meva orella s’escolava / la purulenta secreció.”

184 Paraules de Iago, a “Otelo”. Reflexió de Stephen sobre la paradoxa de Hamlet.

185 Llatí. “Itàlia, mestra de les arts”.

186 La llei del talió, “ull per ull, dent per dent”, vigent a l’antic judaisme.

187 En realitat, l’escultura no és al Vaticà, sinó a San Pietro in Vincoli

188 O’Molloy està a punt d’emetre un missatge, i, en un sentit molt més alt, Moisès va ser el Missatger de Déu.

189 Aquests darrer paràgrafs de la “Pausa”, ha suscitat comentaris de tota mena (fins i tot relatius a la “teoria del caos”). Stephen sembla que planteja la qüestió en termes de retrobament del passat per explorar-ne els intervals de temps aparentment insignificants, però en realitat plens de significació,

190 Després de la falsa pausa, O’Molloy continua amb un discurs sobre el Moisès de Miquel Àngel.

191 El filòsof alemany Frederick von Schelling diu, en una obra seva, que l’arquitectura és “música en l’espai, com si fos música glaçada”

192 Frase inspirada en “La divina imatge”, de Blake.

193 En llatí “inspiració divina”

194 Paròdia de llatí barrejat amb anglès, per dir “moltes gràcies”

195 William Magennis, professor de l’University College de Dublín.

196 Els grups fascinats per l’hermetisme i a la teosofia eren molt nombrosos a principis del segle XX.

197 Les paraules angleses “opal” i “rush” (òpal i silenciós) eren les preferides entre els joves poetes de l’època.

198 Helena Petrovna Blavatsky, viatgera russa i teòsofa, que va expandir el seu interès per l’espiritualisme i l’ocultisme, i les doctrines esotèriques de la Índia, Orient Mitjà, i les càbales medievals jueves i cristianes. El 1875 fa fundar la Societat Teosòfica.

199 1. Elemental o atòmic. 2. Mineral, molecular. 3. Vegetatiu. 4. Animal. 5. Humà, jo conscient. 6 consciència universal. 7. Consciència divina, que uneix tots els altres plans.

200 En realitat, Gerald Fitzgibbon, irlandès, però francmaçó, conservador i partidari unionista.

201 Polític i patriota irlandès, lloctinent de Parnell i considerat traïdor, però després un dels més actius en l’assoliment de la independència d’Irlanda.

202 Indirecta a costa de Tim Healy, per la seva acusació d’immoral al nacionalista Parnell, pel divorci.

203 Inspirat en Apocalipsi 16,1 “vessa el flascó de la ira de Déu damunt la terra”.

204 Inspirat en Hamlet III 70-76 en el soliloqui “Ser o no ser”: “qui podria suportar...la contumèlia de l’home orgullós?”

205 És a dir, eren minoria els partidaris de reforçar l’ús del gaèlic a Irlanda.

206 Final de Cimbeline de Shakespeare, quan s’ha restaurat la pau i la tranquil·litat: “Alabem els déus/ i que els nostres fums recargolats pugin a les seves narius / Des dels nostres beneïts altars, proclamem aquesta pau / per a tots els nostres súbdits.

207 És a dir, dels Pares de l’Església. En aquest cas, sant Agustí.

208 Confessions (397) 7-12. I continua així: “Per tant, si les coses han de ser privades de tot bé, ja no podran ser més. En conseqüència, en tant que són, són bones. Per tant, tot allò que és, és bo.”

209 Sembla òbvia l’al·lusió al domini mundial de la marina britànica tant de guerra com mercant.

210 El progrés de Moisès, des de l’arca de joncs fins a l’escultura de Miquel Àngel.

211 L’original anglès diu “babemaries”, en referència a la mare i la germana de Moisès que l’amaguen, talment com les “dues Maries” mirarien, segles més tard, on sepultaven Jesús.

212 Referència a l’episodi on Moisès, ja crescut, veu un egipci maltractant un hebreu, i veient que no hi havia ningú més, mata l’egipci. (Ex 2 11-12)

213 Tres últimes referències a l’escultura de Miquel Àngel.

214 La colla de venedors de diaris.

215 Text original “Gone with the wind”

216 Margaret Mitchell, a la seva famosa novel·la “Gone with wind” es podria haver inspirat en aquest soliloqui de Stephen? Mai ningú no ho sabrà, perquè ella no en fa cap esment. Però no deixa de ser sorprenent que la família O’Hara sigui d’origen irlandès i la seva terra es digui Tara, com el lloc on el seu dia es van reunir els hostes del patriota O’Connell amb les tropes reials britàniques. Tara, que en la protohistòria irlandesa era la casa ancestral dels seus reis. Cfr. roundtablepictures.com.

217 Veg. Nota 789.

218 Possiblement es refereixi a les de Marc Antoni davant del cadàver de Cèsar (Shakespeare)

219 En la tradició teosòfica, l’Akasa és el medium que ho abasta tot, la memòria infinita de la natura eterna, en la qual tot pensament, silenci o expressió queden immortalitzats.

220 Compliment essencialment no vinculant.

221 Precisament el lloc on Stephen hauria hagut de trobar-se amb Mulligan i Haines.

222 Paraules de Macbeth a Macduff, quan s’ha assabentat, per la profecia de les bruixes, que ha de ser el seu botxí. I acaba així “I ai del qui primer cridi ‘Ja n’hi ha prou’” Retret a la proposta inicial de Stephen d’ajornar la sessió.

223 En llatí “Troia va ser”, és a dir “Ja no hi és” (Eneida 2:325). Quan Enees, a petició de Dido, li explica la caiguda de Troia.

224 És a dir, els camperols egipcis, que es van desempallegar dels grecs i de l’imperi otomà.

225 Frase encunyada per l’escriptora irlandesa Lady Sydney Morgan (1780-1859)

226 Sacerdotesses romanes, verges i dedicades al culte de la deessa Vesta. Referència irònica de Stephen a l'ancianitat virginal de les ciutadanes esmentades.

227 Com dèiem en una altra nota, terme teosòfic i antroposòfic , encunyat el segle XIX, per designar un compendi de pensaments, records, fets i emocions, que, segons aquelles doctrines, s'han de situar en un pla no físic d'existència, conegut com el pla astral.

228 Record de Stephen d'una trobada amb una prostituta de carrer.

229 Analogia forçada entre la creació artística i la creació divina : "I Déu digué: que hi hagi la llum: i la llum va ser-hi".

230 Referència a la paràbola de Jesús sobre les verges prudents i les imprudents, que esperen la vinguda del nuvi a mitja nit (Mt 25 1-13)

231 Stephen continua descrivint la vida i miracles de les vestals.

232 La Sra. Kearns exercia de prestadora en una casa d'empenyorament al carrer Great George.

233 La cervesa standard de la marca Guiness, a Dublin. La triple X és la que serveix per a l'exportació.

234 Els entusiastes dels paral·lelismes homèrics de la novel·la, hi veuen aquí el retorn d'Ulisses (Bloom) al regne d'Eol (Crawford), després que la tripulació de la nau hagués obert el sac dels vents (els venedors de diaris) que s'haurien endut l'heroi.

235 Referència sarcàstica a la manca d'ètica professional del bordegassos que venien periòdics.

236 Setmanari publicat els dissabtes a Kilkenny.

237 Hàbil joc de paraules. La casa de les claus (House of Keys) hem vist abans que era el parlament de la Illa de Man, i ara Bloom ho assimila amb el cognom Keyes, precisament el conseller d'aquella Illa.

238 En anglès "Kiss My Arse", formula amb què els deixebles del dimoni, segons la tradició, li retien obediència (càtars, templers, francmaçons, etc.).

239 En anglès , la metonímia "arm in arm".

240 El barri on el van veure, mentre anaven, amb el seu pare, cap al cementiri.

241 En anglès "Kiss my royal Irish arse". Al marge de la intemperància de Myles, les inicials finals M.R.I.A. signifiquen "Member of the Royal Irish Academy" (Membre de la Reial Acadèmia Irlandesa).

242 En llatí: "sense béns o possessions", expressió legal per indicar que l'individu jutjat no té possessions que pugui hipotecar o vendre per pagar els seus deutes.

243 Arquebisbe de Dublín (1162-80) i patró de la ciutat. Sant molt popular, perquè va resistir la invasió anglo-normanda d'Irlanda.

244 És a dir, l'estàtua que tenen a la vora, del propi almirall Nelson, que va tenir l'afer amorós amb Emma Hamilton, esposa de William Hamilton, ministre britànic a Nàpols. L'afer va esdevenir un dels grans escàndols de l'època.

245 Joc de paraules. Myles qualifica Nelson de "onehandled adulterer", i el professor endevina que ha volgut dir "onehanded adulterer", és a dir, "adulter d'una sola mà", atès que l'almirall anglès va perdre un braç en un assalt infructuós a Santa Cruz de Tenerife (1797).

246 Aquest títol és paròdia de la paràbola del sembrador de Mt 13 3-9

247 Nascuda Devereux, va ser l'amor de Sir Philip Sydney

248 Avaria força freqüent, abans que un centre d'operacions general no es bastís a Ringsend l'any 1906.

249 En llatí: "el déu ens ha concedit aquest repòs" Virgili (Èglogues 1,6)

250 És a dir, el Mont Nebo, des d'on Moisès va poder veure la Terra Promesa, que mai no trepitjaria

251 En l'art cristià, la pruna és el símbol de la fidelitat i la independència.

252 Es tracta del personatge de Hamlet, present en la majoria d'escenes, però Hamlet sol ser l'únic que el reconeix. (Excepte "aquest esplèndid dia de juny")

253 Com hem vist en nota anterior, defensor de la Reforma protestant a Irlanda.