Cap 6 (Hades) El Cementiri

  

Martin Cunningham ¹ , el primer, va introduir la seva testa, coronada amb un barret de seda, a l’interior de l’atrotinat carruatge i, un cop acomodat amb destresa, es va asseure. El senyor Power ² va entrar darrere seu, inclinant la seva elevada estatura amb molt de cura.

—Entra, Simon

—Després de tu —va dir el senyor Bloom

El senyor Dedalus ³ es va cobrir ràpidament, i va entrar dient:

—Sí, sí.

—Ja hi som tots, ara? —va preguntar Martin Cunningham— Puja, Bloom.

El senyor Bloom va entrar per asseure’s a la plaça vacant. Va estirar la porta darrere seu i va anar insistint fins que es va tancar hermètica. Va ficar un braç a través de la corretja i es va posar a mirar seriosament, per la finestra oberta del vehicle, els cecs baixats a l’avinguda ⁴. Un d’ells s’anava apartant poc a poc cap a un cantó, mentre una dona vella ho espiava furtivament. Amb el nas amorrat al vidre glaçat, gràcies a la seva bona estrella havia passat desapercebuda. És extraordinari aquest interès que tenen elles per un cadàver: tan contentes de veure’ns anar, i el problema que els donem quan venim. La feina sembla que els vingui de gust, ⁵ secretament ⁶ a les cantonades. Escampen aigua pertot arreu a cops de sabatilles ⁷, per por que el mort no es desperti. Després el preparen, amortallant-lo ⁸ , mentre Molly i la Sra. Fleming ⁹ fan el llit; estira’l més cap al teu costat. La nostra mortalla; mai no sabràs qui et tocarà un cop mort; ni qui et rentarà i et posarà xampú. Crec que et tallen les ungles i els cabells, i en guarden una part dins d’un sobre. Et creixen igualment després; malaguanyada feina.

Res d’inesperat. No es deia ni mitja paraula. Suposo que estaven col·locant les corones. Per cert, estic assegut sobre una cosa dura. Ah, és clar, el sabó de la butxaca del darrere; millor treure’l d’allí; però, esperaré el moment oportú.

Res d’inesperat. Es van sentir les rodes de davant que giraven; després, les de més a prop; a continuació, els cascos dels cavalls. Una sotragada, i el carruatge es va començar a moure, trontollant i balancejant-se. Al darrere, altres cascos i rodes trontollant van arrencar. Van deixar enrere els cecs de l’avinguda i la casa número nou ¹⁰, amb el crespó negre del picador de la porta mig oberta. La marxa, al pas.

Els genolls dels animals es van mantenir així, al trot, fins que no van haver tombat per posar-se al costat de les vies del tramvia, a l’avinguda de Tritonville, on van accelerar el pas. Les rodes cruixien damunt les llambordes de la calçada superior i els vidres tremolaven com bojos en els marcs de les portes del vehicle.

—Per quin camí ens duen? —va preguntar el senyor Power, mirant per les dues finestres.

—Irishtown —va contestar Martin Cunningham — l’avinguda Ringsend i el carrer Brunswick.

El senyor Dedalus va assentir amb el cap, mirant enfora.

—És un vell i bonic costum —va dir— i m’alegra de veure que no ha mort.¹¹

Durant una estona, van contemplar per les finestres com els passavolants es treien gorres i barrets, en senyal de respecte. El cotxe va deixar la via del tramvia per agafar un camí més suau, passat el carreró de Watery. El senyor Bloom , en mirar, va observar la presència d’un home jove i àgil, vestit de dol i amb un ample barret. ¹²

—Hi ha un amic teu caminant al costat, Dedalus —va dir.

—Qui és?

—El teu fill i hereu.

—On és —va preguntar el senyor Dedalus, arrambant-se cap a l’altre costat

El carruatge, un cop deixats enrere els drenatges oberts i els munts de carretera arrancada davant de les cases de pisos, va donar un tomb al voltant de la cantonada i, trontollant altre cop damunt del carril del tramvia, va continuar de forma sorollosa amb les rodes petant de sotracs. El senyor Dedalus hi va caure, i va preguntar:

—Era amb ell, amb aquell brètol de Mulligan? El seu fidus Achates? ¹³

—No —va dir el senyor Bloom— Anava sol.

—Enfigat amb la seva tia Sally, suposo —Va dir el senyor Dedalus— el clan dels Goulding: el petit comptable borratxo i Crissi, el petit cagalló de papà, la nena sàvia que coneix el seu propi pare ¹⁴

El senyor Bloom va somriure amb tristesa, mentre passaven per l’avinguda Rinsend. Wallace Bros, la fàbrica d’ampolles, i després el pont del riu Dodder.

Richie Goulding i la seva cobertura legal; “Goulding, Collis i Ward” anomena ell l’empresa ¹⁵ Les seves bromes i acudits s’estan moderant una mica. Bona peça era abans. Un diumenge al matí es va posar a ballar el vals al carrer Stamer amb Ignatius Gallaher ¹⁶, amb els dos barrets de la mestressa entaforats al cap. I cada nit provocant aldarulls al carrer. Ara, ja comencen a venir-ne xafarderies informatives: sobre un mal d’esquena que pateix, temo. Que la dona li fa massatges a l’esquena¹⁷ . Que ell pensa curar-se amb unes pastilles que no són res més que placebos, que proporcionen guanys de gairebé el sis-cents per cent.

—Tracta amb gentussa de baixa estofa —va rondinar el senyor Dedalus— Que Mulligan és un fotut, contaminat i empedreït rufià, no hi ha cap dubte. El seu nom put per tot Dublín. Però amb l’ajut de Déu i la Seva benaurada mare, un d’aquests dies em dedicaré a escriure una carta a la seva mare, o a la seva tia, o a qualsevol dona disposada a obrir-li els ulls de bat a bat com una portalada. A ell, li pessigaré les galtes del cul, creu-me! ¹⁸

Es va posar a cridar tan fort que ni se sentia el soroll de les rodes.

—No toleraré, que el bastard de nebot d'ella arruïni el meu fill. El fill de l’empleat d’una botiga de betes i fils , la del meu cosí Peter Paul M’Swiney ¹⁹. De cap manera!

Va parar, i el senyor Bloom va desviar la mirada del bigoti furiós del qui acabava de parlar, per dirigir-la a les faccions serenes del senyor Powell i als ulls i la barba de Martin Cunningham, força commogut. Quin home tan sorollosament obstinat! Per a ell, el seu fill ho es tot; i té raó: és una cosa important per preocupar-se. Si el petit Rudy ens hagués viscut, l’hauríem vist créixer; la seva veu hauria ressonat per casa. Caminant al costat de Molly amb l’uniforme d’Eton ²⁰ . El meu fill, amb ulls com els meus. Quin sentiment més estrany seria! Engendrat per mi, de forma casual: deuria haver estat aquell matí a la terrassa de Raymond , quan ella, des de la finestra, mirava els dos gossos que s’aparellaven al costat de la paret de “deixa de fer el mal” ²¹ , i el sergent ²² no parava de somriure. Ella duia aquella bata de color crema amb l’estrip que mai no cosia. Fem una rebregada, Poldy! ²³ Déu sap que me n’estic morint, de ganes! Ves, de quina manera comença la vida!

Després va venir l’embaràs. Va haver de refusar el concert de Greystones. El meu fill dins d ’ella. En vida, hauria pogut ajudar-lo. I tant que sí! Fer-lo independent. Que aprengués alemany, també.

—Fem tard? —va preguntar el senyor Power

—Deu minuts —va contestar Martin Cunningham, mirant-se el rellotge.

Molly. Milly: la mateixa cosa en petit. Els seus renecs poc femenins: Oh Júpiter fotut! Vosaltres, déus i peixarrots! ²⁴ De tota manera, és una noia adorable, i aviat serà una dona. Des de Mullingar: Estimadíssim papi... Un jove estudiant. Sí, sí: també una dona. La vida, la vida!...

El cotxe va fer un sotrac, i hi va tornar, mentre les seves quatre rodes es balancejaven.

—Corny podia haver-nos reservat una tartana més còmoda— va dir el senyor Power

—Sí, podia —va dir el senyor Dedalus— si no patís d’aquell estrabisme ²⁵ . No sé si m’explico.

Li va fer l’ ullet, amb l’esquerre. Martin Cunningham es va posar a espolsar crostes i engrunes de sota les cuixes

—Què és això —va dir— en nom de Déu, Engrunes?

—Sembla que algú hagi estat fent un pícnic aquí, últimament— va dir el senyor Power.

Tots van aixecar les cuixes, i van llucar amb gest de desaprovació la pell florida i sense botons dels seients. El senyor Dedalus, tocant-se el nas i arrufant les celles avall, va dir:

—Si no és que m’equivoco del tot...Què en penses, Martin?

—A mi també m’ha fet mala espina —va dir Martin Cunningham.

El senyor Bloom va baixar la cuixa. Estic content d’haver pres aquell bany, que em fa sentir els peus del tot nets. Però, tant de bo que la senyora Fleming hagués sargit millor aquests mitjons.

El senyor Dedalus va sospirar amb resignació.

—Al capdavall —va dir— és la cosa més natural del món.

—Ha comparegut Tom Kernan? —va preguntar Martin Cunningham, tocant-se suaument la punta de la barba.

—Sí —va contestar el senyor Bloom— Ve al darrere amb Ned Lambert i Hynes.²⁶

—I Corny Kelleher en persona? ²⁷ —va preguntar el senyor Power.

—Espera al cementiri — va dir Martin Cunningham.

—Aquest matí he trobat M’Coy —va dir el senyor Bloom—i m’ha dit que procuraria de venir.

El cotxe es va aturar.

—Què passa?

—Ens hem aturat.

—I on som?

El senyor Bloom va treure el cap per la finestra.

—Al gran canal —va dir ²⁸

La fàbrica de gas ²⁹ Diuen que cura la tos ferina ³⁰. Per sort, Milly no l’ha tingut mai. Pobres criatures; la pell se’ls torna de color morat, enmig de grans convulsions!. Una vergonya, de debò. Ella, en canvi, es va curar de la malaltia de forma molt més suau; del xarampió, només amb te d’oli de llinosa. En les epidèmies d’escarlatina i grip, hi ha molts candidats a la mort. No oblidem que, per casualitat, la Protectora dels gossos rau justament en aquest indret ³¹. Pobre vell Athos! Sigues bo amb Athos, Leopold, és el meu últim desig ³² Faci’s la teva voluntat! ³³ Nosaltres, els catúfols dels moribunds els obeïm quan són a la tomba. però, en canvi, l’animaló s’ho va prendre seriosament; els gossos dels ancians acostumen a ser bèsties tranquil·les.

La pluja va escopir un gota damunt del seu barret. Ell es va apartar i, per un instant, va veure una cortina de puntets humits caient damunt dels domassos grisos. Era ben curiós, vist a distància: com a través d’un colador , si més no, m’ho va semblar. Ara recordo que les meves botes relliscaven.

—El temps està canviant— va dir tranquil·lament.

—Llàstima que no es mantingui serè — va dir Martin Cunningham.

—El camp ho necessita — va dir el senyor Power— Ara, torna a sortir el sol.

El senyor Dedalus, mirant amb les ulleres entelades el sol emboirat, va dedicar un silenciós retret al firmament.

—És tan imprevisible com el cul d’un nen —va dir.

—Sembla que tornem a moure’ns.

El cotxe va tornar a moure les seves entumides rodes, mentre que la carcassa es balancejava suaument. Martin Cunningham es va tocar més de pressa la punta de la barba.

—Tom Kernan va estar immens la nit passada —va dir— I Paddy Leonard fotent-se’n a la cara.

—Ah sí? Estira’l de la llengua, Martin —va dir fogosament el senyor Power— doncs. espera que sentis què opina Simon sobre Ben Dollard ³⁴ cantant “El noi pelat” ³⁵

—Immens, em dirà —va assentir Martin Cunningham, amb pompositat— i afegirà: La seva interpretació d’aquella senzilla balada, Martin, és la més vigorosa que mai hagi sentit en el curs de tota la meva experiència.

—Vigorosa? —va comentar el senyor Power tot rient— En això té raó. I sobretot l’arranjament posterior.

—Vas llegir el discurs de Dan Dawson ³⁶—va preguntar Martin Cunningham.

—Doncs, no —va dir el senyor Dedalus— On surt?

—Al diari d’aquest matí.

El senyor Bloom es va treure el diari de la butxaca interior. Aquest és el llibre que haig de canviar per a ella.

―No, no―va cuitar a dir el senyor Dedalus― Més endavant, sisplau.

La mirada del senyor Bloom va transitar cap a la vora del diari, per examinar la llista d’obituaris: ³⁷ Callan, Coleman, Dignam, Fawcett, Lowry, Naumann , Peake —qui és aquest Peak? Potser aquell que treballava a l’oficina dels advocats Crosby & Alleyne? No, Sexton, Urbright. La tinta dels caràcters gairebé no es veia en aquell exemplar deslluït i mig esquinçat: “Gràcies a la Floreta ³⁸ ...Tristament enyorat...A l’inexpressable dolor de la seva...a l’edat de 88 anys, després d’una llarga i penosa malaltia....Recordatori mensual...Quinlam. Que el bon Jesús tingui pietat de la seva ànima”

Ja fa un mes que l’ estimat Henry va volar

Cap a la seva llar a dalt del firmament

Mentre la seva família plora i fa dol de la pèrdua

Esperant retrobar-lo algun dia a les altures. ³⁹

Vaig estripar el sobre? Sí, però, on vaig deixar la carta, després de llegir-la en el bany? Es va palpar la butxaca de l’armilla. Mira que bé! El benvolgut Henry ha volat, abans que se m’acabés la paciència.

Passem davant l’escola nacional. La quadra de Meade: quina casualitat, només n’hi ha dos, ara, i mouen els caps. Van més plens que una paparra ⁴⁰ Massa os en els seus cranis. L’altre trota pels voltants, muntat per un parcer. Fa una hora, jo passava per aquí mateix. Els conductors del carruatge es van treure els barrets.

L’esquena d’un guardaagulles és va redreçar cap amunt, per canviar la ruta del tramvia, al costat mateix de la finestra del senyor Bloom. No podrien inventar res automàtic perquè la pròpia roda ho gestionés? És clar que aleshores aquest home perdria la feina. Bé, però aleshores un altre, podria tenir la feina de fabricar el nou invent, no?

De les antigues sales de concert, no hi quedava res. Només un home amb un vestit de vellut i un crespó al voltant del braç. No gaire dol allí; en tot cas, dol de barriada. Potser parents llunyans.

Van deixar enrere el desolat púlpit de l’església de Sant Marc, al dessota del pont del ferrocarril , passat el teatre de la Reina: en silenci. Tanques publicitàries: Eugene Stratton , Sra.Bandman Palmer. Veurem si aquesta nit jo puc anar-hi a veure Leah. Sí, he dit jo. O potser El Lliri de Killiarney, per la Companyia d’Òpera Elster Grimes? Gran i poderosa alternativa. Cartell nou i brillant per a la setmana que ve: Gresca en el Bristol. Martin Conningham podria agençar entrades per al Gaiety. ⁴¹ L’hauré d’invitar a una copa, o dues, dependrà del cost de les entrades.

Ell vindrà a casa aquesta tarda. Ella cantarà...

Plasto’s , ⁴² I ara el bust de Sir Philip Crampton , sobre la font monumental. Qui deuria ser? ⁴³

—Què tal, com està Vostè?― Va dir Martin Cuningham, saludant amb la palma de mà al front.

—No ens veu —va dir el senyor Power— Ah, sí que ens veu : Com està vostè?

—Qui? —Va preguntar el senyor Dedalus.

—Blazes Boylan —va dir el senyor Power— Allà el tens airejant el seu tupè.

En aquell mateix moment jo estava pensant. ⁴⁴

El senyor Dedalus s’inclinà a l’altre cantó del seient per saludar. Des de la porta del restaurant Red Bank, el disc blanc d’un barret de palla havia emès una resposta: quedava ja enrere.

El senyor Bloom es va repassar les ungles de la mà esquerra, i després les de la mà dreta. Les ungles, sí, però hi veu ella, en ell, res més que fascinació? ⁴⁵ És el pitjor home de Dublín: això el manté viu. A vegades, la gent nota què és una persona, per instint, però un tipus així. Les meves ungles; acabo de mirar-me-les, i estan ben tallades. I després: ben mirat, el cos d’ella se li està posant una mica més més flàccid.⁴⁶ Me n’adono quan ho recordo. Això passa, suposo, perquè la pell no es pot contraure prou de pressa quan la carn perd consistència. Però la figura hi és: la figura encara hi és. Espatlles i malucs se li engreixen; i les nits de dansa, mentre l’ajudo a vestir-se, ha d’estirar-se les arrugues darrere les galtes.

Es va agafar els genolls amb les mans i, satisfet, va adreçar la seva mirada distreta a les cares dels altres.

El senyor Power va preguntar:

—Com va la gira de concert, Bloom?

—Ah, molt bé —va dir el senyor Bloom—En rebo grans notícies. Ha estat una bona idea, veuràs...

—I tu hi aniràs?

—Bé, no —va dir el senyor Bloom— De fet, m’haig d’arribar al comptat de Clare ⁴⁷ per uns negocis privats. La idea és fer la gira per les principals ciutats, saps? Allò que perds d’un cantó, ho guanyes per l’altre.

—Exactament així —va dir Martin Cunningham— Mary Anderson és aquí, ara.⁴⁸

—Tens bons artistes?

—Louis Werner fa la gira amb ella ⁴⁹ —va dir el senyor Bloom—I tant, tindrem tota la gent notable! J.C.Doyle i John MacCormack, ⁵⁰ espero, i...bé, de fet, els millors.

—I Madame —va afegir el senyor Power. Somrient—. Ni més ni menys.⁵¹

El senyor Bloom va retirar les mans del genoll, en un gest de bona educació, i les hi va tornar a posa. Smith O’Brien ⁵²: algú l’hi has posat un ram de flors; una dona: deu ser l’aniversari del seu decés. Per molts anys feliços ⁵³. El carruatge, rodant al costat de l’estàtua de Farrell, va unir en silenci els seus poc resistents genolls.

Uup!: Un vell vestit pengim-penjam, oferia des de la vorera les seves mercaderies, bo i cridant: uup!

—Quatre cordons de bota per un penic.

Per què ho feia de forma il·legal, si tenia la seva botiga al carrer Hume? A la mateixa casa que duia el cognom de soltera de Molly, Tweedy, el procurador de la Corona per Waterford. Duia el barret de seda de tota la vida; relíquies d’antiga decència. ⁵⁴ Quina pena, també! Un terrible venir a menys, pobre infeliç! Espolsat com rapè a la vetlla d’un difunt. ⁵⁵ O’Callaghan a les seves acaballes.⁵⁶

I Madame. Són les onze i vint i es lleva, i la Sra. Flemming és allí per fer la neteja. Li pentina els cabells, vulgues que no: voglio e non vorrei. No, més aviat és vorrei e non ⁵⁷. Mirant, això sí, que les puntes dels cabells estiguin ben separades. Mi trema un poco il. ⁵⁸. Magnífica la seva veu en aquell tre : en to de plor. Un impuls humà, o d’una màquina de filar, sí, potser això últim ho expressa millor.

Els ulls d’ell es van fixar discretament la cara agraciada del senyor Power. Damunt de les orelles, les temples platejades. Madame: somreia. Jo vaig tornar-li el somrís. Un somrís recorre un llarg camí. Potser només per bona educació. Personatge agradable; qui sap si és veritat el que diuen sobre la dona que ell manté! En tot cas, no gens agradable per la seva muller. Tanmateix —no recordo qui m’ho va dir— no hi ha res de sexe; en cas contrari, podem imaginar com s’escamparia de pressa la notícia. Sí, va ser Crofton qui m’ho va dir, quan el vaig trobar un vespre portant-li, a ella, una lliura de filet de vedella. De què treballava ella? De cambrera en el Jury,⁵⁹ O en el Moira,⁶⁰ potser?

La comitiva passava per sota la gran capa de l’estàtua de l’Alliberador ⁶¹

Martin Cunningham va tocar el senyor Power amb el colze.

—De la tribu de Rubèn —va dir.

Un figura alta i negra de barba, recolzada en un bastó, que havia sortit de sobte per la cantonada de la casa de l’Elefant d’Elvery, els ensenyava una mà oberta i corbada sobre l’esquena ⁶²

—Tot ell conserva la seva prístina bellesa —va comentar el senyor Power.

El senyor Dedalus va buscar amb la mirada la desconcertant figura i va dir amb veu baixa:

—Així el diable et trenqui el passador que portes a l’esquena!

El senyor Power, rebentant-se de riure, va apartar la cara de la finestra, mentre el cotxe deixava enrere l’estàtua de Gray ⁶³

—Tots hi hem estat, allí —Va dir Martin Cunningham, parlant en general.

Els seus ulls van ensopegar amb els del senyor Bloom. Es va acariciar la barba, i va afegir:

—Bé, gairebé tots.

El senyor Bloom va començar a parlar amb sobtada fogositat, mirant les cares dels seus companys.

—És una cosa terrible i positiva allò que corre de boca en boca sobre Reuben pare i fill.

—Sobre el barquer? —va preguntar el senyor Power.

—En efecte. No us ho sembla?

—I de què es tracta? —va preguntar el senyor Dedalus— Jo no n’he sentit res.

—Va haver-hi una noia en el cas —va començar el senyor Bloom— i ell va determinar enviar-lo a l’illa de Man per apartar-lo del camí perillós, però quan tots dos. . .

—Què? —va preguntar el senyor Dedalus— Parles d’aquell adolescent convicte , oi?

—Sí —va dir el senyor Bloom— Tos dos anaven de camí cap al vaixell i ell va intentar ofegar. . .

—Ofega’t Barrabàs! —va cridar el senyor Dedalus—Tant de bo, que Crist ho hagués fet! ⁶⁴

El senyor Power va esclatar en una llarga rialla per sota el nas.

—No—va dir el senyor Bloom— va ser el fill mateix. . .

Martin Cunningham va interferir de forma grollera el discurs de Bloom:

—Reuben, pare i fill estaven pescant al moll del costat del riu en el seu camí cap al vaixell de l’illa de Man i, de sobte, el cisellador jove va relliscar de la paret, per caure al damunt d’ell, i tots junts van caure al Liffely.

— Déu meu —va exclamar el senyor Dedalus , espantat— I ell és mort?

—Mort!—va cridar el senyor Cunningham—ell no! Un barquer va agafar una estaca i el va pescar per la part tova dels pantalons, per desembarcar-lo al costat del seu pare al moll. Més mort que viu. Mitja ciutat hi era.

—Sí —va dir el senyor Bloom—però la part divertida és. . .

—I Reuben pare —va dir Martin Cunningham— va donar al barquer un florí per haver salvat la vida del seu fill.

Un sospir sufocat va sortir de sota les mans del senyor Power.

—I tant que ho va fer —va afirmar Martin Cunningham—Com un heroi. Un florí de plata

—I això no és terriblement bo? —va preguntar el senyor Bloom amb aplom.

—Una lliura i vuit penics és massa— va dir el senyor Dedalus secament.

La rialla reprimida del senyor Power va esclatar sense fer soroll dins del carruatge.

Havien arribat al monòlit de Nelson ⁶⁵

—Vuit prunes per un penic! Vuit per un penic!

—Seria millor que sembléssim un mica més seriosos —va dir el senyor Cunningham

El senyor Dedalus va emetre un sospir.

—La veritat és que el pobre Paddy —va dir— no ens retrauria pas una rialla. És bo fer-ne moltes, va dir ell mateix.

—Que Déu, nostre Senyor, em perdoni —va dir el senyor Power, mentre s’eixugava amb els dits els ulls humits— Pobre Paddy! Poc m’ho pensava fa una setmana, quan el vaig veure per última vegada amb la seva bona salut habitual, que viatjaria darrere seu d’aquesta manera. Ja ens ha deixat.

—Un homenet tan decent com ell, que sempre duia barret ⁶⁶ —va dir el senyor Dedalus— i tant de cop com se’n va anar!

—El cor li va fallar —va dir Martin Cunningham.

Es va palpar el pit amb tristesa.

La cara vermella com un perdigot: massa consum de John Barleycorn ⁶⁷. La cura per a un nas vermell: beure com un dimoni fins que se’t torna de color d’adelita ⁶⁸ Va gastar-se un grapat de diners per canviar-lo de color.

El senyor Power es mirava les cases que anaven passant, amb trista aprensió.

—Va tenir una mort sobtada, pobre xicot —va dir.

—La millor mort —va dir el senyor Bloom.

Els ulls dels altres el van mirar de bat a bat.

—No va patir gens —va dir— Un moment, i tot s’ha acabat. Com morir mentre dorms.

Ningú no va dir res. ⁶⁹

Aquesta és la part morta del carrer. Poca activitat de dia, agents immobiliaris, l’hotel dels Abstemis ⁷⁰, la guia de ferrocarrils de Falconer ⁷¹, el Col·legi del Servei Civil, la llibreria escolar i professional, el Club Comercial Catòlic de Gill, El Cec Industriós ⁷² . Per què tan poca activitat? Per alguna raó; pel sol o pel vent. I també a la nit: nois joves amb treballs de poca categoria, i noies que hi fan de minyones , sense cap categoria professional ⁷³. Ara passem sota el patronatge ⁷⁴ del darrer Pare Mathew ⁷⁵. I ara ve la pedra fundacional del monument de Parnell, mort d’un atac de cor. ⁷⁶

Cavalls blancs, amb plomatge blanc coronant-los el cap ⁷⁷, van sortir de la cantonada de la Rotunda ⁷⁸ al galop. Dins del carruatge, que mostrava pressa per arribar al lloc d’enterrament, s’hi podia distingir un petit taüt. Un cotxe funerari per a un difunt no casat. El color dels cavalls hauria estat negre per a un casat, clapes de distints colors per a un solter, i terrós per a una monja. ⁷⁹

—Quina pena! —Va dir Martin Cunningham— Un infant.

Una cara de nan de color malva i pell arrugada, com era la del petit Rudy: Cos de nan, flonjo com la pasta, dins d’una caixa de línia blanca. Prestacions de la Societat de Funeràries Amistoses ⁸⁰: un penic a la setmana per un terròs de gespa. El nostre petit nadó desvalgut no significava res; era un error de la naturalesa. Si té salut, prové de la mare; si no, del pare, i la propera vegada hi haurà més sort. ⁸¹.

—Pobra criatura —va dir el senyor Dedalus— Sort que no se n’adona!

El carruatge va alentir el pas mentre pujava el turó de la plaça de Rutland. ⁸²

Sacseja-li els ossos. Damunt dels terrossos. Només és un pobre. Sense patró. ⁸³

—Enmig de la vida...⁸⁴ —va dir Martin Cunningham.

—Però el pitjor de tot —va precisar el senyor Power—és quan l’home lleva la seva pròpia vida.

Martin Cunningham es va treure el rellotge amb gest enèrgic, va tossir i se’l va tornar a desar.

—La pitjor deshonra que pot caure en una família —va afegir el senyor Power.

—És clar, un atac de demència temporal —va dir Martin Cunningham amb decisió— però, hem de tenir-ne una visió caritativa.

—Diuen que l’home que ho fa és un covard —va fer el senyor Dedalus.

—No ens toca a nosaltres, de jutjar-ho —va dir Martin Cunningham.

El senyor Bloom, a punt de parlar, va tornar a cloure els llavis. Els ulls grossos de Martin Cunningham ara miraven cap a una altra direcció. Sí, és un home comprensiu i intel·ligent; el seu rostre recorda el de Shakespeare; sempre en té alguna , de bona, per dir. Els altres no tenen pietat, ni per al suïcida ni per a l’ infanticida; els rebutgen l’enterrament cristià. Abans, solien clavar-li una estaca al cor, de la tomba estant; com si no estigués ja prou destrossat. ⁸⁵ I tanmateix, de vegades es penedeixen, tot i que sigui massa tard; com el qui vàrem trobar al fons del riu, entremig de les jonqueres ⁸⁶ Ell em va mirar ⁸⁷ . I aquell cony de borratxa que tenia per muller, i per a la qual, ell, nit i dia ,tenia la casa a punt, i després, gairebé cada dissabte, ella se li enduia a empenyorar els mobles. Amb el seu cor de pedra, ⁸⁸ l’infligia a ell la vida d’un condemnat. El dilluns al matí, tornem-hi amb la pedra carregada a l’espatlla ⁸⁹ Però, Senyor, aquella nit ella deuria haver tingut una visió, tal com em va dir Dedalus, que hi era! Beguda i fent cabrioles estrambòtiques al carrer, amb l’ ombrel·la de Martin:

I em diuen la joia de l’Àsia.

De l’Àsia

La geisha. ⁹⁰

Ell va tornar a desviar la mirada. ⁹¹ Sap de què va. Sacseja-li els ossos.

Aquella tarda de la investigació, amb l’ampolla de l’etiqueta roja damunt la taula. L’habitació de l’hotel amb pintures de caça. L’ambient carregat i sense ventilació, i la llum del sol penetrant per les escletxes de les persianes de Venècia. Les orelles del coronel, grosses i peludes. Les proves provenien de les botes.⁹² Semblava que primer s’havia adormit. Després, pel que es desprenia de les ratlles grogues del rostre, s’hauria esmunyit avall cap al peu del llit . Veredicte: sobredosi, i, per tant, mort accidental. La carta, per al meu fill Leopold.

No més condol ni més vetlla. Sense patró.⁹³

El carruatge se sacsejava lleugerament mentre passava pel carrer Blessington. Damunt dels terrossos. ⁹⁴

—Crec que anem a bon pas— va dir Martin Cunningham.

—Déu faci que no bolquem pel camí —va dir el senyor Power.

—Espero que no —va dir Martin Cunningham— Demà hi ha una gran carrera a Alemanya. La Gordon Benett. ⁹⁵

—Sí, per Júpiter —va exclamar el senyor Dedalus— Valdrà la pena de veure-la, de debò!

A mida que anaven tombant cap al carrer Berkeley, un orgue de carrer situat prop del Dipòsit de la Ciutat ⁹⁶ els anava amenitzant amb una alegre i vibrant cançó dels music-halls:

“Ha vist algú aquí Kelly /K.E.L.L.Y ?. / La marxa fúnebre de Saül ⁹⁷/ És tan dolent com el vell Antonio ⁹⁸ / M’ha deixat en el meu propi I-O ⁹⁹ / Pirueta!.”

Passem per l’Hospital Universitari Mater Misericordiae , del carrer Eccless, on més avall jo hi visc. Un gran edifici, amb un pavelló per als incurables, cosa molt animadora. L’Hospitalitat de Nostra Senyora per als moribunds, estava situada de forma molt pràctica al pis de sota, on hi va morir la vella Senyora Riordan. La situació de les dones allí és macabre. La senyora hi tenia una tassa per al menjar i una cullera per escurar-li la boca; amb una mampara al voltant del llit per quan es morís. Per cert, em van dir que aquell jove estudiant tan amable que em va tractar la picadura de l’abella, s’ha traslladat a l’hospital de la Maternitat. D’un extrem a l’altre.

El carruatge, després de galopar al voltant d’una cantonada, és va aturar.

—Quin problema hi ha, ara?

Per les finestres, es veia passar un ramat de bestiar marcat, belant i movent-se amb els caps cots i amb les peüngles encoixinades, mentre amb les cues s’anaven fregant suaument les cicatrius de les seves ossudes anques. Al defora i entremig del ramat, hi corrien ovelles esgotades, expressant les seves pors amb bels. ¹⁰⁰

—Emigrants —va dir el senyor Power.

—Uuuuuh!—cridava la veu del pastor, fent petar el fuet al flanc de les bèsties.—Uuuuuh! Fora d’aquí!

És clar, demà és dijous, el dia de la matança. Les vaques a punt de parir, Cuffe ¹⁰¹ les venia a vint-i-set quids ¹⁰² cadascuna; probablement per a Liverpool. Rosbif per a la Vella Anglaterra ¹⁰³. Allà compren només les sucoses, i així es perden el cinquè quart ¹⁰⁴ : tota la matèria prima, pell, pèls i banyes. I això, al cap de l’any, representa una fortuna: el negoci de la carn morta; subproductes dels escorxadors per a les adoberies, sabó, margarina. Em pregunto si allò de retirar del tren carn de baixa qualitat encara funciona a Clonsilla ¹⁰⁵.

El carruatge va reprendre la marxa entremig del ramat.

—No puc entendre per què la Corporació Municipal no instal·la una línia de tramvia des del portal del Parc fins als molls—va dir el senyor Bloom— Llavors tot aquest bestiar es podria transportar en vagons fins als vaixells.

—En comptes de bloquejar la via pública —va afegir Martin Cunningham— Sí, senyor, haurien de fer-ho.

—Sí —va dir el senyor Bloom— i una altra cosa. Sovint he pensat en els tramvies funeraris de l’ajuntament de Milà. Una línia porta fins a l’entrada del cementiri amb vagons especials per al difunt, per als familiars, i per al qui sigui. No sé si m’explico.

—Home! Posats a inventar collonades —va dir el senyor Dedalus— Un cotxe llit i un vagó restaurant!

— Pobra perspectiva per a Corny ¹⁰⁶ —Va afegir el senyor Power

—I per què? —va preguntar el senyor Bloom, adreçant-se a Dedalus— No seria més decent que dos cavalls galopant junts?

—Doncs, potser sí que tens raó —va admetre el senyor Dedalus.

—I tampoc no tindríem escenes —va afegir Martin Cunningham—com aquella del cotxe que va bolcar a la rotonda de Dunphy i el taüt va anar a parar a la carretera.

—Va ser terrible! —va exclamar el senyor Power amb el rostre trasbalsat— I el difunt estès a la calçada. Terrible!

—Primera volta ¹⁰⁷ per Dunphy —va dir el senyor Dedalus, assentint amb el cap— a la copa de Gordon Bennet.

—Alabat sigui Déu! —va dir Martin Cunningham de forma pietosa.

Bom! Cotxe bolcat. Un taüt es precipita contra la carretera, s’estavella i s’obre. Paddy Dignam surt disparat ¹⁰⁸ i rodola, rígid, damunt de la pols amb un hàbit marró ¹⁰⁹ que li ve massa gran. El rostre, abans vermell, ara el té gris. La caiguda li fa obrir la boca i preguntar-se què està passant. Van fer ben fet de tancar-l’hi; oberta, el seu aspecte seria horripilant, perquè tot el que hi ha a dintre es descompon ràpidament. Molt millor tapar-li tots els orificis. Sí, també, amb cera. L’esfínter s’afluixa; cal segellar-lo del tot.

—Dunphy, ja hi som —va anunciar el senyor Power, mentre el carruatge tombava a la dreta.

La cantonada de Dunphy. Els cotxes mortuoris, aturats, ofegant les penes. Una pausa a la vora del camí, excel·lent posició per un pub. Espero que, a la tornada, ens hi arribarem per beure a la salut del difunt. Serà la ruta del consol. L’elixir de la vida. ¹¹⁰

Però, suposant que allò hagués passat, hauria sagnat ell, si un clau —per exemple—se li hagués clavat en la batzegada contra la carretera? Potser sí, potser no, perquè suposo que depèn de quina part del cos. La circulació de la sang s’atura, però d’una artèria en podrien haver vessat unes gotes. Seria millor enterrar-los de vermell: un vermell fosc.

En silencia, van continuar per la carretera de Phibsborough. Va passar pel costat, trotant, un carruatge buit que ve del cementiri: sembla alleujat. ¹¹¹

El pont de Crossguns, damunt del Canal Reial.¹¹²

L’aigua fluïa amb gran estrèpit per les comportes. Un home dret a la seva barcassa entremig de munts de torba, i ,damunt del camí de sirga que vorejava la resclosa, un cavall a mig lligar ¹¹³. A bord del Bugabu.¹¹⁴ .

Tots els ulls de la colla van observar aquell home. A través del camí aquàtic farcit de brossa, ell havia flotat amb el seu rai, en direcció a la costa d’Irlanda, arrossegat per la corda del cavall, entremig de llits de joncs, capes de llot, ampolles dins del fang, carronyes de gossos morts... Athlone, Mullingar, Moyvalley ¹¹⁵, ben bé podria fer jo una excursió a peu al costat del canal per anar a veure Milly. O bé en bicicleta. Llogar-ne una de barata, però segura. Wren n’oferia una, l’altre dia a la subhasta, però era de senyora. En el desenvolupament de rutes aquàtiques, cal remarcar l’afició de James M’Cann ¹¹⁶ de portar-me remant cap al transbordador; el passatge resultava més barat, i per escenaris més tranquil·les: cases flotants , campaments. i també vehicles funeraris: cap al cel a través de l’aigua . Tal vegada, jo ho faré sense escriure-ho; vindran, com per sorpresa, Leixlip, Clonsilla ¹¹⁷ tot baixant de resclosa en resclosa cap a Dublín; carregat de torba procedent dels fangals de l’interior. Et saludo, va cridar ell a Paddy Dignam, brandant el seu barret de palla marró.

Van deixar enrere la casa de Brian Boroimhe ¹¹⁸ . Ara ja hi eren a prop.

—Com li deu anar al nostre amic Fogarty? ¹¹⁹ —va fer el senyor Power.

—Millor que ho preguntis a Tom Kernan ¹²⁰—va dir el senyor Dedalus.

—I doncs? —va dir Martin Cuningham— El va deixar plorant, crec. ¹²¹

—Tot i perdut a la vista, estimat en la memòria—va recitar el senyor Dedalus ¹²²

El carruatge va tombar a l’esquerra, per agafar la carretera de Finglas. ¹²³

A la dreta, teníem el pati de les canteres. La darrere etapa. A la llenca de terra, van aparèixer-hi multituds de figures silencioses, de color blanc, plenes d’aflicció, parant les mans quietes, agenollades de dolor, fent senyals. ¹²⁴ També fragments de figures tallades, suplicant amb silenci blanc. L’obra més reeixida del formidable arquitecte i escultor Thos. H. Dennany.

Ho deixem enrere.

Damunt la vorera i davant de la caseta de Jimmy Geary, l’ enterramorts, hi seia un vell vagabund que rondinava, mentre buidava de porqueria i pedretes la seva enorme bota de color marró fosc, que badallava de desgast. Després del viatge de la vida...

Tristos jardins, ¹²⁵ van venir després, i ,l’una darrere l’altra, tristes cases.

El senyor Power va indicar:

—Aquella és on Childs va ser assassinat —va dir— L’última casa de totes. ¹²⁶

—Exacte —va dir el senyor Dedalus— Un cas terrible. Seymour Bush ¹²⁷el va resoldre: Ell havia assassinat el seu germà. Si més no, és el que diuen.

—La Corona no en tenia cap prova—va dir el senyor Power.

—Només circumstancial —va dir Martin Cunningham— La màxima de la llei és aquesta: més val que noranta-nou culpables escapin, que no pas que una persona innocent sigui condemnada per error.

Tots van mirar. Terra d’assassins. La van deixar enrere amb la seva foscor, amb el seu tancament, jardí sense parcer ni ningú que el segués ¹²⁸ El lloc sencer crema a l’ infern. Condemnats per error? Assassí? Diu la superstició que la imatger de l’assassí queda en l’ull de l’assassinat. Frueixen llegint-ho : Cap d’home trobat en un jardí...Els seus vestits eren...Quan va tenir lloc la seva mort...Un atemptat recent...Arma utilitzada...Encara no han enxampat l’assassí...Pistes: Un cordó de sabata...S’ha d’exhumar el cadàver...L’assassí sortirà a la llum ¹²⁹

Atapeïts en aquest carruatge. A ella no li agradaria pas que jo vingués d’aquesta manera , sense fer-li-ho saber. Cal anar en compte amb les dones: un sol cop que les pesquis sense calces, mai més no t’ho perdonaran. Quinze...?

Les altes tanques enreixades del Prospect ¹³⁰ descrivien formes ondulades als ulls dels viatgers mentre hi passaven pel costat. Àlbers de color fosc, estranyes formes blanques; les més freqüents, formes blanques amuntegades entremig dels arbres, formes blanques i fragments que s’hi escolaven al costat de forma silenciosa, sostenint enlaire gestos inútils. ¹³¹

Brusca precipitació contra la vorera, i final de trajecte. Martin Cunningham va treure al braç enfora, i, després d’estirar el mànec, va obrir la porta d’una empenta amb el genoll. Va baixar, seguit del senyor Power i del senyor Dedalus.

Ara tocava canviar el sabó de lloc. Amb la mà, el senyor Bloom es va descordar ràpidament la butxaca del costat, i va traslladar el sabó embolicat amb paper a la butxaca interna dels mocadors. Després, va sortir del carruatge, posant al seu lloc el diari que encara duia a l’altra mà.

Funeral de pa sucat amb oli: un cotxe i tres carruatges. I sempre el mateix guió: els portadors del fèretre, els cavalls amb regnes daurades, la missa de rèquiem, i una salva d’armes de foc. La pompa de la mort. darrere l’últim carruatge, un venedor ambulant dret al costat del seu carretó ple de pastissets i fruites. Els pastissets són els anomenats simnel ¹³² i els venen empaquetats junts: pastissets per als morts, com les galetes per al gos ¹³³ Qui se les menjava? Els convidats quan sortien del funeral.

Va seguir els seus companys, i a ell el van seguir el senyor Kernan i Ned Lambert, i darrere de tots Hynes caminant. Corny Kelleher dret al costat del cotxe fúnebre, va treure les dues corones, i en va allargar una al mosso que l’ajudava.

A on ha desaparegut el funeral del nen?

Una jovada de cavalls, procedents de Finglas, va irrompre a bon pas, arrossegant, enmig del silenci funerari, una sorollós carro damunt del qual duia un bloc de granit. El carreter va fer una salutació en arribar a l’alçada d’ells.

I ara el taüt, arribat aquí abans que nosaltres, mort com ell està. ¹³⁴ I el cavall, amb el seu plomall al cap, llucant de reüll entorn seu. Mirada d’avorriment, amb la brida tibant-li el coll i oprimint-li segurament algun vas sanguini. Saben ells què duen al carro cada dia? Deuen haver-hi vint o trenta enterraments cada jornada. I després, el mont Jerome per als protestants. I arreu del món, enterraments cada minut. Cobrint, a tota pressa, amb grans carretades de sorra, milers de cadàvers cada hora. És clar, som massa gent al món.

Pels portals van començar a entrar els planyívols de torn: una dona i una noia jove. Una harpia acostumada a parlar pels descosits, dura en el regateig, amb el capell torçat. La cara de la noia, tacada de brutícia i llàgrimes, de bracet de la dona, esperant el senyal per posar-se a plorar. Cara de peix, anèmica i lívida.

Les mudes ¹³⁵ es van carregar el taüt a l’esquena, i el van entrar pel portal. Tant de pes mort, però jo em sentia encara més pesat en sortir d’aquell bany. Primer, el cadàver: després els amics del cadàver; a continuació, Corny Keheller i el mosso amb les corones. Qui és el del costat? Ah, sí, el cunyat.

Al darrere venia la resta de la gent.

Martin Cunningham va mussitar:

—Em moria d’ensurt quan tu parlaves de suïcidi davant de Bloom.

—Com?—va respondre el senyor Power també en veu baixa—Per què ho dius?

—El seu pare es va enverinar—va explicar Martin Cuningham amb el mateix to de veu— Era propietari de l’hotel de la Reina a la ciutat d’Ennis. Ja vas sentir-lo que aniria el comtat de Clare : l’aniversari. ¹³⁶

—Déu meu! —va xiuxiuejar el senyor Power— És la primera vegada que ho sento. Enverinat ell mateix!

Va donar una ullada darrere seu a la cara d’ulls foscos i pensatius, que parlava tot mirant el mausoleu del Cardenal.¹³⁷

—Tenia alguna assegurança? —preguntava el senyor Bloom.

—Crec que sí —va contestar el senyor Kernan—, però amb la pòlissa plena d’hipoteques. Martin provarà d’encabir el més jove a Artane ¹³⁸

—Quants fills ha deixat?

—Cinc. Ned Lambert diu que mirarà de fer entrar a Todd’s ¹³⁹ una de les noies.

—Un cas ben trist —va dir el senyor Bloom amb sentiment— Cinc fills joves.

—Un cop molt dur per a la seva dona —va afegir el senyor Kernan.

—Ja ho crec —va assentir el senyor Bloom.

Ara se’n reia d’ell.

Va abaixar la mirada a les botes negres que ell havia enllustrat i polit. Ella l’havia sobreviscut, havia perdut el seu marit. Més pèrdua per a ella que no pas per a mi. Un ha de sobreviure l’altre, però, segons diuen els savis, en el món hi ha més dones que homes. ¹⁴⁰ El meu condol per a ella seria: terrible pèrdua la teva, espero que aviat el seguiràs. És clar que això només val per a les vídues hindús ¹⁴¹ Ella, es casaria amb un altre. Ell, no...bé, qui sap després? La viduïtat ja no és la mateixa, des que la vella reina va morir. Victoria i Albert, transportats en armons d’artilleria, i el memorial de Frogmore ¹⁴² Però, al final, ella ja s’havia adornat el barret amb unes quantes violetes ¹⁴³, perquè, en el fons del seu cor, reconeixia que era inútil. Tot plegat per a una ombra, un consort que ni tan sols era un rei. El seu fill era l’important ¹⁴⁴; quelcom nou que donava esperances, i no el passat on ella volia i esperava retornar, passat que no retorna mai. El primer que li toca, se n’ha d’anar tot sol cap a a sota terra, i no jeure mai més en el confortable llit d’ella.

—Què tal , Simon? — va saludar Ned Lambert, encaixant de mans amb suavitat— No ens hem vist, des d’una mesada de diumenges.

—Millor que mai. Com van les coses a la pròpia ciutat de Cork? ¹⁴⁵

—Hi vaig ser per les carreres del Parc, el dilluns de Pasqua —va contestar Ned Lambert— Els mateixos sis xílings i vuits penics de sempre ¹⁴⁶. Em vaig topar amb Dick Tivy.

—I què fa l’incombustible de Dick?

—No res entre cel i terra —va contestar Ned Lambert.

—Per tots els sants! —va exclamar el senyor Dedalus amb retinguda sorpresa— Dick Tivy en persona?

—Martin farà una recapta per als més joves —va dir Ned Lambert, senyalant davant seu— Uns quants xílings per cap, prou perquè vagin tirant fins que s’aclareixi el tema de l’assegurança.

—Sí, sí —va dir el senyor Dedalus en to dubitatiu— El noi més gran és el de davant?

—Sí —va contestar Ned Lambert—amb la germana de la muller. darrere hi ha John Henry Menton. ¹⁴⁷. Va contribuir amb una lliura.

—Segur que ho fet —va dir el senyor Dedalus— Jo sovint li deia al pobre Paddy que s’hi apliqués, en aquella feina. Que John Henry no és el pitjor del món.

—I com la va perdre? —va preguntar Ned Lambert—Alcohol, potser?

—Massa falles per una bona persona —va dir Dedalus amb un sospir.

Es van aturar a la porta de la capella mortuòria. El senyor Bloom, dret darrere el mosso que duia la corona, guaitava el seu impecable pentinat i les escasses arrugues del seu coll enfundat en una flamant camisa, Pobre noi! ¹⁴⁸ Hi era quan el pare...? Ara tots dos inconscients. Lúcid fins al darrer moment i conscient per última vegada. Tot el que podria haver fet és dir: Dec tres shilings a O’Grady. ¹⁴⁹ Ho hauria entès? Les mudes entren el taüt a la capella. A quin cantó deu tenir el seu cap? ¹⁵⁰

Un moment després, van seguir entrant d’altres persones, parpellejant a la llum dels pàmpols. El taüt descansava damunt del fèretre davant del presbiteri, amb quatre ciris alts i grocs als respectius cantons. Sempre davant nostre, Corny Kelleher, va dipositar una corona a cadascun dels cantons del davant, mentre feia un senyal al mosso perquè s’agenollés. Els planyívols s’agenollaven aquí i allà en reclinatoris. El Senyor Bloom, dret darrere la pica d’aigua beneita , quan tothom s’havia agenollat es va treure amb molt de cura el diari de la butxaca i hi va recolzar el seu genoll dret. Va ajustar amb delicadesa el seu barret negre al genoll esquerre i, sostenint-ne les ales, és va inclinar pietosament.

Per una porta, va sortir un escolà que portava un recipient de bronze amb alguna cosa a dintre. El capellà, envoltat de fum blanc, va seguir al darrere, mentre amb una mà es posava bé l’estola, i amb l’altra aguantava un petit llibre contra la seva panxa de gripau. Qui llegirà el llibre? Jo, va dir la gralla. ¹⁵¹

Es van aturar al costat del fèretre i el capellà va començar a llegir del seu llibre amb un raucar molt fluid.

El pare Coffey. (Jo sabia que el seu nom s’assemblava a “taüt” ¹⁵².) Domine-namine: ¹⁵³ el seu morro ara sembla més agressiu ¹⁵⁴. El cristià muscular ¹⁵⁵ dirigeix l’espectacle; pobre d’aquell que el miri malament; és sacerdot: Tu ets Pere ¹⁵⁶. Dedalus diu que acabarà rebentat de costat, com una ovella afartada de trèvol: amb una panxa com la d’un cadell enverinat. L’expressió més divertida que es pugui inventar: mmm: rebentat de costat...

—Non intres in judicium cum servo tuo, Domine. ¹⁵⁷.

Pregàries que semblen més importants fetes en llatí. Missa de Rèquiem: els ploraires professionals amb crespons negres, els recordatoris amb les vores també negres; el teu nom a la llista de l’altar. Lloc glaçat aquest: has d’haver esmorzat bé, seure-hi tot el matí a la foscor i donar puntades als talons, esperant el subsegüent “sisplau”. El dels ulls de gripau, també; què l’infla d’aquella manera? Molly, per exemple, se sent inflada després de menjar col. Potser també hi col·labora l’aire del lloc: sembla impregnat de pudor de gas; podria ser la quantitat infernal de gas pudent al voltant de l’edifici. Els carnissers, per exemple, fan fortor de bistecs crus. I qui m’ho deia? Ah, sí, Mervyn Browne: ¹⁵⁸ dins les criptes de l’església de sant Werburgh ¹⁵⁹ , a les venerades cent cinquanta relíquies, havien de fer-los uns forats de tant en tant en els taüts, per evacuar els gasos i cremar-los. Sortia d’un color blavós, que, si l’oloraves , t’anaves a l’altre barri.

Tinc la ròtula adolorida, Uuuf! Aaaixí és millor!

El capellà va agafar, del recipient de l’escolà, un pal amb una escarxofa metàl·lica a l’extrem i el va brandar damunt del taüt ¹⁶⁰ Després va caminar cap a l’altre extrem i el va tornar a brandar. En acabat, el va retornar al recipient. Ell ha de fer-ho tot, tal com està prescrit.

—Et ne nos inducas in temptationem. ¹⁶¹

L’escolà recitava les respostes amb veu atiplada. Sempre he pensat que seria millor tenir nois per criats. Fins a uns quinze anys, aproximadament. Després d’allò, és clar...

M’imagino que seria aigua beneita, per despertar-los del son. Ell deuria estar-ne tip d’aquella feina, aspergint aquell artefacte sobre tots els cadàvers que se li posaven a tir. Quin mal hi hauria, si ell pogués veure en persona a qui aspergia. Aleshores, cada dia de la mort representaria un bany fresc a homes de mitjana edat, dones velles, infants, dones mortes durant el part, homes de negoci calbs, noies tísiques amb pits petitons com pardals. Durant anys i panys, ell els feia les mateixes pregàries i els aspergia la mateixa aigua: dormen. I ara, li tocava a Dignam.

—In paradisum. ¹⁶²

Deia que ell estava anant al paradís, o bé que ja hi era? Ho recita damunt del cadàver de tothom. Quina feina més avorrida! Però, és clar, ha de dir alguna cosa.

El capellà va tancar el llibre i se’n va anar, seguit de l’escolà. Corny Kelleher va obrir les portes laterals i els enterramorts van entrar, van tornar a aixecar el taüt, se’l van endur a fora i el van entaforar al seu carro. Corny Kelleher va donar una corona al seu mosso i una altra al cunyat. Tots els van seguir per les portes laterals, cap a l’aire suau i gris. El senyor Bloom va ser el darrer en sortir, mentre plegava el diari i se’l ficava a la butxaca. Va mirar a terra amb posat seriós, fins que el carro del taüt va tombar cap a l’esquerra. Les rodes metàl·liques feien petar la grava amb un grinyol aspre i penetrant, i una col·lecció de botes punxegudes seguia el carretó per una senda de sepulcres.

Derrí, derrà, derrí, derrà, derrú!. Senyor, jo no hauria de cantussejar aquí!

—El cercle d’O’Connell— va dir el senyor Dedalus, acostant-se-li ¹⁶³

El ulls flàccids del senyor Power es van enlairar fins a l’àpex del llarg con ¹⁶⁴

—Ell, el vell Dan O’, descansa enmig del seu poble. Però el seu cor està enterrat a Roma, I quants, de cors trencats, estan enterrats aquí, Simon! ¹⁶⁵

—La tomba d’ ella és cap allà, Jack —va dir el senyor Dedalus— Aviat jauré al costat seu.¹⁶⁶ Que Déu se m’endugui quan més li plagui!

Vençut, es va posar a plorar en silenci, mentre el seu pas vacil·lava una mica. El senyor Power li va agafar el braç

—Ella està millor allà on és — va dir amablement.

—Suposo que sí —va dir el senyor Dedalus , mentre feia un dèbil sanglot— Suposo que és al cel, si és que hi ha un cel.

Corny Kelleher es va arrambar a un costat, per permetre que hi passés la comitiva del dol.

—Tristes ocasions— va començar el senyor Kernan amb educació.

El senyor Bloom va tancar els ulls i va fer un doble sí amb el cap, amb tristesa.

—Els altres s’estan posant els barrets —va dir el senyor Kernan —Suposo que també ho podem fer nosaltres. Som els últims, i aquest cementiri és un lloc traïdor.¹⁶⁷

Es van cobrir.

—El reverend cavaller ha oficiat el servei massa de pressa, no trobeu?—va dir el senyor Kernan amb to de retret.

El senyor Bloom va assentir tot seriós , mentre mirava els ulls injectats de sang de l’altre. Ulls plens de secrets, ulls escrutadors. Penso que és maçó, tot i que no n’estic segur. Altra vegada al costat seu; som els últims, i naveguem en el mateix vaixell ¹⁶⁸ . Espero que dirà alguna cosa més.

El senyor Kernan va afegir:

—El servei de l’església irlandesa,¹⁶⁹ a Mont Jerome, és més senzill i més emotiu, diria jo.

El senyor Bloom va assentir de forma prudent. La llengua, és clar, era una altra qüestió.

El senyor Kernan va declamar de forma solemne:

—Jo sóc la resurrecció i la vida. Això ressona en el racó més íntim del cor de l’home. ¹⁷⁰

—És veritat —va dir el senyor Bloom.

Al teu cor potser sí, però i al del company que jeu dins la caixa de sis peus i dos polsades? Allà no hi ha cap ressò. Seu dels afectes? Cor trencat? Tot plegat, res més que una vàlvula que bombeja milers de galons de sang cada dia. Un bon dia es tapona i allà et quedes. Pels voltants d’aquí, n’hi ha un gavadal que jeuen: cors, pulmons, fetges. Velles bombes rovellades : maleïda qualsevol cosa més. La resurrecció i la vida. Un cop has mort, ets mort. I la idea del darrer dia? Els trucaran perquè surtin de les tombes? Llàtzer, surt fora! ¹⁷¹ I ell va sortir a la de cinc i va perdre la feina. ¹⁷² Aixequeu-vos! És el darrer dia! Llavors, tothom a la recerca i captura del seu propi fetge i de la resta de les seves vísceres i pertinences. Aquell fotut matí, tothom a mirar de trobar-se a si mateix. Per un crani es pagarà un pennyweight — és a dir, dotze grams— de pols, segons les mesures de Troyes ¹⁷³

Corny Kelleher se’ls va acostar.

—Tot ha sortit de primera. Res a dir?

Se’ls mirava amb ulls d’autosuficiència. Tens espatlles de policia, amb el teu turalum, turalum ¹⁷⁴

—Tal com ha de ser —va dir el senyor Kernan.

—Oi que sí?— va fer Corny Kelleher

El senyor Kernan li ho va assegurar.

—Qui és aquell que va al darrere amb Tom Kernan?—va preguntar John Henry Menton— La seva cara m’és coneguda.

Ned Lambert va mirar enrere.

—Bloom— va dir— I la seva dona, la senyora Marion Tweedy, que era (és, vull dir) la soprano.

—Ah, jo diria —va fer John Henry Menton— que no l’he vista des de fa temps. Era una dona guapa. Vaig ballar amb ella, espera, ara farà uns bons disset anys, al Mat Dillon’s de Roundtown. ¹⁷⁵ Tenia uns bons braços.

Va tornar a mirar enrere per entremig dels altres.

—I ell de què fa? —va preguntar— De què treballa? No era del gremi de la papereria? Ens les vam tenir amb ell un vespre, ho recordo, en la bolera.

Ned Lambert va somriure.

—Sí, ho era —va dir— a Wisdom Hely’s ¹⁷⁶ . Corredor de paper secant.

—En nom de Déu! —va exclamar John Henry Menton— Per quin motiu ella es va casar amb un aprofitat com aquest? Tant, de requesta, com tenia ella al seu temps!

—En té, encara —va dir Ned Lambert— i ell s’encarrega de gestionar-li la publicitat.

John Henry Menton es va quedar mirant amb els ulls oberts.

El carretó va entrar dintre d’una senda lateral. Un homenàs corpulent va sortir d’entre les herbes i es va treure el barret per respecte. Els enterramorts es van tocar les gorres.

—John O’Connell ¹⁷⁷ mai no s’oblida d’un amic —va dir el senyor Power, complagut.

El senyor O’Connell va encaixar totes les mans, en silenci. El senyor Dedalus va dir:

—He vingut a pagar-te una altra visita.

—Benvolgut Simon —van contestar el superintendent amb veu baixa— No desitjo pas que siguis client meu.

Després de saludar Ned Lambert i John Henry Menton, es va acostar a Martin Cunningham, mentre li dringaven dos llargues claus a l’esquena.

—Heu sentit a parlar —els va preguntar— d’allò de Mulcahy de Combee? ¹⁷⁸

—Jo no —Va dir Martin Cunningham.

Tots van decantar els barrets de seda, de forma coordinada, i Hynes va para-li l’orella. El superintendent es va cargolar la cadena del seu rellotge d’or als polzes, i va començar a parlar en to discret davant dels somriures encara absents de l’auditori.

—S’explica la història —va dir— de dos borratxos que van venir aquí un vespre boirós a buscar la tomba d’un amic seu. Van preguntar on estava enterrat un tal Mulcahy de Coombe , i després de caminar penosament entremig de la boira, van trobar la tomba, assegurant que l’era. Un dels borratxos va citar el nom de l’enterrat: Terence Mulcahy. L’altre embriac va mirar parpellejant una escultura de nostre Senyor que la vídua hi havia erigit.

El superintendent anava examinant cadascun dels sepulcres que deixaven enrere, i va continuar:

—I, després d’haver guaitat la sagrada escultura, va dir: No s’hi assembla ni una punyetera mica. Aquest no és Mulcahy, sigui qui sigui qui l’hagi esculpit.

Remunerat amb els somriures, va tornar enrere per parlar amb Corny Kelleher i recollir els documents que li donava. Tot caminant, els remenava inspeccionant-los.

—Tot això obeeix a un propòsit —va explicar Martin Cunningham a Hynes.

—Ho sé —va dir Hynes—ja ho sé.

—Animar l’altre —va dir Martin Cunningham— Això és pura bondat de cor: la resta, una merda.

El senyor Bloom admirava la pròspera corpulència del superintendent. Tot s’ho pren pel cantó positiu; és una persona com cal. Realment, John O’Connell és una bona troballa. El seu lema: com el de l’anunci d’Alexander Keyes ¹⁷⁹ : res de por de ningú que surti, res de controls de sortida. Habeas corpus ¹⁸⁰ . Després del funeral aniré a donar una ullada a aquell anunci. Si vaig escriure “Ballsbridge” ¹⁸¹ en el sobre, ho vaig fer per dissimular, quan ella em va interrompre mentre escrivia a Martha. Confio que no el vaig llençar a l’oficina de les cartes retornades. Serà qüestió d’afaitar-me: m’està sortint la barba grisa. És el primer senyal: quan els cabells se’t tornen grisos i et creix el mal geni. Fils de plata enmig del gris ¹⁸² : fantàstic si és la seva dona, però com va tenir l’acudit de proposar a cap noia ¹⁸³ : vine a viure al cementiri? Ella, primer, potser s’emocionarà fent la cort a la mort...i les ombres de la nit planant damunt del lloc, amb tots els morts escampats arreu. Els fantasmes de les tombes, quan els cementiris badallen ¹⁸⁴ i Daniel O’Connell en deu ser un descendent, suposo, aquell a qui solen anomenar un home especialment prolífic ¹⁸⁵ , i alhora un gran catòlic, tant com un gran gegant de les tenebres. ¹⁸⁶ Focs fatus ; gas de les tombes. A ella, només cal que li ho vulguis treure del cap, per imaginar-s’ho tot. Les dones, en especial, són tan primmirades; si vols que ella dormi, explica-li una història de fantasmes. Has vist mai un fantasma? Doncs, jo sí. Era una nit fosca com la gola d’un llop, i el rellotge estava tocant les dotze. Tanmateix, ells s’haurien besat perfectament, si un veritable desig els hagués empès. Les putes dels cementiris turcs ¹⁸⁷ aprenen qualsevol cosa si les agafen de joves. Aquí t’has de conformar arreplegant una vídua jove. Els humans som així; ens agrada l’amor enmig de les làpides, com Romeu. Són els condiments del plaer: som vius al bell mig de la mort; els dos extrems es toquen, adés suscitant l’enveja dels pobres morts ¹⁸⁸, adés turmentant els famolencs amb flaire de bistecs a la graella. Ras i curt, excitant el desig de la gent, com Molly volent-ho fer a la finestra; en qualsevol cas, ell ja té vuit fills. ¹⁸⁹

Ell ha vist una manera molt raonable de compartir el subsòl d'aquests camps sagrats, amb els que hi jeuen aquí i allà, quan t’arribi l’hora: hi hauria més espai si els enterressin drets, Asseguts o agenollats, no seria pràctic. Drets? ¹⁹⁰ El seu cap podria algun dia sobresortir amb una esllavissada del terra, amb la mà senyalant enlaire. Tot el subsòl deu ser com una mena de rusc amb cel·les ovals. I val a dir que ell ¹⁹¹ també el manté molt polit, segant la gespa i les vores. El Major Gamble, secretari de Mont Jerome, l’anomena el seu jardí. I bé que ho és. Caldria plantar-hi flors adormidores: en els cementiris xinesos s’hi cultiven roselles gegants, que produeixen el millor opi del món, segons em va dir Mastiansky: justament allà hi ha els Jardins Botànics ¹⁹². És el soterrament de la sang allò que dóna vida nova. Amb aquesta idea, es deia que aquells jueus van matar un noi cristià. ¹⁹³Tot home té el seu preu. El cadàver ben conservat d’un cavaller gras i epicuri, és un adob inestimable per a un jardí d’arbres fruiters. S’imposa el regateig: per la carcassa de William Wilkinson , auditor i comptable recentment traspassat, tres lliures, tretze xílings i sis penics. I encara gràcies!

Gosaria dir que el terra seria força més fèrtil amb adob de cadàvers: ossos, carn, ungles, osseres . Però, que horripilant, en tornar-se verd i rosat per causa de la descomposició! La putrefacció seria ràpida en terra humida, però per als prims seria més lenta. Després, una mena de sèu greixinós, semblant a algun tipus de formatge. A continuació, s’ennegreixen, regalimant com una melassa, fins que s’assequen del tot, com les arnes de la mort ¹⁹⁴ . És veritat que les cèl·lules, o allò que en quedi, continuen vivint, tot i el canvi; pràcticament, es podria dir que viuen per sempre, sense que cap nutrient no les nodreixi.

Això no obstant, hauran d’engendrar una legió demoníaca de cucs, que arremolinaran el si de la terra. “La teva testa és tot un remolí, com... aquelles precioses noies de la platja.” ¹⁹⁵ Això, a ell ¹⁹⁶, li sembla prou divertit, perquè li dóna una sensació de prepotència, en veure que els altres han tocat el dos abans que ell. Ara, com contempla ell la vida? Doncs, de la mateixa forma com explica els seus acudits, cosa que activa les vàlvules del seu cor. Un, per exemple, sobre el butlletí de defuncions: “Spurgeon a les 4 a. m. del matí ha marxat cap al Cel ( que tanquem a les 11 del vespre). Encara no ha arribat. Signat: Pere ¹⁹⁷ “.Als propis morts, homes al capdavall, els plauria d’escoltar una extravagància humorística, o a les dones de saber què està de moda: una pera sucosa, o bé un ponx de dames ben calent, fort i dolç. ¹⁹⁸ Aparteu-vos de la humitat: més val que ho feu així, tantes vegades com hagueu de riure; talment com els enterramorts a Hamlet. ¹⁹⁹ , obra que mostra un profund coneixement del cor humà ²⁰⁰:Als qui no gosen fer bromes del mort fins passats almenys dos anys, caldria dir-los: De mortuis nil nisi prius. ²⁰¹, En primer lloc, deixeu-vos de condols, perquè aleshores és fa difícil d’imaginar el seu funeral, si no és com una mena de broma. Quan llegireu el vostre propi obituari, us adonareu que diu que continueu vivint: que us concedeix un segon alè, un nou contracte de lloguer de vida.

—Quants en teniu per demà?—va preguntar el superintendent.

—Dos —va dir Corny Kelleher— Un , a dos quarts de deu, i l’altre, a les onze.

El superintendent es va ficar els papers a la butxaca. El carretó havia deixat de rodar, i els planyívols s’havien separat per situar-se a cada cantó del forat, trepitjant amb molt de compte els voltants de la tomba. Els enterramorts van portar el taüt i el van encarar a la vora, mentre l’hi enllaçaven les corretges al voltant.

L’estem enterrant. Venim a enterrar Cèsar ²⁰² i les seves idees sobre Març o Juny ²⁰³ : ell no sap qui ha vingut, ni l’importa.

Per cert, qui és aquell tipus desmanegat, alt i prim, d’allà baix, que va en impermeable? ²⁰⁴ M’agradaria saber de qui es tracta; donaria qualsevol cosa per saber qui és, perquè sempre apareix algú que mai no l’hauries somiat. Un podria viure tota la vida com un solitari—és clar que podria!—no obstant, hauria de tenir algú que l’enterrés sota terra després de mort, encara que ell mateix hagués hagut de cavar la seva pròpia tomba. Tots ho fem, només l’home enterra els seus morts...rectifico, les formigues també ²⁰⁵. La primera cosa que esborrona a qualsevol és enterrar el mort. Suposem que Robinson Crusoe va ser un personatge de la vida real . Si és així, Divendres ²⁰⁶ el deuria enterrar. Bé, si anem a mirar, tot Divendres enterra un Dijous.

Oh, pobre Robinson Crusoe,

Com podies haver-ho fet? ²⁰⁷

Pobre Dignam! Les seves despulles jeuen damunt la terra dins la seva caixa. Si penses en totes aquestes caixes, això sembla un malbaratament de fusta que acabarà completament corcada i rosegada. Podrien inventar un fèretre ben guapo amb una mena de panel esmunyedís que deixés caure avall el contingut. Sí, però et podrien objectar que l’enterraries al mateix lloc d’un altre difunt. Són tan primmirats! Enterreu-me sisplau en la meva terra nativa, i, si es possible, amb un grapat de sorra de Terra Santa ²⁰⁸ .Només una mare i el fill nascut mort s’enterren sempre en un mateix taüt; i veig el que significa, ja ho crec que ho veig : protegir-lo tant de temps com sigui possible fins i tot a l’interior de la terra. La casa d’un irlandès no deixa de ser el seu taüt ²⁰⁹: la mateixa idea que empeny els embalsamaments a les catacumbes, i les momificacions.

El senyor Bloom, dret i amb el barret a la mà, es va posar a comptar els caps descoberts. N’hi ha dotze. I jo sóc el tretzè. No, el tretzè és el tipus de l’impermeable ²¹⁰El número de la mort ²¹¹ D’on redimonis ha sortit? A la capella no hi era pas, ho puc jurar. Quina superstició més beneita això del número tretze!

Quin tweed més elegant i suau el del conjunt de Ned Lambert, amb el seu tint de porpra! ( jo en tenia un així, quan vivíem a l’oest del carrer Lombard). En altre tremps, era un personatge molt elegant, que solia canviar-se de conjunt tres vegades al dia. Segur que es deuria quedar aquell conjunt meu de color gris, reformat per Mesias ²¹² i , ves per on, tenyit. ²¹³ La seva dona, o la seva mestressa (havia oblidat que no està casat), deuria haver escollit aquells draps per a ell.

El taüt davallava ja fora de la nostra vista, amb l’ajut dels homes eixarrancats sobre els bastidors de la tomba. Després de grans esforços es van incorporar i es van retirar, mentre tots es descobrien: eren vint.

Pausa.

Si tots, de sobte, fóssim algú altre.

A la llunyania, un ase es va posar a bramar. Pluja ²¹⁴ Però no hi havia tal ase. No en veuràs mai cap, de mort, diuen — tenen vergonya de la mort, per això s’amaguen. ²¹⁵ També el pobre papà se’n va anar.

Una brisa suau i agradable va bufar entorn de les testes descobertes que xiuxiuejaven tot xiuxiuejant. El mosso, al costat superior de la tomba, sostenia la seva corona amb ambdues mans, mentre guaitava amb tranquil·litat el fosc espai encara obert. El senyor Bloom es passejava pel darrere del corpulent i bonhomiós superintendent —que duia una levita molt ben tallada, sí senyor—sospesant si tal vegada arribaria a veure quin d’ells seria el següent d’anar-se’n. Que,ben mirat, es tracta d’un descans molt llarg. Ara, això de no sentir-hi mai més, quan, de fet, és el moment allò que sentim, ha de ser fotudament desagradable. En principi ens és molt difícil de creure, i l’error deu ser aquest: sempre ho creiem d'algú altre ²¹⁶ Mirem-ho, per exemple, des de l’altre cantó. Espera, jo necessitava allò que jo encara no tinc... aleshores, la cambra mortuòria s’enfosqueix, quan ells precisament necessiten llum ²¹⁷ ; en canvi, venen els xiuxiueigs al teu voltant: voldries veure un capellà? Després, errant de forma laberíntica, delires tot allò que has amagat durant la vida. La lluita de la mort ²¹⁸ El seu son no és natural; cal prémer-li la parpella de sota, mentre vigilen si té el nas punxegut, si té la mandíbula enfonsada, si té grogues les plantes dels peus. ²¹⁹ Traieu-li el coixí i que jegui a terra, perquè ja està condemnat. ²²⁰ Com aquell quadro de la mort d’un pecador, mentre el diable li està ensenyant una dona ²²¹. Ell està morint-se per abraçar-la dins la seva camisa; com l’últim acte de Lucia. No t’haig de veure mai més? ²²² I, plaf! expira. Al final te’n vas. Sí, la gent parla una mica de tu, però després t’oblida. No us oblideu de pregar per ell; recordeu-lo en les vostres oracions! Fins i tot el Dia de l’Heura en memòria de Parnell, va de capa caiguda ²²³. Després segueixen els altres, caient en el forat, l’un darrere l’altre.

Ara pregarem per al repòs de la seva ànima, confiant que tu estaràs bé i no pas a l’infern. Un bonic canvi d’aire: de la fregidora de la vida al foc del purgatori.

Ha pensat mai ell en el forat que l’està esperant? Alguns diuen que hi penses quan tu tremoles sota el sol: vol dir que algú està caminant damunt la teva tomba ²²⁴ Ve a ser com l’avís del traspunt a l’escena d’un teatre on tu hi fas d’actor. La meva es troba allí, en el camí cap a Finglas, a la parcel·la que vaig comprar. Mama, pobra mama, i pobre petit Rudy!

Els enterramorts van agafar les piques i es van posar a llençar grans terrossos d’argila damunt del taüt. El senyor Bloom va desviar la cara: I si, durant tot aquest temps, ell hagués estat viu? Punyeta! Que horrorós seria!, No, no: ell és mort i ben mort. És clar que és mort; va morir el dilluns. No obstant això, hauria de sortir alguna llei que permetés punxar el cor per estar-ne ben segur, o bé instal·lar un rellotge elèctric, o un telèfon, dins del taüt, o bé algun tipus de forat a l’exterior per respirar. Com una bandera de perill ²²⁵ Amb tot, tres dies és massa temps per mantenir-los-hi, a l’estiu; Més val desfer-se d’ells tan bon punt estàs segur que no n’hi ha cap. ²²⁶

L’argila ja queia de forma més suau. Ell començava a ser oblidat: fora de la vista, fora del record.

El superintendent va fer uns quants passos per anar-se’n i es va posar el barret. Ja en tenia prou. Els convidats van seguir-li el corrent, cobrint-se l’un darrere l’altre, sense ostentació. El senyor Bloom es va posar el barret, mentre contemplava la corpulenta figura, que feia camí amb destresa per entremig del laberint de tombes; amb pas segur, anava travessant els lúgubres paratges.

Hynes apuntava alguna cosa en el seu bloc de notes. Ah, és clar, els noms; però, els coneix tots: no, ara em ve a trobar.

—Estic prenent nota dels noms —va explicar Hynes en veu baixa—Quin és el vostre nom de pila? No n’estic segur.

—Jo? —va dir el senyor Bloom—Leopold. I també podries apuntar el de M’Coy. Ell m’ho ha demanat.

—Sí ja el conec, Charley —va dir Hynes mentre escrivia— Va ser, un cop, en el Freeman.

Així que, abans de treballar a la morgue , estava a les ordres de Louis Byrne. ²²⁷ L’autòpsia és una ocasió excel·lent per als metges: hi descobreixen tot allò que imaginen que saben. Aquest va morir d’un...dimarts ²²⁸ Va aprovar la carrera i va tocar el pirandó, enduent-se l'import d’uns quants anuncis. Charley, tu ets el meu amor ²²⁹ : vet aquí perquè em va demanar que jo ho fes. Bé, però no hi ha cap perill: ja he vist a aquest M’Coy. Gràcies, vell amic: t’ho agraeixo de debò. Deixem-li un agraïment: no costa ni cinc.

—I digues —va continuar Hynes— Coneixes aquell personatge amb el,... el personatge que era allí amb el...

Va mirar el seu voltant.

—Impermeable?. Sí, el vaig veure —va dir el senyor Bloom—On és ara?

—M’permeable —va repetir Hynes escrivint-ho amb gargots —No sé pas qui és. És aquest el seu nom? ²³⁰

Va sortir d'allí, per anar a buscar-lo.

—No —va començar dient el senyor Bloom, girant-se i aturant-se —Dic que...Hynes!

L’altre ja no el sentia. Què? Cap a on s’ha esmunyit? Ni un rastre. D'ell, vull dir, és clar. L’ha vist algú d’aquí? K.I.L.L. ²³¹ S'ha fet invisible. Bon Déu, què se n’ha fet d’ell?.

Un setè enterramorts va arribar on era el senyor Bloom , per agafar una pica lliure.

—Ai, dispensi !

Va fer un petit pas al costat.

L’argila humida de color marró va començar a fer-se visible dins del forat. La pila anava creixent, gairebé fins arribar al capdamunt. El munt de terrossos humits creixia i creixia , i els enterramorts van fer descansar les piques. Tots altre cop sense barret, durant un breu instant, mentre el mosso col·locava la seva corona a un cantó, i el cunyat, la seva damunt d’un terròs. Els enterramorts es van cobrir i van traslladar les piques brutes de sorra cap al carretó. Després van colpejar suaument les puntes metàl·liques amb la gespa, i totes van quedar netes. Un d’ells es va inclinar per arrencar del mànec un bon tou d’herba, mentre que un altre, deixant els seus companys, va continuar caminant a poc a poc amb l’arma a l’espatlla fent lluir l’esplendor blau de la seva fulla. Un altre, amb silenci, anava cargolant el cinturó que havia lligat el taüt. El cunyat, acomiadant-se, va deixar alguna cosa que portava a la mà lliure. Gràcies en silenci. L’acompanyo en el sentiment, senyor, també he passat per aquest tràngol —moviment de cap— Sé de què va, sobretot per a tots vostès.

Els invitats anaven sortint lentament, sense rumb definit, per un corriol tortuós , aturant-se de tant en tant per llegir el nom d’una tomba.

—Arribem-nos fins a la tomba del Cap ²³²—va dir Hynes— Encara tenim temps

—Som -hi —va dir el senyor Power.

Van tombar cap a la dreta, seguint cadascú amb els seus pensaments. Amb un cert temor reverencial, va parlar la veu tova del senyor Power:

—Alguns diuen que ell no hi és a la tomba. Que van omplir el taüt de pedres, i que un dia tornarà. ²³³

Hynes va fer que no amb el cap.

—Parnell no tornarà mai més —va dir —Allí hi ha tot el que d'ell era mortal. Que les seves cendres descansin en pau.

Anant a la seva, el senyor Bloom es passejava per la seva arbreda, plena d’àngels amb cares de tristesa, creus, columnes trencades, criptes familiars, personatges polítics pregant amb la mirada enlaire, cors i mans de la vella Irlanda ²³⁴ No és més raonable gastar els diners en obres de caritat per als qui viuen? Algú prega realment per al repòs de l’ànima del difunt? El plantes i ja ho has fet tot per ell: és com posar carbó a una caldera. Després, els aplegaràs, tots junts per estalviar feina, el dia de totes les ànimes ²³⁵ El dia vint-i-set seré a la seva tomba²³⁶: deu xílings per al jardiner que li neteja la gespa. Vell com és , es doblega del tot per poder segar amb les seves cisalles, prop de la porta de la mort. Els qui han finat, deixant aquesta vida, sembla com si ho haguessin fet de mutu acord. Tots ells van rebre l’empenta. Seria més interessant que els qui han estirat la pota t’expliquessin a què es dedicaven abans. En daixonses treballava amb rodes de fusta; jo treballava en moquetes de linòleum; jo pagava cinc xílings per lliura als creditors de les bancarrotes; o bé una dona que, amb la seva cassola, cuinava bons estofats irlandesos. Eulogia en un cementiri rural, aquest deu ser aquell poema de Wordsworth o Thomas Campbell ²³⁷ . Han entrat en el repòs, segons els protestants i, segons el vell Dr. Murren, l’eminent metge, són a casa. En resum, per a ells (els protestants) el cementiri és l’acre de Déu: una bonica residència al camp, enguixada i pintada de bell nou; indret ideal per poder fumar tranquil·lament i llegir el Church Times ²³⁸, amb els seus anuncis de casaments, sense intenció de magnificar-los. Adornada, a més, amb corones rovellades, penjades als poms de les portes, i amb garlandes de fulles de bronze; de més valor que no pas les flors, tot i que aquestes són més poètiques, i aquelles al final arriben a cansar, sense marcir-se mai. No expressen res: són immortelles ²³⁹

Un ocell descansava dòcilment al capdamunt d’una branca d’àlber, com si estigués dissecat. Com el del regal de noces que vam rebre del regidor Hooper. ²⁴⁰ Hu! No es mou, ni a fums de sabatot; sap que no el farà volar cap tirador de pedres . Un animal mort encara és més trist: recordo la Pilla Milly enterrant l’ocellet mort a la capsa de mistos de la cuina, amb una cadena de margarides i bocins de porcellana damunt la tomba.

La imatge del Sagrat Cor amb el gest de mostrar-lo, vol dir això: tenir el cor a la màniga ²⁴¹, i hauria de ser a un costat i pintat de vermell per semblar un cor de debò. Irlanda hi ha estat consagrada, o una cosa semblant, però sembla que de satisfeta no n’ha quedat gaire. Per què aquesta imposició? Vindrien llavors ocells a picotejar, com aquell noi del cistell de fruita, que el pintor va dir que no estava ben pintat, perquè els ocells no havien tingut por del noi?. Va ser Apol·lo ²⁴²

Quants n’hi han! ²⁴³ . Tots els qui són aquí, un dia passejaven per Dublín. Fidels difunts: tal com ara esteu vosaltres, un dia ho estarem nosaltres.²⁴⁴

A més, com podria recordar-vos a tots? Ulls, passos, veu...Mira, la veu sí: amb el gramòfon : amb un aparell d’aquests a cada tomba, o bé guardat a casa, per a les postres del diumenge. Avui posarem el pobre besavi: Craaaaac! Holaholahola esticdallòmésbé craaac dallòméscontentquemai holahola esticrauf koptxx. Et recorden la veu, com la fotografia et fa recordar la cara, altrament no podries recordar la cara després de quinze any, posem. Per exemple, qui? Doncs, per exemple aquell que va morir quan jo era a Wisdom Hely’s.

Rtsttr! Un cruixit de còdols. Espera...Ara no se sent...

Va donar una ullada intencionada a l’interior d’una cripta de pedra. Algun animal...Espera...Allà corre.

Una obesa rata de color gris rondava pel costat de la cripta, movent els còdols. Sens dubte una veterana amb experiència: una besàvia, coneixedora dels dogals de les forques. El grisós animal , rosegant el sòcol, s’hi va esmunyir per sota; un bon amagatall per al seu tresor.

Qui hi viu allí al costat? Hi jeuen les despulles de Robert Emery. Però, oi que Robert Emmet va ser enterrat aquí amb llum de torxes? ²⁴⁵ La bèstia està fent les seves rondes.

L’últim vestigi de la cua va desaparèixer.

Un d’aquests animalots faria una feina ràpida amb qualsevol; en deixaria els ossos ben pelats, fos qui fos; per a ells és la minestra de cada dia. Un cadàver no és sinó carn que es podreix. I què és el formatge, sinó cadàver de llet? En aquell llibre Voyages in China, ²⁴⁶ vaig llegir-hi que l’home blanc fa pudor de cadàver. Per això és millor la incineració, tot i que els capellans hi estiguin en contra ²⁴⁷i alhora facin de consellers legals per a les altres empreses, majoristes de cremadors i negociants de forns holandesos, en època d’epidèmia. Amb els pous de febre de calç viva ²⁴⁸ per consumir-los: cambra letal, on les cendra tornaven a les cendres. ²⁴⁹. O bé l’enterrament al fons del mar. On és aquella torra parsi del silenci, ²⁵⁰ damunt de la qual els ocells devoraven el difunt? . Terra, foc, aigua. Diuen que l’ofegament a l’aigua és la mort més agradable, perquè veus tota la teva vida en un instant: però no, si et retornen a la vida. No obstant, a l’aire, no t’hi poden enterrar ²⁵¹ Em pregunto si, des d’una màquina voladora, les notícies s’escampen des d’allà on en surt una de fresca. D’ells, ²⁵² en canvi, n’ hem après, la comunicació subterrània; cosa que no ens hauria de sorprendre, perquè, en aquells metres quadrats que els concedim, les mosques ja s’hi acosten abans que ell estigui ben mort. Si bufés el vent procedent del cos de Dignam, elles no es preocuparien gens de la pudor; a la salabrosa pasta esmicolada de cadàver, la fortor recorda el sabor de naps blancs crus.

Davant d’ ell, resplendien els portals, encara oberts. Tornem cap al món; ja n’hi ha prou d’aquest lloc, que, cada vegada que el visites, el tens més a prop . La darrere vegada va ser el funeral de la senyora Sinico ²⁵³. I el meu pobre pare, també. Amors que maten. I, fins i tot, removent de nit el terra amb una llanterna, com el cas que vaig llegir, per tal de robar dones tot just enterrades, o inclús putrefactes amb gangrenes avençades ²⁵⁴. Dintre de poc, se’t posarà la pell de gallina; m’apareixeré davant teu després de la mort; veuràs el meu fantasma després de la mort; el meu esperit t’aterrirà després de la mort. Si, després de la mort, hi ha un altre món anomenat infern, no m’agrada aquell altre món que ella va descriure ²⁵⁵. Ni mai més no m’agradarà, amb la plenitud de ganes que encara tinc de veure, oir i experimentar la vida al teu costat. Deixem-los dormir en els seus llits plens de cucs; no m’enxamparan pas en el seu terreny de joc. Llits escalfats, amb una escalfor plena de sang viva.

Martin Cunningham va emergir d’un camí lateral, parlant amb to molt seriós.

Amb un advocat, l’hi conec la cara. És Menton (John Henry), advocat, i notari especialista en declaracions jurades. Dignam anava sovint a la seva oficina, que fa molt de temps era de Mat Dillon. Recordo aquells vespres tan entranyables amb el jovial Mat: pollastre fred, cigars, les ulleres de Tàntal ²⁵⁶. Sí, Menton tenia realment un bon cor. Aquell vespre es va emprenyar a la pista de la bolera, perquè la meva bola va desviar la seva, pura xamba que vaig tenir. Per què s’ho va prendre tan malament, que a primer cop d’ull semblava autèntic odi? Molly i Floey, la dona d ’ell es van posar a riure totes plegades sota aquell arbre de liles. Els homes som així, ens mortifiquem, si hi ha dones entremig.

L’advocat duia una arruga al costat del barret. Probablement del carruatge.

—Dispensi, senyor —va dir Bloom, acostant-s’hi.

Es van aturar.

—El seu barret està una mica arrugat — va dir el senyor Bloom senyalant-lo.

John Henry Menton se’l va mirar una estona, sense moure’s.

—Aquí —va ajudar Martin Cunningham, també senyalant-lo.

John Henry Menton és va treure el barret, va estirar l’arruga i el va allisar amb molt de cura amb la màniga de l’americana. Després es va tornar a posar el barret.

—Ara està bé —va dir Martin Cunningham.

John Henry Menton va moure el cap assentint.

—Gràcies —va dir secament.

Tots dos van continuar caminant cap als portals. El senyor Bloom, cansat i deprimit, es va mantenir alguns passos enrere d’ells per no sentir de què parlaven. Martin era una persona autoritària; podia cargolar un ingenu com aquell al voltant del seu dit petit, sense que l’altre se n’adonés.

Com els ulls d’una ostra ²⁵⁷ Però tant se val. Potser ho lamentarà més tard, quan se li faci de dia. Quan l’altre el deixi a l’estacada.

Gràcies. Quin matí més esplèndid aquest!

1 Personatge basat en Mathew Kane, amic de la família Joyce i figura ben coneguda a Dublín.

2 Jack Power, personatge de ficció, s’assimila a l’oficina de la Royal Irish Constabulary del castell de Dublín.

3 Simon, pare de Stephen.

4 En la tradició irlandesa, durant un sepeli, els cecs baixaven al carrer i les botigues tancaven. Això tenia lloc en l’àmbit de tot un poble, o, com en aquest cas de Dublín, en un carrer o en un veïnat.

5 La feina d’amortallar un cadàver, tradicionalment és de les dones.

6 En anglès “huggermuggerI “ Claudi utilitza aquesta expressió, a “Hamlet” , quan parla de l’enterrament de Poloni: “I només ho hem fet fa poc/ per enterrar-lo en secret (huggermugger)”

7 L’expressió anglesa “slipper-slappers” , pròpiament “Mother Salipperslapper” és el tipus de la “pobra dona vella” que personifica Irlanda, representada, en aquest cas, per totes les dones irlandeses que preparen els cossos per a l’enterrament.

8 Bloom recorda el cos del seu fill Rudy, mort als onze dies de vida.

9 Durant un temps, minyona dels Bloom.

10 La casa de Dignam, el difunt.

11 El costum que el seguici funerari passes pel bell centre de la ciutat, i així tots els qui el veien “retessin els seus últims respectes”.

12 Es tracta de Stephen, que ha vingut cap al part nord en el tramvia del Dalky fins a l’avinguda Haddington, en comptes de tornar a Dublín.

13 En llatí: “El seu fidel Achate” , company i amic íntim d’Enees, a l’”Eneida” de Virgili.

14 Possible ressonància de l’Odissea, quan Telèmac declara “La meva mare diu que jo sóc fill d’ell; jo no ho sé / de debò. Qui ha conegut el seu propi engendrament? “

15 Joyce afegeix el Goulding de ficció al gabinet real d’advocats “Collins and Ward” de Dublín.

16 Personatge que apareix a «Un petit núvol» de «Dublinesos»

17 El text original ho diu de forma bromista: «Wife ironing his back» («La dona planxant-li l’esquena»

18 A l’acte II de «Enric IV», l’amfitrió Fang (sergent del xerif ), i el seu noi intenten arrestar Falstaff, acompanyat de Page i Bardolph. Page amenaça l’amfitrió brandant l’espasa: «fora d’aquí, tu, rufià, mala puta, si no vols que et pessigui les galtes del cul»

19 En la realitat, cosí de l’avia de Joyce, home de negocis floreixents , polític i alcalde de Dublín el 1864 i el 1875

20 Es refereix a Eton School de Windsor (Anglaterra), escola pública per a nois d’alta posició.

21 Lema escrit a la paret de la presó de Richmond, on Daniel O’Connell fou breument engarjolat el 1844, i que a finals del segle XIX, havia estat absorbida pel complex militar de Wellington. “Deixa de fer el mal- aprèn a fer el bé “. Tant ell com Molly deien (o pensaven) que Rudy havia estat concebut mentre ella mirava l’escena dels gossos.

22 Del complex militar.

23 En l’original, «touch»,vulg. Relació sexual.

24 “Ye gods and little fishes!” exclamació irreverent que data almenys del segle XVII a Gran Bretanya. És una extensió de “Ye gods!”, però s’ignora el significat de “little fishes”.

25 En sentit figurat, es diu, en anglès, del sastre que dóna garsa per perdiu en el producte que ven.

26 Tots dos, personatges de ficció, que apareixen en d’altres obres de Joyce.

27 El proveïdor del material mòbil.

28 El canal més important d’Irlanda, que enllaça Dublín amb la costa occidental d’Irlanda. De fet, el carruatge es troba en el pont de Victoria damunt del canal.

29 Situada al sud-oest del pont del Gran Canal, Notòriament odorífera, transformava el carbó en gas per a l’enllumenat i la calefacció.

30 Les emanacions de la fàbrica, segons creença popular.

31 En efecte, a la Llar dels gossos i els gats, situada en el moll del Gran Canal, es prevenia la crueltat contra els animals, sota el principi de “sacrificar els malalts de la forma menys dolorosa”. Contrasta amb el sistema del gas criticat per Bloom, amb els humans.

32 Recomanació del pare de Bloom al seu fill, abans de morir. Com el cas del vell gos d’Ulisses, Argos, que fa esforços de flaquesa per saludar el seu amo «però la mort i la foscor, van cloure en aquell instant els ulls d’Argos, que havia estat el seu amo /Odisseu, després de vint vint».

33 En anglès “Thy will be done”, calcat del Parenostre “Thy will be done in earth as it is in heaven” (“Faci’s la teva voluntat, a la terra com es fa en el Cel”)

34 Personatge que apareix al capítol anterior, i també a «Dublinesos».

35 Balada irlandesa, basada en l’aixecament del 1798, que relata el desesper d’un xicot condemnat i, per tant, amb els cabells tallats.

36 Antic forner de Dublín, i posterior director d’una cadena panificadora i més tard polític.

37 El Freeman Journal els duia al capdamunt de la columna de l’esquerra de la primera plana. Els noms que Bloom llegeix no apareixen a l’edició del 16 de juny de 1904.

38 Nom popular de Santa Teresa de Lisieux, per la seva promesa: “Després de la meva mort, faré caure una pluja de roses” ; d’aquí el seu pseudònim “The Little Flower”entre els catòlics de parla anglesa.

39 Típica columna dels diaris irlandesos amb el títol “In memoriam”, on s’hi anunciava la missa commemorativa, de les defuncions. Cal remarcar el vincle entre la “Little Flower” del primer i el “Henry” del segon, que compondrien el pseudònim “Henry Flower”, amb el qual Bloom mantén la seva correspondència amistosa, com a pen-pal.

40 Manera popular de dir, que estan massa grassos, en aquest cas els cavalls.

41 Famós teatre de Dublín, especialitzat en òperes i musicals, i a vegades en obres dramàtiques.

42 Botiga on Bloom hi va comprar el seu barret.

43 Un cirurgià militar, que va servir durant diversos anys a les Forces de Sa Majestat la Reina. Avui, enderrocat. .

44 En sentir, engelosit, el nom de Boylan.

45 És a dir, què hi veu la seva dona en Boylan.

46 Continua pensant en Molly.

47 A la costa occidental d’Irlanda. El destí escollit de Bloom és la ciutat d’Ennis, on s’hi va suïcidar el seu pare.

48 Miss Mary Anderson (Madame de Marano), cèlebre a l’escena del balcó de «Romeu i Julieta».

49 En qualitat de director i acompanyant.

50 El primer, baríton i el segon, tenor, tots ells a la vida real.

51 Referint-se a la pròpia Molly.

52 Personatge històric: William Smith O’Brien. Nacionalista irlandès. Acusat de sedició a la revolta de 1848, va ser deportat a Tasmània i indultat el 1856. Va morir el juny de 1864.

53 Salutació apropiada per a un aniversari de naixement i d’altres celebracions, però gens per un de defunció.

54 Del cor d’una cançó irlandesa «El barret que duia el meu pare» de Johnny Patterson: «És vell, però és bonic /El millor que mai he vist / el va dur més de noranta anys / En aquesta illa verda / Dels rebesavis dels meus pares / en descendeix en abundància / És la relíquia de la vella decència/ El barret que el pare duia»

55 Es refereix al costum ancestral de vessar un bol de rapè sobre el pit del difunt. Si la persona del cadafal no era morta, es creia que la pols del rapè li pujaria i baixaria del pit. No hi ha notícia que això hagués passat mai.

56 Ningú no sap si l’advocat caigut en desgràcia que ara ven cordons de botes es deia O’Callaghan, però «His Last Legs» («les seves acaballes») és el títol d’una farsa breu i popular de dos actes, obra del nord-americà William Bayle Bernard (1807-75).

57 Referències iròniques al duet “La ci darem la mano” de Don Giovanni de Mozart, que, suposadament ella hauria de cantar a la gira.

58 En italià “Em tremola una mica el...”

59 Hotel comercial i familiar.

60 Hotel del carrer Trinity.

61 El monument en memòria de Daniel O’Connell, líder nacionalista del segle XIX

62 Es tractava, de Reuben J. Dodd, ciutadà real de Dublín, qui, entre d’altres coses, es dedicava a fer de recaptador de deutes. A la novel·la, tothom sembla considerar-lo jueu, però el mateix Joyce coneixia la seva adscripció catòlica, atès que va compartir escola amb ell. Quant a Elvery, la casa de l’Elefant (estàtua visible a la façana) és la botiga d’esports més antiga d’Irlanda.

63 Sir John Gray, protestant irlandès, que va donar suport a la Reforma en el país.

64 A l’obra de Christopher Marlowe «El Jueu de Malta» (1589), el personatge central de la traïció, Barrabàs, mor al final de l’acte V dins d’una caldera d’aigua bullent , que ell havia preparat com a trampa per als seus enemics.

65 Erigit el 1808-1809, va ser dinamitat per nacionalistes irlandesos el 1966.

66 Vid. Nota 849.

67 Personificació de la cervesa de civada (barley, en anglès), a través del nom d’un cantant de cançons populars angleses del segle XVI.

68 Mineral rar, sovint de color grisós. Bloom sembla pensar que el nas de Paddy Dignam es va tornar finalment gris per excés de beguda, la qual cosa equivaldria a dir que va morir a causa d’aquest excés.

69 En un país socialment catòlic com l’Irlanda de l’època, aquesta declaració agnòstica de Bloom sobre la mort, deuria causar estupor.

70 Temperance hotel. Correspon al moviment anti-alcohol del Regne Unit del segle XIX

71 Falconer’s Railway, Coach, Car and Steam Navigation Guide for Ireland, encara en us.

72 Institució Nacional Richmond per a la instrucció de persones cegues.

73 És a dir, perspectives de treball nocturn, poc retribuït, en aquella “part morta” del carrer.

74 És a dir, l’estàtua

75 Reverend Teobald Mathew, anomenat “l’apòstol de la Temperança”, famós per la seva feina durant l’epidèmia de còlera de 1832 i la gran fam de 1846-49.

76 Líder dels nacionalistes irlandesos, grup que es va desfer arran de l’escàndol del seu divorci (1889-90)

77 El color blanc indicava que el difunt era un nen.

78 El primer hospital de la Maternitat erigit a Dublín, anomenat així per la seva forma circular. A més de l’hospital, a la cantonada hi havia també un teatre, una sala de concerts, i una per reunions.

79 En la descripció de Bloom, no queda clara la diferència entre un nen i un solter, pel que fa al color mortuori.

80 Burial Friendly Societies, en l’ idioma original , mútues d’assegurances de decés de l’època.

81 Segons l’antiga tradició jueva, la salut del nadó és el reflex de la virilitat del mascle. La Llei establia que un home tenia el deure de «complir el precepte de la propagació», és a dir, engendrar un fill i una filla, cadascú d’ells capaç de tenir descendència.

82 Avui, plaça de Parnell.

83 Reflexió de Bloom, inspirada en un fragment de la cançó de Thomas Noel: «El viatge del pobre». El cadàver d’un pobre arriba a un cementiri, i això fa que el conductor del cotxe no tingui miraments («només és un pobre / no té patró»). Però el cor final canta la protesta: «...Només els animals poden tenir fi tan desolat / i anar-se’n de la llum sense deixar un amic! / Tracta bé els seus ossos sobre els terrossos / que, encara que pobre, té per patró el Creador».

84 «...ja som a la mort.» Aforisme inclòs al «Servei funerari» del llibre de la Common Prayer, de l’església anglicana. Deriva d’un aforisme llatí del segle X i de l’antífona «De morte» de Martí Luter.

85 Superstició, segons la qual els suïcides, com suposadament les bruixes, podien retornar al món dels vivents per aparèixer-los. D’aquí, el costum de clavar-los una estaca al cor durant l’enterrament al cementiri, costum que va persistir a Irlanda fins a començaments del segle XIX.

86 Descripció inspirada en el trobament del cos d’Ofèlia, també suïcidada, personatge femení del Hamlet, de Shakespeare..

87 Després de mirar en una altra direcció, com diu el començament del paràgraf, ara Cunningham torna a mirar Bloom.

88 Una de les moltes referències bíbliques el relat.

89 Cunningham en el paper de Síssif, tal com el descriu Ulisses a la seva visita a l’Hades.

90 La cançó “la Joia de l’Àsia”, de l’òpera lleugera “La Geisha, del compositor James Philip.

91 Nou episodi del breu diàleg mut entre Bloom i Cunningham.

92 En l’ hotel on el seu pare es va suïcidar , el qui neteja les botes dels hostes les deixa de nit al defora de les portes de les habitacions; d’aquí, norma general per un vailet de treball eventual. El difunt no se les havia tret.

93 Vid. Nota 877.

94 Hem posat en cursiva les referències posteriors a la cançó de Thomas Noel.

95 Carrera internacional i anual d’automòbils, instituïda per James Gordon Bennett, esportista i periodista nord-americà.

96 Recervoir de les aigües de la ciutat.

97 Nom popular de la marxa fúnebre de l’oratori “Saül”, de Händel, utilitzat en funerals d’Estat, sobretot per a un monarca difunt. És una intrusió de Joyce, que s’allunya del el text original de la cançó.

98 Una marca italiana de gelats de l’època.

99 Acròstic de “I owe” (jo dec), és a dir “M’ha deixat amb el meu deute”

100 A l comentarista Fitzgerald, això li recorda quan Ulisses, al País dels Morts (Hades), hi veu Orió, el fabulós caçador, conduint un ramat de les bèsties salvatges que ell havia menyspreat en vida.

101 Personatge històric del mercat de bestiar a Dublín.

102 Pop. Lliures esterlines.

103 És a dir, Roast beef (Vedella rostida). Segurament s’inspira en la cançó “Quan el poderós rosbif era el menjar de l’anglès / ennoblia els nostres cors i enriquia la nostra sang / els nostres soldats eren valents i els nostres cortesans eren bons (Chor: “Oh, oh, el rosbif de la Vella Anglaterra”)”.

104 És evident la ironia.

105 Suburbi de Dublín, en el districte de Fingal.

106 El gerent de l’empresa funerària.

107 Joc de paraules amb humor negre. El terme round passa de la descripció de la rotonda, al d’una volta de la carrera d’automòbils, que tindria lloc aviat a Alemanya, patrocinada per l’esportista Gordon Bennet.

108 Bloom, com de costum, actualitza l’escena relatada per Cunningham.

109 Costum antiga de vestir-hi els difunts.

110 Traducció literal del gaèlic irlandès: “usquebaugh”, adaptat en anglès: “whiskey”.

111 Tema important en “Ulisses” Com la fantasia pot afectar la realitat present. L’alleujament del carruatge buit es correspon amb l’anterior fantasia de Bloom sobre la suposada caiguda del taüt de Dignam.

112 Canal que, en altre temps, va ser el lligam principal entre Dublín i el centre d’Irlanda.

113 Segons alguns comentaristes, aquest home de la barcassa remetria al paper de Caront qui, a l’Eneida, transporta Enees per la llacuna Estígia cap al submón.

114 Balada satírica de J.P.Rooney, que parla de les dificultats de navegar en una barcassa plena de torba (herbei d'al·luvió). Al final, els navegants es pensen que són a alta mar, però encara no han sortit del canal.

115 Localitats en el recorregut del Canal.

116 Director President de la Companyia del Gran Canal (mort el febrer del 1904) i que, havent arribat ja a l’Hades, és un altre candidat per al paper de Caront.

117 Poblacions arran de Dublín

118 Pub situat a la part nord del pont, que deu el seu nom al principal rei d’Irlanda, que va vèncer els danesos a Clontarf, el Divendres Sant de 1014.

119 Modest botiguer de Clasnevin Road, citat al conte Grace, de “Dubliners” del mateix autor.

120 Personatge de la mateixa obra joyceana.

121 Segons el mateix conte, plorant a la porta d’una església perquè Kernan l’havia abandonat sense pagar-li el deute.

122 Versets de la cançó de George Lindley (1840) “To Memory You Are Dear”

123 A la banda sud del cementiri.

124 Escena que recorda el llibre II de l’Odissea, quan Ulisses, en arribar a l’Hades, troba multituds d’ombres de morts que l’envolten suplicants, i ell se’n desfà amb l’espasa, fins que té ocasió de consultar-ho amb Tirèsies.

125 Recorden els “lugentes campi”(“camps que gemeguen”) on Enees hi veu les ànimes d’aquells a qui l’amor ha destruït amb crueltat. (Eneida VI)

126 Samuel Childs, acusat d’haver mort el seu germà de setanta-cinc anys, i després absolt. El van assassinar el 1898.

127 Considerat un dels més bons advocats de l’època.

128 “Unweeded garden”, (Jardí sense segar), paraules tretes de Hamlet , en el seu soliloqui, quan contempla el matrimoni de Claudi amb la seva mare.

129 “Murder will out” Proverbi de la saviesa popular, que també surt en els contes de Chaucer i sobretot en el soliloqui de Hamlet.

130 És a dir, el Prospect Cementery de Glasnevin, on tindria lloc l’enterrament.

131 Descripció del cementiri que recorda la visió inicial del submón per part d’Enees. “una colla de tènues vides sense cos, voleiant per sota d’una forma semblant a un forat...i al bell mig l’ ombra d’un gran Àlver” (Eneida 6)

132 Una mena de plumcake molt bo, recobert d’una crosta dura, especialitat del Dia de la Mare, durant la Quaresma, quan els fills fan la visita.

133 No sols per ser dures , sinó per referència mitològica a les que la sibil·la, que guia Enees al país del morts, llença, untades amb mel i somnífer, al Ca Cerver que hi fa de guardià.

134 És a dir, Dignam en el seu rol com a Elpenor. Quan Ulisses el veu a l’ Hades, li pregunta “Com podria el teu viatge a les tenebres de Ponent / ser més ràpid a peu que no pas el meu en la fosca barca?”

135 Cfr. Nota 27

136 Comtat a l’oest d’Irlanda, on s’hi troba la ciutat interior d’Ennis

137 Arquebisbe de Dublín (1816-85), nomenat cardenal el 1882. Des del punt de vista irlandès, era un burgés amb poc interès per la reforma política i autonòmica de la terra,

138 Ciutat propera a Dublín, on va haver-hi una Escola Industrial per a alumnes indigents de 1870 a 1969.

139 Todd, Burns & Co. Indústria Tèxtil especialitzada en seda, lli i llana (May Joyce, una de les germanes de l’autor, hi treballava).

140 Al llibre II de l’Odissea, Persephone envia les ombres de “grans dones” a parlar amb Ulisses, i després les de “grans homes”. Al final parla amb setze dones i només amb dotze homes.

141 És a dir, la pràctica del “sutí”, quan la vídua s’immolava a la pira en el funeral del seu marit. Abolida el 1829 per les autoritats britàniques de la India.

142 Mausoleu a la capella de Sant Jordi, de Windsor, on hi va ser traslladat el taüt d’ ella , al costat del seu difunt marit.

143 Quan ella va suavitzar el rigorós dol que s’havia autoimposat per la mort del príncep.

144 Bloom es fa ressò de les crítiques dels súbdits, per no abdicar en vida, en favor del seu fill, que no seria rei (Eduard VII) fins després de la mort d’ella.

145 Títol d’una cançó (1825) de Thomas Crofton Crocker.

146 Una cosa o costum que no canvia mai, expressió basada en l’import que es pagava per retornar el cos d’un malfactor executat, per donar-li cristiana sepultura.

147 Advocat i comissionat de declaracions jurades. En la ficció, antic patró de Dignam, però personatge real al centre de Dublín.

148 Es refereix ara al difunt Dignam i també al seu pare mort. .

149 Paròdia de les darreres paraules de Sòcrates: “Dec un gall a Asclepios; mireu si el deute està pagat.” (Plató, Fedó)

150 Tradicionalment, el cadàver es transporta amb el cap davant i orientat cap a l’altar a l’església, i cap a la làpida funerària a la tomba.

151 Tret d’un rodolí infantil: “Who’ll read the book? I, said the rook ”

152 En anglès ‘coffin’.

153 Tot fa pensar que el capellà ha dit “In nomine Domini” (En el nom del Senyor), i Bloom ho ha sentit malament.

154 El gos imaginari identifica pare Coffey com el ca Cerber, guardià de l’Hades.

155 Terme aplicat des de 1857 a grups de cristians que atorgaven a la salut corporal un paper important per a la moralitat i la veritable religió. Un dels seus principals defensors va ser el poeta Charles Kingsley.(1819-75).

156 Mt 16 18 Paraules de Jesús a Pere (En realitat, vol dir “Tu ets la Roca”, no la «Pedra», si ens atenem al significat de la paraula «Petra»,tant en grec com en llatí, que tradueixen l’arameu Kefas )

157 Llatí: “No judiquis els actes del teu servent, Senyor”. Pregària tradicional de les exèquies catòliques.

158 Professor de música i organista, que apareix a “Dublinesos”

159 Construïda a Dublín el 1178, poc després de l’arribada dels anglo-normands a la ciutat.

160 Naturalment, es tracta de l’aspersió del taüt tradicional dels enterraments.

161 En llatí: “I no ens deixis caure en la temptació”. Fragment del Parenostre.

162 “Que els àngels et portin al paradís...” Començament de l’antífona llatina, cantada mentre el difunt era conduit a la tomba.

163 Plataforma rodona, prop del centre del cementiri, envoltada d’un fossar profund. O’Connell va ser enterrat, primer en el cercle, però després canviat a una cripta al costat del seu monument a la ciutat.

164 Amb aquest terme el senyor Dedalus es refereix al monument, perquè el «llarg con» és la torre rodona.

165 Efectivament, O’Connell va morir a Gènova el 1847 quan tornava d’un pelegrinatge a Roma. El seu cor el van col·locar a l’església de Santa Àgata (Col·legi Irlandès), i la resta del cos va retornar a Irlanda.

166 Es refereix a la seva esposa, i mare de Stephen. Mary Goulding Dedalus, enterrada el 26 de juny de 1903.

167 Tal com Ulisses i els seus homes s’acosten a l’Hades «plens amargura i de basarda»

168 És a dir, tots dos són els únics catòlics no practicants.

169 Versió irlandesa de l’església anglicana. El servei, naturalment, era en anglès, no en llatí.

170 El sofisma de Kernan es que la litúrgia llatina també diu el mateix. La qüestió, com pensa Bloom, és la llengua, no la fe.

171 Jo 11, 43

172 Facècia burlesca, només entenedora en anglès. “Come forth, Lazarus! And he came fifth and lost the job”. Bloom utilitza la preposició forth (cap enfora) jugant amb la identitat fonètica de l’ordinal fourth (quart, a la de quatre).L’anècdota original és: el Senyor va manar Moisès que vingués (come forth), però Moisès va trepitjar una pell de plàtan i (came in fifth, va venir a la de cinc).

173 Ciutat francesa, d’ on provenen les mesures angleses de pesos.

174 Onomatopeia procedent d’una antiga cançó de bressol irlandesa.

175 Vila al sud de Dublín.

176 Llibreter i impressor de Dublín.

177 Superintendent del cementiri Prospect de Glasnevin.

178 A banda del context, la identitat de Terence Mulcahy i el seu paper ens són desconeguts.

179 Client de Bloom. Petit joc de paraules entre la paraula keys (lema) i el cognom Keyes del client.

180 En llatí “has de tenir el cos” . Principi legal per evitar que els detinguts siguin empresonats de forma il·legal

181 Àrea dels ravals del sud-est de Dublín (per disfressar l’adreça de Martha Clifford, en el quadrant sud-oest de la ciutat).

182 Inspirat en la cançó “Silver Threads among the Gold” (“Fils de plata enmig de l’or”) de E. Rexford : «Estimada m’estic fent vell / Fils de plata enmig de l’or /Em brillen avui damunt les celles / La vida s’escola ben de pressa / Però, amor meu, tu seràs / Sempre jove i bella per a mi / Sí, amor meu, tu seràs / Sempre jove i bella per a mi» (1874)

183 Es refereix al tema de la cançó.

184 Copiat del soliloqui de Hamlet abans de visitar la seva mare “quan els cementiris badallen i el propi infern hi respira...”

185 Referència als rumors, encara persistents a Dublin, que Daniel O’Connell va tenir un gran nombre de fills il·legítims, amb la qual cosa el seu títol de “pare de la pàtria” seria tan honorífic com literal.

186 En el seu rol de fantasma del gegant Hèrcules.

187 Els viatgers del segle XIX parlaven de les múltiples “prestacions” que hi havia en aquells indrets.

188 Vid. Nota 918.

189 Es refereix al seu presumpte amant.

190 Els antics reis i caps de tribu irlandesos, se’ls enterrava ocasionalment drets, amb l’armadura calada i de cara les terres enemigues.

191 Es refereix al superintendent, conservador del cementiri.

192 El Jardi Botànic Nacional, situat entre el Cementiri Prospect i el riu Tolka, al nord-oest de la Ciutat.

193 No es tracta d’un anacronisme. L’any 1913, el món occidental va quedar trasbalsat per una mostra particularment fanàtica de l’antisemitisme rus, el judici a Kiev d’un jueu anomenat Mendel Beilis, acusat de matar un noi cristià per poder utilitzar la seva sang en la cerimònia pasqual. El jurat va absoldre Beilis, gràcies en gran part a l’escàndol internacional pel cas.

194 Petites papallones nocturnes que duen gravada al pit una marca que s’assembla a una calavera humana. La superstició els atribueix el paper de precursores d’una mort. “Deathmoths” en anglès.

195 En la seva reflexió sobre la putrefacció de la carn, Bloom recorda aquella cançó que ell mateix va entonar després de llegir la carta de la seva filla Milly. Però en el text hi ha un canvi ortogràfic que no afecta la fonètica però sí el significat: “your head it simply swurls...those pretty seaside gurls” En les paraules en negreta la vocal u ha substituït la vocal i , com per indicar que, amb aquest lèxic inventat, els versos ara fan referència a un ordre de coses que no correspon el món dels vius. De fet, ens trobem davant d’un exemple de metonímia, tan usual en la prosa de Joyce.

196 Es refereix al superintendent del cementiri.

197 És a dir, sant Pere, el porter celestial, segons la llegenda popular.

198 Sembla evident l’erotisme macabre d’aquesta reflexió de Bloom. No sols per la pera masculina, sinó també pel sentit que també té el punch anglès com a eina perforadora.

199 A l’acte V, escena 1, els dos “bufons” que estan cavant la tomba d’Ofèlia, elaboren una escena de fonda comicitat.

200 Si més no, des del punt de vista sentimental i academicista del segle XIX, tal com llavors es veia la producció shakespeariana .

201 En llatí : “Del mort, no se’n parli, si no és abans” Alguns consideren que és una cita errònia de la clàssica “De mortuis nil nisi bonum” (“Del mort, no en parlis si no es per bé”) Personalment, considero que Bloom l’aplica ex professo a la crítica que a continuació farà de les honres funeràries. És a dir, en primera instància, del mort se’n pot parlar com es vulgui.

202 Inspirat en la segona (i irònica) línia del discurs funerari de Marc Antoni “Vinc a enterrar Cèsar, no a lloar-lo” Obra “Juli Cèsar” de W.Shakespeare.

203 Amb referència a allò que l’endeví havia avisat Cèsar sobre els “idus de Març” (15 del mes). Aleshores la mort de Dignam hauria tingut lloc als idus de juny de 1904 (dia 13 del, mes).

204 Primera aparició de l’home de l’impermeable , personatge important perquè no és altre que el creador de Bloom, és a dir, el propi James Joyce.

205 Creença popular, degut al fet que aquests insectes fan nius a sota terra, i també perquè algunes, no totes, netegen els nius de deixalles i també de cadàvers.

206 Friday, el nom del company de Crusoe, segons el relat de Daniel de Foe.

207 Adaptació de la cançó nord-americana “El pobre Robinson Crusoe s’havia perdut / En una illa diuen, Oh / Va robar el pèl d’un vell boc / No veig pas com ho podia fer.

208 Al·lusió als costums funeraris dels jueus.

209 Alteració del proverbi que diu, en realitat, que «la casa d’un anglès, o un irlandès, és el seu castell

210 Cfr. Nota 998.

211 Així ho diuen a Irlanda. Nosaltres en diríem “de la mala sort”. La tradició prové del Sant Sopar, on, havent de ser tretze comptant-hi Jesús, es queden amb dotze per l’abandonament de Judes.

212 En la ficció, sastre de Bloom. En la vida real, George R. Mesies, sastre resident a la ribera nord del riu Liffey, a Dublín.

213 És a dir, el “toc de porpra” no pertanyia a la llana , sinó al tenyit posterior a la confecció del conjunt. Els anomenats “draps” haurien quedat lluents amb el tint , mentre que la llana l’ hauria absorbit i difós.

214 Bloom es fa ressò de la superstició irlandesa, segons la qual un ase bramant el migdia anuncia pluja.

215 Segons una dita irlandesa, hi ha tres cosa que cap persona no veurà mai: el genoll d’un escocès amb kilt (faldilla), un burro mort i el funeral d’un gitano.

216 D’aquí el subtítol amb què s’inicia aquesta Pausa : “Si tots de sobte fóssim algú altre” Reflexió d’una gran finor filosòfica: la gran dificultat d’imaginar-nos que, en algun moment, podem deixar de sentir, quan el concepte de moment implica necessàriament el sentir.

217 Recorda les darreres paraules del poeta alemany Johann Wolfang von Goethe: “Llum!, Més llum”. I també l’observació d’Anticlea al seu fill Ulisses a l’Hades: “Has de d’implorar la llum del sol ben aviat”.

218 És a dir l’agonia.

219 Segons la superstició popular, els trets indicatius d’una mort imminent.

220 Fragment de la novel·la “La terre” d’Emile Zola (1887), quan el vell pare pagès mor a mans del seu fill i de la seva jove, que li cobegen les propietats.

221 De procedència desconeguda.

222 “Lucia di Lammermoor” , opera de Gaetano Donizetti. L’heroi Edgar s’assabenta que Lucia ha mort, mentre ell, en un cementiri, espera batre’s en duel amb el roí del germà d’ ella. Ell declara: “no obstant, t’haig de veure una vegada més” i, en el context d’una ària, se suïcida, mentre el cor al rerefons prega al Cel que el perdoni.

223 Patriota irlandès mort el 6 d’octubre de 1891. En l’aniversari de la seva mort, els seus partidaris duien una fulla d’heura, que, en ser perenne, és símbol de la fidelitat.

224 És a dir, ha recordat que tu moriràs. Llegenda supersticiosa.

225 Segons els comentaristes, en l’època de la redacció, ja s’havien dissenyat alguns “taüts de seguretat”, però no es té notícia que haguessin salvat cap emergència d’aquest tipus

226 No és gens clar el significat d’aquest fragment. Fa referència, potser, als tres dies al sepulcre, de Jesús, que van acabar amb el sepulcre buit? No he trobat cap comentari al respecte.

227 Louis A. Byrne, jutge d’instrucció de la ciutat de Dublín

228 Referència humorística de Bloom a la reserva mental, o acte fallit, segons Freud, que s’expressaria en l’ interrogatori fictici, quan el jutge pregunta a l’ interrogat de què va morir la víctima, i ell contesta “va morir de...dimarts”. el jutge, és clar, li replica. “No li pregunto quin dia, sinó de què va morir».

229 Paròdia de la cançó popular escocesa “Charli és el meu amor”, paraules de Lady Nairne en honor de Carles Estuard (Bonnie Prince Charli) 1720-88, pretendent al tron d’Anglaterra.

230 Joc de paraules només comprensible en anglès. Mackintosh, en anglès vol dir “Impermeable”, que, en l’argot popular irlandès queda com “Macintosh”, que podria passar pel cognom McIntosh. D’aquí, la transcripció de Hynes com a M’Intosh, que s’ha traduït com a M’permeable.

231 Anagrama de “Kill” (matar)

232 És a dir Parnell, el pare del nacionalisme irlandès. Els comentaristes li atorguen el rol d’Agamemnon, rei i cabdill dels grecs, a l’ombra del qual s’hi adreça Ulisses, a l’Hades.

233 Rumor que va persistir, en part perquè va morir relativament jove (45 anys), i en part perquè el seu cos va ser enterrat sense ser prèviament exposat. Alguns deien que estava amagat a Sud-àfrica, rumor propiciat per la simpatia irlandesa envers aquell territori reticent a l’ imperialisme britànic.

234 Extracte d’una antiga cançó patriòtica irlandesa que acaba així: “Cors i mans de la vella Irlanda / Oh dolça Eire, bella terra nostra / Estimo els teus cors i les teves mans”.

235 El 2 de novembre en la litúrgia catòlica romana

236 La del seu pare, el 27 de juny a Ennis.

237 S’equivoca Bloom (o potser el propi Joyce). El nom del poema és “Elegia escrita en un cementiri rural” i l’autor és Thomas Gray (1716-1771).

238 Setmanari de l’Església d’Anglaterra, molt conservador, però amb gran nombre d’anuncis.

239 En francès a l’original.

240 John Hooper Alderman, regidor de l’ajuntament de Cork, que va regalar una òliba als Bloom per la boda. Personatge real i pare de Paddy Hooper, corresponsal del Freman’s Journal.

241 Frase proverbial aplicada a la persona càndida que no sap amagar ni els seus pensaments ni els seus motius.

242 Bloom confon el nom Apol·lo amb el del pintor grec Apel·les, contemporani d’Alexandre el Gran, Però el pintor a què es refereix Bloom és Zeuxis , que pintava raïms de forma tan realista, que els ocells intentaven picar-los. En una ocasió va pintar un nen que portava raïms, i quan els ocells s’hi van atansar amb el mateix propòsit, ell se’n va anar enfadat cap al quadre i va dir: “He pintat els raïms més bé que el nen , perquè si hagués pintat millor el nen, segur que els ocells haurien tingut por del nen”.

243 Referència al Dant : “Quina gentada!. Mai no hauria cregut que la mort s’emportés a tants! (Inferno 3, 55-57.

244 Motiu comú en els epitafis. Com el del Príncep Negre 1330-76 d’Anglaterra. “Tal com tu estàs, així estava jo, i tal com jo estic així estaràs tu”.

245 El nom de Robert Emery, que consta a la cripta, suggereix a Bloom el de Robert Emmet, patriota irlandès que va intentar l’ajut de Napoleó per l’aixecament del seu país. Va morir penjat. públicament, d’aquí l’al·lusió de Bloom al dogal conegut per la rata.

246 Obra de «Viator», pseudònim de E.F. Chidell, un dels més prominents missioners presbiterians.

247 L’argument eclesiàstic contra la cremació, en temps de la redacció de Joyce, era que obstaculitzava la resurrecció de la carn a l’últim dia.

248 En anglès “Quicklime fever pits”. Un dels elements més populars de la mitologia londinenca. La idea que es cavaven molts sots en terra no consagrada i després quedaven oblidats. Els anomenats “sots de la plaga”.

249 Frase inspirada en el devocionari anglicà (Book of Common Prayer), on prescriu com a oració fúnebre davant la tomba del difunt: “La terra a la terra, les cendra a les cendres, la pols a la pols, en l’esperança certa i segura de la Resurrecció a la vida eterna”.

250 Tradició a la Pèrsia zoroastriana.

251 Amb l’aire, la reflexió de Bloom completa els quatre elements fonamentals de la filosofia presocràtica.

252 És a dir, els morts.

253 Cas dolorós, relatat a l’obra “Dubliners”, atès que la difunta va morir per alcoholisme, derivat de desenganys amorosos.

254 Activitat usual al segle XVIII per la necessitat dels metges de fer disseccions.

255 És a dir, Martha Clifford, l’autora de la carta que hem llegit abans.

256 Dites així, perquè la seva seguretat de no caure ni ser robades evocàvem el mitològic suplici de tenir gana i no poder menjar allò que el personatge mític tenia gairebé a l’abast de la boca.

257 És a dir , sense ulls com els bivalves,